La primera revolució industrial, la de la màquina de vapor, va passar el treball manual a la mecanització i a la producció en massa. L’artesà no va poder competir i, en comptes de vendre el seu producte, va haver de vendre la seva força de treball, convertint-se en obrer. Es consolida el capitalisme modern.

A la segona, amb l’electricitat, el motor de combustió interna, el procés Bessemer per a l’acer, la química industrial, la línia de muntatge de Ford, l’expansió del ferrocarril i del telèfon, el creixement de les empreses i dels mercats internacionals amb una globalització incipient, van néixer els sindicats i els partits d’esquerres.

La tercera, basada en la informàtica, l’electrònica, les telecomunicacions, l’automatització, la digitalització de processos, l’economia de la informació, la globalització accelerada i els nous models de negoci i treball impulsats per l’auge d’internet, va portar el declivi de l’esquerra i la deslocalització d’empreses a la recerca de mà d’obra més barata, que només necessita coneixements bàsics. La caiguda del mur de Berlín va ser un punt d’inflexió.

A la quarta prosperen les tecnologies integrades, la intel·ligència artificial, la robòtica avançada, l’internet de les coses, la impressió 3D i la biotecnologia: la integració d’allò físic, digital i biològic, amb la consegüent transformació de la indústria, el comerç i el treball. Els beneficis s’obtenen, més que amb la plusvàlua, mitjançant l’especulació, els arrendaments al núvol de sistemes i espais d’emmagatzematge d’informació i documents, el comerç digital, les franquícies, la manipulació massiva de dades i els augments de preus constants. El cervell humà és substituït per l’algorisme.

Si a la primera es va perfeccionar l’explotació de l’home per l’home, la quarta condueix a la deshumanització. El món ja està tan automatitzat que no podem dir que també hi ha tecnologia: la tecnologia és ara el subjecte de la història de la qual som contemporanis. Ens converteixen en testimonis passius; cedim el nostre judici a la lògica dels dispositius i la nostra identitat a les funcions que se’ns assignen. Ens priven de categoria i de salari. El nostre judici es reemplaça per l’eficiència del dispositiu i la nostra identitat per la funció encomanada. Percebem el que assignen al lloc de treball on ens col·loquen.

L’imperatiu categòric —«actua de manera que la màxima de la teva acció sigui la de l’aparell del qual ets o seràs part»— condueix a l’alienació i la cosificació, des de Karl Marx fins a les discussions sobre el taylorisme i el fordisme. Les experiències de treball en la cadena, en què el treballador se sincronitza amb el funcionament de la màquina, expressen la manca d’identificació entre allò que un és i allò que un fa. És l’autoreferència fallida de l’individu, que se sent en un estat oscil·lant d’irritació, de desorientació i de desconcert: el burnout. Ja no es valora allò que un és, sinó allò que se li requereix fer, cada vegada més simplificat i deshumanitzat, consolidat per la valoració del lloc de treball.

Es creen imatges de nosaltres mateixos. Als robots podem sobreviure en efígie i, així, només a la imatge, entrar també en la producció automàtica. Si estarem presents únicament com a models, podrem imaginar que existim a les còpies.

Primer va ser la ràdio, després la televisió i ara les xarxes socials, que ens tornen ermitans entre les multituds. Els contactes socials reals es perden i ens convertim en fantasmes i actors secundaris irreals i distants. Passem a habitar soledats col·lectives. Asseguts davant d’una pantalla per reunir-nos, la conversa autèntica es degrada i ens sentim inferiors als productes que fem servir. Aquesta alienació ens porta a acceptar acríticament el progrés tècnic, fins i tot quan és destructiu.

Les guerres, fams o desastres vistos des del sofà ens tornen insensibles. El patiment es converteix en espectacle. L’extermini a Gaza i la fam provocada, que apareix a les cadenes de televisió que veiem —amb nens desnodrits i hospitals col·lapsats i destruïts—, n’és un exemple clar: el patiment extrem s’ha tornat invisible. Veiem sense veure perquè ens han entrenat per consumir l’horror com a part del paisatge quotidià. Fins que es fa insuportable.

Les bombes atòmiques i els camps d’extermini evidencien la capacitat de l’home per autoaniquilar-se. Els pilots de drons operen sistemes letals a distància amb fredor burocràtica, sense responsabilitzar-se de les víctimes, incapaços d’imaginar, assumir o reaccionar davant de les conseqüències catastròfiques de les creacions tecnològiques que manegen. Es deslliga a l’agressor de la tragèdia que provoca.

Els incendis a l’oest de la península o les inundacions a València no són episodis aïllats: són advertiments d’un sistema al límit que ens urgeixen a recuperar la capacitat de sorpresa i el judici moral autònom.

La ceguesa apocalíptica, avui, no és només una metàfora: és una forma de vida imposada. El veritable crim no és destruir el món, sinó fer-ho sense que gairebé ningú no ho adverteixi.

La entrada L’obsolescència de la condició humana se publicó primero en El Triangle.

Hi influeixen molts factors. Deslocalització d’empreses, migracions, retrocessos al sistema educatiu, avenços feministes, canvis culturals de lenta o difícil assimilació, a la família, la sexualitat, el gènere…

S’incrementa el nombre de treballadors que se senten cremats. Amb la síndrome de burn out es perd interès i motivació per la feina, origina esgotament físic i emocional, disminueix l’eficàcia i l’eficiència i comporta frustració laboral. El cost de la vida, els preus de l’habitatge, l’alimentació, els serveis…, dificulta la subsistència sobre la base de la feina. Els salaris no permeten gaire saciar les necessitats, eludir la pobresa i construir una vida digna. Que la taxa d’ocupació i el PIB estigui molt bé no consola.

L’organització del treball i dels mercats laborals incrementen les desigualtats. Pertorben la xarxa de connexions i interaccions que forgen la cohesió social. Entorpeixen la sensació d’identitat, de pertinença i de propòsit, sense que es pugui entreveure un futur optimista. Els treballs perillosos, avorrits, insalubres, impredictibles, inestables, mal remunerats i amb exigències exorbitants, infonen desconfiança en el treballador i fa que se senti físicament i emocionalment atrapat. Els que no aconsegueixen una feina, la perden o són d’eventualitat permanent, se senten exclosos.

La disrupció tecnològica i l’automatització en marxa ens podria alliberar dels pitjors treballs, repetitius i indesitjables. Però genera inconvenients de gran impacte a la societat, a les empreses i a l’entorn laboral. Suprimeixen processos de treball tradicionals, en què el treballador qualificat podia escollir el mètode i els mitjans a emprar. Del mecànic al cirurgià, de l’enginyer al repartidor, se’ls considera simples servidors del lloc de treball que se simplifica i se’n dissenya prescindint-ne. S’exacerben les desigualtats en vincular la remuneració als supòsits requisits mínims del lloc de treball, no a la vàlua del treballador, al seu saber i experiència, que es menysprea.

Les empreses estan sotmeses a l’estrès de competir sense pausa. Han de reinventar-se contínuament en terminis molt curts, canviar-ne la cultura organitzativa i inversions i assumir el conflicte entre innovació, capacitat d’adaptació i bretxa digital. No tothom té el mateix accés a la tecnologia, ni les habilitats necessàries per aprofitar les utilitats que comporta. S’obre la divisió entre els que es poden integrar a la nova economia digital i els que queden endarrerits. Són focus de desigualtat i tensions.

La implementació accelerada de noves tecnologies genera problemes ètics i de privadesa. La intel·ligència artificial i internet de les coses permeten la manipulació de dades i riscos en ciberseguretat, en la vigilància, el control de persones i la seva llibertat i autonomia. La responsabilitat en les decisions automatitzades encara s’ha de concretar.

La velocitat amb què s’innova invalida amb rapidesa els marcs jurídics. Les normes voluntàries són ineficaces, complir té un cost que l’incomplidor no assumeix. La desregulació disminueix la protecció de drets ciutadans, consolida monopolis tecnològics i la competència deslleial. La confiança de la societat en els avenços tecnològics minva.

Canvia el sistema d’acumulació de capital en mans de personatges com Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i Larry Ellison, senyors feudals del nacional-capitalisme. De la plusvàlua passen a enriquir-se amb les rendes del lloguer al núvol d’espai i sistemes; d’immobles i habitatges; franquícies i intermediació comercial. Així reverdeixen els nacionalismes egoistes i excloents capitanejats per l’extrema dreta. Primer encanten ximples amb solucions senzilles a problemes complexos, després silencien intel·ligents (Trump i les universitats) i culpabilitzen immigrants indefensos.

La disrupció tecnològica requereix una gestió acurada i proactiva, per minimitzar l’impacte negatiu a la societat i assegurar una transició equitativa i sostenible. Només la intervenció dels sindicats en el seu disseny i control i la del poder públic en la seva regulació i limitacions pot evitar el deteriorament i la subordinació de la humanitat als interessos espuris de supermil·lionaris.

La entrada La ciutadania enfadada se publicó primero en El Triangle.

El govern de Trump i el seu valid Musk a USA, impulsen la fase superior del neoliberalisme: el nacional-capitalisme que ens converteix en serfs de la gleva digital. Manen els capitalistes, financers i tecnòlegs, més enriquits més ràpid de la història. Supediten els drets humans als beneficis privats. Desconeixen els qui exploten o condemnen la misèria. Estimen admissible el lladronici, els assassinats en massa, la guerra injusta, la modificació de fronteres i el genocidi a Gaza, si serveixen els seus interessos.

Per als sàtrapes llibertat és la llei del més fort, sense regles que els limitin ni moral que els freni. Per a les activitats quotidianes i econòmiques ens fan dependre de les plataformes i sistemes digitals. Adherits al mòbil, sense distinció d’edat, sexe, ètnia o classe social. Propaguen falsedats, bulls i incitacions malsanes, programades o aleatòries, dirigides o espontànies, corporatives o individuals. La mentida dita mil vegades… és llibertat d’expressió.

Emilio Gayo, president de Telefónica España, ha demanat menys regulació i més col·laboració públic-privada. És a dir, fer el que vulgui amb diners públics i benefici privat.

Ana Botín, presidenta del Banco Santander, diu que han aconseguit un creixement fort i rendible, amb un augment del benefici per acció del 19%. Els interessos i els ingressos per comissions pugen, la qualitat creditícia és sòlida i la transformació augmenta els ingressos molt per sobre dels costos. Guanyen gairebé 10.000 milions d’euros els primers nou mesos del 2024. Per apuntar a la llibreta, digital, la ficció del que presten i la realitat del que cobren.

Juan Roig, plorós per la DANA que va desatendre el PP a València, se sent desemparat per “totes les administracions”. Anuncia que Mercadona ha viscut un 2024 espectacular, amb 38.800 milions d’euros de facturació i un benefici rècord de 1.384 milions. Entre productors i consumidors hi ha el secret.

Donald Trump ha ordenat que se suspengui l’aplicació de la Llei de Pràctiques Corruptes a l’Estranger (FCPA), que prohibeix les empreses nord-americanes, els particulars i les entitats estrangeres amb negocis als EUA, subornar funcionaris públics estrangers per obtenir contractes o concessions en un altre país. Es passa d’obtenir el millor producte al preu més baix a pagar el suborn més gran al pitjor funcionari. El previsible increment dels nivells de corrupció unit al debilitament institucional i la manca de suport a la població, després de la retirada de l’Agència per al Desenvolupament Internacional (USAID), farà augmentar la pobresa, la desigualtat, la migració i el tràfic de drogues.

Es compren terres de labor a petits agricultors i empreses creades per humils emprenedors, per concentrar propietats i eliminar competència. La renda de lloguer de l’espai i les seves funcions al núvol, les franquícies, l’habitatge i els immobles s’imposen a la plusvàlua. Un feudalisme nou que s’enriqueix amb l’increment arbitrari de preus i la disminució de personal qualificat. Els mercats desregulats sobrecarreguen la riquesa i el poder d’uns quants, la pobresa i l’èxode de molts desesperats i desposseïts. Se substitueixen polítics ponderats per empresaris i tecnòlegs cobejosos i egòlatres.

Cal un culpable i preparar-se per a la guerra, encara que no ens diguin les amenaces a combatre. El fet que Putin, personatge detestable, envairà Europa és poc creïble en vista del que li costa conquistar i mantenir el 15% d’Ucraïna.

Von der Leyen vol rearmar Europa amb 800.000 milions d’euros, i a Espanya 25.000 milions més cada any. D’on sortiran aquests diners? Sabem el que volen gastar, però no diuen què faran ni com es controla que ho facin, ni quina unitat militar ho dirigirà.

Que prevalgui la humanitat al món necessita posar fi al poder de decisió d’accionistes, financers, tecnòlegs… i substituir-lo pel vot dels treballadors de cada entitat, organitzats amb els seus directius. L’actual intel·ligència artificial i els seus altres artefactes no són eines per ajudar-nos sinó per anul·lar-nos més.

La entrada Llibertat i guerra al nacional-capitalisme se publicó primero en El Triangle.

La criminalitat de Trump, Netanyahu i Putin és comparable a la torpesa de gairebé tota l’elit política europea que, des del Pla Marshall, va delegar als EUA el pensament polític, l’organització del treball, la dels mercats laborals, la funció financera i la tasca militar. Incapaços de tenir propostes factibles de resolució de conflictes, que no comprenen en la seva subordinació trumpista.

Els grans “principis” i “valors” europeus s’arruïnen en complaure el “gran gendarme” en el genocidi a Gaza, retransmès en directe a una ciutadania anestesiada per sèries violentes de televisió. On queda la política basada en els drets humans i en el benestar de la gent?

En la línia de predicar i fer el contrari, amb l’objectiu d’assentar les bases per als propers 100 anys, l’OIT va establir a finals de la dècada passada la Comissió Mundial sobre el Futur del Treball, integrada per caps d’Estat, acadèmics i representants de les principals organitzacions de treballadors i d’empresaris, afirmant que:

“La nostra subsistència es basa en el treball. Gràcies al treball podem satisfer les nostres necessitats materials, evitar la pobresa i construir una vida digna. Més enllà de satisfer les nostres necessitats materials, el treball pot contribuir a donar-nos una sensació d’identitat, de pertinença i de propòsit. També amplia el ventall d’opcions que se’ns presenten i ens permet albirar un futur més optimista”.

