El trencament pot semblar un gest de força, però en realitat pot convertir-se en un error d’envergadura. Fins ara, Puigdemont havia aconseguit situar-se en un espai d’influència real: condicionar el govern espanyol, fer valer els vots de Junts i mantenir viu el relat del diàleg sense renunciar al conflicte. Amb la ruptura, però, aquest equilibri es trenca. Si la decisió precipita eleccions, el risc és clar: que la irritació del votant progressista i la fragmentació del bloc d’esquerres acabin retornant el poder a PP i Vox. I aleshores, el que avui es presenta com una victòria moral podria convertir-se en la seva derrota més pràctica —i en la del conjunt de Catalunya, que veuria tancada de nou qualsevol escletxa de negociació.

Darrere d’aquest trencament també hi ha por. No només la por de perdre la coherència o el relat, sinó la més immediata: la de perdre vots. Les enquestes apunten que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols està mossegant terreny a Junts, sobretot entre els sectors més desencantats amb la política d’acords i concessions. En aquest context, Puigdemont necessita marcar perfil, recuperar l’epicentre del discurs sobiranista i demostrar que no és cap crossa de Sánchez. Però aquesta fugida cap endavant té un preu: reforça el relat de confrontació que la dreta espanyola —i ara també l’extrema dreta catalana— utilitzen per dividir i desgastar. El risc és que, en voler esquivar el foc d’Aliança Catalana, acabi alimentant un foc molt més gran, el de PP i Vox.

Puigdemont ha volgut vestir la decisió amb arguments de fons: els suposats incompliments de Sánchez en tres fronts: l’aplicació de la llei d’amnistia, l’oficialitat del català a la Unió Europea i el traspàs de competències en immigració. Però cap d’aquests obstacles depèn només del PSOE. L’amnistia l’ha frenat el Tribunal Suprem, el català ha topat amb la reserva d’Alemanya i el traspàs d’immigració s’ha encallat pel vot decisiu de Podem. El menys rellevant, al capdavall, és que els socialistes hagin acceptat una llei feta a mida, s’hagin esforçat per obtenir suports al Consell Europeu o hagin votat a favor del traspàs. El rerefons és un altre: la necessitat de Junts de marcar perfil davant la pressió d’Aliança Catalana. I és aquí on la coherència es confon amb el càlcul, i el risc de perdre el relat pot acabar convertint-se en el risc de perdre-ho tot.

Com en tota tragèdia, el desenllaç no depèn només del protagonista, sinó també del context que l’envolta. Puigdemont pot pensar que trenca per preservar la seva causa, però corre el risc d’acabar sent el personatge que, en voler mantenir la puresa del relat, obre la porta al retorn dels que volien fer-lo desaparèixer. Si la política és l’art de gestionar els possibles, la seva decisió sembla més pròxima al gest simbòlic que a l’estratègia. I ja se sap: en política, com en Shakespeare, els gestos simbòlics acostumen a tenir conseqüències irreversibles.

La entrada Et tu, Puigdemont? se publicó primero en El Triangle.

El trauma que el robatori ha deixa a la societat francesa —diuen— és només comparable amb l’incendi de Notre Dame. Com llavors, els francesos s’han sentit vulnerables. La comparativa és de la ministra Cultura, Rachida Dati. El ministre de Justícia francès, Gérald Darmanin –que abans ho va ser d’Interior–, va entonar el mea culpa: “El que és segur és que hem fallat”. Segons ell, la imatge vista a tot el món del petit camió amb l’elevador i el fet que, en pocs minuts, els lladres aconseguissin sostreure de les vitrines, després de serrar-les, vuit joies de tanta rellevància simbòlica, “dona una imatge deplorable de França”.

El que queda clar és que França no està passant pel seu millor moment. L’endemà del robatori, l’expresident Nicolas Sarkozy ingressava a la presó de la Santé, de París, per complir la condemna de cinc anys de presó que se li va imposar el mes passat per associació de malfactors i l’intent d’aconseguir finançament il·legal del dictador libi Muamar Gaddafi per a la campanya electoral del 2007. Un fet insòlit a la V República, en un moment polític molt delicat.

França sembla viure immersa en una crisi de confiança col·lectiva. El robatori al Louvre, més enllà de la seva espectacularitat, és el reflex simbòlic d’un país que fa temps que ha perdut el sentit de la seva pròpia invulnerabilitat. El desgast institucional és evident: l’extrema dreta, més forta que mai; un president, Emmanuel Macron, desconnectat del carrer i acorralat per la impopularitat; una societat dividida entre la nostàlgia de la grandeur i la por d’un futur que no sap com afrontar. L’ingrés a presó d’un expresident per corrupció només accentua la sensació que el sistema trontolla, que res és sòlid. En altres temps, França projectava ordre, cultura i prestigi moral; avui, sembla viure atrapada entre la impotència i la vergonya. Potser per això aquest robatori dol tant: perquè recorda als francesos que fins i tot el Louvre, l’últim santuari de la seva grandesa, també pot ser vulnerat.

La entrada ‘El robobo de la jojoya’ se publicó primero en El Triangle.

El mateix passa a escala estatal amb Vox. La seva obsessió per fer fora Pedro Sánchez ha acabat unint —ni que sigui a contracor— una majoria heterogènia al Congrés que, entre crisis i ensurts, manté l’actual president al poder. L’extrema dreta, en la seva croada contra “el sistema”, acaba unint allò que volia dividir. Però que aquesta paradoxa jugui, de moment, a favor del progressisme no vol dir que sigui eterna.

L’estratègia d’Illa i de Sánchez és clara: alimentar la bèstia. Fer-la visible, criticar-la, confrontar-la. Cada atac és alhora una arma de desgast i un reforç per al relat propi. Però aquí hi ha la trampa: de tant engreixar la bèstia, un dia pot ser que els acabi engolint. La història europea és plena d’exemples en què les extremes dretes han passat de ser una caricatura incòmoda a un actor central capaç de condicionar governs, lleis i societats. I aleshores, quan la bèstia és prou gran, ja no hi ha manera de controlar-la.

Aliança Catalana i Vox no creixen només de la indignació, sinó del buit polític i emocional que altres no han sabut omplir. L’independentisme clàssic, atrapat entre la retòrica i la impotència, deixa pas a un discurs simplista i excloent que es disfressa de radicalitat patriòtica. El constitucionalisme, incapaç d’oferir respostes a la precarietat i al malestar social, permet que Vox capitalitzi la ràbia. L’extrema dreta no aporta solucions, però sap fer de la por i la frustració un capital polític rendible.

Per això la crítica no pot ser només reactiva, ni pot limitar-se a mostrar l’esperpent dels seus discursos. Cal construir alternatives creïbles i esperançadores. Cal respondre amb polítiques públiques que millorin la vida de la gent, amb discursos que no renunciïn a la complexitat, amb lideratges que ofereixin confiança i no només retòrica. Si no, el perill és evident: la bèstia, engreixada per uns i per altres, acabarà sent l’únic animal capaç de dictar les regles del joc.

