No és aquest el lloc per tractar amb profunditat les vicissituds del redactat i aprovació, però si vull compartir  algunes reflexions i experiències viscudes.

Com a resultat de les eleccions celebrades el 16 de novembre de 2003  es formalitzà el denominat Pacte del Tinell pel qual el PSC, ICV i ERC acordaven formar govern sota la presidència de Pasqual Maragall. S’incloïen els compromisos d’elaborar un nou estatut de Catalunya i excloure al PP de qualsevol acord o pacte de govern a Catalunya o a les Corts Generals.

En la meva opinió dos greus errors. Desprès de 23 anys de govern de CiU obrir el meló de redactar i negociar un nou estatut era apostar per tensions i enfrontaments innecessaris en un moment nou en el que calia prioritzat l’acció de govern i de gestió sobre les coses concretes, mostrant de què eren capaces les forces dites de progrés. I d’altra banda, excloure al PP, i per tant als seus votants, de les dinàmiques pròpies de l’acció política com la negociació, l’escolta i la participació, és contrari al que jo entenc com a govern en democràcia. Mesos desprès el PP va ser recuperat.

El cert és que amb la preparació d’un nou estatut d’autonomia s’obrí la caixa dels trons i una cursa frenètica entre els partits nacionalistes per demostrar qui era més en tot. Més nacionalista, més agosarat, més radical en la defensa de Catalunya, qui era més ambiciós en acaparar l’exercici de més competències més enllà del marc constitucional. Un assaig, del que després seria el Procés durant el qual tot era vàlid per assolir la independència. I és que com desafortunadament va dir el president Torra la democràcia estava per sobre de la llei. Una afirmació conceptualment totalment errònia i del tot ambigua. I el PSC qué? Doncs el PSC es va sentir totalment desbordat i desorientat. Més tard el president Maragall reconeixeria aquests errors.

Com a mostra del desgavell, fugida endavant i manca de rigor aporto dues experiències directes.

Sent jo assessor de la institució del Síndic de Greuges de Catalunya el seu titular, Rafael Ribó, em cridà per fer el despatx setmanal. Aprofità per comentar-me que havia pensat demanar  a la comissió del Parlament que estava treballant en la proposta de nou estatut, que inclogués l’exclusivitat del Síndic de Greuges en la supervisió de l’actuació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, així com la supervisió de l’Administració de l’Estat a Catalunya segons els acords que s’arribés amb el Defensor del Pueblo. Demanà la meva opinió. Li vaig contestar que no creia que pogués prosperar aquesta pretensió ja que era contrària a les previsions de la Constitució i de la Llei orgànica del Defensor del Pueblo. Em contestà, amb to de suficiència i prepotència, que ell ho demanaria. I la seva petició es va incloure. Curiosament el ribot no va actuar contra Ribó, però el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquesta previsió estatutària.

Segona experiència a compartir. Ismael E. Pitarch, el meu professor de dret constitucional i ciència política, era en aquell moment lletrat major del Parlament i assistia jurídicament a la comissió parlamentària encarregada de la redacció del projecte de nou estatut. Algunes vegades, a darrera hora de la tarda, coincidíem al carrer ja camí de retorn a casa. Sense aportar detalls, es lamentava amargament del to i baix nivell dels debats al si de la comissió. El veia francament frustrat i desesperançat. Per cert va ser ell qui va proposar, en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), el nom i la figura institucional del Síndic de Greuges de Catalunya.

El resultat del treball de la comissió va ser un mamotreto farragós de 223 articles, 15 disposicions addicionals, 2 transitòries, 1 derogatòria i 4 finals ple d’arestes i rebaves per provocar l’actuació del ribot, amb raó o sense, i en qualsevol cas les esmenes del Tribunal Constitucional.

Els entesos diuen que els textos constitucionals o amb vocació estatutària, han de ser el més  clars, concisos i curts possible. La Constitució Espanyola té 169 articles, l’Alemanya 146, la Italiana 139  i la Constitució Francesa 89.

A Catalunya hi ha vocació de singularitat i de deixar-ho tot bien atado. Però ni així ens aclarim.

La entrada De l’Estatut de Catalunya i d’altres coses se publicó primero en El Triangle.

Així que quan ens plantegem situacions de futur com fer unes obres de reforma a casa, planificar un viatge o suportar les despeses bàsiques ordinàries, establim uns pressupòsits en funció dels recursos de que en disposem, o en disposarem, i el cost de l’activitat desitjada o de les necessitats inevitables. Amb anticipació, pressuposem, que tindrem uns determinats recursos, ingressos o estalvis, per atendre determinades despeses futures. En definitiva, fem pressupostos econòmics. I aquests pressupostos ens permeten saber on estem i què podrem fer i què no.

Disculpeu aquesta reflexió tant obvia, tant bàsica però crec que pot ajudar a entendre que en la gestió d’allò que és públic les bases i els principis són similars als de l’economia domèstica amb la comprensible complexitat afegida.

Si estem d’acord que la política, que no la politiqueria, és l’acció de comandar i gestionar allò que de forma consensuada acordem que és d’interès comú, col·lectivament també necessitem disposar de pressupostos econòmics públics adaptats a les noves realitats i definir quins projectes i polítiques públiques volem dur a terme i de quins recursos disposem per fer-ho possible.

La norma fonamental per la que es regeix la nostra convivència col·lectiva és la Constitució. El seu article 134.2 diu: Els Pressupostos Generals de l’Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s’hi consignarà l’import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l’Estat.

L’apartat 4 del mateix article preveu que si els pressupostos de l’Estat no s’aproven abans del primer dia del exercici econòmic corresponent, els pressupostos de l’exercici anterior restaran prorrogats.

Bàsicament els ens territorials com els municipis, províncies i comunitats autònomes i els organismes públics amb gestió autònoma funcionen de manera similar.

Doncs bé, els pressupostos generals de l’Estat, corresponents a l’any 2023, s’han prorrogat en dues ocasions. Per tant, durant els anys 2024 i 2025 s’ha funcionat amb les previsions corresponents a l’any 2023.  Exactament el mateix cas afecta a la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Barcelona ha estat funcionant amb pròrroga dels pressupostos corresponents a l’any 2024. Presento el cas d’aquestes tres administracions per la seva importància però segur que hi han moltes altres funcionant amb pressupostos prorrogats.

La crispació existent en la vida pública i en la relació entre partits, la pèrdua de la cultura del diàleg i el consens, l’objectiu principal de tombar a l’adversari polític perdó, a l’enemic i la debilitat en el govern d’aquestes institucions fa pensar que durant l’any 2026 es continuarà amb pressupostos prorrogats.

Es acceptat que els pressupostos econòmics són la norma principal, la més important que es pot aprovar ja que orienta i fa possible el govern de lo públic. A grans trets, es pot dir que, sense pressupostos actualitzats, els equips de govern no poden definir i executar prioritats, modificar partides econòmiques, adaptar els recursos a les noves realitats, intentar la transformació de situacions per millorar-les o modificar recursos en partides que han quedat obsoletes. Sense pressupostos aprovats i actualitzats no hi ha política d’aquella de la bona.

Amb pressupostos econòmics prorrogats, els governs es converteixen en mers gestors del dia a dia però sense capacitat d’iniciatives d’importància real i transformadora. L’execució de polítiques públiques substancials resta bloquejada. Però el conjunt de la societat això no ho ha de tenir en compte i es manté exigent en la qualitat de la prestació de serveis públics. Mentre, la classe política o una part d’ella, es baralla.

Posats a fer hipòtesi de futur, pressuposicions, teories conspiratives puc pensar que convocades eleccions generals a les Corts, a la Generalitat de Catalunya o a l’ajuntament de Barcelona els governs d’aquestes institucions, ara en mans socialistes, passin a mans d’aquells que ara es neguen a pactar, a cedir, a consensuar els pressupostos econòmics. I iniciada l’elaboració dels projectes de nous pressupostos, desprès de les corresponents negociacions, els socialistes s’avinguin a aprovar-los cosa que, en principi, seria desitjable i demostració aparent d’un canvi de clima. Així els nous governs podrien executar les seves prioritats, les polítiques públiques per ells definides sense patir especial bloqueig amb la qual cosa quedaria demostrada la inutilitat dels anteriors gestors.

Pervers, desesperançador, politiqueria però possible.

La entrada Sense pressupostos hi ha política? se publicó primero en El Triangle.

Es dirà que cal passar de les paraules als fets. I sí, en la nostra capacitat d’acció la suma de paraules poden acabar sent fets que canviïn, o ajudin, a canviar fets. Aquest darrers dies observem que alguna cosa sembla que estigui canviant en l’actitud de la UE, dels membres de l’ONU i vull creure que també en el comportament malaltís, impostat, teatral i superb de Trump.

Fa 22 anys de la invasió de Irak  patrocinada pels EE.UU i recolzada pel govern espanyol amb Aznar amb els peus sobre la taula junt amb el president Bush. En aquells moments el president Aznar es deuria creure qui sap què. Aquella guerra provocà que la gent sortís de forma indignada i clamorosa al carrer en contra de l’acció bèl·lica gratuïta i fonamentada en una mentida. Les manifestacions van ser multitudinàries i les xifres que es publicaren parlaven de milions de persones a Roma, Madrid, Barcelona, Berlín, Sevilla, Nova York… L’opinió pública equilibrava el poder de les potencies bèl·liques. Moltes paraules dites per moltíssimes persones indignades van fer saber el seu desacord amb els actes dels seus suposats líders politics i van influir en la presa de decisions. Ni la invasió i annexió de Crimea l’any 2014 per part de Rússia, ni la present invasió d’Ucraïna, ni el genocidi de Gaza ens ha tret als carrers com l’any 2003.  En 22 anys han canviat els sistemes transmissió d’informació, de creació d’opinió i de formació de criteris propis, segurament entre altres coses.

