Aquesta activitat ha tingut una conseqüència empipadora: cada cop que obro el meu perfil a X me’l trobo ple de la porqueria emesa per les persones i els mitjans que formen part de la família fatxa.

Aquest diumenge, per exemple, el primer que m’apareix és un post d’El Español, de Pedro J.Ramírez, que encara es considera periodista després de negar l’evidència de la paternitat jihadista dels atemptats del 2004 que van costar prop de 200 morts. Diu que hi va haver indignació ciutadana perquè a la porta de l’entrega dels premis Princesa d’Astúries es van veure algunes banderes republicanes.

Tot seguit, n’hi ha un d’Antonio Naranjo, presentador d’informatius de Telemadrid, que en contesta un altre del PSOE sobre la DANA de València acusant Pedro Sánchez d’amagar-se aquell dia.

Immediatament apareix un del propi Vito Quiles anunciant que el dilluns anirà a la Universitat de València. No ho farà per demanar la dimissió de Carlos Mazón. Seria una mica estrany tenint en compte que el PP li paga el sou mitjançant els diners que aboca a EDATV, el mitjà on fa el que fa, que jo no li diria treballar. El que fa és avisar als estudiants que protestaran per la seva visita: “Ahorraos el escrache, zurdos, somos el triple”.

A continuació, Carmen Sastre, consellera de RTVE en representació del PP, acusa la ministre de Sanitat, Mónica García, de rebutjar el finançament d’un fàrmac que redueix el càncer de mama.

Fran Hervías, nascut a Tossa de Mar i que va ser diputat i senador de Ciudadanos abans de fer-se del PP, també acusa els dirigents socialistes d’amagar-se el dia de la DANA valenciana. “Que no teniu vergonya”, els diu.

Tanco amb el de The Objective, fachoesfera en estat pur, que, després d’uns quants posts de particulars enaltint Quiles, penja l’article d’una de les seves periodistes, procedent de la COPE i Libertad Digital/Es Radio, que acusa els treballadors del PSOE de mentir en seu judicial.

I vas baixant, vas baixant, i “más de lo mismo”.

Què puc fer? Si bloquejo tots els mitjans, persones i bots lligats a la fachoesfera no podré saber què pensen, què diuen i què fan. A qui he d’anar a protestar perquè facin el favor de no embrutar-me el perfil d’aquesta manera? A Elon Musk? Ho tinc fotut.

Com que no sóc l’única víctima d’aquest comportament emprenyador de l’algoritme de X , m’apunto a la proposta que reclama que la Comissió Europea creï xarxes socials pròpies, democràticament administrades i que ens estalviïn el disgust de trobar-nos tantes mentides i odi als nostres perfils quan se’ns acut obrir-los.

I de pressa, que és tard, vol ploure i ens hi juguem la democràcia!

La entrada Vito Quiles, ‘El Periódico’, els algoritmes i l’extrema dreta se publicó primero en El Triangle.

Vito Zoppellari Quiles és un ‘fatxa’ amb tots els ets i uts. Ell ho sap i no se n’amaga. De fet, suposo que li agrada que el tractin així perquè comporta que li caiguin aplaudiments, diners i suports per part de l’extrema dreta espanyola.

En canvi, la paraula que no utilitzaria per referir-me a ell és ‘periodista’. No ho és perquè va ser incapaç d’acabar els estudis de Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid quan s’hi va traslladar des de la seva ciutat natal, Elx, i no ho és perquè el que fa no encaixa amb la meva concepció de la funció del periodista a la societat. La seva feina és perseguir periodistes i diputats d’esquerres i incordiar-los amb preguntes que són insults més o menys encoberts. Portar una esponja de micro no converteix un ciutadà en periodista.

Va ser el cap de comunicació de la candidatura d’Alvise Pérez a les eleccions europees i va formar part de la seva llista de Se acabó la fiesta en un dels seus darrers llocs. Quan es troba amb la seva colla d’aduladors a qualsevol discoteca o manifestació el reben amb crits de “Pedro Sánchez, hijo de puta”. I ell, encantat de la vida.

La seva última idea -o la dels que mouen els seus fils pel darrere- és recórrer les universitats espanyoles amb el que ha batejat com “Tour España Combativa”. I ho presenta com “Periodismo crítico y comunicación política”. Va anunciar que el passat dia 16 seria a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quiles va dir que l’havia convidat el col·lectiu S’ha acabat, l’ex-presidenta del qual, Júlia Calvet, és avui diputada de Vox al Parlament de Catalunya. La UAB no en tenia cap constància.

Era evident que hi hauria merder i n’hi va haver. Ell, feliç, i el munt de mitjans periodístics i polítics de la fachoesfera que li riuen les gràcies, també.

Calia boicotejar la intervenció d’un ‘fatxa’ a la UAB? El meu Siscu espontani diu que sí i el meu Siscu racional diu que no. Atribueixen a Voltaire la frase “No estic d’acord amb el que diu, però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho” però es veu que la seva paternitat correspon a un contemporani seu que es deia Claude-Adrien Helvétius. Que ningú no esperi que jo doni la meva vida perquè un ‘fatxa’ pugui parlar a la UAB. La meva resposta hauria estat fer una performance alternativa i omplir el seu recorregut per la UAB i la sala on fes la conferència amb cartells, pancartes i pintades mostrant el rebuig a la seva presència i comportament.

En un d’aquests cartells hi detallaria els diners que rep el mitjà que li paga el sou, EDATV, de les administracions governades pel PP i per VOX. No hi falta quasi cap autonomia o ajuntament important, començant pels que presideixen Isabel Díaz Ayuso i José Luis Almeida.

Això sí, li demanaria que si torna per la UAB ho faci sense la companyia del sis goril·les que el van escortar en tot moment el passat dia 16. De passada, si tant li agrada la llibertat d’expressió que ens digui quants diners li paguen a ell i als seus goril·les i qui ho fa. I que em deixi el seu mòbil per mirar les converses de whatsapp que té amb Abascal, Tellado, Miguel Ángel Rodríguez, Inda i altres perles similars. Segur que riuríem una estona!

La entrada Vito Quiles, un ‘fatxa’ a la UAB se publicó primero en El Triangle.

Allò que en aquest món traïdor res no és veritat i res no és mentida i tot depèn del color del cristall amb què es mira té una vigència absoluta. El debat que s’obre és si cal combatre a les mentides amb mentides contraposades o confiar que la veritat acabi imposant-se.

Donald Trump ha arribat a la presidència dels Estats Units enfilat en les mentides de tots colors que ha escampat i en el suport que li han donat els rics i els magnats de les grans plataformes,començant per l’esperpèntic Elon Musk. Si les mentides faciliten arribar a la presidència del país més poderós del món, perquè renunciar a utilitzar-les?

L’imperi de les falses notícies i la tergiversació de la realitat està en la base del creixement de l’extrema dreta i del populisme que ha portat al cim del poder a personatges com Javier Milei o Jair Bolsonaro.

A casa nostra tampoc no ens quedem curts en aquesta dinàmica. La veritat va ser una de les primeres víctimes del procés i la fachoesfera espanyola en fa un ús intensiu.

Temps enrere, quan a algun polític o a un periodista l’enxampaven mentint dimitia o es feia fonedís. Ara, no. Ara es tracta de mantenir-se ferm en la mentida i resistir fins que escampi. Pedro J.Ramírez podria ser considerat el primer periodista mentider que ha utilitzat aquesta pràctica. S’ha de tenir molta barra, suports diversos i poca vergonya per dirigir un diari que durant mesos va pretendre fer creure que ETA va estar implicada en els atemptats d’Atocha del març del 2004. Van morir 191 persones i el senyor Ramírez encara fa veure que és periodista i dirigeix un digital ben greixat per les administracions que governa el PP, començant per la Comunitat Autònoma de Madrid.

