L’inici d’aquestes setmanes m’enxampà a Bari, on vaig anar sense saber ben bé que trobar-me, però, just abans de sortir, vaig remarcar una dada: malgrat ser una localitat portuària no hi gaire immigrant, quelcom força sorprenent, sobretot si atenem a la seva ubicació.

L’alcalde és del Partito Democratico, en general criticat perquè no manega el marc nacional, però en canvi si s’imposa a nivell municipal, potser per una mescla, prou omesa a casa nostra, de com allò urbà pot ajuntar vots dels radical chic, els burgesos preocupats per les belles banderes del segle, i els dels més necessitats.

Resulta curiós com cap d’aquests dos grups sol pensar, quan diposita la papereta, en la capacitat d’allò ciutadà per a inventar i jugar a fer polítiques diferents que apostin de debò per a les persones sense fotre les seves existències ni generar un clima agrí i de confrontació.

Per això el Lorenzo, una mica el meu guia durant aquells dies, m’explicava com sí hi ha immigració, ignorada per la majoria de la població perquè molts els forasters són albanesos que arribaren durant els anys 90 entre totes les sacsejades històriques del moment, del final de la Guerra Freda al daltabaix dels Balcans. Aleshores, els habitants de la bellíssima Bari els acolliren de bon grau i ells, contents, s’esforçaren en aprendre italià, fins, a hores d’ara, integrar la comunitat sense dissensions de cap tipus.

Com ningú es planteja si són diferents passen a ser iguals. El mateix em vaig trobar a Marsella el passat juliol des de les dinàmiques franceses. L’urbanisme d’aquesta vila mil·lenària convida a mesclar a tothom dins del rovell de l’ou vora les seves llegendàries aigües, trobant-me a les principals avingudes una beneïda marxa extra, consistent a xerrades on el color de la pell no tenia cap tipus d’importància.

En aquest punt de l’article és on un lector crític em dirà que les estadístiques electorals mostren divisions inexistents en aquests paràgrafs, així com d’altres meditaran entorn a la mala fama marsellesa, fomentada entre sèries i tota la patuleia audiovisual.

Mostro les meves impressions, les quotidianes, en general més vàlides. Sigui al sud francès com l’italià hi ha indrets marginals on alguns malviuen. Són desheretats entre la seva desídia, s’apilonen a estacions oi a monuments marginals, i la negativa a vincular-se a la policromia, un factor poc esmentat a Espanya, on qualsevol sap com els nadius no es mesclen gaire amb els nouvinguts, siguin llatins, eslaus o africans.

Aquest punt tampoc es nota a Niça, on he transcorregut hores meravelloses. Un element a indicar és com no es veia, excepte per algun mocador penjat al coll de noies adinerades, gaire matraca amb la qüestió palestina, com si no anés amb ells i el termòmetre respirés altres vents, on, novament, el contrast ètnic no constituïa un problema, sense que es detecti gent empipada per temàtiques de moda aquí, on l’extrema dreta puja com l’escuma.

Els crítics, que tornen com un tobogan, ara podrien argumentar la preparació francesa per un triomf de Le Pen. Qui sap. No obstant, noies negres i àrabs, nois blancs i d’altres contrades conviuen sense alteracions. Espero que això arribi a Catalunya amb les generacions que ara estudien abans de la Universitat. A Niça no dubten, i a més, quines coses, potencien amb orgull el seu passat, exhibint com res és absolut.

Allò pretèrit és haver sigut italiana fins el segle XIX. Quan hi poso els peus m’agrada començar les meves rutes a piazza Garibaldi, prendre un croissant a un forn on em parlen en la llengua de Dante, riure amb els amos i després anar per tot arreu amb la pau de gaudir l’absència de discriminacions per qüestions d’aquesta mena, omnipresents al Principat, doncs, afirmen, el català, és en perill, però potser no s’ha reflexionat prou sobre com el Procés i la manca d’una sèrie de polítiques adequades el perjudiquen més, culpa no pas de Colau, sino de tota la classe dirigent, així com de la televisió pública, amb una preocupant mirada cap endins on a Catalunya no hi viuen persones provinents d’altres països que refan la vida a les nostres fronteres.

Aquestes no són cap tonteria. Des de Niça puc anar a tres països en menys de vint minuts i parlar vàries llengües. Les locomotores funcionen. Al pot petit hi ha la bona confitura, mentre al Parlament s’omplen de grandiloqüències i no trepitgen el carrer, no sigui que es refredin, quan el seu deure seria esgotar soles a base de conèixer el país més enllà del despatx.

La entrada Històries europees al bell mig d’octubre se publicó primero en El Triangle.

La entrada La decadència de Junts en directe se publicó primero en El Triangle.

El senyor, afectat per una malaltia, és un famós arquetípic del segle XXI, propulsant-se la seva celebritat per suposades perles d’erudició a un programa televisiu, ideal per a generar moviment a xarxes socials i oblidar-se el dia següent, no sense abans elevar el número de comentaris i provocar una espècie d’idolatria demencial, també catapultada per la particular estètica del personatge, cada cop més mimetitzat amb la seva persona.

Però, oh gentils acòlits de l’hipotètic candidat!, perdonin tanta gosadia, no es la meva intenció ofendre a aquest ídol tan de circumstàncies, si bé ell ofèn allò que representa l’Ajuntament, potser per haver-se cregut la seva fama i meditar al voltant de com el segle propicia petites revolucions de les que vol ser partícip, no tan sols des de l’activisme de ser efectista, sino com a líder , doncs si Ada Colau féu un gir copernicà ell no vol ser pas menys.

No deixa de ser curiós realitzar una comparació entre l’alcaldessa i el còmic, això darrer per a donar-li un apel·latiu recognoscible. Ella, amb molts partidaris del seu retorn, tingué un origen als anys noranta i als moviments socials, recordant-la Marina Garcés a l’episodi del cine Princesa junt a d’altres tòtems de la mal anomenada nova esquerra local, avui alguns apartats de la política i d’altres, molt tertulians durant el procés, desmanegats a base de tuits.

L’alcaldessa després capitanejà la PAH, atrevint-se a donar el pas. La bellesa del relat coincidí amb el triomf del mateix i si bé el seu govern no assolí cap excel·lència sí que tingué coratge per a canviar determinats aspectes, fins a donar a la ciutat un aire més sostenible que arrencà el debat sobre el seu model, en transformació durant els seus dos mandats, no en decadència, tal com esgrimien els seus detractors.

Bob Pop aspira a ser alcalde des de la seva vitola de revolucionari de saló o sofà, amb frases previsibles, fàcils performances i una sèrie d’inputs que agraden molt a tot allò radical chic, massa ocupat en els seus quefers al voltant de formes de representació d’allò públic, amb molta façana i poca acciño real.

Com el protagonista d’aquesta columna és un bastió del col·lectiu LGTBIQ+ suposo no crec que faci molts amics amb aquests paràgrafs. Em dóna força igual. Colau, durant la seva primera legislatura, repensà, fins a recuperar la cadira per a la primera ciutadana al Liceu. Comprengué els mecanismes del seu càrrec, el modernitzà amb estil propi i així li reté honors, fent-lo seu, sense ridiculitzar-lo.

La desorientació dels Comuns, agreujada per l’adéu de la Janet Sanz, no ha de crear monstres, sobretot si de veritat volen recuperar l’alcaldia. En aquest sentit, si escollissin al madrileny resident a la capital catalana, farien bo a Jaume Collboni, contentíssi amb això de ser alcalde, gris a múltiples facetes de les seva personalitat i, no obstant, sense problema per a representar el seu paper des de dinàmiques tradicionals que poden ser acceptades per la immensa majoria de ciutadans, els quals poden discrepar amb la seva inacció, però no poden atacar-lo pel mode d’exercir les seves funcions, impecable i sense esquerdes de cap tipus pel que fa al protocol.

Bob Pop enfonsaria encara més a la formació morada, ja que una cosa és riure gràcies davant una pantalla i una de ben diferent suportar l’esperpent televisiu al poder. Collboni, i en aquest sentit els seus adversaris haurien de prendre nota, obre de més quan obre la boca però guanya amb l’abundància dels seus silencis, no com Colau, que potser, després de la flotilla, hauria de meditar tornar com a salvadora.

La entrada Respectar l’alcaldia se publicó primero en El Triangle.

Per això gaudeixo mentre passejo els pobles del Principat. A molts d’ells, sobretot un cop passes Granollers, una immensa i desconeguda frontera inconscient de dues realitats, és ben normal trobar finques amb banderes a l’entrada, com si els seus propietaris volguessin imitar el patriotisme dels Estats Units, però amb estelades.

Hi ha localitats on alguns carrers encara van prou plens d’aquest drap, segons la tradició nascut com a rèplica nostrada de l’estendard cubà. La constatem a imatges publicitàries de 1918, quan alguns polítics catalans cregueren poder guanyar descentralització pels 14 punts de l’americà Wilson,

Passat més d’un segle, i cinc anys dels darrers focs forts del Procés, no és pas una anècdota; encara hi ha prou persones l’empren com si així es sentissin revolucionaris i desafiessin l’ordre establert. En aquests pobles de l’interior més aviat fan por, i a un barceloní de la ceba com servidor li recorden la dècada de 2010, quan a molts balcons hi hagué una espècie de delírium tremens identitari on qualsevol podia dir la seva.

El fenomen em remet a l’anècdota de Primo de Rivera, el dictador, i la resposta d’Alfons XIII. Durant una visita d’aquest a Barcelona el seu Mussolini, així li digué més d’una vegada, li remarcà l’abundància de banderes espanyoles penjades a les façanes, amb el monarca responent-li que ell veia més aquelles on no hi eren.

Els propietaris dels balcons absents de les teles comprades als xinesos, els grans beneficiats a nivell econòmic de tota aquella bogeria, eren els més lúcids des de la consciència de no pertànyer a ningú i viure lliures, sense la pressió de gastar diners amb roba que bé podria emprar-se com a toldo o estovalles per a la taula del menjador.

En alguns indrets del país hi ha estelades gastades per l’efecte d’ anys i panys de vent. Fa mesos que no vaig pel Born barceloní, on a Quim Torra, el punt més baix dels presidents del segle, li vingué de gust fotré una bandera immensa, com si l’espai, que ara vol ser plural i tan de bo ho aconsegueixi, fos el Valle de los Caídos de la ciutat comtal.

Oi que fa basarda? Doncs va ser i és ben real. Per això em deixà una mica perplex la operació Ciutadella a l’homònim parc, on s’ha enlairat una de més de cinquanta metres amb un cost de noranta mil euros, el que és condemnable al 100%, doncs un mandatari socialista hauria de destinar aquests quartos a d’altres causes, però ja hem comprovat, fins i tot ho he criticat en aquestes mateixes pàgines, com Salvador Illa té certa afició a lluir la senyera sense altres companyies lògiques i constitucionals, espanyoles i europees.