La indiferència popular davant atrocitats i agressions a les persones i la normalització d’aquestes conductes han tingut com a conseqüència grans drames humans dels que la majoria en avergonyim i no entenem com han pogut produir-se. Les imatges que contemplem ara de Gaza ja van ser descrites en la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi que va patir aquelles atrocitats en primera persona.

Un altre llibre que ara em ve a la memòria sobre l’actitud de la gent normal  i culta davant els preparatius de drames humans és Los Amnésicos de Géraldine Schwarz. Narra la historia de la seva família originaria de la ciutat alemanya de Mannheim els anys anteriors a l’inici de la Segona Guerra Mundial i les conseqüències dels seus actes davant l’acceptació oportunista de les politiques de Hitler. En una part del llibre, desprès de descriure les decisions de Hitler cancel·lant drets conquerits i de com actuava davant determinats col·lectius, l’autora diu: “La classe obrera no es va rebel·lar. Després del malson de la crisi econòmica, sens dubte aspirava a la comoditat material i l’harmonia social. Era més fàcil renunciar a la lluita contra la burgesia perquè Hitler designava a d’altres com a responsables dels seus mals: la democràcia i els jueus. Els socialdemòcrates i els comunistes a l’exili van constatar amb estupor l’adhesió creixent dels obrers al nou règim…”.

Oi que ens ressonen aquestes paraules en el context actual?. Hi ha el perill de que la història es repeteixi o poder ja s’està repetint mentre ens col·loquem de perfil i ens preocupem per tonteries polítiques domèstiques.

A la resta del món hi ha altres Ucraïnas i Gazas però que ja no surten als papers, ja no se’ls presta atenció però no han deixa’t de ser-hi. Una de les més colpidores és la situació a l’Afganistan d’on l’anomenat món occidental va sortir cuita corrents. El país on pitjor maltractament reben les dones. Què pensa i fa la UE sobre això i nosaltres? I recordeu la guerra civil al Sudan, la crisi del Sahel, la dels Grans Llacs, República Democràtica del Congo, Iemen, Síria, Pakistan i Myanmar i d’altres conflictes que de forma incorrecte podríem denominar de baixa intensitat?

No voldria que un altre Primo Levi hagi d’escriure sobre l’infern viscut. Bé, de fet el material per escriure la nova versió ja el tenim amb les imatges que ens arriben de Gaza i aquelles que no ens arriben d’on sigui. No voldria que la nostra generació fos protagonista d’un altre llibre com Los Amnésicos. Sembla que fem esforços per oblidar o mirar cap a una altra banda quan no ens agrada allò que veiem o no sabem què fer.

Passem, com sigui de les paraules als fets. Cal mobilitzar-nos i fer-nos sentir però la gent normal, necessitem de l’actuació decidida dels representants politics i la col·laboració activa dels mitjans de comunicació democràtics i responsables.

La entrada El nostre genocidi se publicó primero en El Triangle.

L’esquerra tradicional i benpensant es troba perplexa i despistada preguntant-se el perquè d’aquest fet i on ha fallat. I segurament ho fa, ho fem, sense mala fe des d’una posició de superioritat moral, dipositaris d’allò que ha de ser correcte per assolir una societat més justa.

Resulta difícil en l’espai de que disposo tractar amb profunditat la complexitat de la qüestió. Per això apunto només quatre qüestions per si ajuden a reflexionar i a redreçar la confiança en les polítiques de progrés.

El passat dilluns 26 de maig, en un acte organitzat per Federalistes d’Esquerres a Sant Cugat del Vallès que s’etiquetà com El món ja no és el que era el catedràtic de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la universitat de Vic Josep Burgaya va contestar una pregunta formulada per l’exsenadora Victoria Camps sobre el perquè d’aquest vot estrany. Josep Burgaya  va venir a dir que l’esquerra més radical havia abandonat el discurs més social, més econòmic en detriment de les classes més desfavorides. Al seu parer s’ha fomentant un discurs més enfocat a les identitats i llibertats personals en perjudici del sentit de pertinença social i problemes més immediats com el dret a un habitatge i treball digne. Falta, va dir, un discurs sòlid en benefici de les noves classes més precaries.

El 26 de maig Iván Redondo va publicar a La Vanguardia un article que titulà El fill del veí. En síntesi deia que quan un ciutadà, qualsevol fill de veí, no podia accedir a un treball amb un sou digne i tampoc a un habitatge ja sigui de lloguer o de compra, podria percebre que la democràcia l’era un destorb, una cosa prescindible. També feia esment a les declaracions del CEO de Renault Luca de Melo que va dir que en l’actualitat un treballador de Renault tenia serioses dificultats per comprar-se un cotxe dels que fabricava.  Per Ivan Redondo: “la corrosió de la democràcia va del fill del veí i no de la batalla cultural que no és més que el marc per a la comunicació política. Es tracta d’oferir y garantir un lloc al món com a projecte polític”. I afegía: “El vell món social els agredeix i opten per un líder fort que els torni el seu lloc al món, encara que sigui a costa dels valors democràtics i, atenció, de desprotegir les minories”.

El 31 de maig el periodista d’El País, Angel Munárriz feia referència a l’assaig del consultor Antoni Gutiérrez-Rubí, Polarització, societat i algoritmes. Una radiografia de les noves generacions (Siglo XXI, 2025). Va aplegar en una conversa 48 joves entre 19 i 29 anys per extreure conclusions. A continuació resumeixo les 10 frases que transcriu de l’assaig i que identifiquen aquesta generació:

– Si els nostres pares seguien un guió, tenien el futur assegurat. Seguir els passos ara no garanteix res.

– Tots són el mateix. T’intenten enganyar. La  política com a farsa.

–  Alvise diu coses sensates.

– Vas amb por a la discoteca, no existeix la presumpció d’innocència per l’home.

– No pots opinar si no ho fas com la gran majoria.

– No veig les noticies. No me les crec.

– A Instagram, et sembla tot de la teva ideologia.

– Els loops infinits (bucles d’immersió per continuar mirant) són horribles per a l’ansietat.

– Una hora de sèrie és un esforç. No aguanto dos de pel·lícula.

– Tot s’imputa a que som tous.

I, finalment, una reflexió personal. En la sessió de control al govern celebrada al Congres dels Diputats el passat 29 de maig, Pedro Sánchez a una pregunta de Nuñez Feijóo va contestar fent ús de les dades sobre el bon estat de l’economia, del creixement del PIB i de l’IBEX. Nuñez Feijóo va contestar d’una manera inaudita en ell i al meu parer encertada: “El PIB no es menja”.

I és que entre d’altres dades tenim que el 25,8% de la població està en risc de pobresa o exclusió social i en el cas dels menors de 16 anys el percentatge és d’un insuportable 34,7% segons dades de l’INE. I els joves necessiten l’estalvi de 16 anys no per pagar un pis, sinó per poder pagar l’entrada. Tenim un problema greu de desigualtat social, de distribució equitativa de la riquesa que genera el país.

Atenció que el PP, la dreta, pot avançar a l’esquerra per l’esquerra fent veure que reivindica valors de l’esquerra.

La entrada Aquests que voten sense saber se publicó primero en El Triangle.

Desprès d’1 any i 8 mesos, la represàlia del govern d’Israel ja ha ocasionat uns 50.000 morts, la destrucció de les infraestructures de la Franja, la desaparició de la majoria dels habitatges i el desproveïment de les necessitats bàsiques que ara ja es manifesten en morts per fam.

Mentre, tinc la sensació que la culta, ben pensant i desconcertada Europa, no sap què fer. Normalitzem greus situacions de patiment i mort com Gaza, Ucraïna i altres crisi en un món que sembla està en guerra per fascicles. I volia fer algunes reflexions sobre tot això i per calmar la meva consciència, deixar dit que no estic d’acord i em revelo contra aquesta situació sent conscient al mateix temps de la meva impotència.

I en això estava quan escolto el discurs d’en Josep Borrell en resposta a l’atorgament del Premi Europeu Carlos V. Per tant, estalvio les meves reflexions i transcric les seves paraules. Per mi, ningú millor que ell. Quina diferencia davant l’actitud de la seva successora en la diplomàcia europea, Kaja Kallas!

Aquest és un resum de la seva intervenció:

La segona vegada que la història em va trucar per telèfon va ser el 7 d’octubre del 2023. El 5 d’octubre del 2023 acabava una de les meves visites al front a Ucraïna. Abans de tornar a Brussel·les vaig anar a visitar el memorial de Babi Yar, un barranc a prop de Kíiv on els nazis van assassinar 35.000 jueus a la tardor del 1941. Els seus cadàvers continuen enterrats al fons d’aquells barrancs. Encara no havien industrialitzat la mort recorrent a les cambres de gas. Els van matar un per un amb un tret al clatell.

Els seus cadàvers continuen allà, a la petita sinagoga erigida dalt del turó, i jo vaig acompanyar el rabí en una pregària en record de les víctimes. Eliminar éssers humans per la seva pertinença a un grup ètnic és una de les majors barbaritats que la humanitat ha estat capaç de fer. I en això nosaltres, els europeus, hem estat excel·lents, i els jueus han pagat un preu altíssim.

Però no van ser els palestins. No tenim dret a transferir als palestins la nostra responsabilitat ni a fer-los pagar per expiar els nostres complexos de culpa.