Miguel Ángel Rodríguez, de la mateixa escola que Pedro J.Ramírez, va reconèixer davant el jutge que va mentir atribuint al fiscal general de l’Estat un missatge fals. Hem vist les imatges de la seva declaració. Diu que va mentir perquè té el cabell blanc. Deu haver-hi alguna altra raó perquè el que sigui processat no sigui ell sinó el fiscal general de l’Estat. La mentida no només no rep el càstig que es mereix sinó que és gratificada.

La fachoesfera campa al seu aire. És impune. S’apodera de la redacció de Madrid d’El Periódico de Catalunya i ho hem de donar per normal. El president de la Junta d’Andalusia es posa xuleta al Parlament d’aquesta comunitat dient que el seu govern ha fet zero encàrrecs de mamografies a hospitals privats i les dones que se les han fet en aquests centres sanitaris derivades del sector públic se’n fan creus del desvergonyiment del senyor Moreno Bonilla.

El vuitè manament del Decàleg cristià ordena “no diràs fals testimoni ni mentiràs”. Molts dels que prosperen en política gràcies a les mentides i els testimonis falsos diuen que són cristians.

Els progres dèiem allò que “vindrà el dia que el treball vencerà”. Jo ho actualitzaria dient que confiem que “vindrà el dia que la veritat vencerà”.

La entrada La primera víctima de la democràcia és la veritat se publicó primero en El Triangle.

Aquest dissabte vaig veure la bona gent al passeig de Gràcia de Barcelona. Es va quedar petit per tanta gent com volia denunciar el comportament genocida de l’exèrcit israelià envers els palestins de Gaza. Jo vaig estar amb ella a Barcelona però per televisió i les xarxes socials els vam veure a altres ciutats catalanes, espanyoles, italianes, franceses, angleses i de molts països del món.

La meva llista de gent dolenta és malauradament llarga. Us en detallo uns quants: Benjamin Netanyahu, Donald Trump, JD Vance, Javier Milei, Jair Bolsonaro, Vladimir Putin, Sergei Lavrov, Marine Le Pen, Matteo Salvini, Nigel Farage, Miguel Tellado, Miguel Ángel Rodríguez, Isabel Díaz Ayuso, Santiago Abascal, Ignacio Garriga, Carlos Mazón, Eduardo Inda, Pedro J.Ramírez, Juan Carlos Peinado, Federico Jiménez Losantos, Sílvia Orriols,…

A Catalunya, a més dels esmentats Orriols i Garriga també hi tinc uns quants dolents anotats a la meva llista. Però la meva sensació és que són dolents de segona categoria. Per exemplem, els que escampen el crit de ‘puta Espanya’ com si fos una cosa inofensiva i enginyosa quan és la llavor que ha fet créixer l’extrema dreta d’Aliança Catalana al costat de la de Vox.

Però dissabte la gent bona va tornar i va sortir als carrers de les nostres ciutats. Gent que és de moltes edats, ètnies i llengües. Molts nens i nenes petits també. Vaig pensar en les acusacions d’adoctrinament que es fa als pares i mares que porten els seus fills a manifestacions o actes polítics. Però la de dissabte era una manifestació a la qual calia portar la canalla. Han de veure que la immensa majoria de gent s’esgarrifa i protesta davant les imatges de nens comells esquarterats, ensangonats, afamats, morts de gana i per les bombes.

Durat una bona estona vaig tenir davant meu, mentre baixàvem pel passeig de Gràcia, una nena de sis o set anys que duia penjat a l’esquena un cartell on es llegia: “Cal estar en silenci quan els nens dormen, no quan els maten. Palestina lliure”.

La bona gent ha tornat. Sempre hi ha estat. I només callarà quan tots els nens dormin tranquils, sabent que l’endemà quan es llevin esmorzaran i ningú els amenaçarà amb bombardejar les seves cases i matar-los.

La entrada La bona gent ha tornat se publicó primero en El Triangle.

El primer que va dir Jufresa és que la forma com ha dut endavant la gestió d’aquest procés per part de Peinado li sembla “indecent”. He buscat la paraula “decent” a diccionari.cat i hi diu el següent: “Persona que actua de forma justa i honrada, especialment quan respecta els bons costums i la moral”. I trobo que el mot defineix perfectament allò que Juan Carlos Peinado García no és.

Va començar a demostrar la seva indecència quan va acceptar obrir una causa a partir dels retalls de diaris i els enllaços a alguns mitjans de comunicació obertament anti-socialistes que acusaven de malversació Begoña Gómez. Manos Limpias, que s’autodefineix com un sindicat (serà de mafiosos, suposo), va presentar la seva denúncia el 16 d’abril del 2024.

Peinado García, que té nom d’àrbitre dels que xiulen penals inexistents contra el Barça, va assumir encantat la persecució de la dona del president socialista essent com és pare de la regidora del PP a Pozuelo de Alarcón, Patricia Peinado Toledo. La seva dona treballa a l’ajuntament de Madrid des de fa un munt d’anys.

La comissió permanent del Consell General del Poder Judicial, quan tenia majoria de dretes, el va autoritzar a seguir exercint com a jutge malgrat que s’havia d’haver jubilat als 69 anys. Li tocava retirar-se però, “què caram!, és un dels nostres i sempre ens pot donar alguna alegria veient el seu tarannà sectari i desvergonyit”. El gener del 2026, però, la ciutadania espanyola aconseguirà treure’s de sobre una de les persones que més mal ha fet al prestigi del sistema judicial.

Ha fet tot el que ha pogut, com li va demanar José María Aznar, l’home que va dur Espanya a la guerra d’Iraq i que va mentir imputant a ETA els atemptats d’Al Qaeda a Madrid, i l’última cirereta del pastís ha estat demanar que un jurat popular decideixi la innocència o la culpabilitat de Gómez. Tot sigui per l’espectacle.

Peinado vol mirar els whatsapps i els mails de tothom. Seria bona cosa mirar els que ha intercanviat amb la seva filla, amb Alberto Núñez Feijóo o Miguel Tellado.

Si li voleu enviar mails o telefonar-lo per felicitar-lo pel seu aniversari -aquest dissabte va fer 71 anys- o dir-li que és un “indecent” ho podeu fer als telèfons 914932299 o 914932301 i a la bústia de correo juzgadodeinstrucción41@madrid.org.

El seu telèfon mòbil i el seu correu personal no els tinc. Els podeu demanar a Manos Limpias, Eduardo Inda, Pedro J.Ramírez o Miguel Ángel Rodríguez. Tot queda entre “indecents”.

La entrada El jutge PPeinado, una persona indecent se publicó primero en El Triangle.

Amenaçant els mitjans amb querelles multimilionàries o amb altres represàlies ha aconseguit que la CBS no renovi el contracte de Stephen Colbert, que presenta un dels late night shows amb més èxit, i que l’ABC acomiadi Jimmy Kimmel, un altre líder de la nit televisiva als Estats Units. Un jutge li ha parat els peus perquè demanava 15.000 milions de dòlars a The New York Times per dos articles que considerava que el difamaven. A les rodes de premsa i a l’equip de periodistes que segueix Trump s’hi ha vetat l’accés dels de mitjans històrics i s’ha obert les portes a influencers que en comptes de fer  preguntes li fan la pilota. Ha retallat les partides a les emissores públiques, que tenen la fama de ser les més objectives del panorama mediàtic als EUA.

El bon periodisme li fa nosa a l’aprenent de dictador, si és que ja no el podem considerar com a tal.

El PSOE no va demanar 15.000 milions de dòlars a Santiago Abascal per dir que “arribarà el dia que el poble voldrà penjar Pedro Sánchez dels peus”.  Simplement el denunciaven per un delicte d’odi, injúries i amenaces. El jutge del Tribunal Suprem Javier Hernández García no veu que aquesta afirmació sigui delictiva perquè, segons ell, “a les democràcies avançades, els discursos de confrontació entre les forces polítiques democràtiques, encara que continguin expressions odioses, formen part del debat públic i mereixen la protecció constitucional”. Doncs, res, a veure si arriba el dia que el poble penja dels peus al jutge Javier Hernández García o, ja posats, dels collons.