“El treball també té importància col·lectiva en establir una xarxa de connexions i interaccions que forgen la cohesió social. L’organització del treball i dels mercats laborals és essencial per determinar el grau d’igualtat que assoleixen les nostres societats. Però el treball també pot ser perillós i insalubre, impredictible i inestable, i estar mal remunerat. En comptes d’infondre’ns una major confiança en les nostres possibilitats, pot fer-nos sentir físicament i emocionalment atrapats. A més, per a aquells que no aconsegueixen una feina, pot ser una font d’exclusió.”

El salari és la totalitat de les percepcions econòmiques dels treballadors, en diners o en espècie, per la prestació professional dels serveis laborals per compte d’altri, ja remunerin el treball efectiu, sigui quina en sigui la forma de remuneració, o els períodes de descans computables com a treball. Les diferents percepcions econòmiques conformen l’estructura del salari, concreten els conceptes que es retribueixen i, per tant, els valors que s’estimulen.

El salari base hauria de comprendre la part majoritària i establir-se en funció dels coneixements i l’experiència professional del treballador, que hauria d’operar sobre la formació i la promoció. Els altres complements minoritaris es poden assignar en funció de circumstàncies relatives a les condicions personals del treballador, a la feina realitzada o a la situació i resultats de l’empresa, que es calcularan d’acord amb els criteris que a aquest efecte s’hagin pactat.

Tanmateix, fins i tot en alguns convenis col·lectius importants s’independitza el salari de les qualitats professionals del treballador i es refereix a conceptes aliens i independents d’aquest, com els requisits mínims exigibles per exercir el lloc de treball que li assignen, que sol estar simplificat al màxim.

La promoció deixa de dependre de la millora en la capacitat i experiència professional del treballador i de la seva evolució i se substitueix per una millora salarial en funció del simple transcurs del temps. La promoció salarial es desvincula del progrés de la persona.

Arrabassar al treballador els seus coneixements professionals o fer-los innocus per a la producció ha estat una constant des que el capitalisme va iniciar la producció en massa. Es va concretar en la màxima taylorista del “cervell a l’oficina i el braç al taller”. El salari deixa de dependre de l’estatus professional, que va desapareixent, per referir-se al nivell estimat del lloc de treball que es dissenya. Ja no només per als obrers manuals sinó per a tothom.

La inclinació de les grans empreses a desvincular-se de la societat circumdant i dels costums socials, dels ensenyaments professionals que manquen de l’agilitat i de la capacitat suficients per adaptar-se, o enfrontar-se, a la vertiginosa transformació tecnològica i als canvis en les condicions laborals que es propicien, més l’acceleració que imprimeixen a l’evolució dels sistemes productius i logístics, afavoreixen la desconnexió.

Per tal que els treballadors s’adaptin, amb facilitat, als requisits de funcionalitat productiva i mobilitat en els llocs de treball que exigeixen les formes de treball dissenyades —i que podrien dissenyar-se d’una altra manera—, els impulsors de la disrupció tècnica i laboral en marxa intenten desfer-se de nombrosos valors professionals, culturals, socials i democràtics, habituals en l’entorn ciutadà.

L’organització del treball que promouen implica el rebuig del context consuetudinari referit a les categories laborals, a la divisió professional del treball i a l’autonomia dels treballadors qualificats pel que fa a la utilització dels mitjans de producció i a l’elecció dels mètodes de treball. Provoca la despersonalització de les relacions individuals i la ruptura de carreres i oficis, que s’adquireixen fora de la fàbrica i que, dins d’aquesta, ni es reconeixen ni es mantenen.

Amb aquest objectiu, procuren substituir els sistemes salarials basats en el valor professional dels treballadors per altres referits al “valor” del lloc de treball on els col·locaran en cada moment, sense cap consideració per les competències professionals del treballador, que consideren supèrflues o fins i tot inconvenients.

Procediment

Segons diversos manuals publicats, també per l’OIT, l’avaluació de les tasques es pot definir com el procediment que intenta precisar i comparar què exigeix als treballadors normals l’exercici, en condicions normals, de determinades funcions, sense tenir en compte la capacitat individual d’aquests ni el seu rendiment. Però, què són exactament unes condicions i uns treballadors “normals”?

Per implantar la VPT (valoració de llocs de treball), es crea prèviament l’ambient apropiat. S’hi al·leguen valors irrefutables com la justícia, la igualtat, a cadascú segons el seu treball; fins i tot es fan referències a la discriminació laboral injusta de les dones. No s’estan de res. Afirmen que el sistema de categories ha quedat desfasat, distorsionat, perquè les professions ja no es corresponen ni s’adapten al tipus de tasques que s’han predissenyat i simplificat.

S’adopta una escala de factors que, diuen, s’ajusten a les necessitats i característiques particulars que els llocs de treball exigeixen als treballadors per a un exercici correcte. Els llocs de treball exigeixen als treballadors! Generalment, solen fer referència a les condicions de treball, coneixements, aptituds, esforç i responsabilitat. L’escala de puntuació NEMA, de la qual deriven gairebé totes, és de l’any 1946.

Després s’estimen els factors que consideren útils per dur a terme les tasques de cada lloc de treball i s’assigna un valor a cadascun. Durant l’observació i la comparació s’ha de prescindir totalment i absolutament del treballador concret que realitzi o pugui realitzar la tasca.

Després d’ajustar els nombrosos desajustaments i incongruències que es detecten en la comparació, la puntuació final la decideix un comitè heterogeni. La presència sindical legitima la ocurrència. La qualificació així obtinguda proporciona el “valor” del lloc de treball.

Al principi, quan s’implanta el sistema, solen relacionar les categories professionals dels treballadors amb el “valor” dels llocs de treball, per tal que el trànsit sigui més suau. En el seu moment, aquesta relació va servir per obtenir algunes promocions en l’estatus de molts treballadors, especialment per via jurisdiccional. Aviat fan desaparèixer les categories professionals i els salaris vinculats a aquestes, o bé les deixen com a simple record nostàlgic.

La inexistència de base científica o objectiva en l’elecció dels factors i la seva valoració concreta salta a la vista. Tampoc no existeixen patrons que permetin concretar les exigències que una feina requereix d’un treballador inconcret. Són simples opinions sense fonament.

Al·legacions metodològiques

La metodologia de la VPT manca fins i tot de racionalitat. Hi ha característiques que no poden sumar-se entre si. Per exemple, a un factor òptim d’instrucció se li assignen 70 punts, a la responsabilitat sobre processos de fabricació 25 i a la força física 50. La unió de gran instrucció i molta responsabilitat suma 95 punts, cosa que pot correspondre a un lloc de treball directiu. Però una gran instrucció amb molta força, combinació generalment inservible, dona una suma de 120 punts.

La qualificació és adaptable a conveniència. Pot apaivagar situacions conflictives amb un “nou estudi” que “millori” l’anterior. Recompensar llocs inconvenients o amb poc personal per poc desitjables o inadequats. Fins i tot pot servir per satisfer interessos espuris instal·lats en les comissions de valoració. Com que és un mètode de comparació, tant serveix per a un forat com per a un descosit. Es poden justificar les disjuncions més diverses.

En substituir les categories professionals pel valor del lloc de treball, es provoca una separació real entre la feina que es realitza, la vàlua professional dels treballadors i les seves titulacions acadèmiques. S’origina una desconnexió entre els coneixements, les capacitats i les experiències adquirides pel treballador al llarg de la seva vida i els requisits mínims que es demanen per a la feina assignada, que s’haurà simplificat al màxim. Això produeix un greuge comparatiu i una discriminació injusta, en establir diferències i igualtats retributives bàsiques al marge de les capacitats reals dels treballadors. Fet que transforma en una fal·làcia la màxima de “a igual feina, igual salari” que es proclama.

Per exemple: el reposador d’un supermercat atén el client d’una manera molt diferent si només té estudis primaris que si ha cursat un grau en nutrició i bromatologia i pot comunicar-se en diversos idiomes. Es retribueix tots dos per l’exigència mínima, encara que, de fet, s’aprofiti la millor professionalitat i el millor servei que habitualment es realitza. Si es compleixen escrupolosament els requisits establerts als llocs de treball, sense cap aportació extra per part del treballador, es pot paralitzar la producció i decau la qualitat. Això s’anomena vaga de zel.

Crítica socioformativa

El sistema tendeix al fet que el treballador es conformi amb els coneixements mínims que li facilitin l’exercici del lloc assignat i només pugui aspirar a ser col·locat en un altre de millor remuneració, desentenent-se del seu desenvolupament personal. En aquest ambient, s’incrementa la retraïment i el sentiment d’inseguretat, especialment davant l’acomiadament.

Els treballadors es tornen més dependents i complaents amb les exigències de l’empresa, ja que queden desemparats si el centre de treball es deslocalitza, especialment en temps en què l’ocupació és un bé escàs i l’adaptació a una nova feina, en una empresa diferent, pot resultar difícil. Encara més si s’ha descuidat la formació professional, s’avança en l’edat i els complements per antiguitat representen una part important del salari. Esdevenen treballadors espantats que accepten un salari inferior al que els correspon per la seva vàlua.

La implantació de la VPT simplifica el control de la producció i redueix els costos, en independitzar-se de la possible promoció i evolució professional dels treballadors. Així s’evita la complexitat que suposa treballar amb persones, equiparant-les a autòmats sense canvis i sotmesos a les instruccions d’una pantalla que els controla exhaustivament.

Tal com es va constatar en enquestes realitzades per la Universitat McGill al Canadà, per la Universitat de Princeton als EUA i per l’Associació Internacional de Maquinistes dels EUA, la VPT “millora i simplifica” la negociació salarial en els convenis col·lectius, en atribuir els salaris als llocs de treball en comptes de a les persones, de les quals es pot prescindir fàcilment.

A la VI reunió de la Comissió d’Indústries Mecàniques de l’OIT, el maig del 1957, la part treballadora va considerar que no podia constituir un tema apropiat per a una recomanació d’abast internacional. Manca de fonament científic, limita la negociació col·lectiva i la estructura salarial que pretén substituir per normes tècniques i pel que decideixi la intel·ligència artificial.

La VPT es va introduir amb força en èpoques en què calia subjectar els treballadors i frenar les seves reivindicacions, especialment les econòmiques. També quan es van haver d’assumir substitucions massives, urgents i amb poca preparació professional, com en temps de la Segona Guerra Mundial.

Als Estats Units, el Consell Nacional Tripartit del Treball per a la Guerra va impulsar l’aplicació creixent d’aquest procediment per controlar els salaris. Als Països Baixos es va començar a aplicar a la postguerra i, a Alemanya, es va utilitzar durant la Segona Guerra Mundial i en la postguerra.

Repensar l’aplicació

Tot i que la VPT és inapropiada per fer dependre la remuneració bàsica del treballador i menys encara per substituir la categoria professional i el seu estatus, podria resultar útil com un dels factors de càlcul en les primes i incentius a la producció, sempre que es refereixi al treball fáctic concret de cada treballador en cada moment.

També per millorar les condicions de treball i detectar situacions inadequades, perilloses, tòxiques o penoses que cal corregir. Com a coadjuvant en l’adaptació del lloc de treball al treballador, actuant com a eina auxiliar de l’Ergonomia.

Com explica el professor HartmutRosa, el sistema ens torna grisos, vells i buits per dins, mancats de ressonància. Marx ho va anomenar alienació, Weber desencís i Camus va veure el naixement de l’absurd. Avui avança alhora l’augment i la por al burnout.

Amb un increment tecnològic i informàtic exponencial sense precedents, als nostres fills i néts els espera viure pitjor si l’organització del treball continua pel mateix camí. Si la producció segueix sense estar pensada per a les persones i el treball per als treballadors, la recerca d’asil en nacionalismes i solucions màgiques d’extrema dreta pot continuar avançant.

Quan es va implantar el sistema de producció en massa, els treballadors disposaven de tres factors bàsics que milloraven a favor seu la correlació de forces pròpia del sistema capitalista: els seus coneixements professionals, la unió solidària que facilita estar al mateix recinte sota condicions similars i tenir davant un patró reconeixible. A poc a poc van desapareixent les tres, mentre ens incomoden els efectes i obviem les causes.

La facilitat de l’acomiadament per la senzillesa en la substitució i la duresa de marxar de l’empresa per l’absència d’estatus professional i la pèrdua del salari assignat a la permanència, ens va transformant en serfs de la gleva en el tecno-feudalisme que ens imposen sense “ascensor social”.

La entrada Salari, qualificació professional, valor del lloc i promoció laboral se publicó primero en El Triangle.

El govern de Trump i la seva mà dreta Musk a USA, impulsen la fase superior del neoliberalisme: el nacional-capitalisme que ens converteix en serfs de la gleva digital. Manen els capitalistes, financers i tecnòlegs, més enriquits més ràpid de la història. Supediten els drets humans als beneficis privats. Desconeixen els qui exploten o condemnen la misèria. Estimen admissible el lladronici, els assassinats en massa, la guerra injusta, la modificació de fronteres i el genocidi a Gaza, si serveixen els seus interessos.

Per als sàtrapes llibertat és la llei del més fort, sense regles que els limitin ni moral que els freni. Per a les activitats quotidianes i econòmiques ens fan dependre de les plataformes i sistemes digitals. Adherits al mòbil, sense distinció d’edat, sexe, ètnia o classe social. Propaguen falsedats, bulls i incitacions malsanes, programades o aleatòries, dirigides o espontànies, corporatives o individuals. La mentida dita mil vegades… és llibertat d’expressió.

Emilio Gayo, president de Telefónica España, ha demanat menys regulació i més col·laboració públic-privada. És a dir, fer el que vulgui amb diners públics i benefici privat.

Ana Botín, presidenta del Banco Santander, diu que han aconseguit un creixement fort i rendible, amb un augment del benefici per acció del 19%. Els interessos i els ingressos per comissions pugen, la qualitat creditícia és sòlida i la transformació augmenta els ingressos molt per sobre dels costos. Guanyen gairebé 10.000 milions d’euros els primers nou mesos del 2024. Per apuntar a la llibreta, digital, la ficció del que presten i la realitat del que cobren.

Juan Roig, plorós per la DANA que va desatendre el PP a València, se sent desemparat per “totes les administracions”. Anuncia que Mercadona ha viscut un 2024 espectacular, amb 38.800 milions d’euros de facturació i un benefici rècord de 1.384 milions. Entre productors i consumidors hi ha el secret.

Donald Trump ha ordenat que se suspengui l’aplicació de la Llei de Pràctiques Corruptes a l’Estranger (FCPA), que prohibeix les empreses nord-americanes, els particulars i les entitats estrangeres amb negocis als EUA, subornar funcionaris públics estrangers per obtenir contractes o concessions en un altre país. Es passa d’obtenir el millor producte al preu més baix a pagar el suborn més gran al pitjor funcionari. El previsible increment dels nivells de corrupció unit al debilitament institucional i la manca de suport a la població, després de la retirada de l’Agència per al Desenvolupament Internacional (USAID), farà augmentar la pobresa, la desigualtat, la migració i el tràfic de drogues.