Des de Brussel·les, l’endemà al matí, el telèfon va tornar a sonar per dir-me que hi ha un atac massiu contra els kibutz a la Franja de Gaza, i tots vam condemnar l’atac terrorista de Hamas i vam proclamar el dret d’Israel a defensar-se, però el dret, com tots els drets, té els seus límits, que són els del Dret Internacional i el Dret Humanitari.

En la seva resposta, Israel ha violat totes aquestes normes, utilitzant sistemàticament la fam de la població civil com a arma de guerra, provocant amb els seus bombardejos més de 50.000 morts entre la població de Gaza, la majoria dones i infants. A Gaza s’hi han llançat bombes equivalents a tres vegades la capacitat destructiva de la bomba atòmica d’Hiroshima.

Fa mesos que no entra res a Gaza. Ni menjar, ni carburant, ni aigua, ni serveis mèdics. Res. Així ho han proclamat i executat els ministres de Netanyahu. Tots sentim els propòsits dels ministres de Netanyahu, que són declaracions d’intencions genocides. Es pot morir d’un tret al clatell, es pot morir en una cambra de gas i també es pot morir de fam, i en qualsevol cas es tracta de la voluntat d’exterminar un poble. Ens trobem davant la major operació de neteja ètnica des de la Segona Guerra Mundial, per crear un lloc esplèndid de vacances un cop s’hagin retirat els milions d’enderrocs i els habitants de Gaza hagin marxat.

Un error no justifica un altre error.

Europa té capacitat i mitjans per protestar i influir en la conducta d’Israel i no ho fa. Subministrem la meitat de les bombes que cauen sobre Gaza.

Els europeus ho hem confiat tot al dret i al comerç, i ara hem de confiar en la força i en la capacitat d’influir, i això significa tenir capacitat defensiva, que no tenim, ja que l’hem delegada als Estats Units. Hem de tenir capacitat de contribuir a la pau al món, i aquesta és la tasca d’una generació. Que agafi el testimoni de la nostra. Que sigui capaç d’assumir pors i responsabilitats. Necessitem unir-nos més.

Faig una crida als joves europeus perquè entenguin que la pau no és l’estat natural de les coses. L’estat natural de les coses és el conflicte, i per fer front als conflictes no cal tenir només capacitats intel·lectuals, econòmiques o basades en el dret, que de vegades no es respecta, i si no existís la policia, els tribunals serien poc eficaços.

Recomano la seva escolta completa a: https://www.youtube.com/watch?v=RDk1gR7Jb8w

Ja n’hi ha prou!

La entrada No vull ser còmplice se publicó primero en El Triangle.

Just al voltant de la Setmana Santa han coincidit els següents fets: La projecció de la pel·lícula El Cónclave, l’hospitalització del Sant Pare Francesc, la publicació del llibre de Javier CercasEl loco de Dios en el fin del mundo i, finalment, el dilluns de Pasqua la mort del Sant Pare. A aquests fets es pot afegir, o no, l’especial inquietud que cadascú pugui tenir per les qüestions que tinguin a veure amb allò que podem entendre com l’espiritualitat, la religiositat o el misteri de la vida.

Jo, com molts dels que encara no han abandonat la lectura d’aquestes línies, hem estat educats en un context de cultura cristiana-catòlica. El meu recorregut personal ha estat assistir fins als 14 anys a una escola amb forta presència de religiositat litúrgica ja que feia d’escolà i per aquest motiu l’escolarització sortia de franc. Va ser temps d’avorriment, monotonia i sense sentit. En mi no va arrelar el sentiment religiós. Al voltant dels 16 anys, i ja en un altre col·legi, durant uns dies de retir al santuari de Nostra Senyora dels Àngels a Girona, una reflexió sobre el passatge evangèlic dels deixebles d’Emaús dirigida pel jesuïta Josep Lluís Corrons, desvetllà en mi no tant la fe en Déu, sinó més aviat l’interès per l’experiència espiritual. I així evolucionà en un context on predominava l’experiència religiosa lligada al compromís pel canvi social i als valors evangèlics de fraternitat, solidaritat i proximitat als més desafavorits. I d’aquí vaig passar als contactes amb Cristians pel Socialisme i simultàniament a la inquietud per les coses de la política, en la seva  millor accepció, per aconseguir una societat més justa, més equitativa. D’adult arribà l’etapa de la indiferència religiosa que en cap cas ha significat renúncia expressa al fet espiritual.

Quan ara, doncs, em pregunten si crec en Déu, si soc creient, trigo una estona a contestar. Primer caldria que ens poséssim d’acord en què vol dir Déu, fe, vida eterna, creure…. Si creure, o tenir fe, vol dir tenir la certesa sobre que allò que s’afirma és cert, puc dir el següent: no crec en un déu antropomòrfic, amb una personalitat individual i representada. No crec en una divinitat que castiga els dolents i premia els bons. Qui és qui? No tinc la certesa d’una vida eterna, ni en la resurrecció recuperant el meu cos i les meves pertinences com els mitjons, el cotxe i el saldo que pugui quedar a La Caixa. Soc doncs ateu?. No, si per ateisme entenem la negació absoluta, ser militant de la negació d’allò sobrenatural, d’allò que pugui considerar-se diví. Penso que l’ateisme és la creença en la no certesa del més enllà, la no creença en el misteri de la vida. Per mi és una altra forma de fe. Em considero agnòstic? Doncs tampoc si per agnosticisme es considera indiferència. Sí, si es considera que certes preguntes no tenen resposta o, al menys de moment, no poden ser explicades mitjançant el raciocini.

Tinc curiositat per saber el perquè de les coses. Però el misteri de la vida, per què existim en lloc de no ser-hi, com va començar tot i què ens depara el futur són respostes que em resulten inabastables. I no em conformo.

No per obtenir aquestes respostes, sinó per pura curiositat i entreteniment acabo d’assistir a un seminari de sis sessions sobre el big-bang. La ciència explica, més o menys, que aquest viatge va començar aproximadament fa 14.000 milions d’anys. I abans què? El no res. Resulta imaginable “el no res”?  El mateix dia que acabava el seminari llegia unes declaracions del jesuïta Xavier Meloni que afirmava: “Quan la Biblia diu ‘I Déu creà el món del no res’, està parlant del big-bang”. Ni ho afirmo, ni ho nego. Però què seria el “no res”? Misteri inabastable.

Sembla que Chesterton va dir que “no es pot evadir el tema de Déu”. Substitueixo Déu, pel misteri de la vida, de l’existència. Podem evadir-nos de la pregunta, el dubte o ens apuntem als que tenen certeses, creences?

El dubte no paralitzant, ajuda a avançar, a fer troballes. Significa progrés i inconformisme.

En la pel·lícula El Cónclave, el degà del col·legi cardenalici, magistralment interpretat per l’actor Ralph Fiennes, es dirigeix als cardenals en el que sembla un discurs ordinari, ple de llocs comuns. Abandona la lectura del que portava escrit i improvisa una fantàstica defensa del dubte en mig de crèduls/creients cardenals. Del tot recomanable.

Perquè, el perquè de tot plegat potser no ho sap ni Déu.

La entrada No ho sap ni Déu se publicó primero en El Triangle.

Setembre de 1941. El meu pare  desprès d’haver lluitat a les trinxeres defensant la República, fent el servei militar a Larache, escriu a la que seria la meva mare i li diu: “he tenido la ocasión de leer otra vez “Amor”, “24 horas de la vida de una mujer” y “Primavera Mortal”, las he encontrado tan bonitas  como la primavera. ¡Hacía tanto tiempo que no leía algo bueno!“. Llegit aquest comentari vaig sortir de casa amb la sort de trobar a la llibreria del barri Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona de Stefan Zweig, editada per Quaderns Crema en català i per Acantilado en castellà. Crec que no cal presentar a Stefan Zweig. Un monstre de la novel·la i del relat de la vida, la seva i la dels altres.

En la contraportada de la versió en castellà, es transcriu una part del contingut: “¿Usted no encuentra, pues, odioso, despreciable, que una mujer abandone a su marido y a sus hijas para seguir a un hombre cualquiera, del que nada sabe, ni siquiera si es digno de su amor? ¿Puede usted realmente excusar una conducta tan atolondrada y liviana en una mujer que, además, no es ya una jovencita y que siquiera por amor a sus hijas hubiese debido preocuparse de su propia dignidad?”.

Escrita l’any 1927 aquesta novel·la de 100 pàgines és una petita joia narrativa en què Zweig ens submergeix, amb una capacitat d’empatia excepcional, en la vida de les dones mitjançant Mistress C., a la qual el narrador descriu com una “anciana i distingida dama anglesa….” amb “…. un aspecte físic summament agradable“. En la novel·la a aquesta anciana se li adjudica una edat de 67 anys a cobert de tota maledicència. Zweig indaga en el ser femení especialment els sentiments de passió, amor, contradiccions, la moral i la llibertat individual.

Segon llibre, Tierra de los hombres d’Antoine de Saint-Exupéry, editat per Ladera Norte. 165 pàgines. Sens dubte el llibre més conegut i llegit d’aquest autor és el Petit Príncep però no és el que ara proposo. En Tierra de los hombres Saint-Exupéry ens parla d’ell mateix fent servir com a matèria primera la seva professió de pilot de rutes aèries postals. Dona testimoni dels països visitats, la condició humana en les diferents cultures, la seva capacitat d’observació, introspecció i el que per ell significa l’experiència de vol. Un llibre en què l’autor mostra, un cop més, una gran sensibilitat i capacitat d’emocionar el lector en aquest cas amb fets reals viscuts per ell.

