A més de la Cristina Baldoví i en Lluís Morales, educadors del barri del Raval i impulsors de Per Elles, vaig compartir taula amb persones molt compromeses, amb qui m’uneixen experiències professionals i anys de militància i amistat. La periodista Mónica Bernabé, que va ser corresponsal a l’Afganistan durant anys; l’escriptora Najat El Hachmi, autora de l’assaig imprescindible Sempre han parlat per nosaltres (2019); la incansable advocada pakistanesa Huma Jamshed, que ajuda les joves que fugen de les implacables urpes del patriarcat, des d’ACESOP (Associació de Dones Pakistaneses del Raval); i Esther Sánchez, l’actual coordinadora de Valentes i Acompanyades, associació establerta a Girona que lluita des de fa anys contra els matrimonis forçats i tot allò que els envolta. Totes, sense excepció, persones progressistes lluitant contra les desigualtats que afecten les nenes i les dones.

Tres dècades després de convertir-nos en país receptor de migracions i no només de pas cap a altres indrets d’Europa, per què es continua coneixent tan poc la realitat viscuda per les nenes, adolescents i joves d’origen immigrant? Per què cal que es constitueixi una associació que es preocupi només per elles? Per què l’administració falla?

És lamentable reconèixer que, com passa a la resta d’Europa, malgrat l’abundant investigació en migracions que hi ha a Catalunya i a l’Estat, l’interès per les desigualtats que afecten específicament les nenes i joves d’entorns immigrants, musulmans i altres, ha estat molt escàs. Això és altament problemàtic perquè cal conèixer la seva realitat per entendre en profunditat les situacions que enfronten aquestes nenes i joves; un coneixement que només pot aportar la investigació social. Si no es coneix la realitat en la seva complexitat, les intervencions polítiques que pretenguin posar remei a la seva situació poden tenir conseqüències imprevistes i fins i tot contraproduents, sent còmplices de la conculcació dels seus drets, com ja ha passat.

A què es deu aquesta manca de dades i estudis específics sobre les nenes i joves d’origen immigrant? Doncs paradoxalment i en part, l’inequívoc compromís antiracista de la investigació en migracions ha defugit qüestions que poguessin abundar, convenientment manipulades, en el prejudici contra els immigrants, per exemple, el control exercit sobre les nenes i les dones. Com a conseqüència, malgrat l’esforç per fer sentir les veus de les persones immigrants a la investigació, el silenci sobre les experiències i les circumstàncies de nenes i adolescents parlant per elles mateixes i de forma crítica, és clamorós. En segon lloc, es dóna una clara supeditació de la perspectiva feminista a la perspectiva antiracista tant a l’acadèmia com a la política, com si la primera no lluités també contra la discriminació i l’exclusió, en aquest cas de les dones en qualsevol circumstància i context. S’han amagat, així, les desigualtats que han patit, recollint les seves veus crítiques amb el racisme de la societat majoritària, però no amb el masclisme de les seves famílies i entorns, o bé posant el focus exclusivament en allò que resulta innegociable per a la societat receptora, com l’ús del vel. Aquestes qüestions no són menors, però desvien el focus de les condicions i expectatives de vida.

Aquesta supeditació de la perspectiva feminista ha coincidit, a més, amb la pràctica desaparició de la coeducació en el sistema educatiu -del poc que s’havia avançat-, sense missatges ni accions explícites orientades a educar per a la igualtat. Per exemple, abordant explícitament des de l’escola l’extensió del control comunitari que exerceixen altres alumnes sobre el comportament de les noies. Mentrestant, ha guanyat terreny la simplificació conceptual fruit de la tergiversació de conceptes com el de la interseccionalitat. Tot i la suspicàcia que aixeca pels seus mals usos, el concepte d’interseccionalitat tal com va ser encunyat per Kimberlé Crenshaw és molt útil per entendre la complexitat de l’opressió que s’articula i reforça en les dones a partir d’altres factors a més del sexe (la classe social, l’origen, l’edat, etc.). Però les teories postmodernes ho han convertit en una eina de divisió entre suposades privilegiades i oprimides sense context ni historicitat, ocultant el sistema que ens condiciona a totes. El resultat és obvi: qui guanya és el patriarcat neoliberal, perquè aquesta simplificació contribueix a afeblir i dividir la lluita feminista compartida.

