El curiós és que, paral·lelament a aquest enemic extern, va sorgir a rereguarda un enemic interior. Em refereixo a la furiosa campanya impulsada per aquell univers anomenat Fatxosfera (que “haber, hayla”, igual que existeix una Sanchezfera), constituït per mitjans de comunicació, polítics, tertulians, intel·lectuals i fins i tot jutges. Tots ells de signe dretà o ultradretà. Encara que -tot s’ha de dir- aquest enemic va comptar també amb veus d’altres perfils polítics.

Exemple d’aquesta campanya va ser l’article de Joaquín Luna a La Vanguardia titulat, sarcàsticament, “La gran flotilla invencible”. Publicat el 2 de setembre, hi qualifica els embarcats d’“activistes de secà”. I no content amb això, afirma: “(…) aquí som nosaltres per salvar els gazatians i portar-los mitja dotzena d’ampolles d’aigua mineral sense gas a condició de què les reciclin”. Aquí ja es pot veure la caricaturització anti-progressista, obertament, sense complexos. I rebla: “Per suposat, cap actua per guanyar quota electoral o de pantalla ni per refregar la mà a ningú”. Aquesta última frase és important perquè resumeix a la perfecció la principal acusació de l’enemic intern: qui es va embarcar ho va fer exclusivament per motius espuris. Tots eren arribistes o oportunistes, i la seva única finalitat, fer-se la foto. I tot i que l’expedició estava formada per 530 activistes de 44 països, l’obsessió, l’objecte de linxament, eren dues figures: Ada Colau i Greta Thunberg.

Qui em coneix sap que Ada Colau no és sant de la meva devoció. I com animal polític indiscutible que és, la crec perfectament capaç d’embarcar-se per aconseguir un titular. Quant a Greta Thunberg, els atacs que rep són, en la seva major part, una mostra de la més sòrdida misèria humana, moltes vegades a compte del seu síndrome d’Asperger. I, per descomptat, no és una oportunista. Més aviat una idealista: una espècie que avui ningú, o gairebé ningú, sembla concebre que pugui arribar a existir. Potser perquè l’idealisme ens acusa i interpel·la.

Però una cosa és que hi hagi una quota d’oportunistes -inevitable en qualsevol grup humà- i una altra molt distinta és generalitzar-la a tot un col·lectiu, a fi de denigrar una acció simbòlica que, com a mínim, demostra valentia en denunciar un genocidi mitjançant el no molt recomanable mètode de desafiar un estat com l’israelià. Joaquín Luna s’atreveix a dir: “(…) els tripulants van correspondre al fervor popular amb lliçons de moral i dots per a les costellades”. Què fàcil és pontificar des de la llunyania. No, la realitat és justament la contrària: és precisament Luna qui, des de la seguretat i la comoditat de la seva llar, potser fins i tot mentre devora una saborosa costellada, es permet el luxe de calumniar persones que, al marge d’ideologies, van ser assaltades per un dels exèrcits més ferotges de la Terra, els braços en alt i el passaport a la boca, per després ser arrestades il·legalment i sotmeses a maltractaments i humiliacions. Francament, conec formes bastant menys perilloses de fer-se una foto.

Però no s’enganyin: tot això -l’enemic intern, la campanya denigratòria- s’emmarca en l’onada dretana que recorre el món, amb la seva lluita implacable per escriure el relat, amb vistes a la conquesta -pam a pam, país a país- del Poder. I la causa humanitària de Gaza mou a tal empatia dins la població, que capitalitzar-la suposa un formidable actiu polític. Per tant, enfront de la tebiesa (quan no de la connivència) de les dretes amb Israel, la Flotilla constituïa un símbol, una amenaça al projecte. I s’havia de destruir.

La entrada La Flotilla, un símbol a destruir se publicó primero en El Triangle.

Crist va ser especialment dur amb aquesta mena de personatges, als qui va fustigar per la seva doble moral durant bona part de l’Evangeli. No per casualitat “fariseu” és encara avui sinònim d’ “hipòcrita” en la nostra llengua. El record d’aquella casta religiosa, hegemònica a la societat jueva de l’època, resulta molt útil per comprendre el que succeeix avui. Perquè la seva abjecta hipocresia il·lumina moltes actituds davant el Genocidi de Gaza, proclamades en veu alta i sense pudor per polítics, periodistes, tertulians i fins i tot organismes oficials. Una d’elles és la perversió del llenguatge. La primera i més evident és anomenar “guerra” a allò que no és més que una campanya d’extermini pura i dura. Perquè aquí no hi ha dos estats combatent amb els seus respectius exèrcits en un pla d’igualtat. Aquí el que hi ha és una enclusa, la població civil de Gaza, martellejada dia i nit per una de les màquines de guerra més hipertecnologitzades i fanatitzades del món, el  Tsahal, és a dir, l’exèrcit d’Israel. Un estat convertit en un pinxo regional i protegit, per si no n’hi hagués prou,  pel pinxo global nord-americà.

El fals qualificatiu de “guerra” ve, òbviament, a emmascarar la veritat: que s’està perpetrant un Genocidi en tota regla. Però els sanedrins internacionals han trigat a reconèixer aquest fet, malgrat estar sent retransmès en directe, dia a dia, per totes les televisions del món. El passat 2 de setembre podia llegir-se a La Vanguardia: “La major associació acadèmica mundial d’experts en genocidi va aprovar una resolució que declara que es compleixen els criteris legals per establir que Israel està cometent genocidi a Gaza”. Dues setmanes després, el 16, Euronews informava que l’ONU feia el mateix. Tot això, com es pot veure, dos anys després de l’inici de la brutal ofensiva israeliana. Fascinant.

El fariseisme en aquest tema es multiplica i assoleix un punt notable amb l’UE: enèrgica i decidida davant Rússia, es mostra tèbia, tremolosa, amb Israel, a qui amb prou feines es limita a repetir-li que “ha de respectar la legalitat internacional”. És a dir, a un estat el objectiu del qual és precisament dinamitar aquesta legalitat dia a dia. O sigui, que el pinxo actuï com una germaneta de la caritat. S’ha de ser molt genuflex o molt pusil·lànime per pretendre quelcom així. O ambdues coses alhora.

Però el nivell farisaic augmenta fins cotes difícils d’igualar amb certs esdeveniments esportius. El govern regional de Madrid va escenificar fa poc el molt bíblic gest d’esquinçar-se les vestidures en parlar de kale borroka i de Sarajevo per referir-se als aldarulls que van enterbolir la final de la Volta Ciclista a Espanya. Un veritable insult a la intel·ligència que només s’explica en algú que no té ni punyetera idea del que va ser la guerra dels Balcans ni del País Basc en els seus anys durs però que, això sí, té la barra suficient per utilitzar-los com a arma política.

Tanco aquesta breu (però substanciosa) historia universal de la infàmia, com diria Borges, amb altra perla del fariseisme relacionada també amb la Volta a Espanya. La Unió Ciclista Internacional (UCI), que ja no sap a on ficar-se per tal de justificar la presència en aquesta competició de l’equip israelià, àmpliament repudiat durant tot el recorregut, va ser, en canvi, expeditiva a l’hora d’expulsar el 2022 Rússia i Bielorússia de qualsevol esdeveniment del seu calendari internacional. De la mateixa manera van actuar el Comitè Olímpic Internacional (COI) i la Unió Europea de Radiodifusió (UER), que va excloure els russos d’Eurovisió.

Pel que sembla, no tots els morts són iguals. El que deia: ja no hi ha decència. Però sí molts fariseus.

La entrada Gaza, infern de fariseus se publicó primero en El Triangle.

Bona part d’aquells obrers venien del sud d’Espanya, fugint de la fam i de la misèria més negres: “Molts dels operaris procedien d’Almeria i Múrcia”, concreta Marina. Però destacava pel seu nombre el col·lectiu murcià, fins al punt de què un estudi realitzat per l’historiador Joaquín Ruiz i la demògrafa Cristina López constata que quasi u de cada quatre habitants del barri obrer de Collblanc-La Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat (amb un cens de gairebé 22.000 persones el 1930), era originari d’aquella regió. De fet, era conegut com La Murcia chica.

La realitat que es van trobar a Catalunya no va ser precisament un camí de roses. Els seus descendents, néts i besnéts, parlen de que cobraven sous de misèria i vivien en el que avui anomenaríem pisos pastera. Però no només van haver d’afrontar dificultats econòmiques o d’habitatge: malgrat ser al seu propi país, també van patir xenofòbia. L’historiador Manuel Domínguez, del Centre d’Estudis de L’Hospitalet, afirma que “se’ls acusava d’esquirols, que rebentaven el moviment obrer, que treballaven per quatre duros”. I l’historiador Chris Ealham, de la Universitat de Lancaster i autor de l’assaig La lucha por Barcelona (Alianza, 2005), on estudia la convulsa història de la ciutat comtal dels anys vint i trenta, afirma que, “en buscar culpables del fracàs social, ERC els va trobar en els emigrants, especialment murcians”. I relata com, a la frontera de Barcelona amb el citat barri de Collblanc -de població majoritàriament immigrant-, s’hi va arribar a col·locar un cartell que deia: “Catalunya acaba aquí! Aquí comença Múrcia!”. Aquesta població immigrada, assegura, va ser “vilipendiada per les autoritats, sectors nacionalistes i les associacions patronals al llarg de tota la República”.

La vida té les seves ironies. Qui hauria dit que, cent anys després, seria a Múrcia on s’assenyalaria els immigrants. Com a la localitat de Torre-Pacheco, on s’hi va organitzar un progrom contra ells, encoratjat per Vox (que a les darreres eleccions autonòmiques va assolir el 17,72% dels vots, aconseguint 9 diputats de 45) i altres formacions ultradretanes. O a la també murciana Jumilla, on l’Ajuntament ha prohibit als musulmans utilitzar les instal·lacions municipals per celebrar els seus ritus dues vegades l’any. Això sí: sense mencionar les paraules “Islam” o “musulmans”, que fins i tot el racisme s’ha tornat pudorós. Curiosament, Gabriel Rufián, diputat del partit que als anys trenta vomitava la seva xenofòbia contra els murcians (i que encara segueix sent, no ens enganyem, una formació hispanòfoba) ha sigut qui ha dit a X, antic Twitter, la gran veritat inconfessable que subjau sota tot això: “No els volen resant al poliesportiu del poble però sí a 50 graus treballant als hivernacles del camp”.

Només hi ha una cosa pitjor que el bonisme: el malisme. Malisme és oblidar-nos que molts estrangers no “roben” la feina als nacionals, sinó que realitzen els pitjors treballs, els que aquells no volen. Malisme és prendre la part pel tot, com si l’agressió a una persona gran per part d’un estranger a Torre-Pacheco (o un robatori a Guadalajara, o una violació a Madrid) convertís tots els immigrants en bèsties a les que s’ha de caçar. Malisme és atribuir els nostres mals, no al veritable causant -el poderós- sinó a aquell que és més pobre que nosaltres.

