Les forces ultraconservadores, en canvi, fan permanentment una esmena a la totalitat a aquest paradigma i defensen, ja sense embuts, l’ús de la intimidació i de la violència per assolir els seus objectius. Només cal recordar les protestes xenòfobes de Torre Pacheco o el missatge de Santiago Abascal propugnant l’enfonsament d’Open Arms.

La dreta europea, per la seva part, continua sense haver resolt el dilema de si ha de pactar o no amb aquestes opcions. A Espanya, per exemple, el PP ha arribat a acords amb Vox en aquelles institucions en les que ha precisat els seus vots. I hi ha, ara per ara, pocs dubtes que Núñez Feijóo pactarà amb l’extrema dreta en cas que necessiti els seus diputats per ser investit president del Govern. A Alemanya va ser clau que Angela Merkel critiqués un cert flirteig del seu partit amb l’AfD perquè l’aleshores candidat Merz acabés refusant un eventual acord amb els ‘ultres’. Amb tot, cal recordar que el líder alemany ha assumit part de les polítiques ultraconservadores, sobretot en matèria de gestió de la immigració. I això planteja un segon debat: és ètic que, per frenar l’auge de la dreta més extrema, els partits assumeixin part dels seus postulats?

El fort ascens del nacional-populisme ha anat pràcticament en paral·lel a la caiguda d’una esquerra, principalment socialdemòcrata, que no ha sabut llegir del tot bé el moment que vivim. Mentre la dreta i l’extrema dreta han sabut connectar molt bé amb la por d’unes societats canviants a marxes accelerades, l’esquerra no ha estat capaç d’articular un missatge d’esperança i de millora en el futur. Per això, la recuperació d’aquests partits es produirà, entre altres motius, si els dirigents d’aquestes formacions són capaços de renovar el contracte social que les successives crisis dels darrers anys han trencat. Unes crisis que han disparat les desigualtats -els rics cada cop són més rics i els pobres cada cop més pobres- i que han provocat que una part de la població, enfurismada amb la classe política, hagi apostat per unes opcions que, lluny de resoldre els seus problemes, li dona una (falsa) seguretat. Aquest nou contracte social hauria de posar en el centre aquells elements que garanteixen la igualtat d’oportunitats: l’educació, la sanitat, els serveis socials i, sobretot, l’accés a l’habitatge.

Per qüestions polítiques i geogràfiques, Pedro Sánchez i Keir Starmer són, avui dia, els màxims exponents de la socialdemocràcia europea. Si bé és cert que tots dos comparteixen una vocació europeista, la realitat és que responen a patrons ben diferents.

A diferència d’Starmer, el president espanyol pot abanderar que les seves reformes han situat Espanya en unes xifres d’ocupació sense precedents i que la seva aposta per l’estat del benestar –amb l’assignatura pendent de l’habitatge- ha estat notòria. La gestió del líder laborista, en canvi, és bastant menys lluent: ha impulsat retallades en serveis públics i ajudes socials que no han reflotat una economia que ha quedat molt tocada després del Brexit. Del que pot fer gala Starmer és del fet que governa amb majoria absoluta al Parlament -tot i que ha hagut de fer marxa enrere amb algunes propostes per la posició defensada pels diputats més progressistes del seu grup-, una sort que no té Sánchez, que ha de pactar qualsevol llei amb els múltiples partits que van facilitar la seva investidura.

La principal diferència entre ambdós rau en la gestió de les persones que venen d’altres països: mentre el president espanyol ha defensat que el progrés del nostre país està vinculat, entre altres qüestions, a la immigració, el líder laborista ha articulat, en aquest àmbit, un discurs pràcticament idèntic al de l’extrema dreta. Amb quin objectiu? Frenar l’auge que pronostiquen les enquestes del líder extremista i xenòfob Nigel Farage.

Sánchez i Starmer responen a paradigmes molt diferents d’entendre l’esquerra. El seu èxit no només està lligat al futur del seu país, sinó també a la capacitat de sembrar la llavor de la socialdemocràcia europea del futur. Les urnes, quan hi hagi comicis, tindran l’última paraula.

La entrada El futur de l’esquerra se publicó primero en El Triangle.

Precisament, sobre la irrupció de la tecnologia en totes les esferes socials, fenòmens com la covid-19, la DANA de València o els recents incendis a diverses zones del nostre país han estat un recordatori que qui salva vides; protegeix terrenys, llars o establiments; cuida els col·lectius més vulnerables; o vetlla per la salut física, mental o psicològica dels qui ho han perdut tot són persones: des dels bombers, els agents rurals i/o forestals i els policies als serveis d’emergència, els psicòlegs o els metges passant pels transportistes o els professionals que mantenen nets els pavellons on roman la ciutadania que ha estat evacuada. És evident que els avenços tecnològics i la digitalització de diferents processos faciliten (i molt) la seva tasca, però únicament amb les màquines no aniríem enlloc. Les crisis sanitàries o ecològiques dels darrers temps són la prova que l’individualisme que generen les xarxes socials i que propugnen determinats grups polítics respon a una realitat fal·laç.

No obstant això, resulta evident, al mateix temps, que l’auge de pluges torrencials, calors extremes o forts vents hauria de fer replantejar-nos el nostre paradigma de creixement econòmic i, conseqüentment, el nostre model de vida.

A banda de la constatació que l’ésser humà és més fràgil del que sembla en aparença, també hi ha un altre factor que explica la forta virulència dels incendis: la falta d’inversió i les retallades en matèria de prevenció per part de les administracions públiques i, molt especialment, d’aquelles en les quals Vox té la clau de la governabilitat. O, dit d’una altra manera, l’assumpció, per part dels governs locals i autonòmics del PP, de bona part de l’agenda política de l’extrema dreta per tal d’assegurar-se l’aprovació dels seus projectes o dels seus pressupostos. I no estem parlant únicament de l’agenda verda, sinó també de qüestions com les polítiques socials o migratòries. Una agenda i unes polítiques que situen els populars cada cop més a la dreta. I ja se sap que la població entre l’original i la còpia sol escollir el primer.

Paradoxalment, qui treu més rèdit del malestar social que es genera en aquest tipus de situacions dramàtiques són formacions com Vox. Formacions que, en altres paraules, canalitzen les creixents crítiques a la classe política (com si ells no en formessin part) i que s’erigeixen, amb propostes populistes, autoritàries i sovint fora de la realitat, com l’única opció capaç de canviar el sistema de dalt a baix i de “garantir” una vida digna a la ciutadania.

Al PP, tot i la fuga de vots al partit d’Abascal, l’auge de la desafecció política no li va malament perquè sol ser un factor que desmobilitza els votants progressistes. En canvi, per a les forces d’esquerres la desconnexió de la ciutadania de les institucions públiques acostuma a tenir conseqüències molt nefastes.

Per això, soc dels que pensa que, tot i ser rellevant que les formacions progressistes assenyalin la vinculació entre l’augment dels incendis, el canvi climàtic i les retallades econòmiques dels executius conservadors, no constitueix aquest un element suficient per erigir-se en alternativa de cara als comicis locals i autonòmics. En aquest sentit, al meu entendre, és fonamental que aquestes organitzacions treballin per frenar la distància cada cop major que hi ha entre els càrrecs públics i els electors, evitin caure en un soroll cada cop més estèril, i apostin per una política constructiva, creïble i resolutiva que escolti els problemes que té la ciutadania. Una política, en altres paraules, pedagògica i amb capacitat d’afrontar els reptes que té la població. Altrament, la irresponsabilitat política que hem vist aquests darrers dies arran dels incendis tindrà més números de ser premiada a les urnes. I continuarem igual… o pitjor.

La entrada Entre la fragilitat humana i la irresponsabilitat política se publicó primero en El Triangle.

Aquest era el cas de Joan Callau (Santa Coloma de Queralt, 1959), alcalde de Sant Adrià de Besòs entre 2013 i 2021, que ens ha deixat avui. Era una de les figures polítiques que em venien al cap quan sentia persones del meu entorn enarborar discursos contraris a la política democràtica. Sempre pensava: “Quina llàstima que no coneguin al Joan”.

Amb ell ens vam conèixer a mitjans de l’any 2021. Ell ja no era alcalde de Sant Adrià de Besòs, però mantenia intacta la seva vocació per la política i pel servei públic. A poc a poc vam anar travant una relació d’amistat que ha durat fins al dia avui. Imagino que ens ha unit compartir un mateix anhel de model de societat així com la passió pels llibres.

Un dels trets característics que millor el definien era l’ús que feia de les xarxes socials. En un moment en què el que predomina és l’exaltació del jo, el Joan, en canvi, aprofitava espais com X o Facebook per recomanar lectures o per compartir articles de premsa que li semblaven interessants. Poques hores després que s’hagi fet públic el seu traspàs, alguns usuaris de les xarxes socials han remarcat que trobaran a faltar les seves recomanacions diàries. Jo també. Potser, i només és una idea, una bona forma de recordar-lo serà mantenint aquesta tradició.

Una altra de les característiques que millor el definien (i que més vaig admirar d’ell) va ser el seu combat contra la indiferència. El Joan, en aquest sentit, no va ser una persona que es posés mai de perfil. En un context de liquiditat, ell representava la solidesa de les conviccions i dels valors. Unes conviccions i uns valors que van contribuir a mantenir viu el projecte socialista a Catalunya en els pitjors moments del procés independentista.

Se sentia un ciutadà del món a qui li preocupava el que passava a Sant Adrià, la seva ciutat, però també el que ocorria a Ucraïna, Gaza o a determinades franges geogràfiques de l’Àfrica. Per aquest motiu, utilitzava també les xarxes socials per denunciar contínuament les decisions que prenien autòcrates com Putin, Netanyahu o Trump. La seva forta empatia venia d’un humanisme que feia que l’angoixés el patiment que sentien les persones que sofrien injustícies o les que tenien menys oportunitats. Potser això explica perquè sempre es va oposar a les polítiques nacionalistes; entenia que portades a l’extrem generaven divisió, odi i ressentiment. Només cal veure com està el món actualment per donar-li la raó.

