Per fer front a aquesta nova realitat, el Govern de la Generalitat ha posat en marxa l’Observatori de la Inundabilitat, presidit per la catedràtica de Física de l’Atmosfera Carmen Llasat i format per 25 experts. El seu objectiu és assessorar en la prevenció dels riscos provocats per les danes i les tempestes de gran intensitat.

Un dels equipaments crítics que cal salvaguardar d’aquesta amenaça letal són els centres hospitalaris, on els pacients estan privats de mobilitat. El més de juliol passat, una forta tempesta va causar la inundació parcial de l’hospital comarcal de l’Alt Penedès, que va haver de traslladar els malalts i romandre tancat durant tres setmanes per poder reparar els desperfectes causats per l’aigua.

Amb aquests antecedents, resulta inversemblant que tres administracions locals –els ajuntaments de Girona i la Seu d’Urgell i el consell comarcal del Baix Empordà– hagin proposat la construcció de nous centres hospitalaris en zones que l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre consideren inundables. La Generalitat, que és qui ha de construir-los, ha acceptat, de moment, la seva tramitació.

Situats en aquest punt de la història, i amb les desgraciades experiències que hem viscut recentment, cal ser especialment seriosos i responsables. No pot ser que per interessos polítics miops es culmini la barrabassada de fer aquests tres hospitals en zones amb risc d’inundació.

Les conselleres Olga Pané (Salut) i Sílvia Paneque (Territori) han d’aturar-los tot seguit. També a Tortosa estava previst construir el nou hospital universitari en una zona inundable i, finalment, s’ha optat, amb bon criteri, per canviar-ne la ubicació.

La entrada No fem els hospitals en zones inundables! se publicó primero en El Triangle.

Però si alguna cosa hem après de Donald Trump és que és una persona capriciosa i inestable, que menteix sense cap pudor i que, per tant, no és de fiar. El seu suposat “no intervencionisme” en la política internacional és, com podem constatar, una fal·làcia, i està permanentment vulnerant i alterant l’ordre mundial, amb un estil groller, provocador i autoritari.

El president dels Estats Units ha decidit convertir-se en l’emperador de la Terra i, aquest cop, ja no enganya a ningú. S’ha carregat la tradició del Partit Republicà ­que va ser qui li va donar suport–, ha destruït els equilibris democràtics i socials del seu país i ha convertit el moviment MAGA, que compta amb ramificacions internacionals, en el seu bastió polític particular, al servei de les seves obsessions i del seu deliri imperialista.

No ens equivoquem: MAGA és el partit nazi del segle XXI i Donald Trump, si no li aturem els peus, vol esdevenir el nou führer planetari. Aquesta història ja ens la coneixem i sabem molt bé les catastròfiques conseqüències que va tenir la condescendència inicial dels països democràtics amb Adolf Hitler.

La resposta ha de ser senzilla, clara i contundent: feixisme mai més, ni aquí ni enlloc. Per això, cal fer costat a les mobilitzacions cíviques que s’estan organitzant als Estats Units contra la deriva tirànica del seu president i combatre de cara les filials de MAGA que ens apareixen a escala local. En el nostre cas, Aliança Catalana i Vox.

En l’avenç de la civilització cap a una humanitat unida i fraternal, ens torna a aparèixer el monstre del feixisme. Avui com ahir: seguem arran i tallem-li el cap.

La entrada Al feixisme se’l combat de cara i sense embuts se publicó primero en El Triangle.

La burla a l’essència democràtica del club és incommensurable. S’impedeix altre cop que els socis compromissaris puguin intervenir i preguntar, cara a cara, a la junta directiva, i s’amaga l’assemblea rere un opac dispositiu telemàtic que ningú, més enllà de Joan Laporta i del seu cercle de confiança, pot controlar. En aquestes condicions, la participació dels socis i el sentit de les votacions poden ser fàcilment alterats i manipulats.

Si exceptuem la bona ratxa de resultats de la temporada passada, gràcies a l’entrenador Hansi Flick i als nois sortits del planter de la Masia, el balanç d’aquests últims quatre anys de Joan Laporta al capdavant del Barça és terrorífic i indigne de la història centenària del club blaugrana. La llista de despropòsits acumulats fa feredat, i només el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació catalans explica que aquest advocat saltataulells continuï en el càrrec de president.

El deute net que a efectes de LaLiga diu Laporta que és de 469 milions, pels experts és de 2.000 milions, si es resta el disponible (tresoreria, clients, etc.) del deute brut actual de 2.600 milions. A més, s’apunta com a segura la possibilitat que Goldman Sachs imposi noves garanties en forma de retenció dels ingressos d’explotació de l’Spotify més enllà dels 75 milions que, a partir d’aquesta temporada, comença a detreure obligatòriament per al retorn del préstec de 1.500 milions.

A aquest escenari cal afegir-hi el 25% menys d’ingressos anuals dels drets de TV de la Lliga fins al 2047, la impossibilitat de millorar els ingressos de Nike fins al 2038, amb Spotify pel Naming Right fins qui sap quan –ja s’està coent una pròrroga gràcies a la mediació de Darren Dein– i, entre altres fonts d’ingressos congelades, com els seients VIP per 30 anys, el càtering de tot l’Espai Barça cedit a favor d’Aramark també per un període de temps no definit, tot i que se suposa que lligat a la seva permanència com a accionista de Barça Produccions (abans Barça Vision).

Amb els 157,7 milions també pendents de deteriorar de la plusvàlua fantasma (o sigui falsa) de l’operació amb Sixth Street i els 45 milions de la multa de la UEFA, el deute de Laporta frega l’abisme, per a desgràcia per al Barça.

Les obres de reforma del Camp Nou que fa Limak porten un any de retard i ara s’ha destapat que l’oferta que va presentar l’empresa turca al concurs convocat pel Barça era la pitjor. A més, Joan Laporta no els ha aplicat, de manera incomprensible i irresponsable, la penalització prevista d’1 milió d’euros per cada dia de retard en la finalització de l’estadi.

El Barça el governa avui un reduït clan, format per la seva família, incloent-hi el seu excunyat, Alejandro Echevarría, i la família de la seva cap de gabinet, Manana Giorgadze. Tots els altres càrrecs que pul·lulen per les oficines del club són satèl·lits d’aquest nucli sanguini de poder.

Cal tenir molt present, també, la decisiva presència de personatges tèrbols i tòxics, aliens a l’estructura del club, que tenen una entrada i ascendència directa sobre les decisions de Joan Laporta. Destaquen, en aquest sentit, l’intermediari anglès Darren Dein, que es va embutxacar una comissió de 50 milions d’euros en l’operació del contracte amb Nike, i el representant de jugadors Jorge Mendes, que controla el vestidor blaugrana i imposa la seva voluntat.

Joan Laporta té una capacitat innata per atraure i fer amistat amb malfactors. Si en el seu anterior mandat va omplir-se les butxaques, gràcies al Barça i a la seva relació amb Gulnara Karimova, filla del dictador corrupte d’Uzbekistan -que va acabar a la presó-, ara li ha passat el mateix, però a l’Azerbaidjan. El seu gran amic Adnan Ahmadzada, “ambaixador” internacional del Barça, ha estat arrestat per les autoritats d’aquest país, acusat d’una colossal estafa amb el petroli rus. Cap mitjà de comunicació català -tret d’EL TRIANGLE– s’ha fet ressò d’aquest escàndol. En aquest ambient d’amoralitat que regna al Barça cal afegir-hi també el vergonyós contracte d’esponsorització, tacat de sang i de llàgrimes, que Joan Laporta ha signat amb el govern de la República Democràtica del Congo, un país devastat per la guerra i la misèria. Amnistia Internacional ha denunciat aquest acord, que contempla el pagament de 10 milions d’euros anuals, a canvi que la samarreta d’entrenament del Barça llueixi el logo d’aquest país africà.

El president Salvador Illa va viure en primera línia, com a ministre de Sanitat, el drama de la covid i la lluita titànica per fer-hi front. Les estrictes restriccions imposades pel Govern per intentar restringir el contagi es van aixecar, oficialment, el 15 de desembre del 2022, després del dur confinament que es va imposar a la població.

Per això, que, tres anys després, el Barça de Joan Laporta s’aculli encara a les mesures extraordinàries que es van establir en el marc de la pandèmia per negar als socis compromissaris una assemblea presencial és surrealista i absolutament inacceptable. El president Illa no pot tancar els ulls davant d’aquest enorme putiferi en què s’ha convertit el Barça, la principal entitat esportiva de Catalunya i, d’entrada, ha de fer anul·lar, per improcedent, la convocatòria telemàtica de l’assemblea de socis compromissaris.

La entrada Salvador Illa ha de posar ordre en el putiferi del Barça se publicó primero en El Triangle.

Ara mateix, Catalunya té una urgència peremptòria: difondre i estendre l’ús de la nostra llengua per poder garantir la seva salvaguarda i continuïtat a les generacions futures, pels segles dels segles. Només cal obrir les orelles per adonar-nos que l’ús social del català està en regressió, tal com assenyalen les enquestes.

Això no és culpa de ningú. Tenim una nova realitat demogràfica, que ajuda de manera decisiva a revitalitzar l’economia, però els nouvinguts no s’han acostumat encara a assumir i a emprar la llengua catalana com a vehicular, en especial a les grans aglomeracions urbanes del país.

L’onada migratòria que tenim a Catalunya és semblant, per la seva magnitud i impacte, a la que es va produir en els anys 60-70 del segle passat. Bona part d’aquella migració va acceptar i va adoptar la llengua catalana, per múltiples raons. Una d’elles és que la nostra llengua havia estat represaliada durant la dictadura i el seu aprenentatge i ús era una manera de reivindicar i defensar la democràcia.

El malaurat procés independentista, que va intentar dividir i confrontar la societat, ha estat el principal enemic del procés de normalització del català. S’ha acabat estenent la sensació entre la gent castellanoparlant i la nouvinguda que el català és cosa dels ‘indepes’ i això ha fet i fa un mal terrible. Despolititzar radicalment la llengua és el primer pas imprescindible per aconseguir el bé suprem: recuperar i impulsar l’ús del català en el dia a dia dels nostres pobles i ciutats.

Aconseguir el reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea és important, però no és determinant. Amb l’aplicació intensiva de la Intel·ligència Artificial, les feixugues tasques de traducció desapareixeran i això facilita la incorporació del català, del basc i del gallec en l’engranatge de la burocràcia europea.

El combat que tenim és un altre: familiaritzar el català entre la migració i fer-lo atractiu. Els grans instruments que es van desplegar a la dècada dels anys vuitanta per aconseguir-ho (immersió lingüística a les escoles, TV3 i Catalunya Ràdio, Consorci de Normalització Lingüística…) avui, en l’era de la digitalització i de les xarxes socials, són totalment insuficients.

Davant aquesta evidència, el Govern de la Generalitat, amb bon criteri, ha impulsat el Pla Nacional per la Llengua (PNL), amb l’objectiu d’incorporar 600.000 catalanoparlants en l’horitzó del 2030. Però aquesta tasca, titànica i imprescindible, neix coixa: ni Junts x Catalunya, ni la CUP, ni Aliança Catalana, ni el PP (amb la lloable excepció de Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona) ni Vox han volgut donar-hi suport al Parlament. Decebedor i incomprensible.

Ben entès, encara són a temps de sumar-s’hi i espero que així ho facin. Nombroses entitats empresarials, sindicals, municipals, socials… ja s’han adherit al PNL, però el perill és que tot quedi en un pur formalisme per quedar bé i que les dinàmiques que ens han portat a aquest estat d’alarma lingüística persisteixin, implacables.

O ens prenem seriosament el PNL, que preveu una dotació pressupostària anual de 200 milions d’euros per fer avançar la normalització lingüística, o perdrem un combat decisiu per salvar la llengua que ens han llegat els nostres pares. És ara o mai. I també per això és fonamental aprovar els Pressupostos de la Generalitat pel 2026.

Com fer entendre als nouvinguts que és important aprendre i emprar el català? No amb imposicions, que sempre generen rebuig. A Catalunya tenim magnífics sociòlegs, psicòlegs, creadors publicitaris, comunicadors, prescriptors a les xarxes socials… amb capacitat per desplegar una formidable i intel·ligent estratègia que sedueixi i convidi a aprendre i a parlar en català els qui no ho fan.

A la vegada, els ajuntaments, en col·laboració amb les entitats socials i els sindicats, han de posar a disposició dels nouvinguts els instruments, com aules obertes, per facilitar-los l’aprenentatge de la nostra llengua. A YouTube hi ha infinitat de cursos que ensenyen els conceptes bàsics per poder accedir a l’ús del català i seria bo que les empreses convidessin els seus treballadors a seguir-los.

Situats al 2025, primer quart del segle XXI, la societat catalana afronta un altre repte cabdal: la puixança del feixisme, disfressat de trumpisme. Amb l’excusa de l’emigració, aquesta onada populista i identitària que està sacsejant Occident pretén segrestar la democràcia i imposar-nos un règim autoritari, com veiem que passa als Estats Units.

De la mateixa manera que el català va esdevenir un baluard i un símbol contra la dictadura franquista, ara també ho ha de ser contra el nou totalitarisme que ens arriba amb l’hoste de la Casa Blanca i els seus aliats locals a la Unió Europea. En aquest mar de populismes facciosos que anega el Vell Continent, Catalunya és una illa singular on les idees, els valors i els partits progressistes són rotundament hegemònics i ens n’hem de sentir orgullosos.

No hi ha cap altre indret a Europa com Catalunya, on l’esquerra governa la gran majoria de ciutats, la institució autònoma d’autogovern i les principals administracions supramunicipals. Aquest “triangle roig” és un focus de resistència activa contra l’embat feixista i, a la vegada, un referent en el qual ha d’emmirallar-se tota l’esquerra democràtica europea i internacional.

Amb una particularitat: aquí tenim la nostra llengua pròpia, ens l’estimem i la defensem. En els temps que corren, identificar el català com l’idioma que representa els valors democràtics, fraternals i progressistes, enfront del feixisme rampant acostaria el seu interès als migrants -boc expiatori dels moviments identitaris d’ultradreta- que no el parlen i que, d’entrada, desconeixen.

Aquest és el “clic” que cal fer. El català ha de deixar de ser la llengua que identifica els independentistes per convertir-se en la llengua de l’antifeixisme i l’antiracisme. També és la manera de barrar el pas a Aliança Catalana, que intenta apropiar-se’l per fer-ne bandera de la seva tronada i tòxica croada xenòfoba i reaccionària.

La entrada El català, la llengua de l’antifeixisme se publicó primero en El Triangle.

El món està en una situació perillosíssima. La producció i el comerç mundial d’armes, cada cop més sofisticades i letals, assoleix volums mai vistos. Tres països amb un gran arsenal nuclear estan immersos en guerres i conflictes de conquesta i d’expansió territorial: Vladímir Putin vol quedar-se Ucraïna; Benjamin Netanyahu, la Franja de Gaza, i Donald Trump ja ha desplegat forces militars al Carib per capturar Veneçuela.