L’acte al parc de l’Expo de 1888 pot evocar altres astracanades nacional populistes ben perilloses, com la bandera de la plaza Colón de Madrid. De viure, Josep Pla s’hagués rigut de l’assumpte dient que els polítics tornen a jugar a veure qui la té més grossa. No li mancaria raó. Tot i així, en un acte inesperat de bonhomia, procediré a executar un mínim exercici d’empatia, doncs Illa,, en general, adora moure fitxa per aquells que no són els seus.

Ho vam comprovar amb el viatge a Brussel·les per a reunir-se amb el fugat Puigdemont, com abans ho patírem amb la imperdonable imatge de l’encaixada de mans amb Jordi Pujol. La cita belga amb l’home d’Amer entra dins d’un pla de passar pàgina i aquest és el sentit positiu de la trobada, a més del seu enllaç amb la qüestió de la bandera.

Que, no ho oblidem, és una senyera, no una estelada d’aquestes penjades als jardins dels pobles de la Catalunya profunda. Aquests no hauran donat gaire transcendència a l’homenatge barceloní, on el líder socialista s’acompanyà del figurant Collboni, aficionat a les fotos per a compensar la manca d’accions reals de govern, i el president del Parlament, Josep Rull, abans i ara un dels talibans més sonats, no de boig, de la formació anomenada Junts, aquella que amaga el seu logo a la seva seu, com si tingués por no sabem ben bé de que, doncs elecció rere elecció treu resultats que li donen claus per a alçar o tombar consistoris nacionals, autonòmics o municipals.

Potser Illa somnia amb la sociovergència. És possible. De moment, per coses de grandària, ja diuen que la mida importa, li ha colat un gol al vell convergent, qui ha acceptat amb honors la senyera, símbol de la Catalunya constitucional. Potser, de mica en mica i amb més habilitat de la que es diu, el socialista s’apropa a la seva fita de deixar enrere sense ira un malson.

La entrada Les banderes que mai se’n van se publicó primero en El Triangle.

La regidora de Barcelona en Comú fou un dels pilars del canvi de 2015. A la Història de Catalunya pocs  partits han aconseguit el Poder tan de pressa. Els antecedents, ja que la formació d’Ada Colau nasqué el gener de 2015 i guanyà les eleccions d’aquell maig, serien la Lliga Regionalista el 1901 i l’ERC de la primavera de 1931, mostra de la transcendència del fenomen, envoltat de polèmiques a les investidures de l’alcaldessa, però amb un llegat notable malgrat molts errors i la pífia de no treballar bé als barris.

Sanz podia haver sigut la successora de Colau, però el personalisme d’aquesta impedí que sorgís una alternativa al seu lideratge. Això ara ho paguem tots a una capital catalana comandada per un polític sense gaire interès a canviar la ciutat, que aplica les obres dels Comuns i destrossa el seu llegat amb total impunitat, com a Pi i Margall, retornat a l’asfalt pur i dur, com si no existís el canvi climàtic i no governessin socialistes.

En fi. La regidora que diu adéu ocupà llocs decisius durant dues legislatures. A la primera fou una espècie de súper ministra municipal que manegava transports, sostenibilitat i urbanisme, al cap i a la fi res estrany si analitzem com tot, aleshores, com hauria de ser, anava lligat a fons. De cop i volta, amb un antecedent clar i oblidat com el de Jordi Hereu, el verd començà a fruir, nasqueren noves paraules pel lèxic ciutadà i es pensaren reformes adients al segle.

Dues d’elles s’han aconseguit i es feren massa tard. No ho dic des de la opinió, sempre tan precària, sino per una conversa amb la nostra protagonista. La Via Laietana i l’Eixample havien de capgirar-se l’any 2020 per una qüestió òbvia: les grans obres s’han de realitzar quan manca temps per a les eleccions, doncs així és com la gent les omet o accepta.

Amb ella fora de joc sembla que es postuli com a candidat a la Casa Gran un home amb molt recorregut als Comuns, però no sé si amb  prou força: Gerardo Pisarello. Pot guanyar els comicis de maig de 2027? Ho dubto moltíssim, però almenys ja posen sobre el tapet un nom recognoscible amb cara i ulls per a combatre amb Collboni, el batlle sense carisma que, almenys fins a la data d’aquest article, campava cofoi sense cap mena d’adversari, entre d’altres factors perquè cap ciutadà coneix el nom dels seus representants a Sant Jaume.

Ja fa molt anys, em passa una mica com a la Janet Sanz, que tinc presència a Barcelona i sé força coses, però com ni socialistes ni comuns accepten crítiques o autocrítiques mai han acceptat els meus suggeriments per a millorar la ciutat i fer-la més de les persones i no tant de BCN. Al Pisarello li recomanaria amb tot el cor que anés barri a barri, que trepitgés carrer per a deixar enrere la desprestigiada camisa de polític al ús i es preocupés per a comprendre el terreny i aquells que l’habiten. Pot ser molt maco elucubrar des d’un despatx, però a Barcelona si volen recuperar el bastó de comandament han d’anar allà on els socialistes no volen que se’n parli, llocs invisibles a la premsa, inexistents pel gruix de la població, curiosament els mateixos que, a una o altra latitud, hi viuen.

Si Pisarello mou aquesta fitxa potser recupera un esperit que els Comuns tingueren als seus orígens i mai aplicaren, el mateix alé que Janet Sanz pogué tenir sense adonar-se’n.

La entrada L’adéu de Janet Sanz i el buit a l’Ajuntament de Barcelona se publicó primero en El Triangle.

La mort del procés que mai fou tal, ja que en cap moment es cercà la construcció de quelcom sòlid perquè hi havia molta pressa, s’ensumà des del 27 d’octubre de 2017, continuà amb les sentències del mateix mes de 2019 i es tancà a nivell d’hegemonia al relat amb l’arribada de la pandèmia. Fou aleshores quan molts catalans un xic lobotomitzats comprengueren com la vida era més important que un ideal, definit per un vell líder d’una antiga formació, abans comunista, com la conseqüència de trobar molts ciutadans avorrits amb mentalitat d’esplai, disposats a sucumbir a les directrius de quatre il·luminats molt perillosos, més encara quan ells mateixos es creien d’esquerres, quan, oh sorpresa!, una ideologia amb supòsits de superioritat sobre un determinat grup de persones sol ser més aviat el contrari.

Els 28 mil sota la pluja són respectables, com respectables som els que durant aquells anys ominosos quedàrem marginats, sense que ningú ens hagi compensat. Alguns, a base d’insistència i coherència, aixequem el cap i podem tornar a trobar feina a casa nostra, però aleshores haguérem de confiar a la bondat de Madrid, ja que aquí s’exerciren vetos des d’un fanatisme complaent i provincià, brutal per mirar-se el melic, exhibir ceguesa i no comprendre tot el mal plantat per a l’endemà.

La xifra d’aquest 2025 és una mica superior a la de l’any 2011, el previ a tot el malson organitzat. Potser això hauria de fer pensar als governants com ja no té cap mena de sentit continuar amb el joc de riure les gràcies a quatre gats, ben agressius durant la seva decadència.

De fet, és al·lucinant com s’ha capgirat la truita i aquests milers d’ara són els mateixos que l’any 2019 titllaven de prostituta i escopien a l’alcaldessa Colau quan fou escollida per segona vegada amb els vots de Manuel Valls. Els seus representants van de la mà al congrés de Madrid amb el Partit Popular i Vox, però els dóna igual, perquè els pocs amb pancartes i lemes ja caducs mai han meditat gaire de politica, absent durant tota la dècada processista a la Ciutadella, on, per sort, ara sembla aixecar el cap, almenys pel seguit de propostes del President Illa, si bé moltes continuen el patiment de dependre d’una aritmètica endimoniada on encara cuegen moltes ressaques, amb ERC presa d’aquest complex d’inferioritat amb els antics convergents, plena de por de matar a un pare amb el cap anat des de fa força temps.

Illa és el tercer president dels socialistes dins de l’actual cicle històric. El primer era un geni que arribà tard al càrrec, un home amb una visió més enllà del país com demostrà durant tota la seva trajectòria. El segon fou insultat per no parlar bé la llengua i tancà la qüestió del xarnego fins que tornà el racisme català al més alt nivell de poder. Montilla fou escollit, si no em falla la memòria, amb una campanya sota el lema fets, no paraules. Com a ciutadà, com a intel·lectual, estic fart de veure com es perden possibilitats a Catalunya parlant del sexe dels àngels, de la Nació i de metafísiques inútils. Vull Fets, no paraules.

La entrada 28 mil ànimes sota la pluja se publicó primero en El Triangle.

El més sorprenent fou com trigà a moure’s de les illes afortunades a territori continental, com si el període estival justifiqués tal lentitud, d’altra banda poc mencionada als mitjans de comunicació, tampoc gaire durs amb l’absència a la cimera de Washington, celebrada entre alguns líders europeus, el president d’Ucraïna i l’amfitrió de la Casa Blanca.

En canvi, a servidor ha cridat l’atenció aquest no ser als instants on, a priori, es decideixen afers de gran volada històrica, sobretot pel gust del líder socialista amb la política exterior, on ha encapçalat algunes iniciatives ben dignes, com el reconeixement de l’Estat Palestí.

Seria fàcil la hipòtesi d’un rebuig trumpista per la negativa hispana a destinar el 5% del pressupost de Defensa per a major glòria dels interessos de l’Oncle Sam, el que no ens ha de fer oblidar com el nostre país és, sobre el paper, la quarta potència de la Unió Europea.

Barcelona no és tan rellevant com pinta la seva eterna postal. El seu alcalde, sense oposició recognoscible, no havia sigut un gran detractor d’Israel. De fet, a la seva picabaralla amb l’anterior alcaldessa, el primer de setembre de 2023 recuperà la germanor de la capital catalana amb Tel Aviv, a on volgué anar la setmana passada en viatge publicitari, aconseguint això darrer amb escreix quan el govern del criminal Netanyahu li denegà l’ingrés.

Durant unes jornades la seva argúcia, culminada amb una visita a Jordània, li feu copsar alguns titulars de premsa. Sempre he pensat, crec haver-ho escrit en aquestes mateix pàgines, que el socialista té bons assessors, aquí un xic precipitats.

