De l’última assemblea del Barça, més telemàtica i fosca que mai, gairebé no se n’ha parlat, i encara menys s’ha explicat als socis les conseqüències d’haver desvinculat dels estats financers del FC Barcelona el fons de titulització Espai Barça. Un moviment que, bàsicament, respon a la voluntat de la junta de Joan Laporta de petrolejar el balanç de tal manera que no reflecteixi, ni en el passat ni en el present ni tampoc en el futur, l’impacte terrible d’un préstec de 1.500 milions que, amb els seus interessos inclosos, ascendirà fins als 3.000 milions, susceptibles d’augmentar si es dona el cas, força probable, d’alguna mena de renegociació abans del seu venciment definitiu el 2050. Per ara, el Barça pagarà gairebé 700 milions només d’interessos abans que el 2032 aboni la primera quota de devolució del capital.

Com se sap, Espai Barça, Fons de Titulització és un instrument de finançament, un supercrèdit negociat per Goldman Sachs amb una vintena d’inversors que, sens dubte, s’han assegurat de recuperar amb escreix l’avançament dels diners (1.500 milions) amb un rèdit de 1.500 milions. Un negoci rodó.

En el tancament de l’exercici 2024-25, l’auditor, Crowe, ha cregut convenient, i estimant les respostes i valoracions de la directiva, que “la documentació relativa al fons de titulització no ha de formar part dels estats financers consolidats (ni en aquest tancament comptable ni en els anteriors des de la seva constitució)”. Principalment, desapareixen del balanç l’estimació correcta del deute, la quantificació dels interessos i la probabilitat d’incompliment dels covenants.

Per exemple, a 30 de juny passat el Barça mantenia un deute a llarg termini amb el fons de titulització per import de 891 milions (974 milions de costos acumulats) i 16 milions d’interessos a pagar a curt, independentment dels gairebé 100 milions d’interessos que s’han de fer efectius entre el desembre del 2025 i el 2026.

L’esborrament d’aquesta gran operació creditícia afectarà els anys vinents, reflectint-se únicament en el balanç del FC Barcelona el seu impacte en el compte dels resultats financers. Més misteris i confusió. Crowe ha “reexpressat els saldos” als comptes, cosa que ha significat, de moment, una disminució de l’actiu i passiu blaugrana de 628,9 milions a 30 de juny del 2024.

A efectes patrimonials, la maniobra de desconsolidació implica que el club no respon amb la totalitat dels seus actius presents (ni el mateix estadi, ni els seus immobles, ni els seus drets esportius, etc.) davant dels creditors del fons de titulització. El fons s’alimenta contractualment dels drets de cobrament cedits a futur (taquilla, museu, hospitality, tours, llotges VIP, etc.), i només aquests fluxos donen suport al deute. Si aquests ingressos no són suficients, el club no té l’obligació de respondre amb altres béns. Això significa una protecció del patrimoni tradicional del FC Barcelona davant impagaments futurs, una interpretació positiva si no fos perquè, a canvi, suposa hipotecar gran part de les seves rendes potencials futures per al pagament de la devolució del préstec.

Financerament, desvincular el fons del balanç implica reduir el nivell de deute aparent del club, ja que els 1.500 milions compromesos per a les obres no figuren com a deute ordinari, sinó que queden exempts dels indicadors d’endeutament tradicionals del club. Això pot millorar ràtios davant auditors, UEFA, LaLiga, proveïdors i entitats de crèdit, almenys formalment, tot i que a efectes reals el compromís continua existint i la possibilitat de refinançar en el futur dependrà de la capacitat de l’Espai Barça per generar rendiments superiors als interessos pactats. Aquests interessos són elevats, encara més després del refinançament acordat el passat mes de juny amb Goldman Sachs per ajornar fins a 2032 la primera quota, de més de 400 milions, prevista inicialment per al 2028.

Des de la perspectiva econòmica, suposa que, mentre s’obté liquiditat immediata per construir l’estadi sense empenyorar els actius socials actuals, bona part dels beneficis generats per l’explotació de l’Spotify reformat en les pròximes dècades no seran per al club, sinó que serviran prioritàriament per retornar capital i interessos als inversors i bonistes del fons. Aquest disseny permet que el club mantingui el seu model associatiu i eviti el risc de fallida tècnica per no poder pagar, però a canvi compromet l’autonomia econòmica, ja que durant anys bona part dels ingressos extraordinaris de l’Espai Barça estaran compromesos i no es podran destinar lliurement a reforçar la resta de l’activitat esportiva (fitxatges del primer equip) o social, que és precisament el que Laporta va deixar molt clar que no passaria.

Ja és sabut, per altra banda, que Goldman Sachs ja ha decidit congelar fins a nou avís els ingressos d’explotació de l’estadi d’aquesta temporada més enllà dels 75 milions que ja es quedarà, com a mínim, a partir de la reobertura de l’Spotify per garantir l’amortització del préstec, de moment, en forma d’interès corresponent a l’ajornament del principal fins d’aquí a set anys.

La entrada La maniobra Crowe ‘petroleja’ el balanç de Laporta a costa de més hipoteques se publicó primero en El Triangle.

En l’entorn de Lamine Yamal s’ha fet viral, defensivament, una expressió que el propi pare del jugador, Mounir, ha popularitzat i utilitzat contra les crítiques al seu fill per una exposició pública que comença a passar-li factura. “Lamine Yamal, per a bé i per a mal”, resa aquesta mena de proclama, que no argument, per a fer callar aquells que retreuen al davanter del Barça el seu rol massa protagonista a les xarxes socials. Un univers en què, com és lògic, s’ha convertit en el nou rei per la seva connexió i sintonia espontànies amb el sector més jove de la societat i majoritàriament usuari.

Aquesta setmana, Lamine Yamal s’ha topat de cara, i es pot dir que de manera força desagradable, amb una realitat que difícilment concilia ambdós mons, el més analògic i més clàssic del futbol, amb les seves pròpies i inalterables lleis i normes no escrites, i el digital, en què regna sense massa esforç, on resulta més digerible pujar un vídeo del passeig en helicòpter amb la seva xicota. I, fins i tot, vestir-se de gàngster per a la seva festa dels 18 anys, que combinar la superficialitat i frivolitat del llenguatge youtuber amb la passió crispada del clima que envolta un clàssic.

La broma, o no, de creuar amb Ibai Llanos un parell de comentaris sobre la rivalitat Madrid-Barça el va portar a afirmar que “el Madrid roba i es queixa”, frase que, per molt context que ho pugui justificar, no va deixar ningú indiferent i menys el madridisme, que el va rebre d’ungles al Bernabéu, i que, finalment, va desembocar en un lleig altercat d’empentes i mal rotllo entre els jugadors en acabar el partit.

Sense entrar en massa consideracions, més enllà que un futbolista ha de sentir –no només verbalitzar-ho– el màxim respecte per qualsevol rival i promoure sempre una actitud esportiva i companyonia amb la qual donar exemple als nens i joves, el final de la pel·lícula ha estat la intervenció de la mateixa directiva de Joan Laporta –tard i malament– prohibint a Lamine Yamal participar dimarts passat en un esdeveniment comercial d’OPPO, marca de la qual és ambaixador, que llançava el seu nou mòbil, el Find X9 Series. L’acte previst consistia en el repte d’influencers com Iris Miquel, David Suárez i Alex Ortega de fer la millor foto del crac blaugrana amb el nou smartphone d’OPPO per a les seves stories d’Instagram.

El jugador va acceptar, no se sap si de bon grat o amb cert malestar i disgust –o potser ressentiment en el futur– perdre’s aquest negoci per imposició de la directiva, ara sí temorosa que Lamine Yamal la pogués vessar encara més després de la derrota a Madrid, qui sap si plorant, queixant-se i arrossegat públicament a un escenari de risc i de vulnerabilitat desconegut per a ell, en què el seu perfil d’estrella de les xarxes i carisma mediàtic supera –momentàniament, és clar– el del millor i més valorat jugador del món actualment.

I tot, a l’origen, per culpa d’haver fet cas i deixar-se empènyer per Gerard Piqué al món ja una mica decadent de la Kings League. L’exdefensa del Barça va poder convèncer Lamine Yamal perquè presidís el seu propi equip –La Capital, integrat pel seu entorn més proper d’amics de la seva edat i de màxima confiança– i l’enfrontés al Porcinos d’Ibai Llanos. Com que hi ha més espectacle que futbol a la Kings League, un dels principals atractius és la prèvia amb els presidents i el pique entre ells, com va passar abans del clàssic, quan Ibai Llanos li va preguntar si el partit entre ambdós no era la prèvia del clàssic, si no era equivalent al Madrid-Barça de diumenge en versió Kings League.

Era una trampa no del tot amb mala intenció, però trampa al capdavall, en què Lamine Yamal va caure de quatre potes, en part fruit de la ingenuïtat pròpia de la seva edat i en part, com sabien Piqué i Llanos perfectament, per aquest punt de sobrat i de tarannà una mica fatxenda i audaç del davanter de Rocafonda, el barri dur al qual ell mateix atribueix el fet d’haver-se format més fornit i valent que si hagués crescut en un altre amb menys risc de marginalitat.

La Kings League no era, ni serà, un negoci per a Lamine Yamal, que tot just s’ha comprat, per 11 milions, la casa on Piqué i Shakira van acabar tirant-se els plats pel cap després de tenir dos fills. Gerard Piqué, de ben segur, l’ha convençut de la bona imatge i repercussió afegida a la seva enorme popularitat si s’unia al circ de la Kings League, pel qual ha acabat pagant un preu massa alt.

A Lamine Yamal, amb la seva part de culpa per no saber mesurar ni les paraules ni la transcendència real fora del Matrix digital de les xarxes, el van embolicar entre tots en un circ per al qual encara no està preparat, per més que l’any passat els enfrontaments amb el Reial Madrid li sortissin rodons a ell i a l’equip.

Haurà après, si més no, que en la voràgine mediàtica de les xarxes només compta el present, que la temporada passada és pura història i que faria bé de triar millor les seves companyies, ja que ja acumula massa friccions i tensions en molt poc temps –totes alienes a la seva condició de crac al camp– amb el seu entrenador, amb el mateix club per desatenció de funcions institucionals, amb la selecció per jugar a ser més egoista del que toca, i ara amb un madridisme de milions de fans que deixarà de consumir, com feia fins ara, el marxandatge personal de Lamine Yamal, com els mòbils d’OPPO o les samarretes de la selecció.

Lamine necessita ajuda, ara més que mai, si pot ser que no sigui de la mà del president blaugrana, Joan Laporta, que s’hauria apuntat el primer a la seva festa de gàngster, ni tampoc de Gerard Piqué, també massa llest i més apalancat en els seus negocis que no pas en vetllar pels interessos del Barça, per deixar en les seves mans la immadura personalitat de Lamine Yamal, més que evident i retroalimentada pel seu propi i indissimulat ego.

Per desgràcia per al Barça, un entorn personal desastrós se l’ha emportat fora de qualsevol possibilitat de control del club, que ara ha començat a contraatacar a base de càstigs i de futures mesures repressives. Potser o bé sigui tard o no sigui el camí més intel·ligent. Laporta s’ho juga també tot o res amb Lamine Yamal.