Es compren terres de labor a petits agricultors i empreses creades per humils emprenedors, per concentrar propietats i eliminar competència. La renda de lloguer de l’espai i les seves funcions al núvol, les franquícies, l’habitatge i els immobles s’imposen a la plusvàlua. Un feudalisme nou que s’enriqueix amb l’increment arbitrari de preus i la disminució de personal qualificat. Els mercats desregulats sobrecarreguen la riquesa i el poder d’uns quants, la pobresa i l’èxode de molts desesperats i desposseïts. Se substitueixen polítics ponderats per empresaris i tecnòlegs cobejosos i egòlatres.

Cal un culpable i preparar-se per a la guerra, encara que no ens diguin les amenaces a combatre. El fet que Putin, personatge detestable, envairà Europa és poc creïble en vista del que li costa conquistar i mantenir el 15% d’Ucraïna.

Von der Leyen vol rearmar Europa amb 800.000 milions d’euros, i a Espanya 25.000 milions més cada any. D’on sortiran aquests diners? Sabem el que volen gastar, però no diuen què faran ni com es controla que ho facin, ni quina unitat militar ho dirigirà.

Que prevalgui la humanitat al món necessita posar fi al poder de decisió d’accionistes, financers, tecnòlegs… i substituir-lo pel vot dels treballadors de cada entitat, organitzats amb els seus directius. L’actual intel·ligència artificial i els seus altres artefactes no són eines per ajudar-nos sinó per anul·lar-nos més.

La entrada Llibertat i guerra al nacional-capitalisme se publicó primero en El Triangle.

Es manipula l’amalgama de descontents, que tenen una bona part de raó. Assenyalen un culpable indefens: els immigrants. Posen bocs expiatoris indefinits: les “elits”, els mitjans de comunicació, l’oposició política. I ofereixen solucions senzilles a l’abast de la mà, mà dura és clar.

El New Deal va sorgir la dècada de 1930 per posar límits al capitalisme amb un Estat fort, capaç d’anar més enllà de la cobdícia particular i governar el sistema en base a l’interès general. Una societat lliure i abundant per a tothom no es podia deixar al caprici del lliure mercat. Es va avançar en tributació progressiva, regulació de la banca, organització de sindicats i negociació col·lectiva. S’obtingué un interessant estat de benestar, el millor a Europa.

Hi havia un sistema oposat al capitalisme que articulava un missatge apassionant. Alliberar els pobres del món i posar el vast sistema productiu del capitalisme al servei del bé públic. Substituir el caos i el malbaratament dels mercats per una planificació intel·ligent i eliminar totes les manifestacions de desigualtat. Construir una societat on ens poguéssim emancipar de la necessitat i de la dominació. Que ningú fos tan ric que pogués comprar ningú, ni ningú tan pobre que s’hagués de vendre per subsistir.

Amb la recessió dels anys 70 i la caiguda del mur de Berlín, a la dècada dels 80 es va imposar l’ordre neoliberal. Les forces del mercat es van desempallegar dels controls del Poder públic. Es va reprimir les organitzacions obreres. El mercat es va consagrar com a únic sistema capaç d’establir conductes adequades: a l’economia, el treball, el matrimoni, la reproducció humana i altres costums. El creixement i la innovació en interès particular sense traves es va considerar el motor de l’activitat. «Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même» del segle XVIII.

Van atribuir a l’economia de mercat i els seus instruments àmplies oportunitats individuals, l’èxit econòmic i la felicitat, la protecció de l’hàbitat natural i la conservació de la cultura occidental.

Si Reagan va impulsar el neoliberalisme Clinton i els demòcrates el van implantar. Sota l’aparença de generar capital, llocs de treball i nous productes, les empreses dominants han aconseguit primer el poder econòmic i després el poder polític. Les tecnològiques Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia i Tesla tenen una capitalització borsària superior el PIB d’Alemanya, Japó, Índia i França juntes. Donald Trump i Elon Musk són el paradigma de la subordinació pública a la privada.

Els drets humans se supediten als beneficis. Els mercats desregulats generen aquests desequilibris en la riquesa i el poder, que provoquen l’èxode dels desposseïts de les terres on treballar o de les empreses creades per petits emprenedors, que els compren multinacionals per ampliar propietats i eliminar competència. I es deslocalitzen empreses deixant a la misèria la ciutadania.

El canvi climàtic provoca sequeres, incendis, huracans i inundacions. Es creua el llindar ecològic amb una economia planetària matusserament gestionada, els excessos del qual condueixen al col·lapse.

Ja som tres classes humans. Els amos, l’1%, els grans capitalistes. Els subordinats, gestors en el secret de l’economia, les finances i la tecnologia, els governants i els alts comandaments militars, els que maneguen els instruments que utilitzen coneixements i dades que proporcionem tots, que circulen per la xarxa i que emmagatzemen en repositoris digitals per recolzar anàlisi, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic. Els prescindibles: nosaltres, el 95%, superflus i reemplaçables.

Com va dir Gramsci «entre el vell món que mor i el nou que neix apareixen els monstres»: Trump, Orbán, Milei, Putin, Netanyahu, Musk…, però tot ordre polític alberga en el seu si tensions, contradiccions i vulnerabilitats que són difícils de sostenir, es poden combatre i vèncer si hi ha voluntat, organització i direcció.

La entrada L’imperi contraataca: farts de Kamala’s s’immolen amb els Donald’s se publicó primero en El Triangle.

Una cosa semblant em va succeir en la vaga general de desembre del 1988 que vaig estimar justa i necessària. Ocupava un càrrec directiu a l’administració de la UAB. No s’havien acordat ni decretat serveis mínims. Això em va fer romandre al meu lloc de treball per si es produïa algun incident no desitjat. Al mateix temps, vaig reclamar que se m’inclogués en la llista de vaguistes i se’m deduís la part del salari corresponent. Vaig estar treballant i en vaga al mateix temps?

Això fa pensar en la incertesa de si seran possibles o si seran o no probables, algunes de les proposicions que, en els temps que corren, semblen contradictòries i fins i tot absurdes. Per exemple: Voler i no voler al mateix temps ser president del Govern de l’Estat; reclamar l’increment del finançament dels ens territorials, però impedir els pressupostos que el propicien; necessitar mà d’obra per molts treballs que els oriünds no poden o no volen fer, i posar-los tots els impediments imaginables als immigrants que acudeixen.

L’aposta per la descarbonització de l’atmosfera i contra l’escalfament global que propicia el canvi climàtic alhora que es pretén ampliar l’aeroport perquè l’usin més avions més grans; que s’adeqüi la terminal del port perquè arribin més vaixells de transport de contenidors i de creuers turístics gegants; que es construeixin més estacions de transport de passatgers per carretera, autopistes i cinturons perquè circulin més autobusos i camions mentre el corredor ferroviari del Mediterrani s’eternitza, sense planificar el transport de mercaderies per ferrocarril a llarga distància amb el de camions per a la distribució a curta distància.

Per a l’alto el foc i la pau, situen al Mediterrani portaavions USA que cooperen en la guerra; amb l’assentiment de la UE i la impotència de l’ONU s’empara a Israel, que continua espoliant, massacrant i perpetrant el genocidi de palestins i altres innocents i indefensos.

L’assossec en les relacions entre catalans i amb la resta d’espanyols, després dels indults i l’amnistia, amb l’evidència que Catalunya segueix a Espanya i aquesta a Europa, i que, encara que imperfecte, vivim en un Estat de Dret en què les regles només es canvien seguint el procediment establert i no a les braves, mentre els mitjans audiovisuals de la Generalitat amb TV3 al capdavant prediquen i divulguen el contrari.

La necessitat de millorar la salut i la seguretat dels treballadors amb la possibilitat d’acudir al treball estant en situació d’incapacitat laboral transitòria, es podria pensar també per a la incapacitat permanent parcial, total i absoluta? Com es fa per a la jubilació. Així a poc a poc… La voluntarietat del treballador, i del seu metge, poden obrar la possibilitat quàntica que l’incapacitat per al treball estigui, alhora, capacitat per a treballar?

És indubtable que gairebé la totalitat de treballadors de baixa sofriria pressions perquè exerceixin aquesta possibilitat, especialment en les empreses petites i mitjanes. A alguna persona amb un treball que l’apassioni pot ser que li vagi bé, però aquesta excepció justifica generalitzar-la? Encara que ara existeixi a Espanya una sanitat pública universal per a totes les persones, recordem que va haver-hi un temps que la dels treballadors era només per a recuperar-los per al treball. Es torna a aquesta concepció?

Les organitzacions empresarials han mostrat el seu entusiasme. Potser pensant a reduir els índexs d’absència dels treballadors del centre i del lloc de treball. Si l’avarícia, l’ànsia per controlar el treball i limitar els treballadors no els encegués, podrien observar que l’absentisme, els abandonaments o peticions de trasllats freqüents, el descens en la quantitat i qualitat del treball, provenen principalment de la manca de satisfacció i de benestar laboral i de sistemes de promoció pel simple transcurs del temps, menyspreant l’evolució professional, de coneixements i d’experiència.

Aquestes expressions de problemes afegits i altres no resolts, entre els quals la desconsideració professional, la precarietat, l’autoritarisme organitzatiu, considerar el treballador com a simple apèndix del sistema, d’un sol ús instrument per al treball que es dissenya prescindint d’ell, en comptes de dissenyar el treball per al treballador i les seves característiques, tenen una importància primordial: són causa de la crispació i del desconcert que existeix en l’àmbit laboral, que afecta la societat en el seu conjunt.

Avui la preocupació per la pèrdua del salari vinculat al lloc de treball i a la deslocalització o tancament de l’empresa sense alternativa laboral impedeix que el descontentament i el conflicte latent s’expressin obertament. Però això no durarà eternament i passarà per sobre de dirigents babaus.

L’ordre neoliberal decadent i els seus gestors continuen prescindint que el treballador és una persona humana portadora d’un cúmul de valors, necessitats, desitjos, tendències, hàbits, interessos, aptituds i actituds, que està en un mitjà social determinat i que busca realitzar-se en el seu entorn laboral, familiar i social. Potser creuen que la persona humana integral pugui ser substituïda per la intel·ligència artificial i la robòtica perquè no han aconseguit el “goril·la ensinistrat” i els braços continuen venint amb un cervell.

La entrada El principi d’incertesa polític-social-laboral se publicó primero en El Triangle.

El resultat de les gairebé cent demandes idèntiques que vam interposar pel retard d’un avió croat, que es van repartir en més d’una desena de jutjats mercantils, em sembla tan inversemblant com incongruent i pot donar una mostra del caos judicial que patim. En pocs mesos vam obtenir la primera sentència favorable, de seguida una altra desestimatòria, els requeriments reiterats de dades i adreces de l’aerolínia, fins i tot que es redactessin els documents en l’idioma de la demandada, van endarrerir procediments fins al punt que, gairebé quatre anys després, desistim de facto en una quarta part de les demandes.

I què cal dir dels processos pel Tribunal Suprem d’extradició de caps de l’intent separatista a Catalunya, o de la deslegitimació de la fiscalia general de l’Estat per corregir informacions falses que l’afecten, o la persecució de familiars del president del Govern, o la manifestació de togues i punyetes contra una llei en tràmit al Congrés. La meva sensació és que se’n va com un pollastre sense cap. Com a mínim.

Hi ha qui opina que aquest desastre prové que la funció judicial franquista va seguir el poder judicial constitucional sense solució de continuïtat, en les formes essencials d’accés a la carrera i en l’absència de possibilitats externes adequades de demanar-los responsabilitats.

Però n’hi ha més. El model d’Estat que es va plasmar a la Tercera República Francesa fa aigües, ha conclòs la vida per esgotament i incapacitat de gestionar l’enorme àmbit d’actuació en què opera. L’acumulació més gran de riquesa de la història, l’1% de la població mundial té tant com l’altre 95%, el canvi en el sistema productiu que origina la robotització, l’anomenada intel·ligència artificial i les grans dades, més el canvi en els costums i la família, el sistema de valors que imposa, condueix a refugiar-se en nacionalitats imaginàries i en desitjos frustrants, com ara els canvis de gènere a voluntat. La formació només per servir al lloc de treball que s’assigni. L’educació ha de venir posada de casa.

Amb èxits indiscutibles que han fet avançar la humanitat, aquest Estat no és la fi de la història. Hi ha altres coses i necessitats per atendre ara. El que passa és que no sabem concretar aquestes coses i necessitats ni com atendre-les. Al segle passat, durant setanta anys, es va poder creure que hi havia una alternativa, però va ser una simple il·lusió que es va dissoldre abans que l’ordre neoliberal en fase de caducitat. Estem davant d’un buit, una crisi.

Es continuen utilitzant categories de llei, de decisió judicial i de jutge, lluny del contingut original, amb escassa utilitat actual. La funció del jutge no acaba, com la del científic social, en la comprensió de la realitat, sinó que contribueix a la configuració d’aquesta realitat mitjançant la decisió de les demandes que les parts li plantegen.

La noció d’igualtat és la forma política de la justícia (Kelsen). Entre el principi d’igualtat, la idea de sobirania i la concepció de la Llei com a expressió de la voluntat general hi ha una relació necessària. El principi d’igualtat s’esgota en la construcció del concepte de llei, el legislador és lliure per dotar de rellevància jurídica uns elements de la realitat davant d’altres, això jurídicament és irreprotxable. No es pot jutjar l’obra del legislador, ni afirmar que introdueix igualtats o desigualtats. Aquesta afirmació es pot fer des del punt de vista ètic o polític, però en cap cas des del punt de vista jurídic i no la pot jutjar ni revisar cap jutge, només el Tribunal Constitucional.

El que cal exigir al jutge és que no es col·loqui mai al lloc del legislador, que no formuli les seves decisions en forma de normes generals i que s’abstingui, tant com sigui possible, d’interpretar la Llei, i només per aplicar-la en els termes que està definida, mai per obviar-la.

La societat apareix ja com un tot heterogeni d’individus, només iguals quant a ciutadans, integrat per molts grups diferents, per classes i per persones que estan en situacions reals diferents i respecte dels quals és un despropòsit dir que es procura el bé comú i s’opera en nom de tothom.

La lluita de classes continua, encara que ara sembli adormida.