No obstant això, va ser, diria, la fusió d’aquest vessant humanista amb les seves conviccions socialistes el que va dur-lo a comprometre’s amb la política local. Com a alcalde va lluitar per reduir les fortes desigualtats a Sant Adrià i per combatre els prejudicis i estereotips del municipi. Ho va fer sempre tenint present l’històric lema de “Llibertat, igualtat i fraternitat” (sempre l’ha tingut penjat al perfil de les seves xarxes socials) i sense perdre mai la proximitat i la dedicació plena a les seves veïnes i als seus veïns.

Ser alcalde de qualsevol ciutat sempre és complicat, però sempre li deia al Joan que liderar un municipi com Sant Adrià tenia el doble de mèrit per les necessitats i els reptes que requeria la localitat. Ell, amb la seva modèstia i la seva humilitat habituals, solia treure-li ferro.

En Joan Callau ha deixat un fort buit entre els qui l’estimàvem i l’apreciàvem. Trobarem a faltar el seu sentit de l’humor (solia repetir que la ironia és la millor eina per combatre els fanatismes), la seva afabilitat i, sobretot, les seves reflexions sobre l’esdevenir polític i social d’unes societats que necessitaran figures polítiques com ell si volen avançar en el progrés pel qual ell va treballar tant.

La entrada Joan Callau, un home de valors se publicó primero en El Triangle.

Per posar un exemple conegut: fa unes setmanes el Barça va presentar el porter Joan García com a nou jugador de l’equip blaugrana després de pagar a l’Espanyol 25 milions d’euros. No és, ni de bon tros, dels fitxatges més cars que s’han produït a les principals lligues europees. Són 25 milions per un porter, certament, de molta qualitat. Amb tot, i com qualsevol altre futbolista, les seves tasques i els seus deures, que es podrien resumir en assistir als entrenaments, estar físicament preparat per quan el tècnic el convoca i jugar bé durant els enfrontaments, són de responsabilitat menor respecte altres professions.

En cap cas resto mèrit a la seva labor, però comprendran que té moltes més obligacions i impacte sobre el dia a dia de la població el president d’una comunitat autònoma (l’exemple de la DANA de València n’és la prova més evident), el mandatari d’un país (mirin les darreres decisions adoptades per Trump), els metges d’un hospital, els mestres d’una escola o els periodistes d’un diari.

A més, fixin-se si la xifra és desorbitada o irreal que cap persona de classe mitja o treballadora no arribarà mai a veure tants diners a la seva vida encara que cotitzi tots els anys que li pertoquen. En altres paraules: 25 milions d’euros només està a l’abast d’uns pocs.

Hi ha qui podria respondre que el futbol mou un nombre molt elevat de seguidors i aficionats i que, per tant, necessita preservar els elements que el fan especial, com ara el mercat de fitxatges i la pugna contínua entre els diferents clubs per veure qui posa més diners sobre la taula pels futbolistes de major qualitat.

No seré jo qui negui aquest al·licient als socis i fans, però aquest estira-i-arronsa propi del mercat estival es podria donar igualment si totes les entitats acceptessin reduir substancialment les quantitats econòmiques que es paguen i moure’s en les xifres en les quals es situa la immensa majoria de ciutadans i empreses.  No té cap sentit, des del punt de vista econòmic, que mentre a Espanya 2,4 milions de persones cobren el Salari Mínim Interprofessional (SMI), un equip li pagui a un altre 25 milions d’euros per un jugador. I encara menys des del punt de vista ètic, ja que, segons les Nacions Unides, 1.100 milions de persones viuen en situació de pobresa extrema al món.

En tot cas, no soc ingenu i sé que aquesta situació, lluny d’arreglar-se, anirà a més en els propers anys, ja que són massa les mans que participen en aquestes operacions milionàries: els jugadors, els seus representants legals, els equips, els patrocinadors, empreses externes…

No obstant això, el futbol, com a activitat física mundial i de masses amb uns valors, és molt més que els diners. Hi ha tres casos que són molt paradigmàtics en aquest sentit: el primer és el del Paris Saint-Germain, que ha guanyat la Lliga de Campions després d’haver invertit (o d’haver-se gastat, depèn de com es miri) més de 2.000 milions d’euros en les darreres temporades. Li ha sortit a compte a l’equip francès? Té ànima un projecte esportiu basat principalment en estrelles i grans fitxatges? Quin és el límit econòmic (i ètic) per guanyar títols?

El segon cas, i en contraposició a conjunts com el del PSG, el trobem al Mirandés, un club amb un dels pressupostos més modestos de la categoria de plata del futbol espanyol que va quedar-se a les portes de primera divisió.

I, finalment, hi ha el cas dels equips més humils del futbol català (Sant Andreu, Sabadell, Nàstic…), que han estat capaços de mobilitzar i engrescar tot un barri o tota una ciutat. La forta afluència de veïns, sobretot en el tram final de la temporada, demostra que, com tot en aquesta vida, els recursos econòmics són importants, però que no ho són tot.

La entrada El mercat de la irrealitat se publicó primero en El Triangle.

La seva actitud i les declaracions dels seus principals responsables han anat sempre en la mateixa línia: condemnar l’agressió i oferir ajuda militar i humanitària al país presidit per VolodímirZelenski. Les contínues visites de caps de govern a Kíiv o a altres municipis ucraïnesos que han patit l’horror de la guerra evidencien que aquest compromís s’allargarà fins que un acord just de pau sigui una realitat.

A més, bona part de les capitals i de les grans ciutats del continent han acollit refugiats procedents del país envaït perquè han entès que era una qüestió de solidaritat, fraternitat i humanitat davant un atac sense precedents a les portes de la Unió Europea. La resposta política comunitària, tenint en compte la situació de conflicte bèl·lic, les aspiracions imperialistes i imprevisibles del president rus i les contradiccions pròpies de societats cada cop més complexes, ha estat prou notable. La prova més evident d’aquest fet és que, sense l’ajut occidental, avui Putin controlaria bona part del territori ucraïnès.

Per contra, i tenint present la definició que ofereix el diccionari de la paraula “indiferència”, es pot assegurar que un gruix important de la classe política del continent ha mostrat poc interès per la situació de patiment o desesperació per la que estan passant centenars de milers de palestins a Gaza. Uns palestins que veuen amb els seus propis ulls com les bombes israelianes estan matant els seus familiars i com la falta de menjar o de medicaments està condemnant molts infants a la malnutrició o a la mort.

És cert que l’injustificat i mortífer atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 contra població israeliana ha estat el desencadenant de l’actual situació, però res explica o avala una resposta política com la que té l’executiu ultraconservador i extremista de Netanyahu, i menys envers població civil. L’odi només engendra més odi.

En tot cas, és una realitat que des de fa massa mesos ens hem acostumat a veure en directe a través dels informatius televisius el genocidi que està duent a terme el primer ministre israelià. Les imatges que apareixen als nostres plasmes, no obstant això, han tingut un efecte pràcticament imperceptible en el taulell polític internacional i en l’actitud de bona part dels màxims responsables de les administracions comunitàries.

És a dir, molts lamenten la situació que pateixen els palestins, però no posen sobre la taula mesures plausibles que parin els peus a Netanyahu. El mateix sentit de la humanitat, solidaritat i suport que han mostrat figures com Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, envers Ucraïna ha brillat per la seva absència a Gaza.

Ho resumia bé JosepBorrell la setmana passada després de rebre un prestigiós guardó: “Europa té capacitat i mitjans no només per protestar, sinó per influir en la conducta. I no ho fa. Subministrem la meitat de les bombes que cauen sobre Gaza. I si de veritat creiem que hi ha massa morts, la resposta natural seria subministrar menys armes i utilitzar la palanca de l’acord d’associació per exigir que es respecti el dret internacional humanitari i no només lamentar que no es faci.”

Putin, malgrat el suport de diverses autocràcies, ha fracassat en la seva mal anomenada “operació militar especial” a Ucraïna. Netanyahu, en canvi, se sent impune (també gràcies al suport de Trump) per fer el que vulgui amb la població que (sobre)viu a la Franja.

La diferència entre els dos casos? El paper de les institucions i dels governs europeus. El flirteig amb la indiferència té conseqüències per a les persones i, molt especialment, per a aquelles que no tenen ni veu ni vot. Més val que els líders europeistes en prenguin nota abans no sigui -si és que ja no ho és- massa tard.

La entrada Flirtejant amb la indiferència se publicó primero en El Triangle.

He pensat en aquest fet llegint Emporta’t el meu dolor, un llibre escrit per la periodista russa Katerina Gordéieva que conté el testimoni sobre com van viure o, millor dit, sobre com se’ls va esfondrar la vida a més d’una trentena de ciutadans ucraïnesos després que Vladímir Putin decidís envair el seu país el 2022.

La major part d’aquestes persones, originàries de municipis com Mariúpol, Kíiv, Khàrkiv o Irpín, han perdut familiars directes; pateixen lesions greus; han palpat l’infern amb els seus propis ulls després d’estar setmanes i setmanes en soterranis d’edificis sense aigua ni menjar; o han vist com la seva llar, símbol màxim del seu projecte vital, ha estat destruïda per les flames. Es diu aviat. Alguns s’han refugiat a ciutats europees o russes i d’altres han preferit quedar-se a Ucraïna perquè volen defensar-se davant els injustificats bombardejos o bé perquè no volen marxar del país on han viscut sempre.