En definitiva, s’investiga poc i sovint es prioritzen les històries considerades d’èxit que no interpel·len ningú i, encara pitjor, no es compara la situació de les nenes i les joves d’origen immigrant amb la de la resta de les companyes, cosa que ens donaria una mesura sobre les desigualtats que experimenten. Davant d’aquest buit de coneixement, abunden els que des de l’administració titllen d’alarmista la preocupació per l’exclusió i la reclusió de les nenes expressada per les i els professionals que estan treballant en entorns com el barri del Raval.

També des del moviment feminista hi ha dificultats per incidir políticament en aquest sentit. Sembla que hi ha un acord tàcit per ignorar el discurs feminista. M’explico. A Feministes de Catalunya tenim un lema: per una vida digna, lliure i segura per a totes les nenes i dones del món. Això vol dir que la nostra principal preocupació és la desigualtat que patim les dones i les nenes de tot arreu i a tot arreu, sense confusions ni fronteres. Però el debat entre diversitat cultural i drets de les dones i les nenes està polaritzat i es presenta com si només hi hagués dues posicions: o l’extrema dreta o l’esquerra postmoderna, totes dues centrades en allò identitari (o suposadament identitari) a través del que és visible, com el vel. Doncs bé, hi ha una tercera posició, la feminista, que els mitjans contribueixen a amagar en aquesta i en altres qüestions. Vegem-ho.

La posició antiimmigració de l’extrema dreta diu que “no vol veure vels” al seu barri, la seva escola o la seva ciutat, argüint una suposada defensa de “la nostra cultura” davant de “la seva cultura”, però no li interessen les dones i les nenes sota els vels. No mostra cap preocupació per la seva exclusió de les activitats i de les relacions socials, cosa que ha impulsat la creació de Per Elles. O bé que una part important no segueixi estudiant en acabar l’ESO, com hem mostrat a la nostra investigació, ni el que els passi després. De la mateixa manera que tampoc denuncia la sobre-representació de la infància d’origen immigrant al vergonyós 30% de pobresa infantil del nostre país. La seva posició contra la immigració és merament discursiva perquè té com a objectiu fer acceptable l’existència de treballadors pobres i la seva explotació, ignorant qualsevol consideració relacionada amb els drets més elementals.

L’esquerra postmoderna, per la seva banda, ha substituït la igualtat per la diversitat i defensa allò que li semblen símbols del que és divers com si fossin evidències d’inclusió social. Hem vist recentment l’alcalde de Blanes reunit amb la “comunitat musulmana”, pel que sembla, formada exclusivament per homes, i agraint a les dones, ja absents, que s’haguessin encarregat de portar menjar per a tots ells. O el primer ministre britànic escenificant el seu suport a la comunitat musulmana davant els atacs racistes rebuts, flanquejat per dos adolescents, una noia coberta de cap a peus “mostrant modèstia” i un noi vestit a la “moda occidental”. Perduda entre identitats, aquesta esquerra s’alia, en aquest cas, amb l’extrema dreta islamista, i presenta com a resistència cultural antiracista l’exhibició de la submissió de les dones.

Als antípodes d’una i altra posició ens situem les feministes. Exigim tots els drets per a totes les dones, però també que s’apliquin tots els recursos disponibles per exercir-los. Sense acceptar confrontacions ni debats en els termes que vol l’extrema dreta, ni confusions com les que inhibeixen l’esquerra postmoderna. La nostra lluita és comuna i universal, contra el patriarcat i totes les seves màscares. Perquè no va del mocador o altres marcadors, sinó de la limitació vital i la conculcació de drets que denunciem al costat de Per Elles.

Tenim lleis i plans d’igualtat en tots els nivells de l’administració i en tots els àmbits des de fa molts anys, i el mandat clar d’educar per a la igualtat, així com les i els professionals per fer-ho real i efectiu. Només cal fer complir la llei, però assistim a una greu negligència institucional envers aquestes nenes i joves.

Acabo amb un exemple del meu treball de camp: per què no fa res la inspecció educativa quan una alumna brillant de 4t d’ESO demana ser suspesa per gaudir un any més de la llibertat que suposa per a ella poder anar a l’institut?