Viatjar l’agost, fins i tot si ets civil, sol ser un mal assumpte. Fa molta calor, les ciutats es massifiquen i els preus solen estar pels núvols. En el cas de Collboni li hagués resultat més rentable fer les maletes amb el retorn escolar si de debò desitjava tenir un impacte mediàtic més poderós per a vendre la seva figurà més enllà de l’àmbit local, a vessar del provincianisme que ell encarna de meravella malgrat cregui el contrari.

És d’aplaudir, les coses com són, haver duplicat l’ajuda als refugiats paletins fins a quatre-cents mil euros. No puc criticar aquesta mesura. Tot i així, em pregunto en veu alta si el mateix muntant i la mateixa preocupació arriben,  de forma moral o monetària, a molts barris pobres de l’enorme perifèria que ha de regir per a reduir la galopant i gairebé crònica desigualtat implantada a Barcelona, invisible pels habitants del centre i realíssima pels desheretats d’aquesta terra, els quals com són fora de focus no valen per a posar-se medalles.

Tots aquests viatges socialistes d’agost, podríem fer una excepció amb el de Salvador Illa a la Xina, xoquen amb el caos de Rodalies i s’agermanen per certa torpor. Des de la Moncloa pel pas de tortuga i  a Sant Jaume per anar a deshores, vendre una moto molt bonica i marginar encara més als mísers de casa, deslocalitzats fins i tot al mapa, doncs si preguntem a qualsevol ciutadà aliè a la zona de Nou Barris de ben segur no sabria dir-nos la ubicació de Roquetes, la Prospe o Torre Baró, que no és pas un autobús, caigut a l’amnèsia després de tot el circ a la gran pantalla.

Els viatges han de ser útils si cobres un sou de l’erari públic. Els que no es realitzen i tenen valor internacional mostren preocupants costures. Els que s’estalvia l’alcalde al seu municipi, mentre en fa d’altres a Orient Mitjà, exhibeixen una cara desagradable que convé remarcar: la de prioritzar la marca i ometre la realitat, recognoscible si la trepitgem per a conèixer-la i actuar envers la seva millora.

La entrada Els viatges que mai foren se publicó primero en El Triangle.

Mentrestant els nostres governants prenen decisions fonamentals per a les nostres vides, com per exemple organitzar un sopar de cuina catalana a la Xina o anar a Paris per a fer-se una foto al pòdium del Tour. Una de les desgràcies de l’actual Catalunya es tenir com a líders de la Casa Gran i la Generalitat dues persones que es desentenen de governar mentre no paren de fer campanyes publicitàries amb molts bons propòsits d’imatge, inútils per a arreglar la nostra existència.

Això no passa tan sols a casa nostra. A Madrid, sense anar més lluny, es desmunta la idea de servei públic als mitjans de comunicació, potser perquè han vist com a “La Nostra” es perpetra des de fa temps sense que ningú protesti gaire. Al cap i a la fi tot segueix igual en aquest sentit, amb o sense procés.

Sense anar més lluny, el darrer dilluns de juliol, el telenotícies només ha parlat d’una nova aturada total de Rodalies mitja hora després de començar, doncs deu ser que no és rellevant per a les persones. No ho deu ser quan estudis de la Universitat Rovira i Virgili demostren que el caos als trens, res greu quan s’ha d’ampliar l’aeroport, causa estrès i problemes de salut mental als viatgers, molts d’ells amb por de perdre la feina per culpa de com allò públic és oblidat, quan hauria de ser fonamental pels que manen, mes concernits en arribar a acords amb els seus rivals partidistes, com és el cas de Laura Borràs.

Altrament no es pot comprendre com la reina de la simpàtica extrema dreta catalana, la mateixa que oculta el seu logotip a la seu del passatge Bofill com si fossin una banda de delinqüents, és ben lliure i té els sants nassos de plantar-se a la porta del MNAC pel tema dels preuats frescos de Sixena.

Ella surt a la foto i molts ciutadans pateixen persecucions arbitràries d’Hisenda, intocable mentre es destapa l’escàndol de Montoro i els seus socis. Plou, ens mullem i és com si ens donés igual.

L’antiga presidenta del Parlament fou condemnada a més de quatre anys de presó el març de 2023. Dos anys després, juny de 2025, la Fiscalia corroborà la necessitat de compliment de la pena, però ja ho veieu, ella llueix ben tranquil·la junt a velles glòries de la pàtria com Lluis Llach, president de la moribunda ANC.

No passa ni passarà res. El capitalisme ha triomfat a l’hora de sedar la ciutadania. Podrien existir les condicions objectives per a un trasbals històric, però som a l’any 2025 i les persones es preocupen per a arribar a final de mes i sobreviure al desastre des de la seva individualitat. L’esperit reivindicatiu, que és una característica inherent en qualsevol Democràcia digna d’aquest nom, es perdé en algun tram imprecís del camí i per ara no sembla que vulgui tornar, ja que ha sigut domesticat amb grans maniobres d’escapisme.

Convé dir les coses pel seu nom des de la pura coherència d’un periodisme ciutadà. Els trens no funcionen, els corruptes que convenen no van a presó i els prohoms viatgen sense posar cap peu al carrer. Això sí, el Barça té a Lamine i Aitana ha sigut escollida millor jugadora de l’Euro femenina. No cal més.

La entrada Per què Laura Borràs no és a la presó? se publicó primero en El Triangle.

Posem algun exemple clar per a que no m’acusin de dinamiter. Fa poc, mentre visitava la Xina i es passava per l’arc de triomf els consells de la UE al voltant d’una marca telefònica del país asiàtic, parlà de l’amnistia, fins i tot avisant als jutges que la darrera paraula sobre la qüestió correspon a la ciutadania.

Per sort, aquesta ciutadania, cansada del bombardeig polític del res durant més d’una dècada, ni s’ha assabentat de les decisives declaracions, d’un populisme preocupant i ben incorrectes a la boca d’un polític, ja que hauria de conèixer com funciona la separació de Poders i l’elecció dels càrrecs des de la mateixa.

Hi ha més aspectes a criticar d’Illa des de la seva perpetua happy hour de la gestualitat. No sé si s’han fixat, però als seus discursos presidencials només llueix la senyera, sense la bandera espanyola ni l’europea.

Això és una baixada més de pantalons per a joia dels independentistes, igual de demencial que les diàries a la mal anomenada televisió pública catalana, on poc o res ha canviat més enllà d’introduir certes noticies per dissimular el desastre, des de la inacció, dels governants socialistes.

Fa un anys tota la premsa hagués criticat aquest solitari estendard, en canvi ara, excepte servidor, el silenci és la norma. Fa un anys haguessin demanat presó per l’actor, en canvi ara mateix Illa és un pacificador un xic crescut i parla com si ens sermonegés, quan la realitat quotidiana exhibeix la seva incapacitat per a tirar endavant com el seu gran amic Pedro Sánchez, els pressupostos de 2026.

El problema no recau en aquest sentit només en nosaltres, els periodistes. Tota l’etapa anterior ha desmobilitzat a la població, que bé faria en reaccionar davant tota aquesta desídia i anihilament d’allò públic, amb apoteosi suprema a Rodalies, que hauria de rebre, si algú sap com activar-la el meu suport serà incondicional, una demanda col·lectiva de milers i milers de ciutadans, als quals s’hauria d’indemnitzar amb milers i milers d’euros per pèrdues de temps i derivats.

La resposta quan et queixes sol ser el silenci. Fa poc vaig patir el menyspreu d’una companyia aèria groga que comença per V, oh, a Marsella i Barcelona. Durant hores, ningú ens atengué a la porta d’embarcament, sortirem tard, ningú ens demana disculpes i quan vaig presentar una reclamació digueren que tot això, sense ni tan sols donar-nos un got d’aigua durant el vol, no era causa d’indemnització, al que vaig respondre preguntant si només compensaven després de rebre tortura o quelcom semblant.

Illa és una mica això. Potser li convindria reflexionar una mica i acceptar que fer política no és una mala còpia d’Instagram, una de les més grans inutilitats del món contemporani. Mentrestant potencia l’Albert Dalmau, un tecnòcrata entre els trenta i els quaranta amb aspecte de madur que llinda els cinquanta. No passa res amb això. Tots tenim la nostra genètica, així com tots els ciutadans mereixen el respecte de ser governats per persones que s’hi dediquin.

La entrada Salvador Illa té barra lliure se publicó primero en El Triangle.

En realitat ambdós dirigents, suposadament d’esquerres, marquen personalitat amb aquests trets visibles per a l’opinió pública. En el cas d’Ada Colau, la seva obsessió per a fer-se veure la perjudicà per excés de projecció, mentre en allò relatiu a Jaume Collboni s’aprecia, jo almenys ho veig així, una molt bona assessoria en assumptes comunicatius, quelcom que el beneficia, més encara per la pobresa de les informacions periodístiques relatives a Barcelona, preocupades per a qualsevol cosa menys estudiar la ciutat i exercir el legítim dret a crítica per a fer propostes envers la seva millora.

El batlle s’aprofita de tot això amb escreix. De fet, si ho pensen, és bastant probable que pocs ciutadans coneguin als altres líders de la Casa Gran, doncs el guanyador de les últimes eleccions i la hipercarismàtica lideressa han tocat el dos, el primer content per haver complert la seva missió de fer fora del Poder un partit que el sistema no considera seu, mentre la segona, la foragitada, no ha descartat tornar, com si l’esperessin, quan perdé, entre d’altres coses, per la seva manca de feina als barris, que haurien d’haver sigut els principals nius dels seus votants.

Així doncs, Collboni és l’únic rostre recognoscible per a la majoria per a delícia d’un futur sense rivals forts a l’horitzó, un fet sensacional per aquest polític sense cap tipus de carisma i recolzat, malgrat totes les seves derrotes, pels seus, ben feliços d’ostentat el bastó de comandament a la capital catalana, posar-se medalles per obres que impulsaren els seus oponents progressistes i veure el camí lliure d’obstacles de cara a 2027, sense importar gaire si les mesures són positives.

Això podria donar peu a cometre un error. Els socialistes catalans no tenen necessitat de fer simulacres de clavells ara que tenen un cor molt digital com a logotip. Han renunciat a les seves banderes i ens diuen que combaten contra la turistificació posant fre als pisos que acullen als visitants, però mentrestant aposten de manera decidida per l’ampliació de l’Aeroport, que augmentarà en vint-i-cinc milions el nombre de passatgers, una bestiesa a nivell de sostenibilitat, gentrificació i densitat, com si Barcelona no fos una de les urbs més brutals en aquest aspecte a tota Europa.