Tercer llibre, Libertad d’Angela Merkel escrit amb la participació de qui va ser la seva principal col·laboradora en els ministeris i duran els quatre mandats en que va ser cancellera de l’Alemanya unificada, Beate Baumann. Editat per RBA. 792 pàgines.

Es tracta de les memòries de la política alemanya que abasten des de la seva infància fins a la retirada de l’activitat política pública. Nascuda a l’antiga RDA, filla d’un pastor protestant i d’una mare inquieta culturalment que va poder impartir classes de alemany, matemàtiques, llatí i grec però que en ser l’esposa d’un pastor no va poder exercir a l’escola pública. Amb la lectura del llibre es segueix la seva evolució personal, la conscienciació social facilitada per la cobertura que oferia l’activitat del pare, on hi havia lloc pel pensament crític i la reflexió personal compartida en un entorn polític de manca de llibertat personal i col·lectives propi de la RDA. Del seu pare diu: “Un cop finalitzada la guerra, i desprès dels horrors del nacionalsocialisme, estava convençut que per iniciar una nova vida necessitava una ètica basada en la pau. En el seu cas, aquesta ètica va néixer de la seva fe cristiana”. A. Merkel es doctorà en ciències físiques i la seva entrada en el món de l’acció política coincidí amb la caiguda del mur de Berlín el 8 de novembre de 1989.

Al gener de 1991 va ser nomenada, com a membre del nou govern unificat del Helmut Kohl, ministre per Afers de la Dona i la Joventut, només 14 mesos després de la caiguda del mur i arribà a cancellera el novembre de 2005.

La lectura del llibre demostra que en una realitat política actual marcada per l’histrionisme, les males formes i la manca de formulació de polítiques públiques alternatives l’admiració i respecte per l’adversari polític, en aquests cas una persona suposadament conservadora, és possible.

Ah, no oblidi les roses!

La entrada Tres llibres, tres, per sempre se publicó primero en El Triangle.

La seva obra escrita més coneguda és el “crepuscle de les ideologies”. A grans trets, la seva tesi és que les ideologies polítiques estaven desapareixent per l’aproximació entre el pensament socialdemòcrata i el liberalisme conservador així com per la seva evolució a instruments de retòrica utòpica per justificar la conservació del poder. Les ideologies, deia, havien de deixar pas a un govern dels més experts, de tecnòcrates que basessin les seves accions i polítiques no en les emocions i sentiments més ideals, sinó en la racionalitat. L’estat es convertia en un pur instrument, en un estat tecnocràtic per assolir el desenvolupament econòmic i tecnològic.

La paradoxa és que aquest sistema de pensament també resulta ser pura ideologia amb les  adherències pròpies, positives i negatives, com la resta. Així, anunciava un ocàs de les ideologies a excepció d’aquella que ell defensava, la més racional i objectiva, reforçant l’estat per dur-la a terme. La realitat és que aquella dualitat uniformadora, socialdemocràcia-liberalisme conservador, ha evolucionat i que l’espectre polític, ideològic, ha crescut i s’ha atomitzat.

En aquest nou espectre ideològic apareixen aquelles propostes polítiques que defensen l’aprimament de l’estat i fins i tot, al menys aparentment, la seva desaparició. Un possible crepuscle de l’estat? Els exemples més evidents són les propostes defensades per l’actual president d’Argentina, Javier Milei, i des de fa uns dos mesos, per tot allò que representa el president d’Estat Units, Donald Trump. Tots dos propugnen reduir al màxim possible les funcions i presència de l’estat com a garant del benestar comú i del compliment dels acords i pactes assolits sobre tot en allò que fa referència a les polítiques socials. Com antecedent cal tenir en compte les politiques defensades per la que va ser primera ministra del Regne Unit Margaret Thatcher (1979-1990).

Però no significa tant una desaparició de l’estat, en les seves diferents representacions, com una adaptació d’aquest als interessos de les plutocràcies que ara es presenten amb el rostre ben destapat. I efectivament això significa la desaparició de l’estat en tots aquells àmbits en que aquest actuï com a instrument de tutela dels drets socials i individuals assolits, la protecció i desenvolupament de les persones més vulnerables i l’eliminació de despeses públiques que no aportin un benefici econòmic tangible en benefici dels nous eixelebrats o megamilionaris governants.

La Vanguardia va entrevistar el periodista i activista mediambiental britànic George Monbiot. Referint-se al neoliberalisme afirmava: “vol reduir l’estat en allò que ajuda als pobres, però mai en allò que ajuda als rics com la despesa militar”.

Però hi ha un altre fenomen que potser resulti més preocupant i que aparentment té un origen espontani o innocent. Em refereixo al representat per l’eslògan que es va sentir amb motiu de les dramàtiques inundacions de València. Aquell que deia, “només el poble salva al poble”. O a allò que vaig llegir en una pancarta en la manifestació de Barcelona amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona: “l’estat no em cuida. Em cuiden les meves amigues”. Aquí l’estat ja ha desaparegut. Però qui sinó nosaltres mateixos formem l’estat i els seus òrgans? Els bombers, la policia, els sanitaris, l’exèrcit, aquells que netegen el carrer, els professors…. són estat que s’expressa en persones concretes que presten el servei públic que tenen encomanat. Atenció, perquè aquestes afirmacions, segurament benintencionades, poden ser l’embrió de moviments que facilitin l’accés al poder d’aquells que, de forma conscient, persegueixen l’aprimament de l’estat o el seu canvi al servei dels seus interessos egoistes.

Però així com no es va produir el crepuscle de les ideologies, tampoc tindrà lloc la desaparició de l’estat en tant que organització que ja sigui en un sentit o un altre, amb uns objectius o altres, dona forma als països i fa possible les seves pretensions.

Potser és una analogia forçada, però les ideologies i els estats, com l’energia, no es creen, ni desapareixen. Només es transformen.

La entrada El crepuscle de l’Estat? O no se publicó primero en El Triangle.

Tot i el títol, va més d’Einstein (1879-1955) que de la bomba. Poc de ciència i molt de la condició humana i els seus dilemes tot i que la separació que tradicionalment s’ha considerat entre ciències i lletres crec que és un error.

La visió del documental no requereix cap esforç de comprensió especial de física teòrica o quàntica. Einstein, alemany d’origen jueu, va exiliar-se al Regne Unit i desprès a Estats Units, fugint de l’avenç de l’ideologia nazi.  Quan els periodistes li demanaren que expliqués de forma senzilla la teoria de la relativitat contestà: Una hora assegut amb una noia guapa en el banc d’un parc sembla un minut, però un minut assegut sobre d’una estufa sembla una hora.

La seva formulació teòrica més popular és E=mc2. L’energia és igual a la massa multiplicat per la velocitat de la llum al quadrat. Una petita quantitat de massa pot generar una quantitat immensa, inabastable d’energia. Diuen els entesos que aquesta formulació és la base teòrica que explica la fissió nuclear que va fer possible l’energia atòmica i per tant les armes nuclears. Einstein creia que ell no arribaria a veure la posta en marxa de les reaccions nuclears.

Einstein es proclamava militant pacifista, humanista, internacionalista, defensor del federalisme mundial, del socialisme democràtic i de les llibertats públiques i individuals i la tolerància i igualtat de tots davant la llei. Impossible per ell romandre a l’Alemanya nazi: Només els homes lliures creuen en els invents i obres intel·lectuals que fan que la vida valgui la pena.

Considera, doncs, que l’Alemanya nazi és un perill pel món i afirma: Tinc raons per creure que en el fons d’aquesta empresa (el projecte nazi) hi han altres motius que la cerca de la veritat.

Preocupat per l’avenç del nazisme i el perill d’una nova guerra, declara: Com salvar la humanitat, com salvar a Europa d’un nou desastre? El descontent engendra odi i l’odi condueix a actes de violència, a la revolució i inclús a la guerra.

I afegeix: Les paraules, sense més, no porten als pacifistes enlloc. Han de passar a l’acció. Es necessiten fets. No sóc capaç d’entendre la resposta passiva de tot el món civilitzat davant aquesta barbàrie. No se n’adona que Hitler ens porta a una guerra?

La tensió entre el seu pacifisme militant i la possibilitat de que Alemanya s’avancés en el desenvolupament de l’energia nuclear el portà a enviar una carta al president nordamericà Franklin Roosevelt instant-lo a accelerar els treballs d’investigació en matèria d’energia nuclear i la seva aplicació bèl·lica. Es referia al projecte Manhattan liderat per Estats Units amb la participació de Canadà i Regne Unit. Einstein va ser exclòs del projecte. La seva condició de pacifista militant el feia sospitós. Va ser el físic nuclear Oppenheimer qui va dirigir el laboratori de Los Álamos on es desenvoluparen les bombes nuclears. El 6 i el 9 d’agost a de 1945 (farà 80 anys) es van llençar les bombes atòmiques a Hirosima i Nagasaki. Alemanya havia signat l’armistici el 8 de maig i Hitler es va suïcidar el 30 d’abril.

Eisntein, al conèixer els efectes de les bombes i veure que Alemanya no havia arribat a temps de desenvolupar-la es va penedir de la carta enviada a Roossevelt i es considerà responsable indirecte.

Oppenheimer, era de mentalitat progressista, havia desenvolupat activitats antifacistes i finançant als republicans espanyols durant la Guerra Civil. Al veure la conseqüència de les explosions nuclears expressà el seu penediment. Va dir personalment al president Truman que sentia tenir les mans tacades de sang. Truman va reaccionar expressant que no volia tornar a veure a aquell mal nascut.