Deixem-ho clar una vegada més: només garantint els drets de totes les nenes i les dones es pot lluitar de veritat contra el racisme i la desigualtat.

La entrada Per elles: les nenes i les dones sota els vels se publicó primero en El Triangle.

Teatro sin Papeles porta anys representant amb èxit el malson de les víctimes de tracta i explotació sexual amb l’obra Aquí nunca pasa nada, creada a partir del conegut cas Carioca a Galicia, destapat quan una dona migrant prostituïda es va decidir a posar una denuncia contra un caporal de la Guàrdia Civil per agressió sexual.

Els fets han anat de la manera següent. Amb motiu de la presentació de l’Informe 2024 de l’Observatori de la Discriminació l’Ajuntament de Barcelona va contractar la companyia amateur Teatro Sin Papeles, formada per dones immigrants d’origen llatinoamericà, perquè representés parts del seu espectacle Esas Latinas, que es basa en experiències de discriminació viscudes per elles mateixes. Entre diverses situacions que mostren la discriminació per sexe, origen i classe l’obra n’inclou una sobre la dificultat d’una dona per entendre un informe mèdic en català. El gag planteja si és més important que parli en català o que sàpiga què passa amb la seva salut.

Arran d’aquest gag, hi ha hagut una forta reacció per part de grups polítics i entitats fins el punt que l’obra, la directora, les actrius i la companyia han estat denunciades al Síndic de Greuges. Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, ERC i Junts han traslladat el seu malestar al consistori denunciant que l’Ajuntament empari “la ridiculització i el menyspreu als drets lingüístics dels catalanoparlants” i l’Ajuntament de Barcelona ha demanat disculpes per “l’espectacle catalanòfob en un acte municipal”. La CUP ha preguntat a la Conselleria de Política Lingüística si portarà el cas a Fiscalia, i el conseller ha demanat que es “respectin els drets lingüístics de la ciutadania”.

Que no agradi el contingut, o es consideri que l’enfocament del gag distorsiona o simplifica la realitat, no invalida el fet que la situació representada també passa. El teatre social posa el focus on normalment no el posen ni la societat ni les autoritats. Entenc que aquest és també un dels objectius de l’Observatori de la Discriminació.

L’informe diu que “el racisme, el gènere, la salut, l’orientació LGTBIQ+ i, en cinquè lloc, la llengua catalana són els principals motius de discriminació”. Sobre llengua, la única entitat que aporta denuncies és la Plataforma per la Llengua i, per tant, reflecteix les experiències de persones catalanoparlants. Cap entitat aporta dades a l’informe sobre situacions de discriminació a través de la llengua envers persones immigrades, de manera que acaba semblant que no existeixen. La qüestió està massa polititzada, hi passem per sobre per no desfermar actituds indesitjables en totes direccions.

Les dades de l’Informe coincideixen amb la nostra experiència de camp: “El 13% del total de situacions discriminatòries va evidenciar violència institucional relacionada amb racisme/xenofòbia, salut i gènere. Del total de persones afecta­des per aquesta situació, el 77% van ser dones”. Hi hem de poder afegir la llengua, les llengües.

Però quan s’ha penjat a les xarxes el vídeo del gag en qüestió, l’assetjament s’ha fet viral en paral·lel. I si la denúncia per part de partits, entitats i autoritats em sembla fora de lloc, el què és del tot inacceptable és el linxament masclista i racista carregat d’amenaces de violència sexual que estan patint les actrius, la directora i la companyia, tant és en quina llengua: putes estrangeres, sabem qui sou, us mereixeu que us violin.

Quan l’Observatori de la Discriminació faci el proper informe, amb fets de 2025, pot començar per registrar aquest cas.

La entrada En suport a les companyes de Teatro sin Papeles se publicó primero en El Triangle.

Considerem, tant el document com el posicionament que defensa, totalment contraris a la protecció de la dignitat i la integritat de les dones i els nadons gestats per mitjà d’aquesta pràctica degradant basada en una aplicació inhumana de la tecnologia, a les antípodes de l’ètica d’una societat igualitària.