Mentre tot això passa, i gairebé ningú alça el dit, el patrimoni dels barris és maltractat amb tota impunitat i Collboni viatja pel Vell Món, molt convençut d’un lideratge força ridícul que, no obstant, és sòlid donada la situació dels seus contrincants, inexistents-

El tema aeroportuari hauria de ser una vàlvula d’oxigen per les hores baixes dels Comuns. Probablement no l’agafaran ni tan sols al vol perquè amb els seus sis escons al Parlament pinten ben poc i altres formacions poden recolzar el somni humit del PSC neolliberal i democristià, aquell que quan morí Pujol no hauria d’organitzar-li un funeral d’Estat, el mateix que mercadeja amb la Cultura per a satisfer als independentistes i la força que, no ho neguem, pot presumir d’haver desactivat el Procés, una rèmora del passat a la que encara li tenen molta por.

Però això, siguem sincers, dóna igual a Barcelona, on un home gris com els seus vestits sembla gaudir d’un poder omnímode força indecent, factor encara més propulsat per la incompareixença dels altres.

Aquest anàlisi no és absolut. Queden dos anys per als propers comicis municipals i per ara el premi també és degut a la indiferència ciutadana. En aquest sentit els socialistes no poden presumir gaire. La gent no parla de política municipal, el sistema gaudeix amb aquest alcalde i tot sembla anar sobre rodes, però haurien de vigilar molt, més enllà de Cerdán i Ábalos, amb la indiferència, no sigui que, de cop i volta, tinguin ensurts inesperats.

Que el carrer no comenti res és senyal de persones fartes dels seus representants, desconnectats del teixit social, sense mesures pròpies del seus suposats ideals i descarats de forma literal a causa d’aquest camí tan llis, sense protestes ni queixes, anul·lades als mitjans i a la via pública per tants anys de tensió. Canviarà l’escenari? Podria ser, sobretot per com el panorama amenaça amb més boires de corrupció. Si de debò Collboni vol guanyar, no només tenir el poder, hauria de reflexionar sobre el que suposa el municipalisme d’esquerres, on es treballa per a la ciutadania, no pels interessos privats que li roben al cor a Queviures Múrria o a cimeres empresarials.

La entrada Un alcalde sense oposició se publicó primero en El Triangle.

La setmana passada tot va ser un desastre, quelcom que, unit a l’onada de calor, va fer de tots els viatges un malson. Dilluns, la locomotora s’aturà a un túnel entre passeig de Gràcia i Clot, on el dia següent vaig comprovar com ja és normal, doncs el retard en l’horari fou de més d’un quart d’hora.

En previsió d’aquest imprevist, Visca Catarella!, RENFE habilità vagons de dos pisos de la postguerra, on els usuaris parlàvem resignats, entre riures. A una conversa algú digué allò de “ja se sap, és rodalies”. No em vaig poder aguantar, entre riures de la concurrència, d’esgrimir la meva opinió, confirmada durant les jornades successives, on, entre d’altres problemes, vaig circular de Sant Celoni a Barcelona a les fosques, sense llum a l’interior, situació molt romàntica donat el capvespre, però horrible a nivell del que jutjo la normalitat a un país de l’anomenat Primer Món.

Tots aquests fets passen un cop ha caigut l’abonament gratis si fas ús de Rodalies amb freqüència. Tot, segons el ministre Puente, molt més discret els darrers mesos per causes que desconec, per a millorar la indecència actual, vergonyosa, com vergonyoses són les noves tarifes per a molts ciutadans residents lluny de la capital catalana.

No he oblidat pas la meva opinió. Com ben és sabut tots en tenim una. La meva en aquesta qüestió és ben senzilla i sorprèn com no s’ha expressat a cap mitja de comunicació. Durant aquests darrers mesos els socialistes han optat per anunciar la seva inexorable intenció d’ampliar l’aeroport del Prat, operació que suposarà augmentar en vint-i-cinc milions el nombre de passatgers, destrossar una part de la Ricarda i, segons la senyora Paneque, evitar la fuga de cervells.

Aquet estiu llegeixo la biografia que Borja de Riquer escrigué sobre Francesc Cambó. Hi ha un fragment gloriós on parla de com el 1918 el govern espanyol destinava una quantitat irrisòria a la sanitat, amb un pressupost deu cops inferior al del ministeri de Defensa. L’autor, brillant, continua dient que aleshores la vida i la salut de les persones importava poc o res als manaires.

A vegades em plantejo si a la Catalunya de 2025 els governants tenen algun tipus d’interès en l’existència dels ciutadans, que per a ells són consumidors i paperetes a les urnes. Rodalies és un horror i no mouen un dit per a resoldre’l. En canvi, aposten pel Prat des de movents econòmics que poc o res tenen a veure amb allò públic, sinó amb beneficis directes per a privats, oblidant-se de nosaltres mentre mostren un cinisme de primera perquè el problema és tan visible que, paradoxes, potser és més fàcil d’amagar.

A més d’això darrer s’aprofiten d’una bala perillosa: la indiferència del ciutadà i l’educació de la passivitat fomentada pel neoliberalisme. Hi ha moltes opcions per a la protesta. Amb tamborinades no funciona. Manifestant-se sense, si no fas com a Sèrbia, tampoc. Revolució? No home, això al segle XXI és impossible. Així doncs? Denunciar, denunciar sense fre amb totes les armes pacífiques a la nostra disposició. La meva és el verb. La vostra?

La entrada Ampliar l’aeroport? Arreglar rodalies se publicó primero en El Triangle.

La meva idea pel matí següent era, des de Bolonya,  anar a la molt desconeguda Reggio Emilia. De camí a la tràgica estació de l’atemptat de 1980, on un rellotge roman aturat a l’hora exacta de les explosions, un correu de Trenitalia em digué que el meu viatge es cancel·lava a causa d’un nou suïcidi.

Així fou com, mogut per un impuls gens forçat, vaig comprar en un tres i no res, un bitllet cap a Ferrara, ciutat que ja coneixia i on volia tornar després d’haver llegit alguns llibres de Giorgio Bassani, un gran escriptor, socialista i precursor de la defensa del medi ambient.

A La lunga notte del 43 narra un esdeveniment real: l’afusellament de diversos antifeixistes just davant el fossar del castell que abans fou dels D’Este, senyors de la localitat.

Vaig passar-hi mentre reconeixia la farmàcia de la novel·la, que després fou una molt bona pel·lícula, i la finestra des d’on un home en silenci veié tot. Aquest punt només fou la porta a unes hores solitàries, però amb moltes emocions.

Una d’elles, potser la més gran a posteriori, succeí a les sales del palazzo Schifanoia. A tota Itàlia hi ha un impressionant moviment de voluntariat. A Gènova serveix per a preservar esglésies dessacralitzades. A Ferrara són, com a d’altres llocs, als museus. En aquest, sumptuós per una sala amb frescos renaixentistes, vaig tenir la sort de posar-me a parlar amb un d’ells en funcions de vigilant.

Era un senyor d’uns cinquanta i llargs, que es declarà amant de l’art i orgullós de la seva feina. Així com no vol la cosa, després de comparar la situació amb la barcelonina, giràrem cap a la política i em digué que era de dretes, fins al punt d’haver sigut interventor. Ara, en canvi, es mostrava desil·lusionat, sense importar-li esquinçar la papereta.

La raó és el motiu d’aquest article. Per a comprendre les seves causes potser cal endinsar-nos en com el triomf de l’extrema dreta no significa que els seus votants ho siguin al complert. Molts depositaren la papereta per a Meloni per a donar un nucli fort a la coalició, que necessitava del 45% de les paperetes per a tenir majoria.

El bon home potser confià en Berlusconi no fa gaire. Ara s’havia empipat de debò per tota la qüestió del rearmament, que bé Meloni, bé Sánchez coincideixen en anomenar d’una altra manera, com si l’eufemisme amagués, quan fa tot més evident.

La ràbia del voluntari és afí a la meva, un votant d’esquerres que tampoc és fidel a un partit, doncs cada urna i lloc són diferents. Després de deixar l’Schifanoia, el mata avorriments, em vingué al cap un altre absurd preocupant del context actual.

Donald Trump i Vladimir Putin no són immortals. El primer, a priori, només té fins gener de 2029, mentre no crec que el segon s’emboliqui amb un atac a Europa. Potser als propers comicis ianquis surti escollit un Demòcrata i torni l’ordre que jutgem normal. Altrament no entenc com no es parla d’una dissolució de la OTAN, un xoc indiscutible amb capacitat de justificar aquesta independència militar, de seguretat en diuen.

El voluntari volia, com jo, un govern amb prioritat per a resoldre els problemes de la ciutadania, sentint-se italià i europeu, això darrer en plena crescuda identitària entre molts habitants del Vell Món.

La frustració és comprovar com no es conforma des de les més altres instancies un discurs clar  al voltant d’un veritable govern europeu amb els Estats com a federacions i des del desenvolupament d’accions que donin credibilitat a les institucions, sens anima per a ser més properes, i teixir el territori amb vincles que els seus pobladors ja cultiven.

Mentrestant el tema de l’armament causa consens entre ideologies, entre conservadors i progressistes. Amb el fals vigilant parlàrem de dreta i esquerra perquè a Itàlia, malgrat el PD no té esma més enllà dels nuclis urbans, les ideologies encara tenen volada a l’imaginari col·lectiu. Anar de la mà mostra, o això crec, com potser existeix una opció, com no civil, de cara a un lent futur, lent, no com el segle o la forma que hi ha de vendre el vertigen dels esdeveniments.

La entrada La conversa de Ferrara se publicó primero en El Triangle.

En realitat tot l’episodi ha servit per posar una bonica medalla al pit de Jaume Collboni, de qui es parla molt poc des de la vessant comunicativa del seu mandat, molt en contrast amb la seva antecessora, feliç amb omplir cada dia els mitjans d’històries i declaracions que, sospito, li feren un flac favor per excés de protagonisme.

El socialista surt a la televisió, compleix amb el seu rol i al carrer no és gaire mencionat perquè acostuma a ser silenciós i discret, com si sabés de les seves limitacions i seguís fil per randa els consells dels seus assessors, qui el regulen i saben gestionar molt bé, no passa res per dir-ho, les seves intervencions més punyents, aquelles que l’eleven situant-lo com un gestor que actua quan cal, amb cops d’efecte molt propis del segle, sobretot des d’un tarannà mediàtic.

Això li dóna punts de cara a un futur on, ho hem comentat aquí alguna vegada, res sembla impedir una revalidació del càrrec quan arribin les eleccions de 2027. Perquè? Entre d’altres coses per aquest no aparèixer i treballar des de la seva minoria de 10 regidors de 41.

Com ho fa? Primer executant la infinitud d’obres pendents i aprovades durant la passada legislatura. De cop i volta, i això és molt curiós, els ciutadans comencen a valorar els projectes abans criticats de l’equip de Colau, com a la Rambla, plena d’operaris i amb una agradable sensació quan la camines, una mica com quan s’obrí el carrer Girona i els vianants ens sentírem els reis del mambo per poder caminar pel mig i abraçar una major perspectiva.