La entrada Alimentar la bèstia se publicó primero en El Triangle.

Salvant distàncies i temàtiques, el despropòsit em recorda el cas de l’expresident dels Estats Units, Barack Obama, que en el seu dia —quan era president— es va veure obligat a demostrar que, ben al contrari del que defensava el magnat Donald Trump —ara president—, havia nascut als Estats Units i no fora, mostrant el seu certificat de naixement, que acredita que va néixer a Hawaii i que, per tant, va ser legítimament president dels Estats Units —no ho pot ser qui no ha nascut al país—.

Per què ha de ser Brigitte qui demostri que és dona —o Obama que és estatunidenc— i no Owens —o Trump— el contrari? La lògica hauria de ser inversa: qui acusa hauria de presentar proves sòlides, i no pas qui és víctima de la calúmnia veure’s forçat a justificar l’evidència de la seva existència. Aquest mecanisme de capgirament, tan propi del populisme, converteix la víctima en sospitosa i l’agressor en portador d’una suposada veritat alternativa. És la victòria del soroll sobre la raó.

Ens trobem davant d’un fenomen que ja no és marginal i que erosiona la confiança col·lectiva en els fets. I quan els fets són qüestionats, la democràcia queda desarmada. Com es pot deliberar sobre polítiques públiques, sobre decisions de govern, si ja no hi ha acord en allò més bàsic, en el que és constatable i mesurable? La paradoxa és que Owens, Trump i tants altres no han d’assumir cap responsabilitat per les falsedats que escampen. La càrrega de la prova recau sobre els altres, que malden per desmentir el que no hauria ni de ser escoltat. El resultat és pervers: els que menteixen imposen el marc del debat i els que diuen la veritat són arrossegats a un terreny on sempre hi surten perdent.

Per això el cas de la Brigitte —com el d’Obama abans— és més que una anècdota grotesca. És un avís sobre la fragilitat de l’espai públic davant la desinformació organitzada. No es tracta només d’un atac personal, sinó d’un mecanisme per desgastar institucions, per erosionar la credibilitat dels líders i, en última instància, per fer-nos dubtar de tot. I si dubtem de tot, tot s’hi val. Potser la pregunta de fons no és per què Brigitte ha de demostrar que és dona, sinó per què nosaltres, com a societat, tolerem que la mentida tingui el mateix rang que la veritat. El que hi ha en joc no és la identitat d’una primera dama, sinó la salut democràtica d’un món que sembla disposat a deixar-se governar per les ombres.

La entrada Brigitte és Brigitte se publicó primero en El Triangle.

Trump, abatut per la desgràcia, acostuma a oblidar l’assassinat al juny de la congressista demòcrata de Minnesota, Melissa Hortman, i el seu marit; l’agressió amb un martell a Paul Pelosi, l’espòs de l’expresidenta de la Cambra de Representants Nancy Pelosi; el complot per a assassinar a la governadora de Michigan, Gretchen Whitmer, o l’incendi provocat al maig a la casa del governador demòcrata de Pensilvània, Josh Shapiro. Com que no són dels seus, doncs no passa res, minúcies. Això sí, que no li toquin els seus, que per ells remourà cel i terra.

Per la mort de Kirk, Trump ja ha assenyalat i condemnat el culpable —més enllà de qui presumptament va prémer el gatell, el tal Tyler Robinson—: l’extrema esquerra. Segons el president: “Els radicals de dretes només volen erradicar el crim; l’extrema esquerra és el problema”. Doncs allò que dèiem, que el sol es pon per on vol Trump. I ja ha avançat que els pensa perseguir; als radicals d’esquerres, és clar. Que es calcin. De moment, ja ha fet acomiadar Jimmy Kimmel, un destacat comediant i presentador nord-americà crític amb Trump.

Però la política no pot reduir-se a un joc de miralls deformants, on només importa de quina parròquia era la víctima. Aquesta comptabilitat sectària del dolor no sols és immoral, sinó que erosiona la mateixa idea de comunitat política. Si les víctimes només “valen” quan serveixen per apuntalar un relat, aleshores hem deixat d’entendre que el fonament de la democràcia és que la vida humana té un valor innegociable, independentment del canal de televisió que consumen.

El discurs trumpià, que enalteix la por i fa de l’enfrontament tribal una eina de mobilització, no només és tòxic per als adversaris polítics. Ho és, sobretot, per als seus propis seguidors, als quals alimenta amb la idea que tot és una guerra permanent, que no hi ha matisos ni zones grises, que el món es divideix entre bons i dolents. És el mateix esquema que s’ha vist a altres llocs i moments de la història, i sempre amb conseqüències funestes.

La paradoxa és que Trump denuncia el que ell mateix promou: l’ambient de violència latent, de sospita constant, d’odi enquistat. Quan criminalitza col·lectivament l’esquerra, quan anima a “prendre les armes” en sentit figurat (o no tant), quan suggereix que els jutges que l’investiguen són enemics del poble, està posant les bases perquè la política es converteixi en una successió d’actes de venjança. I això ja no és democràcia, és selva.

Potser ha arribat l’hora que algú li recordi —i ens recordi— que la política no és només defensar els nostres, sinó, sobretot, establir regles comunes que protegeixin a tothom, fins i tot a qui ens repugna o a qui mai no votaria com nosaltres. Aquesta és la diferència entre un sistema democràtic i una guerra civil freda: que a la primera hi ha normes i límits; a la segona, només hi ha bàndols.

La entrada El Far West de la política se publicó primero en El Triangle.

Per posar un exemple recent, qui diríeu que, referint-se al govern de Pedro Sánchez, ha pronunciat la següent i repugnant frase: “Aquí podem començar a cavar la fossa on reposen les restes d’un govern que mai no hauria d’haver existit al nostre país”? Ho ha vomitat un polític de Vox o un del PP? Doncs, no ha estat altre que el secretari general del PP, Miguel Tellado. L’interfecte ens té acostumats a les indecències verbals que, amb el temps, lluny de moderar-se, s’exacerben, complicant fins a l’extrem la seva diferenciació amb Santiago Abascal, per posar un exemple ben il·lustratiu del perfil fatxa.

Les paraules de Tellado m’han fet pensar en un dibuix de Forges, en què un senyor, darrere d’un taulell i escrivint a l’ordinador, pregunta a un altre, que es repenja fatxenda: “Professió?”: “Fatxa”. “Estat civil?”: “Crescut”. La raó és que, com el personatge de la vinyeta, els fatxes a Espanya estan cada dia més crescuts. Se senten més a prop del poder i, per això, es creixen. Tellado n’és un bon exemple: es veu amb prou impunitat per dir qualsevol barbaritat, com la que ens ocupa.