Estats Units i Espanya són considerats democràcies avançades però amb presidents com el que tenen ells i alguns jutges que tenim aquí la cosa no està tan clara.

El que està clar és la Global Sumud Flotilla segueix camí de Gaza i em fa molta por el què pugui fer contra els seus membres una altra “democràcia avançada” com diuen que és Israel.

La entrada Trump, penjar jutges dels peus i Gaza se publicó primero en El Triangle.

I mentre esperem que comenci el Congrés del Mòbil el proper mes de març sense la vostra inacceptable presència ens hem de dedicar a fer-vos fora de tots els àmbits públics i privats on teniu presència. No us volem a les Nacions Unides i no volem que la Unió Europea tingui relacions comercials amb vosaltres. No volem comprar productes d’empreses israelianes, que fan negoci en zones palestines que heu ocupat o que subministren serveis al vostre exèrcit.

No us volem veure als Jocs Olímpics i a cap competició internacional. Us ho hem demostrat mil vegades en el decurs de la Volta ciclista a Espanya. Us ho demostrarem el proper dia 30, quan el Hapoel de Tel Aviv pretengui jugar un partit de l’Eurolliga de bàsquet al Palau Blaugrana. Noruega no vol jugar contra Israel a les prèvies del Campionat Mundial de Futbol. Cal seguir el seu exemple.

Ja són uns quants els països que han dit que no participaran al Festival d’Eurovisió si Israel hi envia un concursant. Encara tenim a la memòria el despropòsit de la votació del Festival de l’any passat quan el govern de Netanyahu la va manipular per intentar guanyar-la. Si ets capaç d’organitzar un genocidi ja no et ve de fer trampes en una votació d’aquestes.

La solució és ben senzilla. Feu fora el govern d’assassins que teniu, que soldats i colons marxin dels territoris que han ocupat a Cisjordània i Gaza, i la vostra estrella de David podrà tornar a ser present a congressos i competicions internacionals.

El president del Govern espanyol us ho va dir ben clar. Veu contestar dient que era antisemita. Mentiders! El PP es va queixar que Pedro Sánchez no havia criticat Hamàs quan va anunciar les nou mesures contra vosaltres pel genocidi que cometeu. El PP mentia també. Sánchez va començar la seva intervenció denunciat l’atac de Hamàs que va assassinar 1.200 israelians i va segrestar-ne més de dos centenars el 7 d’octubre del 2023.

També denuncio aquesta massacre. Però no justifica el genocidi que esteu perpetrant. No justifica que hagueu matat prop de 70.000 palestins, dels quals 14.000 eren menors d’edat, nens. No justifica que prohibiu l’entrada d’aliments i deixeu que la gent es mori de gana. No justifica que destruïu Palestina del tot.

No us volem. El món no us vol. Només 10 països van votar contra la resolució de Nacions Unides que defensa la solució dels dos estats. Els vostres aliats van ser els Estats Units de Trump, l’Argentina de Milei o l’Hongria d’Orban. Convideu-los a congressos de mòbils i competicions internacionals a casa vostra. Aquí no us volem ni veure!

La entrada Israel, no et volem al Mobile se publicó primero en El Triangle.

És evident que tothom pot anar a les manifestacions i concentracions democràtiques que cregui oportunes però si els mitjans de comunicació públics juguen brut, deixeu-me, almenys, el dret a rondinar i a recomanar la gent que dediqui la tarda de dijous a activitats diferents que la de passejar-se per Barcelona, Girona o Tortosa en companyia dels ‘indepes’ de’n Lluís Llach.

La primera raó per no anar-hi és que independència és sinònim d’insolidaritat. És aquella actitud tan desagradable del “primer jo i després ja veurem els altres”. És una idea incompatible amb l’ideal progressista de germanor internacional malgrat les explicacions i arguments que defensen des de la CUP o Esquerra Republicana.

La segona raó és que la manifestació de l’ANC és el resultat de l’apropiació indeguda de la que s’havia fet sempre des de la recuperació de la democràcia, on hi participaven catalans de tots els partits i ideologies. Un bon dia, des del govern de la Generalitat i els mitjans que en depenen es va decidir que s’apartava de la manifestació els catalans no independentistes perquè així ho reclamava el procés i portem així uns quants anys.

Una altra raó és que l’amo de l’ANC, Lluís Llach, no li fa fàstics a que els simpatitzants d’Aliança Catalana participin a la manifestació. Diu que si subscriuen el Manifest de convocatòria tant li fa com pensin i d’on vinguin. Com més serem, més riurem, encara que desfilin de bracet amb xenòfobs racistes.

Afegiria que la davallada de suport a les manifestacions de l’ANC dels darrers 11 de setembre seria bo que s’accentués aquest any. Això demostraria que la societat catalana va recuperant l’esperit solidari enterbolit pel procés i obriria les portes a que molts catalans tornin a fer seva una Diada de la qual ara no en volen ni sentir a parlar.

Dues acotacions finals. Una, insistir que es traslladi la Diada de Catalunya al dia de Sant Jordi o un altre que es decideixi i deixem d’una vegada de reinventar-nos la història i de fer el paperina davant l’estàtua de Rafael de Casanova. L’altra, que, ja posats a fer, ignorem la inauguració de la gran bandera de Catalunya que, per obra i gràcia del president de la Mesa del Parlament antirepressiva, Josep Rull, ens plantifiquen al Parc de la Ciutadella.

I no se us acudeixi ni bojos a anar a escoltar el beneit del Toni Albà a casa de la Sílvia Orriols! Això menys encara!

La entrada No aneu a la ‘mani’ de l’ANC se publicó primero en El Triangle.

No es tracta d’un periodisme crític amb el govern dirigit pels socialistes des de fa set anys sinó d’una riuada d’odi cap a ell, els seus representants i els partits que li donen suport. Llegint els seus articles i missatges quasi que sobta que no s’hagin produït més accions violentes contra els ‘enemics’ socialistes.

Podem posar nom als mitjans que practiquen aquest joc brut: El Debate, Voz Populi, OK Diario, El Mundo, La Gaceta, The Objective, Libertad Digital, EDATV, La Razón, ABC, El Español, El Confidencial, Periodista Digital, Es Radio, TreceTV… Si entreu un moment als perfils de X d’aquests mitjans quasi que us sorprendrà que no es produeixi el salt de la violència verbal a la física. Els insults als mitjans s’han traslladat a determinats concerts o, fins i tot, competicions esportives, on part del públic brama “Pedro Sánchez, hijo de puta”. I els mitjans de la fachosfera ho presenten com una resposta comprensible del poble crític amb la seva gestió.

La violència s’ha manifestat en els atacs continuats a les seus del PSOE en moltes localitats del país i en les concentracions amenaçadores davant les portes de la seu central del partit a Madrid. Els qui la practiquen saben que tots els mitjans de la fachosfera aplaudiran el seu comportament. Uns mitjans que viuen o, fins i tot, existeixen gràcies a les subvencions i els diners que els fan arribar les administracions que controlen PP i Vox.

La sensació d’impunitat que dona aquesta cobertura mediàtica, amb l’ajut evident dels jutges que no engeguen a dida els representants de Manos Limpias, Hazte Oír o Abogados Cristianos que perpetren querelles en base als articles de la fachosfera, és tan gran que ha permès que tres energúmens es presentessin a casa d’un periodista d’esquerres, l’agredissin, ho enregistressin i pugessin la gravació a les xarxes socials.

Hem arribat a l’extrem que els delinqüents exhibeixen els seus crims a les xarxes socials convençuts que tot s’hi val contra l’enemic progressista.

PP i Vox no condemnen aquests delictes. Són ells mateixos els qui els propicien des de les administracions que financen els mitjans que els donen impuls i cobertura.

Els doberman de la dreta espanyola no només amenacen amb mossegar sinó que estan rabiosos.

Insisteixo: fan por, molta por.

I suposo que és el que vol.

La entrada La dreta espanyola fa molta por se publicó primero en El Triangle.