Si tot fos estètic no crec que hi haguessin conseqüències positives. El més important és com s’aprecia un canvi des de l’acció constant. La gent també es queixa perquè això de tenir la ciutat potes amunt és molest, sobretot pels conductors, però, com l’època és tan agitada, resulta  comprensible preferir aquest enrenou a llegir sobre picabaralles als plens, molt minvats perquè el dirigent del PSC s’ha quedat sense rivals al Saló de Cent després de la marxa de la seva arxienemiga, l’adéu de Trias i els disbarats d’ERC, conclosos aquí amb el comiat del darrer Maragall, el guanyador de les eleccions de 2019.

Aquest és el context. Ara bé. És innovador això de comprar la casa Orsola? No, els Comuns havien adquirit edificis de l’Eixample i pocs ho ponderaren quan succeí. La pràctica provocà crítiques a l’instant a zones fora de focus, com a Ciutat Meridiana, on alguns exclamaren, no sé si amb raó, que amb els nou milions invertits es podia superar el problema de vivenda de Nou Barris, Districte del que es parla moltíssim des de la frivolitat del triomf del 47, causa d’una espècie de bogeria hipòcrita de molts mitjans de comunicació, entusiastes en anar a Torre Baró, des d’on informen fins i tot sense ser-hi per la seva ignorància de les geografies barcelonines.

Tres dies després de la flamant adquisició vaig sortir a passejar i puc dir que ho he fet amb inusual intensitat durant tota la setmana. Als barris hi ha molts cartells d’associacions i col·lectius mobilitzats per a evitar futurs desnonaments. N’hi ha al Guinardó, a Gràcia i també a uns àtics de la plaça Eivissa d’Horta, fets que no ocuparan titulars i que no es comentaran des de les altes instancies del municipi perquè és bo vendre la moto de cara a la galeria sense preocupar-se gaire d’allò petit, una mica com passa amb les dades econòmiques a la resta de l’Estat, aplaudit des la macro i dissimulant amb la micro.

Diuen que tot va bé. Posar diners a Consell de Cent, i a sobre a un edifici sencer, llueix, al igual que ho fa a la premsa parlar del 34 de rambla Catalunya, l’immoble de la pel·lícula REC, a punt de guanyar dos pisos a l’estil Porcioles per a fer oficines a una de les avingudes més emblemàtiques de la capital catalana.

Les remuntes ja tornaren amb la Colau. N’hi ha una ben vistosa a València amb Independència. Almenys ha salvat una casa modernista malgrat s’hagi destrossat la naturalitat inicial. Potser aquest és un esperit fictici del temps: salvar des de la perversió, la mateixa dels discursos triomfals, fantàstics per a eufòries i enganys, inútils per a exhibir la realitat, preocupant allà on les càmeres no arriben, a les moltes perifèries oblidades on els habitants han de marxar i el patrimoni es destrossa, com si volguessin eliminar Barcelona dient que la protegeixen.

La entrada Les pel·lícules immobiliàries de l’alcalde Collboni se publicó primero en El Triangle.

Anem a pams. La setmana passada fou intensa. Servidor acabava de tornar de Roma molt content i clar, allà mai parlen del que passa aquí. No els hi interessa gaire i, de fet, tenen raó en treure importància a totes les nostres meravelles, tantes que encara no sé per on començar.

La clau de tot consisteix en com els esdeveniments succeeixen, s’informa dels mateixos i mai es profunditza, no sigui que ens doni per pensar una miqueta més del normal. Això es produeix des de fa dècades i ja no ens escandalitzem; potser convé mirar tot amb una mica més d’atenció.

El tema del PSOE/Junts i la immigració és tràgic, però per la repetició de l’escàndol comença a ser còmica. La vella Convergència té tics racistes i supremacistes des de sempre, si bé amb el Procés es va treure la màscara. Suposo que, com diria Pujol, ara no toca recordar-ho. Qui es sorprengui de les idees de Nogueras, Turull i companyia és un beneit i potser també una víctima de certa desinformació voluntària.

Una notícia que ja ha caigut al pou de l’oblit és la de l’accident d’autocars a Diagonal, vora la casa de les Punxes, el passat dia 3 de març. Hi hagué 53 ferits, 4 crítics. No sé si algun d’ells ha mort i desconec la sort del vianant que, a priori, causà l’accident. A Barcelona estem massa acostumats a creuar en vermell; l’única cosa, doncs és quelcom del tarannà capitolí, seria fer-ho quan l’amplada dels carrers és més curta. L’altra qüestió és reflexionar sobre perquè es va produir l’accident, ja que res sol ser casual, però no veig que tampoc ningú posi el dit a la nafra.

Informem i prou? Així sembla, fins i tot amb l’altre gran drama setmanal. Rodalies va com una escopeta de fira i ja no es salva ni la R2, una excepció a la norma. Les persones es queixen, arriben tard a la feina i no passa res, o això s’ensuma des l’aire que respirem.

I no passa mai res i ningú s’escandalitza de com a Catalunya y Espanya dos governs socialistes tiren milles sense pressupostos mentre ens consolem en seguir pels mitjans de comunicació l’opereta d’uns senyors i senyores amb posat molt professional, sense que això es noti gaire ala resultats del dia a dia.

Va sola la maquina? El president Sánchez viu de rendes i de totes les lloes per la macro. De la micro és una mica allò de les enquestes: no sap, no respon, també perquè amb la situació internacional el socialista se sent una espècie de rei del mambo per vocació, que li permet ometre l’aprovació pressupostària i presumir de dur a Espanya envers cotes de protagonisme inèdites a la Unió Europea, en part perquè és dels pocs socis fiables.

Mentrestant, Salvador Illa parla i parla, no com Colboni, sense mencionar mai la seva condició de filial del PSOE, que arriba a acords amb ERC i Junts desde Madrid, com si la Generalitat, ho és, fos sucursalista. Ho és i per ara ningú es queixa perquè aquí tot va d’excuses, algunes sensacionals i certes. Si no hi ha ruptures socials és perquè tothom es va fartar de política durant el procés i la ressaca és molt dura, altrament m’agradaria veure quin rumb agafarien els esdeveniments.

L’estar fins on no sona és tan gran i l’amnèsia induïda tan veloç que ningú ja recorda com l’Ajuntament de Barcelona ha votat durant aquestes jornades a favor d’ampliar l’aeroport. Ho feren a favor PSC, VOX, Ciu i PP amb la negativa d’ERC i Comuns, els que haurien ser els socis naturals de l’alcalde.

Aquest cap de setmana vaig decidir passejar per a captar l’ambient feminista del 8M als barris. La única joia recau als discursos de les associacions de veïns alternatives. Dissabte una noia parlava a les mil meravelles davant la seu del Districte de Nou Barris, on Collboni té molts seguidors per la longevitat dels votants. Els joves no compren la inacció i la venda de la ciutat. Almenys, somniar és gratuït, encara hi ha un bri d’esperança.

La entrada El país sense pressupostos on no passa res se publicó primero en El Triangle.

Per això, quan baixà la fal·lera, les meves reaccions canviaren quan sortia a la petita pantalla. De vehicle dels meus odis es transformà en motiu de rialles i de bromes molt marcades, ja que quan el posaven gairebé era motiu de celebració, com si fos un espontani del telenotícies, quelcom que,  també abans de la davallada, sempre ha sigut.

Del seu malaurat pare Alfonso tan sols heretà el cognom, però ben és sabut que això a casa nostra és garantia de fer carrera, la del Toni molt de Girauta dins l’òrbita catalana, primer maragallià, després d’ERC per a ser, mare de déu senyor, conseller de Sanitat i més tard, fins fa poquet, fanboy incondicional de Carles Puigdemont a l’exili, aquell regne subvencionat a un indret amb nom de batalla napoleònica.

Això, lo de Waterloo, ja demostra com de ridícul és el personatge, una plètora de virtuts admirada per tots els independentistes, els quals suposo li tindran cert afecte després de conviure-hi durant gairebé una dècada, fins i tot votant-lo com a molt particular candidat a les Europees, no pas per defensar el nostre Continent, sino per a continuar amb aquesta vida regalada a vessar de clarobscurs.

Primer sortí el tema dels diners emprats per a ús personal del Consell de la República, aquell conegut pel meu veí com La casa de la pradera. Ningú sap quin és la utilitat d’aquesta institució artificial. A les xarxes es parlava de les aventures del president de l’ANC, Lluis Llach, i Comín, qui dins la seva espiral inconscient de propagar el seu esperpent pel món tocà el piano pels pobres passatgers que esperaven el seu vol a l’aeroport de París; es més, tocà Que tinguem sort, emocionat i amb aquella mirada embogida que el caracteritza, amb uns ulls posseïts pel fanatisme de cada temporada.

Això darrer és una hipotètica predicció de futur. Si el Toni acaba aquesta etapa en començarà una de nova i no podem descartar que sigui a la CGT o la CNT, bé, això si podem esborrar-ho de la llista perquè tenen una dignitat. Anirà a un altre partit després del seu adéu belga? Marxarà de les terres dels musclos i les patates fregides?

Ja no sabem on podria recalar. Comín a la CUP seria preciós, la cirereta al seu pastís sobiranista. No, tot això ja és quimèric perquè el nostre antiheroi ha arribat al seu particular cim amb les acusacions d’assetjament sexual i maltractament laboral per part d’un dels seus assessors de campanya, qui denuncià tocaments, crits i paraules pujades de to des de múltiples sentits, prova d’una persona desequilibrada i ben allunyat de les convencions que regeixen els dies.

Aquest distanciar-se de la realitat tampoc és res rar, més aviat confirma un codi de conducta propi de la classe política independentista, amb profundes dificultats per a entendre allò que els envolta, possible explicació del seu poc empeny legislador durant la dècada del Procés, quan es divertien rememorant l’escoltisme de la seva adolescència entre manifestacions, proclames i una sensació de ser intocables que, de cop i volta, s’esvaí.

És el que passa quan te’n adones de viure entre adults partidaris d’un ordre  normal basat en les lleis. A mi el que em sap més greu és que Puigdemont, un home amb vènia de la Moncloa per venir a l’agost de vacances a Barcelona i tornar al seu refugi, l’hagi rebutjat perquè això no es fa amb un bessó.

Fa molts anys vaig topar-me cap a les dues de la matinada amb l’antic alcalde de Girona al carrer Joaquim Costa de Barcelona. Primer em vaig espantar i després vaig comprovar de lluny que no fos l’Enriqueta Martí.

