El mes de juliol es va estrenar amb l’enèsima mort per desnonament. El mateix dia 1, dues germanes residents a Barcelona van acabar amb la seva vida llançant-se al buit. Un mètode expeditiu, que no necessita cap additament o accessori, i per això, el més primari, el més proper a la pura i simple desesperació. Les germanes es van llençar al pati interior de l’edifici on vivien, al carrer Navas de Tolosa, deixant molt clar els motius de la seva decisió: es va trobar una nota al costat de l’ofici del jutjat que ordenava el primer intent de desnonament per impagament del lloguer, que s’executaria hores més tard. Tenien, respectivament, 64 i 54 anys.
Hi ha dues formes de llegir els fets. Una és la que ofereix el diari El País a la seva edició del 2 de juliol, i que retrata el cas com el resultat quasi inevitable d’una sèrie de fatalitats: Després de la mort de la mare per la covid, el febrer del 2021, les germanes van quedar soles i per aquestes dates va començar l’impagament de la renda. Els veïns, per la seva banda, les descriuen com a persones aïllades, sobretot la germana menor, que amb prou feines sortia de casa. I fonts municipals relaten que el jutjat va requerir a l’Ajuntament una anàlisi i un informe de vulnerabilitat, però no va ser possible recaptar-los perquè, malgrat que la unitat municipal que mitjança per evitar els llançaments (SIPHO) es va presentar diverses vegades al domicili, arribant fins i tot a deixar diversos missatges, mai es va poder contactar amb ningú. El Consistori va alertar el jutjat de què no s’havia pogut realitzar l’informe, malgrat la qual cosa la intenció era assistir al primer intent de desnonament. Però la guinda és l’observació final amb què acaba la notícia: “Els especialistes recorden que el suïcidi no sol tenir un únic detonant, sinó que és el resultat de factors psicològics, biològics i socials que tenen tractament”.
Conclusió: Eren rares. Van tenir la seva oportunitat, però no contestaven al telèfon ni al timbre de casa. L’Ajuntament va fer el que va poder. A més a més, un suïcidi pot ser degut a moltes causes. En definitiva, no vagi vostè a pensar que l’implacable sistema econòmic en què vivim -el capitalisme-, basat en la propietat privada i el seu ús desaforat; en la cobdícia que no coneix més llei que el propi benefici, té la menor responsabilitat.
Però aquesta responsabilitat existeix. És l’altra forma de llegir els fets, la radical, ja que va a l’arrel del problema. Cap govern mínimament decent permetria que, en època de fam, algú acaparés aliments per després revendre’ls al doble o el triple de preu. Però els governs sí permeten que un bé essencial com l’Habitatge -igual de necessari que l’aliment- sigui objecte d’una especulació brutal, arruïnant així multitud de vides: treballadors a l’illa d’Eivissa que han de llogar un balcó o un sofà per poder dormir. Gent de quaranta i fins i tot cinquanta anys convertida en eterns peterpans perquè han de compartir pis com si fossin becaris Erasmus. Persones que no poden portar una vida de parella ni criar fills, veïns expulsats dels seus barris. O unes germanes barcelonines que prefereixen la mort al desnonament.
Igual que Segundo, veí del barri de Sants qui, després de perdre el seu treball i tot tipus de prestació social, va decidir llançar-se per la finestra davant la comitiva judicial que anava a fer-lo fora, el 14 de juny de 2021. O aquell veí de Puerto del Rosario (Fuerteventura) que, quatre dies més tard, es va penjar de la barana del soterrani on residia, després de ser desnonat. No oblidem, no, els seus noms i el motiu de les seves morts, malgrat que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) no proporciona dades desagregades sobre les causes de suïcidi, raó per la qual no existeixen xifres fiables sobre quin percentatge d’ells poden ser atribuïts als desnonaments. Tot i que sí hi ha multitud d’estudis que proven els efectes devastadors dels processos de llançament en la salut mental i física de les persones.
A la mateixa edició d’El País, podia llegir-se que durant el primer trimestre de 2024, el preu mig del lloguer a Barcelona havia assolit un nou rècord històric en arribar als 1.193 euros al mes, és a dir, 59 euros més que el Salari Mínim Interprofessional (SMI), fixat en 1.134 euros. Sota el relat canònic que avui impera als mitjans de comunicació, amb les seves lleis d’Amnistia, les seves Begoñas Gómez i els seus CGPJ, existeix una humanitat dolençosa que gemega (i mor) sota el jou d’una economia de mercat implacable. La pregunta és senzilla: Algun dia ens decidirem a ser radicals?