Assenyalava l’anècdota futbolística perquè una part dels testimonis recollits al llibre són originaris de Donetsk, una província ucraïnesa a qui Putin va reconèixer -sense cap legitimitat- la seva independència com a República Popular el 2022. El mandatari, gràcies a la seva propaganda, ha convençut bona part de la població prorussa d’aquesta zona que, amb Ucraïna, el seu model de prosperitat estava en perill. Així ho expressa Galina Lvovna, veïna de Donetsk que actualment viu a Rússia: “Nosaltres esperàvem que vingués Rússia, ho suportàvem, enterràvem els nostres fills amb l’esperança que arribaria el món rus…”.

Em preguntava, en aquest sentit si Lvovna, la seva família o altres entrevistats d’aquesta àrea geogràfica eren aquell dia al camp veient el Xakhtar-Barça. Un partit de futbol que representava abans de l’inici de la guerra (per alguns comença el 2014, per d’altres el 2022) la normalitat d’un país la ciutadania del qual anava al teatre, viatjava de vacances a Mariúpol per les seves boniques platges o, simplement, vivia amb la tranquil·litat de saber que la pau sobre la qual es fonamentava el seu paradigma vital duraria per sempre.

En altres paraules, la seva vida era feliç. Una felicitat que ara s’ha transformat en dolor o odi: “Els nostres fills odiaran els seus fills. I així fins a set generacions. I no podem fer-hi res. Tot el mal que han fet no es pot perdonar”, remarca la Ielena, una ballarina originària de Dnipró que actualment viu a Itàlia.

Les seves veus, moltes d’ells colpidores, són la demostració que tota guerra té una dimensió humana, i que darrere qualsevol acció militar sempre hi ha una població civil que se’n veu afectada. Es prematur indicar quin desenllaç li espera a aquest conflicte bèl·lic, però el que està clar, a dia d’avui, és que el president rus i les seves ambicions imperialistes han escapçat centenars de milers de famílies ucraïneses, però també algunes de russes.

És interessant perquè Gordéieva no només ofereix un fort pluralisme social, polític i geogràfic dels testimonis entrevistats, sinó que també dona veu a les famílies dels soldats russos. Molts van ser enviats a la guerra sense ni tan sols saber-ho i bona part del seu entorn familiar pateix perquè no rep informació per part seva ni de les autoritats. L’Ira, una de les mares, expressa el sentiment d’algunes d’elles: “Per cada paraula, per cada pregunta d’una mare, t’amenacen amb la presó o amb el menyspreu públic. Però hauran de declarar traïdora cadascuna de nosaltres.”

El paper de l’autora tampoc és fàcil. Bona part dels protagonistes se la miren amb recel, quan no amb antipatia, pel fet d’haver nascut a Rússia malgrat que Gordéieva sempre s’ha oposat a la invasió. El llibre és, tot i el dolor que traspua, una crida a l’esperança per un futur de pau i convivència. Un futur que únicament arribarà si Putin perd la guerra, ja que serà el millor antídot per evitar que altres persones hagin de sofrir el dolor que han patit els testimonis del llibre i tantes i tantes altres famílies.

La entrada Del dolor a l’esperança se publicó primero en El Triangle.

El primer és Catalanisme o nacionalisme, del veterà periodista Rafael Jorba. És un recull d’articles que, tot i que va ser publicat l’any 2004, presenta alguns elements que són plenament vigents. Dit d’una altra manera, una de les qüestions que més m’ha interessat del llibre és que, malgrat els canvis polítics i socials, els elements de fons són pràcticament els mateixos.

Rafael Jorba remarca que el catalanisme “no ha estat històricament nacionalista – si més no en el seu corrent majoritari- i que pot ser avui un antídot contra els nacionalismes excloents que aixequen el vol en aquest tercer mil·lenni”, i que ha sigut “el mínim denominador comú dels partits catalans i ha propugnat, a més, un projecte alternatiu i plural d’Espanya.” El periodista igualadí, a més, afegeix que és urgent la recuperació d’aquest mínim consens. Aquest és un dels elements centrals del text perquè sintetitza la política catalana de les darreres dècades i, al mateix temps, perquè demostra que els debats han variat poc des d’aleshores. És cert, no obstant això, que la transformació del nacionalisme en independentisme i que les conseqüències del procés dificulten l’assoliment d’aquest punt d’unió, però, al mateix temps, evidencien la necessitat imperiosa d’assolir-lo.

Aquest mínim denominador comú sembla avui dia impossible i, al meu entendre, només s’aconseguirà, tenint en compte l’actual aritmètica, si el socialisme català és capaç de preservar la centralitat política, si l’independentisme entén que l’element que pot unir una àmplia majoria de ciutadans és un autogovern més fort, i si el PPC veu que la unitat espanyola adquireix sentit únicament des del reconeixement a un pluralisme social, lingüístic i cultural que a Catalunya, en bona mesura, representa el catalanisme. Aquest debat, tal com assenyalava Jorba, s’ha de fer sense exclusions ni apriorismes.

El llibre, així mateix, aborda altres qüestions que podrien haver estat escrites en l’actualitat com ara la importància de la culminació federal de l’Estat, la rellevància de la Carta Magna com un punt de trobada (“aquesta fórmula de convivència, basada en una ciutadania compartida, demana que la Constitució no sigui utilitzada com a arma política contra aquell que pensa diferent”) o el seu anhel -també el meu- que la nació passi a ser una qüestió de l’àmbit privat i que, en tot cas, el que articuli la convivència siguin els drets i els deures.

Als lectors que no hagin llegit aquesta compilació d’articles els voldria encoratjar a comprar-la per un darrer motiu: aporta elements de reflexió al voltant de dues temàtiques ben actuals: la llengua i la immigració. (“Cal que els partits democràtics subscriguin un pacte d’Estat que impedeixi l’ús partidista dels reptes i els problemes que planteja la nova ona migratòria).”

El segon assaig que voldria recomanar-los és Autocracia S.A., d’Anne Applebaum. L’escriptora nord-americana aborda, amb pèls i senyals, el funcionament dels països que tenen un executiu  autocràtic (Rússia, Iran, Corea del Nord, Xina, Veneçuela, Bielorússia…). Applebaum exemplifica de forma detallada com les estructures governamentals d’aquests estats s’alien i s’ajuden entre si a tots els nivells per, en paraules seves, “privar als seus ciutadans de qualsevol influència real o veu pública, d’oposar-se a qualsevol forma de transparència o rendició de comptes i de reprimir a qui els desafiï dins o fora del país”. El més curiós, per no dir preocupant, de tot plegat és que l’únic al·licient que mou aquests governants és romandre al poder a qualsevol preu (pèrdua de vides humanes incloses), enriquir-se al màxim i/o desprestigiar contínuament les societats liberals.

Quan vaig acabar de llegir Autocracia S.A. vaig tenir dues sensacions: la primera és que, malgrat alguns dèficits, els europeus tenim la sort de viure en democràcies força sòlides i, la segona, que aquells partits compromesos amb els valors democràtics tenen el deure d’unir-se per buscar fórmules que limitin les polítiques autocràtiques (la resposta a la invasió russa a Ucraïna n’és l’exemple més clar). En tot cas, feliç Sant Jordi!

La entrada Llibres per Sant Jordi. Un nou catalanisme se publicó primero en El Triangle.

La covid-19 va suposar un punt d’inflexió molt important. Com a tot arreu, hi va haver dirigents polítics que van estar a l’altura i d’altres que es van veure superats per les circumstàncies adverses amb les quals havien de treballar o que van aprofitar per enriquir-se. Així és l’ésser humà.

Poc ens podíem imaginar aleshores que Rússia envairia Ucraïna, que Hamàs mataria més de 1.000 ciutadans israelians, que Netanyahu duria a terme un genocidi a Gaza (més de 46.000 morts), que el País Valencià patiria una DANA inèdita, que la UE es trobaria al límit arran de l’ascens de formacions extremistes i populistes o que Donald Trump tornaria a la Casa Blanca.

En tot cas, a la vista del panorama, resulta evident que alguna cosa falla quan, en un context mundial d’inestabilitat i d’incertesa, la major part dels líders polítics defensen uns postulats que oscil·len entre la irresponsabilitat i la venjança.

El problema és que alguns d’aquests dirigents públics han passat de ser percebuts com una minoria sorollosa que propugna unes idees excèntriques a esdevenir el pal de paller del sistema polític de la seva comunitat. Amb tot, cal evitar caure en generalitzacions, ja que hi ha polítics amb una enorme capacitat i vocació per exercir la seva tasca. Polítics que, des del respecte a la diversitat social i a la convicció que el servei públic no és altra cosa que la capacitat de forjar acords entre diferents, treballen per millorar i facilitar la vida dels seus conciutadans. D’exemples n’hi ha de molts i diversos: des dels alcaldes i les alcaldesses (de diverses formacions polítiques) de les localitats afectades per la DANA a Salvador Illa o Aitor Esteban passant per Angela Merkel, Joan Baldoví o Bernie Sanders.

Precisament, aquelles opcions polítiques que més irradien irresponsabilitat o venjança són les que desitgen (i treballen) per tal que es col·loquin tots els càrrecs públics en un mateix sac per tal de situar-se ells com l’única alternativa que garanteix la llibertat i els drets. Per això, justament, és tan rellevant que tant els líders polítics responsables i rigorosos com els mitjans de comunicació posin en valor els candidats i els dirigents que fan bé la seva feina perquè del contrari tot acabarà absorbit pel virus de l’antipolítica.