Sé que un dia, no importa l’on ni el quan, em trobaré a Toni Comín de nit. M’imagino assegut a un sofà a casa d’amics. Truquen a la porta i pugen uns desconeguts. Entre ells veig l’espontani sospitós. Parlo amb l’anfitrió. El fem fora. Dóna igual. Al cap d’uns minuts es repetirà el fet a un altre pis. Ding dong. Bosses d’alcohol. Au, toca el dos, si us plau. Hi ha homes que neixen amb un destí i no poden escapar-ne.

La entrada Toni Comín, l’espontani sospitós se publicó primero en El Triangle.

Hi vaig estudiar com a aneguet lleig perquè la meva llicenciatura era Humanitats, en principi preparada com a complement per a les elits d’Economia, Dret i altres pilars per a crear els futurs quadres. Si al final la meva carrera ho fou és perquè feren fitxatges a d’altres centres, com si fossin Florentino Pérez, però des d’un àmbit acadèmic.

La Càtedra Tecnocasa no exigeix als professors anar amb una corbata verda, només estudiar científicament el mercat immobiliari. Quelcom dubtós des de l’inici és que sigui objectiva en les seves anàlisis si la patrocina, és de suposar amb calerons, una empresa coneguda per a tothom en aquest sector que desperta grans amors entre una població angoixada davant un problema negligit per les administracions durant decennis.

Tampoc anima gaire que un centre públic tingui els sants nassos de vendre objectivitat a partir d’aliar-se amb aquest tipus de capital, doncs al cap i a la fi podem entendre com han fundat una nova vocació, d’altra banda existent des de fa dues dècades, quan el pla Bolonya assassinà les Universitats, sempre en majúscula, com a temples del saber en favor del Capitalisme salvatge.

Per això no us ha d’estranyar que es parli, es fa?, de decadència educativa i crisi de les Humanitats, quelcom volgut pel sistema, més encara a Catalunya i Espanya, on el Poder i la classe política no volen ciutadans, només consumidors amb poques eines per a pensar i desenvolupar el sentit crític, que és la clau per a fer créixer qualsevol societat democràtica.

La Càtedra Tecnocasa és una malaltia sense pal·liatius i una derrota. Vaig assabentar-me de la seva existència perquè un dels seus responsables parlà aquestes vacances al programa amb més audiència de la ràdio espanyola, un matinal d’esquerres, o això diuen, perquè si ho fossin enlloc de convidar al senyor en qüestió es plantejarien el mateix que en aquest modest article. Com és que hi és? Com ho han permès? Com és que ningú ha posat abans el crit al cel?

Perquè si no es veu no existeix. Si això passa amb els marges urbans és una invisibilitat interessada. Si es dóna amb un espai universitari també, però des d’una vessant encara més cínica basada en riure’s a la cara de la gent i campar com qui no vol la cosa.

En tota aquesta història hi ha un altre debat. Anem a pams i després tanquem amb gràcia. En breu es produiran un munt de jubilacions a camps fonamentals del sector públic, de la docència a la sanitat. Tenen sentit les oposicions? Sí, clar, però com els temps canvien potser les hem de reformular i seria lògic a partir de com els que manen han massacrat el nivell no tan sols intel·lectual dels candidats.

La idea per a revertir la desgràcia s’ha de pensar molt bé. A la docència s’ha de donar un vot de confiança als futurs professors, això si, donant els mitjans concrets per a que puguin exercir la seva feina des de la dignitat de poder aconseguir alumnes preparats, no per a feines, sinó per a la vida, que és la suprema meta de qualsevol homínid.

A nivell acadèmic la situació sembla insostenible. Molts professionals joves de premsa han fet un màster del mitjà on treballen. És garantia de res excepte de pagar? Depèn. N’hi ha excepcionals i d’altres que faran despatxos, trucaran a portes i així pujaran sense tenir cap nivell.

A casa nostra la única excel·lència és la pagada. He tingut la sort de créixer a un ambient envoltat de professors universitaris d’abans del marasme. Sempre els hi dic com agraeixo la seva jubilació en aquell instant. En són responsables? No, la seva única culpa fou, a causa de la creixent longevitat, ocupar el lloc massa anys sense permetre un relleu generacional.

Volem una Uni de qualitat? Fem que sigui de debò pública des de l’esforç de crear ciutadans, no vassalls del mercat. Encara no he entès com donat el daltabaix no es medita sobre a qui convidar, com a les Universitats anglosaxones, entre professors experts, però clar, és la metàfora dels tertulians presents arreu. Fan soroll, creen imatge de marca i no aporten res per a desenvolupar un pensament crític; és més, moltes vegades acaben a partits polítics, dels que són portaveus gens maquillats.

Fóra una contradicció això darrer? No, en moments de crisi necessitem els millors a cada lloc. Per ara ens conformem amb una Càtedra Tecnocasa. Ells riuen. Sense despentinar-se.

La entrada La càtedra Tecnocasa i la Universitat Pública se publicó primero en El Triangle.

Tenia tota la raó, mai he pogut suportar l’antic partit de Jordi Pujol. Quan era petit em recordaven a la Democràcia Cristiana italiana en cutre, fent-me un xic de por tots aquells homes uniformats que, suposadament, eren els responsables d’aixecar un país que no sé com va poder funcionar amb un 3% menys de tot, però, clar, ells eren la superioritat moral i creien poder parlar en nom de tots els catalans.

Les coses doncs no han canviat gaire. Durant el temps del Procés vaig escriure moltes columnes d’opinió i anàlisi on Artur Mas i els seus acòlits, com podeu imaginar, no sortien gaire ben parats. Tot i així la qüestió aleshores fou intuir com un grup aliè a Barcelona es preparava per agafar al poder.

Així fou com a partir de 2015 els fanàtics de províncies ocuparen les més altres posicions del nou invent anomenat Junts pel que sigui. Rull, Turull, Homs i Puigdemont semblaven bessons estètics i no es preocupaven en absolut per legislar, ja que el més important era prosseguir amb l’insuportable soroll i fer creure als seus fidels que treballaven amb escreix per a la independència.

Aleshores, i molta gent encara no s’ho pren gaire bé, vaig dir amb totes les lletres que certa deriva de la formació no era tan sols conservadora, sinó d’extrema dreta, exemplificant-ho no gaire més tard la senyora Laura Borràs, de la que no entenc com no és a presó complint condemna.

Aprovar lleis no feia pas per a ells i la cosa no ha variat gaire un cop es proclamà el seu anhel i molts tocaren el dos perquè eren molt valents i es preocupaven pel seu poble, aquell que mai anomenen ciutadania perquè no volen pensament crític, només massa a explotar, massa rocosa perquè a les eleccions Junts mai mor, baixa, però mai desapareix.

Un ingenu podria dir sense por a equivocar-se que amb la negació del decret Òmnibus ha arribat l’hora segadors, ara és l’hora d’estar alerta. No sé si la Miriam Nogueras ho veu així, almenys aquell vespre reia molt fort, feliç per fotre a tants espanyols, entre els que hi ha molts catalans.

La diputada continuà amb la seva sempiterna poca vergonya a molts mitjans de comunicació, on mentí entorn a l’IVA d’allò que tombaren, inexistent, com inexistent és la possibilitat que la banda del passatge Bofill, on el logo és petitó perquè deuen ser conscients de com són d’execrables, tingui cap intenció de fer política, excepte per vendre el fum de la separació amb Espanya.

Mentrestant s’han carregat una de les mesures més valentes de la història democràtica: l’abonament gratuït per Rodalies, estalvi de milers d’euros per a molts ciutadans, ara obligats a pagar molt més pels seus tiquets ferroviaris. Gran part d’aquests passatgers potser són jubilats i altres van a la feina. Des del dijous 23 tots cobren menys i a Junts se’ls hi en fot.

També, ja que tot s’ha de mencionar, podríem criticar la nul·litat dels socialistes; si ells haguessin fet bé la feina no s’aturarien tots aquests avantatges d’un dia per l’altre. El que més em sorprèn, vist que l’acció dels convergents fins i tot era previsible, és com els milions d’afectats no mouen un dit per protestar perquè el Sistema ha aconseguit sedar la majoria i propulsar-los envers un individualisme estèril per ser incapaços de generar un sentit crític que els permeti unir-se amb els altres, fer un front comú i lluitar pel bé general.

Alguns potser són vells i expressaran la seva voluntat a les urnes, legals. Altres prefereixen creure’s revolucionaris i piulen des del sofà a les xarxes socials, addictes sense gaire llums, emocionats amb allò de donar batalla a Musk al seu regne, una suprema estupidesa sense cap ni peus.

La batalla, amics i amigues, es dóna al carrer. Si tots els perjudicats per la misèria moral de Junts es mobilitzessin tindrien por i aquesta no s’ha d’exercir amb violència, innecessària si hi ha força per a caminar plegats com si fóssim la pintura que encapçalà la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci.

Alguns diran que han passat moltes dècades d’ençà la seva estrena. Sí. I? També en duem moltes de retallades socials, encetades a casa nostra per un convergent que gràcies a elles tragué banderes, i ningú es queixa, error més que fatal, derrota col·lectiva que encara podem convertir en victòria si enlloc de processos buits activem la causa social i la fem quallar. Res és instantani, però sense moure’ns correm el risc de semblar imbècils quan ho son uns altres.

La entrada Junts i la derrota de tots se publicó primero en El Triangle.

Els socialistes aprofiten bé haver desactivat la pesadesa del procés. Ara bé, hi ha determinats aspectes que em deixen una mica al·lucinat, sobretot relatius als mitjans de Comunicació i la Cultura.

Em semblaria normal a un país amb una recent tradició de pluralitat l’entrevistar a Carles Puigdemont a la televisió pública, però ara mateix sona molt a repetició d’allò de sempre, bona prova de com a TV3 no són partidaris de canviar. A vegades penso com seria ben senzill anular la seva monomania apagant-la. No és ni molt menys impossible. Senzillament crec a la seva funció i tampoc em serveix el mutisme sobre les tonteries dels seus humoristes.

Els informatius encara tenen un deix molt bèstia. La plantilla pot estar viciada i ser enorme, excusa per a no variar presentadors, doncs tot seria igual. Si ha mutat una mica, miracle, la secció de Cultura, on ara fins i tot es parla d’autors de la literatura catalana en castellà, una fita amb ressons heroics després d’anys d’ostracisme, com si no existíssim. Jo vaig ser entrevistat a un programa de La Teva i -era el mètode emprat aleshores- vaig sobreviure un tres i no res A La Carta.