Només amb la voluntat d’aprovar un document com el que ha vist la llum es pot crear un grup de treball integrat per persones que s’han mostrat públicament favorables a legalitzar aquest tipus d’explotació reproductiva; així s’entén que el document no se centri en analitzar realment l’impacte de la mal anomenada “gestació subrogada” sobre les dones i els nadons, sinó en blanquejar una pràctica infame basada en la mercantilització i l’explotació de la capacitat reproductiva de les dones i en el tràfic d’éssers humans.

El document apel·la a la lliure elecció de les dones que vulguin fer de ventre de lloguer. En un món desigual, en el qual la precarietat i la pobresa estan absolutament feminitzades, parlar de lliure elecció en el cas de les dones que es veuen abocades a posar el seu cos i la seva salut física i psíquica al servei del mercat de la vida com a últim recurs per alimentar la seva família és abraçar el mite neoliberal que li dona cobertura ideològica.

Els ventres de lloguer conculquen els drets humans bàsics i situen desitjos individuals i interessos econòmics de les empreses per sobre dels drets humans de dones i nadons. Aquest informe deshumanitza tant la mare com el nadó. La dona no és tinguda en compte com a subjecte en si mateixa, sinó com un mer vehicle per accedir a l’objecte de desig dels compradors: els nadons. Es deshumanitzen els vincles maternofilials i la dona es dissocia no només del seu propi cos, sinó també del seu propi fill.

De fet, és clamorós haver ignorat la menció a l’informe dels riscos a què estan sotmeses les dones: no és “només” un embaràs, és una “ovodonació” d’una dona i la implantació d’un embrió en una altra dona. No són només riscos físics, són riscos psicològics. Addueixen l’elevat cost dels ventres de lloguer a l’estranger per justificar la seva posició favorable, i rematen l’argumentació dient que, ja que no es pot acabar amb aquesta pràctica a l’estranger, el millor és regular-la a Espanya.

Regular-la en un hipotètic model altruista on les dones són les altruistes i l’estat proporciona tots els recursos sanitaris, sobrecarregant encara més el sistema nacional de salut i desviant recursos a satisfer desitjos privats en comptes de destinar-los a necessitats mèdiques reals. Ser mare o pare no és un dret i apel·lar aquí a l’art. 16 de la Declaració Universal dels Drets Humans és pur cinisme.

Queda per saber qui assumiria “la justa compensació” a la dona sotmesa a explotació reproductiva ni quina compensació fora lògica si es tractés, com diuen, d’un acte altruista. Finalment, sorprenen i indignen els motius considerats pel CBC per justificar la seva posició: “riscos psicosocials i biològics” dels compradors o “motivacions personals”.

Això vol dir que, en realitat, qualsevol motiu pot avalar els explotadors de dones i traficants de criatures, una mostra palmària de classisme, en tots els casos, i del que podríem anomenar gaipatriarcat , en el cas de parelles d’homes que volen tenir descendència genètica negant l’existència de mares a les criatures gestades per contracte.

Les feministes impugnem la totalitat d’aquest informe i demanem al govern la destitució dels membres del Comitè de Bioètica. Primer, perquè no protegeix ni les dones ni les criatures de les implicacions més greus de la mercantilització de la vida a Catalunya. Però, sobretot, perquè sis dels deu signants de l’informe avalat pel Comitè tenen obvis conflictes d’interessos com a professionals i assessors en empreses i fundacions vinculades al negoci de l’explotació reproductiva.

Fa uns anys, Victoria Camps, catedràtica d’ètica i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, deia en una entrevista concedida a un diari de tirada nacional: “L’ètica no és una col·lecció de normes, és una sensibilitat”. Quina és, ara, la sensibilitat del Comitè de Bioètica de Catalunya? Necessitem urgentment un Comitè de Bioètica que protegeixi els Drets Humans, no el mercat de la vida.

(Aquest article el firmen Elena Escobar, Carme Abellán, María De la Coba, Mª Xosé González, Isabel Pérez-Molina i Silvia Carrasco, de Feministes de Catalunya)

La entrada Per un Comitè de Bioètica que protegeixi els Drets Humans, no el mercat de la vida se publicó primero en El Triangle.