De l’enfrontament de dues fòbies no en pot sortir res de bo. El darrer exemple el tenim en el contenciós que s’ha viscut a la gelateria Dellaostia del barri de Gràcia, a Barcelona. Una dona va demanar un gelat de maduixa i un dependent li va dir que no l’entenia. La dona no li va voler demanar en castellà i l’amo de la gelateria li va dir que estaven a Espanya i que el castellà és l’idioma oficial a tot el país. La dona se’n va anar emprenyada, sense gelat de maduixa i dient-li “imbècil” al propietari. El company de la senyora, Guillem Roma, conseller d’ERC al districte de Gràcia, va pujar immediatament aquest missatge a la xarxa X: “Avui la meva parella ha patit un cas de discriminació lingüística en plena Festa Major de Gràcia per parlar en català a un treballador de la gelateria ubicada al carrer Torrent de l‘Olla 128-124 que s’anomena ‘Helados Dellaostia’”. Per la nit, el local va ser atacat, la seva façana i el terra de l’accés va patir pintades insultants -“Feixistes de merda”- i hi van posar un munt d’enganxines on es llegia “Aquest local no respecta el català”. Roma va declarar després, a RAC1, que ell no hauria fet aquest vandalisme que va qualificar com “només són uns adhesius”. Què esperava després de posar a la xarxa l’adreça del local en el missatge on va denunciar la seva “catalanofòbia”?

I, a partir d’aquí, van saltar els castellanòfobs i els catalanòfobs a creuar-se insults i amenaces. Els uns convidant el propietari, un argentí que va obrir la gelateria fa tres anys, a marxar de Catalunya. Els altres acusant els denunciants de comportar-se com els nazis amb els jueus a l’Alemanya dels anys previs a la segona guerra mundial, quan també vandalitzaven els seus locals.

La companya de Roma tenia raó. La llei obliga els dependents de les botigues de Catalunya a atendre els clients en català. Però va perdre la raó i els nervis quan va insultar el propietari.

I és que “les aversions apassionades, angoixoses i obsessives” són “generalment de caràcter patològic” i les patologies cal tractar-les amb saviesa, mà esquerra i bona voluntat.

Diu l’humorista de TV3 Òscar Andreu en el seu monòleg castellanòfob “Crida als ocells de colors llampants” que les llengües mai s’imposen amb simpatia. Amb insults, menys. Tota aquesta discussió no hauria existit si la dona afectada li hagués explicat a l’amo de la gelateria que ‘maduixa’ en català és ‘fresa’ en castellà. I segur que a la propera vegada l’hauria entès. I s’hauria estalviat el crit d’‘imbècil’ que li va dedicar i que l’argentí va entendre perfectament.

I un recordatori per tots dos: els nens i nenes de Gaza no tenen gelats, ni de maduixa, ni de fresa, ni de res. Es moren de gana perquè alguns imbècils volen que sigui així.

La entrada Catalanofòbia i castellanofòbia se publicó primero en El Triangle.

Fa dies que rumio que potser els colons són ells. Perquè, a veure, a partir de quin moment un col·lectiu es pot considerar propietari exclusiu de la identitat d’una comunitat, d’un país? És allò dels vuit cognoms que sonin a català? Els Domínguez, Fernández, López o Martínez seran tota la vida sospitosos de colonialistes encara que alguns d’ells s’hagin convertit en els principals inspiradors de la brama que el català està amenaçat, hagin convertit la ‘z’ final dels seus cognoms en una ‘s’ o canviat el sentit dels seus accents, com Òscar Andreu Fernández o David Fernàndez Ramos?

Els independentistes, perduda la força d’alguns dels arguments que han fet servir els darrers anys per defensar la seva opció, han optat ara per fer del català la seva eina principal de combat. ‘Mantinc el català’, diuen. ‘Oi que a Alemanya has de parlar en alemany? Doncs, aquí la nostra llengua és el català i no penso cedir ni un pam!”, li etziben a la pobra pakistanesa tot just arribada de Londres que treballa en un supermercat i no els entén ni fava.

Resulta que el català va aparèixer a Catalunya entre els segles VIII i IX quan el llatí vulgar va començar a diferenciar-se al seu territori. És a dir que aleshores els colons eren els que parlaven català i, certament, el llatí va acabar desapareixent. Passarà el mateix amb el castellà o l’anglès i el català? Desapareixerà el català? Quan? El segle XXI? No en té la pinta perquè cada cop hi ha més gent que el parla a Catalunya tot i que el percentatge global ha baixat perquè ha augmentat més encara el nombre de persones que han arribat a casa nostra i parlen castellà i altres idiomes. Si el català ha sobreviscut durant 13 segles preveure la seva desaparició propera sembla forassenyat.

De fet, jo els diria als que ens etiqueten com a ‘colons’ per no fer-nos mala sang amb els usos lingüístics a Catalunya que es preocupin més per la Intel·ligència Artificial que pels immigrants llatinoamericans o els catalans de tota la vida que som uns traïdors o uns ‘nyordos’.

Tinc la mateixa sensació amb un munt de tradicions que ens volen imposar com a pròpies quan a mi no em fan ni fred ni calor ni mai les he viscut com a meves. Parlo per exemple de la sardana, creada per Pep Ventura el segle XIX. Va colonitzar els balls previs que es feien a Catalunya, amb arrels gregues o romanes.

El llistat de tradicions ‘catalanes’ que han colonitzat la meva vida és llarg i la meva actitud és deixar que segueixin el seu camí. La meva mare era feliç ballant sardanes però a mi m’agradava més la rumba catalana, que va néixer els anys cinquanta del segle passat a Gràcia, Hostafrancs i el Raval de Barcelona.

En Peret cantava en català i castellà. Enredava per aquí i enredava per allà, deia que Barcelona tenia poder i cantava i era feliç. Si dediquem menys temps a buscar colons i utilitzem les llengües per entendre’ns i no per barallar-nos serem més feliços.

De par en par a todos les abre su corazón, sin excepción de raza ni de color. Humildes trabajadores, grandes poetas que le han cantado al amor. Una Sagrada Familia se ha levantado en su interior. Para el mar de amores: rumbas y flores. Pa’ subir al cielo: vente al Paralelo. Para ahogar las penas: fuente Canaletas. Pal que busque novio: mercao San Antonio. Gitana hechicera. Hechicera gitana. Romántica reina. La que nos parió.

A mi em van parir al carrer d’en Robador,  al Raval, al mateix temps que naixia la rumba. D’aquests ‘colons’ sí que en sóc i ben feliç.

La entrada I si els colons fossin ells? se publicó primero en El Triangle.

Uns quants dies abans, a la cruïlla que hi ha sota de casa meva, un motorista quasi s’endu per endavant una noia que anava en bicicleta i que, com passa molt sovint, s’havia saltat el seu semàfor en vermell. “Filla de puta!”, va cridar el de la moto.

Lògicament, les dues infraccions es podrien haver debatut sense necessitat de llençar d’entrada l’insult. L’home que feia footing se’n va anar corrent, el taxi va desencotxar i va marxar i el motorista i la noia de la bicicleta van seguir els seus camins. La sang no va arribar al riu. No sempre és així i l’insult és sovint el pas previ a les batusses.

Perquè s’utilitzen els insults amb tanta facilitat?

A Catalunya, s’ha normalitzat cridar “puta Espanya” a molts concerts i a les xarxes socials. Humoristes i activistes de TV3 i Catalunya Ràdio han liderat i lideren aquesta campanya de normalització. Que milions de catalans se sentin ofesos tant els fa. “És el sentiment del poble”, diuen.

A Espanya s’ha normalitzat des de fa uns mesos que, als concerts musicals, un grup de joves s’arrenqui amb crits de “Pedro Sánchez, hijo de puta”. En aquest cas, són els mitjans de la fachosfera els que fan d’eina de difusió. OK Diario, el periodisme escombraria que dirigeix Eduardo Inda, diu que és un clam que recorre tot el país.