La entrada La justícia espanyola, en entredit se publicó primero en El Triangle.

Fossin conqueridors que feien servir la força o persones acuitades per la necessitat, l’arribada de nous habitants a llocs on els recursos eren escassos trobava l’espontània oposició del veïnat.

Avui a la Unió Europea el malbaratament és un senyal d’identitat. Que els béns i drets estiguin desigualment i injustament repartits és utilitzat pels acaparadors de riquesa i els seus lacais per assegurar als que no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques que la culpa és d’altres més pobres que ells: els nouvinguts.

La ideologia ultraliberal propugna la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones sense restriccions. Tot i això, mentre la mobilitat de treballadors cap a llocs amb millors oportunitats laborals troba obstacles físics, legals, etc., els capitals circulen per la fibra òptica a la velocitat de la llum i les mercaderies malbaraten energia i contaminen el medi ambient amb el seu transport esbojarrat per terra, mar i aire, de productes que es fabriquen a l’altre extrem del planeta per obtenir beneficis espuris.

Cínics del “primer món” despotriquen contra immigrants sabent que són imprescindibles. La baixa natalitat i les tasques que no podem o no volem fer els autòctons els hauria de considerar benvinguts que ens faciliten la vida.

És evident que una població immigrant “sense papers” pot ser més explotada, obtenir menor salari i treballar en pitjors condicions laborals, en haver de fer-ho de forma clandestina. Aquest dumping laboral juntament amb altres socials, com el deteriorament de l’habitatge, enerva bona part de les classes desafavorides autòctones. Tot i això, els sindicats i partits d’esquerra semblen poc sensibles, mentre l’extrema dreta s’esforça a fons en la iniquitat. Tampoc la solidaritat internacional amb empreses en conflicte apareix amb prou força. L’exemple de Tesla a Suècia en lluita per drets tan bàsics com la negociació col·lectiva és paradigmàtic.

No sembla improvisat. La simplificació del treball, l’evaporació de la qualificació laboral reconeguda en convenis col·lectius i la dependència del salari no del treballador sinó del lloc assignat i dissenyat perquè pugui ser ocupat en qualsevol moment per qualsevol amb una formació mínima, facilita la substitució de treballadors, la precarietat i la fi de l’ascensor social per mèrit i capacitat, cosa que desincentiva l’aprenentatge professional i la millora en l’educació.

La revolució digital disruptiva controlada i dirigida per multinacionals accentua les desigualtats i la discriminació. Els poderosos complexos financers-industrial-militar-tecnològics dificulten sistemes polítics avançats capaços de regular-los, imposar models fiscals progressius i avenços socials; és a dir, legítims poders democràtics que els disputin el lideratge dels processos en curs i el control de les entitats socials, financeres, mediàtiques, xarxes, etc., que influeixin en l’opinió pública i prohibeixin l’anonimat a l’emissió d’opinions a plataformes i internet.

El 2019, la Comissió Mundial sobre el futur del Treball de l’OIT va escriure: “La nostra subsistència es basa en el treball. Gràcies al treball podem satisfer les nostres necessitats materials, evitar la pobresa i construir una vida digna. Més enllà de satisfer les nostres necessitats materials, el treball pot contribuir a donar-nos una sensació d’identitat, de pertinença i de propòsit. També amplia el ventall d’opcions que se’ns presenten i ens permet entreveure un futur més optimista. El treball també té importància col·lectiva en establir una xarxa de connexions i interaccions que forgen la cohesió social. L’organització del treball i dels mercats laborals és essencial per determinar el grau d’igualtat que arriben a les nostres societats.”

Però sembla evident que ens porten en sentit contrari, cap al nacionalisme excloent i la inanitat personal.

La entrada Migracions i treball al primer món se publicó primero en El Triangle.

L’OIT va introduir el concepte de treball decent: salari just, seguretat del treballador al lloc de treball, protecció de les famílies, llibertat d’expressió i garantia d’igualtat de tracte i oportunitats per a homes i dones.

L’agenda 2030 posa les persones i el planeta al centre i requereix abordar units els enormes desafiaments que enfronta la humanitat. L’objectiu 8 inclou el món del treball: promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, la plena ocupació productiva i el treball decent per a tothom.

A Europa, amb excepcions que afecten majoritàriament immigrants, s’assoleixen els mínims exigibles del treball decent. És hora de reivindicar el treball digne, que va més enllà de la justícia i l’equitat a la feina, per definir com ha de ser, com ens relacionem amb ell i com el situem al centre del sistema, per sobre del factor financer que ha de passar a ser un mitjà auxiliar, com ara el tecnològic i l’organitzatiu.

El papa Francesc convida a fer un somni que voli cap a dalt. Perquè, a través del treball lliure, creatiu, participatiu i solidari, s’acreixi la dignitat de la vida humana. Que deixi de ser instrument d’alienació, en prevalgui l’originalitat i les persones que el fan. Que permeti expressar en llibertat i creativitat formes d’empresa, de treball col·laboratiu desenvolupat en comunitat i que procuri un ple progrés econòmic i social. Que no talli les ales als qui, en particular joves, tenen tant a donar la seva intel·ligència, capacitat, intuïció i comprensió de l’entorn que no podrà substituir la IA, encara que ho pot impedir.

La batalla serà àrdua. Ets el que fas. Es consolida el protagonisme del lloc de treball simplificat, en què el treballador passa a ser un apèndix fàcilment substituïble i prescindible. Percep com a salari la quantitat assignada al lloc de treball que han dissenyat i valorat prescindint-ne, amb omissió de les característiques pròpies de cada persona. Desapareix la promoció per mèrit i capacitat, ja que només es requereixen els coneixements mínims que permetin aprendre i adaptar-se als requisits del lloc de treball. La seguretat i el progrés salarial depenen de l’antiguitat, la fiabilitat i la lleialtat en l’execució de les ordres rebudes, com a subordinat o com a col·laborador, que ha d’actuar dins dels paràmetres que li transmeten via electrònica. Tot controlat per l’algorisme que fins i tot extrapola pensament i tendències. L’ideal de goril·la ensinistrat, de quan es queixaven que demanaven només dos braços i venien sempre amb un cervell.

Som allò que fem. És necessari recapacitar sobre el sentit del treball. Sobre les modificacions conductuals i psicològiques que poden patir les persones amb els canvis socials que propiciarà l’absència de status professional i de promoció, el temps dedicat a l’oci derivat de la reducció de la jornada laboral, que possibilita aquesta disrupció tecnològica.

El poder financer és avui el propietari del sistema. Els accionistes individuals, els fons d’inversió i de pensions actuen mitjançant executius que s’adjudiquen retribucions exorbitants. Molts no coneixen les persones que hi treballen, ni entenen l’organització productiva, només els interessa l’increment de preus possible i la reducció de despeses forçada. Consideren el treball com una mercaderia que cal optimitzar i minimitzar-ne el cost fins al nivell de subsistència. L’objectiu essencial és crear valor pecuniari per a l’accionista, tota la resta, inclosa responsabilitat social corporativa, només és bo si ajuda a incrementar el benefici privat.

Els treballadors essencials de la pandèmia, que van resultar imprescindibles, han passat a l’oblit.

Els canvis que es produeixen (fordisme per just in time, outsourcing), més els que es produiran, cal reconduir-los cap a la feina digna, el benestar col·lectiu i la realització personal, per davant de l’egoista enriquiment individual. Cal actuar perquè la societat conservi les seves característiques humanes i no sigui dissenyada per artefactes informàtics contagiats de la cobdícia dels seus amos.

La entrada Treball digne se publicó primero en El Triangle.

Amb el sindicalisme de classe i sociopolític, que negociava amb mobilització i participació, vam progressar com a treballadors i ciutadans. Vam discutir el poder exclusiu del patró a l’empresa, vam afavorir canvis de pes en el règim neoliberal i vam pretendre substituir-lo. Ens van matar companys, vam ser acomiadats de la feina, detinguts, torturats i empresonats. Però la lluita va donar fruits que es van plasmar en acords col·lectius.

Va ser molt important la Constitució, social i democràtica de dret. Propugna la llibertat, la igualtat i el pluralisme polític. Va deixar el Rei sense el poder absolut, únic amb distinció de funcions, que va heretar del dictador. Va instaurar la divisió de poders, amb Parlaments i Governs, central i autonòmics, elegits per sufragi universal. Va contemplar un ampli catàleg de drets i llibertats i va encarregar al poder públic per fer-los efectius.

Però l’administració, les forces armades, la policia i l’aparell repressiu de la dictadura van romandre. Van mantenir fortuna i poder banquers i empresaris. Corruptes i criminals es van veure lliures de causa.

Pensem que amb la democràcia la igualtat prosperaria. Es va avançar en llibertats, sanitat, ensenyament, serveis socials i municipals. Aleshores va disminuir el nivell organitzatiu i de combat dels treballadors, per això els frens i retrocessos no van trigar a fer-se notar.

La Funció Judicial franquista es va transmutar a Poder Judicial constitucional sense solució de continuïtat. Per al seu govern i democratització, juntament amb la separació i la independència, la Constitució va optar pel Consell General del Poder Judicial. S’exclogué un Consell Superior de la Magistratura, per eludir corporativismes, involució i desvirtuació.

L’esperpent d’un grup de jutges, amb les togues i les punyetes, ressonant en públic contra una llei que ni havia començat a discutir el Poder Legislatiu, posa en dubte la neutralitat i la imparcialitat exigibles, amb els temors pitjors.

La justícia emana del poble, encara que l’administri Jutges i Magistrats, integrants del poder judicial, sotmesos únicament a l’imperi de la llei. Els correspon la potestat jurisdiccional en tota mena de processos, jutjant i fent executar allò jutjat, d’acord amb les lleis i segons les normes de competència i de procediment. Res d’ocurrències particulars.

La noció d’igualtat és la forma política de la justícia (Kelsen) i resulta del criteri o punt de vista del qual es parteix. Un home negre i un altre blanc són diferents en funció del color de la pell, però són idèntics si s’atén la dignitat humana. Les lleis no són per a les persones en abstracte, sinó com a membres duna societat, que canvia i evoluciona. La igualtat està en funció de la ciutadania, siguin quines siguin les diferències culturals, de constitució o de riquesa, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

El jutge ha de ser independent per poder-se plegar enterament al dictat de la Llei del legislador. És deplorable el capellà que predica allò que no creu, però és encomiable el jutge que fa complir la llei amb el sentit del qual pogués estar disconforme. Les normes s’han d’interpretar segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment l’esperit i la finalitat d’aquelles.

Si els que integren el Consell General del Poder Judicial ho fessin per via corporativista i l’accés a la jurisdicció, la fiscalia i altres carreres jurídiques fos memorística amb preparadors de moral millorable, la involució i la desvirtuació tindrien una probabilitat temible.

El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament (Acton), la desconfiança a la jurisdicció (Montesquieu) necessita control periòdic d’idoneïtat, el principi d’interdicció de l’arbitrarietat és imprescindible, per avançar en igualtat i equitat, en aquest vell món que es mor, mentre el nou triga a aparèixer i, en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres (Gramsci).

La entrada De Funció Jurisdiccional a Poder Judicial se publicó primero en El Triangle.

La lluita de classes no ha desaparegut, però els desitjos d’emancipació social els poden confondre amb sentiments de pertinença nacional. La plurinacionalitat, la nació, el nacionalisme idiomàtic, religiós i ètnic, divideix i crispa per territoris sense distinció de classes i ocupa gran part de l’agenda pública, juntament amb l’amnistia de les seves malifetes.

L’antagonisme dels agents socials, consubstancial a l’essència del sistema capitalista, conseqüència objectiva de les estructures instal·lades per la lògica interna del sistema econòmic imperant, no és fruit de voluntarismes personals o grupals. Deriva de situacions que divideixen la ciutadania a classes, amb formes de treball no sempre practicades digna i lliurement. Sovint injusta i insuficientment retribuïdes i en condicions que desprofessionalitzen cosa que facilita l’acomiadament, en poder substituir el treballador amb senzillesa per la simplificació de tasques. En canvi, és difícil anar-se’n de l’empresa, a la recerca d’altres horitzons laborals, en haver unit la promoció salarial a l’antiguitat, que preval i/o substitueix el mèrit i la capacitat professional, bàsica per a la llibertat laboral.

Els protagonistes de la vida social i econòmica són els treballadors i els amos del capital, especialment el financer i els seus gestors. La Societat, que transita en la disrupció tecnològica, està impel·lida a suportar canvis d’envergadura, difícils d’assumir a la velocitat amb què l’Empresa en modifica l’essència i exporta els valors i els conceptes, que vinculen els treballadors, la ciutadania i els grups en què s’integren, doncs, les formes de treball, la relació amb el producte i els sistemes de promoció i estatus, influeixen decisivament en el mode de vida i en la cultura social.

L’últim informe PISA mostra la decadència de l’escola a Espanya, encara més a Catalunya. Al sistema educatiu li és impossible seguir, adaptar-se, combatre i encara menys avançar-se al ritme dels canvis que s’operen, ni al que reclama el sistema productiu: un treballador més dòcil i modelable que mai, amb coneixements justos només per adaptar-se al lloc de treball, que se’n dissenya prescindint d’ell, en línia amb els antics postulats, de Ford: un goril·la ensinistrat i de Taylor: el cervell separat del braç. La intel·ligència artificial serà ben obedient als seus algoritmes.

Les dificultats a l’escola relatives als alumnes per aula, manca d’equipaments públics, privatització, disputes per idiomes vehiculars, entorn digital, immigració, horaris, alimentació i sanitat, mancances suplídes amb animals de companyia i insuficiència pressupostària, són importants. Però si el desencís nia entre mestres i professors o no tenen prou nivell i dedicació, els seus alumnes difícilment assoliran les expectatives. La cura del docent és fonamental.

El progrés a l’educació és incompatible amb l’existència d’un brou de cultiu on el neci i el mató puguin presumir d’incompliments i d’agressió al feble. Si s’aclama el graciós, es margina l’intel·ligent, s’enalteix la picaresca i es menysprea la cultura. En atendre més el que ridiculitza, insulta o utilitza formes espúries de persuasió i de propaganda, que a qui aporta arguments fundats en la ciència i en la veritat. A la censura en l’ensenyament d’humanitats i en exhibir grolleries i incivismes d’alguns líders polítics.

En fomentar doctrines que ofereixen il·lusions simples i solucions fàcils, ràpides, gratuïtes i falses, que comporten confusió i seguidisme a profetes del no-res. Mentrestant, l’operativa financera corre lliurement per la fibra òptica a la velocitat de la llum, per tal de maximitzar el benefici de la minoria capitalista depredadora.