Malisme és donar pàbul a la llegenda negra que els immigrants col·lapsen els nostres serveis públics (als que tenen dret perquè també paguen impostos, ni que siguin indirectes). O que els donen ajudes perquè sí, per ser estrangers, mentre les escatimen als espanyols. Malisme és oblidar que hi ha molts, moltíssims immigrants irregulars que treballen durament, sense garanties, sense drets, sense seguretat social, només per poder aconseguir algun dia un contracte, i amb ell, l’anhelada targeta de resident legal.

Malisme és, finalment, oblidar que aquests “moros” als que tantes vegades mirem amb odi o recel, també vam ser nosaltres: no només perquè ens vam barrejar amb ells durant set segles, sinó perquè també, com ells, vam ser pobres de solemnitat, obligats a emigrar a llocs incerts com Alemanya, França o Argentina. I on també vam patir el mateix recel, odi o condescendència d’alguns nadius.

I els que delinqueixin? La resposta és molt senzilla: la Llei. Una i igual per a tothom.

La entrada Torre-Pacheco, Jumilla i el “malisme” se publicó primero en El Triangle.

Perquè després dels primers àudios de Koldo García apareixeran més gravacions, nous informes de la UCO, una instrucció judicial. Un autèntic calvari on se seguirà filtrant més informació, dosificada de manera letal, en un crescendo angoixant. De moment, Santos Cerdán ha entrat ja a presó (provisional), abrasant així políticament el president del govern, donat els estrets llaços personals que mantenien i l’immens poder que li va atorgar Pedro Sánchez.

El PSOE està desnortat. D’una banda, no pot armar una estratègia inequívoca perquè senzillament no sap quines noves ignomínies portarà el dia de demà, quin serà el pròxim gir dels esdeveniments. Però d’altra, l’empresonament de Cerdán exigeix a Pedro Sánchez actuar de manera inequívoca ja, i no de forma merament quirúrgica, cosmètica. Tot menys accions quirúrgiques, cosmètiques. O, com expressava gràficament el periodista  José Enrique Monrosi: “S’ha de donar al partit la volta com un mitjó”. Mentrestant, un clima d’ansietat i sospita s’ha apoderat de l’organització.

Després està l’immens dany que el cas està provocant, no només als militants i votants socialistes, sinó a la causa de l’esquerra en general. Qui es declara progressista, sigui o no del PSOE, ha (hem) passat de l’estupor inicial a una barreja de cabreig i depressió. “Els responsables són traïdors de classe, perquè han defraudat els sectors que van prometre defensar, és a dir, els més vulnerables”, declara Monrosi. De celebrar-se eleccions avui, no hi ha dubte de què guanyaria el PP, amb un notable ascens de Vox. Això és, un govern cavernari i antisocial que seria conseqüència directa del descrèdit provocat per aquest assumpte.

Per si això no fos suficient, l’escàndol cau en ple juny, mes fatídic en què la ciutadania encara la recta final de la campanya de la declaració de Renda. És a dir, que mentre autònoms o empleats, funcionaris o eventuals, jubilats o actius, es veuen obligats a retratar-se davant l’Estat i gratar-se les (magres) butxaques, alhora han d’escoltar com alguns dels seus polítics es reparteixen suborns i prostitutes. L’efecte sobre la psique col·lectiva, en forma de ràbia i desafecció, és devastador.

I Pedro Sánchez? La dreta política i mediàtica està insinuant (quan no afirmant ja) que és el capo de la trama, encara que no hi hagi indicis d’això. En tot cas, un president de govern podrà desconèixer el que fa l’últim dels seus regidors però… el que fan els seus col·laboradors més íntims? I a més a més dues vegades? Perquè no han estat u, sinó dos els secretaris d’Organització implicats. El factor reiteratiu, amb la seva continuïtat en el temps, juguen contra ell. Un patró que s’ha tornat a repetir amb Paco Salazar, membre també del nucli dur presidencial i que anava a ser nomenat com a adjunt de la nova secretaria d’Organització… fins que (novament) J.E. Monrosi va publicar una notícia desvetllant un (presumpte) comportament d’assetjament sexual de Salazar cap a les seves subordinades. La responsabilitat política  in vigilando, és a dir, la negligència en el control dels propis subordinats, sembla, per tant, evident. Dit això, la clau estarà en dilucidar si aquesta negligència va ser motivada per simple desconeixement (malament) o per una mena de  laissez-faire, laissez passer (pitjor).

En definitiva, Espanya es troba avui atrapada en una pinça infernal: d’una banda, si no hi ha moció de censura, ni qüestió de confiança, ni tampoc noves elecciones, només quedarà un govern agonitzant, que anirà implosionant en diferit. Però d’altra, l’alternativa resulta esgarrifosa: un executiu conservador amb un partit ultradretà a l’alça, marcant-li el pas. Un partit -Vox- que igual que demana la il·legalització del PNB, justifica el franquisme o nega el canvi climàtic o la violència de gènere.

Espanya, ensurt o mort.

La entrada Espanya, ensurt o mort se publicó primero en El Triangle.

A part de la irresponsabilitat absoluta que demostra aquest comportament, per no parlar d’allò que la psicologia qualificaria sens dubte com un grau alarmant de psicopatia (manca d’empatia), hi ha un misteri insondable: Com és possible que no s’hagi pogut esbrinar amb certesa quant temps hi va romandre Mazón, ni perquè, quan més era necessari, es va desentendre de la mort i la destrucció que en aquell moment regnaven a pocs passos del seu plat? A un local tan cèntric, tant, que es troba a només uns passos de la Borsa de València… ningú va veure res? I ni un trist client, cambrer, cap de sala o gerent de restaurant pot explicar-nos quelcom?

Però a més a més hi ha un detall trascendental: no va dinar sol. Ho va fer amb una popular periodista valenciana anomenada Maribel Vilaplana. La testimoni més directa del que va succeir, aquella que podria dilucidar el misteri, ni hi és, ni se li espera. A un país on l’intrèpid periodisme nacional és capaç de difondre les converses de watsapp més sòrdides, on un fill de bona família com Pedro Sánchez pot permetre’s dir “pájara” a la seva ministra de Defensa… Cap periodista, ni tan sols del mitjà més crític amb la dreta, ha pogut localitzar-la i entrevistar-la, per tal de sostreure’n algun detall? Perquè sembla haver-se vaporitzat? El seu silenci és voluntari o del tipus “no vull despertar-me al matí amb un cap de cavall al llit”?

Només se m’acudeixen dues possibles explicacions. Una, la hipòtesi siciliana. Una omertà, una llei del silenci tan potent que directament dissuadeixi de qualsevol intent de desvetllar allò que no ha de ser revelat sota cap concepte. Però com aquesta teoria és inconcebible, ja que suposaria admetre que, més que a un “Estat de dret”, vivim a una realitat·mafiosa, sotmesa a un poder fosc i fàctic, només ens queda la parapsicologia. El Ventorro, local de nom plebeu on els poderosos de València tanquen els seus tractes, hauria actuat com el Triangle de les Bermudes, infaust lloc on des de fa dècades desapareixen vaixells sencers i fins i tot esquadrilles d’avions, sense deixar rastre. Per aquesta pseudociència, aquesta zona constitueix una anomalia, un passadís a l’Espai-Temps, que comunica la nostra realitat amb altres realitats paral·leles. Així, aquell 29 d’octubre, allò que podríem qualificar ja sense complexos com Triangle Ventorrer, hauria abduït Carlos Mazón, qui hauria accedit així, ni tant sols per unes hores, a una dimensió desconeguda.

Mai sabrem el que va passar a aquest no-lloc. Però potser a aquest univers paral·lel ell es va comportar com un ser dotat d’ètica, com un polític que fa honor al seu càrrec, romanent des del primer moment al peu del canó i demostrant responsabilitat, eficàcia i empatia. Potser fins i tot la seva consellera Salomé Pradas es va revelar com a una experta coneixedora del sistema d’alarma ES-Alert. I on, per suposat, van ser tots els demés, sense excepció, els qui van fallar.  Deu ser així, perquè, després de tornar del més enllà, no para de repetir aquesta versió.

Tanmateix, mai sabrem el que va succeir. Com tampoc sabrem perquè el president Sánchez, després de la seva malaurada visita a Paiporta -on va estar a punt de ser apallissat- no ha tornat mai a València, en contrast amb els viatges (alguns mitjans asseguren que 10, altres que 11 o 13) que va realizar a la Palma per interesar-se per les víctimes del volcà. Igual que seguirem sense saber l’origen real del Covid, malgrat haver-passat ja cinc llargs anys des de la seva aparició. O les veritables causes del major apagament elèctric sofert mai a Espanya.

No ho sabrem. El que em fa pensar en la nostra trista condició de figurants.

La entrada El Ventorro i el Triangle de les Bermudes se publicó primero en El Triangle.

Tant va ser així, que un home d’esquerres, Carlos Jiménez Villarejo, que va militar al PSUC i que es va enfrontar, per raó del seu càrrec (Fiscal Anticorrupció), als maneigs i corrupteles del gran patriarca del nacionalisme, Jordi Pujol, va llegir, junt amb el llavors vicepresident de Societat Civil Catalana (SCC), Àlex Ramos, el manifest de l’acte. I fins i tot va intervenir un socialista català (Josep Borrell), que va començar el seu discurs mostrant una bandera d’Europa, de la qual va dir que era l’ “única estelada” que volia per la seva terra.

El proper 8 d’octubre es compliran vuit anys d’aquell esdeveniment. Tanmateix, ja ningú el recorda, convertit en flor d’un dia i sepultat sota tones d’oblit. Però el pitjor no ha sigut això. El pitjor ha sigut assistir a la gradual degradació d’aquell espai transversal que es va anomenar “constitucionalisme”. Un terme que pretenia expressar respecte a la Llei, per contraposició al menyspreu que li havia mostrat l’independentisme, però que avui escric, amb tota la intenció, entre cometes.

Que no s’entengui que entre els seus militants no hi ha encara gent honesta i de vàlua. Només que aquell gran espai transversal, cívic, il·lusionant, avui no és més que un microcosmos conservador –i de vegades reaccionari-, una marca blanca de la dreta i la ultradreta. I on fins i tot s’arriba a combatre el nacionalisme des del propi nacionalisme. El progressisme és residual: amb prou feines un parell de partits (Izquierda Española y AIREs-La Izquierda) i d’entitats (ASEC-ASIC i Alternativa Ciudadana Progresista). Panorama desolador el responsable del qual és, en bona part, la pròpia esquerra, per haver deixat desemparada i en el més absolut abandonament la meitat no nacionalista de la població catalana.

Per començar, qui s’autoproclama “constitucionalista” -és a dir, qui s’erigeix en defensor i garant de la Carta Magna- ha de defensar-la en tota la seva integritat, sencera. Si més no, si vol ser coherent. No és el cas de la major part d’aquest moviment, centrat exclusivament en el tema de la llengua (castellana) i en la unitat de la nació espanyola. No espereu, per tant, veure’ls moure un dit per a reivindicar els drets socials recollits a la mateixa Constitució que diuen defensar. Fa poc en vam tenim una mostra: El 23 de novembre de 2024, una enorme manifestació va recórrer els carrers de Barcelona per denunciar els abusos en el preu del lloguer. Doncs bé, ni una sola entitat “constitucionalista” s’hi va adherir. En relació amb aquest tema, l’única excepció que conec és l’Alianza de la Izquierda Republicana de España (AIREs-La izquierda), que va participar a la darrera manifestació pel dret a l’habitatge celebrada a la ciutat comtal el passat 5 d’abril.