La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) és el document que ha marcat el camí de la civilització en les últimes dècades. És un text que recull el bo i el millor de la condició humana i que ens esperona a construir un món en pau i harmonia, amb aliments, educació i atenció sanitària per a tothom.

Tots els grans filòsofs, tots els grans líders religiosos i totes les ideologies transformadores que han sorgit al llarg de la història de la humanitat han pregonat i pregonen l’amor i la fraternitat entre les persones, que és la clau per a l’esclat i la continuïtat de la vida. Aquesta és la pulsió i l’ideal que tenim, tots i cadascú de nosaltres, en el nostre cor.

Però l’exaltació de l’amor i la solidaritat està avui esclafada per l’atracció i el negoci de la mort. L’amor ha perdut el pols amb la mort. Hem permès que tres poderosos psicòpates assassins i genocides siguin els amos dels nostres destins. A més, les xarxes socials, que s’han convertit en el gran mitjà de comunicació de masses, són un pou infecte on els missatges d’odi intoxiquen i degraden la convivència entre les persones.

La 80a Assemblea General de les Nacions Unides, que se celebra a Nova York, arriba en un moment extremadament delicat. Vladímir Putin viola l’espai aeri de la Unió Europea amb avions de guerra i drons, buscant una provocació arriscadíssima. La guspira pot desfermar una catàstrofe imminent si l’OTAN contraataca.

Benjamin Netanyahu, protegit per Donald Trump, ha llançat l’assalt final contra la indefensa població de Gaza, presonera de l’horror i de la fam, i no dubta a bombardejar l’Iran, Síria, Qatar, el Líban i el Iemen, sense cap respecte per la legalitat internacional. L’ONU va aprovar l’any 1947 la creació de l’Estat d’Israel, i ara Israel desafia i s’enfronta a l’ONU.  Una aclaparadora majoria de països, encapçalats per França i l’Aràbia Saudita, són partidaris de reconèixer la creació de l’Estat palestí, però Benjamin Netanyahu s’hi nega: el fill mata el pare.

El president de la primera potència militar, Donald Trump, està totalment sonat, està fora de control i és capaç de cometre totes les barbaritats. Ha enfonsat els Estats Units en una situació manicomial: persegueix amb acarnissament els immigrants, els periodistes, els humoristes, les universitats, està en guerra a mort contra el moviment “woke”, militaritza les grans ciutats, ha trastocat tot el sistema mundial de comerç… Després d’intentar quedar-se amb Groenlàndia i el Canadà -provocant l’estupor i la riota de tothom-, ara vol provocar, amb l’amenaça de les armes, la caiguda del règim de Nicolás Maduro a Veneçuela i controlar les seves enormes reserves petrolieres.

La humanitat afronta un moment crític, tal vegada el més greu des de la crisi dels míssils de Cuba, de l’any 1962. Per això, aquesta 80a Assemblea General de les Nacions Unides té una importància transcendental. Es tracta d’identificar, de denunciar i d’aïllar el perill criminal que representen aquests tres genets de l’Apocalipsi per a la supervivència i la coexistència en pau de la comunitat humana: Vladímir Putin, Benjamin Netanyahu i Donald Trump.

A les Nacions Unides hi ha representats 193 estats, a més de Palestina i el Vaticà, que tenen l’estatus d’observadors. Les actituds bel·licistes i expansionistes de Rússia, d’Israel i dels Estats Units conciten un rebuig majoritari entre els membres de l’Assemblea General. Ho podem constatar en les votacions indicatives que s’han realitzat durant els últims dies.

L’exclusió de Palestina –Donald Trump ha denegat el visat als seus representants per viatjar a Nova York- ha estat rebutjada per 145 països i només cinc hi han donat suport: Israel, Estats Units, Paraguai i les minúscules illes de Palau i Nauru. La resolució del Consell de Seguretat exigint un alto el foc a Gaza va obtenir 14 vots a favor i només els Estats Units hi va votar en contra, exercint el seu dret a veto. Quina vergonya pels pares fundadors de la gran democràcia nord-americana!

La correlació de forces és clara i contundent: una immensa majoria de països del món, que representen més del 95% de la població humana, estan contra la guerra i volen una convivència en pau. Aquest és el missatge potent i poderós que ha de transmetre l’Assemblea General de les Nacions Unides i que ha de calar en l’opinió pública mundial. Hem de boicotejar, arraconar i llançar Vladímir Putin, Benjamin Netanyahu i Donald Trump a la paperera de la història. O ells o nosaltres.

En aquesta conjuntura de caos i desolació, hem de mantenir les idees fermes: defensa de la voluntat majoritària dels estats membres de les Nacions Unides; suport incondicional al seu secretari general, António Guterres; rebuig dels genocides i assassins que maten la població civil a Palestina i Ucraïna; reivindicació de la Carta Universal dels Drets Humans com a fonament i guia de la civilització; i confirmació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) que ens han d’encaminar cap a un món millor, més just i més igualitari.

Aquesta setmana ens juguem el futur del planeta i de la humanitat a Nova York. Amor o mort.

La entrada Amor o mort se publicó primero en El Triangle.

Un d’aquests projectes encallats que clamava al cel és la recuperació i valorització del magnífic patrimoni romà que atresora la ciutat de Tarragona, l’antiga capital imperial Tarraco. Finalment, s’ha constituït el consorci, presidit per Salvador Illa, que reuneix la Generalitat, el ministeri de Cultura, l’Ajuntament de Tarragona, la Diputació i l’Arquebisbat, que ha d’endegar les inversions i els treballs necessaris perquè Tarraco torni a resplendir i esdevingui –malgrat la destrucció i la mutilació que ha patit– el gran epicentre arqueològic i històric de Catalunya.

Voleu més escarni que, ja en període democràtic, l’Ajuntament i la Generalitat convergent de l’època autoritzessin la construcció d’un centre comercial sobre les restes de la necròpoli romana? Increïble. A més, aquesta operació va encobrir un fastigós cas de corrupció política, que des d’EL TRIANGLE vam denunciar a bastament i en solitari.

Per a l’oprobi col·lectiu també queda la decisió de l’Ajuntament de Calella de Mar (Maresme) d’aprovar, l’any 2019, l’edificació d’un centre comercial Aldi i d’un bloc de pisos sobre la important vil·la romana del Roser. Com és possible que una societat tan arrelada i orgullosa del passat i de les tradicions, com és la catalana, permeti aquestes aberracions contra el patrimoni arqueològic?

La història de la Catalunya i de l’Espanya d’avui comença, de fet, amb l’arribada dels germans Gneu i Publi Escipió a l’actual Tarragona, l’any 218 aC, que va significar l’inici de l’ocupació i de la romanització de la península Ibèrica. La llengua, el dret, els costums, les infraestructures, les urbs… que ens van llegar els romans són els fonaments -per a bé i per a mal- de la nostra civilització i és de justícia servar-ne la memòria.

Al llarg de mil·lennis, per la península Ibèrica han transitat molts pobles i s’hi van instal·lar importants comunitats foranes, de cultures i llengües diverses. Però cap fet no ha deixat una empremta més profunda en el nostre caràcter col·lectiu que la conquesta i colonització feta pels romans.

Com a capital de la Hispània Citerior i de la província Tarraconense, l’antiga Tarraco va ser una peça cabdal de l’organització territorial de l’imperi romà. Fins i tot, durant l’estada, durant dos anys, de l’emperador August es va convertir en la seva capital de facto. Des de la base militar de Tarraco es va catapultar l’expansió del domini romà per tota la península Ibèrica.

La posterior decadència, destrucció i reconstrucció de la ciutat van provocar la desaparició de la major part del patrimoni arqueològic de Tarraco. Queden pocs o cap rastre del temple d’August, del circ, del teatre, del fòrum… De fet, els vestigis més ben conservats que resten dempeus són les muralles, l’amfiteatre, una part de l’enorme fòrum i la necròpolis.

Les administracions amb responsabilitat sobre la preservació i projecció d’aquest valuós tresor del llegat històric no han estat, fins ara, a l’altura del repte que tenien encomanat, tot i la declaració d’aquest conjunt monumental com a patrimoni mundial de la UNESCO, des de l’any 2000. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) està tancat i en obres des de fa 17 anys i la necròpolis i el museu tampoc no es poden visitar.

“Tarragona és la capital cultural de Catalunya i d’Espanya. No ho estàvem fent prou bé”, va admetre el president Salvador Illa en l’acte de constitució del Consorci de Gestió del Patrimoni Romà de Tarragona, el passat dia 4. Aquest nou organisme de coordinació, que comptarà amb 90 empleats, disposa ja d’un compromís pressupostari de 39,7 milions d’euros per part de la Generalitat, del ministeri de Cultura i de l’Ajuntament de la ciutat. A més, la Diputació de Tarragona també s’ha mostrat disposada a aportar-hi recursos.

La necessitat de la creació d’aquest consorci ja es va plantejar l’any 1993. Ha calgut esperar 32 anys perquè esdevingui realitat. Aquest és un dels grans mals de Catalunya: coneixem els problemes, coneixem les solucions, però, després, la lluita partidista i la burocràcia ho alenteixen de manera exasperant. El president Salvador Illa ha entrat a la Generalitat amb l’objectiu de posar ordre i prémer l’accelerador. El renaixement de Tarraco és un projecte estratègic ambiciós i engrescador. Però al territori s’alcen altres iniciatives molt interessants, prenyades de futur. Per exemple, la reivindicació de Tortosa com a capital del Sud, segregada de la dependència provincial de Tarragona. Per la seva capacitat d’influència i atracció de les comarques de les Terres de l’Ebre, Tortosa mereix constituir-se, amb tots els ets i els uts, en una gran urbs de referència.

Cal posar fi a l’aberració dels transvasaments hídrics i energètics. Les indústries i les ciutats han de créixer allà on hi ha l’aigua i l’electricitat, no a l’inrevés. En aquest sentit, la conca catalana del riu Ebre, amb capital a Tortosa, a mig camí entre Barcelona i València, es prefigura com la gran zona d’expansió de Catalunya. La gigafactoria projectada a Móra la Nova pot ser la pedra angular per a la confirmació del Sud com a la nova terra de promissió.

Per la seva banda, els sis alcaldes de les capitals de comarca del Pirineu i de l’Aran (Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Sort, Tremp, el Pont de Suert i Vielha) s’han coordinat per defensar en xarxa els interessos comuns. Aquest nou espai de cooperació política i estratègica té com a objectiu combatre i corregir els endèmics flagells que pateix l’alta muntanya: despoblació, envelliment, males comunicacions, dependència del turisme…

En la Catalunya del segle XXI, el Pirineu també espera la seva hora. De ser un cul-de-sac, condemnat a la marginació, pot convertir-se en la columna vertebral que uneixi Catalunya amb Occitània, en el marc de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Té els recursos naturals indispensables per recuperar la prosperitat perduda, però no té la gent ni la visió ni l’ambició que calen per potenciar l’activitat. El crit  dels sis alcaldes pot ser el revulsiu que esperàvem per despertar aquestes valls dormides.

La entrada Tots venim de Tarraco se publicó primero en El Triangle.

En aquest sentit, les Nacions Unides -que celebren la seva 80ª Assemblea General aquest mes de setembre- són la gran i l’única esperança que tenim per construir aquest planeta possible i millor que tots anhelem des del fons del cor i dels temps.

Avui, l’escena internacional està, malauradament, condicionada per tres assassins, amb set de sang i de rapinya: Donald Trump, Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu. Aquests tres genets de l’Apocalipsi intenten trencar el curs de la història i enfonsar-nos en una era fosca, dominada per les armes, la violència i l’autoritarisme.

Vladímir Putin vol conquerir Ucraïna; Benjamin Netanyahu vol arrabassar Gaza i Cisjordània als palestins i Donald Trump vol convertir-se en l’amo del món i dels seus recursos naturals. Ho fan sense ni un bri de sensibilitat humana per tot l’immens dolor que provoquen els seus criminals deliris expansionistes.

Cal combatre aquests tres psicòpates enemics de la humanitat, fins a desposseir-los de la seva supèrbia i del seu poder. En aquest nou curs que comença, la disjuntiva és clara: o ells o nosaltres. Al món hi ha 193 països i la immensa majoria estem en contra d’aquests monstres i els seus còmplices, que ens volen tiranitzar,  esclavitzar i esclafar. Plantem-los cara i confrontem-los!

Cap a on va Europa? El projecte de construcció i vertebració comunitària està en un atzucac. La feblesa i la desunió dels principals líders europeus han fet que el Vell Continent s’hagi convertit en un sandvitx, emparedat entre les ambicions criminals de Donald Trump i de Vladímir Putin. El president nord-americà ens vol sagnar per partida doble -aranzels i rearmament de l’OTAN- i el president de Rússia amenaça d’atacar-nos si continuem donant suport a Ucraïna.

Els valors socialdemòcrates, democristians, liberals i ecologistes, que són els fonaments de la Unió Europea i del model d’Estat de Benestar que tenim, estan sent corcats per una “quinta columna” feixista, que connecta directament amb la ideologia i els interessos espuris de la Casa Blanca, el Kremlin i Tel-Aviv. Governants europeus, com Viktor Orbán o Giorgia Meloni, operen en aquesta òrbita.

L’excusa és l’emigració que ha arribat els últims anys al Vell Continent, procedent de països pobres o en guerra. La crisi demogràfica i d’envelliment de la població que patim les societats europees fa necessària la incorporació de migrants per rejovenir la piràmide generacional i cobrir la demanda laboral de les empreses.

El problema de la barreja i la integració és sempre feixuc i lent, com passa històricament amb totes les migracions, però hem d’encarar i guanyar aquest repte. És qüestió de dues o tres generacions per aconseguir-ho i, en aquesta tasca, l’educació pública i obligatòria hi té una funció cabdal.

Els brots feixistes i xenòfobs que proliferen en diversos països europeus, impulsats pel descontrol de les xarxes socials (en especial, X i Telegram), han de ser aturats i erradicats sense contemplacions amb les armes de la política, la policia, la justícia i els mitjans de comunicació. Amb la democràcia i la llibertat no s’hi juga.

La Unió Europea necessita ser més forta, més autònoma i més valenta. Ja hem constatat, amb consternació, que Donald Trump i Vladímir Putin són uns mentiders compulsius i que cal evitar establir-hi relacions i lligams, més enllà dels estrictament diplomàtics.

El món és molt gran i divers. La Unió Europea -prescindint dels Estats Units, de Rússia i d’Israel- té l’oportunitat d’estrènyer les seves relacions polítiques i comercials amb el Regne Unit, Llatinoamèrica (en especial, Brasil i Mèxic), Canadà, la Xina, l’Índia, Austràlia, els països musulmans, l’Àfrica… en benefici mutu.