La entrada Laporta castiga Lamine Yamal tard i malament després del seu trist paper al clàssic se publicó primero en El Triangle.

Sorprenentment, la ràtio de la massa salarial del Barça de Joan Laporta és òptima en relació amb la columna de despeses, del 55,4% la temporada 2024-25. Notable. El mèrit, per desgràcia pel FC Barcelona, no està associat ni de bon tros a la gestió del president que, si depengués d’ell, hauria elevat aquest percentatge per sobre del cent per cent. Ha estat LaLiga, des de l’estiu del 2022, quan va percebre que hi havia un doble fons trampós en les palanques de Barça Studio i de Sixth Street, qui el va obligar a signar un pla de tresoreria estricte i rigorós que des de llavors ha convertit cada estiu laportista en un infern a l’hora de les inscripcions.

Tal és el descontrol de la despesa en els comptes del Barça de Laporta que, tot i aquesta ràtio excel·lent, no només els comptes no quadren i no donen beneficis, sinó que en les dues últimes temporades s’ha incrementat el patrimoni net del club en 152 milions negatius i s’han acumulat 230 milions de pèrdues durant el mandat.

Les dues dades que més mal provoquen a la mala reputació financera del Barça són, d’una banda, que amb només un 55,4% de nòmina esportiva, el balanç no reflecteix beneficis reals des de fa cinc temporades. No té cap explicació si no és perquè la compulsió temerària, irresponsable i sospitosa en la despesa —en el que sigui— arriba a cotes sense precedents en la història del Barça.

D’altra banda, una reflexió encara més demolidora: contra 994 milions d’ingressos de múscul exhibits en l’última temporada i un cost salarial de 534 milions entre fitxes i amortitzacions, LaLiga ha reduït el seu fair play financer en 181 milions en relació amb el febrer passat. En la pràctica, el Barça de Laporta només té capacitat i recursos econòmics per pagar 351 milions de nòmines quan el cost és de 532 milions. Per culpa d’aquest excés crònic, LaLiga no ha pogut tramitar els fitxatges ni les renovacions i ampliacions de contracte amb normalitat.

La plantilla de Hansi Flick està avui inscrita gràcies a les vendes de jugadors —herència de Josep Maria Bartomeu— per 40 milions, igualment insuficients, gràcies als 12 milions d’avals que ha hagut de dipositar la junta contra les seves pròpies butxaques, gràcies també a la lesió de Ter Stegen, i, finalment, gràcies a cessions més que desproporcionades i a un laberint de renovacions i ampliacions de contracte —engrunes per avui i fam per al futur— amb l’únic objectiu de reduir les fitxes aquesta temporada i anar acumulant la major part dels contractes per a més endavant.

Un altre tret d’aquesta barbàrie laportista apareix contingut i enigmàtic en les columnes que conformen la resta de les factures, com els salaris no esportius (76 milions), les despeses de gestió (282 milions) i les altres despeses (73), sumant 431 milions. Una xifra que es pot considerar com una altra inexplicable plusmarca de Laporta, la segona més elevada dels 125 anys d’història del Barça, només superada (519 milions) en el tancament 2020-21, quan el genial i també irrepetible trident Laporta-Reverter-Romeu va acumular al deure els 200 milions de l’impacte de la pandèmia i 250 milions addicionals de pèrdues fictícies i forçades a còpia d’amortitzacions innecessàries i de provisions il·lusòries.

Per tant, sense concórrer circumstàncies excepcionals, només les directament vinculades als despropòsits de Laporta en la seva frustrada croada a la conquesta de l’1:1 en el fair play financer, la despesa no esportiva ha assolit un volum que convida a especular i alimentar totes les sospites.

A la memòria oficial presentada a l’assemblea el 19 d’octubre passat, els arguments de Laporta també sonen a presa de pèl. “Els salaris no esportius augmenten un 10% respecte a la temporada anterior per poder cobrir les necessitats del Club, especialment per cobrir l’increment de facturació derivat dels nous ingressos generats pel merchandising. Les despeses de gestió augmenten un +31% respecte de la temporada anterior a causa de l’increment significatiu dels ingressos ordinaris del Club, que comporten una sèrie de despeses associades per a la seva consecució, i més específicament als ingressos de merchandising, que han suposat un increment de despeses de gestió proper als 19 milions. El capítol d’altres despeses ha disminuït en 4 milions respecte a la temporada anterior a causa de diversos factors, entre els quals destaquen el menor import de deteriorament d’actius i menor import de provisions”, es va dir als socis.

Per més ridícul respecte a aquesta última anotació, la mateixa memòria recull el tripijoc intolerable i ocultat a l’assemblea consistent en haver reformulat el resultat de l’exercici anterior (2023-24) amb 89 milions de pèrdues derivades del deteriorament comptable de Barça Studios.

Un cinisme i una manipulació, per altra banda, tan habituals, que es corregeixen i augmenten de cara a la present temporada després d’haver aprovat un pressupost de despeses amb 565 milions de nòmina esportiva (amb el fair play financer novament excedit) i una ràtio excel·lent del 55,1%, però de nou amb un altre rècord de despesa no esportiva amb 454 milions (42,9%).

L’explicació oficial, sòrdida i lamentable, és la següent: “Les despeses de gestió s’incrementen en un 19% (+54 milions d’euros) per dos factors. D’una banda, el principal motiu, és que el primer equip de futbol masculí torna al nou Spotify Camp Nou, fet que comportarà unes despeses incrementals respecte a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. D’altra banda, també l’increment de despeses del negoci de merchandising derivat del seu increment d’ingressos queda reflectit en aquestes despeses de gestió”.

En volums, els ingressos pressupostats s’incrementen en 81 milions (8%) i les despeses, en 54 milions (6%), amb la previsió d’un superàvit de només 4 milions, que s’esfumarà ràpidament si el Barça guanya algun títol, com ha succeït en l’exercici anterior, reportant 24 milions de costos de més per les variables (primes i compromisos contractuals per títols).

La sensació és que entre la llum, l’aigua, els viatges i els contractes de personal fix discontinu dels diumenges, Laporta es gasta gairebé el que li costa la plantilla amb la diferència que LaLiga no li posa límits ni el controla. L’única conseqüència és que segueix sense poder fitxar els futbolistes que Flick li demana ni repartir les comissions habituals i creixents als seus amics Jorge Mendes i Pini Zahavi.

Sempre li quedarà Darren Dein.

La entrada Laporta estableix un altre rècord de despeses no esportives de la història se publicó primero en El Triangle.

Avui en dia és absolutament il·lusori i impossible que Joan Laporta, o sigui el Barça, torni a l’ECA com a membre actiu i de pes en l’associació més important dels clubs europeus i molt menys que es deixi caure en braços de la UEFA i del seu president, Aleksander Ceferin, en un gest que sí suposaria, de fet i definitivament, l’abandonament del club blaugrana d’aquest lobby de dos (Reial Madrid i Barça) que encara sosté amb una despesa de 4 milions per cap el quimèric projecte de la Superlliga.

Laporta mai farà aquest pas, almenys no en el format i les condicions anunciades per ell mateix a la tornada de la seva ressonant visita a la darrera reunió de l’ECA, a Roma, el passat 8 d’octubre, on ho havia disposat tot -mediàticament- perquè el món sencer el veiés abraçar-se amb Al-Khelaifi, líder de l’ECA i president del PSG. “Ahir vam tenir aquí un convidat especial, va ser present el president del Barcelona. Un amic de fa temps. A vegades els amics poden no estar d’acord amb nosaltres, tenir discrepàncies, però després es troba una solució. Vull agrair-li que hagi tornat a aquesta família”, va declarar Al-Khelaifi, avançant un moviment que Laporta, per la seva banda, només va insinuar.

“Com a Barcelona estem per la pacificació del futbol europeu, el que volem és que hi hagi un acord i tornem a la UEFA. És el que volen tots els clubs i en aquest sentit estem treballant”, va dir el president blaugrana fomentant la sensació, només aparent i falsa com tantes altres mentides tan pròpies del seu modus operandi, que la decisió de creuar aquella línia deixant enrere Florentino Pérez, i la seva bogeria, per recórrer amb els seus propis passos el camí invers cap a la UEFA, era ferma i estava presa des del moment en què va acceptar viatjar a Roma a la cimera de l’ECA.

Però Laporta només va voltar sobre el tauler, sense posar un peu a terra realment. Amb aquell moviment, la seva única pretensió va ser donar ales a una informació de Mundo Deportivo (4 d’octubre), venuda com a exclusiva, segons la qual “la UEFA, A22 (la companyia que representa la Superlliga) i emissaris dels clubs (FC Barcelona i Reial Madrid) han mantingut negociacions en absolut secret durant els darrers vuit mesos per intentar tancar un acord satisfactori per a totes les parts. De fet, han acostat posicions per a una evolució de l’actual Champions League que acontenti a tots els actors i així evitar que s’implementi un projecte rupturista. En aquesta línia es va expressar Laporta en una entrevista a Mundo Deportivo a finals de juliol. Ara, segons va poder saber aquest diari, ja hi ha una proposta final de pau de la Superlliga a UEFA amb dos punts molt importants: una plataforma global gratuïta d’emissió per TV dels partits i un format que replica l’actual Champions amb un canvi que ho faci més espectacular”.

La ‘SuperChampions’

Després de revelar que s’havien produït set reunions clandestines d’altíssim voltatge i transcendència, va resumir la proposta a punt de ser acceptada per la UEFA amb les seves grans novetats per a la nova ‘SuperChampions’: “en la fase lliga, els 18 primers equips del rànquing jugarien els seus 8 partits davant rivals d’aquest grup top, donant lloc a molts partits atractius cada jornada”.

Aquesta SúperChampions estaria disponible a la plataforma televisiva proposada per la Superlliga, UNIFY: gratuïta amb anuncis i Premium (de pagament) sense publicitat. La competició seguiria dient-se Champions League i aquest nou format entraria en vigor el 2027.

Induïts per aquesta revelació, després de l’abraçada de Laporta amb Al-Khelaifi i el to i el contingut equívocs de les declaracions de Laporta, la premsa catalana, un cop més, va empassar-se l’ham i va proclamar Laporta com el pare i la mare junts d’aquesta gran revolució de la Copa d’Europa, el líder i hàbil negociador que no només havia seduït i doblegat la resistència de Ceferin, de la UEFA i de la resta dels grans clubs europeus cap a l’acceptació d’un format transformat en base a una lligueta d’elit i, a més a més, imposar-ne l’emissió gratuïta en streaming. També li havia passat la mà per la cara a Florentino i l’havia deixat, com qui diu, a la cuneta i només aferrat com Don Quixot a la Superlliga impossible.

Aquests mateixos mitjans, en canvi, gairebé no es van fer ressò, al cap de sis dies, el 14 d’octubre passat, de l’anunci dels canvis reals, oficials i ja aprovats per totes les parts introduïts a la Champions League a partir de la temporada 2027-2028, que s’estrenarà amb un únic partit un dimarts al vespre amb el defensor del títol com a local, una iniciativa que forma part de les innovadores licitacions de drets per a les competicions masculines de clubs de la UEFA.