En aquests moments tornem a viure moments convulsos a Europa, Nordamèrica i altres zones del planeta. Trump pressiona als països de l’OTAN per que incrementin a un 5%  l’import del PIB que dediquen a armament. Espanya dedica el 1,28%. Mark Rutte, recent secretari general de l’OTAN i Polònia, que ara exerceix la presidència del Consell de la Unió Europa, consideren que el països europeus han d’elevar substancialment la despesa militar. Polònia, amb una llarga frontera amb Russia, dedica a armament el 4,12% del seu PIB.

Eisntein també va dir: Benvolguda posteritat, si no us heu tornat més justos i pacífics i en general més racionals del que som o vam ser, que el diable us en porti.

Ressonen coses, fets, situacions, oi? Encara no tenim prou capacitat de destrucció col·lectiva? O cal ser més realista i menys ingenu. Confio que el diable no estigui preparant la logística per traslladar-nos a l’infern.

Aquest és el panorama i els antecedents.

La entrada Einstein i la bomba dilema se publicó primero en El Triangle.

Volem el canvi i al mateix temps resulta molt difícil, sinó impossible portar-lo terme perquè som incapaços de preveure i construir el futur. Els canvis poden provocar incertesa i inestabilitat. El que avui sembla encertat i acceptat, demà pot considerar-se de forma diferent pel canvi de les circumstàncies  o el pensament predominant. La solidesa dels referents precedents deixa pas a la condició líquida de la construcció social i personal que per la seva pròpia condició és plàstica i com l’aigua, amb el moviment, modifica la seva aparença i s’adapta al continent.

Bauman defineix els canvis, les transicions, com a crisis en un sentit positiu. Un canvi no necessàriament comporta un empitjorament d’allò subjecte a transformació. Les crisis han de considerar-se com a oportunitats de millora. Passa que en el imaginari popular, segurament a causa de les experiències traumàtiques viscudes en l’àmbit social i personal, els moments de crisi s’identifiquen amb pèrdua i patiment.

En l’organització social les institucions polítiques i ara ja l’ordre mundial, estan en crisi de pèrdua d’autoritat i confiança. Un pensament, una decisió, una política pública, uns principis, un programa poden canviar d’orientació, de forma implícita o expressa, per comprensibles raons d’estratègia, circumstàncies que així o determinen o per un frívol oportunisme. I segons com, aquesta volubilitat erosiona les institucions democràtiques que es basen en la confiança i la lleialtat. Els polítics, l’univers polític en el seu conjunt,  són posats en qüestió de forma habitual. Les noticies falses, els interessos inconfessables, l’alteració de valors, les teories conspiradores, la corrupció, la pèrdua del sentit crític i de la cerca de la veritat de forma contrastada hi contribueixen.

Però per amorosir una mica el pessimista panorama i ara que ja han passat les festes nadalenques vull dir que, en la meva opinió i sembla que en la d’uns quants més, hi ha institucions que no tenen res de líquides. Ens apareixen com a edificis sòlids i ben fonamentats. Em refereixo a les loteries en general i a la tradició dels Reis d’Orient, mags entre els mags. Aquestes Bauman no les va tenir en compte.

No sento i no em consta cap malfiança, apaño, fets dubtosos o teories conspiradores amb relació a cap tipus de loteries. La Sociedad Estatal Loterías y Apuestas del Estado i  la Societat Loteries de Catalunya i aquells altres organisme anàlegs, gaudeixen de bona salut, d’alt prestigi, de confiança plena de la població que es juga els quartos i això que aquestes institucions  actuen amb l’aval de l’Estat. Un Estat en crisi de confiança per molts dels jugadors i la ciutadania en general.

I què em dieu de la tradició dels Reis d’Orient, dels Reis Mags? Algú posa en dubte la seva existència i saviesa? Tant el joc de loteria com la tradició dels Reis d’Orient tenen en comú la il·lusió d’aquell que hi participa, l’esperança de que succeirà un fet que considerem agradable. Una esperança que té molt poc o gens de racional.

Per contra, sembla que hem perdut la il·lusió en les persones i en les institucions encarregades del bon funcionament de la societat que d’això tracta l’acció política. Però en política més que il·lusió ha d’haver-hi raó, confiança i lleialtat en les persones i els programes. Transitem ara per una crisi líquida d’aquests requisits. Tot canvia i hi ha incertesa de futur. La paradoxa és que les il·lusions generen solidesa i confiança en els responsables de fer-les possibles i per contra en la gestió política, on la raó i els fets comprovables són fonamentals, es pateix un gran desconcert.

Però si la loteria i els Reis d’Orient s’enfonsen o són qüestionats, no parlaríem ja d’una societat líquida, sinó d’una societat gasosa dissolta i dispersa en la immensitat de l’infinit.

La entrada Institucions sòlides se publicó primero en El Triangle.

Ara, si no hi ha altres fets que contaminin el debat polític, cosa difícil darrerament, la crisi de l’accés a un habitatge digne està present als mitjans de comunicació, a les tertúlies, a les cambres legislatives i en la negociació dels diferents pressupostos. Podem pensar que ja era hora, però no, el moment del debat social i l’acció hauria d’haver estat molt abans. Com es diu popularment, malauradament ens ha agafat el toro.

Aquesta és una crisi anunciada des de fa temps, que es veia venir, que donava prous senyals d’alerta i malgrat això tots, tots els grups polítics sense excepció s’han posat de perfil. Els senyals d’alerta eren, i hi són. La mantinguda pujada del preu del lloguer, que en aquests moments pot significar entre el 39-40% dels ingressos de la unitat familiar quan la mitjana europea és del 22-23%, la manca d’habitatge per llogar sobretot a les grans ciutats, els desnonaments per manca de pagament de la renda i l’encariment del preu dels habitatges i del crèdit eren senyals evidents de que el problema esclataria. D’altra banda el poc parc d’habitatge es va drenant de forma mantinguda. Segons el sindicat CCOO, cada any entre 40.000 i 50.000 habitatges amb algun tipus de protecció púbica passen al mercat lliure amb una reposició de només 8.000 habitatges anuals d’aquesta categoria.

El govern ha anunciat que té la intenció d’acabar amb el retorn al mercat lliure dels habitatges promoguts amb l’esforç de tots, mantenint-los de forma permanent en l’àmbit públic. Aquesta mesura ja es contenia en l’article 16 de l’esmentada llei estatal 12/2023, de 24 de maig pel dret a l’habitatge però la seva regulació va ser declarada inconstitucional per sentència del Tribunal Constitucional (TC) 79/2024, de 21 de maig, per invasió competencial per part del legislador. En conseqüència, i tenint en compte que aquesta llei es va aprovar amb els vots en contra del PP, Vox, C´s, PNV, Junts per Catalunya, PdCat i Coalició Canària crec que s’imposa un esforç sincer per part de tots de consensuar un text que superi el control del TC i faci possible la mesura de protecció pública permanent dels habitatges.

Recomano la lectura del preàmbul, o justificació de motius de la llei 12/2023 ja que ofereix  una informació valuosa i en relació a la pèrdua de patrimoni públic d’habitatge diu: “Valgui la dada que, del total dels habitatges construïts entre l’any 1962 i l’any 2020, el 31,5% van ser habitatges protegits; és a dir, uns 5,7 milions d’habitatges que es van promoure a l’empara d’algun règim de protecció pública, però que en la seva majoria i malgrat l’important esforç públic que es va fer en la seva promoció i construcció, han deixat d’estar subjectes, en terminis relativament curts, a cap tipus de límit de venda o lloguer”.

Parc d’habitatges públics construïts, en la seva major part durant la dictadura franquista, qüestió a reflexionar. Imaginem doncs, per un moment, el que significaria disposar ara de 5,7 milions d’habitatges per ajudar a fer efectiu l’accés a un de digne.

Recordem també fets com la venda l’any 2013 de 1.806 habitatges públics per part de l’ajuntament de Madrid, sent alcaldessa Ana Botella, al fons d’inversió Blackstone. Els veïns van iniciar accions legals, però finalment, l’any 2022, l’Audiència Provincial de Madrid fallà declarant que venda havia estat legal i sense ocasionar perjudici als llogaters. Una altra manera de drenatge d’habitatge protegit de titularitat pública a favor del sector privat.

L’any 2023 es va publicar l’informe “La promoció d’Habitatges en els Plans Estatals i en els Fons Next Generation. La insuficiència d’instruments i pressupostos” obra dels professors García Montalvo, Raya i Sala Roca editat per la Càtedra Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i per la Asociación de Promotores Constructores de Edificios (APCE) i accessible per internet.

Amb relació a la política d’habitatge en la nova època democràtica, es diu: “Des de l’òptica de la promoció d’habitatges, cal esmentar que en els primers Plans els incentius per fomentar lloguer de protecció oficial va ser residual. De fet, el Pla Estatal d’Habitatge de 1981 ni tan sols ho contempla, bàsicament perquè el punt focal estava en continuar promovent l’accés a un habitatge en propietat, fórmula àmpliament potenciada a Espanya al llarg de la segona meitat de segle XX, i els estímuls per aconseguir-ho no eren exclusivament els que consten als diferents Plans sinó que, a partir de l’any 1979, es complementen amb mesures fiscals que feien més atractiu el mercat immobiliari de compra d’habitatges” (Álvarez Borja, N., 2014: 53).

I afegeix: “El resultat mostra que els habitatges protegits construïts a Espanya des del 1981 arribarien a 2,4 milions i, des del començament de la democràcia serien 3,3 milions. A Catalunya aquestes xifres assolirien les 214.000 i les 318.000 respectivament. Però sens dubte el gran impuls de l’habitatge de protecció oficial es va produir durant els anys 50 i 60 on, en algun any, tots els habitatges construïts eren de protecció oficial. El còmput d’habitatges de protecció oficial des del 1960 suma 6,2 milions per al conjunt d’Espanya i 800.000 en el cas de Catalunya”.

