A aquestes alçades resulta més que evident que estem afectats de ple per una seriosa crisi per accedir a un habitatge digne. Una crisi que ja està condicionant la vida de moltes persones, sobre tot dels joves que veuen molt difícil poder emancipar-se i construir la seva independència.
Ara, si no hi ha altres fets que contaminin el debat polític, cosa difícil darrerament, la crisi de l’accés a un habitatge digne està present als mitjans de comunicació, a les tertúlies, a les cambres legislatives i en la negociació dels diferents pressupostos. Podem pensar que ja era hora, però no, el moment del debat social i l’acció hauria d’haver estat molt abans. Com es diu popularment, malauradament ens ha agafat el toro.
Aquesta és una crisi anunciada des de fa temps, que es veia venir, que donava prous senyals d’alerta i malgrat això tots, tots els grups polítics sense excepció s’han posat de perfil. Els senyals d’alerta eren, i hi són. La mantinguda pujada del preu del lloguer, que en aquests moments pot significar entre el 39-40% dels ingressos de la unitat familiar quan la mitjana europea és del 22-23%, la manca d’habitatge per llogar sobretot a les grans ciutats, els desnonaments per manca de pagament de la renda i l’encariment del preu dels habitatges i del crèdit eren senyals evidents de que el problema esclataria. D’altra banda el poc parc d’habitatge es va drenant de forma mantinguda. Segons el sindicat CCOO, cada any entre 40.000 i 50.000 habitatges amb algun tipus de protecció púbica passen al mercat lliure amb una reposició de només 8.000 habitatges anuals d’aquesta categoria.
El govern ha anunciat que té la intenció d’acabar amb el retorn al mercat lliure dels habitatges promoguts amb l’esforç de tots, mantenint-los de forma permanent en l’àmbit públic. Aquesta mesura ja es contenia en l’article 16 de l’esmentada llei estatal 12/2023, de 24 de maig pel dret a l’habitatge però la seva regulació va ser declarada inconstitucional per sentència del Tribunal Constitucional (TC) 79/2024, de 21 de maig, per invasió competencial per part del legislador. En conseqüència, i tenint en compte que aquesta llei es va aprovar amb els vots en contra del PP, Vox, C´s, PNV, Junts per Catalunya, PdCat i Coalició Canària crec que s’imposa un esforç sincer per part de tots de consensuar un text que superi el control del TC i faci possible la mesura de protecció pública permanent dels habitatges.
Recomano la lectura del preàmbul, o justificació de motius de la llei 12/2023 ja que ofereix una informació valuosa i en relació a la pèrdua de patrimoni públic d’habitatge diu: “Valgui la dada que, del total dels habitatges construïts entre l’any 1962 i l’any 2020, el 31,5% van ser habitatges protegits; és a dir, uns 5,7 milions d’habitatges que es van promoure a l’empara d’algun règim de protecció pública, però que en la seva majoria i malgrat l’important esforç públic que es va fer en la seva promoció i construcció, han deixat d’estar subjectes, en terminis relativament curts, a cap tipus de límit de venda o lloguer”.
Parc d’habitatges públics construïts, en la seva major part durant la dictadura franquista, qüestió a reflexionar. Imaginem doncs, per un moment, el que significaria disposar ara de 5,7 milions d’habitatges per ajudar a fer efectiu l’accés a un de digne.
Recordem també fets com la venda l’any 2013 de 1.806 habitatges públics per part de l’ajuntament de Madrid, sent alcaldessa Ana Botella, al fons d’inversió Blackstone. Els veïns van iniciar accions legals, però finalment, l’any 2022, l’Audiència Provincial de Madrid fallà declarant que venda havia estat legal i sense ocasionar perjudici als llogaters. Una altra manera de drenatge d’habitatge protegit de titularitat pública a favor del sector privat.
L’any 2023 es va publicar l’informe “La promoció d’Habitatges en els Plans Estatals i en els Fons Next Generation. La insuficiència d’instruments i pressupostos” obra dels professors García Montalvo, Raya i Sala Roca editat per la Càtedra Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i per la Asociación de Promotores Constructores de Edificios (APCE) i accessible per internet.