La seva frase denota una reprovable falta de respecte per les víctimes del franquisme. No és només una metàfora desafortunada, és una escopinada a la memòria històrica i a milers de famílies que encara busquen els seus. I si en democràcia les paraules són importants, encara ho són més quan pretenen naturalitzar l’odi i el menyspreu. Per això la resposta més contundent ha vingut del mateix president Sánchez: “Un insult als milers d’espanyols els familiars dels quals van ser o són encara en una fossa. Una apel·lació encoberta a la violència, un qüestionament de la democràcia. Una prova més que el PP s’ha rendit a l’odi de la ultradreta i que no té res positiu a aportar al nostre país”.

I aquí és on rau el problema de fons: quan el partit que aspira a ser alternativa de govern s’expressa amb el mateix llenguatge que l’extrema dreta, no hi ha diferències a trobar. No hi ha set diferències, ni tres, ni tan sols una. Només hi ha el mateix dibuix repetit dues vegades, amb el mateix traç gruixut i barroer.

Per si no fos suficient, el cap de Tellado, Alberto Núñez Feijóo, ha penjat un vídeo recentment a on se’l pot veure cantant Mi limón, mi limonero en un Karaoke gallec, que acompanya amb la frase “me gusta la fruta”, que va encunyar la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per sortir del pas després d’haver qualificat en realitat el president Sánchez de “fill de puta”.

La degradació del debat polític és evident. El PP, lluny de marcar distància amb Vox, hi competeix en un concurs grotesc per veure qui insulta més fort, qui trenca més ponts, qui encén més de pressa el foc de l’odi. Però en aquest joc macabre no només s’hi juga la dignitat de les institucions, sinó també la salut de la democràcia.

Com deia Machado: “A Espanya, de cada deu caps, nou envesteixen i un pensa”.

La entrada Trobar les 7 diferències entre PP i Vox se publicó primero en El Triangle.

La sort de Laporta és que no té rival o els que té són mitjacerilla. L’encert de Laporta és haver-ho apostat tot a Hansi Flick. Amb l’alemany, com escrivíem aquí fa ben poc, la pilota entra, i això fa que, dins la gravetat, el Barça mantingui les constants vitals. Però, les faccions de Flick es comencen a desencaixar, i aquell mig somriure de contentació permanent es comença a desdibuixar. Emperò, si la pilota entra es prorrogarà l’aventura. A Vallecas va costar que entrés i ho va fer insuficientment. Primer avís.

La llista de despropòsits és llarga i fa pujada. La construcció del nou estadi mai no acaba, un nyap de calendari, sense ni rastre de les penalitzacions a la constructora que el president havia promès amb posat solemne. L’economia del club és un atzucac permanent: no hi ha marge salarial ni per inscriure amb normalitat ni per retenir estrelles, i quan es ven, sovint és a la baixa, amb la sensació d’haver malmès patrimonis esportius i econòmics. A això cal sumar-hi el tracte gèlid o directament hostil a figures cabdals del barcelonisme: Messi acomiadat amb un trist comunicat, Koeman esperant hores al cotxe per saber si estava cessat, Xavi convertit en una joguina de la comunicació presidencial. Decisions preses més amb voluntat d’afirmar el lideratge personal que no pas amb visió de club.

Però els errors no acaben aquí. L’aventura efímera de l’streaming del club, un invent tant car com inservible, ha estat un monument a la improvisació. L’herència judicial amb el cas Negreira continua esquitxant la institució sense que la directiva hagi sabut establir un relat sòlid que la protegeixi. I mentre s’exhibeix un discurs de grandesa, el Barça ha quedat reduït a dependre de palanques d’urgència, avançaments televisius i invents financers que tan sols maquillen la fragilitat estructural. Tot plegat, un seguit de ferides obertes que, si vinguessin d’un altre president, ja haurien estat letals.

Lluís Bassat ho encapsulava fa poc a La Vanguardia: “Laporta em va guanyar a les eleccions a la presidència del Barça perquè va fer coses que jo no sé fer: va explicar que havia fitxat David Beckham, quan no era cert”. I en les últimes eleccions, el president va prometre que retindria Messi, i el va acabar despatxant.

La entrada Ni va venir Beckham, ni es va quedar Messi se publicó primero en El Triangle.

Del PP d’Alberto Núñez Feijóo no esperava menys: encegats en la idea de recuperar el poder al preu que sigui, s’entossudeixen a demostrar tothora un grau d’immaduresa política majúscul. Tant, que qualsevol democràcia amb un mínim de cultura institucional ja els hauria inhabilitat com a alternativa seriosa de govern. Però a Espanya, i aquest és el drama, la crispació i el bloqueig s’han convertit en el combustible habitual del debat públic. La seva estratègia és tan simple com irresponsable: incendiar-ho tot, encara que literalment el país estigui en flames.

Però no només l’estultícia nia a la dreta. Menció a part mereix la insistència del ministre Óscar Puente a exhibir-se com el més macarrònic dels socialistes. De tant perseverar en això, al final costa distingir-lo dels hooligans populars que diu combatre. Potser és allò de “si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell”. En tot cas, la manera de fer de Puente —paradoxal cognom…— és un símptoma preocupant: davant l’ofensiva d’una dreta radicalitzada, el govern respon amb el mateix registre barroer, entrant en un fangar que només beneficia els qui volen dinamitar les institucions.

El resultat és que, enmig d’una crisi climàtica que ja no admet ajornaments, la política espanyola s’entreté en batalles estèrils. Els incendis, que arrasen hectàrees senceres, posen de manifest la feblesa d’uns polítics incapaços de desplegar polítiques eficaces de prevenció i adaptació. No és només un problema de falta de mitjans, sinó sobretot de manca de prioritats. L’agenda política es consumeix en titulars i picabaralles, mentre la realitat es crema davant dels nostres ulls.

Les comunitats autònomes són les responsables, en primera instància, d’apagar els focs. Una realitat que el PP malda a disfressar. Interposa, de nou, els interessos partidistes als dels ciutadans que, impotents, observen com se’ls cremen les cases, els boscos, els cultius. Però el drama és més profund: la falta de coordinació entre administracions, la burocràcia que endarrereix les ajudes, la precarietat d’uns equips d’emergència que fan miracles amb recursos minsos. Mentrestant, els mateixos que retallen pressupostos són els que després surten a fer-se la foto amb els uniformats que arrisquen la vida.

El que veiem és una metàfora dolorosa: el país crema, i amb ell també es calcina la credibilitat del sistema polític. Quan els discursos serveixen més per dividir que per resoldre, quan el tacticisme electoral pesa més que el sentit d’estat, el resultat és el d’un país atrapat en una mena de loop autodestructiu. Els focs d’avui són també els de demà, perquè la manca de prevenció i planificació condemna el futur a repetir la tragèdia.