Com es pot aturar aquesta dinàmica? La solució no pot ser entrar en la roda dels insults creuats. Cridar “puta independència” als concerts o “Núñez Feijóo, hijo de puta”, “Alejandro Abascal, hijo de puta” o “Isabel Díaz Ayuso, hija de puta” és la pitjor de les respostes, encara que la presidenta de la Comunitat de Madrid hagi estat la primera a insultar des d’un seient de convidats al Congrés.

L’ajuntament de Mont-roig del Camp ha denunciat per delicte d’odi el DJ Ruben Romero que va actuar el dia 26 de juliol a la Festa Major de Sant Jaume a Miami Platja perquè va proferir insults contra Pedro Sánchez i va animar els assistents a afegir-s’hi.

Aquestes denúncies són imprescindibles però cal fer un pas més enllà. Necessitem eliminar els insults del nostre vocabulari habitual. Mentre passegem, quan agafem la moto, quan anem a un concert, quan fem un programa d’humor a la ràdio o la televisió o quan fem un debat polític. De la crispació no en surt res de bo. La raó no està del costat que insulta més o ho fa més fort.

Convèncer, no vèncer. D’això es tracta. Les causes justes mai no es defensen i molt menys es guanyen insultant els que no comparteixen les nostres idees.

La entrada “Pedro Sánchez, hijo de puta” i “puta Espanya” se publicó primero en El Triangle.

Miravitllas dedica 400 pàgines a documentar les expressions insultants, agressives, despectives que polítics i gent amb influència social han utilitzat els darrers anys escampant la crispació i la polarització per la nostra societat. Ignorar la denúncia que representa aquest llibre “significa de fet aplanar el camí als que insisteixen en portar-nos al conflicte civil”, escriu i conclou que ens porta a “renunciar a la nostra dignitat col·lectiva i fer el joc als qui volen precipitar-nos  en un paradís inhabitable, de ferro candent, rauxa, foscor i misèria, exclusiu per minories potentades”.

El periodista ens adverteix que “la lectura lleugera podria produir un efecte envolvent i potser absorbent. Compte. La ira és més dolça que la mel”. No caiguem, doncs, en la trampa. No es tracta de callar davant els insults i les amenaces sinó de respondre-hi amb esperit constructiu, apel·lant a la força de la raó. Als improperis de Miguel Tellado o als crits de ‘puta Espanya’ s’hi ha de respondre amb la voluntat de no tirar llenya al foc sinó d’apagar-lo i proposar vies d’entesa i de progrés social. Que crispin ells! Nosaltres busquem solucions i justícia pels més vulnerables.

Aneu amb compte llegint “Anatomia de la crispació”, però feu-ho.

La professora de Ciència Política de la Universitat Complutense de Madrid Natalia Millán ens enfoca aquest debat des de la perspectiva de la victòria de l’amor i l’afecte sobre l’egoïsme i el desgavell del sistema capitalista a “Política, emociones y espiritualidad” (Los libros de la Catarata). Aquest llibre i el de Miravitllas es complementen molt bé.

I, ja posats, us recomano uns quants llibres de col·laboradors d’EL TRIANGLE. El biòleg Ferran Vallespinós ens ofereix una ben travada novel·la negra: “El tresor de Montis Hilaris” (Talento Caligrama). El filòleg Josep Asensio ens convida a conèixer els relats que inclou a “‘En el cielo no hay jamón’ y otras historias” (Ediciones Carena). L’advocat i ex-sindicalista Pedro López Provencio barreja crònica històrica, autobiografia i novel·la negra a “Conspirar contra el olvido” (Stonberg Editorial). El periodista i analista de política internacional Xavier Rius Sant ha publicat el seu tercer llibre sobre l’extrema dreta. A “Aliança Catalana: els nostres ultres” (Icaria Editorial) ens dona les claus per entendre el creixement de l’extrema dreta que encapçala l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. La crispació té aquestes conseqüències.

Nicolás Cortés Riojano no col·labora a EL TRIANGLE però és pare d’un dels nostres articulistes, Álvaro Cortés, i ha publicat un llibre que en llegir-lo dona la sensació que n’hi ha tres o quatre dins: “Miraflores. Suite urbana para mezzosoprano” (Círculo Rojo). Toca moltes tecles. La de la gent que viu i ha fet créixer l’Hospitalet és una de les més interessants.

Tot el que us recomano ja ho he llegit o estic a punt de fer-ho. Per la part que em toca em dedicaré a buscar llibres i reportatges que m’expliquin perquè la crispació i l’odi s’escampen pel món i quins antídots proposen per guarir-los. Si en sabeu d’algun no dubteu a dir-m’ho, si us plau.

La entrada Antídots contra la crispació se publicó primero en El Triangle.

Jo l’havia conegut poc abans. No sé com vaig convence’l perquè ens veiéssim un dia al Zurich. Li vaig proposar que em fes el pròleg d’un llibre que havia escrit sobre la gent que vivia i dormia als carrers de la ciutat. El llibre era una filfa escrita per un jove sense criteri ni professionalitat que creia que la culpa de l’existència dels sense sostre era del franquisme. Lògicament, Huertas no va fer el pròleg ni el llibre es va publicar enlloc, però des d’aleshores podria dir que ens vam fer amics. Ser amic seu era complicat perquè ell ho era i, a més, cada cop que ens creuaven m’enduia una bona plantofada al cul. Era la seva forma d’expressar proximitat i mostrar-se col·lega.

Antonio Franco també era dels que repartia cleques per mostrar carinyo. L’última que recordo és la que em va donar a la cara poc abans de començar la presentació d’un llibre a la qual assistíem tots dos entre el públic.

Amb Huertas vam coincidir al Diari de Barcelona. Amb Franco mai vam estar junts a la mateixa redacció. M’hauria agradat. A mi em va tocar estar a les ordres d’Enric Sopena amb qui fèiem una mena de periodisme activista que suposo que a Franco li agradava però que considerava excessiu.

Quan dic que amb Franco (Antonio) i Huertas vivíem millor faig una comparació amb l’expressió “Amb Franco (Francisco) vivíem millor”, que es referia a com n’era de clar oposar-se a una dictadura i com els partits i opcions d’esquerra mostraven en aquesta lluita una unitat que no és gens habitual en la política actual. El que vull dir és que Huertas i, sobretot, Antonio Franco representen un periodisme que trobo a faltar avui a Catalunya. Periodistes que trepitgin el carrer i preocupats per la denúncia social seguidors del model Huertas encara n’hi ha. No abunden, però n’hi ha.

El que no hi ha és directors de diaris i mitjans valents que s’enfrontin al stablishment del poder polític i mediàtic a Catalunya. En un acte en memòria d’Antonio Franco, un dels Pérez de Rozas (sempre m’embolico amb els noms d’aquests germans) va explicar una anècdota que m’ha quedat gravada al cap. Es veu que un dia, Franco, quan dirigia El Periódico, va baixar a la redacció fotent crits: “Què collons feu? Fa un mes que no rebo cap queixa ni cap amenaça de querella! Es pot saber quina mena de periodisme estem fent?”.

Franco era una de les poques excepcions dins de l’oasi periodístic català, on no es podia criticar el líder Jordi Pujol i el seu nacionalisme. Estic convençut que s’hauria fet creus en veure que una patum de TV3 com Toni Soler trobava graciós un missatge que deia a X que “a Badia del Vallès hi ha menys catalans que cocodrils” i l’escampava per aquesta xarxa. No s’hauria callat com han fet tots els mitjans de comunicació catalans llevat d’EL TRIANGLE davant aquest insult i l’hauria denunciat. També suposo que hauria demanat una crònica del debat que hi va haver al Ple de l’Ajuntament de Badia sobre la reprovació del magnat de l’audiovisual, productor dels programes estrella de TV3 Polònia i Està passant.

Me l’imagino baixant a la redacció i cridant: “Com és que no hem publicat ni una ratlla d’aquesta bestiesa? Per qui treballem?”.

Amb Francisco Franco no vivíem millor. Ben cert. Amb Antonio Franco i Josep Maria Huertas el periodisme català era millor.