Amb relació a la política d’habitatge en la nova època democràtica, es diu: “Des de l’òptica de la promoció d’habitatges, cal esmentar que en els primers Plans els incentius per fomentar lloguer de protecció oficial va ser residual. De fet, el Pla Estatal d’Habitatge de 1981 ni tan sols ho contempla, bàsicament perquè el punt focal estava en continuar promovent l’accés a un habitatge en propietat, fórmula àmpliament potenciada a Espanya al llarg de la segona meitat de segle XX, i els estímuls per aconseguir-ho no eren exclusivament els que consten als diferents Plans sinó que, a partir de l’any 1979, es complementen amb mesures fiscals que feien més atractiu el mercat immobiliari de compra d’habitatges” (Álvarez Borja, N., 2014: 53).
I afegeix: “El resultat mostra que els habitatges protegits construïts a Espanya des del 1981 arribarien a 2,4 milions i, des del començament de la democràcia serien 3,3 milions. A Catalunya aquestes xifres assolirien les 214.000 i les 318.000 respectivament. Però sens dubte el gran impuls de l’habitatge de protecció oficial es va produir durant els anys 50 i 60 on, en algun any, tots els habitatges construïts eren de protecció oficial. El còmput d’habitatges de protecció oficial des del 1960 suma 6,2 milions per al conjunt d’Espanya i 800.000 en el cas de Catalunya”.
Cal tenir en compte les següents dades actuals: A Espanya el parc d’habitatge públic representa el 2,5% del total, quan la mitjana europea és del 9,3%. Concretament a França el percentatge d’habitatges socials de lloguer és del 16,8%, al Regne Unit del 17,6%, a Suècia del 19% i dalt del podi, Països Baixos amb el 30%. Una forma eficaç d’influir en el mercat privat del lloguer d’habitatges. Estem molt endarrerits i arribar a xifres similars significa anys de polítiques públiques mantingudes. En un recent informe, el Banc d’Espanya estima el dèficit d’habitatge de lloguer social en 1,5 milions d’habitatges per arribar a la mitja europea. En resum, els poders públics han actuat amb desídia i la ciutadania no ha sortit al carrer ha reivindicar aquest dret bàsic, fins ara.
Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i una autoritat en la matèria, en l’entrevista concedida a La Vanguardia digital el passat 28 d’octubre, sosté que en la crisi del 2009 va deixar de construir-se habitatge i d’haver-hi crèdit accessible. Afegeix que, a més, aquesta crisi provocà problemes per atendre els lloguers i les quotes hipotecàries i els conseqüents desnonaments. L’any 2017, amb la recuperació econòmica, no hi havia mercat suficient d’habitatge, ni facilitats d’accés al crèdit. De les dades contingudes en l’informe esmentat, es comprova que des de l’any 2013 es produeix un important descens en la construcció d’habitatge protegit.
Una altra dada a tenir en compte és l’increment de la població catalana en 1.753.331 persones entre l’any 2000 i el 2024 i per tant en la corresponent necessitat de disposar d’habitatges dignes i accessibles.
El febrer del 2007, el president de la Generalitat José Montilla ja reconeixia que “l’habitatge és una de les principals preocupacions especialment pels joves” i anuncià, en el marc d’un Pla Nacional per l’Habitatge, la construcció de 50.000 habitatges protegits, la meitat d’ells de lloguer. La crisi del 2009 no va fer possible aquest propòsit.
Podem dir, doncs, que almenys des de la segona meitat de la dècada del 2000 les administracions comencen a tenir constància que l’accés a un habitatge digne podria arribar a se un greu problema, però aquesta preocupació no es va traduir en efectives polítiques públiques.
Però és que, a més, les administracions s’han dotat d’unes institucions d’autocontrol per tal d’atendre les queixes dels ciutadans davant la mala actuació de les administracions públiques: els Defensors del Poble o Síndics de Greuges. Aquestes institucions de control també poden actuar d’ofici quan observin mal funcionament dels servis públics o manca de respecte dels drets de la ciutadania.
En els informes anuals de les institucions Síndic de Greuges de Catalunya i Sindicatura de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona es fan referències constants als problemes per fer realitat el respecte al dret a la disposició d’un habitatge digne i de forma més constant i enèrgica, durant la darrera dècada.