En tot cas, el problema actual és que una bona part dels governs regionals i estatals europeus, imbuïts per la força i les polítiques de l’extrema dreta, han sucumbit a la irresponsabilitat política. Una irresponsabilitat que, lluny de ser castigada a les urnes, en ocasions és premiada. És el cas, sense anar més lluny, de la gestió de Díaz Ayuso amb les residències de gent gran durant la pandèmia. I ja veurem si el PP valencià manté, per la mateixa regla de tres, la presidència autonòmica en les eleccions de 2027. La gran conseqüència de la irresponsabilitat és que els mateixos polítics acaben perdent de vista la dimensió pública de la seva tasca. I aquesta concepció del poder perjudica aquells servidors públics que, amb millor o menor encert, intenten servir correctament els seus conciutadans.

L’altre gran paradigma polític actual és el de la venjança. És el que ha fet Netanyahu amb la població civil de Palestina o el que està fent Donald Trump amb el personal de l’administració que no li és afí.

Aquest és el món en el qual vivim i, més enllà de denunciar aquestes actituds i conductes, l’única eina que tenim els demòcrates és la capacitat de convèncer els votants que confien en aquests partits que els postulats d’aquestes opcions, lluny d’aportar seguretat, ordre i certesa, el que acaben duent és més enfrontament, divisió i patiment. Sembla que a dia d’avui no hi ha altre camí.

La entrada Entre la irresponsabilitat i la venjança se publicó primero en El Triangle.

L’error de càlcul, tant del partit de Feijóo com del de Puigdemont ve, sobretot, pel fet que van pensar més en les conseqüències polítiques de la derrota de l’executiu que del contingut de les mesures del text legal. En altres paraules, no van calibrar del tot el fet que dues de les mesures del decret, la revalorització de les pensions i la bonificació dels preus del transport públic, afectaven la butxaca de milions de persones. I en política es pot jugar amb pràcticament tot. Però no amb els recursos econòmics de la ciutadania. Només cal fer una ullada a les xarxes socials o parlar amb persones dels col·lectius afectats per entendre que la no convalidació d’aquest decret no va ser una votació més de la legislatura. Soc dels que pensa que va marcar un punt d’inflexió. Està per veure, però, cap a on.

Suposo que al nucli dur del líder del PP van pensar que la votació, en cas que el partit de Puigdemont la rebutgés, serviria per evidenciar la fragilitat parlamentària del govern espanyol. A Junts per Catalunya, en canvi, amb el seu vot contrari, volien demostrar que les amenaces del president de la seva formació anaven de debò. És evident que la no aprovació del decret va mostrar la fragilitat política del bloc de la investidura i el fet que el govern central s’hagi de replantejar com afrontar el futur de la legislatura, però vista la reacció social sembla que hi han perdut molt més el Partit Popular i Junts per Catalunya. Les dues forces conservadores es van afanyar ràpidament, vist l’error de càlcul, a fer declaracions als mitjans de comunicació per deixar ben clar que ells estaven a favor de la revalorització de les pensions i de la rebaixa del transport públic.

Fins i tot els populars, emulant la recollida de signatures contra l’Estatut, van posar en marxa una campanya de firmes per demostrar el seu suport als pensionistes. A vegades, la realitat política supera la ficció.

Amb tot, el més interessant d’aquella jornada parlamentària és que va quedar palesa la impotència tant de Puigdemont com de Feijóo: un per no haver arribat a la presidència del Govern d’Espanya i l’altre per no haver estat reelegit president de la Generalitat. En el primer cas, el líder conservador corre el risc de ser percebut per a la ciutadania com un polític que es mou entre el passat i un futur que no arriba del tot. Dit d’una altra manera, el president del PP bascula entre repetir constantment que va guanyar les eleccions i la necessitat permanent de celebrar-ne unes de noves per veure si ara amb Vox suma majoria absoluta. En un moment donat va semblar que Feijóo volia acostar-se al PNB i Junts per Catalunya per allunyar-se de l’extrema dreta, però les declaracions pujades de to de Miguel Tellado i d’altres responsables de la formació fan presagiar que, en un futur a curt i mitjà termini, és molt difícil una entesa amb els nacionalistes bascos. I tot això sense tenir en compte el pes d’Isabel Díaz Ayuso i del PP de Madrid…

Pel que fa a Puigdemont, ell es pensava que, després de les eleccions autonòmiques de l’any passat, Pedro Sánchez forçaria a l’aleshores candidat Salvador Illa a abstenir-se en una investidura per tal que governés Junts i, en conseqüència, que el president espanyol gaudiria d’una major estabilitat al Congrés dels Diputats. O, dit d’una altra manera, el líder i màxima figura de la formació hereva de l’espai post-convergent encara no ha assumit del tot que la seva força política no presideix la màxima institució del país. Per això, la seva estratègia  actual està tan focalitzada en la desestabilització del nou govern català.

En tot cas, com sol ocórrer en votacions com la del decret òmnibus ara ja és qüestió del relat i de la capacitat de cada formació d’imposar el seu. Això sí, queda en l’aire saber si Junts per Catalunya repetirà (amb PP i Vox) una operació política similar en el futur més immediat.

La entrada PP i Junts: tan lluny i tan a prop se publicó primero en El Triangle.

Aquesta situació, certament, és imaginada, però parteix de la premissa real que a les ciutats hi ha bancs o elements de l’espai públic on hi ha brossa que la gent deixa. Estic segur que algun lector que estigui llegint aquestes ratlles haurà vist quelcom semblant amb els seus propis ulls. És cert, i val la pena remarcar-ho, que estem parlant de comportaments i conductes minoritàries, però que tenen un impacte negatiu en la convivència i en la qualitat de l’espai públic de les localitats.

En línies generals, la neteja i la netedat de l’espai que compartim solen ser dues qüestions que preocupen al conjunt de la ciutadania. Així ho reflecteixen els baròmetres municipals de les grans ciutats. Perquè a ningú li agrada passejar-se, per exemple, per uns carrers o unes places plenes de brutícia.

En aquest tipus de situacions el ciutadà sol exigir una major neteja per part dels equips del seu ajuntament. I és cert que en algunes ocasions determinades ciutats o pobles necessiten millores o canvis en el servei de neteja. Però no ens enganyem: per molt que un consistori dupliqui o tripliqui la seva inversió en aquesta matèria, si un col·lectiu minoritari continua amb les seves pràctiques incíviques, aquell municipi seguirà tenint sempre els seus carrers una mica bruts i, en aquest cas, la responsabilitat no serà de la classe política.

Ho assenyalo perquè des de fa un cert temps hem tendit a centrifugar la responsabilitat de qualsevol problema ciutadà en les persones que ostenten càrrecs de govern, en aquest cas de caràcter municipal. Hem acabat integrant aquella vella idea promoguda per opcions polítiques ultraconservadores que els polítics només són font de conflictes. I, per això, ara a València aquestes formacions han fet córrer la coneguda frase de “Sols el poble salva el poble”.

Com qualsevol dificultat o problemàtica en aquesta vida, tot és molt més polièdric que el blanc o el negre que defensen aquests partits. Per això, és cert que en determinades localitats les polítiques i els plans impulsats en matèria de reciclatge i neteja no han funcionat com es preveia i, per tant, en aquests casos la ciutadania és la qui ha de valorar si la gestió local mereix un canvi o no. Però és fal·laç pensar, en un tema com aquest, que el problema ve únicament de les decisions dels responsables polítics.

En una qüestió d’administració complexa com aquesta cal, segurament, majors campanyes de sensibilització social. En una ocasió, una veterana alcaldessa d’un petit municipi em va explicar que tot aniria millor si veiéssim la superfície dels carrers que ens envolten com a part del nostre habitatge. D’aquesta manera, subratllava, si vetllem per tenir net el nostre pis, farem el mateix amb l’espai públic que ens rodeja.

En tot cas, penso que el problema de fons ve, sobretot, pel fet que hem perdut de vista, com a societat, que a part de tenir uns drets, també tenim uns deures. Uns deures que són inherents al fet de viure en una comunitat de ciutadans que ha fet del civisme la millor garantia per tenir carrers nets i endreçats i, en conseqüència, per garantir una certa pau social. Al cap i a la fi, els deures, en una societat democràtica com la nostra, no deixen de ser la clau perquè els altres puguin exercir els seus drets amb plena llibertat. Per tant, els drets i els deures són termes que si no van de la mà, poc sentit tenen.

Així mateix, caldria una reflexió ciutadana i política sobre les conseqüències de tot plegat, ja que qui treu més rèdit de l’incompliment dels deures i, en conseqüència, qui assenyala amb més força que altres col·lectius no poden exercir els seus drets són les forces polítiques d’extrema dreta.  Per pensar-hi i buscar solucions realistes davant una realitat que cada cop és més complexa.

La entrada Un banc, deixalles i civisme se publicó primero en El Triangle.

Assenyalo tot això perquè des de fa un temps -potser cal retrocedir fins al 15M-, i a la vista dels resultats dels successius processos electorals, la desafecció política s’ha instal·lat a la vida pública espanyola. Potser el símptoma més evident (i més angoixant) d’aquesta deriva és l’augment de formacions polítiques extremistes i nacional-populistes que fan una esmena a la totalitat als consensos democràtics de les darreres dècades i que anhelen el retorn a sistemes autoritaris del passat; l’auge, promogut per aquestes opcions, de l’insult i la desqualificació cap al qui pensa diferent i de notícies falses que busquen que el sistema salti pels aires; la sensació que els partits més tradicionals no ofereixen resposta als reptes actuals; i l’aprofitament, per part de les forces de dreta i extrema dreta, del desencís i de la sensació d’abandonament per aprofundir encara més en l’actual dinàmica de polarització política i convertir el debat públic, que hauria de ser una àgora de contraposició d’arguments, en un espai que s’assembla més a un ring de boxa o un camp de futbol.