I aquí hi ha la pregunta incòmoda que pocs volen afrontar: quants incendis més, quantes sequeres més, quantes onades de calor devastadores més haurem de patir perquè els polítics entenguin que la crisi climàtica no és una carpeta més a la taula del despatx, sinó l’arrel mateixa de la supervivència col·lectiva? La ciutadania no necessita piulades ni retrets: necessita lideratge, honestedat i capacitat de pensar més enllà del cicle electoral.

La entrada El país crema i la política fa aigües se publicó primero en El Triangle.

Tanmateix, la insistència del jutge Juan Carlos Peinado a tirar endavant la instrucció acaba fent forat. La cacera és ferotge i esbiaixada. I entenc que molts, davant de tanta pressió mediàtica i judicial, puguin dubtar. Jo mateix he deixat de posar la mà al foc per cap polític. Però una cosa és la desconfiança envers la classe política i una altra és el despropòsit d’un sistema judicial que permet convertir sospites en condemnes anticipades.

Si finalment es demostra que Gómez no té res a veure amb cap de les acusacions i que no hi ha proves sòlides contra ella, el jutge Peinado hauria d’assumir responsabilitats. Ell i tants altres que han abusat del seu poder, emparats en la impunitat que els ofereix la toga.

No és un cas aïllat. A Catalunya hi ha prou exemples, de despropòsits o desproporcions. Recordem per exemple la jutgessa Carmen Lamela, responsable que Sandro Rosell passés 645 dies a la presó preventiva abans de ser declarat innocent. Una de les majors infàmies recents de la justícia espanyola. Rosell va ser indemnitzat amb 230.000 euros: ridícul i insultant si ho comparem amb la vida arrabassada, els negocis perduts i l’estigma social. Lamela, mentrestant, continua exercint amb tota normalitat, sense haver de retre comptes. On queda aquí la justícia?

És igualment greu que tribunals donin credibilitat a organitzacions com Hazte Oír, altaveus d’una extrema dreta que es disfressa de societat civil mentre practica el lawfare. Si es demostra que Gómez ha estat víctima d’aquesta estratègia, tampoc n’hi hauria prou amb arxivar la causa: caldria exigir responsabilitats, exigir reparació i posar límits clars.

Rosell no és l’únic empresonat preventivament sent innocent. Gómez no serà tampoc l’única víctima del lawfare, si és que se’n confirma el cas. La justícia espanyola acumula massa episodis en què sembla actuar més com a instrument de venjança política que no pas com a garant de drets i llibertats.

La raó és que, com va escriure Montesquieu, “no hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota la calor de la justícia”. Malauradament, a Espanya fa temps que coneixem aquest escalf tòxic.

La entrada Togues amb llicència per ‘matar’ se publicó primero en El Triangle.

Escric això abans de la seva anunciada trobada amb Putin. Ves a saber quin resultat tindrà, però hi ha una cosa segura: el seu objectiu no és la pau, sinó la imatge. La pau és només l’attrezzo; ell és l’actor principal.

I és aquí on proposo els Antinobel de la Pau. No és cap idea original: la inspiració ve dels Golden Raspberry Awards, els populars Razzies, que des de 1980 premien el pitjor del cinema. I ho fan sense pietat. Ronald Reagan, abans d’instal·lar-se a la Casa Blanca, va rebre un Razzie a la pitjor trajectòria cinematogràfica. George W. Bush, ja amb el botó nuclear sota la mà, també en va guanyar un, compartit amb Donald Rumsfeld, per les seves “interpretacions” polítiques enregistrades pels informatius.

L’Antinobel de la Pau seguiria aquesta filosofia, però en versió geopolítica: premiar aquells que parlen de pau mentre juguen a l’Apocalypse Now. Guardonar els que posen un somriure davant la càmera mentre, fora de pla, encenen metxes.

I el primer guanyador seria un candidat imbatible: Trump. Un personatge capaç de presentar-se com l’“únic” que pot evitar la Tercera Guerra Mundial, mentre felicita Putin per les seves “bones jugades” i es fotografia amb Benjamín Netanyahu enmig d’una ofensiva militar. Com aquell bomber que arriba a l’incendi amb un bidó de benzina…

Si mai es creés l’Antinobel de la Pau, el seu nom quedaria gravat a la primera placa. No com a homenatge, sinó com a advertiment universal. Perquè, com va dir Albert Einstein: “No sé amb quines armes es lluitarà la Tercera Guerra Mundial, però la Quarta serà amb pals i pedres”. I Trump, si pot, voldrà posar-hi el seu nom.

La entrada Trump, un ‘pacifista’ molt guerrer se publicó primero en El Triangle.

No cal fer-se trampes: a començament del passat curs pocs apostaven per veure el Barça competint de veritat. Es parlava més de números, de palanques, de problemes amb la Lliga, que no pas del que passava a la gespa. Però l’equip ha sabut créixer enmig de tot aquest soroll. Els joves han fet un pas endavant, els veterans han arrossegat quan ha calgut i el tècnic ha fet de mestre de cerimònies sense reclamar protagonisme.

Ara bé, que això pugui conviure amb la situació que viu el club en l’àmbit institucional i econòmic és tota una altra història. Perquè mentre la pilota entra, el president Joan Laporta segueix fent de Laporta. Declaracions grandiloqüents, gesticulacions, fotos buscades, i una gestió econòmica que continua generant més dubtes que certeses. Tot plegat, amb el fiasco de Nico Williams, l’enèsim retard en les obres del nou estadi, i la crisi Ter Stegen, entre altres badades. L’optimisme que es ven des de la llotja té molt a veure amb el que passa sobre la gespa. Però el dia que això es torci —perquè el futbol no és lineal— veurem què queda de tot aquest relat d’eufòria.

És perfectament compatible elogiar el que ha fet l’equip i ser crític amb la gestió del president. De fet, gairebé seria una obligació. El Barça ha tornat a jugar bé a futbol, però el club continua hipotecat, i la política de les palanques no es pot allargar eternament. Hi ha un risc evident de tornar a caure en la fugida endavant.

La gran paradoxa d’aquest Barça és aquesta: quan més funciona l’equip sobre el camp, més s’intenta tapar la inestabilitat que continua fora. I com que la pilota entra, molts es deixen endur per l’eufòria. Però no ens enganyem: la gestió econòmica continua sent opaca, els números no acaben de quadrar i el club no pot viure permanentment instal·lat en la venda d’actius i en el relat del “tot anirà bé”.

El dia que la pilota deixi d’entrar —perquè tots els equips passen per moments dolents— veurem si la casa està prou ben construïda per aguantar. Ara mateix, el futbol salva el relat. Però això no pot ser l’única base del projecte. Cal més contenció, més rigor, més serietat en la gestió.

Mentrestant, això sí, gaudim del que passa a la gespa. L’equip s’ho ha guanyat, i els aficionats també. No cada temporada pots veure com un grup de joves es quadra davant dels grans d’Europa i els planta cara. Però que això no ens faci perdre de vista el que està passant a fora. Perquè quan la pilota no entri, tot aquest maquillatge saltarà.