Però a la Constitució no només se l’ha de defensar sencera: també s’ha de respectar el seu esperit. És intolerable que el “constitucionalisme” hagi acceptat com a aliat un partit que es diu defensor de la Carta Magna, però que en realitat violenta els seus principis bàsics. Em refereixo a Vox, una formació que exhibeix un nacionalisme tan virulent com aquell que pretén combatre. I que, enfront de la hispanofòbia nacionalista, anima la xenofòbia cap a l’estranger (pobre i immigrant, és clar), que justifica el franquisme i que falta al respecte a les víctimes de la violència de gènere. El seu entrisme en el “constitucionalisme” és més que evident, i aquest sembla haver-lo acceptat amb naturalitat, la qual cosa constitueix un veritable escàndol.

Davant aquest escenari, la pregunta obligada és: Un altre constitucionalisme (sense cometes) és possible?

La entrada Un altre constitucionalisme és possible? se publicó primero en El Triangle.

Que la història de l’Humanitat no és una línia unidireccional, sempre cap a dalt i cap endavant, com si fos un perpetu progrés, ho vam descobrir quan a un dels països més cults d’Europa va sorgir una abominació anomenada Auschwitz, de la mà d’un dement com Adolf Hitler. Aquest camp d’extermini és avui un lloc preservat per a l’etern record de les víctimes; un espai de recolliment, contricció i fins i tot  -si som creients- d’oració. Les seves sòrdides i rovellades instal·lacions ens criden a la consciència que allò no pot tornar a repetir-se.

Que la lliçó d’Auschwitz podia caure en l’oblit, també ho vam saber quan, només mig segle després, va reaparèixer la neteja ètnica a l’antiga Iugoslàvia. Però des de llavors, alguns vam albergar l’esperança de què semblants atrocitats no es reproduïssin. Vam ser ingenus: un altre dement –Benjamin Netanyahu– porta assassinats ja 47.000 palestins, molts d’ells dones i nens. Un autèntic genocidi transmès en temps real per la premsa de tot el món, perpetrat amb total impunitat per un exèrcit professional contra una població civil inerme. I el propòsit indisimulat del qual és permetre que l’estat d’Israel conquereixi -utilitzant, paradoxalment, la terminologia del seu botxí nazi- el seu propi lebensraum. Aquest “espai vital” que faria possible finalment el somni humit de tot sionista: el Gran Israel (Eretz Israel). Un país que inclouria, a part de Gaza, l’actual Cisjordània, els Alts del Golan i qui sap si part del sud del Líban. I on qualsevol vestigi dels seus pobladors originals i la seva cultura no fos més que un record.

La vida, si alguna cosa ens ensenya, és que no hi ha dos sense tres. Ara tenim un altre dement, Donald Trump, ocupant la presidència de la Casa Blanca, el mateix que va instigar l’assalt al Parlament del seu propi país. Aquest nou president, dotat d’un poder immens, acaba d’ “enriquir” aquesta breu Història Universal de la Infamia, que diria Borges, amb el seu propi “toc” personal: Perquè no fer de l’escenari d’un genocidi un resort de luxe? Total: el clima de Gaza és benigne, solar, amb meravelloses platjes mediterrànies. I les tasques de demolició ja han estat executades pels bombardejos continus de l’Exèrcit Israelià. Només manca desenrunar, netejar i constuir. I la gent?  “Tenim un problema amb la població gazatí” -va declarar Trump- “però bé, crec que molts estan morts”.

A aquest Brave new world, turistes d’alt poder adquisitiu podran beure el seu còctel a la vora de la piscina, o ballar fins defallir a la discoteca de l’hotel, tot això sobre un subsòl atapeït de cadàvers. Belles jovenetes i madurs interessants exhibiran els seus cossos bronzejats mentre els habitants originals de la Franja s’amunteguen als països veïns, xipollejant en la seva misèria. Només els quedarà observar la seva antiga terra des de la llunyania, a l’altra banda de la frontera, perquè no tornaran mai més. Com no sigui per treballar com a peons en la construcció d’aquest deliri.

Allò que separa l’Auschwitz consagrat a la memòria de les víctimes de la “Gaza d’Or” que pretén Donald Trump és allò mateix que separa la Civilització de la Barbàrie. El projecte, d’arribar a realizar-se, no només suposaria la deportació criminal de dos milions de refugiats, sinó re-matar, dia rera dia, any rera any, els qui van ser assassinats en aquesta mal anomenada “guerra”, que en realitat és una campanya d’extermini pura i dura. L’insult final a les víctimes.

Estem davant d’una boutade, perpetrada pel típic bocamoll que se sap fort o hi ha possibilitats que s’arribi a realizar? Només el temps ho dirà. Però el sol fet d’haver-la verbalitzat constitueix ja un greu símptoma dels temps que vivim. És l’hora dels contrapesos al nou Cèsar, i la resposta només podrà venir d’aquells líders polítics disposats a resistir-lo (si és que en queda cap); dels jutges nord-americans i d’una societat civil organitzada que planti cara.

Recordeu: Civilització o Barbàrie.

La entrada Gaza, l’insult final se publicó primero en El Triangle.

El seu acte no va ser producte d’un rampell ni l’acció d’un lunàtic: va ser un fet premeditat i ideològic. I la prova definitiva està en les tres bales amb què el va matar: les tres portaven gravades les paraules“Deny, Defend, Depose”, que en espanyol signifiquen “Denegar, Defensar, Deposar”, és a dir, la política empresarial que ha portat aquesta companyia a ocupar la primera posició al rànquing nord-americà i mundial. Una política que l’escriptor Antonio Muñoz Molina, en el seu article “Una tragedia americana”, publicat el passat 14 de desembre a El País, describia d’aquesta manera: “denegar o retardar indefinidament compensacions legítimes o serveis sanitaris de vida o mort”, executada per “legions d’advocats especialistes”.

L’article no es detenia aquí i atribuïa a aquestes pràctiques inhumanes els bons resultats de la companyia: “El 2023, UnitedHealthcare va tenir uns ingressos de 281.000 milions de dòlars, extrets principalment del patiment i l’angoixa de 50 milions de persones”. I ens oferia exemples aterridors d’aquest “patiment”, perpetrats per les companyies mèdiques asseguradores d’Estats Units, un país on la Seguretat Social Universal no existeix. Per raons d’espai, en reprodueixo només un: “A Nova York, als barris més pobres, es veuen amb freqüència persones amb un peu amputat: pateixen diabetis B, la causada per una alimentació insalubre, i si els haguessin curat a temps les nafres que per culpa d’aquesta malaltia es formen a la planta del peu, haurian pogut conservar-lo. Però una cura preventiva deixa molt menys marge de benefici a l’asseguradora que una amputació”.

En cap moment l’autor es pronunciava sobre l’assassinat en si mateix, sobre la moralitat o no de l’acte. Es podrà especular, efectivament, si l’article en constitueix una mena de justificació, però el cert és que, en sentit estricte, res s’hi deia sobre l’assumpte. L’espinosa vessant moral restava, per tant, al lliure albir del lector. Allò que sí denunciava nítidament era un determinat model de sanitat, el privat, i els seus abusos: “No vull que al meu país hi hagi gent que pateix i mor per a que s’enriqueixin més els que ja ho tenen tot”.

Alguna cosa del text probablement va coure perquè només un dia després, el 15 de desembre, el periodista Arcadi Espada carregava contra ell en altre article, publicat a El Mundo, sota el contundent títol de “Su estimable condición de ratas”. Hi qualificava l’escrit de Muñoz  Molina d’ “immoral al·legat” i denunciava un suposat tractament sectari de la Premsa depenent del tipus de víctima: quan el mort és un nen assassinat per la seva mare “racialitzada”, els mitjans no fan ressò de la “gossada” (sic) que des de les xarxes clama venjança. Però quan es tracta d’un “capitalista criminal” (sic) com l’empresari català Josep Maria Bultó (assassinat el 1977 per una bomba adossada al seu pit per uns terroristes) o de Brian Thompson, “les barreres s’obren”.

Fins aquí la controversia. Per la meva part, m’intriga saber perquè Espada qualifica l’article de Muñoz Molina d’ “immoral al·legat”. Què pretenia?  Únicament condemnar Mangione sense contextualitzar la seva acció, una cosa que la ideologia que professa (la dreta) perpetra contínuament amb Palestina, amb Gaza? I perquè en el seu text sembla que només són “assassinats” els del director executiu d’ UnitedHealthcare, el nen de la mare “racialitzada” o l’empresari Bultó i no, en canvi, els milers i milers de pacients morts per causa d’un sistema sanitari execrable (sistema que, tot sigui dit, promou la dreta en què milita) i als qui no dedica ni una sola menció? Serà que per ser un model de sanitat “legal”, aquestes morts ja no són “assassinats” i el model mateix, així com la legalitat que l’empara, ja no són “assassins”?

Al final resultarà que la doble moral no només és cosa de progressistes.

La entrada Arcadi Espada, Antonio Muñoz Molina i el cas Luigi Mangione se publicó primero en El Triangle.

També recordo el profund abandonament per part de l’Estat que van patir els gallecs en els primers temps; abandonament que va haver de ser suplert, a la força, per la cooperació mútua i el suport de voluntaris vinguts de tota Espanya.

Ja aleshores “només el poble salvava el poble”, lema avui criticat per alguns com a senyal d’“antipolítica”, però que és una evidència palmària, incontestable, almenys mentre certs polítics indecents continuïn fent abandó dels seus deures. O és que la gent hauria de romandre impassible mentre espera una ajuda que no arriba? Avui, a València, com a Galícia fa vint anys, el qualificatiu de “servidors públics”, aplicat a certs personatges, sona a sarcasme sagnant.

També recordo imatges: una marea blanca de voluntaris encorbats sobre les negres platges, tacats fins a les celles, tractant d’arrencar el dens i fastigós chapapote. Però sobretot recordo la foto d’un veí d’un poble de costa: mai oblidaré el seu rostre desesperat, desencaixat per la ira, esbroncant un polític per la seva ineptitud. Era la mateixa ràbia i desesperació d’aquella veïna de Paiporta que, quan els reis van visitar la seva localitat, va escopir a la cara de Letizia les següents paraules: “A ti no te falta agua. Ni a ti ni a tus hijas. ¡Que nos estamos muriendo, coño!”.