Els canvis els va donar a conèixer la UC3, companyia que engloba UEFA i clubs i que s’encarrega de l’explotació dels seus tornejos juntament amb la seva sòcia, Relevent Football Partners. Ambdues empreses han llançat el procés de licitació dels drets audiovisuals de les competicions masculines de clubs de la UEFA (UMCC) a partir de la temporada 2027-2028 i que han introduït diverses novetats.

La més destacada, per part de la UC3, se centra en una licitació simultània, la primera d’aquest tipus, als cinc principals mercats mediàtics d’Europa (França, Alemanya, Itàlia, Espanya i Regne Unit) per als UMCC, que agrupa Champions League, Europa League, Conference League, Supercopa europea, Youth League i Champions de Futbol Sala amb la finalitat de tancar acords més llargs, de quatre anys, “que reflecteixin l’evolució del mercat i s’alineïn amb altres propietats futbolístiques de primer nivell a tot Europa”.

La seva estratègia comercial introdueix nous enfocaments com un paquet global de primera elecció que ofereix els drets d’un partit per jornada de la Champions League de la UEFA, a més d’altres possibilitats en matèria de patrocini i llicències que creen una major alineació entre les marques i els socis mediàtics, alhora que es preserva el seu caràcter ‘premium’.

En cap cas, i per molts anys, la Champions League canviarà el seu format de competició respecte a l’actual i molt menys s’oferirà en streaming obert universalment. Ben al contrari, la nova societat d’explotació que integren UEFA i clubs amplia el ventall de la venda dels drets de TV per afinar-los, personalitzar-los i augmentar-ne els ingressos per aquesta via que continua sent la principal font de negoci i de grans beneficis per als clubs.

A efectes del mini món laportista en el gran concert del futbol europeu, l’únic que sembla més o menys cert és que Laporta ha complert, amb aquest viatge a Roma i el seu airejat canvi de rumb –només de paraula, ja que va anar al sopar de l’ECA, no a participar en les sessions de treball–, amb les exigències de Ceferin per mantenir-li, només per ara, la multa de 60 milions per infringir el fair play econòmic restringida a un primer pagament de 15 milions.

El president del FC Barcelona, en definitiva, no se n’ha sortit, ni pot, a menys que pagui els 300 milions de sanció de l’A22, la societat de la Superlliga, de l’espai de control i de submissió als desitjos i plans de Florentino. Ja ho va dir el mateix Laporta, que les relacions actuals amb el Reial Madrid “són les que són”, és a dir, de dependència i servitud. L’acte de valentia de trencar de veritat amb Florentino i tornar a l’ECA i a la UEFA, on per ara no pinta absolutament res, no s’ha atrevit a fer-lo, només a verbalitzar-lo i a escenificar-lo teatralment i mediàticament. Com sempre.

La entrada La UEFA i l’ECA tornen a deixar Laporta en ridícul per la Superlliga se publicó primero en El Triangle.

En la recent i encara aguda crisi econòmica del Barça de Joan Laporta, dos personatges destacats també han contribuït de manera decisiva a corregir i augmentar els disbarats de la presidència. I, com a conseqüència directa del seu col·laboracionisme, a consolidar el forat financer, creixent i no minvant, dels fons propis del club, situats ja en 153 milions negatius i unes pèrdues acumulades de 230 milions en el mandat. Xifres que parlen per si soles a tall de balanç nefast i decebedor.

Per aquesta mateixa raó sorprèn que tant Jaume Guardiola com Eduard Romeu hagin aparegut aquest mes a les vigílies de l’assemblea reclamant un protagonisme cínic, esquizofrènic i, fins i tot, bipolar en el cas més preocupant d’Eduard Romeu.

Jaume Guardiola es va guanyar el càrrec de president de la comissió estratègica estatutària del Barça —nomenat a dit per Laporta el març del 2021— a canvi d’utilitzar l’estela de poder que encara conservava de la seva etapa prèvia a la jubilació com a CEO del Banc de Sabadell per donar forma i fer els ulls grossos —l’entitat— en la confecció i presentació dels avals que Laporta no tenia per poder ser proclamat president. Guardiola només buscava continuar fent carrera i aspirar, com després es va demostrar, a la presidència del Cercle d’Economia, i el que pogués sorgir en l’entorn mediàtic del món financer del país.

A l’assemblea del 2021, en què Laporta, cec d’ira i de ressentiment, va carregar als fràgils comptes de la pandèmia 200 milions més de pèrdues completament gratuïtes, temeràries i de la manera més irresponsable coneguda, tant Jaume Guardiola com el CEO Ferran Reverter i el vicepresident econòmic Eduard Romeu van donar, complaents, el seu vistiplau, demanant als socis aprovar i recolzar amb el seu vot l’enfonsament del club en el pitjor pou de la història. I ambdós, també, van donar suport a Laporta un any més tard, a l’assemblea del 2022, a la necessitat peremptòria i dramàtica de revertir els 451 milions en vermell del patrimoni (Laporta l’havia heretat amb 35 positius de Josep Maria Bartomeu) a còpia de palanques. Aquella solució, si en un primer moment semblava desfer i apedaçar aquella desgraciada i negligent estratègia, amb el pas del temps ha resultat encara més nociva per a una presidència que des de llavors —fa ja tres anys— no ha pogut inscriure ni un sol futbolista amb els seus propis fair play i capacitat financers. La llista d’enganys, trucs, avals i operacions indecents de cada estiu és novel·lesca i interminable, incloses les renúncies de diversos jugadors com Messi o Nico Williams, que al final, davant la manca de garanties de poder ser inscrits, van preferir renunciar a temps.

Jaume Guardiola, que acaba d’enrolar-se a la pausada i desorientada nau electoral de Víctor Font, no ha dubtat ara a posar-hi cara dura i poca vergonya a l’hora de criticar i ressaltar els greus dèficits de l’estructura financera blaugrana de la qual ell mateix va ser directament còmplice i responsable actiu.

En les seves aparicions davant l’assemblea quan va ser president de la comissió econòmica va recomanar a la junta de Laporta seguir tres directrius principals: restablir el patrimoni net, assegurar un EBITDA positiu i reduir el deute. I la seva conclusió va ser que després de les operacions de cessió de drets audiovisuals (palanques), es va revertir el patrimoni net negatiu i es va aconseguir passar a resultats positius, reconeixent que s’havia aconseguit reduir el deute i consolidar el canvi en les xifres d’ingressos.

Pocs dies abans de l’última assemblea del passat 10 d’octubre, per contra, s’afanyava a escriure a La Vanguardia que “el club no ha acabat de sortir de la situació greu en què es trobava a l’inici del mandat. Exemples: durant el mandat les pèrdues acumulades són de 230 milions, el club té uns fons propis negatius de 152 milions i el deute net s’ha corregit poc i és de 914 milions (sense incloure l’Espai Barça i comptat com es feia quan es va instaurar l’article 67 dels Estatuts, que era una mesura d’autocontrol)”. Cal dir que ell mateix va votar llavors, el 2021, a favor de deixar sense efecte l’única eina estatutària de control econòmic a la directiva en un gest encara més neci i frívol, donada la seva experiència i coneixements en la matèria.

En l’article va repassar punt per punt els nombrosos aspectes negres de l’informe d’auditoria denunciant maniobres comptables impresentables i manca de transparència que, segons va escriure, “hauria de ser un requisit indispensable de la gestió i del respecte als socis”. Ho diu qui conscientment va validar davant els socis càrregues de pèrdues inventades per centenars de milions i va atorgar a Laporta el mèrit d’aportar 1.000 milions en palanques, sabent que més de la meitat eren una faula.

Per la seva banda, Eduard Romeu va deixar també per a la posteritat el seu propi manifest de la immoralitat i manca d’ètica al diari Sport, capçalera laportista també per excel·lència que no va dubtar a aplanar-li a Laporta el camí cap al segon tancament consecutiu amb pèrdues, el cinquè si no es comptabilitzen les palanques. Romeu, en defensa de Laporta i des de la seva dimissió covarda quan va témer aparèixer i ser caçat en alguna de les demandes judicials que ja avancen silenciosament pel voltant del club, va destacar que “el club ha obtingut per segona temporada consecutiva un resultat ordinari positiu. Amb 994 milions d’euros d’ingressos i una contenció de costos”.

Naturalment, afegint-se a aquesta “recuperació econòmica” de la xerrameca i de la propaganda laportista dissenyada per a l’assemblea d’aquest any, el que fa Eduard Romeu -la seva especialitat, d’altra banda- és mentir de forma inqualificable i miserable, burlar-se dels socis i de la seva pròpia credibilitat contra la palmària realitat d’una memòria econòmica oficial, i dels informes d’auditoria, que xifren i constaten, fins i tot amb maquillatge, trampes comptables i adulteració dels comptes, un increment del patrimoni net negatiu del FC Barcelona de 150 milions en les dues últimes temporades a causa de les pèrdues registrades en l’exercici.

Pel que fa a la “contenció de costos” de la qual presumeix, la realitat perverteix i subratlla la seva indignant i repulsiva anàlisi, ja que si és cert que LaLiga —no la voluntat ni el sentit de l’equilibri de Laporta, mancat de tots dos— li va prohibint gastar-se en fitxatges els diners que no té, evitant així —LaLiga, no la directiva— el malbaratament del 2022 en reforços, Laporta s’ha gastat en l’últim exercici 100 milions més que l’any passat en no se sap què. Si hi ha rècord d’ingressos comercials, millora substancial a les taquilles i aquest fre salarial del qual tant presumeixen Laporta i Romeu fins als 994 milions d’ingressos, aleshores, com és possible perdre 17 milions, a més d’amagar 80 milions de dèficit en els comptes tancats —inadmissible— del 2024? Perquè menteixen, enganyen i manipulen.

El perill és que tant Jaume Guardiola com Eduard Romeu tenen aspiracions electorals. Molt de perill, certament.

La entrada El cinisme de Guardiola i Romeu, els altres ‘pares’ de la ruïna del Barça se publicó primero en El Triangle.

L’anunci de l’ampliació de l’acord amb Spotify per part de la junta directiva del FC Barcelona es va produir, sorprenentment, un divendres al matí, dos dies abans de la celebració de l’assemblea ordinària de socis del passat 19 d’octubre.

Com que Joan Laporta ja ha domat i sedat l’opinió pública i la premsa, la informació sobre les condicions de l’acord ni tan sols va ser valorada en el breu i concís text publicat al web oficial, on només s’al·ludeix de manera retòrica i autocomplaent a la bona sintonia entre el club i el patrocinador: “Després de tres anys de col·laboració d’èxit, el FC Barcelona i Spotify han decidit ampliar el seu acord de patrocini fins al 2030, tant per a les samarretes dels primers equips masculí i femení de futbol com per al frontal de les equipacions d’entrenament. Els naming rights de l’Spotify Camp Nou continuen vigents fins al 2034″.