El model de llibertat, democràcia i benestar social que hem assolit a Europa és cobejat arreu del planeta. Hem de reivindicar i sentir-nos orgullosos d’aquests avenços, conquerits durant dècades i segles de combat polític i sindical. Hi ha països que anhelen formar part de la Unió Europea (Ucraïna, Albània, Bòsnia-Hercegovina, Sèrbia, Macedònia, Moldàvia, Montenegro, Islàndia…): facilitem la seva adhesió i ampliem la zona d’implantació de l’euro!

El gran problema d’Europa és la nostra dependència dels hidrocarburs i del gas. No en tenim i ens hem de proveir en països tercers. Per això, és prioritari escometre la sobirania energètica del Vell Continent i, entre altres mesures, fer una transició intensiva cap a la mobilitat elèctrica.

Les institucions europees estan a mig fer. Cal convertir l’actual puzle de 27 països interdependents en uns veritables Estats Units d’Europa, amb uns poders legislatiu, executiu, fiscal, judicial i militar amb plena jurisdicció competencial sobre els 450 milions d’habitants.

En aquest sentit, Ucraïna és la nostra pedra de toc. Cal exercir tota la pressió necessària per aconseguir que Vladímir Putin deixi de matar i respecti les fronteres que han deixat aquests tres anys de guerra absurda i sanguinària. La Unió Europea s’ha d’involucrar a fons en la defensa i la reconstrucció d’aquest país i accelerar la seva integració.

Cap a on va Espanya? La DANA de València i els incendis forestals d’aquest estiu han posat tràgicament de manifest la incapacitat del bloc PP-Vox per governar. Per això, l’únic lideratge viable és el del president Pedro Sánchez, sempre que continuï comptant amb el suport dels partits que van investir-lo.

Hi ha un objectiu irrenunciable: la presentació i aprovació dels Pressupostos per l’any 2026. Si Pedro Sánchez no se’n surt, aleshores la lògica democràtica obliga a la dissolució de les Corts i a la convocatòria d’eleccions anticipades.

La pilota és a la teulada de dues formacions polítiques: Junts x Catalunya i Podemos, que són les més reticents, d’entrada, a aprovar els comptes. Sobre les espatlles de Carles Puigdemont i de Ione Belarra recau la responsabilitat històrica de donar oxigen a Pedro Sánchez o d’accelerar l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo, amb el suport de Vox, a la Moncloa. Els seus votants no entendrien la segona opció.

Però sobre la vida política espanyola plana una variable incontrolada: la tírria i l’odi manifest d’un sector -minoritari, però molt poderós- de les forces policials i de la judicatura contra Pedro Sánchez. Després de l’esclat dels casos Álvaro García Ortiz, Koldo García, José Luis Ábalos, Begoña Gómez i David Sánchez, quins altres “conills” guarden al barret el “Deep State” i els suposats “guardians de les essències pàtries” per enderrocar aquest Govern? Aconseguiran forçar la dimissió de Pedro Sánchez?

Hi ha un denominador comú que uneix el PSOE i les forces polítiques del bloc d’investidura: la transformació d’Espanya en un veritable Estat federal, que inclou la conversió del Senat en una Cambra de representació territorial. Els desastres climatològics obliguen a replantejar el funcionament de l’Estat i l’impuls del president Salvador Illa per ordenar el sistema de finançament autonòmic dinamitza aquest debat imprescindible.

Tindran intel·ligència i responsabilitat política els grups que van confirmar Pedro Sánchez com a president del Govern per aparcar els seus rampells particularistes i fer d’aquesta legislatura la culminació de la transició democràtica, encetada fa 50 anys amb la mort del dictador Francisco Franco? Aquesta és la qüestió que els interpel·la.

Cap a on va Catalunya? Salvador Illa condueix amb mà ferma i prudent la Generalitat. En només un any, ha tornat el prestigi i la solvència a la nostra institució d’autogovern, tot i que el PSC està en minoria al Parlament. Els grans i els petits problemes de la societat catalana han estat diagnosticats i abordats pel potent equip de comandament que ha confegit.

El Govern de Catalunya transmet avui una imatge de seriositat i de professionalitat. Les bones dades de l’economia catalana ratifiquen que el camí emprès és el correcte. És obvi que hi ha grans reptes (integració de la immigració, manca d’habitatge assequible, baix nivell de l’educació, disfuncions en el sistema sanitari, mal funcionament de Rodalies…), però ja s’han activat les estratègies i els mecanismes per solucionar-los.

Ara, és important mantenir el ritme i els compromisos adquirits, en permanent diàleg amb els representants empresarials i socials. Però, per això, cal aprovar els Pressupostos de la Generalitat per l’any vinent, que no dubto que el president Illa aconseguirà negociar.

L’independentisme té futur polític? No, ha cremat la seva credibilitat pública. La llengua catalana està en perill? No, però cal impulsar, de manera empàtica, el seu coneixement entre els nouvinguts.

Catalunya té dues grans assignatures pendents: la seva organització interna i la seva projecció exterior. Amb 947 municipis, 42 comarques i l’Aran, vuit àmbits funcionals territorials, més quatre diputacions provincials i l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un garbuix administratiu i competencial que cal racionalitzar amb criteris del segle XXI.

El president Salvador Illa, recollint la torxa encesa per Pasqual Maragall, ha d’apostar fort per la dimensió euroregional de Catalunya. El fet que el PP governi a l’Aragó, les Balears i la Comunitat Valenciana no hi ajuda, però cal perseverar en l’estratègia de diàleg, entesa i col·laboració amb els veïns. La regió d’Occitània, que presideix la socialista Carole Delga, és receptiva a “trencar” la barrera dels Pirineus i cal aprofitar aquesta sintonia per intensificar la cooperació transfronterera.

Com a bastió del Mediterrani, Catalunya té també una missió històrica en clau de futur: promoure la integració de Portugal -façana atlàntica- en el projecte de valorització i revitalització d’Ibèria, com a “hub” privilegiat on convergeixen quatre continents. Els justificats recels portuguesos envers la dinàmica centrípeta de Madrid han de ser contraposats amb els enormes beneficis que implica una aliança intel·ligent entre l’Atlàntic (Portugal) i el Mediterrani (Catalunya), que donaria equilibri a la península.

La entrada Full de ruta pel nou curs polític se publicó primero en El Triangle.

Des de finals de juliol, més de 40 focs estan devastant grans masses forestals de Portugal i, des de l’inici del 2025, es calcula que ha quedat destruït per les flames el 2,35% del territori del país. No hi ha frontera més porosa que la que divideix Espanya i Portugal i, malauradament, els incendis d’aquests dies així ens ho confirmen.

No podem parlar, per tant, de la catàstrofe que afecta els boscos i pobles d’Espanya i/o Portugal, sinó d’un paorós cataclisme ecològic que està arrasant una part molt important d’Ibèria. Aquesta zona coincideix amb l’anomenada “Raia”, que són les comarques situades a banda i banda de la frontera, flagel·lades des de fa dècades per la solitud i l’oblit.

L’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea, l’any 1986, va significar, “de facto”, la supressió de les barreres físiques i duaneres entre ambdós països. Però, inopinadament, 39 anys després de l’entrada en vigor del Tractat d’Adhesió, persisteixen les fronteres mentals i pràctiques. Voleu un exemple més absurd que, per anar d’un país a l’altre, cal avançar o endarrerir el rellotge una hora?

Els incendis d’aquest estiu ens demostren dues coses: que la naturalesa no coneix fronteres i que té les mateixes arrels i la mateixa saba a Portugal i Espanya; i que l’“efecte frontera” -que es tradueix en l’abandonament i la despoblació de les zones limítrofes- continua 39 anys després de la seva desaparició formal, malgrat les bones paraules dels polítics democràtics de Madrid i de Lisboa.

El drama del foc és comú, però a l’hora de prevenir-lo, d’atacar-lo i d’extingir-lo, cadascú va pel seu cantó. En el cas d’Espanya, el desgavell operatiu entre el Govern central i les comunitats autònomes, que tenen transferides les competències de la lluita contra els incendis, ha estat una de les causes de la seva fulgurant expansió i ineficàcia en la seva extinció.

La gran professionalitat i especialització dels Bombers de la Generalitat -assolida després de dècades de greus sinistres forestals a Catalunya- l’han convertit en un cos de referència europeu. Ho hem pogut constatar amb l’extraordinària diligència mostrada en la liquidació dels dos perillosos incendis que ens han afectat aquest estiu, a la Segarra i al Baix Ebre.

Contrasta el grau d’excel·lència i de mitjans dels bombers catalans amb la precarietat dels recursos que dediquen els governs autonòmics d’Extremadura, Castella i Lleó i Galícia a les tasques d’extinció del foc. Ha estat gràcies a la intervenció de la Unitat Militar d’Emergències (UME) i a l’arribada de combois de bombers d’altres indrets -amb especial esment a la participació dels Bombers de la Generalitat- que s’ha pogut contenir i atacar aquesta ferotge onada d’incendis.

A Portugal, el govern de Luis Montenegro ha rebut dures crítiques per la lentitud i manca de mitjans per fer front a aquest tsunami de foc. Per què, si el problema és comú, a banda i banda de la frontera, no ens posem d’acord per resoldre’l conjuntament?  

L’any 2020, els governs d’Espanya i Portugal van aprovar l’Estratègia Comuna de Desenvolupament Transfronterer (ECDT), que preveia la revitalització econòmica i social de la zona de la “Raia”, que ara ha quedat anorreada pels incendis. Les bones intencions que conté aquest document han quedat en paper mullat, per la desídia de les autoritats polítiques encarregades de la seva concreció.

Tenim unes estructures institucionals, les euroregions, que podrien actuar de paraigua comú i de mecanisme de coordinació operativa en casos d’emergència com aquest. En concret, l’Euroregió Nord de Portugal-Galícia i l’Euroregió EUROACE (Alentejo, Extremadura i Centre de Portugal) apleguen bona part dels territoris, a banda i banda de la frontera, que han quedat socarrimats aquests dies.

Però aquests organismes, que compten amb la benedicció i l’impuls de Brussel·les, estan lluny de desplegar totes les seves potencialitats competencials. La península Ibèrica és un espai paradigmàtic per implementar les organitzacions euroregionals, trencant les velles i pernicioses dinàmiques imposades per l’antiga frontera entre Espanya i Portugal.

Amb la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca, el món està sotmès a una teràpia de xoc. La Unió Europea s’ha convertit en la víctima propiciatòria de les ambicions hegemòniques dels Estats Units i de Rússia. La feble reacció de la presidenta Ursula von der Leyen i del seu equip envia inquietants signes de desorientació i de resignació.

En canvi, hi ha un projecte geopolític i geoeconòmic que pot actuar com a revulsiu per revertir l’europessimisme regnant: la Confederació Ibèrica i la dimensió americana i africana que comporta. Al món hi ha més de 800 milions de persones que parlen espanyol o portuguès, dues llengües germanes, pràcticament idèntiques i fàcilment intercomprensibles.

Els terribles incendis d’aquests dies a Espanya i Portugal també han de servir per “il·luminar” aquesta realitat amagada que tenim davant dels nostres nassos: les flames no coneixen de fronteres i Ibèria és una contundent unitat geogràfica, anacrònicament i desgraciadament esquarterada, que cal reivindicar amb més convicció que mai. Avui estem units en la desgràcia; per què no ens unim per construir un futur d’esperança?

La entrada Les flames “il·luminen” Ibèria se publicó primero en El Triangle.

Fins i tot va donar cobertura financera i mediàtica a un “think tank” d’intel·lectuals i periodistes (Joan B. Culla, Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, Marta Pesarrodona, Valentí Puig, Francesc-Marc Álvaro, David Madí…) que proclamaven, en català, les raons i les bondats del projecte sionista. Jordi Pujol, quan era president de la Generalitat, va realitzar tres viatges oficials a l’Estat hebreu (1987, 1994 i 2003) i el seu “encarregat” Artur Mas, un altre el 2013.

La modernització dels Mossos d’Esquadra, de la mà de Miquel Sellarès, es va fer amb l’assessorament d’especialistes israelians en seguretat. La Generalitat pujolista també va contractar serveis de contraintel·ligència jueus per protegir-se de l’amenaça d’ingerències externes.

Afortunadament, aquest deliri d’intentar fer de Catalunya un segon Estat hebreu -però poblat amb catalans de religió catòlica, missa dominical i tortell- va fracassar estrepitosament amb la caiguda del pujolisme i va quedar escombrat pel vent de la història. Encara més: Catalunya és un dels indrets del món on la causa palestina compta amb més simpaties i adhesions de la societat.

Des que les Nacions Unides van aprovar la partició de Palestina i la creació de l’Estat d’Israel, l’any 1947, els sionistes no han parat d’ocupar més i més territoris, a força de massacrar i d’expulsar la població local. Paradoxalment, des de fa dècades, la mateixa ONU que va donar vida a l’Estat hebreu ha aprovat, per aclaparadora majoria, un munt de resolucions que obliguen Israel a cessar la seva política expansionista i a retornar als palestins les terres ocupades.

Endebades. Els Estats Units han convertit Israel, “de facto”, en el seu 51è estat i exerceixen el seu dret de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per bloquejar, de manera sistemàtica, totes les resolucions que puguin perjudicar els interessos dels sionistes.

La brutal i desmesurada reacció de Benjamin Netanyahu a l’atemptat i a la presa d’ostatges de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 ha tingut un efecte bumerang que ha provocat, com mai, el rebuig de la comunitat internacional al genocidi que s’està perpetrant, davant els ulls i l’horror de tothom, a la Franja de Gaza. L’assassinat premeditat de sis periodistes davant l’hospital d’Al-Shifa, diumenge passat, ha estat la gota que ha fet vessar el vas.

Benjamin Netanyahu ha justificat l’assassinat d’Anas al-Sharif afirmant que, en realitat, aquest respectat periodista de la cadena Al-Jazeera era un “terrorista de Hamàs”. I Mohammed Qreiqeh, Ibrahim Zaher, Moamen Aliwa, Mohammed Noufal i Mohammed al-Khaldi, els altres periodistes morts en aquest atac de les FDI, també eren terroristes? Un terrorista amb un micròfon i davant d’una càmera, on s’ha vist això? El primer ministre israelià ha fet un pas més en la seva aberració amoral, en la seva degeneració criminal.

En aquest llarg i sanguinari conflicte que s’arrossega des de 1947, els mots són importants i han de ser emprats de manera precisa. No és el mateix un semita, que un jueu, que un israelià, que un sionista o que un ultraortodox. Hi ha molts jueus i israelians que estan totalment en contra de la barbàrie genocida de Benjamin Netanyahu a la Franja de Gaza. També hi ha grups d’ultraortodoxos que denuncien la militarització d’Israel i la “neteja ètnica” dels palestins.