Cal tenir en compte les següents dades actuals: A Espanya el parc d’habitatge públic representa el 2,5% del total, quan la mitjana europea és del 9,3%. Concretament a França el percentatge d’habitatges socials de lloguer és del 16,8%, al Regne Unit del 17,6%, a Suècia del 19% i dalt del podi, Països Baixos amb el 30%. Una forma eficaç d’influir en el mercat privat del lloguer d’habitatges. Estem molt endarrerits i arribar a xifres similars significa anys de polítiques públiques mantingudes. En un recent informe, el Banc d’Espanya estima el dèficit d’habitatge de lloguer social en 1,5 milions d’habitatges per arribar a la mitja europea.  En resum, els poders públics han actuat amb desídia i la ciutadania no ha sortit al carrer ha reivindicar aquest dret bàsic, fins ara.

Carme Trilla, presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i una autoritat en la matèria, en l’entrevista concedida a La Vanguardia digital el passat 28 d’octubre, sosté que en la crisi del 2009 va deixar de construir-se habitatge i d’haver-hi crèdit accessible. Afegeix que, a més, aquesta crisi provocà problemes per atendre els lloguers i les quotes hipotecàries i els conseqüents desnonaments. L’any 2017, amb la recuperació econòmica, no hi havia mercat suficient d’habitatge, ni facilitats d’accés al crèdit. De les dades contingudes en l’informe esmentat, es comprova que des de l’any 2013 es produeix un important descens en la construcció d’habitatge protegit.

Una altra dada a tenir en compte és l’increment de la població catalana en 1.753.331 persones entre l’any 2000 i el 2024 i per tant en la corresponent necessitat de disposar d’habitatges dignes i accessibles.

El febrer del 2007, el president de la Generalitat José Montilla ja reconeixia que “l’habitatge és una de les principals preocupacions especialment pels joves” i anuncià, en el marc d’un Pla Nacional per l’Habitatge, la construcció de 50.000 habitatges protegits, la meitat d’ells de lloguer. La crisi del 2009 no va fer possible aquest propòsit.

Podem dir, doncs, que almenys des de la segona meitat de la dècada del 2000 les administracions comencen a tenir constància que l’accés a un habitatge digne podria arribar a se un greu problema, però aquesta preocupació no es va traduir en efectives polítiques públiques.

Però és que, a més, les administracions s’han dotat d’unes institucions d’autocontrol per tal d’atendre les queixes dels ciutadans davant la mala actuació de les administracions públiques: els Defensors del Poble o Síndics de Greuges. Aquestes institucions de control també poden actuar d’ofici quan observin mal funcionament dels servis públics o manca de respecte dels drets de la ciutadania.

En els informes anuals de les institucions Síndic de Greuges de Catalunya i Sindicatura de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona es fan referències constants als problemes per fer realitat el respecte al dret a la disposició d’un habitatge digne i de forma més constant i enèrgica, durant la darrera dècada.

El Síndic de Greuges de Catalunya, l’any 2007, elaborà un informe extraordinari titulat El Dret a l’habitatge: Obstacles i límits. Es tracta d un informe de 93 pàgines i on es formulen 42 conclusions i suggeriments entre els que es poden destacar la necessitat de disposar més sol, més habitatge social i més dotacions financeres, estimular l’oferta d’habitatges de protecció en règim de lloguer concertant l’actuació dels diferents agents públics i privats que intervenen i contemplar la possibilitat d’exercir per part de les administracions els drets de tempteig i retracte per incrementar el parc públic d’habitatge.

El desembre de l’any 2012, a Oviedo, i  impulsats pels problemes derivats de la crisi econòmica, es celebrà una reunió de les diferents defensories d’Espanya per tal de tractar específicament el dret a disposar d’un habitatge digne. Entre d’altres consideracions, insten als poders públics a promoure el lloguer social d’habitatges com alternativa al desnonament i posar en marxa de forma urgent el Fons Social d’Habitatges i dotar-lo dels suficients immobles per donar resposta als adquirents de bona fe que siguin desnonats per causes sobrevingudes. L’any 2013, el Síndic de Greuges de Catalunya recordà a les administracions que han de liderar i impulsar la construcció d’habitatges socials i no vendre aquest patrimoni a tercers. L’any 2015, en una nova trobada dels defensors autonòmics, aquests demanaren a les administracions públiques que incrementessin i reforcessin el parc d’habitatge públic de lloguer davant l’increment de problemes a causa de la crisi econòmica. Al juny de l’any 2020 denuncià la manca de recursos públics per fer front a les necessitats d’habitatge, denúncia que va reiterant al llarg dels anys següents fent també referència als problemes de salut física i psíquica que ocasiona la manca d’habitatge digne.

Per la seva banda, la Sindicatura de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona, en l’informe corresponent a l’any 2011, va denunciar amb contundència el que considerà “una política erràtica de tots els poders públics en matèria d’habitatge”, l’elevat preu dels lloguers i la manca de recursos públics. “Tothom ha de tenir un allotjament digne compatible amb la condició humana”, afegeix. L’any 2012 tornà a recordar que l’oferta d’habitatge “és ínfima per absorbir la necessitat actual” i que la situació ha empitjorat. L’any 2015 recomanà “planificar i prioritzar pressupostàriament a través del consorci i amb la Generalitat la provisió de pisos destinats a polítiques socials d’habitatge que permetin assolir l’objectiu de solidaritat urbana del 15% d’habitatges principals a Barcelona en el termini de 20 anys des de l’entrada en vigor de la Llei catalana  18/2007, de 28 de desembre del dret d’habitatge”. L’any 2016 es recordà que “reiteradament des de l’any 2005, s’ha instat al Consell Municipal a prendre iniciatives concretes i efectives per a la realització del dret a l’habitatge digne que ja en aquella època no s’atenia suficientment des dels recursos per als pisos de protecció oficial”. Més endavant també es recordà que sense habitatge no és possible “poder programar a mitjà i llarg termini les necessitats personals i familiars o quan s’obliga a fer un esforç econòmic desproporcionat”. En definitiva no es poden atendre altres aspectes per una adequada realització personal en els diferents aspecte de la vida personal, professional i familiar. En els informes corresponents als anys 2017 i 2018 es destaca de manera especial, sobre altres qüestions, la dificultat per l’accedir a un habitatge digne.

Estàvem avisats i anem tard. En tant no donin resultat les polítiques que es puguin posar en marxa caldrà trobar solucions imaginatives i sobretot eficaces. Ara molt més complicat que quan, ja fa uns anys,entre tots dipositàvem la confiança en el funcionament suposadament espontani i natural del mercat. El mercat ha acabat dictant les seves regles del joc incrementant els sectors de població vulnerable. És inajornable un pacte de les forces polítiques i la col·laboració de la iniciativa privada per afrontar un gravíssim problema que, afecta el dret de les persones i també la bona marxa general de l’economia.

La entrada “Y en estas llegó” la crisi de l’habitatge se publicó primero en El Triangle.

El cas és que aquesta escena i la paraula shalom ha despertat en mi records d’una joventut, diguem-ne, més o menys progre o compromesa. A mitjans dels anys 70 vivíem en un entorn d’inquietuds pel canvi i el compromís social i en el meu cas concret, en el marc de moviments d’església que es declaraven d’esquerres. Les lectures, els símbols, les accions als barris més desafavorits, les litúrgies, les trobades i les cançons feien la seva funció de conscienciació, de creació de vincles i de celebració col·lectiva.

Sovint cantàvem una cançó senzilla que de seguida s’enganxava. Evenu shalom alejem. La escriptura originaria és en hebreu. No sé si aquesta és la transcripció correcta en l’alfabet llatí. Significa “sigui la pau amb vosaltres” i sembla que es tracta d’un antic himne de salutació als àngels abans de la celebració del shabat. La cantàvem alternant les paraules en hebreu amb la traducció al català, sigui la pau amb vosaltres, i es repetia, repetia amb una tonada sense fi.

Ara veig que la lletra original inclou repetides invocacions a l’Altíssim i els àngels per tal que portin la pau. En la versió completa que he trobat, la paraula pau, shalom, es repeteix fins a set vegades.

No cal dir que a dures penes devíem establir alguna relació de la cançó amb la cultura hebrea i, al menys jo, era totalment ignorant del conflicte àrab-israelià.

La cultura àrab també té una forma similar de salutació: As salam aleikum. Confio també que sigui aquesta la transcripció correcta. Igual que en la salutació hebrea el significat és sigui la pau amb vosaltres.

La proximitat fonètica de les dues paus, shalom i salam, segur que té alguna explicació etimològica i en qualsevol cas resulta suggerent i més en aquests moments de radical i brutal enfrontament. Estic segur que tant la dona ostatge com el seu segrestador coneixen les dues expressions tant properes i al mateix temps, ells dos, tant lluny a les seves respectives trinxeres.

En el ritus catòlic també trobem expressions de desig de pau. “La pau sigui amb vosaltres” es desitja en la litúrgia de l’eucaristia mentre els fidels es donen la mà.

Tres tradicions religioses monoteistes, però, que no han estat capaces de passar del desig de pau a la construcció de la pau duradora.

No tinc altres paraules per expressar les emocions, horrors i els sentiments de desesperança que em provoca l’enfrontament bèl·lic entre el govern israelià i el poble palestí. Les paraules estan gastades però no encara el desig de pau per part de tothom i per tothom.