Les poques claus internes que amaga generen seriosos dubtes com, per exemple, si el contracte s’ha de sotmetre a l’aprovació de l’assemblea, tant per la seva naturalesa com per la seva durada d’acord amb els articles 20.8 i 20.9 dels estatuts. Pel que fa a la seva repercussió econòmica, només una al·lusió a l’assemblea ordinària en el sentit que “s’ha millorat el contracte amb Spotify”, això sí, acompanyada de la sospita que Darren Dein també s’endurà una part de l’increment del contracte si, com s’ha publicat, la seva recompensa per haver aconseguit Spotify es reflecteix en un percentatge anual sobre els ingressos derivats del patrocini.

D’altra banda, a dos dies de l’assemblea ordinària i podent haver previst la seva ratificació sense necessitat de convocar-ne una altra d’extraordinària, el maliciós procedir de Laporta, tancant el tracte d’una manera tan intempestiva i precipitada, suggereix que no té, a menys que l’hi obliguin, cap intenció de sotmetre l’ampliació a la voluntat de l’assemblea.

S’esquivaria així l’article 20.8 dels estatuts, que atorga a l’assemblea l’atribució única de “ratificar els acords de la Junta Directiva per a la formalització de contractes amb tercers per cedir l’explotació dels drets del Club sobre la mateixa imatge, nom, símbols, publicitat o retransmissions en els mitjans de comunicació, quan la durada d’aquesta explotació excedeixi de cinc anys o temporades”. I també s’obviaria l’article 20.9, que exigeix a l’assemblea “ratificar els acords de la Junta Directiva en què es formalitzin contractes que comportin la inclusió de publicitat a l’equipació oficial del primer equip de futbol o en la denominació de l’Estadi o del Palau. La ratificació de l’Assemblea serà necessària per a cada contracte de publicitat”.

En aparença, és un assumpte que requereix ser explicat i passat per assemblea a menys que, com sembla, Laporta interpreti que aquest requisit ja va ser superat el dia 3 d’abril del 2022 a l’assemblea extraordinària, quan els socis van donar llum verda al contracte amb 625 socis a favor i 49 en contra. En aquella sessió no hi va haver xifres concretes sota el paraigua presidencial de la confidencialitat pactada amb el patrocinador, però sí un aplaudiment per a Darren Dein, beneficiat per la primera de les milionàries comissions que Laporta li va signar, primer pel seu paper protagonista en la negociació amb Spotify i, pocs anys després, per ser l’heroi que va evitar la ruptura amb Nike.

Tot i que el directiu Juli Guiu, directament l’únic responsable de l’acord amb la plataforma de streaming, va suportar com va poder la vergonya d’aquell aplaudiment a Darren Dein, que Laporta va arrencar als socis el 3 d’abril del 2022, el vicepresident de màrqueting va dimitir després que, a més, en el contracte d’ampliació de Nike, el parent anglès del president, també s’endugués una part, diuen que de gairebé 50 milions.

Pel que fa a les condicions signades amb Spotify, pel frontal de la samarreta, el període comprès va ser del 2022 al 2026; pel frontal de la samarreta d’entrenament, fins al 2025; i pels namingrights de l’estadi, fins al 2034, tot i que amb una doble tarifa de 5 milions fins a la inauguració de la reforma i de 20 milions a partir de llavors.

La directiva sembla interpretar, per tant, que, en el fons, ja es va votar, per la raó de la durada del contracte (pel que fa al nom de l’estadi, dotze anys, del 2022 al 2034) i també pel fet d’afectar la samarreta del primer equip (publicitat frontal).

És cert que la durada dels contractes per la publicitat és de quatre anys —no de cinc—, cosa que elimina la necessitat de la seva ratificació, encara que deixa en l’aire que “la ratificació de l’Assemblea serà necessària per a cada contracte de publicitat”, segons diu l’article 20.9.

Com que el secretisme és absolut en matèria de xifres concretes per part de la directiva, més enllà de vanar-se que cada any es baten rècords d’ingressos -de la mateixa manera que cada vegada que això passa també es registren pèrdues i creix el deute i el patrimoni negatiu del club-, només és possible especular que el salt anual per les samarretes és d’uns 10 milions, aproximadament, sense que s’hagi incrementat la contraprestació de 20 milions pels naming rights al llarg del contracte, sempre que Spotify es trobi operatiu al cent per cent.

En els rànquings de les consultores que es dediquen a l’anàlisi dels mercats, el valor comercial de la samarreta del Barça ocupa el tercer lloc, empatat amb el Manchester United, darrere del Reial Madrid i del Manchester City.

Al marge de si algun soci del FC Barcelona creu necessari que el contracte amb Spotify, tres contractes en un, ha d’obtenir el vistiplau de l’assemblea —cosa que obriria la porta a una impugnació polèmica i controvertida—, el conjunt del negoci no ha servit per esgarrapar aquella posició de lideratge de l’explotació de la samarreta que havia assolit en el passat.

Igualment, a aquests ingressos cal restar-hi la comissió de Darren Dein, de qui també s’ha publicat que continuarà cobrant la seva part mentre el Barça mantingui una relació contractual amb Spotify.

Potser per aquestes dues raons, Laporta ha colat aquesta renegociació enmig del fragor de l’assemblea, perquè es parli de Spotify i d’aquesta llegenda negra que l’envolta el mínim possible.

La entrada La misteriosa renovació de Spotify deixa un bon marge per a la impugnació se publicó primero en El Triangle.

Ara se sap que, a causa dels retards en la reobertura de l’Spotify Camp Nou, els inversors han exigit a Joan Laporta noves garanties perquè la seva delirant gestió patrimonial ha conduït el Barça a no poder afrontar el pagament dels primers interessos de la reforma, previstos i pactats en el fons de titulització. I que, fins al 2032, ascendiran a 700 milions sense haver retornat ni un sol euro del capital del préstec de 1.500 milions. Aquest escenari és el resultat de la maniobra de Laporta, mesos enrere, d’haver renegociat el primer acord marc amb Goldman Sachs per no afrontar els més de 400 milions de capital que havia de retornar el 2028.

El primer venciment dels interessos és de 44 milions a pagar abans del 31 de desembre, inicialment supeditat al fet que l’estadi pogués estar operatiu, encara que de manera parcial, en una data determinada. Com que no s’han complert els terminis de reobertura compromesos a causa del retard de Limak, Goldman Sachs no ha dubtat a aplicar les mesures previstes en aquest tipus de situacions, a la qual s’ha arribat després que Laporta remogués cel i terra perquè l’Spotify reobrís fa gairebé un any amb motiu del desentelat i fred 125è aniversari del FC Barcelona, el 29 de novembre del 2024.

Superada aquella data impossible, va insistir en els mesos següents, fins i tot amb més afany i desesperació, protagonitzant un període convuls i esperpèntic d’un estira-i-arronsa amb l’Ajuntament de Barcelona per reobrir com més aviat millor, ni que fos amb menys aforament, pressionant polítics i tècnics municipals i repetint anuncis fallits d’un retorn imminent a les Corts.

Com és sabut, la directiva va datar aquest retorn per finals de la temporada anterior i després per al Gamper i, així, mes a mes, fins a l’última i surrealista pirueta, prèvia a la concessió de la primera llicència d’ocupació, que finalment li va ser concedida divendres passat i desestimada perquè ara resulta que reobrir l’estadi no és rendible.

Ja no hi ha pressa, com abans, perquè ja s’ha consumat l’amenaça dels inversors de bloquejar ingressos d’explotació per sobre del que s’ha pactat. De fet, aquesta era la poderosa raó del desori i del desesperant mareig del calendari per part de la junta blaugrana, la d’evitar que recaigués directament sobre la tresoreria el retard de Limak amb la no menys estúpida intenció presidencial de tapar la responsabilitat de la constructora, assenyalant l’alcalde i el seu equip d’experts, arquitectes, bombers i policia.

Laporta, finalment, va abandonar aquesta lluita per reobrir el Spotify quan l’auditor li va permetre dos moviments comptables sospitosos de debilitat per part seva a l’hora d’imposar el seu criteri i el rigor necessari. D’una banda, va suavitzar el deteriorament de Barça Vision de 208 milions a 89 milions i, a més, se’ls va deixar carregar en l’exercici anterior. Un regal que cal afegir a aquell altre favor de permetre-li l’ingrés de 70 milions per les localitats VIP que, paradoxalment, LaLiga no li ha admès a efectes de fair play financer.

En canvi, la mala notícia que els mitjans no han difós, excepte La Vanguardia, rau en el fet que fa unes setmanes Goldman Sachs ha decidit tallar en sec aquesta comèdia i, com a primer inversor del fons de titulització, aplicar les garanties previstes.

Com que el club no podrà complir amb el pagament dels 44 milions a causa dels retards en les obres, els inversors han acceptat atribuir el retard a causes de força major (limitacions municipals i operatives), però han decidit retenir els ingressos derivats de l’estadi fins que el rendiment econòmic s’estabilitzi.

Així, l’acord estableix que els primers 175 milions d’ingressos de l’estadi (100 milions per al club i 75 milions per als interessos) es mantenen segons el previst, però les quantitats que excedeixin aquesta xifra quedaran bloquejades en el fons de titulització com a garantia. Els creditors estimen que cada partit de Lliga no disputat al Camp Nou representa una pèrdua d’uns 4 milions en ingressos, i bastant més a la Champions League. Sumant els conceptes de publicitat i altres recursos, la xifra retinguda fins que flueixin els diners pot ser de 100 milions, la disponibilitat o no dels quals pot condicionar i comprometre el dia a dia de la vida econòmica del club.

La congelació és una mesura provisional que serveix per evitar tensions, de precaució per garantir el cobrament de la resta dels interessos de l’any (gairebé 100 milions) i d’avís seriós sobre la importància d’accelerar les obres perquè l’explotació aporti els recursos previstos que no posin en perill l’amortització del préstec, començant pels 700 milions d’interessos d’aquí al 2032.

La entrada Goldman Sachs dóna un toc molt seriós a Laporta perquè acceleri les obres se publicó primero en El Triangle.

A Joan Laporta se li ha esfumat una altra injecció econòmica amb la qual havia promès compensar les baixíssimes recaptacions dels tres partits disputats al Johan Cruyff, a l’inici d’aquesta temporada, a causa del seu absurd i negligent encaparrament personal en forçar l’Ajuntament de Barcelona a reobrir l’Spotify, tot i que fos insegur per als espectadors. Amb el partit de Miami, va dir a l’assemblea de diumenge, es compensava aquesta altra via d’aigua, en un altre d’aquests moments d’eufòria davant els socis. En aquest cas, però, injustificadament i temeràriament per dos motius: perquè era mentida que LaLiga tingués previst recompensar el Barça amb cap pagament per la seva participació i perquè revelava un possible sobre no declarat, desmuntant tot el paperot organitzat per Javier Tebas per tirar endavant la iniciativa.

El Reial Madrid -és a dir, Florentino Pérez– es va posar al capdavant d’una campanya per arruïnar l’experiment a LaLiga -o sigui, a Javier Tebas-, i en qüestió de setmanes els esdeveniments s’han precipitat fins a la suspensió oficial del partit Vila-real-Barça del 20 de desembre que s’havia de jugar a Miami, anunciada la nit de dimarts.