Un altre dels indicis, en aquest cas positiu, de la nova situació és l’increment de l’oferta política i, en conseqüència, un major pluralisme, fet que a la pràctica dificulta la governabilitat a la majoria d’administracions públiques, però que, al mateix temps, obliga les diferents formacions democràtiques a harmonitzar postures i a arribar a un mínim d’acords.

En aquest context, des de fa uns anys algunes veus intel·lectuals defensen la necessitat de renovar el contracte polític i social forjat amb el retorn de la democràcia. Un nou gran acord, certament, que s’ha de construir sobre la base d’un consens entre les forces polítiques, la ciutadania, els agents econòmics i socials i la societat civil, i que ha de buscar tornar a unir una part important de la població amb les institucions públiques.

La devastació que ha provocat la DANA a la província de València és el darrer gran exemple de la necessitat imperiosa que es forgi aquest gran consens. Una de les potes d’aquest contracte hauria de ser reforçar i consolidar el paper de les institucions públiques. Com s’ha vist, per exemple, en la gestió de la crisi dels aiguats a València, és important el paper de la ciutadania, però qui té la legitimitat i el deure de liderar, coordinar i dirigir les accions a dur a terme són les administracions.

Per altra banda, i no està de més recordar-ho, una de les grandeses i fortaleses de la democràcia és que els líders polítics se sotmeten periòdicament a l’avaluació pública, motiu pel qual la ciutadania sempre pot mostrar la seva conformitat o disconformitat envers la seva gestió o propostes en uns comicis.

Són vàries les potes que hauria de tenir aquest pacte, però n’hi ha dues d’imprescindibles: el reforçament i la millora dels serveis públics (amb la pandèmia i la DANA ha quedat palès que sense ells no som res) i la lluita contra el canvi climàtic (ens hi va el present i el futur, com es pot veure amb els darrers fenòmens meteorològics).

Soc conscient de la dificultat de l’empresa, vista la crispació existent i les majories parlamentàries al Congrés, però les forces polítiques democràtiques, especialment les progressistes, tenen el deure de liderar canvis ordenats i transformadors si no volen que l’antipolítica ho enfangui tot.

La entrada L’hora d’un nou gran pacte se publicó primero en El Triangle.

Les paraules de la dirigent conservadora alemanya són altament preocupants perquè evidencien que, a dia d’avui, el projecte europeu corre el risc de desaparèixer si aquesta és la deriva que s’imposa en els anys que venen. En aquest sentit, no està de més recordar que el pla migratori propugnat per la mandatària italiana contravé un dels valors sobre els quals va néixer i pivota la Unió Europa i que no és altre que la inviolabilitat de la dignitat humana.

Amb tot, el més alarmant d’aquesta mesura controvertida, però també del conjunt del debat migratori, és el marc que s’empra per abordar-lo. És a dir, el més greu no són les polítiques adoptades, sinó els prismàtics que s’utilitzen per arribar a la conclusió que aquella política és la millor solució per combatre la immigració. Dit d’una altra manera, actualment una part important de la classe política europea (i els resultats de les darreres eleccions comunitàries ho avalen) parla dels immigrants com si aquests fossin una mercaderia que s’ha d’expulsar o traslladar en altres punts del país o del continent perquè, segons defensen, només aportaran elements negatius. Obvien, premeditadament, que molts d’ells ho han deixat tot i s’han jugat la vida per intentar tenir el que qualsevol persona anhela: un futur millor.

Resulta evident, en aquest sentit, que cap ésser humà deixa la seva llar i la seva família si percep que a la seva comunitat o al seu país hi té un horitzó de progrés, benestar i prosperitat. I, malauradament, els que finalment arriben a un país europeu i tenen l’opció d’emprendre una nova vida allà reben el rebuig, quan no l’odi, d’una part de la ciutadania que es fa seu el discurs extremista i fal·laç de les formacions ultraconservadores.

Per altra banda, i no menys important, quan s’aborda aquesta temàtica se solen passar per alt dos elements: el primer és que la població d’origen estranger sol dur a terme les tasques o les feines que els autòctons no volem fer (des de treballar al sector de la construcció o cuidar persones grans passant per netejar domicilis o oficines); i el segon és que la immensa majoria d’estudis elaborats asseguren que necessitarem la immigració per revertir la davallada demogràfica que està patint Europa si volem mantenir l’actual model de vida.

I quin és el paper de l’esquerra en tot aquest debat públic? Soc del parer que aquests sectors polítics s’equivoquen quan emfatitzen la importància d’endurir les fronteres. Sense anar més lluny, és el que està ocorrent a Alemanya. Per aquest motiu, no està de més recordar que justament el projecte comunitari va néixer per enderrocar els murs i per crear un espai de drets i llibertats que destaqués, precisament, per unir la diversitat social, política, religiosa, cultural i lingüística dels Estats que el componien.

Per això, precisament, els líders progressistes no només s’han d’oposar a les polítiques de Meloni, sinó que han de capitanejar la construcció d’una nova narrativa política i social que ha de pivotar sobre diferents potes: una major redistribució de la riquesa (quan aquesta no existeix tendeixen a créixer les desigualtats i a augmentar els adeptes al discurs contrari a la immigració); la integració dels nouvinguts (l’administració ha de garantir que poden accedir a tots els serveis públics i que tenen els mateixos drets, deures i oportunitats que els ciutadans nascuts aquí); una aposta per la convivència i la pau social (cal reconèixer el pluralisme existent i explicar de forma pedagògica tot el que aporten a la nostra societat els ciutadans vinguts d’altres punts geogràfics); i, finalment, una major inversió pública en els països d’origen per tal que aquestes persones no hagin de marxar de casa seva per emprendre el seu projecte de vida.

En conclusió, l’esquerra ha de vertebrar una alternativa de model en aquesta matèria si no vol quedar absorbida pel marc mental d’unes forces polítiques conservadores que estan cada cop més a la dreta i que posen en perill el paradigma de convivència entre diferents que ha ajudat a construir la Unió Europea.

La entrada Europa vira a la dreta se publicó primero en El Triangle.

La unitat no s’ha d’entendre com la uniformitat sinó com la capacitat entre diferents de posar-se d’acord amb una sèrie mínima d’elements i, en conseqüència, com la fórmula per mirar d’impedir que les opcions polítiques ultraconservadores arribin al poder. Tanmateix, voler evitar que les formacions d’extrema dreta accedeixin a les administracions públiques és una condició necessària però insuficient, ja que el que realment pot aconseguir que en un futur aquests partits tinguin menys pes polític és la capacitat d’articular un programa de govern ambiciós que faci front al principal problema que tenen actualment les democràcies liberals i que és l’augment desbocat de les desigualtats.

Els temps polítics actuals, encara que sembli paradoxal veient determinades conductes públiques, requereixen enormes dosis de generositat i d’unitat. En aquest sentit, el cas actual potser més flagrant és el francès. Penso que Macron s’ha equivocat escollint el conservador Michel Barnier com a nou primer ministre del país. El president francès ha pres una decisió legítima, però al meu entendre equivocada per tres motius: el primer és que ha obviat els resultats electorals (la família política de la que procedeix l’exnegociador del Brexit només té una cinquantena de diputats mentre que qui va guanyar les eleccions, la coalició d’esquerres, en va treure 182); el segon és que ha donat un paper i una rellevància política al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen que s’hauria pogut evitar; i el tercer, i conseqüència del segon, és que ha evitat recordar que la seva formació i les d’esquerres havien estat generosos i havien retirat candidats de cara a la segona volta dels comicis per evitar un triomf de l’extrema dreta.

És cert, amb tot, i val la pena subratllar-ho, que l’actitud d’alguns candidats del Nou Front Popular, sobretot aquells provinents de l’espai polític de la França Insubmisa, no hi ha ajudat gens, però hauria estat més encertat i amb més projecció a llarg termini que Macron hagués nomenat alguna figura de perfil moderat, socialdemòcrata o reformista del front progressista com a primer ministre del país. Una figura amb capacitat d’arribar a acords amb la resta de grups de l’Assemblea Nacional i amb vocació per reduir la forta polarització que viu el país. Evidentment, com a pas previ tant els macronistes com la candidatura d’esquerres haurien hagut d’acordar un mínim programa de govern. En tot cas, resulta evident que ha mancat generositat. Però el que sembla més clar, a hores d’ara, és que el mandatari francès ha avantposat salvar la seva carrera política per damunt de frenar l’auge de la formació que presideix Le Pen i, en conseqüència, donar-li benzina política de cara a les presidencials de l’any 2027.

Amb tot, i aixecant ja la mirada al conjunt del continent europeu, es fa molt difícil preservar una mínima unitat política quan la major part dels partits de matriu conservadora o democratacristiana estan fent-se seus els postulats de l’extrema dreta en qüestions cabdals, des del punt de vista humanitari, polític i ètic, com són la migratòria o la capacitat d’integrar socialment les persones que arriben d’altres indrets del món, o permetent l’entrada d’aquestes formacions als governs locals, regionals i estatals.

És probable que el camí de la generositat, que no deixa de ser l’esforç polític de mirar allò que uneix un partit amb els seus adversaris, sigui un trajecte menys atractiu per a les formacions, però a la llarga és el que garanteix la continuïtat i el bon funcionament de les institucions públiques. Fora bo que les opcions polítiques que defensen els valors democràtics no ho perdessin de vista si es vol evitar un altre cas com el francès.

La entrada L’hora de la generositat i la unitat se publicó primero en El Triangle.

