Mentre el món s’accelera dono voltes com una baldufa. Acabem d’arribar a la segona meitat d’octubre i el mes m’ha deparat continuar per una espècie d’odissea inconscient de la Mediterrània que marca part del meu 2025.
L’inici d’aquestes setmanes m’enxampà a Bari, on vaig anar sense saber ben bé que trobar-me, però, just abans de sortir, vaig remarcar una dada: malgrat ser una localitat portuària no hi gaire immigrant, quelcom força sorprenent, sobretot si atenem a la seva ubicació.
L’alcalde és del Partito Democratico, en general criticat perquè no manega el marc nacional, però en canvi si s’imposa a nivell municipal, potser per una mescla, prou omesa a casa nostra, de com allò urbà pot ajuntar vots dels radical chic, els burgesos preocupats per les belles banderes del segle, i els dels més necessitats.
Resulta curiós com cap d’aquests dos grups sol pensar, quan diposita la papereta, en la capacitat d’allò ciutadà per a inventar i jugar a fer polítiques diferents que apostin de debò per a les persones sense fotre les seves existències ni generar un clima agrí i de confrontació.
Per això el Lorenzo, una mica el meu guia durant aquells dies, m’explicava com sí hi ha immigració, ignorada per la majoria de la població perquè molts els forasters són albanesos que arribaren durant els anys 90 entre totes les sacsejades històriques del moment, del final de la Guerra Freda al daltabaix dels Balcans. Aleshores, els habitants de la bellíssima Bari els acolliren de bon grau i ells, contents, s’esforçaren en aprendre italià, fins, a hores d’ara, integrar la comunitat sense dissensions de cap tipus.
Com ningú es planteja si són diferents passen a ser iguals. El mateix em vaig trobar a Marsella el passat juliol des de les dinàmiques franceses. L’urbanisme d’aquesta vila mil·lenària convida a mesclar a tothom dins del rovell de l’ou vora les seves llegendàries aigües, trobant-me a les principals avingudes una beneïda marxa extra, consistent a xerrades on el color de la pell no tenia cap tipus d’importància.
En aquest punt de l’article és on un lector crític em dirà que les estadístiques electorals mostren divisions inexistents en aquests paràgrafs, així com d’altres meditaran entorn a la mala fama marsellesa, fomentada entre sèries i tota la patuleia audiovisual.
Mostro les meves impressions, les quotidianes, en general més vàlides. Sigui al sud francès com l’italià hi ha indrets marginals on alguns malviuen. Són desheretats entre la seva desídia, s’apilonen a estacions oi a monuments marginals, i la negativa a vincular-se a la policromia, un factor poc esmentat a Espanya, on qualsevol sap com els nadius no es mesclen gaire amb els nouvinguts, siguin llatins, eslaus o africans.
Aquest punt tampoc es nota a Niça, on he transcorregut hores meravelloses. Un element a indicar és com no es veia, excepte per algun mocador penjat al coll de noies adinerades, gaire matraca amb la qüestió palestina, com si no anés amb ells i el termòmetre respirés altres vents, on, novament, el contrast ètnic no constituïa un problema, sense que es detecti gent empipada per temàtiques de moda aquí, on l’extrema dreta puja com l’escuma.
Els crítics, que tornen com un tobogan, ara podrien argumentar la preparació francesa per un triomf de Le Pen. Qui sap. No obstant, noies negres i àrabs, nois blancs i d’altres contrades conviuen sense alteracions. Espero que això arribi a Catalunya amb les generacions que ara estudien abans de la Universitat. A Niça no dubten, i a més, quines coses, potencien amb orgull el seu passat, exhibint com res és absolut.
Allò pretèrit és haver sigut italiana fins el segle XIX. Quan hi poso els peus m’agrada començar les meves rutes a piazza Garibaldi, prendre un croissant a un forn on em parlen en la llengua de Dante, riure amb els amos i després anar per tot arreu amb la pau de gaudir l’absència de discriminacions per qüestions d’aquesta mena, omnipresents al Principat, doncs, afirmen, el català, és en perill, però potser no s’ha reflexionat prou sobre com el Procés i la manca d’una sèrie de polítiques adequades el perjudiquen més, culpa no pas de Colau, sino de tota la classe dirigent, així com de la televisió pública, amb una preocupant mirada cap endins on a Catalunya no hi viuen persones provinents d’altres països que refan la vida a les nostres fronteres.
Aquestes no són cap tonteria. Des de Niça puc anar a tres països en menys de vint minuts i parlar vàries llengües. Les locomotores funcionen. Al pot petit hi ha la bona confitura, mentre al Parlament s’omplen de grandiloqüències i no trepitgen el carrer, no sigui que es refredin, quan el seu deure seria esgotar soles a base de conèixer el país més enllà del despatx.