Darrere de la moguda hi és Florentino, que es va posar a favor de la FIFA, i fins i tot de la UEFA d’alguna manera, utilitzant els seus enormes recursos i poder, començant per alinear al seu costat el Govern de Pedro Sánchez i el seu soldat del CSD, José Manuel Rodríguez Uribes, que ja estava redactant, com va fer en el cas de Dani Olmo, una resolució contrària per si a última hora fos necessari, en contra del projecte i la ferma posició de paralitzar-lo per la via civil o com calgués.

Laporta, amb la seva matusseria, supèrbia i fanfarroneria, va donar la puntada final a la promotora americana, Relevent, verbalitzant que “el Barça cobrarà per anar a Miami” en resposta a la pregunta d’un soci amb l’única finalitat de deixar un altre titular improvisat i oportú sobre la seva proverbial capacitat per recuperar el club dels revessos financers que ell mateix provoca.

El Barça, en principi, no havia de cobrar res després d’haver acceptat participar en un gran acte de promoció de LaLiga, corrent l’organització amb les despeses de desplaçament i el Vila-real tampoc pel concepte d’acceptar jugar fora del seu estadi. El que s’oferia –i s’acceptava– era finançar el viatge massiu de tots els socis que volguessin acompanyar l’equip a Miami i a la resta un descompte atractiu dels seus abonaments de temporada.

Si al darrere, Relevent tenia la intenció de compartir part dels beneficis un cop liquidades les despeses, això no estava en el guió i molt menys de LaLiga, que va haver d’afanyar-se a desmentir l’afirmació de Laporta ràpidament. Sobretot perquè, si és cert que aquest rescabalament cobria la taquilla reduïda de dos partits de Lliga i el Gamper, la quantitat podria oscil·lar al voltant dels 10 milions.

Va ser un error premeditat per part de Laporta? El dubte sempre planarà, o no, sobre un anunci que a Relevent i a LaLiga els acusa de maniobrar en la foscor perquè el Barça acceptés ser còmplice en el joc de Tebas.

En fer-se públic que el Barça, per boca del seu president, havia admès una indemnització econòmica important per part de LaLiga, Relevent no va tenir cap altra sortida que recollir corda i retirar la seva proposta. Ha estat l’arma definitiva i letal que necessitaven la FIFA, a través de la CONCACAF i de la federació de futbol dels EUA, per enviar els seus inspectors i l’administració estatal i les agències federals a obrir tots els calaixos de les seves oficines a la recerca d’acords sota mà, si n’hi havia.

Haurà estat una victòria de Florentino en reacció a una medalla que LaLiga pretenia penjar-se davant tot el futbol europeu, sent la primera competició que traslladava un partit oficial fora del seu territori.

Queda per a la premsa i el relat que els jugadors, als quals s’havia ignorat completament, han fet el pas clau amb les seves plantades d’uns segons en la darrera jornada. Focs artificials. El Govern i Florentino s’han encarregat de soscavar el projecte amb la seva artilleria pesant i Laporta, de donar-li el cop de gràcia, deixant LaLiga en fora de joc i sota sospita amb aquest presumpte engany d’un cobrament pactat a la rebotiga de l’organització que el president del Barça ha atribuït a LaLiga.

Ja ho va dir Laporta ahir mateix: “La relació amb el Reial Madrid és la que és”. És a dir, de submissió i servei per part seva als interessos de Florentino, digui el que digui Laporta a l’ECA i a la premsa.

A veure com reacciona Tebas.

La entrada Laporta ajuda el Madrid i dona el cop de gràcia al partit de Miami se publicó primero en El Triangle.

La defensa obsessiva de Limak per part de la directiva de Joan Laporta s’ha convertit en un fenomen tan estrany i delirant que desafia totes les lleis de l’ètica, el rigor i la professionalitat, almenys les conegudes. És la primera vegada en la història de totes les grans i petites obres del món que, després de certificar-se ja un any de retard en la reobertura sobre el termini promès i pactat, així com haver posposat un any més del previst, fins ben entrat el 2027, la col·locació de la coberta, el client afectat impulsa una campanya mediàtica extraordinàriament agosarada, valenta i entregada en la seva defensa.

No només per justificar la seva presumpta negligència i manifesta incapacitat per estar dins dels terminis compromesos i anunciats pel president (“Limak és l’única constructora que garanteix l’obra en menys temps i menys cost”), sinó, sobretot, amb la finalitat d’exonerar-la de tota responsabilitat, càrrec i culpabilitat. L’empara corporativa des del club ha arribat a tal punt d’apassionament que es podria concloure fins i tot una relació inversa, és a dir, que fos el Barça el culpable final dels retards i qui hagués de pagar una indemnització per aquesta causa.

En conjunt, resulta una actitud tan sospitosa i estranya que la pròpia i atropellada reacció de la directiva a la revelació que Limak era la pitjor valorada de les tres finalistes de la licitació –segons un informe intern dels mateixos especialistes de l’Espai Barça– ha destapat més contradiccions i conclusions pudents sobre el procés d’elecció.

Com es va demostrar a l’assemblea, hi ha directius que, com la vicepresidenta Elena Fort i especialment el tresorer Ferran Olivé, semblen estar disposats a immolar-se per Limak mentre el president, únic i directe responsable de l’elecció de la constructora turca, que va impulsar el canvi en les condicions del concurs per mig justificar una decisió tan sospitosa com inequívocament personal i associada a no se sap quins interessos privats, roman ocult i a resguard, almenys en la mesura del possible.

Com que Laporta ja va sortir conscientment tan malparat del seu ridícul paper en l’anunci del retorn a l’Spotify pel Gamper, aquesta vegada el nou dir.om de la junta, Gabriel Martínez, va creure encertat enviar a la seva primera i última entrevista per rebatre en directe, i a la SER, aquesta notícia impactant sobre l’esquifida puntuació de Limak en l’examen de l’equip Espai Barça, precisament qui va substituir i va apartar els seus integrants, l’executiu Joan Sentelles, un dels emblemàtics enterradors del Reus i soldat més d’infanteria que altra cosa de l’exèrcit laportista, això sí, lleial al seu president com ningú i disposat a servir-lo de forma cega, sigui a Uzbekistan, a Reus o ara al capdavant de la major obra patrimonial de la història del Barça. Amb tanta vehemència que finalment va acabar cometent el gran error d’assenyalar-se a ell mateix com a autor de l’informe final i manipulat favorable a Limak (va passar de tenir menys de 50 punts a 74 punts i superar Ferrovial i FCC) que va acabar sobre la taula de la junta en el moment decisiu d’una elecció que, textualment, va dir “va ser jeràrquica”, o sigui a dit i a gust i satisfacció del president.

Per intentar rectificar aquesta sensació de complot i tripijoc, en les hores prèvies a l’assemblea, el mateix dir-com va intentar desfer l’embolic enviant a Ferran Olivé, tresorer de la junta del Barça i mà dreta de Laporta en els assumptes econòmics, a desviar l’atenció i tractar de posar el focus una mica allunyat del president.

La decisió final sobre Limak

Olivé ha arribat a afirmar exactament el contrari que Sentelles: “La decisió final sobre Limak va ser de Goldman Sachs”, reforçant aquest argument amb una altra frase que segurament el temps també li tornarà en forma de bufetada: “Limak té més solvència tècnica que totes les constructores espanyoles”.

Olivé va explicar que la situació econòmica del club en el moment d’iniciar el projecte era precària —amb 450 milions d’euros en fons propis negatius i problemes de liquiditat per pagar nòmines el març del 2021—, cosa que va forçar a buscar solucions financeres ràpides i creatives. En aquest context, l’aliança amb Goldman Sachs va ser considerada essencial per garantir la viabilitat de l’Espai Barça, la qual cosa va reforçar la seva influència en la selecció de Limak.

Delirant per dues raons evidents. Primera i principal, que Goldman Sachs ja havia prestat diners per a l’Espai Barça al club abans de l’arribada de Laporta i ja tenia dissenyat un finançament que incloïa la totalitat del projecte, és a dir, amb el Palau nou i la resta dels equipaments i la urbanització total de l’entorn, en cap cas amb incidència ni atribucions en el procés d’elecció del contractista més enllà de l’obligació coherent d’estar informat puntualment per la directiva, al seu torn única responsable de garantir a Goldman Sachs que la constructora escollida complia amb els requisits, exigències de materials, de logística i dels terminis acordats d’obra.

En segon lloc, Laporta hauria de dimitir si és veritat que va deixar descabdelladament en mans de Goldman Sachs l’elecció de Limak sent conscient que la penalització pels retards no recauria en Limak, sinó en el Barça, directament en la seva tresoreria, podent intervenir, retenir i quedar-se tants ingressos provinents de l’explotació de l’estadi com siguin necessaris per afrontar les quotes d’interessos i de capital previstes. Ara mateix, per exemple, Goldman Sachs congelarà 175 milions dels ingressos d’aquesta temporada fins que l’Spotify no sigui operatiu segons els terminis previstos.

Els pactes secrets entre Laporta i Limak

Una altra cosa diferent és que, a Goldman Sachs, un cop atorgada la licitació a Limak, li agradés la possibilitat certa que, a causa de la seva presumpta incompetència, el Barça hagi d’afrontar el pagament d’interessos més alts i per més temps —de moment fins més enllà de l’any 2050— al llarg d’aquest camí del finançament.

Salvar Limak fins i tot del càstig de la mala opinió pública pels seus retards és la principal preocupació de l’univers laportista, com també va demostrar a l’assemblea la vicepresidenta Elena Fort amb una altra intervenció decadent i amateur: “Les coses petites sumen molts retards”. La que faltava.

Limak va ajustar el temps de tornada a l’estadi després d’un any d’exili a Montjuïc i l’equip ja ha iniciat la tercera temporada lluny de l’estadi, una situació que només beneficia Goldman Sachs. A conseqüència d’aquesta disbauxada i descontrolada maniobra mediàtica de la junta de Laporta també s’ha revelat, per part de Joan Sentelles, que el Barça va assumir el compromís amb Limak de no acudir als tribunals en cas de conflictes. Quins seran els secrets encara desconeguts dels pactes Laporta-Limak? Seran els que tothom sospita?

Qui fos que va escollir Limak, que hi ha poques dubtes sobre la paternitat de la decisió, es va equivocar de ple o va anteposar altres interessos als del FC Barcelona.

La entrada Descontrol laportista en la defensa desesperada i sospitosa de Limak se publicó primero en El Triangle.

L’assemblea ficció promoguda per Joan Laporta aquest diumenge va deixar per a la història moments que, amb el temps, tindran una segona vida, especialment en l’àmbit financer i econòmic. Laporta va recórrer, com sempre, a tot el seu arsenal mediàtic i a la seva teatral oratòria, no adreçats als pocs i dòcils socis presents a l’auditori ni als pocs connectats, sinó a la producció de titulars i talls audiovisuals amb la finalitat de dominar el relat periodístic i deixar un rastre mediàtic centrat principalment en dos objectius. D’una banda, subratllar la recuperació econòmica en aquests quatre anys de mandat (engany de calibre) i, d’una altra, esquinçar, i fins i tot insultar, els socis que legítimament i democràticament –no per a Laporta– eleven la seva crítica a la gestió de l’actual directiva i aspiren a lluitar electoralment en les pròximes eleccions. Res de nou.