El Síndic de Greuges de Catalunya, l’any 2007, elaborà un informe extraordinari titulat El Dret a l’habitatge: Obstacles i límits. Es tracta d un informe de 93 pàgines i on es formulen 42 conclusions i suggeriments entre els que es poden destacar la necessitat de disposar més sol, més habitatge social i més dotacions financeres, estimular l’oferta d’habitatges de protecció en règim de lloguer concertant l’actuació dels diferents agents públics i privats que intervenen i contemplar la possibilitat d’exercir per part de les administracions els drets de tempteig i retracte per incrementar el parc públic d’habitatge.
El desembre de l’any 2012, a Oviedo, i impulsats pels problemes derivats de la crisi econòmica, es celebrà una reunió de les diferents defensories d’Espanya per tal de tractar específicament el dret a disposar d’un habitatge digne. Entre d’altres consideracions, insten als poders públics a promoure el lloguer social d’habitatges com alternativa al desnonament i posar en marxa de forma urgent el Fons Social d’Habitatges i dotar-lo dels suficients immobles per donar resposta als adquirents de bona fe que siguin desnonats per causes sobrevingudes. L’any 2013, el Síndic de Greuges de Catalunya recordà a les administracions que han de liderar i impulsar la construcció d’habitatges socials i no vendre aquest patrimoni a tercers. L’any 2015, en una nova trobada dels defensors autonòmics, aquests demanaren a les administracions públiques que incrementessin i reforcessin el parc d’habitatge públic de lloguer davant l’increment de problemes a causa de la crisi econòmica. Al juny de l’any 2020 denuncià la manca de recursos públics per fer front a les necessitats d’habitatge, denúncia que va reiterant al llarg dels anys següents fent també referència als problemes de salut física i psíquica que ocasiona la manca d’habitatge digne.
Per la seva banda, la Sindicatura de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona, en l’informe corresponent a l’any 2011, va denunciar amb contundència el que considerà “una política erràtica de tots els poders públics en matèria d’habitatge”, l’elevat preu dels lloguers i la manca de recursos públics. “Tothom ha de tenir un allotjament digne compatible amb la condició humana”, afegeix. L’any 2012 tornà a recordar que l’oferta d’habitatge “és ínfima per absorbir la necessitat actual” i que la situació ha empitjorat. L’any 2015 recomanà “planificar i prioritzar pressupostàriament a través del consorci i amb la Generalitat la provisió de pisos destinats a polítiques socials d’habitatge que permetin assolir l’objectiu de solidaritat urbana del 15% d’habitatges principals a Barcelona en el termini de 20 anys des de l’entrada en vigor de la Llei catalana 18/2007, de 28 de desembre del dret d’habitatge”. L’any 2016 es recordà que “reiteradament des de l’any 2005, s’ha instat al Consell Municipal a prendre iniciatives concretes i efectives per a la realització del dret a l’habitatge digne que ja en aquella època no s’atenia suficientment des dels recursos per als pisos de protecció oficial”. Més endavant també es recordà que sense habitatge no és possible “poder programar a mitjà i llarg termini les necessitats personals i familiars o quan s’obliga a fer un esforç econòmic desproporcionat”. En definitiva no es poden atendre altres aspectes per una adequada realització personal en els diferents aspecte de la vida personal, professional i familiar. En els informes corresponents als anys 2017 i 2018 es destaca de manera especial, sobre altres qüestions, la dificultat per l’accedir a un habitatge digne.
Estàvem avisats i anem tard. En tant no donin resultat les polítiques que es puguin posar en marxa caldrà trobar solucions imaginatives i sobretot eficaces. Ara molt més complicat que quan, ja fa uns anys,entre tots dipositàvem la confiança en el funcionament suposadament espontani i natural del mercat. El mercat ha acabat dictant les seves regles del joc incrementant els sectors de població vulnerable. És inajornable un pacte de les forces polítiques i la col·laboració de la iniciativa privada per afrontar un gravíssim problema que, afecta el dret de les persones i també la bona marxa general de l’economia.