Hi ha pobles que aprenen dels seus errors. Japó i Holanda han hagut de lluitar durant segles contra les catàstrofes naturals. De fet, han hagut de construir la seva mateixa existència precisament contra aquestes catàstrofes. Nosaltres, imbuïts d’una supèrbia inexplicable, ens riem dels seus turistes amb sandàlies i mitjons, del seu frikisme, de la seva ingenuïtat. Però ells han edificat dics potentíssims que impedeixen l’ofegament de milions de persones sota el mar del Nord o edificis que resisteixen els pitjors sismes. Infraestructures rere les quals s’intueixen veritables estadistes, polítics d’altura que posseeixen qualitats com previsió, organització, sentit d’Estat. O, simplement, sentit comú. I qui no està a l’altura, dimiteix. O el dimiteixen. No és el nostre cas.

En una vinyeta d’aquell gran dibuixant que va ser Mingote, es poden veure dos personatges -previsiblement polítics- contemplant des d’una posició elevada un paisatge completament inundat, sobre el qual floten animals morts, cases i estris. I un li diu a l’altre: “Aquestes catàstrofes només passen cada vint anys, així que fins d’aquí a vint anys no hem de pensar en allò que es podria fer per prevenir-les”. La vinyeta és del 1982.

El passat 29 d’octubre, dia en què va caure la DANA, tots aquests records van tornar de sobte, en una mena de dejà vu terrorífic: salvant les distàncies, vaig tornar a veure els mateixos veïns desesperats tractant de retirar aquest altre chapapote que és el fang, davant unes autoritats igual de desaparegudes. La mateixa manca endèmica d’organització i coordinació. Idèntica incapacitat per aprendre del passat (quantes gotes fredes ha sofert València en la seva història? Perquè, llavors, no es van emprendre obres per a evitar futures amenaces? Perquè no es va corregir l’urbanisme irresponsable, que va permetre edificar a zones inundables? No haurien d’haver estat provats i perfeccionats -fins a l’extenuació- protocols i sistemes d’alerta i reacció?). Sense oblidar el menyspreu cap als experts, que advertien que el canvi climàtic tenia el Mediterrani com un dels seus epicentres. I, per suposat, la mateixa desesperació i la mateixa ira contra una “alta política” inepta, sectària i egòlatra -encapçalada per Carlos Mazón, el gran immoral, el gran irresponsable-, incapaç d’actuar amb eficàcia i rapidesa de reflexos.

Aquests dies, a València, com ja va succeir a Galícia fa vint anys, l’Estat va entrar en fallida. La pregunta avui, com llavors, segueix sent la mateixa: Quousque tandem?

La entrada DANA: del ‘chapapote’ al fang se publicó primero en El Triangle.

No explicaré aquí les característiques d’una regulació que requeriria d’un altre article per ser coneguda convenientment. Però sí m’interessa detenir-me en un punt on la portaveu sindical hi va posar especial èmfasi: el lloguer de temporada. “Es tracta” -afirmava- “d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement” la seva durada. Per tant, aquesta és totalment variable, arbitrària (“no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat”). A més a més és un contracte “completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater”. I el més important: “no entra a la regulació de preus que imposa la Llei d’Habitatge”. Tenint en compte que aquest arrendament proporciona enormes beneficis, sent molt més lucratiu que el lloguer habitual i que el propietari pot decidir lliurement passar-se a aquesta modalitat, s’entén que Arcarazo defineixi el lloguer de temporada com l’autèntica escletxa de la Llei d’Habitatge, ja que constitueix una via d’escapament perfecta per a qui desitgi esquivar el control de preus que imposa aquesta. Una escletxa de la qual responsabilitza, per cert, als socialistes: “El PSOE ho va fer conscientment: Va dir ‘deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni’”.

I així arribem al 17 de setembre. Es vota, impulsada per Sumar, l’admissió a tràmit de la Proposició de Llei “relativa a la Regulació dels contractes de lloguer d’habitatge per temporada i lloguer d’habitacions”. És a dir, un intent d’acabar amb l’escletxa, sotmetent aquesta modalitat d’arrendament a regulació. S’ha de tenir en compte que només es tractava, como he dit, d’admetre la norma a tràmit; és a dir, de sol·licitar el vist-i-plau de la Càmara per debatre-la, ni tan sols per aprovar-la.

Llavors es va produir al Congrés un dels miracles polítics més prodigiosos que han tingut lloc a l’Espanya democràtica. “Pròfugs i Colpistes” (en terminologia del PP i Vox), “Exiliats i Lluitadors per la Llibertat de Catalunya” (en terminologia de Junts), van unir les seves forces contra un enemic comú. Els qui, dia sí, dia també, s’han estat odiant i insultant durant els últims anys acusant-se mútuament ja sigui de voler trencar Espanya i de destruir la igualtat entre territoris i ciutadans o ja sigui d’oprimir Catalunya, la seva llengua o el seu “dret a decidir”, es van fondre en una sola abraçada, materialitzada en els resultats de la votació: 178 vots en contra, emesos per PP, Vox, Junts i Unión del Pueblo Navarro (UPN).

Què havia passat? Què va poder obrar semblant miracle? El periodista i escriptor Antonio Maestre ho va explicar a la perfecció al programa La Sexta Xplica: “Junts ha votat per protegir els rentistes, perquè molts dels seus diputats són rentistes. Per exemple, la seva diputada Pilar Calvo, que té una societat que es dedica al lloguer d’habitatges. Òbviament, com votarà Pilar Calvo contra els seus propis interessos? Ells són els defensors dels rentistes, igual que ho són el PP, Vox o UPN. Perquè quan han de defensar la cartera i la classe social, ho fan i no els importa l’estelada o la bandera espanyola”.

Aquell 17 de setembre van caure totes les caretes. I es va alçar la crua, definitiva realitat: que davant d’una situació d’emergència nacional causada per una crisi habitacional sense precedents, de sobte van morir les pàtries i va emergir l’única Pàtria real: el compte bancari; és a dir, la classe social. I quan aquesta es va trobar en perill, PP, Vox i Junts, enemics irreconciliables, van acudir a defensar-la com un sol home, arrossegant pel fang les banderes.

Calen més proves?

La entrada PP, Vox i Junts, una majoria de classe se publicó primero en El Triangle.

L’altra bufetada de realitat va ressonar, i amb quina força, a l’altra banda de l’Atlàntic, a Espanya. Puc imaginar Santiago Abascal i els seus retorçant-se d’estupor davant el fet incontestable que fos un jugador espanyol que es diu Lamine Yamal, que podria passar perfectament per un mena  -tant pels seus orígens com per la seva joventut (16 anys en el moment de començar l’Eurocopa)-, qui amb el seu joc extraordinari portés la selecció d’Espanya a guanyar la citada competició. Què fer? Com menysprear l’heroi que aconsegueix un triomf per a la Pàtria? I ni més ni menys que un mena, la figura que constitueix l’embornal de tots els odis per un ultradretà, es digui Abascal o Sílvia Orriols -i també per molts altres que no es declaren com a tals- i a la qual cada dia es cobreix de merda (amb perdó) a les xarxes socials, tertúlies de bar i llocs de treball.

Què passa pel cap a aquests individus -em pregunto- quan la pròpia vida desmenteix els teus principis de forma tan descarnada? Res, desgraciadament: el sectarisme i el fanatisme tenen tanta força que poden imposar-se fins i tot a la realitat més evident. Però en aquest cas, un fet violent ha vingut, a més a més, en auxili de la ultradreta: el pare del jugador, Mounir Nasraoui, un ciutadà marroquí de 38 anys, va ser apunyalat la nit del passat 14 d’agost en un aparcament del deprimit barri de Rocafonda, a Mataró. El barri on va créixer Yamal i que sempre reivindica. Traslladat immediatament a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona, va ser donat d’alta el divendres 16.

Es va parlar en principi d’un crim racista, però sembla que el motiu va poder ser una baralla amb altres marroquins. I parlo en condicional perquè encara els fets no han estat aclarits del tot: la cadena de televisió 8tv va difondre a la xarxa social X (antic Twitter) un vídeo on se’l pot veure discutint amb veïns de la seva mateixa nacionalitat. En tot cas, el fet confirmava el biaix racista i no va ser desaprofitat. Reprodueixo alguns dels seus missatges al fil iniciat per 8tv, amb evident nàusea però amb el convenciment que resulta pedagògic: “I el pare (de Lamine Yamal)  qui d’ells és si tots son iguals?”; “Ho porten als gens”; “Un moro de 35 anys fent coses d’un moro de 35 anys…” ; “Son sus costumbres y hay que respetarlas (?)”; “Con el dinero que gana su hijo y no se va del gueto, es imposible la integración de esta gente, se puede comprar perfectamente una casa en una buena zona pero prefiere el gueto lleno de chusma, porque si se rodea de gente normal se siente fuera de lugar”; “Mataró y toda Barcelona=estercolero multicultural”.

Aquesta mena de missatges és un mantra tòxic que cala com pluja fina. I com es pot comprovar, els reprodueixo en la seva llengua original  perquè es vegi que estan escrits indistintament en castellà i català. A més a més, els signen tant persones que podrien ser partidàries de Vox com altres que exhibeixen l’estelada o el llaçet groc. Definitivament, la ultradreta no entén de banderes.

Conclusió: dura poc l’alegria a la casa del pobre. Sobre Lamine Yamal, estrella fulgurant de l’Eurocopa 2024, plana ara l’allargada ombra d’uns “gens equivocats” i d’una cultura que “mai podrà integrar-se”. Mentre escric aquesta nota, a molts quilòmetres del barri de Rocafonda, un nen d’11 anys ha estat assassinat a Mocejón (Toledo). L’horrible crim va ser comès per un jove encaputxat i la policia, en principi, no coneixia la seva identitat. Però les xarxes ja havien dictat sentència: havia de ser un marroquí. I es feia recaure novament la sospita sobre els menas, ja que sembla que a prop del lloc dels fets hi ha un establiment hoteler on s’allotgen aquest tipus de menors. Finament va ser detingut un noi de 20 anys, espanyol, com a sospitós. Però tant se val: que hagi sigut un espanyol és dolent, però, és clar, no pressuposa que tots els joves espanyols siguin assassins de nens. En canvi, d’haver sigut un marroquí, això seria la prova irrefutable de la maldat intrínseca de la seva “raça”. Que la realitat no t’espatlli un bon prejudici.

Penso llavors en l’amabilíssim veí de dalt que acaba de mudar-se al meu edifici. És de Tànger i, sense pràcticament conèixer-nos, es va presentar a casa meva per oferir-me una tetera d’excel·lent té de naná (menta). O en els obrers que fa uns mesos van arreglar el carrer del costat, doblegant l’esquena sobre l’asfalt. Tots eren marroquins, excepte el capatàs (espanyol). O en els jornalers (tots estrangers) que a diari recullen fruita en condicions miserables als hivernacles del sud-est espanyol. O en Najat El Hachmi, magnífica escriptora i articulista, el domini del castellà de la qual només és comparable amb la seva autenticitat i ànsia reivindicativa.

No sóc bonista. Simplement, com deia Orwell, és necessari defensar allò evident.

La entrada Lamine Yamal i la ultradreta se publicó primero en El Triangle.