El president, en un d’aquests moments seus levítics i de pura alienació intel·lectual –premeditada, malaltissa i addictiva– no només va repetir el conte de la recuperació econòmica davant l’assemblea. La va argumentar a partir de resultats ordinaris positius en els dos darrers exercicis (2023-24 i 2024-25) i la seguretat que al final de l’actual (2025-26) “completarem tres tancaments seguits amb beneficis”. Res més lluny de la realitat auditada i presentada.

Tot i que els números estan clarament impresos a les memòries, amb 230 milions de dèficit acumulat en el mandat, amb les pèrdues ampliades i manipulades de l’any passat, de 91 milions a 180 milions en una reformulació fraudulenta i clandestina -oculta als socis també a l’assemblea-, més l’afegit de 17 milions de pèrdues de l’últim exercici a aquesta proclamada “recuperació” que abandera Laporta, els socis igualment semblen entendre, celebrar i aplaudir la gestió econòmica. No els afecta, o això sembla, haver augmentat els fons propis en més de 150 milions negatius en només dos anys, els dos últims.

L’aprovació feliç de la liquidació a l’assemblea no ha estat un altre exercici de taumatúrgia laportista, ja que cap truc comptable pot tapar-li les vergonyes ni les esquinçades dels balanços. Es tracta d’una condició adquirida de la nova massa social blaugrana, immune al saqueig, l’engany, l’abús i la presa de pèl permanent per part de la seva junta directiva.

Només cal recordar el conte que el tresorer, Ferran Olivé, va explicar als socis l’any passat a l’assemblea ordinària per convèncer-los que l’auditor, Grant Thornton, no tenia raó a incloure una excepció en el seu informe sobre el deteriorament de Barça Vision, de zero euros a parer seu. Per contra, Olivé i el mateix Laporta van defensar el seu valor en llibres de 208 milions.

El president va destacar públicament el potencial de Barça Vision, presentant-lo com una futura “mina d’or” i assegurant que “aviat serà una de les principals fonts d’ingressos del club. Això és un negoci tecnològic molt difícil de valorar. Estem tranquils i ben aviat generarà beneficis”. El seu còmplice habitual des del faristol d’assemblea, Ferran Olivé, va oferir més detalls i justificacions: “El club –va dir– està negociant l’entrada de dos nous inversors, que estan en due diligence i un d’ells sense cotitzar”, remarcant que la recent inversió (d’Aramark) es va fer “tenint en compte la taxació actual de la filial digital. Esperem –va afegir– tancar almenys una d’aquestes operacions abans del gener per poder mantenir el valor de la societat i alleujar la pressió comptable i financera que suposa la manca de cobrament dels anteriors compradors d’accions”.

El final de la pel·lícula ha condemnat la directiva de Laporta, tot i la condescendència, laxitud i més que generosa predisposició de l’auditor actual, Crowe, després de l’acomiadament fulminant de Grant Thornton a causa d’aquesta desavinença, a assumir un deteriorament del valor de Barça Vision de 113 milions, establint la seva supervivència en llibres en 95 milions, i això gràcies a una malifeta accionarial que el mateix Olivé tampoc va saber explicar ni admetre.

A partir d’aquesta credibilitat negativa del tresorer i del mateix Laporta, d’idèntic calibre als números vermells patrimonials (-153 milions), veritablement alarmants, convé deixar a criteri i decisió personal dels socis del Barça fer aquest acte de fe sobre les seves promeses i bravates.

La més inquietant la va propiciar el mateix Joan Laporta en proclamar la seva junta, igual que quan va dir allò de “jo renovo Messi amb una barbacoa”, com “l’única que pot evitar la conversió del Barça en una SA”. Aplicant l’incompliment reiterat i el desenllaç contrari de totes les seves promeses és una afirmació que sona a inquietant amenaça.

De segur que no ho voldrà evitar dimitint a temps.

Laporta envalentir-se i va passar a l’insult anomenant “setciències” i “mestretites” (sense traducció directa, tot i que intencionadament volent burlar-se dels niñatos d’ESADE, com fa en privat) als seus opositors amb aquest perfil financer d’alta gamma tipus Víctor Font, Marc Ciria o Joan Camprubí. “Aquesta junta que presideixo som els garants que el club sempre sigui propietat dels seus socis i sòcies; encara més, som els únics garants. Davant dels que parlen de gestió, aquells que s’enorgulleixen que el Barça és una empresa… aquests setciències, mestretites que donen lliçons… Alerta i ben lluny!”, va dir.

Víctor Font, sempre desorientat, li va respondre desafiant-lo a “dir noms”.

La conclusió és que per salvar el Barça del col·lapse econòmic que podria –i, de fet, així està previst i pactat amb Goldman Sachs– forçar un intercanvi de la propietat i del control del club a canvi de deute, ara mateix no es pot comptar amb el soci ni amb les urnes. O bé els aspirants, si de veritat estimen el club, van als jutjats o Laporta complirà la seva amenaça de salvar-lo ell.

La entrada L’assemblea-ficció de Laporta revela el seu pla per convertir el Barça en SA se publicó primero en El Triangle.

Aquest diumenge, 19 d’octubre, Joan Laporta completarà el primer mandat de la seva segona presidència amb la vergonyosa i lamentable imatge d’una assemblea de compromissaris celebrada d’amagat dels socis, i pràcticament del món. Se sotmetrà al criteri dels pocs compromissaris assistents i d’aquells que puguin connectar-s’hi i votar sense cap garantia telemàtica que la seva veu, opinió i, fins i tot vot, puguin reflectir una participació real, l’aprovació dels pitjors comptes de la història, superant, fins i tot, els de la pandèmia de l’exercici 2020-21.

En una altra argúcia comptable sense precedents, Laporta repetirà als socis que l’economia s’ha recuperat i acreditarà com a prova fefaent que el club ha obtingut 2 milions de benefici a l’ordinari. Després els enganyarà amb el conte que, per culpa dels impostos, caldrà aprovar amb els ulls tancats i el nas tapat unes pèrdues de 17 milions, una recaiguda —dirà— sense importància ni transcendència que amb els estatuts a la mà suposaria el cessament automàtic de la junta, si el Barça no s’hagués transformat en una institució franquista en aquest segon adveniment del laportisme.

El president els ocultarà, és clar, que, per evitar preguntes incòmodes i l’obligació de donar explicacions, 90 milions de pèrdues que l’auditor, Crowe, l’ha obligat a imputar pel deteriorament de Barça Vision (la palanca fantasma) s’han retro-introduït a l’exercici de l’any passat, el de la temporada 2023-24. Es tracta de l’ajust exigit per l’anterior auditor, Grant Thornton, que Laporta es va negar a admetre per no presentar-se davant l’assemblea amb 180 milions de pèrdues.

Crowe li ho ha deixat a la meitat i, a més, l’ha autoritzat a evaporar-les gràcies a aquest viatge comptable al passat, maquillant així els mals resultats de la temporada 2024-25, de 107 milions negatius (17 + 90 milions endarrerits), que igualment han augmentat les pèrdues acumulades de la gestió de Laporta a 230 milions des del 2021.

En el relat d’aquesta altra historieta de fantasia, Laporta presumirà d’uns ingressos de 964 milions, pràcticament 100 milions més dels pressupostats i 216 milions per sobre de la temporada anterior, que provenen en gran part dels 70 milions concedits finalment per aquells seients VIP que, durant 30 anys, suposaran al Barça més de 300 milions menys en l’explotació. Entrades que no es tornaran a repetir, juntament amb 40 milions de traspassos que, tanmateix, no han permès tancar amb beneficis ni de bon tros, tampoc en aquell ordinari imaginari amb què Laporta engaliparà l’assemblea.

En canvi, el compte de despeses s’ha disparat sense fets fora del comú més enllà de l’ajust de més de 20 milions desviats amb l’operació de Vítor Roque i de 15 milions de la multa de la UEFA, que acabaran sent 40 milions més si el balanç no millora.

La massa salarial ja ha recuperat un volum de 532 milions, amb una marcada tendència a l’augment alhora que retrocedeix brutalment el fair play financer que li concedeix LaLiga, que és de només 351 milions. És a dir, de 181 milions de distància en relació amb l’1:1 promès.

I no és, efectivament, la reforma de l’estadi la causa —encara— d’aquest desastre causat per la negligent gestió de Laporta que, sens dubte, afecta plenament els recursos blaugrana a l’hora de fitxar i reforçar-se, tant com el favor personal que el president li ha fet als seus nous amics de l’Aràbia Saudita, regalant Íñigo Martínez. Una operació injustificable que la claca del president, tanmateix, aplaudeix per l’efecte doble de desprendre’s d’un futbolista que cobrava massa i que per edat (34 anys) al Barça ja no li convenia.

Amb aquesta maniobra de deixar-lo marxar de franc, tot i tenir firmat un any més de contracte, Laporta es va estalviar 14 milions de massa salarial, que va poder sumar directament a favor del seu fair play financer, mentre que aquesta temporada, amb 37 anys, Lewandowski cobrarà 33 milions. Continua sent inexplicable que Laporta no demanés un traspàs generós al milionari club Al-Nassr de l’Aràbia Saudita, disposat a pagar milionades per futbolistes amb molta menys projecció, i que la mateixa junta hagués d’avalar 12 milions de la seva butxaca per poder inscriure completament la plantilla de Hansi Flick, de només 23 jugadors, per culpa d’aquesta precarietat tan alarmant que, inapel·lablement, desmenteix qualsevol relat que Laporta pugui argumentar davant els socis sobre la recuperació econòmica.

Tot i que el Barça està assolint el nivell d’ingressos prepandèmia —encara no ha arribat a igualar-lo per 26 milions (990 milions és el sostre històric establert el 2020)-, el cert és que la resta dels grans clubs europeus ja acumulen quatre anys superant les seves millors xifres registrades abans de l’impacte de la Covid.

El Barça de Laporta arrossega un retard evident respecte a aquesta dinàmica amb el problema afegit d’una enorme i inexplicable factura de despeses, de 965 milions, amb una desviació pressupostària de 92 milions que, si es computen els 90 milions que s’han amagat sota la catifa dels comptes de l’exercici anterior, ascendiria a 182 milions de més per a un total de costos de 1.055 milions reals.

Laporta, en definitiva, espera sortir a coll d’una assemblea que certificarà la imminent intervenció de Goldman Sachs davant un deute total que ja supera els 4.000 milions i unes pèrdues operatives en el mandat de 230 milions, tot i haver ingressat 1.000 milions de beneficis nets extraordinaris a base de palanques que, com la de Barça Studios, no eren més que fum, frau, engany i trampes comptables. En aquesta assemblea, més del mateix.

La entrada Laporta, davant d’una altra assemblea de la vergonya amb pèrdues de rècord se publicó primero en El Triangle.