Al principi vaig pensar que era habitual penjar i despenjar continguts. Més tard el Juan Soto Ivars em digué com era normal treure a tots aquells contraris a la independència, quelcom clàssic, ja que d’altra banda no tenim presència a centres de primera categoria de la Nació, com pot ser el CCCB, on la directora digué que privilegiaria posar moderadors de la literatura en catalana, prenent-s’ho amb molta seriositat, com demostra un altre projecte de micro òperes on no hi ha cap autor que escrigui en castellà entre els noms habituals, els de la bombolla subvencionada i les capelletes, ficats fins al moll de l’os a un sistema addicte al provincianisme heretat del procés i molt allunyat de la realitat de forma perillosa perquè el seu paper seria mostrar-la, mai més ben dit, amb totes les lletres.

Suposo, fóra desitjable, una transformació d’aquest aspecte. A la Catalunya dels anys gloriosos de no legislar i generar sobredosis de populisme s’ha practicat una forta exclusió cultural amb altres afegitons de poca vergonya, com les tertúlies on encara es parla de temes independentistes i els de la taula són persones gens independents, veus dels partits, on a vegades s’integren sense dissimular, quelcom molt perjudicial pel debat públic, sense que serveixi l’excusa el ser un fenomen també espanyol, on és escandalós com les cadires sempre són dels mateixos.

Però si tornem a la Cultura podem afirmar sense gaire dubtes com el procés ha fet créixer el melic. Aquest 2025 Barcelona serà la convidada a la Fira de Guadalajara, un de les meques dels Festivals Ecumènics, Urbi et Orbe, de la Literatura. Prosseguirà la marginació per a vendre una fantasia?

El Govern per a Tothom és molt amic de donar la mà als sobiranistes, en part per aquest malson de legislatura a Madrid i la necessitat de quadrar l’aritmètica a la Ciutadella. D’acord, s’accepta i es comprèn, si bé el tothom no hauria de ser una paraula buida. Els plans de vivenda i les polítiques socials no poden ser només bones intencions i és urgent aplicar el pla de barris. La feina subtil, sempre que sigui eficaç, és molt benvinguda. Significarà com l’acció de Govern ha superat les adversitats, imposant-se al present, al que cedeix, per alegria dels directors del relat fins no fa res, determinades prerrogatives d’allò que es veu, fins a crear estranyesa entre ciutadans i periodistes forasters, els mateixos que creuen viure una baixada de pantalons comunicativa, com si Illa fos un gran lector del Guepard de Lampedusa amb tons light.

Aquest no obrir la boca mentre ells tenen micro i altaveus en plan old school potser és més penyora del que sembla. Tot i així, des dels mitjans i la Cultura, és un menyspreu al votant, desitjós de capgirar la truita i enterrar l’endins per anar i millor cap enfora. La darrera frase és un anhel, com ho són les ganes de veure aparcar la timidesa i gaudir amb més contundència per a sepultar totes les rèmores que encara arrosseguem per culpa de tots aquells obsessionats en arraconar a més de la meitat dels catalans.

La entrada Un 2025 per a tothom se publicó primero en El Triangle.

Es tractava de Catalunya en Comú Sí Que es Pot. Els seus entusiastes deurien haver entès des del principi que les sigles no ajudaven. El candidat, l’ara socialista Lluís Rabell, es foté una bona patacada a les urnes i fou aleshores quan vaig començar a escoltar meravelles d’Ernest Urtasun, del que, a més de guapo, solien qualificar de persona molt intel·ligent, motiu de la seva renúncia a liderar la formació morada en propers comicis, a més de trobar-se molt còmode a Europa, on semblava un tipus seriós.

Per això em sorprengué a l’inici veure’l com un acompanyant ben vestit de Yolanda Diaz, testa visible de la coalició Sumar. Urtasun anava amb ella a tot arreu, com si la gallega tingués veritable necessitat d’ajuda i un home al seu costat, més tard esdevingut ministre de Cultura, on protagonitza una gestió amb bastant més foscor que claredat.

Les causes són varies. Les idees de la autodenominada esquerra a l’esquerra del PSOE son acceptables per a qualsevol persona amb dos dits de front. Altra cosa és jutjar-les imprescindibles, que no solen ser-ho. Un cas ben exemplar és el de descolonitzar els museus. Fóra més fàcil tornar les peces als països d’origen, però el jove català, alumne del Liceu Francés, volgué mostrar-nos com treballava, com també ho féu amb la noble tasca de tornar peces furtades durant la Guerra Civil als seus legítims propietaris, quelcom a aplaudir, si bé ja posats podria reflexionar sobre com determinats centres expositius en van plens d’aquests objectes, com el Marés de Barcelona.

El centre de l’article no són aquestes minúcies. Quan marxo de viatge, ho he comentat alguna vegada en aquestes mateixes pàgines, constato la irrellevància de la política espanyola a nivell internacional. Per això no em vaig assabentar de la invitació francesa als representants espanyols per a assistir a la inauguració de la remodelada Notre Dame. Ningú hi assistí i quan dic ningú parlo dels Reis, que en canvi estigueren excelsos a Itàlia, el President Sánchez i el ministre Urtasun, massa ocupat a les seves històries mentre negligia la importància d’anar a determinats llocs, sobretot quan et conviden.

Ho arreglà amb un disbarat inoblidable. En un acte, no recordo quin, tingué els nassos de dir que Miguel Hernández fou assassinat pel franquisme, justificant-ho més tard, amb acceptació de varis ciutadans, perquè les presons de la postguerra foren les responsables de la fatídica tuberculosi del poeta.

Aquest lirisme ministerial m’hauria de fer riure i em provoca pena. Primer perquè Urtasun viu obsessionat en assumptes no pas banals malgrat siguin a un instant on la Cultura, més encara a tota Espanya, és un conglomerat de màfies, de capelletes a despatxos, ben poc conscients de com la resta de la societat no sap de la seva existència i encara menys de les seves obres, envoltades en un asfixiant provincianisme.

Segon perquè repeteix l’error dels processistes. Fem més memòria. Una estàtua eqüestre de Franco al Born? Sí, aquella pintada i vandalitzada a l’aire lliure per catarsi i esport, ja que la tesi de l’exhibició no fou seguida, en part per la mala comunicació crònica de l’Ajuntament de Colau, en part perquè la pressió del poder de la Generalitat havia impulsat l’acció des d’aquella malaltia infecta que és veure com els polítics han agafat el lloc dels historiadors i s’engresquen, des d’una absoluta falta de respecte, a narrar-nos el passat en funció dels seus interessos.

Urtasun no és cap geni, tampoc cap element innovador. Perpetua una xacra contemporània que farà més mal en breu, quan la majoria vegi, si és que encara no hi ha arribat, com la classe política nacional és incompetent de mena, en essència per la seva voluntat única de dedicar-se a un assumpte molt desprestigiat i fonamental, adjectius perillosos, doncs l’ideal fóra prescindir de persones sense talent per a determinada feina. Ara bé, una política desprestigiada comporta una democràcia en crisi i això s’ha d’evitar sigui com sigui, quelcom per desgràcia impossible perquè ells han guanyat promovent la peresa ciutadana entorn als seus problemes que són els nostres.

Urtasun és el ministre d’una maria i és ben feliç entre ingressos i looks. Ha enfonsat un vaixell sempre amb mal de cap enlloc de potenciar-lo, una prova més de com potser no és pas com creiem. Si fos bo hagués lluitat per a capgirar l’estatus de la criatura que governa. Com no ho és apareixerà a les oracions com el xofer d’una Miss Daisy condemnada a l’amnèsia, i per una vegada la culpa no serà d’Iñigo Errejón.

La entrada El ministre que passejava a Miss Daisy se publicó primero en El Triangle.

Durant el Procés vaig ser molt crític amb la manipulació perfecta del terme Poble, de fàcil encaix amb el Nacionalisme, ja que així es definia el conjunt d’habitants d’un territori durant el segle XIX, quan milions d’europeus encara no podien anomenar-se ciutadans des de l’esperit de la Revolució Francesa.

Poble potser és un dels vocables més grapejats del segle. En el seu estil del Vuit-Cents, decisiu per a la Renaixença, s’identificava amb la llengua i unes tradicions. Més tard, defenestrat de la Història en favor de la Ciutadania, sonà ridícul i perillós. De fet, Ciutadania va quedar marginada del Procés, perquè resultava molt més profitós ficar a tots els catalans dins d’un sac ben imprecís.

L’exclusió de Ciutadania de la llarga dècada amb el sobiranisme omnipresent comportava eliminar el relat social i jugar a un populisme nociu. Poble serveix per a tot, mentre a la seva oponent realista, la suma de tots els ciutadans, li manca emocionalitat, augmentant la dèria per soterrar-la a l’amnèsia amb la cirereta d’un clar menyspreu a la Democràcia.

L’altre factor, com és comprensible absent a casa nostra la passada dècada, és que Poble és polisèmic i les darreres setmanes sembla apuntar cap a una contraposició entre la majoria, assimilada a un grup més o menys uniforme a nivell socio-econòmic, contraposat a les elits, desconnectades de la superfície més propera i sense intel·ligència per a gestionar situacions extremes, sempre arribant tard com si fossin la llebre de març d’Alicia al país de les meravelles.

Amb “Sols el poble salva el poble”, com no, hi ha un altre problema afegit. La idea maniquea d’ells i nosaltres també podria contenir microbis provinents de l’extrema dreta. Un crític diria que això és una perversió, ja que també hi ha populismes a l’esquerra i no ho negarem. Ambdós, en aquest sentit, podrien coincidir per no defensar en absolut la Democràcia. No la poden tombar i i per això mateix tampoc senten necessitat de ser falsos i convertir-se en apòstols d’allò en què no creuen. Prefereixen participar a la corrosió de la seva estructura, d’indestructible façana.

A més a més, mentre afegim ingredients, frases d’aquest tipus, amb ressò a lema comercial d’absorció mental senzilla, son una antípoda a Ciutadania, mereixedora d’un article pel vertigen actual i sobretot per com la mateixa Democràcia, no oblidem que encara jove malgrat tantíssims ensurts, s’ha abstingut de fomentar una veritable educació després de la mort de Franco.

Potser, a les portes del 2025, fóra útil recuperar aquelles publicacions dels 70 sobre conceptes com Democràcia, Llibertat i fins i tot Poble. Avui no triomfarien perquè la ciutadania té un profund desencant, irreversible a curt plaç per com el soroll s’imposa a les propostes constructives, creant-se un clima impossible que propicia més cabreig, estèril perquè les revolucions passaren a millor vida.

La resignació del segle XXI no anima envers la informació, sino cap a un alienar-se fort, més després de tantes tensions de caire polític i la perpetua incertesa del present accelerat, on no hi ha temps per a coses d’aquest tipus. L’Estat ha fracassat en aquesta Educació Democràtica per a navegar millor per un assumpte de volada global, tot molt en consonància en com, després de la Guerra Freda, la simplificació ha derrotat amb estrèpit la complexitat.