Els treballadors suecs enfrontats a l’antisindicalista Elon Musk de Tesla, per la negociació col·lectiva, i la vaga simultània a empreses automobilístiques de Detroit, mostren que podem avançar si som conseqüents amb el nostre himne: “La Internacional” actualitzat i superem reivindicacions de salari i jornada, per entrar a les d’organització, control, formació i codecisió.

La entrada Nació, Classe, Escola se publicó primero en El Triangle.

El 19 de juliol del 36 Mola va proclamar l’estat de guerra a Pamplona per salvar i purificar Espanya. Acció violenta que reduís com més aviat millor a l’enemic, càstigs exemplars que restablissin el principi d’autoritat, sensació de domini, sembrar el terror i eliminar els que no pensaven com ells.

El 13 d’abril del 37, el ja generalíssim Franco li va explicar a l’ambaixador italià que una guerra ràpida s’emprèn contra un enemic estranger, però la guerra civil havia de dilatar-se fins a eliminar tota resistència, acabar amb la dissidència i purgar el territori ocupat. Guerra lenta d’extermini, com van fer Queipo de Llano a Màlaga i Sevilla i Yagüe a Badajoz.

La repressió franquista, del juliol del 1936 al novembre del 1975, va tenir diverses etapes. A la guerra es va perseguir i es va aniquilar sense contemplacions. Les bandes falangistes van assassinar i van confiscar béns aliens amb impunitat. Fins a mitjan la dècada dels 50 es va utilitzar la jurisdicció militar. El Concordat amb el Vaticà, el tractat amb els EUA, l’ingrés a l’ONU i l’increment de la conflictivitat obrera i estudiantil, els va obligar a passar a la jurisdicció civil el principal sistema repressiu. Van substituir el tribunal especial per a la repressió de la maçoneria i el comunisme i el tribunal especial militar.

Des del desembre del 1963 fins al gener del 1977 el Tribunal d’Ordre Públic va assumir la política repressiva i va utilitzar la Brigada de Recerca Social com a policia judicial, que obtenia declaracions i delacions mitjançant la tortura. Un estudi de Juan José del Águila conclou que va incoar 22.600 expedients que van implicar unes 53.500 persones, va dictar 3.889 sentències de les quals el 75% van ser condemnatòries, va imposar 11.713 anys de presó i més de 31,5 milions de pessetes en multes. Però la correlació de forces no sempre els va ser favorable.

La interlocutòria de processament 1295/71 del jutge Mariscal de Gante diu: per tal de programar i dur a terme accions subversives que alteressin el normal funcionament de la SEAT, i en data anterior al 18 d’octubre de 1971 en què van tenir lloc greus alteracions d’ordre públic, va haver-hi reunions en què es realitzava un esborrany a mà amb temes subversius que es llegia als reunits, i si era aprovat, es passava posteriorment a màquina i a la següent reunió es lliurava imprès a multicopista, perquè li ho portessin els treballadors en actiu de la factoria. Considera delictes de reunió no pacífica i de propaganda il·legal.

A la sentència 118/75, el TOP presidit pel jutge Mateu, es declara provat que hi va haver tensions i conflictes abans del mes de juny de 1971 a la factoria de la SEAT, que es van succeir fins a culminar el dia 18 d’octubre en incidents d’àmplia projecció interior i exterior a l’empresa, que els acomiadats van mantenir converses, contactes i van assistir a Juntes a què també van concórrer membres de Comissions Obreres. Però no els consta que els encartats militessin al PSUC i CCOO i que de la prova practicada en actuacions no se n’ofereixen prou elements de judici per dictar en consciència la decisió condemnatòria i ens absolen dels “delictes d’associació il·lícita i de propaganda il·legal”.

És evident que no es van atrevir a processar-nos per les “accions subversives” d’ocupació de la factoria de la SEAT, ni per l’enfrontament amb la policia a peu i a cavall, en què van matar el company Antonio, ni per la vaga de més de dues setmanes en què vam tenir en escac la policia per tot Barcelona, ni a condemnar-nos pels “delictes de reunió no pacifica, propaganda il·legal i associació il·lícita”.

La llarga existència de la dictadura franquista no s’entén sense la capacitat d’adaptació als canvis econòmics, polítics i socials, interns i externs, juntament amb la determinació i la manca d’escrúpols per eliminar la dissidència. El dictador va autoritzar penes de mort fins a dies abans de la seva.

Les lluites obreres i estudiantils van aconseguir avenços significatius que van culminar amb la promulgació de la Constitució del 78. Encara que l’Estat social i democràtic de dret que estableix s’enfosqueixi per una pràctica neoliberal deplorable.

La entrada 60è aniversari del Tribunal d’Ordre Públic, el TOP se publicó primero en El Triangle.

De jove vaig treballar en una companyia dedicada a la promoció empresarial. Enginyeria de la producció industrial: distribució a planta, processos de treball, interferències de màquines automàtiques, programació, càlcul de costos, control d’estocs. En acabar la tasca, al cap de pocs mesos d’iniciada, s’havia incrementat la producció i la productivitat, disminuïen els costos directes i la direcció aconseguia més control de la producció, del treball i dels treballadors, que el perdien. Aquest lucre necessitava obtenir, subreptíciament, la major part dels coneixements, l’experiència i la imaginació dels treballadors de la fàbrica. Apropiació qualificable d’indeguda, ja que no era conscientment acceptada ni expressament retribuïda.

La intel·ligència artificial resulta de la recollida de coneixements generats per la Intel·ligència Humana, condensada en mitjans digitals. Microsoft, Apple, Google, Meta, Amazon…, se n’apoderen gratuïtament i utilitzen la nostra activitat a les xarxes per entrenar els seus artefactes.

La imaginació, la intuïció i el context ens va induir a pintar a les coves d’Altamira i a evolucionar a l’art, la tècnica, la ciència, la filosofia, la literatura. A la moral i a la civilització. Què pot presumir la IA que no estigui a les nostres dades i en el càlcul de probabilitats? Les nostres paraules, les nostres imatges, les nostres cançons, tota la nostra vida digital es confisquen i serveixen per ensenyar les seves màquines a simular el pensament i la creativitat.

Per obligar-nos subliminalment a transitar per on els convingui. En funció dels seus interessos particulars, poden incidir en els costums, la cultura, la convivència i l’activitat de les persones i de la societat, individualitzant els missatges amb què ens estosseguen a través dels dispositius que els comprem.

Si ens manipulen a la seva conveniència, quina mena de perspicàcia col·lectiva ens condueix al fet que acceptem artefactes que condicionen la nostra conducta i soscaven la nostra voluntat, utilitzant el nostre saber acumulat? Especialment quan l’invent se’ls pot escapar de les mans sense control.

Propera la jubilació, vaig treballar de jurista a una Administració local. Les propostes de resolució, de les sol·licituds i els fets a considerar, les fonamentava en la legislació, jurisprudència i doctrina que obtenia en bases jurídiques digitals. Aranzadi, Laley, Lefebvre, Vlex. Cadascuna, per al mateix, proporcionava un repertori diferent en funció del que preveu l’algorisme de l’aplicació. Quan en lloc d’un humà, sigui un automatisme el que hagi d’estimar i resoldre, quina directriu, tècnica, ideologia i interessos vincularà a l’artefacte?

Enganyar de manera generalitzada requereix canvis en el llenguatge i en la seva interpretació. Els chatbots poden donar respostes convincents, però totalment fictícies, errònies o falses, fins i tot aportant referències a peu de pàgina fingides. A aquestes escombraries algorísmiques, fallada tècnica, insuficiència de referències o frau, en diuen “al·lucinacions”. A qui serà atribuïble l’error, la negligència, la culpa o el dol, si és el cas?

La intel·ligència artificial generativa podria ser una gran eina de recerca predictiva i capaç de dur a terme tasques beneficioses si, aquestes tecnologies, es despleguessin en un ordre econòmic i social molt diferent de l’existent a la pràctica, l’objectiu de la qual fos satisfer les necessitats humanes, protegir els sistemes que sustenten la vida i crear riquesa per distribuir-la en comptes de generar beneficis privats.

La tecnologia avança a una velocitat impossible de seguir per les normes legals i encara menys avançar-la. Fets consumats. Quan s’hagin implantat les noves joguines i es comenci a fer balanç de les destrosses socials, polítiques i econòmiques causades, si escau, la tecnologia ja serà omnipresent, de manera que els responsables polítics i els tribunals es poden veure sobrepassats i impotents.

L’autorització prèvia pel poder públic per a l’ús o la instal·lació d’un sistema d’IA a la xarxa és imprescindible i urgent, amb control sindical en el disseny i el funcionament.

La entrada Intel·ligència artificial sí, però amb imaginació al poder se publicó primero en El Triangle.

Nosaltres evolucionem de micos a humans, en posar-nos drets i utilitzar les mans. El cervell va desenvolupar la intel·ligència a la recerca de noves formes i instruments que facilitessin saciar millor necessitats i expectatives. Operem amb estructures i procediments variats. Amb el conscient i l’inconscient.

Utilitzem el pal i la pedra. Les unim després per formar destrals i llances, més duradores i eficaces. Vam inventar la roda i la domesticació d’animals de tir ens va descarregar de pesades tasques de transport. El descobriment dels metalls i la metal·lúrgia va ser decisiu en la construcció de millors estris i eines. Va prosperar l’agricultura, la ramaderia, la medicina, la construcció, la mecànica, l’electrònica, …

Vam aprendre a encendre, fer servir i controlar el foc. Energia que, juntament amb l’eòlica i la hidràulica, va aconseguir més i millors béns i serveis. En espera de la nuclear de fusió, la de fissió i la fotovoltaica augmenten les possibilitats. La màquina de vapor, el motor d’explosió, el descobriment de l’electricitat, el transport en alta tensió i l’emmagatzematge en bateries permet utilitzar l’energia en itinerància i llocs diferents del de la seva generació.

Passem de nòmades, caçadors i recol·lectors principalment, a fundar pobles i ciutats. L’increment i la transmissió de coneixements, la cooperació i la coordinació dels esforços, que va seguir l’especialització artesana, va millorar contínuament el producte obtingut, el romanent del qual es podia adquirir mitjançant l’intercanvi, la compra amb diners o l’espoliació armada.

Amb la revolució industrial, el mercader capitalista va introduir un canvi substancial. En lloc de comprar el producte artesà, va passar a comprar el treball obrer. De produir prou per viure millor, es va passar a produir al màxim per a l’enriquiment de l’amo i el benefici pecuniari, que va passar a ser l’objectiu principal, mitjançant la plusvàlua.

La intel·ligència individual de l’artesà va ser utilitzada pels obrers en la seva acció col·lectiva, impel·lits per les noves condicions de treball i la consciència de classe.

Iniciat el segle XX, el congrés sindical de Sants va impulsar l’adquisició de coneixements professionals, científics i culturals, amb el foment de la intel·ligència obrera. Els amos dels mitjans de producció, van idear sistemes per dificultar-la i fer-la innòcua al funcionament de la producció en massa.

Avui l’antic capitalisme industrial transita cap a l’especulació financera, la construcció immobiliària, l’apropiació i la concentració privada de béns de primera necessitat, com l’alimentació, l’aigua, l’energia, l’habitatge, les telecomunicacions, … En aquest context neoliberal de desindustrialització, que evita cada cop més el treball humà qualificat, l’apropiació es fa mitjançant les pujades de preus que repercuteixen a tota la població. Aquí coadjuva la guerra.

En aquesta transició intenten evitar que la intel·ligència del ciutadà s’exerceixi col·lectivament. En això hi ha les xarxes socials amb l’omnipresent mòbil. Per evitar que l’avanç en l’assumpció dels drets humans, els requeriments sanitaris, educatius, d’empara a la vellesa, a la malaltia i infortuni, la cultura, l’ocupació del temps lliure…, en un entorn jurídic social i democràtic de dret, posin en qüestió els beneficis de l’1% de la població, propietari de més de 50% de la riquesa del planeta.

Aquí apareix la IA, en suport electrònic i aviat quàntic. Algorismes dissenyats per humans, que responen a propòsits sense control adequat, necessitada d’aportació energètica. Són tan prodigiosos les ostentació de la IA, que hi ha el perill que assumeixi funcions essencials, que surti el geni del llum i que s’obri la caixa de Pandora.

Aquests avenços cientificotècnics obliga al rigor responsable, a corroborar a priori els propòsits, la bondat i la fiabilitat de procediments i resultats, com es fa amb els medicaments, per exemple. Tot i que el descontrol mediambiental no mou l’optimisme.

Cal estimular l’enfortiment del pensament crític i posar els mitjans que evitin que ens facin dependents i subordinats a les seves màquines i cobdícia.

La entrada Intel•ligència artificial, per a què? se publicó primero en El Triangle.

Pensàvem que la millor formació i qualificació professional, que proporcionaria la instrucció pública de la democràcia, obligaria a repensar la vigència del treball parcialitzat, repetitiu, monòton, avorrit, penós, perillós i precari. Faria als treballadors més lliures i més capaços de millorar el seu estatus i de poder canviar de feina quan convingués. Els habilitaria per intervenir en les decisions tècniques i a comprendre els comptes de resultats de les empreses. Podrien acomodar-se millor les demandes d’increments salarials, disminucions de jornada i repartiment de beneficis. Obtindrien satisfacció a la feina, adaptada a les característiques dels treballadors i a la seva evolució.

Però, la pràctica neoliberal nacionalista, aliena a l’Estat Social constitucional, ha fet predominant la disputa per l’idioma vehicular sobre les altres característiques que cal millorar a l’escola, com l’atenció a l’abandonament escolar en edat primerenca.

Luis García Montero ha escrit: “Si miro cap a l’educació és perquè una ciutadania formada en el projecte de les elits implica la perpetuació estatal de la desigualtat. Elits preparades per dominar, necessiten majories sense formació ni consciència crítica, acostumades a la servitud. I per restar gravetat ètica a aquesta ferida en la convivència, resulta molt eficaç la infantilització del pensament, persones que no se sentin responsables, dominades per un narcisisme consumista sense interpel·lacions i per una promesa de felicitat que desconegui assumptes com els de la pobresa, el dolor, malaltia, envelliment i mort.”

En aquest propòsit, es fa desaparèixer la categoria professional dels treballadors, qualificació responsable segons els coneixements i l’experiència. El salari el fan dependre del nivell del lloc de treball simplificat, dissenyat i valorat prescindint totalment i absolutament del treballador que el pugui ocupar. La promoció, salarial, és pel simple transcurs del temps. Convenis col·lectius de Seat i Inditex.