Les derrotes formen part de l’esport i, especialment, del procés de formació i aprenentatge en el creixement d’un jugador, i també d’un projecte com l’actual Barça, inequívocament associat a l’explosió precoç d’un futbolista que ja és, segons les webs especialitzades, l’estrella més valuosa i cara del moment, Lamine Yamal.

Serà clau per ambdós, el davanter i el club, que el seu desenvolupament en paral·lel, amb la mirada posada en l’esperançador horitzó augurat pel barcelonisme, no torni a patir el tipus d’ingerència que ha transcendit per part d’un personatge tan perillós, subtil, manipulador i invisible com el cunyat de Joan Laporta, Alejandro Echevarría, actor principal i tenebrós d’una història recent de terror intern dins l’òrbita del vestidor, sense saber encara quin abast i transcendència pot tenir en el futur.

Els fets es van produir, segons el relat de Joan Fontes —Dongcast a la xarxa social X—, que ningú ha sortit a desmentir, en la tensa prèvia del Barça-PSG de la Champions amb origen en el retard de Lamine Yamal a la sessió d’activació física —un entrenament indoor de baixa intensitat— habitual en els partits nocturns com el de Montjuïc del passat 1 d’octubre.

El personatge protagonista d’aquella jornada, Alejandro Echevarría, de facto el màxim responsable en el dia a dia del primer equip, va entrar en acció quan la cúpula presidencial va saber de l’incident de Lamine Yamal, que no era el primer desafiament a l’entrenador davant la resta de l’equip, i de la seva conseqüència inevitable: que no seria titular davant el PSG en aplicació del codi disciplinari de l’entrenador, Hansi Flick, que castigaria el seu jugador amb la suplència en el partit immediat a la infracció, de caràcter greu, segons el llibre d’estil del tècnic alemany.

L’alarma davant la possibilitat de jugar-se molts diners i prestigi contra el campió d’Europa sense Lamine Yamal es va estendre entre l’aristocràcia laportista i va ser Alejandro Echevarria qui va agafar les regnes de l’assumpte, decidit a fer reflexionar Hansi Flick al respecte. El cunyat, franquista per naturalesa com Laporta, va manar al seu soci en molts negocis des de fa anys, Deco, a lidiar amb Flick amb l’ordre irrevocable d’arreglar les coses perquè Lamine Yamal tornés a aparèixer a l’onze titular.

Deco va pressionar Hansi Flick com mai fins a imposar-li el retorn de Lamine a la titularitat en un gir que als ulls de la resta de l’equip només es podia interpretar com el que era: meitat de feblesa de l’entrenador, meitat ingerència pròpia de qui actua habitualment amb aquest tic autoritari i despòtic, com Echevarría i Laporta. El president sembla que no va ser ell qui va forçar el ridícul de l’entrenador davant la plantilla —tot i que ho va consentir, és clar— i Deco apareix com l’executor de qui sap quina mena d’amenaces i pressions sobre el tècnic per deixar sense efecte una mesura disciplinària l’excepció de la qual amb Lamine Yamal mina, perverteix i relativitza la seva autoritat de portes endins del vestidor.

Mal assumpte si aquest fet pot derivar en què el grup deixi de veure Hansi Flick com un entrenador just, seriós i capaç de mesurar i castigar, si cal, a tothom amb el mateix criteri.

Alejandro Echevarría, sense càrrec, però amb poders del president per forçar una situació d’aquesta magnitud, i qui sap si de pitjors conseqüències que perdre igualment el partit de Champions contra el PSG, va arruïnar l’oportunitat que Lamine Yamal no només pogués aprendre una bona lliçó, probablement necessària i oportuna a la seva edat. També es va carregar la feina complexa de més d’un any de Hansi Flick intentant aïllar tantes figures mundials del futbol de la mala influència i del pes dels seus egos en el comportament diari dins i fora del camp. Sense la puntada a la porta del cunyat, que va tirar per terra l’autoritat i el respecte a la figura de l’entrenador, probablement Lamine Yamal hauria acceptat el càstig com abans van fer Koundé i el mateix Raphinha, sortint com avions a la segona part dels seus partits de càstig per arribar tard.

El problema és que Hansi Flick ja havia perdonat a Lamine Yamal actes de desafiament anteriors, com durant la concentració de la final de la Copa, quan va comportar-se com un nen consentit al menjador, al sopar oficial de celebració dels títols de l’any passat, quan se’l va saltar i va anar a Madrid sense permís, i, per descomptat, en el cas esperpèntic de la seva última festa d’aniversari, presentant-se sense dormir a les proves mèdiques després d’una nit boja en una exhibició pública que la seva majoria d’edat encara està molt lluny d’exercir una influència positiva en la seva escala de valors.

Casualitat o no, certes o no, les molèsties al pubis van reaparèixer després de la funesta nit europea contra el PSG i Lamine Yamal ja no va jugar davant el Sevilla per decisió de Hansi Flick, que més aviat va semblar venjança contra el seleccionador Luis de la Fuente per tornar-lo a convocar contra Geòrgia i Bulgària. I de càstig al mateix Lamine per forçar la màquina a l’aturada anterior i acceptar jugar infiltrat contra Turquia per l’absurda raó d’intentar arrencar vots per a aquella Pilota d’Or que, feia setmanes, havia guanyat Dembélé. Una aventura infantil i desafortunada per part del jove davanter blaugrana estimulada igual d’estúpidament pel seu agent Jorge Mendes.

La qüestió és que l’equip de Hansi Flick va acabar jugant el pitjor partit de la seva etapa davant el Sevilla (4-1) i cedint el lideratge al Reial Madrid. En paraules del mateix signant de la informació exclusiva sobre l’actuació terrible d’Alejandro Echevarría, Joan Fontes, a Medium.com, “el Barça va capejar el temporal com va poder davant el PSG i va sucumbir de la pitjor manera a Hispalis, on va mostrar la seva versió més erràtica i desencertada. L’equip va navegar i, per primer cop, Hans-Dieter Flick no va oferir respostes als seus pupils a les preguntes que se li anaven formulant damunt el verd. Els jugadors, al final de cadascun dels partits, van entonar el mea culpa i semblava clar que tancaven files per sortir del sotrac tant a Europa com a la competició domèstica. Molts mitjans, tot i saber l’embolic, han posat ràpidament l’accent en la reunió —el passat dilluns— de Flick amb l’equip de fisioterapeutes i recuperadors del club, però la figura del nibelung ha quedat molt tocada, fins al punt de prendre distància i viatjar uns dies al seu país per intentar recompondre’s, agafar aire i continuar”.

Segons les seves fonts, “de moment i per si no n’hi hagués prou, Hansi es planteja acabar aquesta temporada la seva vinculació amb el conjunt blaugrana i Echevarría i els seus acòlits ja manegen noms per al seu relleu; Sylvinho, Belletti i Giovanni van Bronckhorst conformen la primera terna”.

El que menys li convé a Laporta ara mateix és, precisament, que se li enfonsi l’equip, que ni es refredi, sobretot amb un horitzó electoral on la seva figura guanyadora només perdria vots a gran escala si Hansi Flick o Lamine Yamal, sigui per separat o junts, no li aporten títols. O, si més no, arriben a l’abril amb les mateixes bones sensacions de la darrera primavera. Compte amb reduir-ho tot a l’entrenador i a l’estrella i no comptar que el vestidor sigui feliç. Això no ho arreglaria ni Alejandro Echevarría amb la seva policia.

La entrada Una ingerència injustificable del ‘cunyat’ de Laporta qüestiona la jerarquia de Flick se publicó primero en El Triangle.

És indubtable i plausible el mèrit periodístic de l’espai Què t’hi jugues de la cadena SER d’haver accedit a l’informe intern dels tècnics del FC Barcelona sobre Limak que, abans de l’adjudicació de l’obra, puntuava la constructora turca com la pitjor preparada per abordar la reforma del Spotify. Ho és tant com l’evidència que aquelles sospites dels experts de la mateixa casa blaugrana estaven completament justificades i s’han demostrat, per desgràcia, absolutament encertades en el sentit que Limak presentava, respecte a les dues UTES finalistes, deficiències constatables en aspectes clau com la seva capacitat econòmica per assumir els costos de l’inici de les obres, la incertesa real sobre el calendari proposat i no poques sospites pel que fa a la factura final.

En el principal, el compliment dels terminis, Limak ja acumularà al novembre, com a mínim, més d’un any de retard. En penalitzacions, 365 milions (un milió diari, segons va afirmar Joan Laporta), que mai s’exigiran per part de l’actual directiva, com va deixar clar el responsable imposat per Laporta al capdavant del projecte, Joan Sentelles, en substitució i acumulació dels super poders de la mitja dotzena de càrrecs que es van fugar, van dimitir o van ser cessats abans i després de la tria de Limak a principis de 2023. A saber, el directiu responsable de l’Espai Barça, Jordi Llauradó; l’executiu al comandament nomenat pel mateix Laporta, Ramón Ramírez; i no menys de quatre alts executius del departament.

L’escàndol d’aquesta revelació ha de centrar-se en la manera en què l’informe negatiu emès el 28 de desembre del 2022, que atorgava a Limak menys de 50 punts sobre 100, va ser ignorat per la directiva i substituït en el moment de la selecció per un altre informe que, dos dies després, el 30 de desembre del 2022, li atorgava 74 punts per davant de Ferrovial i FCC.

L’escàndol mediàtic, en part previsible, va ser la reacció de la premsa barcelonista/laportista al llarg de dilluns i dimarts, reproduint la notícia posant el focus en les pobres explicacions de l’executiu Joan Sentelles que, com el seu president, no va tenir més remei que mentir per intentar minimitzar l’impacte de l’exclusiva. Per més justificacions i arguments desplegats, a Sentelles li va acabar dominant el petit Laporta que porta dins i, de sobte, en un to despectiu i burleta va dir que “hi havia altres informes i altres tècnics. I, a més, aquell informe no era vinculant”, va afegir mentiderament.

Tot seguit, va admetre amb la mateixa modulació supèrbia del seu president que “la decisió final, en qualsevol cas, va ser jeràrquica”. És a dir, presa i assumida pel president, el mateix Laporta que es va acollir a les eleccions per canviar el plec de condicions del paripé final de l’elecció de la constructora, introduint la possibilitat de participació d’una empresa estrangera i eliminant l’obligació d’haver construït un estadi de dimensions importants i la d’haver construït almenys dos edificis en sòl espanyol. També ha quedat demostrat que Laporta va fer bones amistats amb el propietari de Limak en un partit contra el Galatasaray abans d’aquestes importants modificacions de les bases.

L’estratègia de Joan Sentelles a l’estudi de la SER va ser, perversament, la d’intentar dissipar qualsevol dubte o sospita de manipulació i d’aquest canvi deliberat i trampós del contingut dels informes, a còpia de repetir que cada pas, gestió i contacte del procés va ser monitorat per no se sap quantes consultores, advocats i els propis inversors. Tots, és clar, menys la tria de Limak, a dit, pel president sobre un informe final rectificat i signat per l’Oficina Tècnica de l’Espai Barça liderada per Lluís Moya i Joan Sentelles, els dos únics supervivents de la deserció massiva que va provocar la nominació de Limak.