Per primer cop a Barcelona, enguany les feministes radicals surten als carrers en una manifestació pròpia que es desmarca definitivament de les convocatòries oficials, com ja passa des de fa anys a ciutats com Madrid. Denuncien que la convocatòria oficial pretén fer passar per feministes ideologies masclistes i neoliberals que blanquegen l’explotació sexual de les dones a la prostitución com una “lliure elecció”, i que posen en perill les dones en permetre l’entrada d’homes als espais separats per sexe, com ara les presons o els esports, convertint les lleis d’igualtat en paper mullat.

La convocatòria va a càrrec de la Coordinadora 8M Moviment Feminista de Barcelona, de recent creació i que ja inclou més d’una vintena d’organitzacions de tot el territori, una llista oberta que va creixent amb noves adhesions. Aquesta convocatòria alternativa a la manifestació oficial ja es va començar a gestar el 8 de març de l’any passat, en una concentració que va omplir la plaça Sant Jaume de gom a gom.

Entre les associacions i entitats feministes de la Coordinadora 8M de Barcelona més conegudes hi ha Feministes de Catalunya, partits feministes com Feministas al Congreso-PFAC i Partido Feminista de España-PFE, i sindicats com CNT Barcelona i CATAC-CTS. La Coordinadora també agrupa una multitud de col·lectius de dones de Barcelona, del Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, el Garraf, el Maresme, el Baix Camp, etc., així com entitats d’àmbit estatal com Docents Feministes per la Coeducació, Somos Ellas (el col·lectiu de dones que denuncien els feminicidis vestides de blanc), LGB estatal, i d’àmbit internacional com Women’s Declaration International.

La manifestació centra les seves reivindicacions en qüestions candents de l’agenda feminista, com ara un recompte real de víctimes de la violència masclista i una major protecció per a elles, la lluita contra la violència sexual i la pornografia, o la prohibició de l’explotació reproductiva i el tràfic de criatures gestades per “ventres de lloguer”. Contràriament a la manifestació oficial, la manifestació feminista considera la prostitució com la forma més greu i sistemàtica d’explotació i violència sexual, que lamentablement lideren Catalunya i Barcelona, i en reclama l’abolició amb una llei que persegueixi proxenetes i puteros i protegeixi les dones. La manifestació també abasta altres qüestions, com acabar amb la desigualtat salarial i la precarietat laboral de les dones i impedir la participació dels homes als esports de les dones derogant les lleis que falsegen el sexe. Finalment, denuncien la persistència d’una justícia patriarcal, que desprotegeix les mares i posa en risc les criatures davant dels pares maltractadors.

La Manifestació sortirà a les 18.00 h de la plaça Catalunya, seguirà pel carrer Fontanella, la Via Laietana i el carrer Jaume I per acabar a la plaça Sant Jaume amb la lectura del manifest i diverses actuacions. Entre les participants més conegudes, hi haurà les activistes i supervivents del sistema prostitucional Amelia Tiganus, Kamila Ferreira i Vanesa Silva, l’escriptora feminista Coral Herrera, i moltes d’altres, a més d’una representació de les feministes franceses Amazones d’Avignon, que han mobilitzant el suport internacional a Gisèle Pélicot, a qui també es retrà homenatge.

El 8 de març és el dia més important de la lluita històrica pels drets de les dones, per reivindicar l’agenda feminista.

La entrada Aquest 8 de març, totes a Plaça Catalunya! se publicó primero en El Triangle.

Tenim un munt d’exemples: a l’economia, la política, l’esport, al món de la cultura, i a tots els àmbits de la societat. No avancem en les reivindicacions més essencials, com acabar amb la bretxa salarial, de manera que encara ens cal reclamar “igual salari per igual treball”, una desigualtat que acaba repercutint en nivells de pobresa més alts i en pensions de jubilació més baixes. Les dones cobrem un 20% menys que els homes per feines similars i, en canvi, som les dones les que tenim cura en solitari del 80% de les llars més precàries, dels infants i de les persones dependents. A més, les dones tenim nivells de formació més alts, especialment les dones joves i, en canvi, els sectors laborals més feminitzats tenen els salaris més baixos. Sense tanta formació, els homes cobren més.