Així obtenen treballadors prescindibles, substituïbles amb facilitat, pagats pel mínim requerit però utilitzats al complet. Expliquen aquest disbarat al·ludint al principi de “a igual feina igual salari”. Com si en una botiga de roba fes el mateix treball una persona amb només estudis primaris, que una altra amb coneixements de tall, confecció, utilitat de gèneres i idiomes.

Apareixen, com a atributs dominants, la submissió i la por de perdre el salari, aparellat a l’antiguitat i al lloc de treball, sempre amenaçat per la deslocalització o minvament de l’empresa.

L’avenç i la implantació de la intel·ligència artificial no es concep com a ajuda sinó per suplantar-nos. Tot i ser incapaç d’equilibrar la creativitat amb la restricció. Produeixi tant veritats com falsedats i desconegui si és convenient, adequat o contraproduent. Mancada de capacitat crítica, sense compromís amb les decisions i indiferència a les conseqüències. Sense raonament ni capacitat de distingir, sota marcs ètics, entre el que es pot i el que s’ha de fer o no. El camí emprès sense control és preocupant, qui es responsabilitzarà de l’error, l’engany o el delicte?

Per evitar que prevalgui, sense oposició, l’inconstitucional model neoliberal, basat en el dogma de Milton Friedman: “l’única responsabilitat de l’empresa és l’increment del benefici per als gestors i els amos”, cal aprovar lleis com la de Protecció dels Drets Humans, de la Sostenibilitat i de la Diligència Deguda a les Activitats Empresarials.

I avançar a instal·lar la democràcia a l’empresa. Aquella que, al final de la dictadura, ja negociàvem amb poc èxit: la intervenció sindical en el control de gestió, l’organització del treball, la formació i la promoció professional. Sense això, com a mínim, els propòsits de participació i coresponsabilització dels treballadors, a l’esdevenir de les empreses, són simples cants de sirena i mers brindis al sol, amb el conflicte latent.

La entrada Instrucció pública i democràcia se publicó primero en El Triangle.

La Revolució Francesa va instaurar l’elecció dels jutges per garantir la seva independència del poder executiu, en harmonia amb el principi que el poder judicial també emana de la sobirania popular.

Montesquieu va preconitzar un jutge “mecànic” amb poder nul. La seva funció era aplicar, directament i sense matisos, el text precís i concret de la llei. Se’ls va sostreure el poder d’interpretar- la, per neutralitzar la possibilitat que desvirtuessin la voluntat general expressada, precisament, en les mateixes lleis. La submissió del jutge a la llei la van consagrar mitjançant el recurs de cassació.

El Codi Civil de Napoleó va disposar que el jutge que refusés jutjar, per foscor o insuficiència de la llei, podria ser acusat de denegació de justícia. Per això es va haver de tornar als jutges el poder d’interpretar- la. Van deixar de ser elegits, al·ludint a la tecnificació de la jurisdicció i es va crear un cos de jutges professionals. El seu òrgan de govern es va atribuir llavors al poder executiu, ja que el judicial només havia de tenir la funció de jutjar i no d’administrar.

En la nostra configuració constitucional, se sostreu al poder executiu la funció de govern del poder judicial, per atribuir-la a un òrgan especial denominat Consell General del Poder Judicial. Que no és un Consell Superior de la Magistratura, a diferència d’alguns dels seus homònims europeus, ni la seva presidència correspon al cap de l’Estat.

Un òrgan col·legiat, autònom, integrat per dotze jutges i vuit juristes. Un govern compartit, que exerceix funcions de naturalesa administrativa-governativa i de règim interior. La seva finalitat i justificació principal es troba en la necessitat de garantir la independència de cada jutge o magistrat titulars del poder judicial, com a dret fonamental de la ciutadania, de la societat i de l’Estat. En cap cas no és un autogovern d’interessos propis de jutges i magistrats. Per a això hi ha les seves associacions.

Als membres de procedència judicial, la Constitució (122.3) diu que el Rei els nomenarà d’acord amb els termes que estableixi la llei orgànica. Si el Consell no és un òrgan d’autogovern de la magistratura i tampoc d’interessos corporatius, no es pot convertir en un òrgan de representació estamental, amb un sistema de repartiment per categories, com si fossin eleccions sindicals.

L’intervencionisme de les administracions públiques, l’augment de la població, la seva concentració en grans urbs i les relacions resultants, desborden la maquinària tradicional de la justícia, el funcionament eficaç i ràpid de la qual es fa cada cop més difícil. Els mitjans s’han d’augmentar. Però és dubtós que aquests problemes puguin ser resolts pel simple augment indefinit del nombre de jutges i la resta de personal. El poder judicial no és una burocràcia, sinó una estructura complexa en què, juntament amb el jutge, actuen les parts, mogudes pels seus propis interessos i impulsades per la seva pròpia racionalitat. Els esquemes organitzatius amb què es pot maximitzar l’eficàcia d’un aparell burocràtic són aquí de poca utilitat.

La tensió entre assegurar les garanties dels justiciables i la celeritat en la decisió dels assumptes no té fàcil solució i, probablement, no es pot eliminar sense la revisió d’algunes categories ben arrelades, el simple qüestionament de les quals sona a anatema, com la revisió periòdica de la idoneïtat.

A això s’hauria de dedicar el Consell General del Poder Judicial. No a convertir-se en una mena de Comitè d’Empresa, elegit, de manera proporcional o majoritària, per les associacions de jutges, contravenint el que disposa l’article 1.2 de la Constitució.

Cal deixar l’aparent parcialitat partidista i evitar seguir amb la destrucció del sistema institucional que vam consensuar en la transició.

La entrada El govern del poder judicial se publicó primero en El Triangle.

Vam constituir Espanya com un estat social i democràtic de dret, un estat en què es propugnen, com a valors superiors de l’ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. La igualtat, que es consagra a l’article 1, no ho és només davant de la llei o la política, ni s’esgota en la configuració d’òrgans estatals i autonòmics.

L’estat social és aquell que assumeix, com a funció pròpia, intervenir activament en el procés econòmic i social per configurar una societat igualitària, sense lesionar les llibertats, que es podrien veure limitades. La projecció de la naturalesa social de l’Estat espanyol està clarament concretada a l’articulat de la Constitució, que, com a norma jurídica, és aplicable de manera directa i immediata.

Els drets a sindicar-se lliurement i a la vaga dels treballadors per a la defensa dels seus interessos (28); la progressivitat del sistema tributari (31); la delimitació del dret de propietat segons la funció social (33); el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través de la feina i a un salari suficient (35); l’acomodació de la llibertat d’empresa a les exigències de l’economia general (38); la irrellevància de la filiació (39); la redistribució equitativa de la renda (40); la subordinació de tota la riquesa a l’interès general (128); la possibilitat de nacionalitzar sectors econòmics i intervenir empreses (131).

Tot això troba la seva concreció en l’importantíssim apartat 2n de l’article 9: correspon al poder públic promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat siguin reals i efectives, així com remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud. No és una opció, és un mandat imperatiu, no per això menys incomplert.

En una societat industrial, desenvolupada i moderna, que camina cap a la disrupció tecnològica, els grans protagonistes de la vida social i econòmica són els dirigents empresarials i els treballadors. Els uns i els altres poden constituir lliurement associacions i sindicats per a la defensa dels interessos que els són propis. L’antagonisme que protagonitzen és degut a l’essència del sistema capitalista, no és fruit d’enfrontaments voluntaris, sinó de situacions estructurals objectives, provocades per la lògica interna del sistema econòmic imperant. Aquestes situacions, que divideixen la ciutadania en classes, amb formes de treball no sempre practicades dignament i lliurement, sovint injustament i insuficientment retribuïdes, van en contra dels principis de llibertat i igualtat que la Constitució proclama.

En realitat, el sistema existent ha funcionat com si fos un Estat neoliberal. Vet aquí per demostrar- ho, la fe constitucionalista que exhibeixen la dreta i la ultradreta, geloses de col·locar i mantenir persones afins al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional, per tat d’aconseguir interpretacions d’acord amb els seus postulats reaccionaris, contraris a l’esperit i a la lletra de la Constitució. Utilitzen, sense complexos, qualsevol institució de l’Estat si això serveix els seus interessos cobejosos en benefici privat, de lucre i de la corrupció.

L’evolució de la societat espanyola, en els 45 anys que portem de democràcia formal, ha estat influïda per les privatitzacions d’indústries, d’empreses energètiques, de telecomunicacions, per les crides a la col·laboració publicoprivada. I també pot ser il·lustrativa la comparació de les circumstàncies, la forma i el contingut de les publicacions particulars del VIII i el XX convenis col·lectius de la Seat. Cal millorar els drets efectius a la instrucció, a la formació professional i la seva utilitat pràctica, a l’habitatge digne, a la feina, al descans i al lleure, al salari suficient, a la salut, a la cultura, a la jubilació, a les cures necessàries de l’edat avançada, amb dignitat, i a combatre la pobresa.

Amb insuficiència de mitjans, algunes contradiccions i l’oposició fèrria, recalcitrant i plena d’esbroncades, el Govern de coalició espanyol actual sembla compromès amb la recuperació de l’estat social. Ajudem-lo.

La entrada La forma del Poder se publicó primero en El Triangle.

Esaú, obedient al seu pare Isaac, tornava afamat i cansat de treballar al camp. Jacob, preferit de la mare, vivia il dolce far niente i es disposava a menjar-se un plat de llenties. Esaú va demanar a Jacob que l’hi cedís, i aquest li va proposar canviar-li per la primogenitura. De què em servirà si em moro de gana?, es va preguntar Esaú, i va accedir a l’intercanvi.

Són contraprestacions tan difícils d’entendre com algunes que s’acorden, actualment, en convenis col·lectius. Se cedeix en llibertat, quantitat de treball i deteriorament professional, per una expectativa de permanència, limitada a una part, segons un pla mundial de decisió desconeguda. O la preocupació exclusiva, d’alguna cúpula sindical, pel manteniment del poder adquisitiu i la permanència a l’ocupació. Sense referències a la contraprestació laboral (què, com, quant, quan, on i qui) que decideix l’empresari al seu lliure albir.

La menció a la “lluita de classes” s’ha evaporat. A dalt i a baix, rics i pobres, gènere i nacionalitat. No obstant això, un reputat financer va afirmar, recentment, que sí que existeix i que l’estan guanyant.

Els propietaris dels mitjans de producció, els seus gestors de fons, volen que es treballi el màxim, que els sous siguin els mínims i que es redueixin tota mena de costos, fins i tot els de seguretat i mediambientals, més el saqueig de recursos naturals no renovables. Incrementen els seus beneficis privats, en vendre els productes i serveis tan cars com poden. Amb abusos, com l’electricitat més barata al preu de la més cara, impulsant variacions en l’oferta-demanda i en acaparar productes bàsics. Pretenen que es rebaixin o eliminin impostos, mentre demanen subvencions.

Els treballadors solen buscar l’equilibri entre treballar el que és suficient i la millora del nivell de vida. Que l’entorn laboral sigui humà, segur, acotat temporalment i que proporcioni satisfacció, estatus i possibilitats de promoció professional i social. Serveis públics adequats, costejats mitjançant una tributació progressiva i equitativa.

Interessos contraposats, la negociació formal dels quals, informal o de facto, dona lloc al pacte social. El resultat depèn de la correlació de forces que assisteixi cada part, cada lloc. Amb l’acord, de grat o per força, no s’acaba l’estira- i-arronsa. La part que beneficia el treballador se sol escamotejar. Un exemple recent és el canvi en la precària contractació per l’estable. Ho incompleixen usant els períodes de prova, discontinuïtats i altres artefactes de “feta la llei feta la trampa”. Ho facilita l’organització del treball, dissenyada, des de fa molt temps, per prescindir de treballadors amb cervell o fer-los innocus a la producció. Fa més d’un segle, l’ideal eren goril· les ensinistrats, avui són robots amb algoritmes dissenyats al seu gust. Però les màquines ni compren ni creen plusvàlua.

La força dels treballadors és la unitat i l’organització sindical. Es fonamenta en la permanència continuada a la feina en condicions laborals similars, en els coneixements professionals que fan funcionar la producció i en la confrontació amb el patró per al qual treballen.

Per dificultar la unió i la solidaritat, el centre de treball es descompon en “cadenes de valor”. En un mateix lloc, els treballadors depenen de diverses empreses i tenen condicions laborals diferents.

L’organització capitalista del treball fa superflus els coneixements professionals. Els llocs de treball s’accionen mitjançant instruccions simples que l’empresa dona, que fa passar per formació. Substitueixen la promoció professional per la salarial, sense més requisit que el pas del temps i la submissió. La intel·ligència humana, emocional i autònoma, la substitueixen per l’artificial, algorítmica, automàtica i dissenyada a la seva conveniència.

L’amo es difumina. Els gestors decideixen davant de taulers electrònics segons els guanys. No coneixen els treballadors ni les seves necessitats i torbacions.

És lògic que cada cop hi hagi menys persones que vulguin treballar en aquestes condicions.

La entrada Les coses, les coses i el poder sindical se publicó primero en El Triangle.

Només cal respectar la seva autonomia.

A més, pretenen “abordar l’actual procés de transformació en què està immers SEAT, des d’una transició justa, acordant un Pla de Futur que garanteix l’estabilitat en l’ocupació i que estableix les bases per al desenvolupament del Pla Industrial, que ha de garantir la rendibilitat dels centres de treball, la viabilitat de SEAT i el manteniment de l’ocupació i de les condicions laborals”, “com a conseqüència de l’aposta per la mobilitat sostenible (cotxe elèctric) des d’una transició justa, posant al centre a les persones”

L’estima per l’acció sindical, en moments tan difícils, no m’impedirà opinar sobre el perquè la senyora vicepresidenta ho considera històric i sembla tan contenta.

Té legitimació per prescindir de 2.100 persones de plantilla, més les induïdes que es puguin donar a les empreses auxiliars, que no seran substituïdes. D’altres pengen de si s’assignen determinades càrregues de treball. Els acomiadaments, sense “mesures traumàtiques”, seran mitjançant jubilacions anticipades, indemnitzacions i trasllats a Sagunt.

Alhora, el projecte Future Fast Forward, rebrà 167.316.782 €, destinats a electrificar les fàbriques de Martorell i Pamplona i a finançar la gigafactoria de bateries, per a vehicles elèctrics de Volkswagen a Sagunt. (Economia digital 1 d’agost)

Alguns aspectes de la lletra del conveni col·lectiu, amb opinió afegida, que admet prova en contra.