La entrada Amb Franco i Huertas vivíem millor se publicó primero en El Triangle.

Ara, hereus d’aquella ideologia se senten forts i campen pel país cantant lloances del dictador i el règim que va imposar. Cada cop dissimulen menys i no falten els dirigents de la dreta suposadament moderada que renten la cara d’aquell període fosc. “A la llarga, la dictadura va ser millor que la Segona República”, ha gosat dir Esperanza Aguirre, ex-presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, en representació del Partit Popular.

Els historiadors ens reclamen que no utilitzem gratuïtament el terme “feixista” per referir-nos als comportaments i missatges de VOX i els grups que l’envolten i li donen suport. Doncs parlem d’“ultres”, “racistes”, “supremacistes”, “escampadors d’odi”, “trumpistes”… Sigui com sigui que els anomenem hem d’aturar-los, no han de passar.

La dreta espanyola compta amb VOX per fer-se amb les quotes de poder que puguin caure a les seves mans. Torno a Jorge Drexler i la seva al·lusió a que “el odio es el lazarillo de los cobardes” i que “amar es cosa de valientes”.

L’extrema dreta rasca en la part fosca dels ciutadans per arrencar-los vots a canvi de satisfer el seu recel a l’impacte que en les seves condicions de vida pot tenir l’arribada de molts immigrants. A ningú se li amaga que l’augment de la població d’una ciutat, una comunitat o un país, en base a l’arribada de molts migrants, genera tensions i noves formes de convivència. Aquestes tensions es poden afrontar promovent l’odi i el rebuig o la fraternitat i la comprensió.

Malauradament, la música que difonen molts mitjans de comunicació i especialment les xarxes socials clama per etiquetar negativament el conjunt de la immigració. El combat per la supremacia del missatge sembla perdut pels qui defensem la necessitat de ressaltar la part positiva de les persones i de la immigració.

Hem de bombardejar la població no amb les bombes que ens llençava Franco sinó amb la idea que cal deixar de dividir els 48 milions d’espanyols o els 8 milions de catalans entre els que són d’aquí i els que han vingut de fora. D’entrada, sembla que fomentar l’odi cap als immigrants dona vots. L’amor i la fraternitat no s’imposen sempre. Per això és de valents apostar per ells.

Més aviat o més tard emergirà la part bona dels sers humans i enviarà els promotors de l’odi a la paperera de la història.

No passaran. Esperem que aquesta vegada sigui la bona.

La entrada No passaran se publicó primero en El Triangle.

Crec i entenc que les llengües estan perquè les persones es comuniquin entre elles. No veig en les llengües el valor emocional que li atorguen altres. Amb els meus pares parlava en català, clar. Amb la meva companya ho faig en castellà. I amb el meu fill en català, castellà i unes dosis d’anglès, un idioma que està omnipresent a les nostres vides.

Avui faig una classe al programa per estudiants internacionals Study Abroad de la Universitat Autònoma de Barcelona. Hi ha alumnes dels Estats Units i d’Egipte. Parlarem en anglès. Jo ho passaré malament perquè el meu anglès és bastant justet i entendre nois i noies dels Estats Units amb la forma com el parlen allí se’m fa molt difícil. Es farà el que es pugui.

Quan feia de professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i hi havia alumnes que acabaven d’aterrar a la Universitat procedents d’Andalusia o Equador donava les classes en català però estava pendent de donar un cop de mà a aquests alumnes si veia que perdien el fil del que explicava. No hi ha res que no es pugui resoldre amb bona voluntat.

Penso que és la mateixa manera com hauríem de tractar la convivència d’idiomes a casa nostra. Si convertim les llengües en armes de defensa d’ideologies determinades, malament. Si els independentistes fan del català un factor de combat contra el castellà no anem bé. Si el castellà es converteix en una eina de lluita contra els independentistes, fatal.

En aquest debat necessitem més voluntat d’entesa i menys hipocresia. És lamentable que la dreta espanyola es negui a acceptar que el català és una llengua oficial que es pot usar al Congrés dels Diputats, el Senat, els jutjats, la Conferència de Presidents Autonòmics o el Parlament i la Comissió Europea. I grinyola que empresaris i periodistes que s’han fet d’or fent programes en català a TV3 es converteixin en capdavanters dels que asseguren que el català es mor .

Evidentment he fet aquestes reflexions després de veure com s’ha revolucionat el món independentista davant la representació teatral que va fer el grup Teatro sin papeles en l’acte de presentació del darrer informe de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta representació, unes dones migrants mostraven els seus problemes per rebre atenció sanitària perquè no entenien el català en que se’ls adreçaven. Ho dedueixo després de veure nombroses vegades la gravació defectuosa que va distribuir la Plataforma per la Llengua per les xarxes socials, perquè no s’acaba d’entendre ben bé què diuen. Els que s’han sumat a la protesta indignada suposo que han patit el mateix problema que jo.

El març passat, poc després d’arribar a la presidència dels Estats Units, Donald Trump va signar una de les seves moltes ordres executives que convertia l’anglès en l’idioma oficial dels Estats Units. L’anglès va arribar als Estats Units procedent del Regne Unit. Aleshores s’hi parlaven llengües natives i d’altres com l’espanyol, el francès, l’holandès, l’alemany o el suec. Trump vol posar dificultats als que no dominen l’anglès i, de passada, dona ales a l’aversió contra els immigrants que impulsa el seu Make America Great Again (MAGA), que en castellà seria Hagamos América Grande Otra Vez (HAGOV).

Si no s’hi posa bona voluntat en la solució d’aquests incidents agreujarem el problema de la convivència i la comunicació constructiva. No crec descobrir res especial si considero que la millor manera d’atendre un malalt és que s’expressi en la seva llengua. I si no hi ha forma d’entendre-s’hi, cal tenir un intèrpret a mà. Si volem que Catalunya sigui Gran Una Altra Vegada (CGUAV), recomano no seguir l’exemple de’n Trump i apostar pel diàleg, la comprensió i la voluntat de resoldre els problemes i necessitats de les persones, especialment les més vulnerables.

Tinc un amic d’uns quatre anys, Hossein, fill dels pakistanesos que regenten un súper a prop de casa, amb el qual em comunico amb el google translator. El nano alucina i li parla entusiasmat en urdu al meu mòbil.

Diuen que els xinesos han inventat uns aparells que converteixen un missatge de veu d’un idioma a un altre de forma instantània. Vist que l’esperanto no va acabar de quallar i que l’anglès és un idioma manifestament millorable, potser hem de deixar en mans de la tecnologia la sortida a un debat que ha generat i genera molt mal rotllo i esforçar-nos a que tothom, la gent d’aquí de tota la vida i la que hi van arribant, tingui l’atenció mèdica que necessita. I que li faciliti un metge o una metgessa de forma eficient, ràpida i, ja posats, amb un somriure, parlant en l’idioma que vulgui.

La entrada Tinguem la llengua en pau se publicó primero en El Triangle.

De fet, no és que el llop vingui, ja fa temps que corre entre nosaltres. I fa molt de mal. Es menja drets per allà on passa i en són testimonis els ciutadans de les comunitats i ajuntaments on el PP va accedir al poder gràcies al suport de Vox en les últimes eleccions locals i autonòmiques. En ocasions, el llop no porta la marca Vox dibuixada al llom però com si la portés. És el cas de la Comunitat Autònoma de Madrid, presidida per Isabel Díaz Ayuso, amb una majoria absoluta popular que costa d’entendre però que és real.

No heu vist a la senyora presidenta cantar-li les festes a Javier Milei? No l’heu vist marxant d’una trobada de presidents autonòmics perquè el president del País Basc parlava en euskera i el de Catalunya, en català? No heu vist els governs municipals i autonòmics del PP i Vox anular les lleis de memòria històrica i substituir-les per unes altres que posen al mateix nivell els colpistes de Franco i els demòcrates republicans? No heu vist el senyor Abascal abraçant-se amb Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria que va prohibir la celebració del Dia de l’Orgull Gai al seu país? No heu vist com aquesta dretana amb pell de llop s’oposava sistemàticament a totes les mesures impulsades pel govern de Pedro Sánchez per millorar les condicions de vida i treball dels ciutadans?