Les generalitzacions són errònies i perilloses i són utilitzades pels sionistes per confondre l’opinió pública. Cal focalitzar la ira en Benjamin Netanyahu i el seu partit Likud, que només té 32 dels 120 escons de la Knesset, però que governa mitjançant precaris i inestables pactes amb grups minúsculs d’extrema dreta. Benjamin Netanyahu ja va ser primer ministre entre 1993-9 i ara ho és, ininterrompudament, des del 2005, malgrat els nombrosos casos de corrupció i les investigacions judicials que l’assetgen.

Ell i el seu govern -no els jueus i els israelians, per antonomàsia- són els responsables directes de l’extermini de 60.000 gazians, dels quals 18.000 infants, de la fam extrema i inhumana que provoquen a la població reclosa a la Franja i de l’agressiva i impune expansió dels colons a Cisjordània. Malauradament, els nous aires que bufen al món, des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, afavoreixen la rauxa genocida de Benjamin Netanyahu i abonen el seu pla d’envair militarment la ciutat de Gaza.

En homenatge als 238 periodistes que han estat assassinats per l’exèrcit israelià a la Franja de Gaza des de l’infaust 7 d’octubre del 2023, cal ser més objectius i valents que mai i dir les coses pel seu nom. El món ha caigut en mans de tres perillosos criminals que amenacen greument la humanitat per interessos absolutament menyspreables: Donald Trump, Benjamin Netanyahu i Vladímir Putin.

La resposta ha de ser clara i contundent: solidaritat conscient amb les víctimes d’aquesta agressió concertada -palestins, ucraïnesos i tots nosaltres- i cap mena de tracte ni comerç amb els governs dels Estats Units, Israel i Rússia. Davant la magnitud de la tragèdia col·lectiva que provoquen aquests genets de l’Apocalipsi, no hi ha cap governant del món que els hi doni suport (tret de Kim Jong-un, Aleksandr Lukaixenko iJavier Milei): estan sols i han de tastar el profund rebuig i menyspreu de la comunitat internacional. A la vegada, cal promoure i ajudar la dissidència i l’oposició interna en aquests països per provocar la caiguda d’aquests éssers desgraciats i prepotents, enemics declarats de la condició humana.

Des d’EL TRIANGLE hem donat suport i ens hem afegit a la manifestació dels professionals de la informació, convocada a la plaça de Sant Jaume aquest dimecres, per mostrar la nostra indignació i la nostra repulsa per l’assassinat de 238 companys a la Franja de Gaza. No és corporativisme. Els periodistes podem i hem de fer molt per contribuir a descavalcar i derrotar aquests genets de l’Apocalipsi.

Com? Pensant globalment, actuant localment: denunciant i confrontant els grups d’extrema dreta -aquí, Vox i Aliança Catalana- que estan alineats amb les estratègies criminals de Donald Trump, Benjamin Netanyahu i Vladímir Putin i que repeteixen com a lloros, servint-se i abusant de les xarxes socials, les seves tòxiques mentides i manipulacions.

Ens volen arrabassar les llibertats i la democràcia i els periodistes, com a testimonis i portaveus dels anhels socials i humanitaris, no ho permetrem. Això no és una “guerra cultural”, això és un combat sense quarter per la supervivència i el progrés de la civilització.

La entrada 238 periodistes assassinats a Gaza se publicó primero en El Triangle.

Els principals protagonistes de la xarxa catalana de poder estan en sintonia i alineats amb el lideratge de Salvador Illa. És un president que escolta tothom, però que actua amb rapidesa i decisió. No té una majoria estable al Parlament, però sap negociar amb uns i altres per tirar endavant els projectes del Govern. En comparació amb la dramàtica situació política que es viu a Madrid, a Catalunya es respira sensatesa, pragmatisme i determinació.

Ben segur hi ha problemes de tots sabuts (migració, habitatge, delinqüència…), però també la ferma voluntat d’encarar-los i de resoldre’ls de la manera més eficaç i solvent, amb escrupolós respecte als preceptes democràtics d’una societat madura com la catalana. La coordinació lleial entre les institucions (Generalitat, Govern central, diputacions i ajuntaments) és ara evident -trencant dècades d’enfrontaments polítics i recels estèrils- i això fa que tot rutlli de manera més fluida, en benefici del ciutadà.

Són faves comptades: administrar una societat europea i pròspera de 8 milions d’habitants, com Catalunya, amb criteris de rigor i equitat no és difícil. Només cal que al Govern hi hagi persones capacitades, empàtiques, amb vocació de servei, honestes i resolutives. Si això és possible a la Xina, amb 1.400 milions d’habitants -com el president Salvador Illa ha tingut l’oportunitat de constatar en el seu últim viatge a aquest país- aquí ha de ser totalment factible.

En aquesta Catalunya encarrilada i optimista només hi ha un “forat negre”: la presidència del FC Barcelona.Joan Laporta encara la temporada 2025/26 sense poder inscriure els jugadors que ha fitxat i sense cap certesa sobre quan l’equip podrà tornar a jugar a l’estadi renovat del Camp Nou. En el súmmum de la improvisació i de la ineficàcia, la institució esportiva més representativa de Catalunya viu instal·lada permanentment en la crisi i la sotsobra des que aquest advocat saltataulells va tornar a ser elegit president l’any 2021.

En aquests quatre anys, Joan Laporta les ha fet de l’alçada d’un campanar. Rei de les mentides, de les martingales, de les comissions, dels despropòsits i de les traïcions, ha convertit el Barça en una entitat absolutament desprestigiada i arruïnada. Res a veure amb el club endreçat i solvent que li van deixar Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

El que resulta més sorprenent i escandalós és la manca de crítica davant la catastròfica i nefasta gestió de Joan Laporta. Els mitjans de comunicació -tret d’EL TRIANGLE– li atorguen una immerescuda credibilitat i li professen una incomprensible adulació i veneració, totalment viciada i perversa. Hom diria que, en el cas del Barça avui, estem revivint els “anys de plom” de Jordi Pujol, quan ningú -tret d’EL TRIANGLE– gosava denunciar la corrupció regnant a la Generalitat.

Joan Laporta ha segrestat la democràcia al FC Barcelona, que és l’essència del club. Els socis viuen en els llimbs, sense ser informats ni ser conscients de la gravíssima situació financera i patrimonial que pateix l’entitat. Les assemblees de compromissaris, en format telemàtic, són una burla a la decència democràtica i ningú diu ni piu.

Els professionals que feien funcionar la maquinària del club han estat expulsats o han marxat fastiguejats pel caos i la incompetència del “búnquer” familiar que s’ha apoderat del Barça i que pren les decisions del dia a dia. De què viu Joan Laporta? Quin és l’origen dels ingressos que li permeten viure com un paixà? Aquesta pregunta, que no té resposta, és la punta de l’iceberg del colossal putiferi en el qual s’ha convertit, en els últims quatre anys, l’entitat fundada per Joan Gamper.

En aquest escenari dels horrors -que no salva ni la brillant temporada passada, protagonitzada per Hansi Flick i els joves de la Masia-, s’acaba de produir un fet que trenca totes les línies vermelles de la decència i de l’honorabilitat que se li suposa al club blaugrana, resistent i supervivent de dues dictadures. Joan Laporta ha signat un acord d’esponsorització amb la República Democràtica del Congo. A canvi de 40 milions d’euros en les pròximes quatre temporades, el Barça i el Govern de Kinshasa han establert un ampli acord de col·laboració que omple d’oprobi la història del club blaugrana.

Amb una població de 110 milions d’habitants i sota l’impacte de dues sagnants guerres civils i l’agressió militar de Ruanda, la República Democràtica del Congo pateix esgarrifosos episodis de violència, desigualtats i mancances socials. En aquest país hi manca de tot: alimentació, infraestructures, recursos per a l’educació, la sanitat… El PIB per càpita de la població és de només 647 dòlars anuals i l’esperança de vida de 62 anys.

El Govern del president Félix Tshisekedi ha decidit emprendre una campanya internacional de rentat d’imatge i no ha tingut millor pensada que signar acords d’esponsorització amb equips de futbol europeus per difondre la suposada “normalitat” que es viu en aquest país, flagel·lat per la pobresa i la violació sistemàtica dels drets humans. Tres equips han acceptat els diners de la República Democràtica del Congo: l’AC Milan, l’AS Monaco i el FC Barcelona.

Són diners tacats de sang i de sofriment. Allà ells amb els escrúpols humanitaris dels directius de l’AC Milan i l’AS Monaco. Però el Barça, que es vantava de l’acord que va subscriure l’any 2006 amb l’UNICEF i l’any 2022 amb l’ACNUR, mai hauria d’haver signat aquest vergonyós contracte d’esponsorització amb la República Democràtica del Congo.

Aquests 40 milions d’euros són absolutament necessaris per atendre, de manera prioritària, la població d’aquest país africà. Cada euro que ingressa el Barça d’aquest acord es manlleva a les innombrables urgències que pateixen els congolesos.

Per decència, dignitat i honestedat, el club blaugrana no pot acceptar de cap manera que l’eslògan RDC-Coeur d’Afrique figuri estampat a les samarretes d’entrenament del primer equip. És un atemptat i una burla als “valors” que han fonamentat la trajectòria i el relat que acompanya la història del club blaugrana.

Però Joan Laporta, com ha quedat a bastament demostrat durant el seu primer i segon mandat, és una persona absolutament amoral, sense principis, ètica ni deontologia. És un oportunista, un populista i un farsant que s’ha dedicat a saquejar les finances del Barça en benefici propi i que no mereix continuar ni un minut més al capdavant de l’entitat blaugrana.

Quan s’adonaran els socis del Barça que “el rei va nu” i que Joan Laporta ha convertit el club en un desgavell impresentable i inacceptable? Quan foragitaran els socis aquest pocavergonya que, en un acte suprem de cinisme, ha venut la imatge del FC Barcelona a la República Democràtica del Congo (sigui dit amb tot el respecte i escalf per la castigada i soferta població congolesa), aprofundint la misèria d’aquest país africà?

En aquesta Catalunya d’ordre i progrés que hem encetat amb el president Salvador Illa, Joan Laporta i la cort que l’envolta han portat el Barça al desordre i a la fallida, econòmica i moral. Els socis, només els socis blaugrana, tenen la paraula i el poder per canviar el rumb d’aquest desastre, sense parió en la centenària història del club.

La entrada Laporta taca amb sang la història del Barça se publicó primero en El Triangle.

Donald Trump ha decidit saquejar la Unió Europea i, davant d’aquesta agressió letal contra el nostre model d’Estat del benestar, els europeus no ens podem quedar de braços plegats i convertir-nos en l’ase dels cops. En aquest context, adquireix gran rellevància el viatge que ha fet el president Salvador Illa a la Xina, on ha establert múltiples contactes polítics i empresarials i ha tancat alguns acords, com ara la col·laboració del nostre sincrotró ALBA amb el laboratori HEPS de Pequín.

La diferència entre Catalunya (8 milions d’habitants) i la Xina (1.400 milions) és abismal. Però Catalunya ocupa un indret geogràfic privilegiat en el continent europeu i tenim potents infraestructures (ports, aeroport, autopistes, tren d’alta velocitat…) que ens connecten en tots els azimuts. En aquest sentit, Catalunya pot ser una magnífica porta d’entrada de les inversions i de les exportacions xineses a Europa i això pot ser un factor que incrementi exponencialment la nostra prosperitat, si sabem compartir i aprofitar els fabulosos avenços tecnològics i científics que s’estan produint a la pàtria de Mao Tse-tung.

Ja sabem la política internacional que practica Donald Trump: submissió o càstig. Això és letal pels interessos dels ciutadans catalans, espanyols i europeus, que hem caigut en un parany que ens porta a l’autodestrucció. Necessitem, amb urgència, obrir nous espais de relació, d’intercanvi i de complicitat. La Xina del president Salvador Illa, però també la Sud-amèrica de Pedro Sánchez.

I és que davant l’allau d’informacions domèstiques que ens aclaparen aquests dies, ha passat molt inadvertida la cimera que han fet a Santiago de Xile els presidents del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; Colòmbia, Gustavo Petro; Xile, Gabriel Boric; l’Uruguai, Yamandú Orsi, i el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Fruit d’aquesta trobada, que tenia per lema “Democràcia sempre”, els cinc líders han aprovat una declaració política que planteja la necessitat de promoure el multilateralisme, reformar el sistema de governança mundial, enfortir una democràcia diplomàtica activa i impulsar una narrativa que planti cara a l’actual onada reaccionària.

Aquesta cimera tindrà la seva continuïtat el mes de setembre, coincidint amb la celebració de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Altres països, com Mèxic, el Regne Unit, Canadà, Sud-àfrica, Dinamarca, Austràlia i Hondures, ja han manifestat la seva intenció de sumar-se a aquesta aliança contra la puixança de l’extrema dreta i la xenofòbia.

És interessant constatar que el grup promotor d’aquesta coalició en defensa de la democràcia parla en espanyol i en portuguès, les llengües originàries de la península Ibèrica, a més del català, el basc i el gallec. El protagonisme de Luiz Inácio Lula da Silva i de Pedro Sánchez dona, per primera vegada, dimensió política a la iberofonia, que és el concepte emprat per definir aquestes dues llengües ibèriques. Estem parlant d’una comunitat mundial de 900 milions de persones que parlen i s’entenen amb aquests dos idiomes veïns, que tenen una mateixa arrel i que són pràcticament idèntics.

La iberofonia és l’expressió d’una manera de viure i d’entendre les relacions humanes basada en la convivència pacífica, l’alegria i els bons aliments. La seva extrapolació a la política internacional ens portaria, sens dubte, a un món més tranquil i harmònic.

Per això, no s’entén l’hostilitat d’alguns països de la Unió Europea a signar l’acord comercial amb el Mercosur, l’embrió de la unió econòmica llatinoamericana, fundat pel Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai. Ens hem d’empassar els aranzels del 15% que ens imposa els Estats Units -0% en el cas de les importacions nord-americanes- i rebutgem un acord de lliure intercanvi amb els països del Mercosur? Increïble!

En aquesta hora en què els Estats Units, Israel i Rússia posen en perill l’estabilitat del planeta, és qüestió de buscar nous paradigmes i noves aliances que permetin a la Unió Europea d’escapar d’aquest ofec que ens tenalla. El viatge de Salvador Illa a la Xina i la cimera de Pedro Sánchez a Santiago de Xile són portes obertes que hem de saber interpretar i aprofitar.

A més, Donald Trump, Benjamin Netanyahu i Vladímir Putin són els exponents i referents de la internacional reaccionària que vol destruir els fonaments de la democràcia. Compten amb una legió de babaus admiradors en molts països europeus, que militen en les files de partits d’extrema dreta i xenòfobs.

L’acció de rapinya de Donald Trump contra els interessos i el benestar dels europeus ha de ser el gran motiu i argument per combatre i erradicar l’amenaça ultra que fa trontollar molts països democràtics. Més que mai: els amics dels meus enemics també són els meus enemics.