Hi ha dues formes de llegir els fets. Una és la que ofereix el diari El País a la seva edició del 2 de juliol, i que retrata el cas com el resultat quasi inevitable d’una sèrie de fatalitats: Després de la mort de la mare per la covid, el febrer del 2021, les germanes van quedar soles i per aquestes dates va començar l’impagament de la renda. Els veïns, per la seva banda, les descriuen com a persones aïllades, sobretot la germana menor, que amb prou feines sortia de casa. I fonts municipals relaten que el jutjat va requerir a l’Ajuntament una anàlisi i un informe de vulnerabilitat, però no va ser possible recaptar-los perquè, malgrat que la unitat municipal que mitjança per evitar els llançaments (SIPHO) es va presentar diverses vegades al domicili, arribant fins i tot a deixar diversos missatges, mai es va poder contactar amb ningú. El Consistori va alertar el jutjat de què no s’havia pogut realitzar l’informe, malgrat la qual cosa la intenció era assistir al primer intent de desnonament. Però la guinda és l’observació final amb què acaba la notícia: “Els especialistes recorden que el suïcidi no sol tenir un únic detonant, sinó que és el resultat de factors psicològics, biològics i socials que tenen tractament”.

Conclusió: Eren rares. Van tenir la seva oportunitat, però no contestaven al telèfon ni al timbre de casa. L’Ajuntament va fer el que va poder. A més a més, un suïcidi pot ser degut a moltes causes. En definitiva, no vagi vostè a pensar que l’implacable sistema econòmic en què vivim -el capitalisme-, basat en la propietat privada i el seu ús desaforat; en la cobdícia que no coneix més llei que el propi benefici, té la menor responsabilitat.

Però aquesta responsabilitat existeix. És l’altra forma de llegir els fets, la radical, ja que va a l’arrel del problema. Cap govern mínimament decent permetria que, en època de fam, algú acaparés aliments per després revendre’ls al doble o el triple de preu. Però els governs sí permeten que un bé essencial com l’Habitatge -igual de necessari que l’aliment- sigui objecte d’una especulació brutal, arruïnant així multitud de vides: treballadors a l’illa d’Eivissa que han de llogar un balcó o un sofà per poder dormir. Gent de quaranta i fins i tot cinquanta anys convertida en eterns peterpans perquè han de compartir pis com si fossin becaris Erasmus. Persones que no poden portar una vida de parella ni criar fills, veïns expulsats dels seus barris. O unes germanes barcelonines que prefereixen la mort  al desnonament.

Igual que Segundo, veí del barri de Sants qui, després de perdre el seu treball i tot tipus de prestació social, va decidir llançar-se per la finestra davant la comitiva judicial que anava a fer-lo fora, el 14 de juny de 2021. O aquell veí de Puerto del Rosario (Fuerteventura) que, quatre dies més tard, es va penjar de la barana del soterrani on residia, després de ser desnonat. No oblidem, no, els seus noms i el motiu de les seves morts, malgrat que l’Institut Nacional d’Estadística (INE)  no proporciona dades desagregades sobre les causes de suïcidi, raó per la qual no existeixen xifres fiables sobre quin percentatge d’ells poden ser atribuïts als desnonaments. Tot i que sí hi ha multitud d’estudis que proven els efectes devastadors dels processos de llançament en la salut mental i física de les persones.

A la mateixa edició d’El País, podia llegir-se que durant el primer trimestre de 2024, el preu mig del lloguer a Barcelona havia assolit un nou rècord històric en arribar als 1.193 euros al mes, és a dir, 59 euros més que el Salari Mínim Interprofessional (SMI), fixat en 1.134 euros. Sota el relat canònic que avui impera als mitjans de comunicació, amb les seves lleis d’Amnistia, les seves Begoñas Gómez i els seus CGPJ, existeix una humanitat dolençosa que gemega (i mor) sota el jou d’una economia de mercat implacable. La pregunta és senzilla: Algun dia ens decidirem a ser radicals?

La entrada Dues germanes se suïciden se publicó primero en El Triangle.

“Només una crisi -real o percebuda- produeix un canvi veritable”, proclamava Friedman en un dels seus assajos més influents. I a partir d’aquesta crisi, afirmava, “una nova administració disposa de sis o nou mesos per posar en marxa canvis legislatius importants; si no aprofita l’oportunitat d’actuar durant aquest període concret, no tornarà  a gaudir d’ocasió igual”.

A aquesta estratègia Klein l’anomenava doctrina del shock, que, com el seu nom indica, consisteix en aprofitar la commoció produïda per una crisi de primer ordre (cop d’Estat, catàstrofe natural, invasió militar, bancarrota econòmica) per implantar ràpidament mesures econòmiques profundes que en estat de bonança serien impensables i l’objectiu de les quals, bàsicament, és desmuntar tot allò públic per tal de beneficiar unes elits.

Friedman va tenir ocasió de posar en pràctica les seves idees a aquell immens camp d’experimentació que va ser el Xile d’Augusto Pinochet. Nomenat assessor del dictador, Pinochet va decretar, seguint les seves instruccions, tot un paquet de mesures ràpides (retallada de la despesa social, liberalització i desregulació generals, privatitzacions, etc.), aprofitant que el país es trobava traumatitzat pel cop militar i una hiperinflació galopant. “Va ser la transformació capitalista més extrema que mai s’hagi portat a terme enlloc”, afirma l’autora del llibre.

L’Argentina que va elegir Javier Milei comparteix amb el Xile d’aquella època la commoció econòmica, si bé el cas argentí és endèmic, amb la hiperinflació com a malson recurrent. Tanmateix, s’havia tocat fons amb l’últim govern kirchnerista: inflació interanual del 142%, reserves del Banc Central pràcticament esgotades i un país endeutat fins les celles. Després de conèixer la seva victòria electoral, Milei, en consonància absoluta amb la doctrina del shock, va advertir: “no hi haurà gradualisme ni tebior (…). Si no avancem ràpidament en els canvis estructurals que Argentina necessita, anem cap a la pitjor crisi de la història”.

En els seus primers cinc mesos de govern, l’economia ha empitjorat encara més, però aquest cirurgià de ferro confia en què el patiment d’avui permeti un nou floriment demà. El perill radica, òbviament, en què la nova medicina acabi matant el malalt. En tot cas, un article publicat el 13 d’abril al diari El País, signat per la periodista i escriptora Leila Guerriero, retrata una realitat inquietant: l’Argentina pateix una epidèmia rècord de dengue, amb 210.000 casos des de començaments d’any (quatre vegades més que en el mateix període de 2023), la qual ja ha provocat 160 morts. “Existeix una vacuna. S’aplica a centres de vacunació privats. Costa 130 euros. El sou promig és de 190”. En aquestes condicions, la població s’ha llençat de manera desesperada a comprar repel·lent per a mosquits que, òbviament, s’ha esgotat. I com que la picaresca hispànica és infinita, de seguida van aparèixer als carrers individus que “venien” una ruixada de repel·lent per cinc euros. I l’Estat? “No hi ha campanyes de prevenció per part del Govern”, denuncia. El ministre de Salut, per la seva banda, va afirmar en una entrevista que “la vacuna no s’inclourà en el pla de vacunació, però que “si el teu metge et fa una recepta perquè t’inoculis (…) està més que permès. És una decisió personal”. Cinisme inaudit al que la periodista replica amb un “no cal recepta: només diners”. Finalment, conclou amb aquesta reflexió: si la propera epidèmia es produeix en els següents quatre anys -els que abasta el mandat de Milei- “els habitants del planeta no saben què serà d’ells (…) però els argentins portarem avantatge: sabrem que anem a morir”.

Mentre escric aquesta nota, el president argentí es troba a Espanya. Aquest hooligan ficat a estadista ha arribat a afirmar que “l’Estat és una organització criminal”. Algú pot dubtar-ho, a la vista del model que proposa al món?

La entrada Milei i la doctrina del shock se publicó primero en El Triangle.

Aquell any, la penúria económica, l’auge del feixisme i el ressentiment alemany per la derrota a la Gran Guerra, conformaven un ambient tòxic, saturat d’odi i polarització. I enmig d’aquesta atmosfera premonitòria, que augurava els desastres que després van sobrevenir, un home anomenat James Hilton publica la que serà la seva obra mestra: Horitzons Perduts (“Lost Horizon”). El 1937 Frank Capra rodaria una magnífica versió cinematográfica a la que seguiria, el 1973, un musical dirigit per Charles Jarrott, amb una meravellosa banda sonora composada per Burt Bacharach, amb lletres de Hal David. Avui és una obra menor, descatalogada i introbable, però qui això escriu va quedar literalment captivat per ella.

La connexió entre ambdós fets (el convuls món de preguerra i la publicació d’una novel·la) no és casual. Perquè Horitzons Perduts relata precisament l’existència d’un lloc idíl·lic, amagat entre les gegantines muntanyes del Tibet, on reina una harmonia i una pau eternes. És a dir, just el contrari d’allò que era el món el 1933. El concepte no és nou, ja que es troba al budisme tibetà (tot i que amb el nom de Shambala), però és James Hilton qui el popularitza fins a límits extraordinaris amb el seu llibre. Tant, que avui forma part de l’imaginari occidental: ningún sap exactament què és Shangri-La, i encara menys on es troba, però tothom ha sentit parlar d’ell i sap, o intueix, que es tracta d’un paradís, un refugi, un santuari. La perfecta utopia.

Recapitulem: a una Índia britànica immersa en aldarulls i revoltes, quatre occidentals han de ser evacuats a un avió. Durant el viatge, descobreixen que el veritable pilot ha desaparegut i que un impostor els ha segrestat. L’aeronau posa rumb en sentit contrari, en dirección cap al Tibet, i finalment acaben realitzant un aterratge forçós. El pilot mor, però el grup és recollit per uns portadors que el conduiran a Shangri-La, un monasteri situat a una vall anomenada de la Lluna Blava. Un lloc que és un veritable miracle de la natura, ja que gaudeix d’un microclima càlid i benigne, envoltat per imponents cims que el protegeixen dels torbs i els gels eterns.

En aquest espai privilegiat, tancat i ignot, la gent viu en pau amb ella mateixa, la joventut es prolonga fins a límits insospitats i les persones viuen centenars d’anys. Una teocràcia benigna -que viu dedicada al coneixement i la saviesa- regeix la petita vall, aplicant la moderació com a criteri rector de totes les coses: des del govern fins a les relacions amoroses, passant per la pròpia religió, on conviuen sense major problema el cristianisme i el budisme. El drama sorgirà quan els nostres viatgers hagin de decidir-se entre tornar al món que coneixien o gaudir d’una nova vida, plena de benestar físic i espiritual; perquè, contrariàment al que es pugui pensar, ningú els reté, no són prisoners.

Durant dècades, la novel·la va estar tan perduda per al públic de llengua espanyola com el propi Vall de la Lluna Blava. Ha tingut que ser una editorial radicada a Andorra (Trotalibros) qui ens la retorni, amb la col·laboració del govern d’aquell país. Una edició primorosa per a una obra de culte, un clàssic contemporani l’enorme difusió del qual li deu molt a haver sigut el primer llibre de butxaca publicat a gran escala, per la primera editorial dedicada a aquesta mena de textos: Pocket Book.