El més divertit dins de tota la tragèdia lingüística, eix essencial entre els essencials, és veure com si preguntéssim pel carrer sobre el significat de Poble i Ciutadania cada resposta seria diferent entre dubtes i hipotètiques tirallongues, exaltades i ensopides sense un bri de precisió. Al cap i a la fi, la renuncia a l’Educació Democràtica balla molt bé amb la consagració d’un individualisme on tothom se sent divers quan ningú ho és, configurant-se un ramat benvolgut perquè ja no és ciutadà, és consumista i atenció amb els seus rampells, ja que creixen des d’aquest haver buidat de contingut allò que hauria de ser transcendent, vital.

La situació convida a preocupar-se  de manera relativa pel que fa a “Sols el poble salva el poble”. Alguns ho diuen a l’escenari sentint-se més progres. D’aquí a uns mesos hi haurà samarretes. El mal és que ningú voldrà dansar amb Ciutadania, amb la conseqüència de més proclames un xic esquizofrèniques, potser un preludi de brindar a Massa l’hegemonia de Poble.

La entrada Poble, Ciutadania, Democràcia se publicó primero en El Triangle.

El primer assumpte fou el cas Errejón. Durant gairebé una setmana la gran esperança blanca de l’esquerra espanyola, molts el veiérem quan aparegué com anhel de canvi, es convertí en un monstre, es parla d’infinites denúncies degudes a actes gairebé inhumans i la Cristina Fallaràs ressorgí de les seves eternes cendres erigida en impecable altaveu de totes aquelles dones vexades pels abusos dels poderosos.

De cop i volta arribà la Dana i amb ella la tragèdia i el silenci sobre el cas que tantes opinions havia suscitat. Passades unes setmanes ha sortit el llibre de la periodista, en aparença sense gaire ressò, i l’antic portaveu de Sumar ha aprofitat el temps per a mobilitzar recursos i defensar-se de l’explosió, ben amanida per uns exemplars que haurien de desaparèixer del panorama: els tertulians.

Hi ha quelcom dolent en aquesta tipologia? Si, sobretot quan sempre són els mateixos i no tenen arguments racionals, només soroll indigest en representació dels partits polítics, doncs és al·lucinant veure com la majoria són missatgers ben pagats dels mateixos, en molts casos, més a Catalunya, com a pas previ al salt a l’arena de sigles i falses ideologies.

Amb el tema valencià van fer el ridícul, molt a la seva línia, amplificada perquè un gruix important dels mitjans ha considerat que el periodisme per a tractar la catàstrofe no havia de ser informatiu, sinó emocional, una forma perfecta de vendre la moto anant al lloc dels fets mentre s’arrancaven quatre llàgrimes als espectadors, al cap de pocs dies cansats de l’opereta nociva, aprofitada també pels nostres representats, com quan un diputat innombrable del PP acusà a la vicepresidenta Ribera de no haver anat als pobles afectats, com si això fos una garantia de feina ben feta.

En tota aquesta crisi ha mancat, amb l’honrosa excepció d’alguns programes, voluntat de congregar experts que parlessin a la ciutadania de problemàtiques més complexes, com les urbanístiques o totes aquelles amb capacitat per a explicar que suposa una reconstrucció, però, clar, era més interessant fomentar el morbo mentre una espiral de fems pudorosos omplia les xarxes socials, ben sacsejades per la victòria electoral de Donald Trump, qüestió tractada sí, si bé una mica de puntetes, com si fos prescindible un triomf brutal per mostrar el punt àlgid d’unes dinàmiques històriques molt fotudes, provinents del gir conservador de finals dels setanta i principi dels vuitanta.

A vegades sembla com si els responsables del món mediàtic s’hagin posat d’acord per a crear grans maniobres de distracció i tractar el consumidor de les seves noticies com un perfecte imbècil. Amb tota probabilitat creuen tenir-ho fàcil. No fa gaire, quan es posava l’accent a la immigració, una enquesta mostrà com molts espanyols es preocuparen durant pocs dies per l’arribada massiva de forasters, quelcom oblidat a la següent tongada de preguntes, on ningú lamentava l’adéu de Rafa Nadal, a qui durant vint anys un manament no escrit prohibí criticar, com si fos, ho era, intocable a partir dels seus èxits esportius i la representació d’uns valors.

La matraca amb el balear ha sigut insuportable tota la setmana i, al meu parer, una falta de respecte, com ho és no poder esgrimir determinats pensaments sobre Israel o no trepitjar al carrer. Si molts companys ho fessin la mani contra els lloguers abusius del 23N no hagués sigut cap sorpresa esclatant, ja que moltes ciutats catalanes anaven plenes de cartells i el dia a dia té unes pautes ben diferents a les emeses per escrit o des de les ones hertzianes.

Té sentit fer d’un duel televisiu una fita cada dos per tres? Els tertulians que abans he criticat definiren d’històrica la decisió de David Broncano de passar imatges de voltors pels moviments mafiosos del seu oponent en la lluita pel share, Pablo Motos. Si tot és històric res ho és, o potser sí, doncs històrica és la presa de pèl constant a la que ens veiem sotmesos i així és impossible escapar de la província, una quimera quan es posen sobre la taula praxis indignes, simbolitzades fins al paroxisme com a metàfora de país amb les lloes al guanyador de vint-i-dos grans tornejos, protagonista d’una carrera increïble, però ves per on mai la comparen amb la de científics o homes de cultura, desapareguts del mapa, en especial si no encaixen amb el pensament únic.

Per això, segons un altre sondeig, Pérez Reverte és considerat el millor escriptor espanyol, quan és un altre prodigi d’enfangar i esputar merda sense cap intenció de fomentar un debat per a millorar el país, característica compartida amb molts columnistes venuts a la desinformació, que no és tan sols cosa d’Elon Musk.

La entrada La vergonya nacional se publicó primero en El Triangle.

Avui, dilluns he sortit al carrer amb la intenció de fer fotos, trobant-me arraconat a una cantonada de passeig Maragall. La dimensió de la pluja no destacava potser per la quantitat, sino per la forma, anunciada dies abans amb el fang a les voreres, una ressaca petita del desastre valencià.

En tot l’afer he preferit la lògica de deixar sorgir les preguntes abans d’abraçar cap probabilitat de certesa. Quelcom veritablement destacat té indubtable relació amb l’urbanisme. Sobta veure València gairebé immaculada i la seva àrea metropolitana negada per a la dèria de construir a zones inundables. Dia rere dia acut a la meva ment Rafael Chirbes i els seus episodis nacionals, culminats amb el duet de Crematorio i En la orilla, les dues millors ficcions sobre la crisi de 2008, ben evident des dels seus ulls cínics, fins i tot força abans.

Chirbes aquests dies és un què diria Manolo o Pla. Fora meravellós trobar una posició crítica més enllà del gran perill metafísic, almenys per ara, de la tragèdia: el soroll perpetu que, unit a una mala comunicació per part de les autoritats, prohibeix la reflexió pausada sense tants escarafalls.

Si tornem a l’urbanisme tot això m’ha fet pensar a la nostra realitat barcelonina, on sembla impossible res semblant mentre anem plens de torrents. Molts d’ells, tapats però sense asfalt als voltants, serveixen d’aparcament a l’aire lliure, una genialitat municipal. Els esdeveniments valencians haurien de fer meditar entorn a com aquests espais podrien ser per a la ciutadania des d’una voluntat de combinar el respecte pels orígens, explicant-los, i un ús coherent amb la natura, sense omplir-la de més obra, exaltant-la al present en benefici de tota la comunitat.

Això és més aviat una quimera i fins i tot podria sonar de mal gust, quan tan sols cerca d’abandonar un rovell de l’ou nociu, molt prefabricat de cara al consumidor, sempre intoxicat. Si la gota freda a Barcelona era una misèria en comparació amb la dels nostres germans, també té un punt absurd discutir amb inusual intensitat a X, com si allà hi hagués una veritat universal enlloc de moltes perversions del llenguatge.

El paroxisme ha arribat amb la frase “sols el poble salva al poble”, segons alguns d’arrel machadiana en el context de la defensa de Madrid. Al meu record la digué Oriol Junqueras el 20 de setembre de 2017 davant la seu de la Conselleria d’Economia. Aleshores s’assimilà a un trumpisme a la catalana. L’expressió ha omplert els canals d’Internet i servidor llegia escandalitzat com algunes persones que segueixo la piulaven sense pensar gaire a com és una carícia enverinada, sobretot perquè el terme poble és dels més manipulables. Durant el Procés fou fenomenal per a ometre una idea de ciutadania i ara, durant aquesta rara tardor de 2024, adopta uns vestits èpics on el concepte de ciutadà ha desaparegut, en part per manca d’educació estatal i també perquè l’època ens vol individuals.

Una altra opció seria definir el poble d’aquest novembre com un grup de persones que han reaccionat plegades sense l’ajuda de l’Estat. Això podria encaixar, ara bé, una de les seves tangents és qui ho capitalitza i com s’interpreta. La frase de marres, un combustible amb molta embranzida i menys flama de la que aparenta, tingué el seu zenit amb la vista oficial a Paiporta, amb fang, agressions, plors i campi qui pugui per a atiar les flames preferides pel rigorós directe.

L’exemple fatídic de “sols el poble salva al poble” no pot amagar com hi ha una hegemonia del relat emocional, un document majestuós pel futur que, ben fet, atrapa l’ara, fins a decretar un punt de vista on s’agrairien més experts i menys tertulians. En aquest sentit les ràdios han brillat per com s’han esmerçat a copsar des de tots els angles els esdeveniments.

Quan parlava de Chirbes també em xiuxiuejava el record d’un viatge en tren cap a Valencia. A diferència de molts confesso que m’encanta la seva lentitud, doncs així llegeixo i m’entretinc amb el paisatge, fins i tot amb l’horror dels monstres edificats vora a la mar, una indecència més en l’abús, també causant del dels pobles que haurien de ser àrea metropolitana de la capital. El contrast em condueix a la Barcelona de 1962 i les riuades del Besós, on com és comprensible la perifèria patí molt més que la metròpoli, amb els seus vincles i eixos sense cap ni peus.

Potser aquest article sigui un calaix d’intuïcions que vol incidir als molts cossos de la catàstrofe. El drama en el sentit de les seves conseqüències és com la suma de totes les seves vessants despulla la misèria de la inacció, a més de posar sense màscares sobre la taula que suposa el canvi climàtic. Hi ha massa cartes en aquesta partida sense guanyadors.

La entrada Els llenguatges del desastre se publicó primero en El Triangle.