La entrada Al final, va de si la pilota entra se publicó primero en El Triangle.

La sort de Sánchez contrasta amb la mala estrella d’Alberto Núñez Feijóo. L’home, sempre tan convençut que té la veritat a la butxaca, es troba que, quan l’esquerra trontolla, la dreta s’enfonsa per la seva pròpia inèrcia. No per art de màgia, sinó perquè arrossega un historial de pràctiques dubtoses que fan que el discurs moralitzador li exploti a la cara cada cop que intenta capitalitzar la indignació ciutadana.

Perquè, siguem sincers, en aquest país sembla que a la dreta se li permet delinquir amb una impunitat social que l’esquerra no té. A l’esquerra se li exigeix exemplaritat, transparència, penitència pública i dimissions exprés. A la dreta, se li disculpa l’espoli amb la condescendència d’un pare sever però comprensiu: “No ho facis més, Cristóbal”.

Això no eximeix l’esquerra dels seus pecats, és clar. El cas Cerdán és lleig. I no, no val allò de “l’altre ho fa pitjor” o el “i tu més”. Però també és cert que la reacció davant dels escàndols sembla seguir un patró desigual: quan hi ha sospites a l’esquerra, el relat demana dimissions immediates i autocrítica pública; quan les ombres cauen sobre la dreta, el discurs es dilueix entre tecnicismes, amnèsies selectives i excuses processals. El problema no és només la conducta dels partits, sinó la diferència de tractament —polític, mediàtic i judicial— segons qui ocupa la cadira. I això, a la llarga, desgasta la credibilitat del sistema més que qualsevol cas concret.

I en aquest clima de cinisme i desconfiança, un no pot evitar recordar aquell acudit de l’Eugenio. El del col·leccionista de papallones que cau per un barranc de 3.000 metres i, en l’últim instant, s’agafa a una branca. I crida desesperat: “Hi ha algú?… Hi ha algú?”. I finalment, una veu profunda li diu: “Sí, fill meu, soc Déu. Deixa’t anar. Et salvaran els meus àngels”. I ell contesta, descregut: “D’acord! Però… hi ha algú més?”.

Doncs això. Quan la corrupció es generalitza i la justícia sembla actuar segons el vent polític, el ciutadà penja del precipici i es pregunta, espantat: hi ha algú més? Hi ha algú que realment vetlli pel bé comú? Hi ha algú que no jugui amb les institucions com si fossin cromos electorals?

Potser no és que la gent hagi deixat de creure en la veritat. Potser és que, com deia Hannah Arendt, “quan tothom menteix alhora, el resultat no és que les mentides siguin acceptades com a veritats, sinó que ningú creu res”.

La entrada Montoro al rescat se publicó primero en El Triangle.

Aquest debat no és nou, però reapareix amb cada cas que trasbalsa les consciències. Quan la immoralitat, el crim o l’abús taquen la biografia d’un creador, hi ha qui defensa que cal esborrar-ne també el llegat artístic. Cancel·lar, eliminar, silenciar. És una reacció comprensible, però és també un error profund. Perquè confon l’obra amb l’home. I perquè ens exigeix una puresa retrospectiva que la història de l’art —i de la humanitat— no pot oferir.

Separar l’obra de l’autor no és indulgència, sinó maduresa. És reconèixer que una creació pot tenir valor estètic, emocional o cultural fins i tot si qui la va fer és moralment reprovable. Això no vol dir ignorar ni minimitzar la gravetat dels fets. Vol dir, simplement, que una obra no és la biografia de a l’autor. Que pot sobreviure’l, transcendir-lo i fins i tot contradir-lo.

És més fàcil veure la complexitat quan pensem en noms com Louis-Ferdinand Céline, autor d’alguns dels pamflets antisemites més repugnants del segle XX i, alhora, de Viatge al fons de la nit, una novel·la que va revolucionar la prosa europea per la seva cruesa, lucidesa i estil devastador. O Caravaggio, criminal fugitiu i mestre insuperable del clarobscur. O Roman Polanski, condemnat per abús sexual, però encara avui reverenciat per obres com El pianista o Chinatown. O Richard Wagner, compositor monumental que esdevingué banda sonora ideològica del nazisme. I així, tants. Tots ells ens posen davant la mateixa disjuntiva incòmoda: què fem quan la grandesa artística conviu amb la misèria moral? Quina part pesa més? I, sobretot, qui som nosaltres per decidir si una obra ha de morir amb l’autor?

En el cas d’Ortega Monasterio, l’impacte emocional és més directe perquè El meu avi forma part d’una litúrgia sentimental catalana. Ara bé, que la cançó continuï interpretant-se no vol dir blanquejar l’autor. Vol dir distingir entre la música que ens acompanya i l’home que presumptament va fer mal. Podem cantar-la tot sabent qui la va escriure, de la mateixa manera que podem llegir Voyage au bout de la nuit sabent qui era Céline: amb consciència crítica, amb dolor, però també amb capacitat de discerniment.

No es tracta de defensar res ni ningú, sinó d’entendre que si només conservem les obres dels éssers moralment exemplars, el nostre llegat cultural quedarà esmicolat. La història de l’art, de la literatura, de la música, és una història feta per humans: alguns brillants, d’altres deplorables. Però la cultura no és una cerimònia d’expiació. És un espai de confrontació, de tensió, de preguntes difícils.

I aquesta n’és una: què fem amb les obres que estimem quan descobrim que l’autor no mereix el nostre respecte? La resposta no pot ser senzilla. Però tampoc pot ser l’amnèsia. La cultura no es construeix amb silenci, sinó amb memòria.

La entrada Obres mestres, autors infames se publicó primero en El Triangle.

El que podria haver estat una relliscada anecdòtica és, en realitat, la culminació d’una estratègia política cada cop més evident. Feijóo no parla a la cambra, ni tan sols als seus electors convencionals; parla a un segment radicalitzat de la societat espanyola, alimentat per l’ecosistema mediàtic de la ultradreta, on la desqualificació personal ha substituït l’argument i on qualsevol menyspreu és admissible si serveix per desgastar el rival. Aquesta és una deriva que ja havíem vist amb Pablo Casado i que ara Feijóo reprodueix, amb la mateixa manca de mirament institucional i la mateixa miopia estratègica.

L’escena no és només vergonyosa pel contingut: ho és pel moment i pel lloc. Que el cap de l’oposició utilitzi la tribuna del Congrés per vincular el president del govern amb el món de la prostitució a través de vincles familiars indirectes és un símptoma greu d’empobriment democràtic; implica acceptar que qualsevol tàctica és vàlida si ajuda a mantenir viva una narrativa de desprestigi personal, encara que sigui des d’allò més infame i insubstancial.