No estem davant d’una simple novel·la d’aventures. Horitzons Perduts va molt més enllà i mou a profundes reflexions socials, polítiques i filosòfiques. El presagi d’una catàstrofe de proporcions planetàries que arrasarà la civilització, davant la qual Shangri-La s’alça com a últim refugi; la crida a viure amb moderació i serenitat, abandonant una vida buida i frenètica; i, en definitiva, l’etern anhel humà de trobar l’harmonia i la pau interior, són alguns dels temes que hi trobarem a les seves pàgines. I que ens interpel·len avui com ahir, encara que només sigui perquè el nostre món és actualment tan convuls i trasbalsat com el que el que va veure néixer aquesta obra necessària.

Tornem a Shangri-La.

La entrada Tornar a Shangri-La se publicó primero en El Triangle.

Una de les víctimes col·laterals d’aquest fenòmen ha estat Galícia. Qui viatgi per ella, comprovarà que a les seves ciutats, per provincianes que siguin (penso ara en Lugo, d’on procedeix la meva família), s’hi parla molt majoritàriament en castellà. Si s’apropa als seus quioscos, hi trobarà poquíssimes (o cap) publicacions editades íntegrament en gallec. Els seus comerciants, d’altra banda, res han de témer, doncs no hi ha lleis que els obliguin a retolar els seus comerços en aquesta llengua (o sigui: que la major part està en castellà). I si sintonitza el canal de televisió autonòmic, comprovarà que hi ha anuncis publicitaris en la llengua de Cervantes, convivint en pau amb els que es difonen en la llengua de Rosalía. Un fet impensable a TV3.

Però què hi ha del sistema educatiu, veritable camp de batalla de tots els nacionalismes? L’educació a Galícia és bilingüe, amb el mateix nombre d’assignatures en ambdós idiomes, una cosa que ja voldrien els alumnes castellanoparlants de Catalunya, als quals es nega fins i tot un miserable 25%  de classes en la seva llengua materna (concedit per sentència judicial!) Però no es precipitin: Segons dades de la Mesa pola Normalización Lingüística (la major entitat gallega en defensa de l’idioma), “al 90%  de les escoles infantils la presència del gallec és minoritària o no existeix”.  Ah, que vostè desconfia d’una associació que pot estar infectada pel virus nacionalista (gallec)? Doncs aquí van els informes del Consell d’Europa, poc sospitós, en principi, d’haver-se venut a l’or  dels separatistes: “El 2021, el Consell Europeu va tornar a cridar l’atenció a la Xunta per la seva política lingüística”, llegim a un article publicat al digital Público, el passat 14 de febrer. “Ja ho havia fet el 2019, 2016 i 2012, en ser Espanya un dels gairebé 50 estats adherits a la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritzades. A l’últim informe, el Comitè d’Experts de l’acord va expressar especial preocupació per l’ús del gallec a l’ensenyament, va assenyalar que el material didàctic en aquest idioma és insuficient i que als col·legis on s’hi van introduir assignatures en anglès, l’oferta d’assignatures en gallec va caure fins al 33%”.

Però encara hi ha més. Segons l’article, “els continguts audiovisuals en gallec van disminuir” durant les últimes quatre majories absolutes consecutives del PP. “A la televisió de Galícia els programes per a nens van caure de 73 hores a 20 hores setmanals”. Tot això conforma un panorama fosc on el relleu generacional, és a dir, el futur de la llengua, està en perill. Perquè si els nens no el parlen, el gallec, com qualsevol altre idioma, desapareixerà. Altre organisme oficial, l’Instituto Galego de Estadística (IGE) -no depenent precisament del BNG-confirma amb les seves pròpies xifres aquest escenari desolador (veure el meu article El Gallec, crònica d’una mort anunciada, publicat a aquest mateix mitjà).

La realitat sembla incontestable, però això no desanima aquest neo-espanyolisme: No només li importa un rave la decadència del gallec -un idioma al qual en principi hauria de considerar com a espanyol i, per tant, defensar i preservar-  sinó que, en el súmmum del cinisme, descriu una Galícia dantesca, on els castellanoparlants viuen oprimits sota una intolerable dictadura monolingüe. No només això: ficar al mateix sac tots els territoris amb dues llengües cooficials, ometent deliberadament que la situació sociolingüística de Galícia se sembla a la de Catalunya com un ou a una castanya. Crear perversament un conflicte lingüístic que no existeix, ja que la llengua “víctima” no ho és en absolut i la “victimària” és la que té realment un conflicte per a sobreviure. Són mostres de com se les gasta un nacionalisme que, encara sense ser “perifèric”, és tan nacionalisme com el que més.

Parafrasejant Nietzsche: “Qui amb monstres (nacionalistes) lluita, vagi amb compte de no convertir-se al seu torn en monstre”.

La entrada Galícia, víctima col·lateral se publicó primero en El Triangle.

Esclaus a l’antic Egipte; sotmesos a l’Imperi Romà, que els va derrotar i dispersar; reclosos a guetos infectes; víctimes de pogroms; exterminats de manera industrial per l’Alemanya nazi. Heus aquí un resum succint de la història dels jueus: un poble odiat, perseguit, massacrat. Per això resulta sorprenent la inversió de papers que està succeint actualment a Gaza, i des de fa dècades, a l’Orient Mitjà: Com és possible que la víctima s’hagi convertit, alhora, en victimari? Com és possible que qui va patir l’Holocaust -i, per tant, hauria de ser més comprensiu i empàtic amb el dolor aliè- infligeixi el mateix mal a altre poble? 

Ens trobem davant un fenòmen que va més enllà d’una simple guerra: estem davant una veritable malaltia de l’odi. Un acarnissament que només contempla -utilitzant el terme encunyat, paradoxalment, pel botxí per excel·lència dels hebreus, Adolf Hitler– la solució final, és a dir, l’eliminació física de l’adversari. No és un odi nou, ni privatiu de cultures alienes a l’occidental: el vam experimentar a la culta i ben alimentada Europa, no només amb l’Alemanya nazi, sinó recentment a la península dels Balcans. (Incís: causa por comprovar que ni la cultura ni el benestar econòmic garanteixen que l’ésser humà no caigui en les seves pulsions més sòrdides i irracionals). En tot cas, un odi de tal magnitud necessita, per força, d’una aproximació psicològica. I aquí és on entra en joc l’enfocament d’Arno Gruen qui, a propòsit de les paraules de Klaus Barbie, declara al seu llibre: “L’odi als altres sempre té alguna cosa a veure amb l’odi a un mateix. Si volem entendre perquè les persones torturem i humiliem altres persones, abans hem d’analitzar allò que detestem en nosaltres mateixos. Ja que l’enemic que creiem veure en altres persones ha de trobar-se originàriament al nostre propi interior. Volem fer callar aquella part de nosaltres mateixos aniquilant aquell altre que ens la recorda perquè se sembla a nosaltres”.

Per tant, des de la meva ignorància: no seria possible que quan Israel deté, humilia, tortura i mata palestins no està expiant els seus propis fantasmes? És a dir, que quan odia el palestí no estigui odiant alhora el jueu massacrat i perseguit que sempre va ser, sigui a Roma, Rússia o Auschwitz? No és potser el seu adversari el mirall al que no suporta mirar-se, perquè li torna el seu propi reflex, el d’algú que no vol tornar a ser, per res del món?

Això no és tot. A la seva obra, Gruen aborda un aspecte que també pot oferir-nos una explicació: les lluites fraticides. I en relació amb això, cita una significativa pregunta que es fa l’escriptor, acadèmic i ex-polític canadenc Michael Ignatieff:  Per què els germans s’odien amb més vehemència que els desconeguts? Pregunta a la que segueix aquesta reflexió: “Quant més properes són les relacions entre grups humans, més hostils són, previsiblement, aquells grups uns amb altres. Són els punts en comú el que fa que les persones lluitin entre elles, no les diferències”. És poc probable que entre un xinès i un noruec es donin grans conflictes. La manca de relacions de proximitat, les diferències abismals i evidents entre ambdós (que fan innecessari que cap d’ells necessiti “marcar territori”), anulen, o si més no minoren de forma ostensible, les possibilitats de litigi. Però, què hi ha dels àrabs i els israelians, pobles que no només han compartit durant llarg temps un mateix territori, sinó que a més a més mantenen estrets vincles de sang, en descendir d’un mateix llinatge, el del patriarca bíblic Abraham? No ens enganyem: malgrat puguem tenir la impressió de què uns i altres es troben a les antípodes, el cert és que només aquells que tenen quelcom profund i essencial en comú poden odiar-se amb tanta ferotgia i passió.

La entrada Una aproximació psicològica a l’odi israelià se publicó primero en El Triangle.

A les 17:30 es reuneix al Palau de la Moncloa un mini-gabinet de crisi presidit per Felipe González -al que hi assisteixen també els ministres de Defensa i Interior-, per analitzar la situació. Després de la trobada, el president del Govern declara: “Portem massa temps patint la xacra del terrorisme. Aquesta és la gota que ha fet vessar el got”. I tot seguit l’Executiu dóna ordre a l’Exèrcit de portar a terme una operació militar que s’anomenarà Vent Nord, amb l’objectiu de respondre al bàrbar atemptat.

Les següents jornades són dantesques: l’Exèrcit arrasa la província, i els aterroritzats guipuscoans, pressionats pels bombardeigs, intenten fugir per mar i per terra. Però és inútil: San Sebastià, principal port del territori, és canonejat de forma immisericorde pels destructors de l’Armada, i a la frontera d’Hendaia els qui intenten passar a França són rebuts amb foc de metralleta. Els qui s’hi queden no tenen millor sort: el Govern Central també ha donat ordre de tallar tot subministrament. Ja no hi ha llum, ni aigua, ni aliments, ni combustible. Les operacions i els parts s’han d’atendre a la llum de les espelmes o dels mòbils.

Després de l’atac, Felipe González proclama: “Com a estat democràtic, tenim el dret a defensar-nos del terrorisme. I una ofensiva així era necessària ja que la població civil basca amaga i empara ETA”.

Els sona la història? Res com extrapolar al nostre propi context fets que percebem com aliens i distants, perquè aquests adquireixin una nova dimensió: la seva veritable i tràgica dimensió. Que ser un estat democràtic no confereix cap dret a practicar la neteja ètnica, ni tan sols quan pateix el fuet terrorista, és allò just, allò ètic, allò legal. Que el cosí de zumosol d’Israel, Estats Units, juntament amb el seu serf, la Unió Europea, s’hagin posat al costat de qui comet tal atrocitat a Gaza, no és més que l’enèsim capítol de -com diria Borges– la Història Universal de la Infàmia. Una infàmia, per cert, de la que hi participa la nostra dreta espanyola, que mentre clama per la igualtat a les seves manifestacions contra l’Amnistia (la igualtat jurídica, mai la social i econòmica: la plebs ha de ocupar el lloc que li correspon al món), dóna suport a un estat que no només perpetra una carnisseria, sinó que a més a més es permet anatemitzar els qui la condemnen, assenyalant-los com a antisemites. Que vostè reconeix el dret de l’estat d’Israel a existir?  Bé. Que vostè condemna el recent atac de Hamàs? Perfecte. Però tant s’hi val: Si no aprova la meva ofensiva a Gaza és vostè un antisemita. Al mateix nivell de Goebbels o Klaus Barbie.