Classificació professional

Al personal l’enquadren en dos grups: obrers i tècnic-administratiu. Els engloben als nivells 5 a 14, corresponents a cada lloc de treball, que podran ser modificats en produir-se un canvi substancial del seu contingut, conseqüència de l’aplicació dels procediments de valoració, (art 6, 7, 11, 12 i 13) i del disseny que s’hagi fet, és clar. Valoració i disseny del lloc, en què es prescindeix totalment i absolutament de les persones que els ocupin o puguin ocupar-los.

Al treballador se li pren la categoria professional que tenia, en funció dels seus coneixements i experiència. Se’l situa com un simple apèndix del lloc de treball, per fer el que se li digui, allà on se l’enviï. L’ideal de dos braços sense cervell o amb poc?

Condicions econòmiques

Els nivells dels llocs de treball, no els treballadors, tindran diversos tipus de retribució, designats per una lletra i s’accedirà a cada lletra; és a dir, s’incrementarà la retribució, pel simple transcórrer del temps, sense que tingui res a veure amb els coneixements, l’experiència ni la qualitat de la tasca que es faci (art. 14 a 17). Els sous bruts mensuals són dels diversos nivells i lletra (art. 18)

Els treballadors es queden sense salari. De moment, potser els conserven la retribució del lloc amb el nivell més alt que hagin ocupat, per evitar conflictes. Però s’estableix un principi nou: a igual treball, diferent retribució.

Encara que ho considerin un inconvenient, saben que els treballadors tenen intel·ligència natural i per què no aprofitar-la dins una llera? S’estableix un plus d’equip condicionat perquè els treballadors col·laborin en millores relatives a productivitat, qualitat, eficiència, millores, costos, absentisme, etc. (art. 33) en interès de l’empresa.

Una part de l’increment per la variació de l’IPC del 2022 està condicionada al fet que s’adjudiqui la segona plataforma elèctrica a la fàbrica de Martorell (art. 39)

Ingrés, formació i règim disciplinari

S’ingressa a l’empresa en funció del perfil professional del lloc a cobrir (art. 41). No sembla importar el grau de preparació i experiència professional, només que sigui adaptable al lloc.

Les vacants es cobreixen per concurs. Potser utilitzant el mètode de l’entrevista, que és on es poden observar millor les seves tendència actuals i futures. Els que superin les proves i no obtinguin plaça en un any, la seva aptitud caducarà. (art. 53)

La formació estarà vinculada al lloc de treball i al procés productiu, sempre que sigui necessari per assolir els objectius de la Companyia. Es confeccionaran quadres i programes de formació i reciclatge en funció de l’adaptació a les noves tecnologies i a les modificacions operades en els llocs de treball, en horari laboral. (art. 67) Qualsevol altra formació generalista corre a compte de cada treballador i no sembla que sigui gaire ben rebuda.

Les sancions s’aplicaran segons el que disposa el conveni col·lectiu estatal. Però no el consideren exhaustiu, pretenen aplicar-ho a altres casos d’incompliment contractual no recollits explícitament (art. 70) Incomplint així una de les bases fonamentals del règim sancionador, la tipicitat de les conductes punibles.

Temps de treball

S’estableixen 8 hores de presència anual i diària. Dins queden compresos els períodes de descans i els temps de les pauses col·lectives (art. 71 i 104), corresponents als factors de fatiga i de necessitats personals, per als treballadors a torns rotatius, que no seran retribuïdes. On queden els antics 20 minuts d’entrepà?

Per a la resta de personal, la jornada laboral serà de 8 hores de prestació real i efectiva de treball. Els descansos per menjar o entrepà s’han d’afegir a la jornada laboral i no han de ser retribuïts.

El compte d’hores té per objecte acomodar l’activitat dels treballadors als requeriments de la demanda del mercat i de la producció (art. 72). Amb la disponibilitat dels treballadors es cobreixen les deficiències en la programació, l’aprovisionament i la comercialització. El “risc i ventura” que hauria d’assumir la propietat de l’empresa, es traspassa als treballadors, que han d’acomodar la seva vida al que els requereixin. S’estalvien el sobrecost de les hores extraordinàries.

Organització del treball

El treball s’organitza a través d’equips, la cohesió dels quals són objectius principals. La formació de l’equip té com a objectiu la polivalència de les persones, en el coneixement del funcionament dels grups i dels seus estris de treball. No s’exigeix ​​cap titulació oficial de cap classe, la formació la fa l’empresa. Sembla que es diu “portaveu” allò que abans era l’encarregat o cap d’equip. S’inclouen al conveni les instruccions de funcionament. (art. 94)

Res no es diu en relació amb el sisè paradigma tecnològic. La robòtica, la intel·ligència artificial, els algorismes, la disrupció tecnològica. No es troben pactats límits ni intervenció sindical concreta.

Productivitat i primes

La missió de la comissió de productivitat és contribuir a la millora de la productivitat de l’empresa, mitjançant estudi i discussió dels factors determinants de la productivitat i dels elements que intervenen (art. 97). Res de negociar la producció, les càrregues de treball o el ritme de les cadenes.

Per a la determinació de temps de treball, poden optar pels mètodes que més els convingui, cronometratge, estimació o mtm, en les diferents variants. (art. 98) El nivell d’activitat exigible als treballadors és del 96%, que consideren òptim, equival a 4/3 de caminar a 4,5 km/h. (art. 101)

Podran utilitzar en qualsevol moment qualsevol mitjà i tecnologia de filmació, disponible al mercat, per a anàlisis que permetin millores del procés productiu (art. 103). Saturaran tots els processos, es treballarà més. Col·lateralment, tindran vigilats tots els treballadors: el que es mogui sí que surt a la foto.

Els treballadors a torn queden subjectes a descansos col·lectius pel temps corresponent als factors de majoració per necessitats personals i fatiga, de 40 minuts (art 104), fet que suposa el 8,33% de descans i un 91,67% de saturació. La consumició de l’entrepà es pot fer a qualsevol de les pauses al·ludides. I els antics 20 minuts?

Això vol dir que l’activitat exigible, durant el temps de treball de 7h i 20′, correspon a caminar a 6 km/hora, fet que suposa un esforç equivalent a recórrer 43,8 km per dia de treball, per assolir l’activitat òptima exigible. Excepte els que se’ls assignin altres coeficients, que minoraran una mica el ritme de treball.

Tot i això, segons la taula de l’OIT, un home que mou 5 kg de pes, treballa dret, realitza una operació que requereix precisió i que, al seu torn, és força monòtona, hauria de tenir: un 4% base de fatiga, un 5% base de necessitats personals, un 2% per treballar de peu, un 1% per moure 5 kg de pes, un 2% per un treball de precisió i un 1% per ser força monòton, de manera que el coeficient de fatiga total seria del 15%, i la saturació màxima del operari hauria de ser del 85%. Això suposa 6h i 48′ de treball i 1h i 12′ de descans.

Es calcularan les càrregues de treball a rendiment 100, que és la producció pactada (art. 107). Si algun grup o persona no assolís el rendiment òptim pactat, se li disminueix exponencialment la prima que arriba a zero a partir del rendiment del 85% (art. 113) encara que s’estimi que el rendiment normal és del 75%.

A la clàusula transitòria 3a es dona per bo el manual de VPT que s’haurà d’adaptar a les qüestions que puguin tenir incidència al conveni. Veure

Cap on anem

Les societats evolucionen i es transformen. Les formes en què s’ha desenvolupat el treball, el procés productiu, els sistemes financers, el repartiment de la riquesa i els tipus de família les han conformat. Ara s’imposen canvis socials acceleradament.

Una altra cosa és qui governa el canvi i el caràcter. Qui s’ha fet amb l’hegemonia del discurs. Encara que se les titlli de conservadores, les classes dominants canvien el sistema, el modernitzen i poden acollir algunes exigències socials, per seguir al poder.

Mantenen sistemes absurds mentre els serveixin i els acceptem. Com el sense sentit d’afirmar que, per complir l’activitat de treball exigible, cal fer un esforç equivalent a recórrer la Marató, cada dia feiner. O assignar-li el salari al nivell del lloc de treball.

Amb el sisè paradigma tecnològic arriba la societat transindustrial. Robòtica, intel·ligència artificial, realitat virtual, tecnologies additives 3D. Amb un paper clau a la feina i en tots els aspectes de les nostres vides. Abans de mitjan segle, arribarà el setè paradigma tecnològic: NBIC (nano-bio-info-cogno), convergència, transhumanisme, fusió freda, bases a la Lluna…, el guanyador de la cursa, serà la superpotència que tingui accés a la més quantitat de dades.

No es tracta només de drons, robots o altres automatismes, sinó d’imposar una filosofia que consolidi un sistema operatiu, que no depengui de les persones.

Perquè els éssers humans seguim sent rellevants, al món robotitzat, haurem de definir el nostre paper i fer-lo valer davant els qui ens volen anul·lar. Per això és imprescindible que el sindicat actuï, condicioni l’evolució laboral, procuri que els treballadors siguin el factor principal en tot el procés de treball i eviti la subordinació permanent a “l’oficina”, l’algorisme i la màquina.

És difícil trobar la fórmula que aconsegueixi una mobilització eficaç dels treballadors, que torni a coronar l’acció reivindicativa i transformadora amb èxit. Tampoc no es veu el substrat ideològic suficient, ni la perspectiva política adequada. Guanya, per ara, l’oferta petitburgesa d’enclaustrar-se a les nacions respectives, imaginades per la burgesia, que impedeix la internacionalització del conflicte. Com la tortuga que s’amaga a la closca.

La naturalesa humana porta a la cerca de l’excel·lència. Volem deixar alguna cosa per a la propera generació, per provar que hem viscut i que alguna cosa vam fer amb el nostre temps a la terra. Amb aquest impuls es van construir les piràmides, les catedrals, la gran muralla xinesa i es va arribar a la Lluna.

No tenim una brúixola que ens orienti al futur, ni tampoc el full de ruta per crear un nou món, però amb el professor Argullol, sabem que l’home és essencialment vanitós, és allò que més ens distingeix dels altres animals, serem conseqüents?

És en la part en què puguin intervenir els treballadors, sobre les condicions de la seva pròpia feina i en la capacitat d’imposar millores a les seves vides materials, on hi haurà la diferència.

La entrada El XX conveni col•lectiu de SEAT. Fi de l’emancipació? (3/3) se publicó primero en El Triangle.

El més urgent era limitar la fortalesa professional dels treballadors, per fer-la innòcua al funcionament de la producció. La fórmula magistral la va trobar Frederick W. Taylor (1856-1915) amb el seu principi de “el cervell a l’oficina i el braç al taller”. Això responia a la preocupació dels empresaris de l’època. Un ho va expressar amb claredat, quan es queixava, “sempre que demano dos braços, venen amb un cervell”.

Així “l’oficina” havia de planificar, concretar i controlar el que devia produir-se, com, on, quan i quant. Els obrers han de fer les tasques seguint les ordres rebudes, sense necessitat de pensar. Es van parcel·lar i esmicolar les tasques. Es va destruir el nexe psicofísic del treball professional, que vincula el treballador amb el producte que elabora. L’oficina tècnica, amb el sobre cost aparellat, va anar absorbint els sabers dels treballadors i va servir, principalment, per al control de la feina i dels treballadors.

Amb els sistemes de simplificació del treball, càlcul de temps, valoració de llocs de treball i assignació de primes i incentius, es tendeix a individualitzar, estimular l’ambició personal i destruir els vincles de solidaritat. El treballador es converteix en un autòmat, que s’ha d’adaptar al lloc de treball, que ha estat predissenyat, precisament, prescindint dels seus coneixements i aptituds, perquè pugui ser ocupat per qualsevol, amb una ínfima formació relativa.

El treballador, en el millor dels casos, passa a ser un simple apèndix del sistema, fins que se n’automatitzi la tasca i pugui ser desenvolupada per una màquina, sense la seva intervenció o amb una intervenció subordinada, accessòria i intercanviable.

Per exemple, un caçador surt al camp amb els instruments adequats i caça. El producte final de la feina, la llebre, és útil per ell mateix i el pot intercanviar per diners o altres béns.

Quan intervé la divisió “científica” del treball, desapareix el caçador. Un peó porta els cartutxos, un altre l’escopeta, un tercer carrega l’arma, el quart dispara i un cinquè recull la presa, perquè l’amo de l’escopeta i els cartutxos es quedi amb la llebre i els pagui, als peons, una quantitat inferior de la que obté amb la venda. La feina de cada peó ja no és útil per ella mateixa. Estan atrapats. Depenen de l’amo de l’escopeta, que pot contractar un tècnic perquè controli peons i procés.

Les pèrdues pel desistiment o limitació de la intel·ligència humana, en el procés productiu, són incalculables. Ara la pretenen substituir per la “intel·ligència artificial” dels algoritmes, programats al seu gust i manera, sense intervenció dels sindicats ni de la societat ja que, diuen, pertany a l’àmbit científic i de la propietat privada.

L’alienació professional es va incrementar quan, amb el “fordisme”, es va introduir la cadena de muntatge. L’esmicolament del treball en mínimes operacions mecàniques va arribar a extrems inaudits. Van aconseguir que la capacitat reflexiva i conscient, del treballador a la feina, es reduís fins a límits inhumans. El sistema es va perfeccionar per maximitzar el rendiment immediat de l’utillatge i la mà d’obra. No importaven els riscos físics i mentals que repercuteixen al treballador que els suporta.

El sindicalisme va respondre amb contundència. El congrés fundacional de la CNT (1910) va tractar la “necessitat d’establir escoles als sindicats obrers”. S’usaria com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnic-professional”. Es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles, gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.

El congrés de Sants (1918), de la CNT catalana, va aprovar els estatuts dels nous sindicats únics, que a l’article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

El congrés confederal de La Comèdia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema: “seria convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans, anessin immediatament a la implantació d’aquestes escoles”. Van veure la necessitat de crear un comitè pro ensenyament, agregat al Comitè Nacional, una Normal que sortís de professorat a les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria als sindicats.

L’ateneu racionalista, Escola Llum, del Congrés de Sants (1918) enunciava: “Es tractava, doncs, de construir una ciutadania feta d’obrers i obreres, amb qualificació per treballar que, a més, poguessin desenvolupar coneixements crítics a nivell científic, artístic, cultural i social.” Actualment això està posat, en un mural commemoratiu, al parc de l’antiga fàbrica tèxtil de l’Espanya Industrial.