Tindríem l’augment del Salari Mínim Interprofessional que està en vigor ara si manessin Feijóo i Abascal de bracet? Haurien augmentat les pensions tal i com ho han fet si estiguessin ells al govern? Els hi hauria passat pel barret que potser seria una bona idea que la jornada laboral es reduís a 37 hores i mitja com pretenen PSOE i Sumar? Com tindríem l’escenari polític català amb gent en un govern de dretes partidària d’il·legalitzar els partits que defensen la independència de Catalunya o el País Basc? La posició d’Espanya davant el genocidi dels palestins, quina seria? Quin tractament rebrien els immigrants i els menors no acompanyats que arriben a casa nostra?

No es tracta de posar-se una pinça al nas per votar els partits que formen el govern de progrés actual. Ni tan sols es tracta de discutir ara a qui es votarà quan hi hagi eleccions. Es tracta d’aturar l’onada ultradretana que s’escampa per tot el món. I posar-hi el nostre gra de sorra. A tots els nivells i amb totes les nostres forces. Donald Trump no va guanyar perquè tingués molts més vots el 2024 que el 2016. Ho va fer perquè molts votants demòcrates que havien votat Joe Biden no van fer-ho per Kamala Harris. Molta gent que no va votar en el referèndum del Brexit ara ho faria perquè la Gran Bretanya es reincorporés a la Unió Europea.

S’ha d’estar al costat dels més vulnerables sempre, no només quan hi ha eleccions. I quan n’hi ha, s’ha de fer servir el vot per aturar els llops que volen allunyar els ciutadans de la democràcia per beneficiar els seus amos, els rics, els multimilionaris que els alimenten. Fer-ho no vol dir renunciar a la crítica dels errors i desacords que tinguem amb els partits progressistes però les pinces no ens les hem de posar al nostre nas sinó a la boca d’aquests llops que amenacen la convivència i sembren l’odi i la injustícia

La entrada Clar que ve el llop. Que no el veieu? se publicó primero en El Triangle.

“Estem a l’any 2025 després de Jesucrist. Tota Europa està ocupada per govern conservadors… Tota? No! Un país on hi viuen uns espanyols irreductibles resisteix encara i sempre l’invasor”. Així podrien començar els còmics que tractin dels governs progressistes presidits per Pedro Sánchez.

Els gals resisteixen els atacs i els esforços dels romans per fer-se amb el control del seu poble gràcies a una poció màgica que prepara el druida Panoràmix.

Els progressistes que governen Espanya no tenen cap poció màgica per fer front a les ensulsiades de la dreta. Gairebé és un misteri com resisteixen els atacs que pateixen per terra, mar i aire, des dels mitjans econòmics, mediàtics, polítics i judicials.

La dreta espanyola i la ultradreta que va de bracet amb ells estan desesperades davant la resistència del govern progressista, com ho estava Juli Cèsar en veure que les seves tropes poderoses no aconseguien mai derrotar els gals irreductibles.

Una rere l’altre, els conservadors més o menys radicals s’han anat fent amb el govern de tots els països europeus. L’últim a caure ha estat el de Portugal. Només Dinamarca i la petita Malta mantenen governs presidits per dirigents de partits d’esquerres. I el de Dinamarca és un poti poti que inclou una mica tothom per deixar al marge la ultradreta més radical.

Què lluny queden aquells temps on països com França, Alemanya o Itàlia tenien governs d’esquerres! Tornaran? La qüestió ara és saber si l’espanyol resistirà la pressió perquè passi també al bàndol del mal. Els partits progressistes dels diferents països europeus contemplen amb admiració com el govern de Pedro Sánchez li diu a Benjamin Netanyahu que ja n’hi ha prou de matar nens amb bombes o de gana i a Donald Trump que no pot posar en perill l’estat del benestar a Espanya per enfilar la despesa militar fins el 5% del PIB.

Els contes d’Astèrix sempre acaben amb tot el poble gal reunit de nit celebrant una gran festa i fent un bon tiberi sota un cel estelat.

La propera aventura dels gals que no es rendeixen mai es publicarà el 25 d’octubre i es titularà “Astèrix i Obèlix visiten Lusitània”. Si ho fessin ara es trobarien amb un Portugal governat per la dreta després que el primer ministre socialista, António Costa, dimitís arran d’una injusta acusació judicial.

La dreta espanyola i els seus col·legues europees salivegen confiant repetir a Espanya la jugada que els va funcionar a Lusitània.

Se’n sortirà?

La entrada Pedro Sánchez, el gal irreductible se publicó primero en El Triangle.

A Catalunya, des de fa anys hem patit l’apropiació de festes i tradicions per part dels independentistes. Ja no es pot anar a Berga a participar o xafardejar els actes de la Patum sense caure en les urpes dels independentistes en forma de crits o de  bestiari guarnit amb estelades.

Òmnium Cultural, que el franquisme va tolerar, ha expulsat dels seus actes les persones que no combreguen amb la voluntat independentista dels seus dirigents. L’últim exemple en va ser la vergonyosa cridòria que va acompanyar el president de la Generalitat, Salvador Illa, en l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. Les lletres catalanes o les escriuen independentistes o no es mereixen els premis d’Òmnium.

Òmnium també ha assumit l’invent de la Flama del Canigó. Els focs de Sant Joan han existit des de temps immemorials i se celebren a molts llocs d’Espanya i Europa. Un bon dia, el 1955, FrancescPujade va tenir la brillant idea que les fogueres de Sant Joan s’havien d’encendre amb el foc d’una flama conservada al cim del Canigó, a la comarca del Rosselló. Òmnium diu que la voluntat és que sigui “un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana”. I cada any es repeteix una curiosa cerimònia en què la flama del Canigó és rebuda al Parlament de Catalunya. Com es reparteix després per tots els racons dels Països Catalans s’explica igual com els Reis reparteixen els Jocs el 6 de gener. Els independentistes estan acostumats a viure d’il·lusions.

Els que no són independentistes fan les seves fogueres sense esperar que els arribi el foc patriòtic, han deixat d’anar a la Patum i hi tornaran quan se’ls passi la fal·lera estelada i ni se’ls acut participar en les festes literàries sectàries d‘Òmnium Cultural.

Convindria fer un esforç per preservar els joves d’aquests usos interessats de les tradicions culturals. Fa uns dies, en un concert d’un festival de nom rebel -Cabró rock- es va animar els assistents a cridar independència i a cantar el Virolai. Des de l’escenari, Lo Pau de Ponts els va incitar a cantar allò de “Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel: il·lumineu la catalana terra. Guieu-nos cap al cel”.

Els joves se sabien lo d’in-inde-independència però no la lletra de la cançó escrita per Jacint Verdaguer el 1880. Lo Pau de Ponts els va ocultar l’estrofa que no lliga amb l’independentisme que es vol associar amb aquests concerts: “Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilars de fortalesa, pels pecadors el port de salvament”.

La festa hauria de ser festa i prou. Si algú vol organitzar una festa patriòtica que no pretengui imposar-la a tothom. Apropiar-se de les festes que haurien de ser de tots és lleig i les fa antipàtiques als qui no comparteixen les idees dels qui se n’apoderen.

Durant el franquisme, els demòcrates no participaven de les festes organitzades per lloar el dictador tergiversant el sentit de les tradicions catalanes. No caiguem en el mateix error canviant els crits de ‘Viva España’ pels de ‘Visca Catalunya lliure’.

I, a tot això, Trump bombardejant l’Iran!

La entrada La Patum, la Flama del Canigó, el Virolai i l’apropiació de les festes de tots se publicó primero en El Triangle.