L’últim estigmatitzat per aquesta insòlita fatwa és Pedro Sánchez. La seva posició davant el conflicte, basada en un criteri de pura justícia i sentit comú, això és, condemnant Hamás però afirmant alhora que “amb les imatges que estem veient i amb el nombre creixent de víctimes, sobretot de nens i nenes que estan morint, tinc francs dubtes de que (Israel) estigui complint amb el dret internacional humanitari”, li ha valgut a Espanya el linxament d’Israel, com ja va succeir abans amb el president de l’ONU, António Guterres. Un linxament que engrandeix, paradoxalment, qui no ho mereix: un president del govern que tothom sabem un cínic professional, capaç d’afirmar alhora una cosa i la seva contrària.

La violència israeliana ha de parar, però també el seu insuportable xantatge moral, que pesa com una llosa sobre les consciències. Un parany que l’estat hebreu exerceix tant des del paper d’eterna víctima (el qual es nodreix perversament de la memòria infausta de l’Holocaust) com des del supremacisme propi de sentir-se el poble elegit.

El Roto, lúcid i mordaç observador de la realitat, va publicar fa temps un dibuix en què un jueu, amb la tradicional quipà, exclamava davant un mur construït per Israel: “El crèdit de l’Holocaust l’hem dilapidat en murs i armament”.

L’increïble és que semblen ignorar-ho. Ja és hora de què li fem saber.

La entrada L’insuportable xantatge moral israelià se publicó primero en El Triangle.

L’observació és injusta, pel que fa a l’esquerra. Tot gremi, temps i lloc té els seus sectaris, i l’esquerra no és una excepció. Però només aquesta, de moment, reivindica per al conflicte palestino-israelià el valor d’un factor que és capital per a un periodista i que hauria de ser-ho per a tota persona que, parafrasejant Ortega y Gasset, “li interessi no tant jutjar com entendre”: el context. La dreta (des d’Ayuso a Pilar Rahola), la Unió Europea i una part considerable de la premsa jutgen el salvatge atac de Hamàs com un esdeveniment totalment aïllat, sense passat, sense connexions, sense mencionar el tortuós camí que ha portat fins a ell. Una versió dels fets, per tant, ferotgement maniquea, en la mesura que ens furta els matisos, els detalls: Senzillament hi ha hagut una agressió terrorista i l’estat d’Israel té el dret a defensar-se. Punt.

Pobre servei a la comprensió cabal i objectiva dels fets. I comprendre cabalment i objectiva no significa justificar la violència, que és el parany pervers que els enemics del context utilitzen per a desacreditar els qui sí el reivindiquem. Aquests dies ha aparegut al digital Público un article signat per l’escriptor, assagista i filòsof Santiago Alba Rico, on afirma: “M’irrita molt que la hipocresia em dicti, sota pena d’ostracisme, què he de condemnar i què no”. És la mateixa hipocresia que omet que va ser el mateix Israel el que va facilitar, als anys 80, el creixement de Hamàs, per no haver de negociar amb Iàssir Arafat. La que oculta, com denuncia el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres (avui literalment linxat per Israel), que els atacs de Hamàs “no ocorren en el buit” sinó que es produeixen després de “56 anys d’ocupació asfixiant del poble palestí”. Una ocupació, per cert, que ha provocat, en paraules de Juan Manuel de Prada al seu magnífic article Palestina, publicat a l’ABC, “una hecatombe silenciosa”, sobre la que “la premsa sistèmica calla malignament”: “Només aquest any” -assenyala- “abans que Hamàs llencés aquest desesperat atac, l’exèrcit israelià havia assassinat més de 250 palestins, molts d’ells nens i dones indefenses”. La que calla, en fi, davant el fet que, com explica Alba Rico, “els palestins ho han intentat tot a les últimes dècades, fins i tot convertir-se en les víctimes ideals, entregant més territori a Oslo, pactant la seguretat interior de l’Autoritat Palestina, buscant formes alternatives, pacífiques i fins i tot pacifistes, de resistència. Res no ha servit”. Cessions contínues que sempre han obtingut la mateixa resposta: nous assentaments il·legals de colons jueus fanatitzats, noves annexions, nous bombardejos i nous murs de separació.

Realment no és la millor estratègia si vols arribar a una coexistència pacífica amb el teu adversari. Però és que Israel no desitja un enteniment, sinó posar contra les cordes l’enemic fins a tal punt que, al final, la pura desesperació en constatar com les cessions no serveixen, com la legalitat internacional no serveix (què ha estat de les Resolucions de l’ONU incomplertes per l’estat hebreu?), com fins els mateixos governs àrabs no serveixen (ja que estan abandonant a la seva sort els seus germans de fe), porti els palestins a un dilema tràgic: o la seva anul·lació total com a poble, o el més abjecte i bàrbar terrorisme.

Doncs bé: ha succeït això últim. Hamàs ha entrat a Israel i ha comès una atroç matança de civils. Sense aquest molest obstacle anomenat “context”, l’estat hebreu queda ara eximit de tota responsabilitat, de tot escrúpol moral, amb les mans lliures per perpretar a Gaza un veritable genocidi, que és el que ja està succeint amb comptagotes, a l’espera de l’hecatombe final. Ja ho ha dit el mateix ministre de Defensa israelià, Yohav Gallant: “No hi haurà electricitat, no hi haurà menjar, no hi haurà combustible. Res hi entrarà i res en sortirà. Estem lluitant contra animals i actuarem en conseqüència”. Un bloqueig criminal al que seguirà la més absoluta aniquilació militar.

I ara, sense hipocresies, contestin a aquesta pregunta: si el que va fer Hamàs és terrorisme, al que està fent Israel… quin nom li donem?

La entrada Hamàs i la cerimònia de la hipocresia se publicó primero en El Triangle.

Aquest home mai va ser capturat viu pel militar que va liderar el cop, Augusto Pinochet, perquè va preferir suïcidar-se abans. Un gest anacrònic, igual que la virtut que el sustenta: la dignitat. Com Franco i tants altres, Pinochet afirma actuar en nom del restabliment de l’ordre. I té raó: el colpisme sempre busca l’ordre, la imposició del seu ordre, al qual sacrifica el respecte a la llei, la democràcia i les llibertats. Però tornem a Allende: poc abans d’acabar amb la seva vida, adreça el seu últim discurs al país a través de Radio Magallanes. Les seves paraules, per tant, adquireixen la categoria de veritable testament radiofònic. No només s’adreça als Treballadors de la meva Pàtria, a la modesta dona de la nostra terra i a la Joventut, als quals cita expressament: parla per a la Humanitat sencera i per a la Posteritat. Allende, que és un mort, que ja sap que és un mort, pronuncia paraules com aquestes: “Treballadors de la meva Pàtria, tinc fe en Xile i el seu destí. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg en què la traició pretén imposar-se. Segueixin vostès sabent que, molt més d’hora que tard, novament s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor. Visca Xile! Visca el poble! Visquen els treballadors!”.

Són paraules necessàries, ja que els temps són durs: Creuant la cordillera dels Andes, una societat que s’encamina directament al suïcidi col·lectiu acaba d’elegir en Primàries un boig, Javier Milei, que no dubta a afirmar que “la Justícia Social és una aberració” i que proposa eliminar, si guanya les properes eleccions generals, els ministeris de Cultura, Salut, Transport i Ciència, entre d’altres, a més a més de l’organisme argentí dedicat a la Investigació, conegut com Conicet (Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tècniques).

I d’aquesta banda de l’Atlàntic, qui hauria de ser la continuadora de la tradició esquerrana que simbolitza Salvador Allende, viatja a Waterloo a riure-li les gràcies a un dretà xenòfob (més concretament, hispanòfob), imputat i fugit de la justícia. És curiós, però Puigdemont enarbora com a bandera un altre 11 de setembre, encara que radicalment diferent: el de 1714. Aquesta data és celebrada cada any, amb pompa i ostentació, donant lloc a un aquelarre narcisista i victimista (a la vista de l’altíssim nivell actual d’autogovern de Catalunya), mentre el suïcidi d’un llunyà socialista sud-americà, defensor dels més desfavorits, és recordat discretament. És lògic: com la defensa de la classe obrera, la lluita per la justícia social, la dignitat -és a dir, els valors que encarna Salvador Allende- podrien disputar el protagonisme a las sagrades essències pàtries? I tanmateix, malgrat tot, encara m’atreveixo a repetir aquestes frases del seu discurs: “Col·locat en un trànsit històric, pagaré amb la meva vida la lleialtat del poble. I els dic que tinc la certesa que la llavor que hem entregat a la consciència digna de milers i milers de xilens, no podrà ser segada definitivament. Tenen la força, podran avasallar-nos, però no s’aturen els processos socials ni amb el crim ni amb la força. La història és nostra i la fan els pobles”.

Amén.

La entrada Salvador Allende: l’altre 11 de setembre se publicó primero en El Triangle.

Poc després, aquest mateix Estat va deixar escapar el màxim responsable de tota l’operació amagat al maleter d’un cotxe, camí de la frontera francesa. Amb el temps, aquell home s’instal·laria a una ciutat de resonàncies històriques (Waterloo) i seria elegit diputat de la UE, des del Parlament de la qual es dedicaria a fustigar sense descans la “metròpoli opressora”.

Fins aquí, el primer acte d’aquesta tragicomèdia anomenada Espanya. Una peça teatral que, com el seu nom indica, faria riure si no fos perquè sota la màscara del riure batega el plor i l’amargor. El segon acte s’inicia quan el líder d’un dels dos grans partits del país ha de buscar i assolir, per a ser investit president, el suport parlamentari d’aquells que, precisament, van idear i portar a terme l’intent de destruir aquest mateix país. Què va passar aleshores per la ment de qualsevol ciutadà europeu amb el cap mínimament moblat? Una vegada investit, el nou president va indultar els capitostos de la temptativa i fins i tot va reformar el Codi Penal a la carta, a mida d’aquells sobre els que pesaven greus delictes. Amb el pas del temps, potser aquestes mesures es van revelar com un exemple de realpolitik i van aconseguir apaivagar, si més no temporalment, aquell polvorí anomenat Catalunya, un territori on el ressentiment només és la benzina que preludia el proper incendi. Però què hi ha de la humiliació íntima, del ridícul mundial d’un Estat obligat a mercadejar amb aquells que precisament aspiren a destruir-lo?