I, certament, això és l’estiu. Però només és un vessant de l’estiu. Un vessant amb el qual, certament, m’hi sento força identificat perquè sempre m’ha agradat viatjar i conèixer altres realitats, però que, tanmateix, no es pot reduir ni simplificar únicament a això. En altres termes, l’estiu, com qualsevol altra qüestió social o econòmica, és una realitat molt més plural, diversa i polièdrica. Una realitat com ara una biblioteca pública de Barcelona plena d’usuaris a mitjans del mes d’agost. Una biblioteca on, per exemple, hi ha persones grans que no tenen aire condicionat al seu domicili i que van a llegir-hi el diari; estudiants que estan preparant la selectivitat o unes oposicions i que no tenen l’espai o les condicions a casa per concentrar-se; infants els pares dels quals no tenen ingressos econòmics suficients per ni tan sols marxar uns dies fora; famílies que hi van per utilitzar un ordinador, ja que no poden permetre’s comprar-ne un; o simplement conciutadans que utilitzen aquest espai públic com a refugi climàtic.

Aquesta dimensió de la realitat, sovint obviada o minimitzada als mitjans de comunicació, forma part també de com viu el període estival una part de la ciutadania. Una part de la ciutadania que, malgrat tenir menor incidència en el debat públic i mediàtic que la que pot gaudir d’unes vacances fora del seu domicili, també forma part de la nostra comunitat i, per tant, que necessita que l’administració pública li garanteixi uns serveis públics de qualitat com la resta de l’any. En cas contrari, això minvaria la cohesió social, agreujaria unes desigualtats ja molt disparades i allunyaria la cultura a uns col·lectius que, ja de per si, per qüestions socioeconòmiques, hi tenen un difícil accés.

En un moment en què a Catalunya i arreu estan creixent els discursos nacional-populistes i extremistes, cal vetllar perquè els poders públics continuïn garantint aquesta mena de serveis, sobretot pensant en les capes socials més invisibles de la nostra societat. Uns serveis públics, per altra banda que, paradoxalment, agafen protagonisme polític quan el govern competent els elimina o els suprimeix. Només cal recordar, en aquest sentit, que es dona la coincidència que aquelles opcions polítiques, com ara Aliança Catalana, que més alerten sobre el “perill” que corre la seva comunitat, serien les primeres que, amb la pretesa defensa de la nació per damunt de tot, posarien, precisament, en perill l’accés als equipaments públics, i especialment als de l’àmbit cultural.

La entrada La cara ‘oblidada’ de l’estiu se publicó primero en El Triangle.

La situació de certa deslegitimació que està patint el candidat del PSC, curiosament, no es va produir ni amb la investidura d’Artur Mas, Carles Puigdemont o Quim Torra. Amb ells al capdavant de l’executiu autonòmic estava garantit el futur i el progrés de Catalunya. Amb Pere Aragonès ja no va ser el mateix, perquè Junts havia quedat per darrere d’ERC, motiu pel qual van fer suar la cansalada al candidat republicà per demostrar-li que si no presidien ells el Consell Executiu, Catalunya no avançava ni tan bé ni tan ràpid cap a la secessió. Fins i tot, el partit de Puigdemont va sortir del govern català pensant que en els següents comicis recuperaria l’hegemonia dins el camp sobiranista i podria liderar un executiu de matriu independentista sense problemes. Però això, com és sabut, no ha succeït. Si bé és cert tot això, també cal recordar que ERC va limitar molt les seves opcions de govern després d’acordar, juntament amb la resta de forces secessionistes, que no pactaria cap executiu amb els socialistes després dels comicis del 14-F.

En tot cas, la conclusió és clara: si governa o, millor dit, si mana Junts, Catalunya va de forma esplèndida. En canvi, si uns altres obtenen la confiança de la ciutadania i del Parlament per governar el país, aleshores aquests són uns “traïdors”, uns “botiflers”, “uns mals catalans” i “uns espanyolistes”.

A més, cal tenir present, a diferència d’altres temps, que avui en dia les xarxes socials solen amplificar tots aquests missatges. I, en una situació política inèdita com l’actual, els seguidors i votants independentistes més irredempts tendeixen a multiplicar les seves consignes, fet que provoca la sensació de viure en un país que realment no és.

S’ha escrit i s’ha debatut molt sobre els reptes més urgents que tindrà el govern d’Illa i l’oposició que haurà de fiscalitzar la seva acció política. Tanmateix, n’hi ha un del qual sovint no se’n parla i és, precisament, sobre el qual pivotaran totes les seves futures polítiques públiques. I aquest no és altre que la importància de recuperar un debat polític serè, respectuós, civilitzat, que entengui que les diferències es resolen des de la paraula i la deliberació i no des de l’atac personal o identitari. Qui també té una gran responsabilitat en aquesta labor són els mitjans de comunicació i, molt especialment, els públics, que tenen el deure cívic de contribuir a la configuració d’un clima polític més habitable i on les diferències no suposin un mur, sinó una constatació del pluralisme i de la diversitat i, per tant, de la rellevància d’assolir acords que contribueixin a la pau social.

Amb tot, en cas de prosperar el camí que van dictar les urnes el 12-M, seria ingenu pensar que aquest estarà ple de flors i violes. Ans al contrari, hi ha múltiples organitzacions polítiques i socials que anhelen que descarrili. Declaracions com les de Laura Borràs on assenyala que “ERC ha canviat de bàndol” en són un clar exemple, i això que Illa encara no ha estat nomenat president.

En tot cas, i vist el panorama polític, serà cabdal que el futur govern català tingui enormes dosis d’audàcia i diàleg i, sobretot, de paciència i intel·ligència política per passar pàgina a una etapa que ha enterbolit la convivència i per posar punt i final a una concepció patrimonialista del poder que és tot menys democràtica.

La entrada Temps pel diàleg, la paciència i l’audàcia amb Illa de president se publicó primero en El Triangle.

En aquest sentit, soc dels que pensa que la línia divisòria de la classe política dels propers anys, més enllà del tradicional eix esquerra-dreta, serà entre transigents i intransigents. O dit d’una altra manera: entre càrrecs electes que es creuen posseïts per la veritat absoluta (amb el perill que això suposa per a les societats a les quals representen) o els que, tot i defensar unes idees i treballar per uns ideals, creuen que per donar estabilitat a les institucions públiques cal parlar, negociar i arribar a acords per assolir uns objectius compartits. Això no treu, tanmateix, que amb col·lectius com Vox o Aliança Catalana cal posar-hi una línia vermella i evitar-hi qualsevol tipus de transacció perquè el seu discurs contra la immigració i contra la convivència entre diferents és un perill per al desenvolupament d’una comunitat amb valors democràtics.

Amb tot, i tornant a la qüestió inicial, és evident que la desaparició de les majories absolutes i els necessaris acords entre diferents partits solen anar en detriment de l’estabilitat que necessiten les administracions per funcionar amb una certa normalitat. És curiós, en aquest sentit, perquè els ciutadans exigim institucions fortes, però al mateix temps anhelem que es respecti la diversitat sorgida de les urnes. Són compatibles els dos elements? Els en posaré diferents exemples recents.

Un cas és el de l’actual govern espanyol, on l’aritmètica parlamentària obliga Pedro Sánchez a negociar qualsevol iniciativa legislativa amb els múltiples grups que van donar suport a la seva investidura. Aquesta dinàmica, al meu entendre, és positiva perquè provoca que l’executiu incorpori esmenes i aportacions d’altres formacions. Tanmateix, aquesta situació va en detriment de la necessària estabilitat que requereix qualsevol executiu per tirar endavant el seu programa de govern. Val a dir que en aquest cas s’hi afegeix un element específic i és el fet que en determinades negociacions els grups independentistes catalans confonen la gimnàstica amb la magnèsia, cosa que resta credibilitat a la política perquè el ciutadà percep que hi ha partits que parlen sempre de les mateixes carpetes amb independència que els temes siguin econòmics, fiscals, socials o mediambientals.

Un altre cas paradigmàtic és el de Mariano Rajoy quan era president del govern i gaudia d’una majoria absoluta que li permetia governar sense necessitar altres suports. Una de les crítiques que se li feia -i amb raó-  era que no tenia en compte la resta de grups polítics de l’hemicicle i, per tant, que obviava que l’oposició també representava una part important de la ciutadania espanyola.

Així mateix, és molt paradigmàtic el cas de Catalunya, on les successives majories parlamentàries independentistes -a la pràctica no ho eren- eren gairebé una esmena a la totalitat a l’acceptació que hi havia mitja Catalunya que no combregava amb els seus postulats. En canvi, potser el cas actual que millor representa la necessària síntesi entre l’estabilitat i el pluralisme és l’acord firmat fa uns dies al País Basc entre el PNB i el PSE. És un pacte que suma majoria absoluta i que té en compte les diferents ànimes que coexisteixen a Euskadi. No sé si aquest és el camí a seguir a Catalunya, però estic segur que molts ciutadans firmaríem un acord de govern que recollís aquesta estabilitat i aquest pluralisme.

Així doncs, aurrea!

La entrada Estabilitat o pluralisme? se publicó primero en El Triangle.