Amb tota ingenuïtat faig, doncs, una crida a la pau amb una ingenuïtat tant semblant i tant ineficaç com aquella que exhibia quan, de jove, cantava  Evenu shalom alejem.

Així doncs, repeteixo, Evenu shalom alejem, As salam aleikum, la pau sigui amb vosaltres.

La entrada Shalom alejem – Salam aleykum se publicó primero en El Triangle.

Per mi el Procés s’ha caracteritzat per les següents fases: identificació de determinats problemes, vincular aquests problemes a determinades causes, ocultar dades o oferir mitges veritats,  oferir una solució única no raonada però sí emocionalment sentida, mobilitzar l’opinió pública mitjançant entitats privades, acció de govern i control dels mitjans de comunicació de titularitat pública, forçar o trencar les costures de les normes que regeixen la convivència i davant la reacció dels organismes de l’Estat, assumir la condició de víctima tot el poble català, sense distinció. Això en un marc d’absència de debat seriós, de raonament fonamentat i de menyspreu dels discrepants.

Amb la petició del traspàs complert del servei ferroviari de Rodalies, com a condició necessària per facilitar la investidura, es replica el Procés.

Les parts no ofereixen cap explicació sobre la conveniència o no del traspàs ple per poder millorar el servei. Cap debat. Només identificació de problemes, de causes indubtables i de solucions no raonades, sense més.

El Reial Decret 2034/2009, de 30 de desembre, atorga a la Generalitat de Catalunya el conjunt de les funcions i serveis de l’Administració de l’Estat amb relació amb el servei de transport de viatgers per ferrocarril de Rodalies que inclouen la regulació, la planificació,la gestió,la coordinació, la inspecció del servei i la forma de gestió, entre d’altres potestats. La forma de gestió, en el seu cas, exigeix la formalització dels contractes de gestió i programa amb les empreses operadores, ara Renfe. Podria ser una altra. Però Renfe està operant sense contracte programa, en el buit, per voluntat del govern de la Generalitat sense respectar les seves pròpies normes i compromisos. Una altra característica del Procés. No passa res, si passem.

Corregint alguna informació donada cal dir que en la forma de gestió indirecta, com l’actual, els trens no es transfereixen, són de l’empresa operadora. Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya és una empresa 100% pública, propietària dels trens. Gestió directa. Aquesta també podria ser una opció possible comprant trens. Però torno a dir: què falta transferir? Vies, balast, catenàries, estacions, dependències, sistemes de control ferroviari…. i diners, diners. Sí, diners que són falaguers. Torno a preguntar quina és la millor opció per la prestació correcta del servei públic? Silenci.

Fins on jo sé a França i a Alemanya les regions i landers defineixen el tipus de servei que volen però les infraestructures,com a sistema integral, continuen en mans dels estats.

Entenc que la fórmula que finalment s’adopti ha de respectar que les explotacions de Rodalies de les comunitats autònomes siguin coherents amb l’ordenació de tot el sistema espanyol.

Però molt em temo que la decisió ja estigui adoptada. Dins del paquet del temes a transaccionar, aquesta exigència sembla un tema menor, menys conflictiu i a oferir en safata per rebaixar altres exigències. Però del servei públic ferroviari, què?

I el Procés continua, fins el proper tràmit…

La entrada Rodalies com a Procés se publicó primero en El Triangle.

Així que davant del silenci en la matèria i en pla perepunyetes em pregunto, perquè el traspàs integral del servei ferroviari de Rodalies? Quina serà la millora respecte la situació actual?. Resulta proporcional i adequada la mesura?

Vagi per endavant que no sóc especialista en la matèria i em puc equivocar. Perquè sembla, doncs, que es demana el traspàs sencer de Rodalies?

Raons d’oportunitat política: A ERC i especialment a JuntsXCat els ha tocat la loteria i amb un 3,49% conjunt dels vots, són decisius. Ara sí, amb raó, Espanya, perdó l’Estat, els mira a ells, clar. En conseqüència, amb posició de força per la necessitat de la contrapart, poden demanar la lluna, la amnistia, els traspàs complert del servei de Rodalies, l’exercici del mal dit dret d’autodeterminació, una setmana al Carib i dos huevos duros, copy right de Harpo. I tot dins de l’escrupolós respecte al dret democràtic de la voluntat de la majoria.

La Generalitat ho farà molt millor. I punt. Una estructura més d’Estat més al pot… o el cove. Però el com, el perquè i el que s’està fent ara, quins problemes heretarà el futur gestor, no importa. Pere Macias estàs per aquí?.

De què parlem quan parlem de traspàs complert? El servei ferroviari de Rodalies es traspassà a la Generalitat de Catalunya per Reial Decret  2034/2009, de 30 de desembre.

En el Reial Decret es descriu les funcions traspassades. Transcric les que crec més importants:

1. La Generalitat de Catalunya assumeix l’exercici del conjunt de les funcions i els serveis de l’Administració General de l’Estat en relació amb el servei de transport de viatgers per ferrocarril de rodalies.
2. Les funcions que assumeix la Generalitat de Catalunya comprenen la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció del servei esmentat, així com la potestat tarifària sobre aquest, i, en particular, les funcions següents: b) La determinació dels nivells de qualitat que han de complir les empreses ferroviàries en la prestació dels serveis que tenen encomanats. f) La planificació del servei en termes d’oferta ferroviària i de la seva gestió. g) La formalització dels contractes de gestió i, si escau, contractes programa amb les empreses operadores, el seguiment de les obligacions previstes en aquests i l’adopció de les mesures correctores corresponents. k) La inspecció del servei ferroviari i dels mitjans tècnics i de material mòbil amb què es presten en els aspectes vinculats a aquest servei. m) La determinació de les tarifes i els preus aplicables al servei, així com l’articulació de les fórmules d’adhesió als sistemes tarifaris integrats i l’aplicació de les bonificacions establertes respecte de determinats col·lectius d’usuaris.

Déu-n´hi-do doncs les funcions de que ja disposa la Generalitat de Catalunya. Especial importància té la descrita en l’apartat g). El govern de la Generalitat ara ja pot escollir l’operador i establir amb ell el corresponent contracte programa. Hores d’ara la Generalitat de Catalunya no ha signat el contracte programa amb Renfe operadora per la qual cosa no es poden garantir l’arribada a Catalunya dels nous trens de rodalies ara en construcció. La relació es troba en el llimb jurídic i operacional. Sense contracte Renfe podria suspendre els servei?.

Què vol dir doncs ara traspassar Rodalies? Doncs afegir a la gestió les vies, estacions i resta d’infraestructures més el personal necessari. La tripulació dels trens se suposa que estarà vinculada a l’empresa que sigui operadora. Així, la Generalitat passaria de gestionar 189 kms, que són els que corresponen a FGC, als 1.119 kms assignats a Rodalies. Vies per les quals circulen també trens de mitja i llarga distància. Té sentit aquesta segmentació aplicada a tot el sistema ferroviari espanyol?. Jo no li trobo sentit, crec que no resulta eficaç. Però el què encara és més important. Traspassar vies i infraestructures millorarà la qualitat del servei públic prestat?. Algú m’ho pot explicar amb rigor i sense fantasies romàntiques?

La entrada Rodalies. Traspassar què i per què se publicó primero en El Triangle.

Acceptant que sigui qualificat d’ingenu recordo que l’accés al poder democràtic nomes té sentit si serveix per millorar les condicions de vida de la ciutadania en un sentit extens del concepte i especialment de les persones més vulnerables.

Des de la revolució francesa, al 1789,  per identificar l’adscripció ideològica bàsica en l’espectre polític, s’utilitza la qualificació dreta-esquerra. Mirant l’hemicicle des de la presidència de l’assemblea nacional, els diputats que seien a la dreta representaven les opcions que s’identificaven amb els interessos del poder econòmic, opcions ideològicament conservadores, nacionalistes, amb manca d’interès pels drets col·lectius i individuals.  A l’esquerra seien els representants de les classes més populars, més desafavorides reivindicadores i lluitadors per la conquesta de millors condicions de vida i de drets fonamentals. Està clar que aquest esquema simple ha anat evolucionant i, ara, la foto no és tant senzilla.

L’esquema identificador dretes/esquerres s’ha anat difuminant, sobretot en els països amb democràcies més avançades, a mesura que, les classes socials han millorant les condicions de vida. Les dretes s’han modernitzat i la millora en la qualitat de vida del col·lectiu d’esquerres ha moderat les seves reivindicacions, creant desconcert i pèrdua de referents en la tradicional lluita de les esquerres. La  lluita per un entorn natural sostenible ha substituït, en part, els referents tradicionals però no és suficient. Davant el debat ideològic l’esquerres, sempre més inquietes i teòriques, s’han anat disgregant en grupuscles. El projecte Sumar crec que agrupa uns 36 grups diferents que diuen situar-se a l’esquerra del PSOE. Mentre, la dreta tradicional es manté més unida, estable i disciplinada.

D’altra banda, apareix un nou fenomen d’abast supranacional, les polítiques populistes majoritàriament ubicades en l’espectre de les dretes, però no només. Solucions simples per problemes complexes, menyspreu de la reflexió seriosa i rigorosa, banalització de les tècniques de funcionament de les democràcies representatives i replegament en els interessos del grup escollit pel destí. Els nacionalismes identitàris tenen comportaments populistes.