Avui, poc després de les últimes eleccions generals, comença la tercera part d’aquesta òpera bufa. El nostre home de Waterloo, gràcies als capricis de l’artimètica parlamentària, torna a tenir la clau de la investidura del mateix candidat, mercès als seus set diputats. Lògicament, el preu a cobrar ara deuria ser, per força, major. El que passa és que les noves exigencias poden portar-nos a límits desconeguts, sobretot tenint en compte l’incommensurable ego dels protagonistes: Puigdemont ha perdut el contacte amb la realitat i segueix arengant a una república imaginària des del seu exili belga, convençut de ser l’últim independentista pur i genuí. I Sánchez, tal com va afirmar una vegada l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, és un killer; és a dir, un digne representant d’ El Príncep ideat per Maquiavel: un ser amoral, entregat exclusivament a la seva única passió, que és mantenir-se al Poder. La confluència d’aquests egos és, senzillament, inquietant: Fins on portarà les seves demandes Puigdemont, ebri de sensació de poder a causa de la posició que li confereix la nova aritmètica parlamentària? I sobretot: Fins on està disposat a portar la seva amoralitat el príncep Pedro Sánchez per tal de ser investit president?

Ningú ho sap. De moment, els profetes de la fi d’Espanya ja han certificat el principi d’aquesta amb l’autorització de l’ús del Gallec, el Català i l’Euskera a l’àmbit del Congrés. Una mesura ja en vigor al Senat des de 2010 i que, lluny de “trencar” Espanya, la farà més inclusiva, en reflectir la diversitat i la pluralitat del país. La qüestió, tanmateix, no és només “por qué podrán usarse allí esaslenguas a partir de ahora, sino por qué hasta ahora no se podían usar”, com assenyala Javier Cercas al seu article A favor del catalán en el Congreso (y en todas partes) (El País, 20 d’agost); sinó perquè l’Estat no va implantar fa temps aquesta mesura d’ofici i no per la conveniència electoral de Pedro Sánchez i a instàncies d’un nacionalisme sense cap mena d’autoritat moral, ja que oprimeixels alumnes castellanoparlants de Catalunya, en negar-los l’elemental dret a aprendre a la seva llengua materna.

Però aquesta primera exigència és només un aperitiu al costat de les altres dues, que ens situen en terrenys pantanosos i mai abans explorats: En el moment en què escric aquesta nota, Junts ja ha fet saber que vol una llei d’Amnistia (la qual cosa significa acceptar, de facto, que hi ha presos polítics a Espanya); que la vol registrada i admesa pel Congrés abans de la investidura i que inclogui, a més a més –adverteix la dirigent neoconvergent Míriam Nogueras– Laura Borràs, la condemna de la qual res té a veure amb el Procés i molt amb la corrupció d’un càrrec públic. Però la clau de volta será, sens dubte, un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. Una consulta d’improbable i endiablat encaix a la Constitució i que posaria a prova totes les costures de l’Estat.

Aquest tercer acte té un final obert, la qual cosa, sens dubte, el fa més anguniós. Només ens resta preguntar-nos: Serà el darrer?

La entrada Espanya, tragicomèdia en tres actes se publicó primero en El Triangle.

Sabem per la Ciència que els humans estem genèticament programats per ser més benevolents amb la gent bella. Així, el diari La Vanguardia publicava el 2011 la següent notícia: “Segons un estudi de la Universitat de Cornell, els acusats poc atractius tenen un 22%  més de probabilitats de ser condemnats que els guapos, segons informa la cadena CBS. El poc atractiu també condiciona les sentències, que són 22 mesos més llargues”. Al president se li ha criticat durament per les seves incomptables mentides polítiques, és cert, però la cosa hagués estat molt pitjor en cas d’haver sigut lleig. No estaria gens malament realitzar un nou estudi, centrat en el president, que permetés desvetllar fins a quin punt la seva bellesa física li ha salvat de haver estat criticat de manera encara més ferotge. Rubalcaba, d’haver practicat el mateix nivell de falsedat política, hagués estat jutjat de la mateixa forma? Segur que no.

I tanmateix Sánchez, malgrat la formidable seguretat que proporciona tenir poder i un físic privilegiat, va perdre els papers, i de passada, el debat. Un fracàs que suposa la fi d’un mite, el de l’etern resilient: l’heroi que, encara derrotat, és capaç d’aixecar-se i, llençant-se a les carreteres d’Espanya, reconquerir el poder al Partit per a després conquistar el poder, a seques. Què va ser d’ell? Realment va existir o solament va ser un bluff fabricat pels gabinets d’imatge i assessorament, en concret per Iván Redondo?

De totes maneres, que no els enganyin: que un dels candidats mantingués millor la compostura davant l’altre, convertit en la viva imatge de l’ansietat, no ha de fer-nos perdre la perspectiva: davant nosaltres es van desplegar dos autèntics tafurs, dos venedors de fum. Des d’aquest punt de vista, el debat realment el vam perdre tothom. Sánchez va perdre les formes, efectivament, però Feijóo va utilitzar una técnica anomenada Gish Gallop, consistent en llençar un gran nombre de mentides en un breu lapse de temps, la qual cosa fa impossible refutar-les totes. I va donar un cop d’efecte en oferir un pacte-trampa, segons el qual ambós s’abstindrien a la investidura en cas de què l’altre guanyés sense un majoria suficient (què fàcil és oferir pactes així quan s’és primer a totes les enquestes!). Finalment, un detall sagnant: va evitar condemnar Vox per haver-se desmarcat de l’homenatge a una víctima de violència de gènere. Mal presagi per un partit que ha explotat fins a sacietat l’execrable connivència parlamentària del PSOE amb Bildu (exemplificada en el miserable crit ¡Que te vote Txapote!), però que ara es prepara per a exercir la seva pròpia connivència execrable amb altre partit que, parafrasejant Sánchez, podrà ser constitucional, però mai constitucionalista: Vox.

Però és que, a més a més, aquest debat tancat a dos ens va retrotreure a una Espanya del passat, on regia el bipartidisme, un sistema ja caduc on tot era segur i previsible, blanc o negre. I aquí també va perdre la ciutadania, perquè aquella Espanya senzillament ja no existeix. Se’ns va furtar, per tant, la possibilitat d’un debat que reflectís el país real, el dels resultats electorals insuficients que fan necessari el pacte, la coalició, el diàleg. Un debat, en definitiva, on poguessin participar més de dues opcions. I encara que tres dies després RTVE va organitzar un “Debat a 7”, ja res era igual, perquè els que intervenien eren els portaveus dels grups parlamentaris, no els líders. És a dir, un debat  menor. Mentre escric aquesta crònica, Televisió Espanyola acaba d’anunciar per al 19 de juiol un altre debat descafeïnat: hi aniran Abascal, Yolanda Díaz i Pedro Sánchez, però no Feijóo.

Amb aquests debats, tots hem perdut. Es mereix això una democràcia viva i deliberativa?

La entrada El debat el vam perdre tots se publicó primero en El Triangle.

Tanmateix, poc abans de les darreres eleccions municipals, es va produir, de cop i volta, un veritable tsunami: els mitjans de comunicació -a l’uníson, com moguts per un ressort comú- anuncien a tota plana que El Kubo i La Ruïna són immobles pertanyents a l’anomenat Banc Dolent -una entitat bancària estatal, també coneguda per les seves sigles: SAREB-, okupats  des de fa anys, els habitants dels quals estan assetjant els veïns disparant-los balins i fins i tot amenaçant-los amb destrals. Simultàniament apareixen pel barri fins a tres partits concurrents a les eleccions -Ciutadans, Valents i Vox-, arengant els veïns contra els usurpadors. I en el paroxisme, Desokupa, una empresa dedicada a expulsar, per encàrrec, aquest tipus de persones –empresa a què s’atribueix  una ideologia propera a l’extrema dreta i els mètodes de la qual presumptament voregen la legalitat- sorgeix també del no-res, prometent buidar els immobles.

Davant aquests fets, cal fer-se algunes preguntes, de pur sentit comú: Si El Kubo i La Ruïna portaven tant temps okupats per gent violenta… com és que no en vam saber res fins ara? Potser els veïns es van limitar a patir en silenci agressions físiques durant tots aquests anys? O per contra aquestes agressions es van produir recentment? En tot cas: perquè va esclatar tot a les portes d’unes eleccions? Encara més: com és que aterren al barri ni més ni menys que tres partits polítics i una empresa de desallotjaments? I perquè l’administrador d’aquesta, Dani Esteve, lluny de complir la seva promesa d’expulsar els intrusos amb discreció i prudència -és a dir, amb professionalitat, com correspondria a un empresari- s’erigeix a través de les xarxes socials en una mena de cabdill messiànic que promet justícia per als veïns, convoca una manifestació a dos dies de les votacions i fustiga sense parar Ada Colau? És a dir: perquè fa política?

Massa casualitats. Però com que no sóc veí de La Bonanova ni disposo de mitjans per saber realment el que va passar, vaig decidir recórrer a José María López Ciré, president de l’Associació Veïnal de Sant Gervasi de Cassoles-La Bonanova des de fa quatre anys i membre de la seva Junta des de 2015. Una persona, per tant, que alguna cosa deu saber del tema. I sobretot: a qui menys li convé mentir sobre aquest assumpte, a risc de trobar-se el dia següent amb la recriminació dels seus propis conveïns.

“Un dels immobles porta okupat des de fa nou anys i l’altre sis, però no podria precisar quin va ser el primer”, explica per telèfon. I a la pregunta -òbvia- de perquè, si les finques portaven anys okupades, es fa públic l’assetjament als veïns just abans d’unes eleccions municipals, mitjançant una campanya mediàtica i política, respon: “Ha estat política pura per aconseguir quatre vots”. “Alguns diaris” -confessa- “el que volien era un titular dient ‘han atacat els veïns’, cosa que no és certa, perquè en nou anys mai s’han produït agressions físiques per part dels okupes. La nostra associació de veïns no ha rebut cap queixa en aquest sentit”. I afegeix que “més d’un mitjà ha intentat que jo admetés que hi havia hagut violència. I algun altre m’ha recordat la ‘intranquil·litat del barri’, quan el barri sempre ha estat molt tranquil”. Una altra cosa és l’incivisme: “Ara bé, hi ha veïns que es queixen, i amb raó, de que fan soroll quan organitzen festes. I a més a més llencen escombraries al carrer”. I com que una cosa no treu l’altra, afirma: “És clar que volem que se’n vagin els okupes. Perquè el nostre desig és que El Kubo i La Ruïna es destinin a equipaments”. Finalment, sentencia: “a mi m’han entrevistat dotze mitjans de comunicació entre televisions, periòdics i ràdios. I sempre he dit: ‘ja veuràs com quan passin les eleccions, s’acaba tot”.

Asusta comprovar el grau en què ens manipulen: com es pot veure, tot apunta a un muntatge político-mediàtic -encara que pugui haver-hi algun element verídic- amb la finalitat d’obtenir un rèdit electoral. En tot cas, una cosa està clara: Ciutadans, Valents i Vox mai s’haguessin personat a un barri com Ciutat Meridiana, tràgicament  conegut com “Vila Desnonament” pel nombre de llençaments que s’hi executen. Per alguna raó serà.

La entrada El fenomen okupa (1): L’“Operació Bonanova” se publicó primero en El Triangle.