Ho vaig constatar fa uns dies en una conversa informal amb uns amics en la qual la immensa majoria d’ells va afirmar que no sabia si ni tan sols aniria a votar. Aquesta dinàmica es pot deure a diferents elements: la percepció que, independentment de dipositar o no la papereta a l’urna, la seva situació ni millorarà ni empitjorarà; la sensació de llunyania de les institucions comunitàries; el desconeixement i la manca d’informació sobre l’acció política de l’Eurocambra; la poca informació que dediquen els mitjans de comunicació al que ocorre a Brussel·les…

És una constant repetir que aquestes són les eleccions més importants dels darrers anys. Però aquestes realment ho són. I ho són per un motiu fonamental: la ciutadania determinarà si creu que té utilitat política un projecte que és capaç d’enderrocar fronteres per unir i buscar denominadors comuns de persones que pertanyen a diferents països, parlen diferents llengües, professen diferents religions, tenen trets culturals molt divergents…

La història de la Unió Europea, malgrat el fracàs en algunes matèries (la migratòria n’és un exemple), és una història eminentment d’èxit. Ha estat capaç de posar d’acord famílies polítiques tan diferents com són la democratacristiana i la socialdemòcrata (i més recentment la liberal o la dels verds). En els darrers anys, però, el mal precedent del Brexit i els acords regionals i estatals de formacions conservadores amb forces polítiques d’extrema dreta o euroescèptiques fan saltar totes les alarmes sobre la pròpia continuïtat de les institucions comunitàries. El fet que aquests darrers partits defensin derogar principis bàsics de la construcció europea com ara la unió en la diversitat o una gestió responsable del pluralisme i el fet que aquests grups puguin tenir un paper cabdal en la negociació de la futura Comissió Europea fa presagiar que el vot ciutadà serà més important que mai perquè decantarà clarament les majories i, fins i tot, perquè marcarà la continuïtat de la Unió tal com l’hem conegut fins ara.

Tot això, a més, sense tenir en compte un element d’especial rellevància com és la invasió russa d’Ucraïna. Si bé és cert que el president Zelenski ha reclamat als països europeus i a les institucions comunitàries més recursos econòmics i militars per lluitar contra l’agressió de Putin, també ho és que la Unió Europea s’ha pres molt seriosament aquesta guerra (molt més que la tragèdia humanitària de Palestina). Ho assenyalo perquè és una gran incògnita saber quina seria la política de seguretat i de defensa d’una aliança entre la dreta i l’extrema dreta. La meva sensació és que deixaria de donar suport a Ucraïna (no hem de perdre de vista que bona part dels partits ultranacionalistes aposten per afeblir el projecte europeu en detriment d’una major sobirania dels estats), fet que tindria  terribles conseqüències pel país i pel continent.

Per altra banda, a Espanya el PP vol convertir aquests comicis en una mena de plebiscit sobre l’acció política del govern Sánchez. És una realitat, i cada cop major, que qualsevol cita electoral té una lectura en clau estatal. Però de què serveix convertir unes eleccions tant rellevants en una segona, tercera o quarta volta de les eleccions generals? És cert que dels comicis europeus en poden sortir més perjudicats els partits que estan a l’executiu, però pensar que una lectura nacional de les eleccions permetrà trobar solucions a reptes cada cop més complexos com la immigració, la lluita contra el canvi climàtic o la desinformació és fer-se trampes al solitari.

I el pitjor és que això únicament dona ales a les opcions polítiques que no creuen ni en la política com a instrument per resoldre els problemes  ni en Europa com un gran espai de drets i de prosperitat.

La entrada El rumb europeu se publicó primero en El Triangle.

Per aquest motiu, aviso d’antuvi al lector que en aquest breu assaig no hi identificarà cap novetat política desconeguda ni tampoc res que sigui extraordinari. I és que, precisament, la grandesa d’aquest text rau en el fet que, sense dir que sigui res de l’altre món, Puig apel·la a una manera d’entendre la vida en comunitat que, en un context com l’actual, sona a revolucionària. El també exsenador parla de valors com el respecte, la pluralitat, el diàleg, l’acord, la cooperació o l’entesa. També de la paraula, de la qual diu que, front el crit, l’ofensa o l’insult, és la que serveix per superar els conflictes, i per construir ponts i després creuar-los. O dels perills de la divisió. En aquest sentit, recorda que de ben jove va comprendre que “una societat dividida era capaç de causar la mort entre veïns, antics alumnes de col·legi, o entre companys que boxejaven junts en un gimnàs”.

De l’assaig voldria ressaltar-ne dues qüestions. La primera és la concepció que l’expresident autonòmic té de l’autogovern valencià. I és que Puig entén la Generalitat com una institució amb un bagatge i un rerefons històric, però que adquireix ple sentit polític si és capaç de generar benestar social, impulsar el model productiu i generar cohesió territorial. És a dir, l’exlíder valencià no entén l’autogovern com una eina per apel·lar a un passat històric gloriós, però tampoc com una mera gestoria. M’atreviria a dir que el veu com un pacte cívic entre ciutadans sobre una sèrie de drets i deures. En paraules seves, defensa que “l’Estatut d’Autonomia s’ha convertit en una realitat molt més transcendent i transformadora que aquella primera expressió medieval de conviure junts entre el Sénia i el Segura. Avui l’autogovern és més que una bandera, més que un himne, més que un mapa. L’autogovern és una palanca de progrés, una garantia de drets, un instrument útil per viure millors, amb més quotes de llibertat, igualtat i solidaritat.”

El segon element que voldria ressaltar és la seva aposta pel federalisme. No és cap novetat, ja que ha estat una de les seves banderes polítiques. Ell fa una crida a una gestió del “poder més polifònica, més policèntrica i amb menys dictats.” Potser aquesta legislatura, atès el fort accent territorial que té des del seu inici, hauria de permetre un debat serè i assossegat sobre, per exemple, una eventual descentralització d’algunes institucions de l’Estat. Tanmateix, em temo que hi haurà altres prioritats més importants i que aquest debat quedarà relegat en l’agenda pública. És cert, així mateix, que tampoc hi ajuden les actuals majories polítiques ni la distribució del poder territorial autonòmic.

Al mateix temps Puig parla de la necessitat de modificar l’actual model de finançament autonòmic i recorda que el País Valencià pateix un “infrafinançament injust, crònic i desproporcionat” de 1.300 milions d’euros anuals. És una llàstima que ni Puigdemont, ni Torra, ni Aragonès hagin aprofitat l’oportunitat de sumar esforços amb ell per mirar de resoldre aquesta qüestió o, si més no, per coordinar estratègies i situar aquest tema en l’agenda política. Ara en campanya electoral tot són promeses, però la realitat és que no han fet pràcticament res en aquest àmbit durant les seves presidències. En tot cas, el proper president de la Generalitat haurà d’abordar aquesta qüestió. I el pitjor és que ho farà en un context polític molt menys propici que fa un any. En fi… esperem que després del 12M s’imposi, com defensa Puig, el diàleg, l’escolta, la negociació, el pacte i, sobretot, l’entesa. Ens hi juguem el futur… i l’esperança.

La entrada Una reivindicació de la política se publicó primero en El Triangle.

Per contra, el creixement desbocat de notícies falses i de desinformació està provocant que, paradoxalment, estiguem menys informats que mai. No obstant això, no tinc per objectiu centrar aquest article en aquesta qüestió. L’objecte d’aquestes ratlles és posar de manifest que l’imparable ascens de les xarxes socials és un factor que no està afavorint el funcionament de les democràcies liberals. En altres paraules, la nostra dependència d’aplicacions com Instagram, Twitter o TikTok, i la falta d’un major control democràtic de les xarxes socials està provocant que pràcticament tot siguin eslògans, fotos i vídeos i que s’hagi reduït molt el contrast i el debat sobre les idees polítiques. Està clar que qui surt més beneficiat d’aquesta realitat són els partits populistes, ja que tendeixen a simplificar i reduir molt les solucions a problemes molt complexos.

Per posar un exemple conegut: la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va obtenir una majoria absoluta després de reduir la seva campanya electoral a l’eslògan ‘comunisme o llibertat’ i després que la seva comunitat autònoma, com la resta de regions i de països del món, haguessin sortit d’una pandèmia amb milers de víctimes mortals diàries.

Amb tot, seria fal·laç atribuir únicament l’auge de formacions de caràcter populista a les xarxes socials. Hi ha contribuït també la incapacitat dels partits de tradició més clàssica a l’hora de donar respostes als problemes de la ciutadania, l’augment de la desafecció política, l’impacte social de les crisis més recents o el creixement disparat de les desigualtats. Tampoc hi ha ajudat la posada en marxa de fórmules tecnocràtiques a determinats indrets del món. A Itàlia, per exemple, i tot i l’experiència política de Mario Draghi, la constitució del seu executiu no va evitar que la ultraconservadora Giorgia Meloni acabés esdevenint la primera ministra italiana.

Paradoxalment, i en paral·lel a tot aquest magma, hi ha una ciutadania disposada a escoltar propostes polítiques que ofereixin, ni que sigui des del punt de vista teòric, solucions als seus problemes. Ho hem vist recentment a les eleccions gallegues, on bona part de l’èxit del BNG ha estat centrar la seva campanya en qüestions com la sanitat, l’educació o l’habitatge. I això no canviarà. Per això,  soc dels que pensa que la sortida d’aquesta crisi de les democràcies liberals només vindrà de més i millor política. D’un reforçament de la (bona) política com a instrument per millorar la qualitat de vida de les persones. Perquè no existeix (bona) política sense idees. Les idees i les propostes són la base per a les posteriors estratègies (i no al revés).

La incertesa actual exigeix que les forces polítiques, especialment les que creuen en el progrés i en els avenços col·lectius, ofereixin un horitzó de futur a 15 anys vista. Com volen que sigui la seva ciutat o la seva comunitat l’any 2040? Què proposen als seus veïns per assolir aquesta fita? La construcció d’aquesta perspectiva de futur és una de les fórmules per combatre aquelles opcions que s’aprofiten de les escletxes del sistema polític democràtic i, de l’altra, perquè la ciutadania percebi que la política té una utilitat pública indispensable. Probablement, un dels grans èxits de PasqualMaragall com a alcalde de Barcelona va ser la capacitat per construir un projecte polític a mig-llarg termini. Potser és l’hora de recuperar aquest esperit. És veritat que fa 30 anys hi havia majories polítiques molt menys fragmentades que ara, però l’augment de la pluralitat ha de ser un estímul per oferir propostes que apleguin majories molt més àmplies.

No hi ha altra.

La entrada Una política sense idees? se publicó primero en El Triangle.