En lloc de confrontar Sánchez amb propostes, dades o models de país —per més distants que siguin—, Feijóo opta per una oposició que vol ser escàndol abans que alternativa. Un discurs que no busca governar sinó incendiar. I això, lluny de fer-li guanyar centralitat, l’empeny a un espai d’irrellevància moral i estratègica. Perquè qui tot ho redueix a la indignació, a la desqualificació, acaba essent incapaç d’articular un projecte propi.

Hi ha, a més, una qüestió de fons que no pot ser ignorada: aquest tipus d’intervencions suposen un retrocés flagrant en la lluita per la dignitat de les dones i la regulació del seu cos dins l’espai públic. L’ús instrumental de la prostitució com a arma política no només és groller, sinó profundament irresponsable. Amb una llei sobre l’abolició del sistema prostitucional sobre la taula, que el Partit Popular ha contribuït a entorpir, el missatge llançat per Feijóo és, com a mínim, cínic.

És legítim criticar, i fins i tot qüestionar durament, el govern i les seves decisions. El que no és admissible és convertir la vida privada, o la d’un familiar políticament irrellevant, en munició. Això no és política: és un assalt al respecte mutu que hauria de sostenir tota democràcia madura.

Feijóo ja no és només un líder desconcertat, és un actor perillós dins el sistema democràtic. Perquè quan el cap de l’oposició creua totes les línies vermelles per un titular, no només perd ell: perd la política. I amb ella, perd el país.

La entrada Feijóo al fang se publicó primero en El Triangle.

La cosa tindria un punt d’humor negre si no fos per la gravetat del que implica. Perquè si Vox s’atrevís a aplicar la seva idea amb rigor, hauria de començar pels seus. Literalment. Ignacio Garriga, secretari general del partit, fill d’una dona guineana, seria un dels primers afectats. Com també Javier Ortega Smith, amb mare argentina i passaport doble.

Si ens prenem seriosament la proposta —i no hi ha motius per no fer-ho, vista la deriva cada cop més explícita del discurs de Vox—, hauríem d’expulsar també figures com Ansu Fati, nascut a Esplugues de Llobregat, format a La Masia del Barça i internacional amb la selecció espanyola, el seu pare és originari de Larache, Marroc, i la seva mare de Bata, Guinea Equatorial. O Nico Williams, nascut a Pamplona, fill de ghanesos, un dels jugadors més prometedors del futbol europeu. Tots dos, segons Vox, serien candidats a fer la maleta.

Najwa Nimri també entraria a la llista. Actriu reconeguda internacionalment, nascuda a Pamplona de mare navarresa i pare jordà. Com ella, la cantant i actriu Berta Vázquez, d’origen etíop i criada a Elx, o el músic Rels B, mallorquí fill de mare xilena, són exemples d’una realitat cultural que Vox no vol veure.

La proposta és, evidentment, una obscenitat. Però també és una mentida. A Espanya, ni hi ha vuit milions d’immigrants irregulars ni hi ha una invasió. L’únic que hi ha és un país que viu del treball de molts d’aquests que Vox vol expulsar. El camp, la construcció, la cura de la gent gran, l’hostaleria, les ciutats que funcionen gràcies al treball de milers de persones d’origen estranger. Aquesta és la realitat que el feixisme disfressa de problema.

I el Partit Popular, què fa? Mira cap a una altra banda. Fa veure que no és amb ells, però governa gràcies a ells. Dona la mà a Vox als governs autonòmics mentre evita parlar-ne als platós. Però el silenci també és una tria. I quan es pacta amb qui vol neteges ètniques en nom de la identitat, s’està dient que tot això és negociable.

Mentrestant, qui se’n ressent és la decència. Perquè no es pot fer política convertint la vida de milions de persones en un debat sobre qui mereix quedar-se i qui ha de marxar. No es pot fer política proposant deportacions massives en un país que, sense immigració, fa anys que hauria entrat en col·lapse demogràfic. No es pot, simplement, ser tan cínic com per expulsar el futur en nom d’un passat inventat.

La gran mentida és fer veure que Espanya seria millor sense ells. Quan, en realitat, tot allò que la fa més digna i més viva depèn també de les vides que Vox voldria esborrar. Com va escriure Albert Camus, “no hi ha més que una manera de fer front a aquest món: no ser-ne còmplice”.

La entrada Qui sobra, segons Vox se publicó primero en El Triangle.

Les dades són incontestables. Segons el Servei Meteorològic de Catalunya, la temperatura mitjana ha pujat més d’1,8 °C des de mitjan segle XX, una xifra superior a la mitjana global. Però el que espanta més no és tant la pujada sostinguda com la velocitat del canvi. El juny del 2022, a les Garrigues, es va assolir una màxima de 43,1 °C, una temperatura que fa vint anys s’associava a ciutats del nord d’Àfrica, com Orà o Tunis. Avui, aquestes temperatures són cada cop més habituals aquí. A Lleida, aquest juny passat, s’han registrat temperatures màximes similars a les de Fes, al Marroc.

Encara que els pantans han recuperat nivells destacables aquesta primavera, el camp agrícola —sobretot en zones de secà— continua ressentint-se dels efectes acumulats d’una sequera estructural. Les bones dades de reserves no sempre es tradueixen en una millora directa per als conreus, que arrosseguen anys de dèficit hídric, restriccions de reg i collites minvades. La recuperació, si arriba, serà lenta i desigual.

El canvi climàtic ja no és una teoria científica, sinó una realitat quotidiana. Les sequeres, els incendis, les onades de calor i els fenòmens extrems s’han convertit en companys habituals de viatge. I, malgrat tot, els negacionistes climàtics continuen amb la seva creuada de desinformació.

Al capdamunt d’aquesta onada negacionista hi continua surant, grotescament, Donald Trump. El president nord-americà, que va treure els EUA de l’Acord de París i va qualificar el canvi climàtic de “mentida xinesa”, ha estat un dels grans aliats de les indústries contaminants i de la ignorància global. Però no és l’únic. A Europa, partits ultres i governs populistes minimitzen la crisi climàtica, posposen polítiques verdes o fins i tot les desfan. Aquí mateix, a casa nostra, hi ha veus mediàtiques i polítiques que continuen dient que tot plegat és “cíclic” o “natural”.

No, senyors. No és cíclic. És sistèmic. És el resultat de dècades d’un model econòmic basat en el petroli, l’explotació i el creixement sense límits. El que vivim ara és només un tast del que ens espera si no hi posem fre. I cal dir-ho clar: negar el canvi climàtic ja no és una opinió, és una irresponsabilitat criminal.

Cal una acció decidida i valenta. Calen governs que deixin de mirar les enquestes i comencin a escoltar els científics. Calen mitjans que no donin veu al negacionisme en nom del “pluralisme”. I cal una ciutadania crítica, compromesa i exigent. El futur no s’escriu sol. I si no volem que aquest futur sigui asfixiant —literalment—, cal actuar ara. Potser no podem evitar que faci calor aquest estiu; però sí que podem evitar que el següent sigui encara pitjor. O com deia el savi: “Si no pots suportar la calor, no facis pessigolles al drac”.