El trumpisme ens ha declarat la guerra econòmica i els partits d’extrema dreta són la seva “quinta columna”. Vox és Donald Trump, Aliança Catalana és Donald Trump, Chega és Donald Trump. Tinguem-ho clar, plantem cara i passem a l’atac.

La entrada El saqueig d’Europa se publicó primero en El Triangle.

Aquests últims dies hem tingut l’oportunitat de constatar la cara i la creu del tarradellisme. D’un cantó, el Parlament de Catalunya, amb l’únic vot en contra dels diputats de Vox, ha aprovat la llei de l’Estatut dels municipis rurals. Aquest text, llargament negociat amb els representants de les entitats municipalistes i els ajuntaments concernits, vol evitar que hi hagi dues Catalunyes: la que viu en concentracions urbanes i la que està dispersa en petits nuclis de població, amb els seus avantatges (tranquil·litat, natura, aire net…) i els seus desavantatges (aïllament, manca de serveis, comunicacions deficients…).

Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, 608 es consideren municipis rurals. El nou Estatut aprovat preveu, entre altres mesures, una línia específica d’inversions perquè aquests pobles facin front a la regressió demogràfica i a l’envelliment de la població; també l’aplicació d’incentius fiscals per afavorir la compra i la rehabilitació d’habitatges o la reducció de la càrrega burocràtica dels petits ajuntaments amb la creació d’un portal únic a la seu electrònica de l’administració.

Per les nostres dimensions geogràfiques i els avenços en les infraestructures i les telecomunicacions, Catalunya -mar i muntanya- ha d’ambicionar i planificar la seva plena integració en una sola realitat social i econòmica, a partir d’una xarxa amb uns nòduls ben definits i potents: Barcelona metropolitana, Tarragona metropolitana, Girona, Lleida i Tortosa. (El Pirineu té una capital, Andorra, però la miopia dels poders fàctics andorrans, amb la seva negativa a integrar-se plenament a la Unió Europea, impedeix que pugui exercir aquesta funció).

En aquest sentit, la plena integració tarifària de tots els mitjans de transport públics d’abast territorial català serà un pas simbòlic i imprescindible per crear aquesta consciència -ara, sí; així, sí- d'”un sol poble“. És un projecte a mig fer que, ben segur, podrem concretar amb el ple traspàs de Rodalies a la Generalitat i l’entrada en servei de l’enorme estació intermodal de la Sagrera, que serà el nou centre de gravetat de Barcelona i, per extensió, de Catalunya.

La creu d’aquesta nova Catalunya imparable que estem construint ha estat el fracàs del decret pel desplegament de les energies renovables i les bateries presentat pel Govern de Salvador Illa, en retirar ERC a última hora el seu suport parlamentari. El partit d’Oriol Junqueras és tot sovint un pou de sorpreses, però en una qüestió estratègica cabdal de país com és la transició energètica –on som a la cua d’Europa!– cal exigir a ERC coherència, responsabilitat i sentit d’Estat.

L’energia és un factor clau pel desenvolupament i el creixement de Catalunya. En els últims 50 anys, hem estat drogats per la decidida aposta nuclear que, en el seu moment, va fer Jordi Pujol, primer des de Banca Catalana i després des de la Generalitat. Aquest ha estat un error estratègic molt greu que vam estar a punt de pagar amb la desaparició, per contaminació radioactiva, de Catalunya, arran de l’incendi de la central nuclear de Vandellòs I, l’any 1989. A més, els reiterats incidents que pateixen les tres plantes que continuen en funcionament -Ascó I, Ascó II i Vandellòs II- aconsellen que s’executi el seu tancament, segons els terminis previstos pel Govern central.

Un segon error molt greu ha estat la passivitat irresponsable de la Generalitat davant d’Endesa, que és la titular de la majoria de les centrals hidroelèctriques del Pirineu. Segons la llei d’Aigües, les concessions de moltes d’aquestes centrals ja fa molts anys que estan vençudes i haurien d’haver retornat a domini públic. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), amb seu a Saragossa, sempre ha fet l’orni amb aquesta qüestió, però ben segur que una acció decidida de la Generalitat hauria provocat que la llei es complís i que aquestes centrals -que tenen una potència equivalent a la d’un reactor nuclear- fossin avui el gran actiu de L’Energètica, la nostra empresa pública elèctrica.

La realitat és que, per culpa de la “drogodependència” de les nuclears -que acumulen una muntanya de residus radioactius que no saben què fer-ne- i la supeditació als interessos hidroelèctrics d’Endesa -que obté energia a cost zero dels rius pirinencs-, el desplegament de les energies renovables pateix un retard vergonyós i inacceptable a Catalunya. Comunitats “endarrerides” com l’Aragó, Castella i Lleó o Andalusia ens donen una lliçó de responsabilitat en la transició energètica que posa en evidència i desacredita, per inútil, la classe política catalana.

El panorama és patètic i depriment. A la Unió Europea, el 45% de l’energia produïda ja és d’origen renovable i a Espanya puja al 57%. En canvi, a Catalunya tenim que el 59% de l’energia ens ve de les centrals nuclears i només un 20% és renovable, tot i que tenim unes condicions òptimes per a l’aprofitament elèctric del Sol i del vent. I, en aquest context de màxima alarma, els “senyorets” d’ERC no tenen millor idea que bloquejar al Parlament, per motius fútils, l’aprovació del decret que preveia l’acceleració de la transició energètica, amb l’agilitació de les autoritzacions dels projectes de parcs solars i eòlics, i que regulava la implantació de les imprescindibles bateries per donar estabilitat i resiliència al subministrament elèctric. Desesperant.

La entrada La cara i la creu de Catalunya se publicó primero en El Triangle.

Focalitzar, com fan Sílvia Orriols i Vox, l’alarma, el rebuig i l’odi contra aquesta minoria del 3% és totalment exagerat i injust. El mateix podem dir dels menors no acompanyats (menes): en els últims cinc anys, a Catalunya n’han arribat uns 10.000, que són atesos per la Generalitat en centres d’allotjament i formació, a la vegada que n’hi ha un centenar que viuen amb famílies d’acollida.

Amb els migrants magrebins passa com en tots els col·lectius humans: la immensa majoria són persones que practiquen la convivència pacífica amb els veïns i que treballen de valent per poder prosperar, però sempre hi ha algunes excepcions que trenquen la norma i es comporten de manera asocial. Atribuir fets delinqüencials (robatoris, agressions, violacions…) a la comunitat magrebina –així, pel broc gros– és una injúria i una infàmia.

L’adolescència és una edat complicada, en tots els països i civilitzacions. Hi ha una conflictivitat objectiva a les nostres ciutats, associada a petits grups d’adolescents marroquins, però aquestes actituds provocatives i hostils sempre s’acaben curant amb el creixement i l’aparellament.

Hi ha trets de la religió i de la cultura musulmana que, en la seva expressió més rigorista, xoquen amb les tradicions i convencions de la majoria de la societat catalana i espanyola. L’ablació genital i els matrimonis forçats, per exemple, són totalment incompatibles amb el nostre ordenament jurídic, d’obligat compliment per a tothom, amb independència de les creences de cadascú, i han de ser perseguits i castigats penalment.

En canvi, hi ha rituals inherents a l’islam, com el dejuni del Ramadà o la prohibició de beure alcohol o de menjar carn de porc, que són opcions perfectament respectables i, fins i tot, saludables. Portar hijab també és ben lícit, sempre que la dona ho assumeixi per voluntat pròpia o per costum.

Els clixés, malfiances i malentesos que avui provoca la presència d’un nombre important de magrebins a Catalunya s’anirà diluint amb el pas dels anys. Com passa en tots els processos migratoris, la interacció i la barreja es comença a forjar a l’escola i es consolida, posteriorment, en l’àmbit laboral i familiar.

En aquest sentit, tinc molta confiança en la força de canvi de les joves i dones musulmanes. Estic convençut que seran elles, si compten amb el nostre suport incondicional, les que trencaran les normes més retrògrades que encara encotillen la cultura i la religió musulmana i que no s’adiuen amb els avenços de la civilització humana del segle XXI.

També cal fer molta atenció als imams, enviats per controlar les comunitats magrebines que s’han instal·lat en els nostres barris i ciutats. A banda d’ensenyar els preceptes de l’Alcorà, actuen com una “policia de la moral” que reprimeix i impedeix les interaccions entre els musulmans i els no musulmans i obstaculitzen el necessari i irreversible procés d’integració.

Per posar cadascú al seu lloc, cal vigilar i expulsar del país els imams que coartin les llibertats democràtiques a les quals tenim dret tots els ciutadans que vivim a la Unió Europea, professem les creences que professem. Les funcions de manteniment de l’ordre estan perfectament reglades en el marc constitucional i és inacceptable que les nostres forces i cossos de seguretat, molt ben formades professionalment, hagin de veure entorpida o solapada la seva tasca per aquesta “policia de la moral”.

No és qüestió de rememorar el fantasma del criminal imam Abdelbaki es Satty, que va manipular sectàriament un grup de joves de Ripoll, autors dels tràgics atemptats del 17-A, a Barcelona i Cambrils. La llibertat religiosa és, des del segle XVI, un pilar fonamental de les societats modernes i un factor clau del seu progrés.

Ara bé, les religions, totes, s’han d’emmotllar a l’existència superior de l’Estat i respectar el marc jurídic que n’emana, decidit per voluntat democràtica majoritària. Cal respondre, amb la força de la llei, als excessos, contraris als drets humans i a les llibertats públiques, de totes aquelles pulsions i expressions d’arrel religiosa.

Als ciutadans que formen part de la comunitat magrebina de Catalunya se’ls ha de deixar madurar i evolucionar. Des del màxim respecte a les seves creences i tradicions, se’ls ha de convidar i ajudar a sortir de la cultura de ghetto, que és un reflex de les seves pors i inseguretats, totalment comprensibles, d’entrada, en tots els migrants que marxen a viure a un país nou i estrany.

No cal repetir, perquè és obvi, que necessitem la presència de l’emigració per rejovenir i reconstruir la piràmide demogràfica, molt deteriorada a Catalunya per la baixa taxa de natalitat dels autòctons. Per tant, els magrebins són necessaris i hem d’agrair la seva participació en el projecte comú de tirar endavant el país.

Aliança Catalana i Vox atien la paranoia contra la població magrebina, acusant-la de totes les malvestats, per fer forat electoral. Sembla que aquesta miserable estratègia de divisió i de confrontació els funciona, segons constata l’últim informe del CEO. Una conseqüència d’aquest clima d’hostilitat xenòfoba que ha creat l’extrema dreta és, per exemple, el lamentable incendi que ha patit la nova mesquita de Piera.

Però tant Aliança Catalana com Vox són partits soufflés, molt lligats a l’hiperlideratge de Sílvia Orriols i Santiago Abascal. La seva ascensió és conjuntural i després vindran la gran davallada i les disputes internes. Des del fons dels temps, la humanitat busca la pau i l’harmonia en justícia social. Els qui promouen l’enfrontament entre germans, per raó del color de la pell, de la llengua o de la religió estan condemnats, d’antuvi, al fracàs. La història avança cap a la unitat.

La entrada L’estigmatització dels magrebins se publicó primero en El Triangle.

Davant d’incendis d’aquesta extrema virulència –que, a causa del canvi climàtic, ens alerten que seran cada cop més sovintejats– els bombers no poden combatre les flames amb les tècniques tradicionals. Han d’assajar noves estratègies i, a la vista dels resultats, cal felicitar efusivament la capacitat i l’eficàcia mostrada pels bombers de la Generalitat, amb l’ajuda de la UME i dels Agents Rurals, en la tasca d’encerclar, atacar i liquidar els focs que s’han anat produint.

Ho ha dit el president Salvador Illa, i el conseller d’Agricultura, Òscar Ordeig, ho ha exposat àmpliament davant els sindicats del sector primari. Catalunya té una tasca titànica pendent: aclarir els boscos i reduir la massa forestal, creant valor amb l’explotació de la fusta i fomentant la ramaderia extensiva. Cal ordenar el territori de manera planificada, fent que els camps de conreu i els boscos convisquin com en un mosaic.

Aquesta és l’única fórmula per evitar que el polvorí que tenim a les nostres muntanyes, a causa del lamentable estat d’abandonament que pateixen des de fa dècades, esclati pels quatre cantons. El Govern de la Generalitat ha de fer front a moltes urgències i emergències, però la preservació del territori davant l’amenaça del foc és una prioritat essencial.

Sense natura no hi ha vida, no hi ha aigua, no hi ha activitat econòmica i no hi ha progrés. Amb els incendis de sisena generació, la nèmesi truca a la porta.

Cal una disciplina social i política per entomar i fer front a aquesta amenaça vital. Tenim un hàndicap: som mediterranis, tenim una visió relativa de les coses i ens costa organitzar-nos per escometre grans projectes col·lectius.

Però, si volem preservar el país, hem de canviar urgentment de xip. Seria bo emmirallar-nos en l’esperit i la determinació del poble xinès. Objectivament, no hi ha cap altra societat al Món que hagi protagonitzat un miracle econòmic i tecnològic com el de la Xina, des del triomf de la revolució de Mao Tse-Tung, l’1 d’octubre de 1949.

Fa 75 anys, la Xina era un país devastat, després d’anys de guerra contra el colonialisme occidental, la invasió japonesa i una fratricida confrontació civil entre el Partit Comunista Xinès i el Kuomintang. Des d’aleshores, l’Imperi del Mig ha experimentat un fulgurant i imparable creixement i s’ha convertit en la societat més avançada del planeta.

Amb tots els gravíssims errors, mancances i crítiques que vulgueu, però la gesta heroica de la societat xinesa -avui, capdavantera mundial en tecnologia, infraestructures, energies renovables, nova mobilitat…- és digna d’admiració i de reconeixement. La planificació i el pragmatisme són les eines que han fonamentat aquest incontestable èxit col·lectiu.

Legítimament, penso: com abordarien les autoritats xineses el problema de la brutícia i expansió incontrolada dels boscos, la regressió i abandonament de l’agricultura i l’amenaça permanent de sequera que tenim a Catalunya? Ben segur, haurien estudiat el problema a fons, implicant-hi els millors especialistes; haurien elaborat un pla exhaustiu per resoldre aquest desequilibri estructural i l’haurien acompanyat amb un cronograma; i haurien mobilitzat, en conseqüència, els recursos humans i econòmics necessaris per a la seva implementació, amb una constant vigilància de l’acompliment dels terminis.

Per un país que ha estat capaç de fer una colossal muralla verda per aturar l’avenç de la desertificació o que ha solucionat el problema de la pol·lució amb una gegantina aposta per les energies renovables i l’electrificació de la mobilitat, els mals endèmics que patim a Catalunya i que amenacen la nostra supervivència existencial són com bufar i fer ampolles.

Però hi ha una diferència substancial. A la Xina elaboren plans quinquennals, molt treballats i debatuts i amb uns objectius clars i racionals. A Catalunya, per politiqueria mal entesa, ni tan sols som capaços d’aprovar els pressupostos de la Generalitat o els de l’Ajuntament de Barcelona.    

