L’assemblea ficció promoguda per Joan Laporta aquest diumenge va deixar per a la història moments que, amb el temps, tindran una segona vida, especialment en l’àmbit financer i econòmic. Laporta va recórrer, com sempre, a tot el seu arsenal mediàtic i a la seva teatral oratòria, no adreçats als pocs i dòcils socis presents a l’auditori ni als pocs connectats, sinó a la producció de titulars i talls audiovisuals amb la finalitat de dominar el relat periodístic i deixar un rastre mediàtic centrat principalment en dos objectius. D’una banda, subratllar la recuperació econòmica en aquests quatre anys de mandat (engany de calibre) i, d’una altra, esquinçar, i fins i tot insultar, els socis que legítimament i democràticament –no per a Laporta– eleven la seva crítica a la gestió de l’actual directiva i aspiren a lluitar electoralment en les pròximes eleccions. Res de nou.
El president, en un d’aquests moments seus levítics i de pura alienació intel·lectual –premeditada, malaltissa i addictiva– no només va repetir el conte de la recuperació econòmica davant l’assemblea. La va argumentar a partir de resultats ordinaris positius en els dos darrers exercicis (2023-24 i 2024-25) i la seguretat que al final de l’actual (2025-26) “completarem tres tancaments seguits amb beneficis”. Res més lluny de la realitat auditada i presentada.
Tot i que els números estan clarament impresos a les memòries, amb 230 milions de dèficit acumulat en el mandat, amb les pèrdues ampliades i manipulades de l’any passat, de 91 milions a 180 milions en una reformulació fraudulenta i clandestina -oculta als socis també a l’assemblea-, més l’afegit de 17 milions de pèrdues de l’últim exercici a aquesta proclamada “recuperació” que abandera Laporta, els socis igualment semblen entendre, celebrar i aplaudir la gestió econòmica. No els afecta, o això sembla, haver augmentat els fons propis en més de 150 milions negatius en només dos anys, els dos últims.
L’aprovació feliç de la liquidació a l’assemblea no ha estat un altre exercici de taumatúrgia laportista, ja que cap truc comptable pot tapar-li les vergonyes ni les esquinçades dels balanços. Es tracta d’una condició adquirida de la nova massa social blaugrana, immune al saqueig, l’engany, l’abús i la presa de pèl permanent per part de la seva junta directiva.
Només cal recordar el conte que el tresorer, Ferran Olivé, va explicar als socis l’any passat a l’assemblea ordinària per convèncer-los que l’auditor, Grant Thornton, no tenia raó a incloure una excepció en el seu informe sobre el deteriorament de Barça Vision, de zero euros a parer seu. Per contra, Olivé i el mateix Laporta van defensar el seu valor en llibres de 208 milions.
El president va destacar públicament el potencial de Barça Vision, presentant-lo com una futura “mina d’or” i assegurant que “aviat serà una de les principals fonts d’ingressos del club. Això és un negoci tecnològic molt difícil de valorar. Estem tranquils i ben aviat generarà beneficis”. El seu còmplice habitual des del faristol d’assemblea, Ferran Olivé, va oferir més detalls i justificacions: “El club –va dir– està negociant l’entrada de dos nous inversors, que estan en due diligence i un d’ells sense cotitzar”, remarcant que la recent inversió (d’Aramark) es va fer “tenint en compte la taxació actual de la filial digital. Esperem –va afegir– tancar almenys una d’aquestes operacions abans del gener per poder mantenir el valor de la societat i alleujar la pressió comptable i financera que suposa la manca de cobrament dels anteriors compradors d’accions”.
El final de la pel·lícula ha condemnat la directiva de Laporta, tot i la condescendència, laxitud i més que generosa predisposició de l’auditor actual, Crowe, després de l’acomiadament fulminant de Grant Thornton a causa d’aquesta desavinença, a assumir un deteriorament del valor de Barça Vision de 113 milions, establint la seva supervivència en llibres en 95 milions, i això gràcies a una malifeta accionarial que el mateix Olivé tampoc va saber explicar ni admetre.
A partir d’aquesta credibilitat negativa del tresorer i del mateix Laporta, d’idèntic calibre als números vermells patrimonials (-153 milions), veritablement alarmants, convé deixar a criteri i decisió personal dels socis del Barça fer aquest acte de fe sobre les seves promeses i bravates.
La més inquietant la va propiciar el mateix Joan Laporta en proclamar la seva junta, igual que quan va dir allò de “jo renovo Messi amb una barbacoa”, com “l’única que pot evitar la conversió del Barça en una SA”. Aplicant l’incompliment reiterat i el desenllaç contrari de totes les seves promeses és una afirmació que sona a inquietant amenaça.
De segur que no ho voldrà evitar dimitint a temps.
Laporta envalentir-se i va passar a l’insult anomenant “setciències” i “mestretites” (sense traducció directa, tot i que intencionadament volent burlar-se dels niñatos d’ESADE, com fa en privat) als seus opositors amb aquest perfil financer d’alta gamma tipus Víctor Font, Marc Ciria o Joan Camprubí. “Aquesta junta que presideixo som els garants que el club sempre sigui propietat dels seus socis i sòcies; encara més, som els únics garants. Davant dels que parlen de gestió, aquells que s’enorgulleixen que el Barça és una empresa… aquests setciències, mestretites que donen lliçons… Alerta i ben lluny!”, va dir.
Víctor Font, sempre desorientat, li va respondre desafiant-lo a “dir noms”.
La conclusió és que per salvar el Barça del col·lapse econòmic que podria –i, de fet, així està previst i pactat amb Goldman Sachs– forçar un intercanvi de la propietat i del control del club a canvi de deute, ara mateix no es pot comptar amb el soci ni amb les urnes. O bé els aspirants, si de veritat estimen el club, van als jutjats o Laporta complirà la seva amenaça de salvar-lo ell.
