La generositat és un bé escàs en la política actual. Sovint, malgrat haver-hi notables excepcions, predominen més els valors de l’individualisme que no pas els de la col·lectivitat. Es dona el cas, però, que en un moment com l’actual, amb un fort ascens de formacions i moviments nacional-populistes, la generositat es més necessària que mai. En aquest sentit, soc dels que pensa que aquest valor polític de tenir una mirada llarga i àmplia, d’avantposar els interessos institucionals als propis, i de tenir clara quina és la via més intel·ligent per al progrés de la societat sol ser el pas previ per a la unitat.
La unitat no s’ha d’entendre com la uniformitat sinó com la capacitat entre diferents de posar-se d’acord amb una sèrie mínima d’elements i, en conseqüència, com la fórmula per mirar d’impedir que les opcions polítiques ultraconservadores arribin al poder. Tanmateix, voler evitar que les formacions d’extrema dreta accedeixin a les administracions públiques és una condició necessària però insuficient, ja que el que realment pot aconseguir que en un futur aquests partits tinguin menys pes polític és la capacitat d’articular un programa de govern ambiciós que faci front al principal problema que tenen actualment les democràcies liberals i que és l’augment desbocat de les desigualtats.
Els temps polítics actuals, encara que sembli paradoxal veient determinades conductes públiques, requereixen enormes dosis de generositat i d’unitat. En aquest sentit, el cas actual potser més flagrant és el francès. Penso que Macron s’ha equivocat escollint el conservador Michel Barnier com a nou primer ministre del país. El president francès ha pres una decisió legítima, però al meu entendre equivocada per tres motius: el primer és que ha obviat els resultats electorals (la família política de la que procedeix l’exnegociador del Brexit només té una cinquantena de diputats mentre que qui va guanyar les eleccions, la coalició d’esquerres, en va treure 182); el segon és que ha donat un paper i una rellevància política al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen que s’hauria pogut evitar; i el tercer, i conseqüència del segon, és que ha evitat recordar que la seva formació i les d’esquerres havien estat generosos i havien retirat candidats de cara a la segona volta dels comicis per evitar un triomf de l’extrema dreta.
És cert, amb tot, i val la pena subratllar-ho, que l’actitud d’alguns candidats del Nou Front Popular, sobretot aquells provinents de l’espai polític de la França Insubmisa, no hi ha ajudat gens, però hauria estat més encertat i amb més projecció a llarg termini que Macron hagués nomenat alguna figura de perfil moderat, socialdemòcrata o reformista del front progressista com a primer ministre del país. Una figura amb capacitat d’arribar a acords amb la resta de grups de l’Assemblea Nacional i amb vocació per reduir la forta polarització que viu el país. Evidentment, com a pas previ tant els macronistes com la candidatura d’esquerres haurien hagut d’acordar un mínim programa de govern. En tot cas, resulta evident que ha mancat generositat. Però el que sembla més clar, a hores d’ara, és que el mandatari francès ha avantposat salvar la seva carrera política per damunt de frenar l’auge de la formació que presideix Le Pen i, en conseqüència, donar-li benzina política de cara a les presidencials de l’any 2027.
Amb tot, i aixecant ja la mirada al conjunt del continent europeu, es fa molt difícil preservar una mínima unitat política quan la major part dels partits de matriu conservadora o democratacristiana estan fent-se seus els postulats de l’extrema dreta en qüestions cabdals, des del punt de vista humanitari, polític i ètic, com són la migratòria o la capacitat d’integrar socialment les persones que arriben d’altres indrets del món, o permetent l’entrada d’aquestes formacions als governs locals, regionals i estatals.
És probable que el camí de la generositat, que no deixa de ser l’esforç polític de mirar allò que uneix un partit amb els seus adversaris, sigui un trajecte menys atractiu per a les formacions, però a la llarga és el que garanteix la continuïtat i el bon funcionament de les institucions públiques. Fora bo que les opcions polítiques que defensen els valors democràtics no ho perdessin de vista si es vol evitar un altre cas com el francès.