Intel·ligència, responsabilitat i disciplina. Només així salvarem el país i salvarem la democràcia. Els incendis d’aquests dies ens demostren que tenim un cos de bombers excepcional, i els hem de felicitar i ens hem de felicitar per la seva magnífica tasca. Però el problema de fons no és la demostrada capacitat d’apagar els focs: el problema és l’abandonament dels boscos i de l’agricultura.   

Hi ha qüestions cabdals que cal posar sobre la taula, debatre i decidir: per exemple, la propietat privada dels boscos, herència d’un passat que ha deixat de tenir sentit i que és un obstacle per la gestió acurada de la natura; o la necessitat d’eliminar el pi blanc -una “bomba” incendiària- de les nostres muntanyes i la seva substitució per espècies més resilients i pròpies del país, com l’alzina.

La consciència catalana que tant proclamem i reivindiquem és això. Som una comunitat que confronta una amenaça ecològica sense precedents. Tenim la convicció, tenim l’energia i tenim la voluntat de plantar-hi cara i reaccionar? Ser patriota no és brandar una bandera estelada o parlar en català a la dependenta del Vivari: és, primer de tot, protegir i defensar la integritat del territori que hem rebut i que se’ns està cremant davant la nostra passivitat i mandra col·lectiva (després, tot són plors).

La entrada Ordenar el país per protegir-nos del foc se publicó primero en El Triangle.

En la perspectiva que dona el temps, el procés va ser una enorme enganyifa/al·lucinació col·lectiva que va afectar, aproximadament, uns 2,5 milions de catalans, esperonats per una potentíssima i sofisticada maquinària mediàtica greixada des de la Generalitat. S’han escrit rius de tinta sobre l’origen i les causes d’aquesta febrada secessionista, però jo ho tinc clar.

A banda de la influència del Brexit, el moment 0 del procés va ser la imputació, l’any 2013, d’Oriol Pujol –destinat a ser l’hereu de la dinastia pujolista a la Generalitat– pel cas de corrupció de les ITV. Va ser aleshores quan el padre padrone Jordi Pujol va decidir desenterrar la destral de guerra contra el Govern del PP de Mariano Rajoy i la Casa Real. Si no hi havia dinastia pujolista a Catalunya, aleshores tampoc no hi hauria dinastia borbònica a Espanya: el “gran pacte” de la Transició havia saltat pels aires.

Ara, amb la validació pel Tribunal Constitucional de la Llei d’amnistia ha culminat el constructe jurídic per tancar aquest penós episodi de la història de Catalunya. La gent s’ha sentit burlada (“ho tenim a tocar!”), els dirigents independentistes van fer un ridícul espantós, però Mariano Rajoy i la seva “policia patriòtica”, activada per intentar aturar el procés, també.

Segons els càlculs d’Alerta Solidària, fins ara han estat amnistiades 367 persones, incloent-hi 129 policies, i encara queden per resoldre 69 peticions. La “carpeta Puigdemont” és un cas a part, perquè està subjecta a l’estira-i-arronsa entre el Tribunal Constitucional i els magistrats del Tribunal Suprem. També queden serrells pendents que passen pel veredicte del Tribunal de Justícia de la UE i el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Podrà tornar a Catalunya Carles Puigdemont? Tornarà, però la seva aura d’“independentista rebel” s’ha anat esmorteint amb el pas dels anys i avui ja ha perdut tota la seva força, credibilitat i carisma. A més, els seus tractes secrets amb l’exsecretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán -ara en l’epicentre d’un fastigós cas de corrupció, juntament amb l’exministre José Luis Ábalos i el seu assessor Koldo García– poden acabar esclatant-li a la cara.

De ser el protagonista central del procés, Carles Puigdemont ha acabat en un paper marginal del “santoral” independentista. El seu suport a la investidura de Pedro Sánchez, a canvi d’una amnistia que, de moment, l’ha deixat fora de la seva aplicació, és un pèssim negoci que, sens dubte, li passarà factura si es torna a presentar a unes eleccions.

Però el veritable punt final d’aquesta tragicomèdia serà el judici per corrupció contra l’expresident Jordi Pujol i els seus fills, que està fixat per al 10 de novembre vinent a l’Audiència Nacional. Va ser el mateix Jordi Pujol, amb la seva confessió del 25 de juliol del 2014 sobre els diners amagats a l’estranger, qui va provocar la seva imputació i la de tota la seva família.

Aquest és el “nus gordià” de tot l’embolic del procés. Encara que la família Pujol va fer gestions per intentar ser inclosa en el perímetre de l’amnistia, és evident que no era el cas. De tota manera, la “música” de la Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya ressonarà en aquest procediment judicial, on la Fiscalia demana nou anys de presó per a l’expresident de la Generalitat i 29 per al seu primogènit, Jordi Pujol Jr., a banda de les condemnes sol·licitades pels altres fills.

Jordi Pujol ja ha fet 95 anys i, per raons humanitàries, no és qüestió que se’l faci viatjar a Madrid per assistir al judici. Previsiblement, l’advocat defensor, Cristóbal Martell, assolirà un pacte previ amb la Fiscalia, que evitarà el tràngol de la vista oral, amb una sensible rebaixa de penes per a tota la família. Segons s’especula, només Jordi Pujol Jr. entrarà una temporada a la presó, com va fer el seu germà Oriol.

Aleshores, el cercle encetat el 2013 s’haurà tancat. Tal com va passar amb l’ensulsiada de Banca Catalana, la justícia espanyola acabarà perdonant Jordi Pujol pels tripijocs corruptes que van tacar el seu mandat com a president de la Generalitat. Tal com va passar amb Banca Catalana, la mobilització i la pressió de les masses nacionalistes al carrer també haurà estat determinant per ajudar a eludir les responsabilitats penals de Jordi Pujol i la seva família.

El procés, comptat i debatut, ha estat una enorme cortina de fum organitzada per distreure i amagar les misèries d’un règim corrupte que, afortunadament, ja ha passat a la història. L’última pàgina s’escriurà el pròxim 10 de novembre.

La entrada El procés s’acabarà el 10 de novembre vinent se publicó primero en El Triangle.

En aquestes comarques meridionals s’hi van instal·lar, al segle passat, quatre centrals nuclears –la de Vandellòs I està desactivada després de patir un gravíssim incendi l’any 1989– per proveir d’energia elèctrica els grans centres industrials de Barcelona i de Tarragona. De la mà de l’expresident Jordi Pujol també es va xuclar l’aigua de l’Ebre per abastir el polígon petroquímic del Camp de Tarragona i, a més, va tenir la barra de pactar amb el PP de José María Aznarun gran transvasament cap a València, que va ser aturat gràcies a la combativa mobilització d’aquestes comarques i a la massiva solidaritat de la resta de Catalunya.

Sempre he pensat que, a banda de la xacra de la corrupció que va infestar la Generalitat, Jordi Pujol va cavar la seva tomba política a les Terres de l’Ebre. No només va ser el gran promotor de la nuclearització d’aquest territori, sinó que va fer tot el possible per endur-se l’aigua del riu, furtant el principal tresor d’aquest territori i posant en perill la integritat del magnífic espai del delta de l’Ebre, afectat per la regressió.

El seu fill, Jordi Pujol Ferrusola, va fer un dels seus grans “pilotassos” amb la instal·lació i revenda de l’enorme abocador de residus de Tivissa (Ribera d’Ebre). Per postres, quan s’ha plantejat la necessitat de promoure les energies renovables, la solució que es va adoptar des de la Generalitat convergent va ser destrossar la comarca de la Terra Alta, omplint-la d’aerogeneradors, mentre que a la demarcació de Girona -la “reserva espiritual” del pujolisme- encara no hi ha cap parc eòlic, malgrat que hi bufa la tramuntana.

Amb la presidència de Salvador Illa, el malaurat destí de la Catalunya Sud pot fer un gir copernicà. Si el polígon El Molló de Móra la Nova acull aquesta gigafactoria, on s’hi preveu una inversió de 5.000 milions d’euros, el deprimit panorama d’aquest territori canviarà radicalment, a millor. Amb la implantació d’aquest gran centre d’intel·ligència artificial es preveu que tot l’entorn es converteixi en un “hub” per a la ciència i la tecnologia avançada, amb la creació de milers de llocs de treball altament qualificats.

La potència i el prestigi de les empreses que formen part del consorci promotor del projecte -Telefónica, ACS, MasOrange, Nvidia, Submer, Multiverse Computing, així com la Societat Espanyola per a la Transformació Tecnològica (SETT), organisme públic dependent del Ministeri de Transformació Digital i de la Funció Pública- són una garantia que no es tracta d’un “conte de la lletera”. El pacte entre el Govern espanyol i la Generalitat per defensar la gigafactoria de Móra la Nova davant Brussel·les és total i irreversible.

L’arribada d’aquest macrocentre d’intel·ligència artificial coincidirà, a més, amb l’anunciat tancament de les nuclears d’Ascó I (2030), Ascó II (2032) i Vandellòs II (2035), tot i que els perillosos residus radioactius que han excretat s’hi quedaran durant anys i panys. És a dir, la Regió de l’Ebre passarà de ser la Ventafocs de Catalunya a la zona més puntera i quedarà connectada amb les infraestructures més avançades del país, com el Barcelona Supercomputing Center, el Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya, el sincrotró del Parc de l’Alba, la Barcelona Cable Landing Station o el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica.

Per fer funcionar la gigafactoria serà imprescindible el subministrament elèctric de les grans centrals d’energia eòlica i solar que hi ha a l’Aragó. Una raó més per desmuntar els intents de separar i enfrontar Catalunya amb l’Aragó –actualment, a compte de les pintures murals de Sixena, dipositades al MNAC–, quan la interdependència i la col·laboració entre ambdues comunitats és imprescindible per afrontar grans projectes conjunts de progrés.

La Catalunya Sud enceta una nova etapa històrica i, en conseqüència, cal que disposi de l’arquitectura institucional necessària per desplegar totes les seves enormes potencialitats. És el moment de revitalitzar l’adormida reorganització territorial de Catalunya i, en concret, d’implementar, d’una vegada, la Regió de l’Ebre, amb capital a Tortosa.

La província de Tarragona és una ficció que no s’adiu a les noves dinàmiques econòmiques i socials que estan en marxa. Set municipis -Tarragona, Reus, Cambrils, Salou, La Canonja, Valls i Constantí- han decidit vertebrar l’Àrea Metropolitana de Tarragona, destinada a convertir-se en el segon gran pol d’activitat i d’atracció de Catalunya.

En aquest nou mapa que s’està dibuixant, les Terres de l’Ebre queden “molt lluny” del Camp de Tarragona. El projecte de la gigafactoria de Móra la Nova ha de servir per redefinir i enfortir la identitat pròpia de la Catalunya Sud que, ben segur, experimentarà un gran creixement econòmic i demogràfic en els anys a venir.

En espera que s’aclareixi l’organització de la Catalunya Central i el futur de la quimèrica Vegueria del Penedès, no podem perdre el temps. La Regió de l’Ebre, on hi viuen 200.000 persones, s’ha de convertir ja en una nova “província” i Tortosa ha d’esdevenir, de facto, la cinquena capital de Catalunya. El futur passa per aquí i cal dotar-lo d’una administració poderosa i de proximitat que impulsi aquest acte de justícia històrica.

La entrada Justícia històrica per a la Catalunya Sud se publicó primero en El Triangle.

Un cop entri en vigor aquest acord, Gibraltar, tot i mantenir la sobirania britànica, passarà a formar part de l’espai Schengen, el Mercat Únic i la Unió Duanera. Això vol dir que desapareixerà, per sempre, la reixa que separava el penyal de La Línea de la Concepción i se suprimiran els controls terrestres per anar i venir de Gibraltar. Les duanes internacionals del port i de l’aeroport seran controlades, conjuntament, per funcionaris del Regne Unit i de la Unió Europea, concretament espanyols.

A efectes pràctics, això vol dir que Gibraltar s’integrarà, cada cop més, en la vida quotidiana d’Andalusia i d’Espanya i Portugal, creant una comunitat oberta i conjunta. Des d’ara, l’única duana que restarà dempeus si viatgem en cotxe entre el penyal i el Pol Nord serà… la d’Andorra: una mostra de la miopia històrica i de les pors dels “senyors feudals” Principat, que no volen perdre els seus privilegis de curta volada.

La història de Gibraltar ha desfermat passions en els últims 300 anys. El fet que la Union Jack onegi al capdamunt del penyal ha provocat urticària a tota l’extrema dreta patriòtica espanyola i la dictadura del general Franco ho va aprofitar com a excusa per atacar políticament la Gran Bretanya, el paradigma de la democràcia liberal, i les Nacions Unides.

Considerat com a territori en vies de descolonització, els “llanitos” van votar massivament (99,6%) a favor de romandre sota sobirania britànica en el referèndum celebrat el 10 de setembre del 1967, data que ha passat a ser la Diada Nacional de Gibraltar. Com a represàlia per aquesta voluntat autodeterminista, el règim franquista va bloquejar els accessos al penyal, amb la implantació d’una tanca (la verja).

Aquestes restriccions van ser aixecades l’any 1985 pel govern de Felipe González, en vigílies de l’entrada d’Espanya a la Comissió Europea. Però el referèndum del Brexit del 2016 i la seva implementació van tornar a deixar Gibraltar en un sobtat aïllament, tot i que l’aclaparadora majoria dels llanitos (95,4%) hi havia votat en contra.

Ha calgut esperar a la victòria dels laboristes de Keir Starmer perquè la raó i el sentit comú tornin a la diplomàcia britànica en relació amb el penyal i els anhels objectius dels seus 30.000 habitants. Des de la seva conquesta l’any 1704 per tropes angleses i holandeses, amb l’ajuda de voluntaris catalans, en el context de la Guerra de Successió, la geopolítica mundial ha experimentat canvis abismals.

També la indústria i l’estratègia militar, que justificava la seva ocupació per part del Regne Unit. Avui, el trànsit marítim està controlat per satèl·lits i l’existència d’una base naval, forçosament petita, en una punta de la badia d’Algesires ha deixat de tenir tot interès operatiu per a l’Armada britànica. A més, a quatre passes, els Estats Units i l’OTAN tenen l’enorme complex militar aeronaval de Rota.

Aquest acord a quatre bandes significa la plena reintegració de la península Ibèrica -amb la lamentable excepció d’Andorra-: tres territoris de sobirania diferenciada (espanyola, portuguesa i britànica) per herència històrica, però oberts i units econòmicament, socialment i culturalment, i sense cap impediment per treballar plegats per un futur comú.

Aquesta setmana passada vam celebrar el 40 aniversari de la signatura de l’adhesió d’Espanya i Portugal a la Comissió Europea (Unió Europea). I, de manera coincident, hem rebut la bona nova que Gibraltar accepta, de facto, formar part de la península Ibèrica, renunciant progressivament als privilegis fiscals que justificaven el seu aïllament.