La violència contra les dones s’emporta cada any més de 100 víctimes mortals, i cada vegada més criatures. Però els jutges continuen donant custòdies compartides a homes maltractadors de les mares i a Catalunya només es concedeixen la meitat de les ordres de protecció necessàries, mentre es gasten els diners del Pacte d’Estat contra la Violència Masclista en coses que no hi tenen res a veure. Les agressions sexuals s’han disparat més del 40% i es diu a les dones que denunciïn, però després no es posen els mitjans per protegir-les, mentre creix el negacionisme de la violència entre els nois joves -també entre moltes noies- sense programes seriosos de sensibilització i prevenció.

Es podria al·legar que contra tot això no s’hi pot fer massa, o bé que son canvis socials i culturals molt lents i que tot arribarà. Però no és així: anem enrere. I si parlem de lleis, el panorama és desolador. Aquests dies hem assistit estupefactes a dos espectacles indignants.  El Parlament Europeu per fi ha aprovat una directiva per lluitar contra la violència masclista però ha deixat fora la violació! El motiu ens deixa sense paraules: els europarlamentaris no s’han posat d’acord sobre què és el “consentiment”!  I hem vist com al Congrés dels Diputats sí que s’han posat d’acord sense problemes els partits catòlics i de dretes i els que s’autoanomenen d’esquerres -una esquerra cada dia més difícil de reconèixer- per votar contra una mínima modificació del codi penal que, tot i ser insuficient, hauria permès avançar en la persecució dels proxenetes, els que s’enriqueixen prostituint dones pobres al tercer país del món amb més explotació sexual (cal dir que si la proposta hagués estat seriosa, el PSOE hauria intentat pactar-la abans de portar-la al Congrés i menys enmig d’una campanya electoral). Les excuses, de vergonya aliena: que si es deixaria sense ingressos les dones, que si la culpa és de la llei d’estrangeria, que si les “treballadores sexuals” hi estan en contra… I mireu, no, gràcies, les dones no volem tenir dret a ser violades per diners.

A més de veure com els famosos governs “més feministes de la història”, que sort que eren “dels nostres”, a més de no avançar en l’abolició de la prostitució i la prohibició dels infames ventres de lloguer que es promocionen impunement amb el suport d’ajuntaments i universitats tot i ser formalment il·legals, ara ens han esborrat del mapa com a dones a les lleis. Qualsevol home mediocre pot arrabassar premis esportius i cinematogràfics, ocupar quotes reservades a les dones, entrar impunement als espais protegits -com ara tots els banys de dones, inclosos els dels centres educatius-, obligar les recluses a compartir cel·la amb agressors sexuals que ara es declaren dones, i tergiversar totes les estadístiques per saber si avancem en igualtat. I si discrepem i protestem, ens pot caure una multa sense judici. És a dir, ens han imposat idees anticientífiques que només serveixen per enriquir un negoci mèdic i farmacèutic d’escala global basat en idees contràries a la ciència i al sentit comú.

La recerca sobre la qüestió trans i les nefastes conseqüències per la salut física i mental d’infants i adolescents, especialment per les noies (que representen un 75% dels casos), es vol mantenir oculta o se’ns boicoteja quan les investigadores feministes la volem donar a conèixer. I això tenint en compte que altres països europeus ja estan fent marxa enrere i la mateixa Organització Mundial de Salut s’acaba de pronunciar contra l’hormonació i la mutilació de menors que rebutgen el seu cos sexuat.

Les feministes fa temps que estem alertant del què està passant, però els mitjans de comunicació de masses que arriben a la majoria de la població no n’informen ni ens donen veu. I els partits que diuen defensar-nos estan legislant contra nosaltres, encara que tinguin el feminisme a la boca contínuament. És per això que ens hem organitzat i que aquestes eleccions europees comptem amb una candidatura feminista, progressista de debò, la única de la Unió Europea. Això tampoc no ha estat notícia als grans mitjans i per això he escrit aquest article per la premsa local. Per explicar-vos algunes de les moltes raons que han portant aquesta ciutadana sabadellenca a incorporar-se a la candidatura Feministas al Congreso a les eleccions del proper 9 de juny, amb l’esperança que puguem avançar i revertir tot aquest retrocés des de les institucions europees.

La entrada Raons per votar feminisme de debò el 9 de juny se publicó primero en El Triangle.