Potser un dia es trobin enmig d’una saludable migdiada, truquin a la porta, obrin i sigui Salvador Illa, no pas Clark Kent. A més d’al·lucinar més que bastant és possible que li preguntin pel motiu de la seva presència i ell respondrà que és un devot del beau geste; és a dir, simular fer quelcom sense que tingui cap tipus de conseqüència pràctica a la realitat, ja que el President de la Generalitat, per motius que enraonarem tan sols un xic, sembla tenir barra lliure en la seva vis teatral.
Posem algun exemple clar per a que no m’acusin de dinamiter. Fa poc, mentre visitava la Xina i es passava per l’arc de triomf els consells de la UE al voltant d’una marca telefònica del país asiàtic, parlà de l’amnistia, fins i tot avisant als jutges que la darrera paraula sobre la qüestió correspon a la ciutadania.
Per sort, aquesta ciutadania, cansada del bombardeig polític del res durant més d’una dècada, ni s’ha assabentat de les decisives declaracions, d’un populisme preocupant i ben incorrectes a la boca d’un polític, ja que hauria de conèixer com funciona la separació de Poders i l’elecció dels càrrecs des de la mateixa.
Hi ha més aspectes a criticar d’Illa des de la seva perpetua happy hour de la gestualitat. No sé si s’han fixat, però als seus discursos presidencials només llueix la senyera, sense la bandera espanyola ni l’europea.
Això és una baixada més de pantalons per a joia dels independentistes, igual de demencial que les diàries a la mal anomenada televisió pública catalana, on poc o res ha canviat més enllà d’introduir certes noticies per dissimular el desastre, des de la inacció, dels governants socialistes.
Fa un anys tota la premsa hagués criticat aquest solitari estendard, en canvi ara, excepte servidor, el silenci és la norma. Fa un anys haguessin demanat presó per l’actor, en canvi ara mateix Illa és un pacificador un xic crescut i parla com si ens sermonegés, quan la realitat quotidiana exhibeix la seva incapacitat per a tirar endavant com el seu gran amic Pedro Sánchez, els pressupostos de 2026.
El problema no recau en aquest sentit només en nosaltres, els periodistes. Tota l’etapa anterior ha desmobilitzat a la població, que bé faria en reaccionar davant tota aquesta desídia i anihilament d’allò públic, amb apoteosi suprema a Rodalies, que hauria de rebre, si algú sap com activar-la el meu suport serà incondicional, una demanda col·lectiva de milers i milers de ciutadans, als quals s’hauria d’indemnitzar amb milers i milers d’euros per pèrdues de temps i derivats.
La resposta quan et queixes sol ser el silenci. Fa poc vaig patir el menyspreu d’una companyia aèria groga que comença per V, oh, a Marsella i Barcelona. Durant hores, ningú ens atengué a la porta d’embarcament, sortirem tard, ningú ens demana disculpes i quan vaig presentar una reclamació digueren que tot això, sense ni tan sols donar-nos un got d’aigua durant el vol, no era causa d’indemnització, al que vaig respondre preguntant si només compensaven després de rebre tortura o quelcom semblant.
Illa és una mica això. Potser li convindria reflexionar una mica i acceptar que fer política no és una mala còpia d’Instagram, una de les més grans inutilitats del món contemporani. Mentrestant potencia l’Albert Dalmau, un tecnòcrata entre els trenta i els quaranta amb aspecte de madur que llinda els cinquanta. No passa res amb això. Tots tenim la nostra genètica, així com tots els ciutadans mereixen el respecte de ser governats per persones que s’hi dediquin.