El Tractat d’Utrecht i el Brexit han quedat en paper mullat a Gibraltar.

Ara toca la tasca titànica d’unir les columnes d’Hèrcules, amb la construcció de l’estructura fixa que ha de connectar la península Ibèrica amb el Marroc i, per tant, el continent europeu amb l’Àfrica. Aquest túnel forma part del projecte de la Franja i la Ruta de la Seda, que impulsa la Xina, país que pot ser un formidable aliat en la vertebració d’un nou Món, en ordre i en pau, que tots els humans (tret d’alguns, malauradament amb molt de poder) desitgem des del fons del cor i des del fons dels segles.

La entrada Gibraltar torna a Europa, torna a Ibèria se publicó primero en El Triangle.

En presència del rei Felip VI i del president Pedro Sánchez, el bon quefer de l’equip de Presidència de la Generalitat ha salvat un match ball en un moment molt complicat de la vida política espanyola, europea i mundial. Si la Conferència de Presidents hagués degenerat en un pim-pam-pum entre territoris, hauríem entrat en una perillosa dinàmica balcànica i, afortunadament, no ha estat el cas.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, ha intentat dinamitar aquesta cimera amb una boutade –“el Estado plurinacional no existe”–, però els seus correligionaris del PP no li han seguit la corda. El president de la Xunta, Alfonso Rueda, s’ha expressat en gallec, i la presidenta del Govern balear, Margalida Prohens, ho ha fet en català, deixant en ridícul la rebequeria de la presidenta madrilenya de marxar de la sala per no voler sentir parlar en basc el lehendakari Imanol Pradales i en català el president Salvador Illa.

La derrota d’Isabel Díaz Ayuso, que s’ha quedat sola com un mussol al Palau de Pedralbes, és un cant a l’esperança en una Espanya raonable i possible. Una Espanya plural i diversa que té la seva expressió en l’Estat de les autonomies, però que cal millorar i perfeccionar amb la seva evolució cap a un Estat federal.

Atès el clima caïnita que regna a Madrid, aquesta legislatura ja es pot donar per perduda, tant pel que fa a l’intent d’aconseguir un consens sobre la qüestió del finançament autonòmic com a l’inici dels treballs per a la conversió del Senat en una veritable cambra de representació territorial, fet que ens acostaria al model federal. Aquesta haurà estat la legislatura de la reconducció del conflicte independentista català, amb el colofó de l’amnistia dels protagonistes de l’1-O i el retorn dels tres dirigents que romanen a Bèlgica.

Però, com a mínim, el fil conductor no s’ha perdut i caldrà esperar l’any 2027, amb la celebració de les pròximes eleccions autonòmiques i generals, per veure quins pactes de governabilitat s’estableixen i, en funció d’això, encarar, ara sí, les grans reformes que necessita l’arquitectura constitucional de l’Estat espanyol per esdevenir plenament modern i que requereixen àmplies majories de dos terços al Congrés dels Diputats i al Senat. Aquesta és la gran virtut que ha tingut la XXVIII Conferència de Presidents de Pedralbes: aplanar el camí.

Hi ha una Espanya imaginada, però que és necessària i factible. Ens hi vam acostar i la vam tocar amb els dits amb la I i la II República, dues breus experiències que van ser brutalment aniquilades. És una Espanya que reconeix i normalitza la seva pluralitat cultural i lingüística; que valora i enforteix la sobirania de les seves institucions territorials; i que abandona el seu esquema centrípet per consolidar un funcionament i una organització en xarxa. Per entendre’ns: una Espanya “alemanya”, més que no “francesa”; una Espanya hereva de la tradició de la dinastia austríaca, més que no de la borbònica.

A grans trets, el PSOE, una part del PP i els partits nacionalistes perifèrics comparteixen aquesta visió federalitzant -que requereix molta lletra petita i de molta negociació- que subjau en la història d’Espanya al llarg dels segles. A l’altre cantó de la balança, el PP d’Isabel Díaz Ayuso i Vox representen l’Espanya uniforme i centralista, hereva d’una tradició que va tenir la seva última expressió en la dictadura franquista.

Sociològicament, hi ha una majoria molt àmplia a favor de l’Espanya descentralitzada i autonòmica. Una altra cosa és que tingui, de moment, una traducció política i electoral practicable. El bloc, molt precari, que ha constituït Pedro Sánchez amb Sumar i els partits nacionalistes al Congrés dels Diputats es confronta amb els pactes de govern, també molt precaris, entre PP i Vox en les comunitats on sumen la majoria absoluta. Ambdues són coalicions molt inestables i que grinyolen de manera permanent.

A la Unió Europea, el nostre referent obligat, i a Alemanya, la principal potència continental, hi ha una fórmula de governabilitat molt clara, basada en l’entesa entre democristians i socialdemòcrates i l’exclusió de l’equació dels anomenats partits identitaris, populistes o patriòtics, que són la nova versió de l’extrema dreta xenòfoba i autoritària de sempre. En el cas d’Espanya, els pactes entre PP i Vox resulten totalment inacceptables des de la percepció majoritària de Brussel·les i, això, Alberto Núñez Feijóo ho sap molt bé.

Paradoxalment, el desencadenant de la ruptura definitiva entre PP i Vox pot venir de l’altre cantó de l’Atlàntic, dels convulsos Estats Units de Donald Trump. Fins ara, el president nord-americà era el tòtem i el principal inspirador i impulsor dels puixants partits d’extrema dreta europeus. Però la seva política de batzegades en la qüestió dels aranzels, el seu trencament amb Elon Musk (l’exponent del corrent llibertarià), i la seva benvolença envers Vladímir Putin han desconcertat i descol·locat els seus admiradors i seguidors al Vell Continent i també a l’Amèrica Llatina.

Donald Trump ha provocat una forta crisi d’identitat a Vox i ha obert un abisme entre el partit de Santiago Abascal i el PP. A més, els Estats Units, que viu conflicte “guerracivilista” cada cop més virulent, s’està convertint, en tots els ordres, en un pèssim exemple als ulls del món. I això, els partits trumpistes europeus ho pagaran molt car. El PP, amb l’excepció de la histriònica Isabel Díaz Ayuso, no es pot permetre anar a remolc de Vox.

En aquest camí per adequar l’acció política a la realitat, des d’EL TRAPEZIO, publicació germana d’EL TRIANGLE, hem fet una aportació cabdal: la publicació del llibre Ocho objetivos para fortalecer la Alianza Ibérica, on es marquen les prioritats per avançar cap a una confraternització més gran entre Espanya i Portugal, ara que fa 40 anys de la nostra entrada conjunta a la Comunitat Europea (Unió Europea). El podeu comprar a la nostra plataforma TRIALLIBRERIA.EU.

A Portugal, la coalició de centredreta AD, guanyadora dels últims comicis, celebrats el 18 de maig passat, s’ha negat a establir cap mena de pacte de governabilitat amb Chega, que és l’equivalent de Vox al país veí. Un cop més, els portuguesos ens donen una lliçó d’intel·ligència política.

Federalisme i iberisme. Civilització o barbàrie.

La entrada L’Espanya possible, la Ibèria possible se publicó primero en El Triangle.

Catalunya i l’Aragó tenim una fèrtil història en comú, que es consolida amb el matrimoni, l’any 1137, de Peronella, filla del rei Ramir II d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Aquest és l’origen de la potència militar i comercial de la Corona d’Aragó, que arribaria a ser hegemònica a bona part de la Mediterrània durant l’Edat Mitjana.

La construcció del monestir de Sixena és la primera obra magna d’aquesta dinastia catalanoaragonesa, que es va perllongar fins a l’any 1410, amb la mort del rei Martí l’Humà, que no va deixar descendència. Confirma la seva importància cabdal el fet que fos, durant els primers temps, panteó reial, cambra del tresor i arxiu de la nova dinastia, i que gaudís de la protecció especial del rei Jaume I. També que la seva gestió fos confiada a la branca femenina de l’orde de Sant Joan de Jerusalem o de Malta, que aplegava la crême de la crême de l’aristocràcia cristiana.

En els últims segles, el monestir de Sixena ha patit una inexorable decadència i degradació, malgrat que va ser declarat monument nacional l’any 1923. Però ara, el Govern de l’Aragó està fermament decidit a emprendre la seva completa rehabilitació i restauració, cosa de la qual els catalans hem d’estar satisfets, ja que és una joia remarcable del nostre passat en comú.

Des d’aquesta perspectiva, i deixant de banda els innombrables i desgraciats plets judicials creuats, Catalunya ha de col·laborar al màxim i amb esperit positiu en la recuperació de l’esplendor perduda del monestir de Sixena. Per això, la reposició dels frescos que estan dipositats al MNAC a la sala capitular és un gest que honora el nostre passat i ens honora.

Òbviament, l’última paraula en el trasllat d’aquestes pintures l’ha de tenir una comissió independent d’experts al més alt nivell, consensuada entre la Generalitat i el Govern d’Aragó. Si el desmuntatge comporta un risc cert de destrucció d’aquests delicats frescos medievals, que van patir els efectes d’un incendi l’any 1936, aleshores el més assenyat seria que es quedessin al MNAC.

Un científic originari de Villanueva de Sigena, Juan Naya, ha fet un extraordinari treball de recerca històrica i ha aconseguit la reproducció digital de les pintures originals de la sala capitular del monestir, que estan inspirades en la Bíblia de Winchester. El meravellós colorit d’aquests frescos reconstruïts digitalment no té res a veure amb les deteriorades restes que queden al MNAC. Recomano, en aquest sentit, que visualitzeu el magnífic documental, accessible per YouTube, El sueño de Sigena, on explica tot el procés d’investigació i reproducció de les pintures de la sala capitular.

Una solució a tot aquest aspre i llarg contenciós judicial podria ser la projecció permanent al monestir romànic dels Monegres de la precisa reconstrucció digital de les pintures de la sala capitular i la completa reposició de l’artesonat mudèjar que també va cremar en l’incendi del 1936, que ja ha estat reproduït parcialment. Quelcom semblant passa amb les pintures de les esglésies romàniques de la Vall de Boí, exposades al MNAC, però que gaudeixen d’una perfecta reproducció digital in situ.

Els veïns organitzats en la plataforma “Sijena sí” no volen sentir parlar d’aquesta possible alternativa i reclamen, tant sí com no, el retorn de les restes que hi ha dipositades al MNAC, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem. Però cal que entenguin i acceptin el veredicte final de la comissió independent d’experts que cal crear, per tal d’evitar el risc hipotètic de destrucció durant el desmuntatge i trasllat dels frescos.

S’ha parlat molt aquests dies, a compte del conflicte de Sixena, de la suposada animadversió i anticatalanisme de la població d’Aragó. És cert que, en el passat, les relacions entre Catalunya i els veïns de Ponent han passat per situacions de tensió, com ara les conseqüències de la segregació del bisbat de Lleida en favor del de Barbastre, decidida pel Vaticà, en benefici dels interessos de l’Opus Dei.

Però no hem d’oblidar altres episodis. Per exemple, quan, a les acaballes del franquisme, es va proposar un gran transvasament de l’Ebre a la conurbació de Barcelona, per alimentar la seva expansió industrial i econòmica. En aquella època, l’Aragó era una zona empobrida, cosa que va forçar l’emigració de molts dels seus habitants, en bona part cap a Catalunya.

El greuge era clamorós. En comptes d’aprofitar l’aigua de l’Ebre per generar riquesa a l’Aragó (nous regadius, noves indústries…) i aturar la sagnia de l’emigració, els poders fàctics de la Barcelona franquista, aliats amb Madrid, intentaven robar l’aigua per fer créixer, encara més, la capital catalana.

Quelcom semblant va passar amb el projecte franquista d’omplir la vall de l’Ebre amb centrals nuclears, una de les quals estava prevista a la localitat aragonesa d’Escatrón. L’oposició i la resistència dels veïns i dels ecologistes va impedir la seva construcció, davant la certesa que l’energia que produiria no serviria pel progrés de l’Aragó, sinó per satisfer la demanda de Barcelona, com ha passat amb les nuclears d’Ascó i Vandellòs.

L’Aragó té motius per sentir-se agreujada per Catalunya i viceversa. Però cal posar punt final a aquest absurd enfrontament i, després de la fallida candidatura conjunta pels Jocs Olímpics del Pirineu, la restauració del monestir de Sixena pot ser un gran nexe de trobada i reconciliació.

No només hi ha la reivindicació de les restes dels frescos de la sala capitular que hi ha al MNAC. La decadència d’aquest gran monestir romànic, accelerada per la desamortització del segle XIX, va provocar la dispersió dels seus tresors artístics, una part dels quals van anar a parar al Museu Diocesà de Lleida, fins que finalment van ser retornats, sota custòdia de la Guàrdia Civil, l’any 2017, durant el període de vigencia excepcional de l’article 155.

Una de les fites hauria de ser la recuperació del gran retaule de l’altar major, del qual n’hi ha algunes parts en museus de Dallas (Estats Units) i l’Argentina. Els governs de l’Aragó i Catalunya podrien fer una pressió conjunta i concertada per aconseguir, com a mínim, el retorn de les dues pintures del retaule, propietat de l’Estat espanyol, que estan dipositades als museus del Prado i de Santa Cruz de Toledo.

Si canviem la confrontació per l’entesa i la col·laboració, l’Aragó i Catalunya podem sortir-hi guanyant en un win win i això depèn només de la bona voluntat política dels presidents Salvador Illa i Jorge Azcón, que s’han reunit recentment a Saragossa. Hi ha molts projectes industrials, agroindustrials, energètics… que són complementaris i que podem desenvolupar en comú, en benefici de tots.

La entrada Retornem l’esplendor al monestir de Sixena! se publicó primero en El Triangle.

El paradigma d’aquest rebrot de l’aïllacionisme és la consigna de Make America Great Again (MAGA), posada en pràctica pel president Donald Trump. Però també a la Unió Europea, els partits identitaris i populistes, amb l’excusa d’aturar l’emigració dels pàries planetaris, propugnen el restabliment de les fronteres internes, que són l’antítesi de l’esperit fundacional del projecte comunitari.

L’exacerbació d’aquesta exaltació de les fronteres i de la divisió porta inexorablement a la guerra. Ho estem veient davant dels nostres ulls astorats amb l’agressió criminal de Vladímir Putin contra Ucraïna i el genocidi i expulsió del poble palestí que està executant Benjamin Netanyahu a Gaza i Cisjordània.

Qui i quan organitzarà la mobilització global de la humanitat en repulsa contra aquests dos execrables assassins?

Arreu del món, les fronteres s’estan “endurint”. Ho expliquen els viatgers i turistes que volen entrar als Estats Units d’ençà del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. L’Índia i el Pakistan han encetat una perillosa escalada bèl·lica, a compte de la frontera que divideix ambdós països al Caixmir. Turquia, el Kurdistan, Armènia, l’Azerbaidjan, Síria, el Líban…, també viuen episodis de violència a compte dels seus límits territorials.