Va arribar la democràcia i els progres van saludar amb satisfacció i esperança els nous temps, tot i que electoralment la dreta es va fer amb el poder a Madrid, amb la UCD, i a Catalunya, amb Jordi Pujol i el seu nacionalisme tot terreny. El 1982 va ser el clímax del progressisme amb la victòria abassegadora de Felipe González i el PSOE a les eleccions generals. Durant uns anys semblava que els progres ho tenien tot fet a Espanya. A Catalunya, però, el llast del pujolisme havia de durar fins el 2003, ja entrat el nou segle.

Va arribar un moment, però, que als tradicionals adversaris dels progres -els rics, els poderosos, els mitjans de comunicació decantats cap a la dreta- s’hi va afegir un altre enemic: la corrupció interna. Alguns personatges ens van fer descobrir que amb l’excusa de defensar la causa del socialisme i el progrés hi havia gent que es dedicava a fer diners aprofitant l’accés als que reparteixen les administracions públiques. Fins i tot un director de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va ser enxampat en aquesta pràctica.

Ha estat també un departament de la Guàrdia Civil el que ha posat al descobert que aquest mal és ben viu en l’espai socialista. La Unitat Central Operativa (UCO) d’aquest cos de seguretat ha elaborat un informe on queden retratats com a corruptes dos secretaris de Organització del PSOE -l’actual, Santos Cerdán, i l’anterior, José Luis Ábalos– i un dels seus amics i col·laboradors més propers, Koldo García. Ábalos, a més, va ser ministre de Foment i de Transports, als executius presidits per Pedro Sánchez.

En circumstàncies normals, la reacció immediata és pensar que Sánchez hauria de dimitir de tot. De president del govern i de secretari general del PSOE. Però què passaria si ho fes? Espanya té una de les pitjors dretes d’Europa. Quan António Costa va dimitir com a primer ministre portuguès davant unes informacions que l’involucraven en un cas de corrupció que després es va demostrar fals sabia que si el substituïa la dreta ho faria sense pactar amb la ultradreta. A Espanya, la dreta suposadament moderada i la fatxa van de la mà des de fa molt temps. Han pactat tot el que ha fet falta per tocar poder als ajuntaments i les comunitats autònomes.

Si Sánchez se’n va i convoca eleccions avançades, l’escenari que es dibuixa ens situa el políglota Abascal de vicepresident del govern. Dirigeix un partit que vol eliminar les comunitats autònomes, rentar la imatge del franquisme, criminalitzar els migrants i carregar-se els serveis socials que rep la ciutadania.
Què hem fer els progres, doncs?

Quan dius que més val que aguanti Sánchez per estalviar-nos el mal que amenaçaria la democràcia, l’estat del benestar i els ciutadans més vulnerables et retreuen que ja estàs jugant un altre cop la carta de “que ve la dreta”.

Tal qual. Surti el que surti. Que no vingui la dreta. Sobretot aquesta dreta.

La entrada Què dur que és ser ‘progre’! se publicó primero en El Triangle.

Els dos fets desprestigien la presidenta de la Comunitat de Madrid i la plataforma que es va crear per la defensa del català en ple franquisme i que s’ha convertit des de fa anys en una crossa privilegiada de l’independentisme.

Díaz Ayuso va amenaçar que si algú parlava en un idioma que no fos l’espanyol a la Conferència de presidents s’absentaria de la sala. I ho va fer. Ho va fer a mitges perquè se’n va anar quan van parlar Illa i Pradales però es va quedar quan ho van fer els presidents de les Illes i Galícia, Marga Prohens i Alfonso Rueda, en català i gallec, respectivament. Prohens i Rueda són del mateix partit que Díaz Ayuso. Illa és socialista i Pradales del PNB. Va quedar, clar, doncs que la seva sortida de la sala on es reunien els presidents autonòmics no responia a una aversió a les llengües cooficials sinó als representants de partits polítics diferents del seu.

A l’acte d’Òmnium Cultural va passar una cosa semblant. Els assistents que van cridar ‘independència’ quan Illa va entrar al recinte on es feia l’acte d’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el que volien era mostrar el seu disgust per la presència d’un president català que no era de la seva corda política.

Ayuso i Òmnium Cultural caminen en la mateixa direcció però en sentit contrari. La presidenta de la Comunitat de Madrid vol presentar Catalunya i la seva llengua com una amenaça per la unitat d’Espanya. Òmnium Cultural, de la mà ara de Xavier Antich i abans de Jordi Cuixart, vol presentar Espanya com enemiga de Catalunya i el català.

Ignoren o ho pretenen que hi ha espanyols i catalans que no volen participar en aquest joc. Que creuen que les llengües i la política estan, o haurien d’estar, al servei de la comunicació i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans.

Els populistes i l’extrema dreta han descobert ja fa anys que polaritzar la societat els dona bons resultats electorals. Que potenciar el maniqueisme, l’odi, l’insult i la xuleria, amb el suport eficaç de les xarxes socials, mobilitza una part de la societat la qual cosa els resulta rendible electoralment.

Una part de l’independentisme considera que escridassar el president socialista de la Generalitat és una bona idea. Que desitgen que quedi clar que no el volen en actes teòricament concebuts per premiar les persones que han prestigiat l’ús del català. Que renuncien a atreure a la seva causa els prop de 900.000 catalans que van votar el PSC a les eleccions autonòmiques del maig de l’any passat.

L’Espanya que representa Díaz Ayuso i la Catalunya que representa l’Òmnium de Xavier Antich, Mònica Terribas i David Fernández no arribaran mai a cap acord. No es poden entendre perquè no volen. No és un problema de ‘pinganillos’. És un problema de donar per perduda la batalla del diàleg i el consens constructiu per millorar la qualitat i la dignitat de la vida de madrilenys, catalans, espanyols, parlin la llengua que parlin.

La entrada Díaz Ayuso, els ‘pinganillos’ i Òmnium Cultural se publicó primero en El Triangle.

Per venjar la mort de 37 menors en mates més de 16.000? És aquest el joc?

De quin material estan fetes les persones que decideixen aquestes monstruositats?

Es poden matar nens i nenes bombardejant les cases on viuen o se’ls pot matar de gana o malalties guaribles negant-los l’ajut que necessiten. Això darrer és el que ha fet el president dels Estats Units, Donald Trump, tan bon punt com va asseure’s a la Casa Blanca a firmar ordres executives que en diuen allí. Una d’aquestes ordres comporta el desmantellament de l’agència de cooperació internacional dels Estats Units, USAID. Trump va ensenyar vanitós i orgullós a les càmeres l’ordre executiva que enviava aquests menors a la mort amb la seva ostentosa firmada.

La Universitat de Boston ha difós una taula amb les conseqüències del desmantellament de USAID. Ha causat la mort de 206.000 nens i d’uns 100.000 adults, a un ritme de més de cent morts cada hora des de que Trump va signar aquesta ordre. Uns 50.000 infants han mort de diarrea per la suspensió dels ajuts. Prop de 60.000, per malnutrició. Uns 30.000, per malària, de la qual s’han infectat uns 4 milions més del que l’haurien patit si la prevenció i l’atenció que rebien gràcies a USAID s’hagués mantingut. La Sida s’ha endut prop de 6.000 vides de nens i nenes. Un informe de ISGlobal conclou que aquestes retallades provocaran 14 milions de morts al món, la tercera part d’elles seran de menors de 5 anys.

Han passat quatre mesos des de que Trump va assumir la presidència dels Estats Units. La mort cada mes de 50.000 nens i nenes porten la seva signatura. Les bombes de Benjamin Netanyahu n’han matat un promig de mil cada mes des de l’octubre del 2023.

El Tribunal Penal Internacional ha demanat que es detingui Netanyahu per crims contra la humanitat. A què espera per demanar que detinguin Trump? No sé si cap dels dos pot dormir tranquil cada nit. Tant de bo ho haguessin de fer en una presó des de la qual no poguessin enviar avions a bombardejar hospitals, cases o camps de refugiats ni firmar “ordres executives” assassines!

La entrada Dormir quan les teves decisions polítiques maten nens se publicó primero en El Triangle.