Identifico el denominat procès català amb aquest nacionalisme populista al igual que el nacionalisme espanyol més retrògrad. Així doncs, des de fa uns anys a Catalunya l’eix ideològic dreta/esquerra està bastant avariat. Els partidaris de la independència han aconseguit imposar l’eix Independentistes/constitucionalistes. Sense gaires matisos. Estàs a un lloc o a un altre. El nacionalisme espanyol ofereix la falsa opció de sanchisme o Espanya. A Catalunya han aconseguit culminar la feina iniciada pel president Pujol d’imposar, en el imaginari col·lectiu, de que per ser un bon català cal ser independentista. I dic que és populisme perquè davant dels mal definits problemes amb Espanya de finançament, llengua, identitat, prosperitat s’ofereix l’alternativa de la independència sense presentar raonaments tècnics des del rigor. No hi hagut un debat seriós i plural. No hi hagut interès en fomentar-ho. Prevalen les emocions, les intuïcions, els prejudicis, els estereotips. L’esquerra tradicional s’ha vist arrossegada per aquest eix que ha contaminat el debat polític ordinari i el de les campanyes electorals. Es tracta d’aturar l’avenç independentista diuen, maniobra deplorable per aquests. Es tracta de barrar el pas als unionistes, als constitucionalistes, diuen, maniobra deplorable per aquests. El debat seriós sobre les coses del menjar, sobre com millorar les condicions de vida de la ciutadania està absent.

D’altra banda l’esmicolació del espectre polític no assegura que qui obtingui més vots governi. La majoria ideològica tenint en compte l’eix independentista/constitucionalista o el eix dreta/esquerra no té perquè coincidir amb la llista més votada. Això explica estranys acords i que el que és acceptable per un ajuntament, no ho és per un altre.

Sobra crispació i fanatisme i falta recuperar el sentit de l’exercici legítim del poder democràtic, autocrítica, el rigor en les actuacions i organitzar-nos des de la col·laboració i la lleialtat federal.

La entrada Canvis d’escenaris se publicó primero en El Triangle.

Al començament de la revolució dels somriures bastants ens vam mantenir callats per prudència malentesa. Però una altra vegada, no. I és per això que faig les següents reflexions.

Explica que les cinc preguntes que planteja al consell van dirigides a trobar solucions al conflicte polític. Enlloc es parla d’independència, ni de dret d’autodeterminació. Però ja ens entenem. Desprès de dotze anys ens hem convertit en especialistes en eufemismes i en manipulació del llenguatge.

– Però de quin conflicte polític parlem?: S’anomena així, sense més, donant per descomptat que es refereix al que els promotors de l’assumpte identifiquen com a conflicte entre Catalunya i Espanya, o l’Estat com anomenen a Espanya. Es tracta d’un conflicte creat pels líders de la cosa impulsats per la seva megalomania. Però sabem que el conflicte no és entre Catalunya i Espanya. El conflicte és entre una part dels partits polítics catalans, una part de la població catalana que defensa el dret a la secessió d’Espanya, i els representants de l’Estat espanyol. Jo, particularment, no tinc cap conflicte amb la meva família d’Albacete o de la Rioja, ni ells amb mi.  En qualsevol cas el fet de viure, i de viure en comunitat, significa conflicte. El que cal es desenvolupar habilitats d’escolta, empatia, negociació i pacte.

No obstant, posats a identificar conflictes hi ha un altre conflicte que es nega i que, per tant, no es vol afrontar. És el sorgit al si de la societat catalana derivat del procés. Es podrà dir que per això s’impulsa l’acord de claredat, que és una oportunitat. Doncs no.

La proposta d’acord de claredat impulsada pel president de la Generalitat parteix del següent marc mental. Existeix un conflicte de Catalunya amb l’Estat provocat per l’Estat i es dona per acceptat universalment el dret col·lectiu a decidir, a decidir sobre la secessió de Catalunya d’Espanya, per dir-ho amb claredat. O què si no?. Així tots plegats buscarem una solució que oferirem a  l’Estat espanyol. Si no l’accepta serà la prova definitiva de que Espanya no és un país democràticament homologable. Per tant, el destinatari de l’acord de claredat no és la ciutadania catalana dividida políticament pel procés. El destinatari és l’Estat.

– La qüestió de la legitimitat de la proposta: La proposta la formula el president de la Generalitat de Catalunya, no el representant d’ Esquerra Republicana de Catalunya. No sembla oportú que la presenti el president de la Generalitat. Com a president representa a tota la població catalana i a l’Estat, no a un partit polític. Hauria de mantenir una posició institucional però no. D’altra banda, no fa gaire, Pere Aragonès va dir que aquells que no estiguin d’acord en votar per la llibertat d’aquest país, que plantegin una proposta. Considera que Catalunya no és  una societat lliure. De nou conceptes manipulats. Qui no està per la llibertat, qui no està pel dret a decidir, així en genèric?.

L’actual president de la Generalitat, té adherències que condicionen la seva proposta. Posa en marxa la iniciativa en període electoral, sap que el Parlament ja va rebutjar la proposta, no considera que Catalunya sigui un col·lectiu lliure i ell, personalment, prefereix la independència de Catalunya i així ho ha transmès als membres del Consell Acadèmic que ha nomenat.

Segons les darreres enquestes del CEO -Centre d’Estudis d’Opinió- donades a conèixer aquest mes d’abril, el 50% de la població catalana rebutja la independència, el 43% està a favor i un 7% estan indecisos. Tenint en compte aquestes dades i una correlació de forces al Parlament resultat d’una llei electoral totalment desfasada i injusta, cal embolicar-se amb el denominat acord de claredat?.

Per tot això i donat que tenim un conflicte intern la meva proposta és que, adaptant les preguntes, el procediment de claredat es plantegi amb relació a la pròpia ciutadania i societat catalana. Aclarim-nos primer des de dins.

En cas contrari la perdiu continuarà marejada, mentre la sequera hídrica és ja una realitat tangible sense afrontar.

La entrada La perdiu està marejada se publicó primero en El Triangle.

Jo no hi estic del tot d'acord. Prèviament van passar moltes coses com el fenomen del pujolisme, la mitologia entorn dels fets de 1714, les provocacions de la dreta espanyola dificultant l'entesa, la recollida de firmes contra l'Estatut, el Pacte del Tinell, el cultiu del victimisme a Catalunya, un funcionament insatisfactori del sistema de finançament territorial… Però sí, segurament la sentència sobre l'Estatut, i més tard la crisi econòmica, van contribuir també a fer esclatar tots els fets que coneixem com a procés.

I és que aviat tindrem un altre moment històric. La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés i per tant sobre el futur dels 12 processats de retruc és possible que també determini el futur de Catalunya, les relacions amb la resta d'Espanya o la estabilitat mateixa d'Espanya.

Perquè si per alguns processòlegs tot va començar amb la sentència de l'Estatut, què començarà amb la sentencia del procés… o què acabarà?. Hi haurà vida desprès d'aquesta sentència?.

El que sembla més possible és allò que han anunciat altres comentaristes. La sentència no satisfarà a cap dels sectors més radicalittzats del conflicte i crearà més debat inútil i crispació afegida. Es pot preveure que tothom tindrà la seva opinió i argumentarà el què calgui per defensar la seva postura. Així va ocórrer amb la sentència de l'Estatut de Catalunya publicada el 16 de juliol de 2010 al Butlletí Oficial de l'Estat formada per 491 pàgines. Quants dels que opinen sobre el desgavell que diuen va ocasionar aquesta sentencia se l'han llegida  i l'han entès? O poder no cal filar tant prim?.

Doncs crec que alguna cosa semblant passarà amb la propera sentència sobre el procés. Tots opinarem però molts pocs llegiran una sentència que necessàriament serà llarga, complexa i tècnicament enrevessada amb pronunciaments motivats per a cadascun dels processats. Per tant, triomfaran els eslògans senzills i contundents, les consignes disparades des de les respectives trinxeres.   

Si no decau el delicte de rebel·lió, la sentència pot ser dura, i enfurismarà els fidels de l’església del procés. Si la sentència resultés tova, aixecarà les ires de les posicions més intransigents de la dreta espanyola, els altres parroquians. I si en un improbabilíssim cas fos absolutòria seria el passaport definitiu al ho tornarem a fer aquí i on sigui quan sigui.

L'aforisme llatí diu Dura lex, sed lex, la llei és dura però és la llei. La duresa a la qual es refereix, no és una duresa venjativa. Significa que la llei és igual per a tothom i que respectar-la ens beneficia perquè la llei, en una societat democràtica, és el resultat del pacte de convivència. Però tot i aquesta duresa de la llei, quan s'aplica en una sentència a partir dels fets provats, cal que sigui interpretada amb criteris de proporcionalitat i d'equitat, el que es coneix com a justícia justa.

En definitiva, què voldria que passés amb relació a l'esperada sentència?. Doncs desitjo una sentència justa, equitativa, sense cap adherència venjativa, que sigui congruent amb els fets provats i amb les conductes penals previstes, però no desitjo impunitat. Perquè no entendré que hi hagi impunitat per uns fets irresponsables fets per uns electes i líders socials, majors d'edat i, per tant, responsables dels seus actes. Com diu l'escriptor Jordi Amat, una confabulació d'irresponsables, perquè costa creure que no fossin conscients dels resultats dels seus actes.  Unes conductes que van violentar les regles de joc convingudes, han menyspreat els drets dels adversaris i han ocasionat seriosos danys en el cos social i també en l'àmbit de les relacions personals.

Vivim en una societat complexa i en aquests moments estressada. Desitjo, doncs, que, en qualsevol cas, es recuperi la confiança amb el veí, la pau social i la voluntat compartida de construir plegats un món més just i solidari. Ho hem d'aconseguir.

La entrada Ni venjança ni impunitat se publicó primero en El Triangle.