Soc dels que pensa que els europeus tenim un deure ètic en aquest àmbit. Ho justifiquen diversos elements, però sobretot un: que hem tingut la sort de néixer en un continent que, malgrat les dificultats i les tensions pròpies del temps que ens toca viure, és sinònim de prosperitat econòmica, estat del benestar, drets i llibertats. De la mateixa manera, les persones que han nascut a països com Sudan, Camerun o Senegal tampoc han escollit néixer en un entorn social i polític que pot significar pobresa, por, fam, manca d’oportunitats… Per això, les institucions públiques dels països europeus i les comunitàries, però també la societat civil i la ciutadania, té la responsabilitat d’igualar les oportunitats que el codi postal o el lloc de naixement ha desequilibrat. A més, cal recordar que l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans indica que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.”

Tot això ho assenyalo després de dies d’escoltar i llegir comentaris que vinculen delinqüència amb immigració i després de veure la lectura que determinats sectors independentistes han fet del pacte assolit entre el PSOE i Junts per transferir les competències d’immigració al govern català. Resulta evident que la formació de Carles Puigdemont volia dues coses: la primera, demostrar a l’electorat secessionista que negocia millor que ERC i la segona, i més perillosa des del punt de vista social i democràtic, competir amb Aliança Catalana en una matèria tan sensible com la migratòria i on el que està en joc és l’esperança i l’opció de progressar de tantes i tantes persones vingudes d’arreu.

No és de sorprendre l’actuació política de Silvia Orriols a Ripoll. Està aplicant punt per punt el programa propi d’un partit ultraconservador. Res que sigui diferent d’Orbán o Trump. El que és més sorprenent és que a la vista del que podria passar Junts no se sumés a una aliança amb la resta de grups polítics per evitar que Orriols es fes amb la vara d’alcaldessa el dia de la constitució del consistori. Ara bé, com que el passat és el que és i no es pot modificar, a les formacions polítiques amb representació a la capital del Ripollès només els queda la moció de censura com a instrument per evitar que la dramàtica situació que estan patint els veïns, sobretot els d’origen estranger, es prorrogui en el temps.

Hi ha qui ha escrit que una part del relat del procés està degenerant en un discurs xenòfob i racista. A la vista estan les declaracions confuses i contradictòries de part dels dirigents de Junts en aquesta matèria. En tot cas, és una realitat, tenint en compte els fets, que el procés (com a conseqüència del seu fracàs polític i del seu caràcter excloent i divisiu) està passant d’assenyalar al que pensa diferent a posar el dit a la nafra a aquella part de la societat que ha vingut a Catalunya a guanyar-se la vida. I, no perdem de vista, fent sovint tasques laborals que els natius sovint no volem fer, com ara treballar al sector de la construcció, tenir cura de les persones grans, netejar habitacions d’hotel o fregar domicilis particulars.

En fi, la clau de tot plegat rau a acceptar Catalunya tal com és; és a dir, com una terra plural, diversa, mestissa i plurilingüe o refugiar-se en una Catalunya uniforme que, afortunadament, ni existeix ni existirà.

La entrada La Catalunya imaginària se publicó primero en El Triangle.

Sempre he pensat que quan un va a veure un partit de futbol sap que existeix l’opció que el seu equip perdi. És paradoxal, però, precisament, aquesta és la gràcia d’un sistema que s’ha construït sobre la base de la victòria i la derrota i sobre la convicció col·lectiva de l’acceptació de l’una i de l’altra. A més, és important recordar que vèncer o perdre no és permanent: és efímer com pràcticament tot en aquesta vida.

Quelcom similar succeeix en els sistemes polítics democràtics. Ara bé, la gran diferència entre l’esport i la política rau en el fet que l’insult i la posada en qüestió de les regles del joc és una pràctica estesa des de fa molt de temps mentre que en el segon àmbit aquests fenòmens s’estan estenent com una taca d’oli, fet que està provocant que moltes societats estiguin entrant en una espiral de difícil sortida. Ho hem vist al nostre país, on part dels electors de PP i Vox creuen que la investidura de Pedro Sánchez no va ser legítima. O als Estats Units, on Donald Trump segueix dient que l’elecció de Joe Biden va ser un frau electoral. Catalunya, en menor mesura, tampoc ha escapat d’aquestes dinàmiques: durant el procés s’ha qüestionat la legitimitat de determinades tries (la més recent la de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona pel fet de no ser partidari de la secessió).

El creixement exponencial de forces polítiques ultraconservadores i nacionalistes explica, en bona part, l’auge d’aquest tipus de fenòmens polítics. És un error que les formacions clàssiques, sobretot les conservadores, estiguin adoptant el llenguatge i les conductes que propugnen aquests grups polítics extremistes. Caure en la temptació de l’insult i la desqualificació, com fan alguns aficionats de futbol i com estan fent, per exemple, PP i Vox en l’àmbit domèstic, afebleix, en el primer cas, el prestigi d’aquest esport com a base per a la cohesió social i l’aprenentatge de valors, i és demolidor, en el segon cas, per a la pròpia democràcia. En l’esfera política això enforteix els partits que volen erosionar o derogar la democràcia. Uns partits que, no ho perdem de vista, converteixen els adversaris en enemics, qüestionen la legitimitat de les institucions públiques, i dificulten la cerca de solucions a problemàtiques cada cop més complexes i la convivència entre diferents.

En el seu llibre La libertad democrática, el filòsof Daniel Innerarity assenyala que el creixement de l’odi “obeeix al fet que la falta d’un sentiment de pertinença fa que la societat es dispersi en un arxipèlag de grups que busquen afirmar-se independentment dels altres, en el millor dels casos i, en el pitjor, contra els altres”, però remarca que “potser ens permetem odiar tant perquè sabem que –per la solidesa de les nostres institucions, l’Estat de Dret o l’amenaça del càstig de la llei- és molt improbable que aquest menyspreu mutu desemboqui en violència.” Tant de bo tingui raó i l’odi no desemboqui en violència. Amb tot, aquest 2024 tenim el repte col·lectiu de posar remei a aquesta espiral. Només depèn de nosaltres. Les eleccions europees i nord-americanes seran un bon termòmetre per mesurar-ho. Ah, i tant de bo el Girona guanyi la Lliga!

La entrada La futbolització de la política se publicó primero en El Triangle.

Per altra banda, la progressiva substitució del progrés pel retrocés com a vector social i polític i el creixement de règims autoritaris i il·liberals estan comportant l’augment de la despesa en defensa. En conseqüència, molts països han incrementat, de forma molt clara, la partida econòmica destinada a aquesta matèria a l’hora de fer front a fenòmens cada cop més recurrents com atemptats terroristes, però també per recolzar, per exemple, Ucraïna després de la invasió russa. Ha estat, justament, la guerra iniciada per Vladímir Putin la que ha provocat, segons l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm, l’increment més gran de la despesa militar a Europa en els últims 30 anys. Amb tot, soc de la gent que pensa que és un error el plantejament que fa una part de l’esquerra espanyola i europea quant a l’enviament d’armes a aquest país de l’Europa de l’est. És a dir, és compatible, des d’un punt de vista progressista, qüestionar i, fins i tot, reprovar l’augment de la militarització al món i, al mateix temps, assenyalar que la ciutadania ucraïnesa té dret a defensar-se d’un atac com el que està patint i que, de forma indirecta, està evitant que el conflicte s’estengui per la resta del continent.

El creixement de la munició és inquietant, perquè implica que, 80 anys després de la Segona Guerra Mundial, la humanitat no ha estat capaç de substituir del tot les armes per la paraula i el diàleg. O, dit d’una altra manera, no hem tingut el coratge de reemplaçar definitivament l’odi i el ressentiment pel respecte al pluralisme i l’entesa col·lectiva. Ho estem veient aquests dies amb les imatges que arriben de Palestina i d’Israel. La religió, que hauria de ser un element d’unió en la diversitat, s’ha convertit, amb el pas dels anys, en un factor de divisió que, aguditzat en les darreres setmanes pels atemptats de Hamàs i per la resposta absolutament desproporcionada i venjativa del govern de Netanyahu, ha estat letal per a la població civil. Quantes generacions d’israelians i de palestins passaran, un cop s’assoleixi una mínima pau, perquè es puguin donar la mà i cicatritzar les ferides dels seus antecessors?

Per això i, tot i els avenços, aspectes com l’augment de la despesa militar o la incapacitat (o manca de voluntat) de molts executius a l’hora de gestionar assumptes com l’arribada de persones refugiades representen un fracàs col·lectiu que hauria de fer reflexionar les institucions de caràcter supranacional. Les eleccions de l’any vinent al Parlament Europeu marcaran, per bé o per mal, un punt d’inflexió en aquesta matèria. Per ara, els comicis a Espanya, amb la derrota del bloc de PP i Vox, i el previsible nou govern liderat per l’europeista Donald Tusk a Polònia albiren un petit horitzó d’esperança abans d’aquesta cita.

En joc hi ha moltes qüestions, però n’hi ha una que no és menor: si la dreta europea secunda l’estratègia d’establir aliances amb l’extrema dreta (tal com defensa el líder del Partit Popular Europeu, Manfred Weber, i tal com ha aplicat Núñez Feijóo a Espanya) o bé si hi posa distància i no hi acorda la constitució de governs (postura que propugnava Angela Merkel). Serà cabdal veure quina visió s’imposa perquè el projecte europeu, més enllà de les diferències entre les esquerres i les dretes, s’ha construït sobre la base de grans acords entre socialdemòcrates i conservadors, que han entès que la preservació d’aquest enorme espai de drets i llibertats és bàsic per orientar un món que cada cop està més perdut.

La entrada Un món sense brúixola se publicó primero en El Triangle.