La entrada El termòmetre no menteix se publicó primero en El Triangle.

No és el delicte el que diferencia els partits, sinó la manera com el gestionen. El PP va institucionalitzar la corrupció com una forma d’engranatge intern, amb sobresous, caixes B i silenci còmplice. El PSOE, quan se l’agafa en fals, corre a fer veure que tot ha estat cosa d’un individu aïllat, un error, una traïció puntual. Però cada vegada costa més sostenir el relat.

La trama Koldo–Ábalos–Cerdán no és un cas aïllat, és un tríptic de misèries. Koldo García, el xofer ascendit a home fort de les gestions opaques; José Luis Ábalos, el polític lleial que va mirar cap a una altra banda mentre tot passava al seu despatx; i Santos Cerdán, el negociador silenciós del partit, que sempre ha sabut moure els fils entre bambolines.

I mentre tot això esclata, el PP es posa les mans al cap i fa veure que acaba de descobrir la corrupció. “¡Mafia o democracia!”, criden solemnes, com si la Gürtel no hagués existit mai. Indignació sobtada, hemeroteca oblidada. I entremig, ressona encara aquella frase atribuïda a José María Aznar que ho condensa tot: “El que pueda hacer, que haga”. No és un lapsus. És tot un programa de govern.

Perquè, siguem sincers: l’escàndol no és només que hi hagi corruptes. L’escàndol és la hipocresia. És Aznar denunciant l’altre mentre protegeix els seus. És Alberto Núñez Feijóo parlant de neteja amb el vestit esquitxat. És la dreta exhibint indignació quan li convé, i complicitat quan toca callar.

Això no eximeix ningú. Si Pedro Sánchez ha tapat, conegut o aprofitat aquesta xarxa de favors i cobraments, que pagui políticament. Amb contundència, amb dimissió o amb urnes. Però que no vingui el PP a fer sermons de virtut des del púlpit de la Gürtel, Kitchen i companyia.

En aquest país, la corrupció no és patrimoni d’un color. El que canvia és l’ofici amb què se la gestiona. Uns la converteixen en sistema, altres en naufragi. Però si volem netejar la casa, cal començar per reconèixer que tots els partits tenen merda sota la catifa. Al capdavall, com deia Bertolt Brecht: “El lladre petit entra a la presó; el lladre gran entra al govern”.

La entrada Al final, qui ha pogut fer, ha fet… se publicó primero en El Triangle.

Per això va plantar-se a la darrera Conferència de presidents. No per defensar el castellà —que no necessita defensa a Catalunya ni a enlloc—, sinó per consolidar el seu relat d’Espanya assetjada. Un relat que li serveix per no haver de parlar de Madrid, perquè cada cop que algú li pregunta per la sanitat pública, per les cues a urgències o per l’escola pública, ella respon amb més català: “L’espanyol està sent perseguit a Catalunya”, “a moltes aules de Catalunya, l’espanyol està prohibit”…

No importa que sigui mentida. El que importa és que funcioni. I funciona. No per informar, sinó per deformar. Perquè mentre els votants es fixen en el mal que, segons ella, fa el català a 600 quilòmetres de distància, no miren el que fa el seu propi govern a la porta de casa.

Però la jugada d’Ayuso va més enllà. No es limita a explotar un fals greuge: banalitza el debat democràtic. Quan una presidenta autonòmica utilitza la paraula apartheid per referir-se a la immersió lingüística —que, recordem-ho, ha estat avalada per instàncies internacionals i garanteix la competència en les dues llengües oficials—, no només menteix, també dinamita el respecte per la diversitat i alimenta un clima d’odi que després no sap, ni vol, controlar.

El català li és útil. Li serveix per erigir-se en lideressa, per competir amb Vox, per fer veure que té un projecte d’Espanya. Però aquest projecte no és res més que un antiprocés permanent, una cortina de fum per amagar l’absència d’una política real que millori la vida dels madrilenys.

Però aquest joc no pot durar sempre. Arribarà un dia que fins i tot els votants més fidels aplaudiran menys els discursos sobre apartheid lingüístic i preguntaran més per què no troben pediatre al seu barri, o per què els seus fills estudien en aules massificades. I llavors els importarà ben poc si a Vic es diu bon dia o buenos días a l’hora d’entrar a escola.

Quan aquest dia arribi —i acabarà arribant—, Ayuso descobrirà que governar no és viure d’un enemic imaginari. I que no es pot tapar la realitat de Madrid amb la llengua d’un altre territori. El que sí que es pot fer és governar millor. Però per això cal alguna cosa més que discursos i fantasmes.

La entrada El català, el mirall trencat d’Ayuso se publicó primero en El Triangle.

Però el problema no desapareix amb paraules. El cas Cerdán és devastador per a la narrativa que ha construït Sánchez durant anys. Aquella idea d’una esquerra neta, que lluita contra les clavegueres de l’Estat i que no tolera males pràctiques dins les pròpies files, ha saltat pels aires. Quan el número tres del PSOE apareix esquitxat, qualsevol defensa moral trontolla. Aquí no val dir que era “cosa d’un altre”. O Sánchez sabia què passava al cor de la seva pròpia maquinària de poder, o bé va negligir greument el control del partit. Ambdues opcions el deixen molt tocat.

És evident que aquesta vegada el cop ha estat fort. Tant, que la pregunta que molts es fan és si finalment s’han acabat les set vides de gat de Sánchez, aquell polític capaç de sobreviure a mocions, eleccions, pactes trencats i escàndols variats. Aquest cas, però, té un component especialment nociu: erosiona la base moral del seu lideratge i afebleix la confiança interna en el PSOE.

Ara bé: aquí ve la paradoxa. Com deia Eugenio en aquell acudit immortal: “¿Hay alguien más?”. Quan la ciutadania mira l’oferta política, el panorama no convida a l’optimisme. L’alternativa més immediata a un Sánchez tocat no és pas un projecte renovador i tranquil·litzador, sinó un possible govern de PP amb Vox. I això, per a molts votants progressistes i moderats, continua sent una perspectiva inquietant.

Aquesta situació explica per què, malgrat tot, el PSOE podria mantenir-se com a primera força en les enquestes. Si el proper baròmetre del CIS torna a donar-los el lideratge, serà un toc d’atenció a Alberto Núñez Feijóo i al seu entorn. Perquè ni tan sols un escàndol d’aquesta magnitud aconsegueix consolidar una alternativa sòlida a la Moncloa.

La situació és incòmoda per a tothom. Sánchez intentarà resistir, apel·lant al vot del mal menor. Però el seu crèdit s’erosiona. L’alternativa no genera confiança. I la política espanyola continua atrapada en un cercle viciós: es condemnen els abusos d’uns, però no es construeix una alternativa creïble per part dels altres.