La humanització del treball

Acabada la segona guerra mundial, la força dels treballadors organitzats en sindicats i la por als bolxevics, van temperar les ànsies per aconseguir la desqualificació dels treballadors, impedir la confraternització que proporciona el centre de treball i van dissimular l’evanescència del que es queda amb la plusvàlua.

El treball devia generar un ingrés salarial suficient, seguretat al lloc de treball i protecció social per a les famílies. Perspectives de desenvolupament personal i estatus social. Llibertat per expressar les pròpies opinions, participació en l’organització i les decisions que afecten la feina i la vida del treballador. Igualtat d’oportunitats i tracte per a totes les dones i els homes. Un entorn on el treballador pogués trobar satisfacció en allò que fa, que ha de ser útil per a les persones i per a la societat.

A l’últim terç del segle XX es va observar que la desqualificació professional dels treballadors era tan dissimulada com progressiva. Els arrabassaven el protagonisme laboral que es feia recaure en el lloc de treball, dissenyat prescindint-ne absolutament. Creixia la fatiga, descontentament, avorriment i l’augment del control mitjançant caps d’equip i vigilants.

Aquest despotisme es contradeia amb la formació i capacitat intel·lectual més gran de les persones, resultat de la universalització de l’ensenyament, la formació professional i l’incipient accés a la Universitat.

Per la pressió sindical, però també l’interès empresarial de continuar reduint costos i obtenir més rendiments, es van realitzar nombrosos estudis relacionats amb el treball esmicolat. Es va descobrir que la manca de satisfacció per i en la feina i el temor al capatàs, augmentava la tensió i l’absentisme del treballador i en disminuïa el rendiment.

L’escola de negocis de Harvard i el director Elton Mayo, van propugnar harmonitzar la jerarquia amb el lideratge. En realitat, cercaven la manera d’integrar els treballadors a l’empresa, elevar la moral de grup i desenvolupar l’esperit de cos. Que els treballadors se sentissin partícips en una mateixa comunitat d’interessos. Sostenien que les disposicions de l’empresa haurien de ser democràtiques o, si més no, informades i facilitar alguna forma de participació, dels representants dels treballadors, en les decisions de l’empresa. Però en cap cas no es podia posar en qüestió el règim econòmic, la propietat, la decisió unilateral, ni el contingut del treball, que va continuar avançant en el seu sentit més demolidor i cretinitzant. Neutralitzar l’acció sindical on n’hi hagués o retardar-ne l’aparició.

L’alternativa soci-tècnica propugnava transformar el cicle productiu per millorar les relacions laborals. Va sorgir després de detallades anàlisis de costos, beneficis i pèrdues. Van observar que, amb gran freqüència, l’absentisme, els abandonaments o peticions de trasllats freqüents i el descens en la quantitat i qualitat a la feina, solien ser expressions de problemes latents, entre els quals la precarietat i la inseguretat a l’ocupació tenien gran importància.

S’introduïren, en el procés de treball, formes de rotació de tasques, allargament, ampliació i enriquiment, illes de treball que es pretenien corresponsables i que podien actuar amb certa autonomia.

Alguns sindicalistes participem de bona fe en aquesta alternativa. Però no va ser ben rebut, en aquells temps, per la generalitat de treballadors. Havien d’assumir més responsabilitats, en una cosa que no era seva, pel mateix preu. Menys gràcia els va fer als comandaments intermedis, temorosos de perdre atribucions i prebendes.

Hi va haver algunes pràctiques molt interessants. També pel que fa a la seguretat i la salut a la feina, que va avançar notablement. Destaquen els intents que es van iniciar a Noruega amb la democràcia industrial i a Iugoslàvia amb l’autogestió.

On hem arribat.

Amb la caiguda del mur de Berlín i la confluència de personatges com Thatcher, Reagan i Wojtyła, el panorama va començar a canviar.

El globalisme, la lliure circulació de persones, productes, finances i serveis, pot col·lapsar, en mantenir-se les fronteres. Tot i que el sistema econòmic, necessitat de contínua expansió, està catatònic i a prop de l’encefalograma pla, no tenim amb què reemplaçar-lo.

Només els capitals circulen per la fibra òptica a la velocitat de la llum, guiats per uns gestors, les pantalles electròniques dels quals els diuen on guanyar més diners, per enriquir més, sempre als mateixos. Si cal prescindir de milers de treballadors, es prescindeix. Els que gestionen els fons privats, els d’inversió popular i els de pensions, no saben res de les persones que treballen, ni de les seves famílies, ni de la hipoteca.

Sorgeixen sindicats d’empresa. La seva missió és que romangui, fer-la més productiva, obtenir més càrrega de treball, que no es deslocalitzi i que s’incrementin els beneficis perquè, els que decideixen si se la porten a un altre país o no, optin per quedar-se i mantinguin l’ocupació, encara que sigui menys, més precari i de pitjor qualitat. Amb subvencions i tracte especial de les administracions públiques.

Des de finals del segle XX, l’evolució dels sistemes de contractació laboral ha seguit pautes molt semblants a tot el món. Especialment en països desenvolupats com el Japó, Alemanya, Itàlia, els Estats Units o Espanya, malgrat les grans diferències culturals, històriques, psico-laborals i socials existents entre ells.

L’anterior contractació laboral, fixa i indefinida habitual, va passar a ser temporal i precària. Ja han aconseguit que els treballadors siguin perfectament intercanviables, perquè només han de fer allò que se’ls digui, on els posin. L’autorització per a la creació i el funcionament d’empreses prestadores de treballadors, ha proliferat. A Espanya, amb el govern actual, ha millorat la temporalitat pràctica.

Amb el mètode organitzacional del “just a temps”, es facilita la contractació d’empreses auxiliars. Aprovisionen, fabriquen subconjunts i aporten treballadors que entren al centre de treball, de producció o comercialització final, sense vinculació de caràcter laboral amb l’empresa principal, que la substitueix per la mercantil del grup. Es trenca o impedeix l’antiga solidaritat que el centre de treball proporcionava.

Produir per utilitzar i llençar, amb obsolescència programada, facilita que les fàbriques siguin relativament senzilles de muntar, amb amortització ràpida i facilitat d’abandonament així que sorgeixi una ocasió millor, arreu del món. El cost de la innovació està inclòs en el preu del producte, és a dir, el consumidor d’avui paga per la invenció i la instal·lació que es crearà i es vendrà en el futur.

La entrada El XX conveni de SEAT. Precedents “científics” (2/3) se publicó primero en El Triangle.

Per explicar millor l’abast d’aquest acord, convé emmarcar-lo en l’esdevenir dels sistemes productius.

Antecedents prehistòrics

Per la necessitat de pal·liar la penúria, a les albors de l’espècie humana, busquem les formes i els instruments que ens facilitin saciar les necessitats, la creativitat i les expectatives. El nostre cervell va evolucionar en posar-nos drets i començar a utilitzar les mans. Així vam poder incrementar i transmetre els coneixements, necessaris per idear els mitjans que ens facilitessin el treball i la millora del producte obtingut.

Comencem utilitzant el pal i la pedra. Les unim per formar destrals i llances, més duradores i eficaces. Vam aprendre a encendre, fer servir i controlar el foc, que ens va proporcionar llum i calor. Energia que, juntament amb l’eòlica i hidràulica (ara amb la fotovoltaica i aviat amb la de fusió), va incrementar la possibilitat d’obtenir més i millors béns i serveis. La invenció de la roda i la domesticació d’animals de tir ens va descarregar de pesades tasques de transport. El descobriment dels metalls i la metal·lúrgia va ser decisiu en la construcció de millors estris i eines.

Passem de ser nòmades, caçadors i recol·lectors principalment, a fundar llogarets, pobles i ciutats. El saber, la cooperació i la coordinació dels esforços va aconseguir que prosperés l’agricultura, la ramaderia, la construcció, la metal·lúrgia,…

La divisió familiar del treball

A la tribu primitiva els béns obtinguts cobrien les necessitats col·lectives de subsistència. L’home tenia assignades les tasques per a les quals la força física i la disponibilitat eren característiques necessàries i principals: la caça, la collita, la defensa. La dona, generalment, tenia cura de les tasques domèstiques i dels fills, la seva menor força física i els freqüents períodes de gestació eren un gran impediment. Cada unitat familiar es procurava el mínim vital de menjar, vestit i recer.

La divisió social del treball

Quan el mínim vital es va anar depassant, algunes persones van poder dedicar-se a altres tasques més especialitzades. Van aparèixer els artesans: ferrers, fusters, paletes, teixidors, que intercanviaven els seus productes pels romanents dels agricultors i ramaders.

L’increment dels béns produïts amb l’especialització artesana va donar origen a altres activitats. La milícia, per retenir o apropiar-se de la riquesa produïda i dels mitjans de producció, especialment les terres. La promulgació d’ordenaments jurídics, amb la seva policia i carcellers annexos, per regular les relacions de propietat, comercials i de convivència. I el mercader, que compra el que produeixen uns per vendre-ho als altres, en els mateixos o diferents llocs. La moneda es va idear per, originàriament, facilitar les transaccions.

Més endavant, els mercaders no es van limitar a comprar i vendre els productes acabats. Van proporcionar les matèries primeres (fil per al teixidor, metall per al ferrer, llavors per al pagès, maons per al paleta), la procedència dels quals era cada vegada més distant i la seva obtenció més complicada. Passa el mateix amb els mitjans de producció: màquines, eines, energia. Tot era més complicat i costós d’obtenir, sense la intervenció de l’intermediari, que s’especialitzava en això.

Els mercaders es van anar fent amb el control de la producció. Amb la part fonamental per iniciar-la i concloure-la. Van augmentar els beneficis pressionant els artesans amb l’amenaça de facilitar-los o no les matèries primeres, els mitjans de producció i la de comprar-los o no els seus productes. El comerç d’objectes de luxe, armes i esclaus va incrementar més els beneficis, per la desconnexió existent entre els costos d’obtenir-los i la utilitat pràctica.

Els diners acumulats pels mercaders, resultants de la diferència entre el preu de compra i els de venda, van augmentar contínuament. Va sorgir la figura del prestador, moltes vegades usurer, que va donar origen al banquer. Acumula diners propis i aliè per tal de prestar-los, a canvi d’un percentatge, previ avaluar les garanties de devolució del principal més els interessos. Els diners van passar a ser una mercaderia més, necessària per iniciar, mantenir o ampliar la indústria.

La revolució industrial

El mercader transformat en capitalista, per l’apilament de diners, va canviar d’estratègia amb l’ajuda del banquer. Va deixar de subministrar als artesans les matèries primeres i els mitjans de producció i no els comprava els productes que elaboraven. Va concentrar en un local de la seva propietat els materials, les màquines i les eines i va oferir als artesans només una feina a la seva fàbrica. Al petit taller li va ser impossible competir amb la gran fàbrica. Per la dificultat d’obtenir, sense un suport financer folgat, els cada cop més sofisticats mitjans de producció i l’energia necessària, que provenia de la màquina de vapor i l’electricitat.

El capitalista es va apoderar de la producció, reemplaçant l’antic mercader que l’havia de comprar. L’artesà es va transformar en obrer en haver de vendre la seva força de treball en comptes de vendre’n la producció. El “poder fer” va canviar de mans, però el treballador va retenir el “saber fer”. El treball va passar a ser una mercaderia més, que es compra per menys del seu valor real; és a dir, per menys de la quantitat a què es pot vendre el producte que elabora.

L’energia disponible, diferent de la de l’home i dels animals de tir, de la hidràulica i eòlica, que s’havien de consumir al mateix lloc on es produïa, va fer un salt qualitatiu i quantitatiu espectacular. La produïda per la màquina de vapor alimentada amb carbó, el motor d’explosió que utilitza derivats del petroli i, sobretot, l’electricitat i el transport en alta tensió, van poder ser utilitzades en llocs diferents del de la seva generació.

L’augment de l’energia disponible, més la concentració dels treballadors a les fàbriques, va propiciar la producció en massa. La força física de l’home i els limitats períodes de gestació de la dona van deixar de ser una necessitat i un impediment, respectivament, per intervenir en el procés productiu. Van treballar fins i tot els nens.

El sistema va propiciar un altre canvi de paradigma. La feina, de subvenir a les persones, va passar a ser l’instrument principal de l’enriquiment de pocs. De treballar el necessari per viure millor, a treballar el màxim per augmentar els beneficis dels amos dels mitjans de producció i dels banquers. De l’ús dels mitjans naturals a depredar tota mena de recursos.

Els artesans i els gremis tenien dificultats per oposar-se a la prepotència dels mercaders, per la seva individualitat competitiva. Els obrers es van trobar units per interessos iguals, davant d’un mateix patró i per romandre junts a la fàbrica. Això va crear identitat i consciència de classe i va induir a la solidaritat.

L’organització obrera els va fer forts. Van imposar drets de reunió, associació, vaga i expressió. Amb lluites que els va produir molt de patiment. Al segle XIX es van fundar sindicats de classe i partits d’esquerra. Es denunciava la relativa pauperització de la població, en benefici de la minoria capitalista i van discutir la dicotomia salari plusvàlua.

El sufragi universal va propiciar que l’Estat deixés de servir només els propietaris. La unitat sindical i la negociació col·lectiva van variar la correlació de forces, amb resultants favorables a les reivindicacions obreres. Va disminuir la jornada laboral, es van incrementar els salaris i, en general, van millorar les condicions de treball.

A les escoles industrials, s’obtenien els coneixements teòrics i la pràctica bàsica dels oficis. Al taller es completava la formació pràctica i s’adquiria l’experiència. Els adolescents s’incorporaven a la feina, com aprenents, i anaven promocionant a l’escala d’Oficials de 3a, 2a, 1a i de Mestre de taller. Una cosa semblant passava amb els graus d’enginyeria i altres professionals.

La promoció per mèrit i capacitat de la persona va incentivar l’adquisició de coneixements i experiències. L’alta qualificació professional dels treballadors els va fer imprescindibles i va propiciar la contractació fixa i indefinida. En actualitzar el vessant intel·lectual i cultural es millorava el seu estatus social, adquirien identitat i es possibilitava l’increment salarial. El treballador era independent de l’empresa, podia anar-se’n a qualsevol altra, en tenir sabers més grans i millors, que allò que l’empresa li ensenyava, per fer allò que li manessin, allà on el posessin.

La entrada El XX conveni de SEAT. Antecedents històrics (1/3) se publicó primero en El Triangle.