L’ascens al poder de les dretes que vivim en l’actual cicle històric comporta una agudització de les mesures securitàries i, en conseqüència, l’establiment de més controls i barreres. Tradicionalment, la dreta ha estat associada al capitalisme i al liberalisme -per contraposició als models socialistes- i, se suposa que això hauria d’afavorir els intercanvis comercials i la relaxació dels règims duaners i fronterers.

Però no. Sota la influència de Donald Trump, la dreta actual és proteccionista i fomenta l’autarquia. I, paradoxalment, són la Xina i els seus aliats del Tercer Món els més partidaris del lliure comerç i de l’aixecament de les penalitzacions duaneres.

Malgrat tot, les fronteres dures estan condemnades a la desaparició. El signe inexorable de l’evolució, amb l’ajuda dels avenços tecnològics, ens porta a l’aparició d’una nova civilització fonamentada en els intercanvis, la intercomprensió i, en definitiva, la fraternitat humana, deixant enrere les rivalitats, les amenaces i els enfrontaments entre comunitats i països.

Aquests dies n’hem tingut dues petites mostres que alimenten l’esperança. Segons informa el diari ibèric EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), que edita el nostre grup mediàtic, la Junta de Castella i Lleó ha endegat el Pla Socioeconòmic de la Raia, el territori fronterer amb Portugal, per dinamitzar el seu ressorgiment i prosperitat, en col·laboració amb les institucions del país veí.

La Raia és la frontera més antiga i més llarga (1.234 quilòmetres) del continent europeu. Des de l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea (1986), aquesta barrera ja no existeix formalment, però continua pervivint econòmicament i mentalment.

L’anomenat “efecte frontera” ha provocat que les zones espanyola i portuguesa a banda i banda de la Raia siguin les més despoblades i empobrides de la península. Tenen valuosos recursos naturals i paisatgístics per treure’n profit, però durant segles han estat “terra de ningú” i aquesta maledicció ha continuat fins avui, malgrat la desaparició física dels perniciosos obstacles fronterers.

Els governs de Lisboa i Madrid van aprovar l’any 2020 una Estratègia Comuna de Desenvolupament Transfronterer per revitalitzar la zona de la Raia. Però, malauradament, aquesta voluntat política avança a pas de tortuga a l’hora de traduir-se en inversions concretes i els pobles afectats continuen buidant-se, envellint i morint.

Cal esperar que el Pla Socioeconòmic de la Raia que ara impulsa la Junta de Castella i Lleó tingui més èxit en la seva implementació. Hi ajuda el fet que aquest projecte es fa en coordinació amb les institucions que treballen directament sobre el territori (ajuntaments i diputacions).

El devastador “efecte frontera” també castiga els Pirineus, històrica línia divisòria entre Espanya i França. Només cal passejar pels pobles d’alta muntanya de l’Arieja, dels Pirineus Orientals, del Ripollès o del Pallars Sobirà per constatar la seva decadència demogràfica i econòmica.

Dissabte passat, a Campllong (Gironès), es van reunir representants de 60 municipis del Principat i de la Catalunya francesa per estrènyer els seus vincles i coordinar activitats conjuntes. És la quarta trobada que fan i és l’expressió que, més enllà de les fronteres polítiques heretades, hi ha la força indestructible de la complicitat del veïnatge i de les arrels culturals comunes.

En el món hi ha els qui sembren la zitzània de la divisió, de l’odi, de l’enfrontament i de la violència i aixequen i fortifiquen fronteres, per defensar-se i atacar els enemics. Mai com ara la indústria armamentística de la mort havia viscut un moment tan expansiu i profitós. Gràcies a l’auge de la dreta dura, les comandes se’ls acumulen.

Però en el món, també hi ha els constructors de ponts, compromesos en la tasca d’harmonitzar la convivència entre les persones i els pobles. És així com ha progressat la humanitat al llarg dels segles i no defallirem. Estovar i esborrar les fronteres, per convertir-les en coixins de diàleg i d’unió és la tasca dels constructors.

En aquest sentit, em plau anunciar-vos l’edició d’un nou llibre d’EL TRAPEZIO, en espanyol i portuguès: Ocho objetivos para fortalecer la Alianza Ibérica/Oito objetivos para fortalecer a Aliança Ibérica. Es tracta d’un volum on expliquem, de manera pràctica, com podem avançar units cap a la consolidació de la península Ibèrica com una terra d’oportunitats i d’esperança i, a la vegada, en un actor geopolític europeu i mundial de referència que trenqui l’espiral bèl·lica en la qual hem caigut.

La entrada Quan les fronteres esdevenen ponts se publicó primero en El Triangle.

El president Salvador Illa s’ha envoltat d’un equip de govern molt potent i ha fet del diàleg permanent amb els agents econòmics, socials i culturals la seva divisa d’actuació. D’aquesta manera, ha pogut menar un primer any de mandat ferm i tranquil, encara que li manquen dos instruments fonamentals per poder desplegar el seu programa: una majoria sòlida que li doni estabilitat al Parlament i uns pressupostos aprovats per endegar les polítiques prioritàries per al redreçament del país.

Format políticament sota el mestratge de Romà Planas, que va ser la persona de confiança del president Josep Tarradellas, l’actual president de la Generalitat és el genuí continuador del llegat tarradellista i del seu missatge d’unitat. El Pacte Nacional per la Llengua, signat la setmana passada, és el paradigma de la bona política que, històricament, permet els grans avenços de Catalunya.

Tres partits -PSC, ERC i Comuns- donen suport a aquest acord, que ha de permetre l’impuls definitiu per garantir la normalització i plenitud de la llengua. L’han subscrit, de moment, una vintena d’entitats: la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la Plataforma per la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, el CIEMEN, Fundació.cat, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya, l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, la Federació Catalana de Municipis, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciència, el Consell dels Il·lustres Col·legis d’Advocats, la Confederació de Cooperatives, Unió de Pagesos, UGT, PIMEC, Consell General de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya, Foment del Treball, CCOO, USOC i La Intersindical.

És un ventall molt transversal i àmpliament representatiu que dona una extraordinària força i credibilitat al pla elaborat pel conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, i impulsat pel Govern. El pacte fixa l’any 2030 com a horitzó estratègic per assolir els seus objectius i s’estructura en nou línies de treball i 21 àmbits d’actuació: des de l’educació i la universitat fins al món laboral, passant per la salut, la cultura, la tecnologia i la cohesió social, entre d’altres.

Els nou objectius estratègics que recull el pacte són: una política lingüística que permeti superar els reptes amb què s’enfronta la llengua catalana; una llengua que creixi en nombre d’usuaris per arribar a 600.000 nous parlants; una llengua plenament oficial a les institucions públiques, empreses i serveis; un model educatiu i universitari que garanteixi el ple accés a la llengua i impulsi la cohesió social.

En cinquè lloc, hi ha l’aprenentatge i l’ús de la llengua entre la població adulta; un món del treball que incorpori plenament l’ús, l’aprenentatge i l’acreditació de la llengua; una oferta cultural i comunicativa que reforci l’ús de la llengua i en faciliti la identificació; una llengua compartida, reconeguda i equipada per als reptes contemporanis; i una societat compromesa amb l’ús i la promoció de la llengua.

El desenvolupament del Pacte Nacional per la Llengua comptarà amb una dotació pressupostària mínima anual de 200 milions d’euros. Per aquest any 2025 ja s’ha activat un primer paquet d’accions immediates, amb un pressupost inicial de més de 255 milions d’euros, la xifra més alta mai destinada a la política lingüística a Catalunya.

Això es traduirà en iniciatives diverses, com ara una campanya de benvinguda de les persones nouvingudes per informar-les de la realitat lingüística del país i facilitar-los l’accés immediat als recursos per aprendre català des del primer dia. En el món laboral, es posarà en marxa el grup de treball del Consell del Diàleg Social encarregat de desenvolupar un pla específic de foment de la llengua com a competència professionalitzadora.

En l’àmbit municipal, es posa a disposició dels ajuntaments un model de gestió lingüística perquè desenvolupin les seves línies de treball, a més d’una línia de subvenció per incentivar l’aprenentatge i l’ús de la llengua. En el sector comercial, es desplega un pla específic d’informació, formació in situ i assessorament i suport als establiments per facilitar el compliment de la normativa; i en el foment general de l’ús, preveu una nova campanya de gran abast per estimular l’ús del català entre els que ja el parlen i promoure’l entre els nous parlants.

Salvador Illa ha afirmat que “tenim el deure compartit de dur el Pacte del paper al carrer. El català és una llengua amb una història mil·lenària, però sobretot volem que sigui una llengua del segle XXI de ple dret, un element indispensable de prosperitat, cohesió, gaudi i convivència”. Segons el president de la Generalitat, aquest Pacte Nacional per la Llengua “és de tots i de totes i té les portes obertes a tots els que s’hi vulguin sumar”.

El president Josep Tarradellas, ben segur que estaria molt feliç amb la fermesa i pluralitat que s’ha assolit amb aquest Pacte Nacional per la Llengua, que aplega organitzacions i entitats independentistes i no independentistes, fins fa poc enfrontades a mort. És un exemple de la seva manera d’entendre i de fer política. Josep Tarradellas tenia una convicció, confirmada per l’experiència: Catalunya és un país massa petit per barallar-nos i només avança quan s’aconsegueixen grans consensos. Aleshores, som imparables. De la mateixa manera que el principal adversari polític de Josep Tarradellas va ser Jordi Pujol, que estava disposat a tot per satisfer la seva agressiva ambició de poder personal, l’estratègia pactista i unitària de Salvador Illa té en Carles Puigdemont la seva creu. Hi ha dos models antagònics de governar Catalunya: el tarradellista, del qual és tributari l’actual president de la Generalitat, i el pujolista, que encarna l’expresident resident a Waterloo.

Des d’aquesta òptica, cal interpretar la cridanera renúncia de JxCat a sumar-se al Pacte Nacional per la Llengua, juntament amb la CUP, PP i Vox. El model messiànic pujolista-puigdemontista es basa en l’autoritarisme i l’obediència deguda al líder; la fórmula de Salvador Illa, en el diàleg, la negociació i els resultats. Les dues Catalunyes.

La entrada Les dues Catalunyes se publicó primero en El Triangle.

A banda d’això, l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell no és cap drama per a Catalunya, com sí que ho va ser la desaparició de les caixes d’estalvis, arran de la crisi del totxo. Les caixes d’estalvis tenien, a més del negoci bancari, una voluntat, més o menys encertada, de retorn dels seus beneficis a la societat, a través de sufragar activitats culturals i socials en els territoris on tenien més implantació i arrelament.

En canvi, Banc Sabadell sempre ha estat una entitat resseca i antipàtica, dedicada només als diners i sense cap mena de sensibilitat altruista. Això sí, esponsoritza cada any l’elitista torneig de tenis del comte de Godó… i poca cosa més.

CaixaBank és un banc. Banc Sabadell és un banc. Però quina diferència més abismal que hi ha entre la ingent tasca cultural, social, artística…, que desenvolupa la Fundació “la Caixa” d’Isidre Fainé amb la nul·la empatia social que ha tingut sempre el Banc Sabadell de Josep Oliu!

Segons la CNMV, els principals accionistes del Banc Sabadell són Blackrock (6,6%), Zurich (4%), Dimensional Fund (3,8%), Goldman Sachs (2,8%) i UBS (2%): inversors nord-americans i suïssos, caçadors de plusvàlues. I els principals accionistes del BBVA són Blackrock (6,6%), The Capital Group Companies Inc. (5%), Goldman Sachs (3%) i UBS (2,2%): inversors nord-americans i suïssos, caçadors de plusvàlues.

És a dir, Blackrock, Goldman Sachs i UBS són, a la vegada, importants accionistes tant del Banc Sabadell com del BBVA i són ells, en funció dels seus interessos especulatius, els que decidiran si els convé culminar l’OPA o no. La comèdia patriòtica de Josep Oliu (que viu a Madrid) és de molt mal gust.

Hi va haver un temps, deu anys enrere, en què Banc Sabadell es podia considerar una entitat catalana. Entre els seus principals accionistes hi havia Isak Andic (Mango), José Manuel Lara (Planeta) i Joaquim Folch-Rusiñol (Titán). Però la nefasta gestió de Josep Oliu va provocar un catastròfic forat econòmic, els accionistes catalans van perdre bous i esquelles i l’entitat va acabar caient en mans de “taurons” internacionals sense escrúpols, que són els que controlen el banc actualment.

Jo puc entendre que els sindicats s’oposin frontalment a l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell per defensar els llocs de treball. Però resulta patètica i ridícula la corrua d’entitats empresarials, com Foment del Treball, Pimec o el Cercle d’Economia -presidit per l’exconseller delegat del banc, Jaume Guardiola-, que han muntat una defensa numantina al voltant de Josep Oliu, amb l’argument de salvaguardar la suposada “catalanitat” del Banc Sabadell.

Estem parlant de diners, només de diners. De pressionar el president del BBVA, Carlos Torres, perquè posi més diners sobre la taula per culminar l’OPA i que els inversionistes del Banc Sabadell puguin guanyar més diners a l’hora de vendre les accions (i els treballadors, que els bombin).

Blackrock, Zurich, Dimensional Fund, Goldman Sachs i UBS, principals accionistes del Banc Sabadell, estan encantats amb les forces vives de Catalunya (patronals, polítics, mitjans de comunicació…), que han sortit en tromba en defensa de la “independència” del banc. La “societat civil” catalana els està escalfant gratuïtament (?) el valor de l’acció a la Borsa i, per tant, engreixant exponencialment els beneficis que aquests “taurons”  pensen treure de l’OPA del BBVA.

Caldrà veure si Carlos Torres manté viva la subhasta que hi ha organitzada o abandonarà aquesta timba de pòker. En tot cas, la farsa de Josep Oliu té molt poc recorregut, malgrat la brillant executòria del seu conseller delegat, César González-Bueno, que ha estat capaç de ressuscitar el mort.

Per volum i quota de mercat, Banc Sabadell és carn d’OPA o de fusió. Si, finalment, fracassa l’envit del BBVA, hi ha altres operacions corporatives que esperen a la cantonada.

Em sap greu que, pressionats i manipulats per Josep Oliu i les seves terminals empresarials i mediàtiques, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat, Salvador Illa, s’hagin vist embolicats a participar a la força en aquest sainet de mal gust, on els veritables autors i beneficiaris finals viuen molt lluny d’aquí. Espero que el ministre Carlos Cuerpo, encarregat de donar el veredicte final sobre l’OPA del BBVA, actuï amb seny, professionalitat i vetllant per l’interès públic.

No estem parlant de Catalunya. Estem parlant d’accions i de diners.

La entrada El fals patriotisme del Banc Sabadell se publicó primero en El Triangle.