Mentrestant, el gat de Sánchez fa equilibristes sobre el seu últim fil. Si sobreviurà o no, ho diran les urnes. Però si el PSOE torna a liderar les enquestes, potser qui realment s’haurà de tornar a fer mirar la seva estratègia serà un PP que, amb Vox a la motxilla, segueix sense convèncer una majoria de la societat.

La entrada Sis perdons i set vides se publicó primero en El Triangle.

El desencontre no hauria de sorprendre ningú. Tots dos comparteixen una visió eminentment transaccional de les relacions personals i polítiques: aliats quan els convé, rivals quan l’interès o la imatge pública ho exigeix. La seva relació inicial semblava marcada per interessos coincidents més que per una veritable afinitat ideològica. Musk, aleshores, no amagava una certa simpatia per les polítiques de desregulació que defensava l’administració Trump, mentre aquest valorava positivament el pes i la influència pública de l’empresari.

Els darrers mesos, Musk ha optat per distanciar-se políticament de Trump, tal com es desprèn d’algunes de les seves intervencions públiques i piulades. No és clar si aquesta decisió respon exclusivament a conviccions personals, a estratègies empresarials o a consideracions d’imatge, però el canvi de to és evident. Trump, fidel al seu estil combatiu, ha respost amb retrets i desqualificacions, que s’han fet públiques i notòries.

Aquest intercanvi, que podria ser anecdòtic si no fos per la prominència mediàtica de tots dos, contribueix a enrarir encara més un espai públic ja prou saturat de soroll i confrontació. Mentre problemes de gran abast —com la crisi climàtica, l’avenç accelerat de la intel·ligència artificial o l’augment de les desigualtats— demanen lideratges sòlids i reflexius, assistim a una baralla de pati d’escola entre multimilionaris obsessionats pel seu protagonisme.

Que una picabaralla entre aquests dos personatges hagi acaparat tants titulars diu molt sobre l’estat de l’esfera mediàtica actual. Però també ens interpel·la com a ciutadans: no podem permetre que disputes personalistes acabin marcant el pols de l’agenda política i social. Més enllà dels retrets que es puguin adreçar mútuament Trump i Musk, tenim dret a exigir que els grans temes que afecten la majoria siguin tractats amb serietat i responsabilitat.

Dos homes rics criden. Milions escolten. Potser el veritable espectacle no són ells, sinó la nostra predisposició a escoltar-los.

La entrada Egos en guerra se publicó primero en El Triangle.

El PP mai no ha amagat la seva voluntat recentralitzadora. La seva trajectòria política demostra una oposició frontal a qualsevol política lingüística que busqui la normalització del català. A Catalunya, ha combatut l’escola en català; al País Valencià, va afavorir la substitució lingüística amb el blaverisme institucional; i a les Illes, va imposar el trilingüisme per debilitar el paper del català com a llengua vehicular.

Al president del PP li agrada fer-se fotografies parlant gallec al seu territori. Però quan es tracta de defensar els drets lingüístics d’altres pobles de l’Estat, el seu discurs canvia radicalment. Aquest doble estàndard revela la instrumentalització política de la llengua: el gallec sí, perquè és útil a Galícia; el català no, perquè és útil a Pedro Sánchez. Així de simplista és la seva lògica.

La negativa del PP a reconèixer el català com a llengua oficial de la Unió Europea no es basa en raons tècniques ni econòmiques —com volen fer veure— sinó en una revenja política per l’aliança del govern espanyol amb partits independentistes. És una manera de fer pagar al català el preu del pacte. El problema? El PP no castiga cap partit: castiga milions de catalanoparlants i la legitimitat d’una llengua europea.

Hi ha líders populars que defensen les llengües pròpies en els seus territoris (Balears, Galícia, País Valencià…) però callen o aplaudeixen quan el partit a Madrid les ataca. Aquesta esquizofrènia discursiva no només és incoherent, sinó que posa en dubte qualsevol compromís real del PP amb el respecte a la diversitat lingüística. De què serveix dir que el valencià és una riquesa si després es vota en contra del català a Europa?

El PP ha convertit la llengua catalana en un camp de batalla ideològic. No pas per criteris lingüístics, ni pedagògics, ni culturals, sinó com a arma de confrontació política. I ho fa amb un discurs farcit d’incoherències, hipocresies i venjances. Mentre això continuï, el seu compromís amb la pluralitat lingüística serà, com el català d’Aznar, una qüestió purament “íntima”. I la democràcia espanyola, cada cop més pobra en paraules, i en valors.

La entrada Català? Només en la intimitat se publicó primero en El Triangle.

Israel, amb l’excusa del dret a defensar-se, ha imposat sobre Gaza un càstig col·lectiu sistemàtic. No és només una operació militar. És la destrucció calculada d’una societat: els seus habitatges, les seves escoles, els seus hospitals, les seves infraestructures, els seus somnis. És el col·lapse premeditat d’una vida civil, d’una normalitat que ja era precària, convertida ara en cendra. I tot plegat, sota un paraigua d’impunitat diplomàtica i suport armamentístic.

Europa, mentrestant, diu estar “preocupada”. Emissaris que condemnen amb la boca petita, ministres que parlen de pau però negocien armes, institucions que esperen que passi la tempesta mentre la pluja cau sobre els mateixos de sempre. El pacifisme europeu és paper mullat quan no s’aplica a tots els pobles per igual. I el que veiem avui no és una excepció, sinó una norma: hi ha morts que escandalitzen, i morts que simplement molesten l’agenda.

S’ha normalitzat l’infern a còpia de paraules suaus. Parlem d’errors col·laterals quan rebenten una escola amb nens dins. D’objectius militars quan es destrueix un bloc de pisos. De dret a la seguretat mentre s’imposa un bloqueig que converteix Gaza en una presó a cel obert. El llenguatge no és innocu. És l’eina amb què Occident s’espolsa la consciència i converteix l’atrocitat en una nota de premsa.

Però no podem seguir així. No podem continuar tolerants amb el que, si tingués altres protagonistes, ja hauria estat qualificat de crim contra la humanitat. Si un altre estat, en qualsevol altra part del món, hagués actuat com Israel ho fa avui, Europa ja hauria exigit sancions, embargaments, ruptures diplomàtiques. Però aquí no. Aquí, el relat és més fort que la realitat.

És hora de dir prou. Prou de complicitat, prou de relativisme, prou de mirar cap a una altra banda. El poble palestí no necessita només solidaritat; necessita acció política, coratge diplomàtic i justícia internacional. I Europa, si vol recuperar un mínim de credibilitat moral, ha de començar per anomenar el que passa a Gaza pel seu nom: no és una guerra, és una neteja ètnica encoberta per la burocràcia del silenci.

La entrada Moren els de sempre se publicó primero en El Triangle.