L’informe amb data del 28 de desembre del 2022 subratllava la insuficiència de Limak en base als següents punts febles:

Limak va presentar respostes tècniques considerades indefinides, vagues i insuficients davant les preguntes de l’equip d’avaluació, sense justificar adequadament l’ambiciós calendari d’obra proposat.

Es va considerar poc realista la promesa d’executar la reforma en el menor termini, i es va indicar que la rapidesa d’execució defensada per Limak no estava prou sustentada des del punt de vista tècnic.

Limak exigia 200 milions d’euros per iniciar l’obra, davant dels 12 milions requerits pels seus rivals espanyols.

El grup encapçalat per Ferrovial i FCC superava Limak tant en els apartats de planificació, com de redacció del projecte i solvència tècnica.

L’equip tècnic va considerar impossible complir els terminis compromesos per Limak i va advertir dels riscos d’acceptar tal programació.

Per contra, l’informe amb data del 30 de desembre del 2022, de referència per a la directiva a l’hora de triar Limak, es basava en una modificació substancial de la valoració i puntuació a Limak que va pujar de menys de 50 a 74 punts, superant Ferrovial (58) i FCC (40). El canvi central va ser en base a donar un pes definitiu a l’apartat “garantia i justificació de terminis”, on Limak va rebre 28 punts davant els 12 de Ferrovial i 7 de FCC. Així, la proposta de Limak, abans penalitzada per manca de justificació en el calendari, va passar a ser vista com a exemplar per la seva ambició en els terminis.

S’afirmava en aquell informe que Limak “respecta amb escreix els fites de referència” i aporta “estratègies constructives enfocades al compliment de terminis”, en clar contrast amb la posició de només dos dies abans.

Sentelles tampoc va ocultar que Limak “s’avenia a introduir en cada moment els canvis que proposés el club”, mentre que les altres dues constructores es remetien al projecte i llicència aprovats per l’Ajuntament, a més de negar-se -Limak no- a signar el pla de finançament suggerit per Laporta, aquell en què els 1.500 milions del préstec es destinaran, tant sí com no, a la reforma de l’estadi i no al conjunt de l’Espai Barça, com va dictar l’assemblea de socis del Barça.

En definitiva, a l’hora de la veritat, els criteris subjectius, d’interès personal de Laporta derivats de la seva bona relació amb la propietat de Limak, van prevaldre per sobre de la resta i de les mateixes bases de la selecció, ja que al final Limak va ser l’única que no es va presentar com a UTE, ja que les dues empreses associades, en principi, també van sortir corrent cames ajudeu-me i ràpidament substituïdes per altres de confiança de Laporta.

Finalment, el fet que Sentelles reiterés el minuciós seguiment de Goldman Sachs sobre tot el procés com un exercici de transparència i control decau per la pròpia naturalesa de la posició de la financera americana, encantada que Laporta li lliurés la clau de la negociació amb els inversors en el seu moment, a més de signar-li tipus d’interès de fins al 7% i no per sota del 6% en un primer moment.

Que hi hagi retards és el millor escenari per a Goldman Sachs que, en el refinançament obligat del préstec perquè Laporta mai complirà amb els terminis acordats, ja li ha sumat 100 milions d’interessos a un tipus mitjà del 5,4% quan el mercat està ara en poc més del 3%.

Per acabar de distreure les masses, Joan Sentelles va passar una altra vegada la patata calenta a l’Ajuntament de Barcelona, assegurant que el Barça espera disposar aquesta setmana de la primera ocupació de la Fase 1A que, tot i que no s’aplicarà perquè ara el Barça prefereix seguir a Montjuïc, és un requisit indispensable per sol·licitar la de la Fase 2A. Al circ de Limak i Laporta només li falta la carpa, aquella coberta la col·locació de la qual ja s’ha ajornat a l’estiu de 2027 perquè la constructora, com ja advertien els tècnics del club, no és eficient. Ni de bon tros.

La entrada Els tècnics del Barça ja van avisar a Laporta que Limak no era eficient se publicó primero en El Triangle.

D’entre les respostes al test ràpid que Joan Laporta ha donat al programa de TV3 Bestial, la que menys ha captat l’atenció dels titulars de la premsa col·laboracionista fa referència a la condició de mentider del president del Barça. “No soc mentider, no m’agrada la mentida. Per dir la veritat, moltes vegades me les ho carrego jo. No soc egoista, tot i que tots tenim un punt, un egoisme de defensar el que tens”, ha dit, per descomptat sense immutar-se, per continuar jugant a aquest perillós abús de la seva estratègia de tensar la relació amb Leo Messi: “Hem tingut molt bona relació, quan no vam renovar el contracte es va espatllar i després més o menys l’hem recuperat una mica. El que esperem és que se li pugui fer el gran homenatge que es mereix”, ha especificat.

L’entorn de Leo ho nega rotundament perquè ningú de la família vol saber res d’un president que l’ha enganyat sistemàticament i que, a més, els continua enfurismant perquè utilitza el seu nom en va, recurrentment per aparentar que, al darrere, hi ha converses per a aquest homenatge que mai no es produirà mentre Laporta sigui el president del FC Barcelona.

A Laporta li és igual mentir, i en gran, en tot i per tot, emparat per una protecció i un escut inaudits i socialment extraordinaris. Ha aconseguit que les seves mentides no només no li passin factura, sinó que, al contrari, el barcelonisme les interpreti com una demostració dels seus dots únics per obrir-se pas i burlar l’assetjament i la persecució dels enemics del Barça, la institució que ha posat al límit de la ruïna i de la qual s’aprofita indecentment amb el mateix èxit que afirma defensar-la. Si fos veritat que la relació amb Messi existís –que no existeix– no caldria parlar en condicional sobre l’homenatge que “esperem és que se li pugui fer”. N’hi hauria prou amb concretar el quan i el com, un pas que, per descomptat, no s’atreveix a fer, limitant-se a jugar amb aquest sopar de duro sabent que la premsa li aplaudirà el gest d’obrir-li a Messi les portes del Spotify, com si fos Leo qui s’hagués donat l’esquena al Barça i no Laporta qui el va fer fora d’una puntada traïdora i encara sospitosa d’encobrir un pacte Laporta-PSG tan previ com pervers.

Un altre a qui Laporta ha enganyat recentment ha estat Ter Stegen, a qui va voler –i va aconseguir– sotmetre a les seves necessitats i urgències de l’estiu passat derivades de la gran mentida sobre el retorn promès del Barça a la regla 1:1, aprofitant la seva lesió per inscriure Joan Garcia.

La premsa laportista, com és habitual, en lloc de denunciar la seva mala gestió financera, a més de subratllar la seva dilatada i malèvola difamació durant tres anys sobre el fair play financer, sobre l’entrada de potents inversors i el retorn imminent a un estat de solvència, li ha anat aplaudint –i elogiant– els seus esforços i competències en aquesta suposada recuperació econòmica que, a l’hora de la veritat, ha ressituat el marge salarial en 112 milions menys que al gener. Una altra catàstrofe.

Aquesta mateixa premsa va celebrar amb entusiasme que Ter Stegen hagués de passar pel quiròfan i no va dubtar a col·laborar amb la pressió de la junta, que li va retirar la capitania i el va apartar de l’equip fins que acceptés signar un certificat mèdic –ell no volia– de quatre mesos de baixa. Aquesta era, en aquell moment, l’única sortida perquè Joan Garcia pogués obtenir la seva llicència, gràcies al 50% de la fitxa de l’alemany, que va servir –almenys això diuen els mitjans– per ser inscrit tota la temporada. Abans, va caldre ajustar i refer el contracte del porter català, acabat de fitxar, per sis anys en lloc de cinc per tal de reduir-ne el seu salari, almenys en aquesta primera temporada.

Només es va poder posar fi a la gran tensió després que Laporta i Ter Stegen es veiessin cara a cara, reunió en què, també segons la versió de la premsa reverencial, el president el va convèncer perquè deposes la seva actitud, convençut que podria recuperar-se abans dels quatre mesos. Ara ha transcendit que Laporta li va oferir garanties, a canvi, que si el seu metge i cirurgià especialista de l’esquena li donava l’alta abans dels quatre mesos el club ho admetria i podria reincorporar-se als entrenaments i disputar-li la porteria a Joan Garcia. El preu d’aquest risc està mesurat i calculat en 14,5 milions de regressió en el fair play financer.

En concret, la norma diu que si el Barça el convoca per jugar abans dels quatre mesos des de la data de l’informe “veurà reduït el seu Límit de Cost de Plantilla Esportiva o la seva capacitat d’inscripció pel triple de l’excés de límit o capacitat que hagués obtingut”. És a dir, per la quantitat resultant de multiplicar per tres la meitat de la fitxa de Ter Stegen, estimada en 4,8 milions.

En aquell moment, Laporta era plenament conscient de la prioritat i la urgència de poder donar d’alta Joan Garcia, amb Ter Stegen caigut, Iñaki Peña descartat, i a l’espera de les inscripcions i sense fair play financer ni tan sols per la reentrada de Szczęsny, que finalment no va poder ser convocat fins passades algunes jornades de Lliga. Quan Laporta va concedir a Ter Stegen aquest marge per haver tornat abans d’hora sabia també que el seu marge salarial es desplomaria en 112 milions i, per tant, que no existia cap possibilitat de legalitzar Joan Garcia si no era traspassant Araujo, Fermín i Casadó, pels quals la mateixa junta va fer córrer ofertes per les redaccions sense cap futur. En el fons, al president ja li era igual estar excedit en 112 milions que per 14,4 milions més.

De moment, la recuperació de Ter Stegen va com un tret, segons el futbolista alemany.

La entrada Laporta torna a irritar Messi i accepta que Ter Stegen li costi 14,4 milions se publicó primero en El Triangle.

Les expectatives al voltant dels desastres financers de Joan Laporta sempre són altes i es compleixen de manera infal·lible quan el pas del temps i les xifres reals esborren el relat oficialista i deixen al descobert la veritat. És el que ha passat amb la venda de Vítor Roque el curs passat, quan Hansi Flick es va negar a mantenir-lo a la plantilla tot i que el jove davanter brasiler era, juntament amb la repesca de Joao Félix i el reforç de Nico Williams —perquè millorava Lamine Yamal, tal com va deduir Laporta després de l’Eurocopa de l’estiu passat— el pla A de Laporta.

La premsa catalana, sempre servil i disposada a esbombar les mentides que els explica l’aparell de comunicació de la directiva, va arribar a publicar que amb el traspàs del jove davanter al Palmeiras, per 25,5 milions, a més de recuperar la inversió de la seva compra a l’Atlético Paranaense, Laporta havia tancat una operació amb efectes positius en el fair play financer blaugrana a LaLiga.

En realitat, més enllà de com LaLiga va poder autoritzar la cessió al Betis d’un futbolista que, precisament, mai no va poder ser inscrit a partir de l’1 de juliol de 2024 per manca de marge salarial -com Dani Olmo després del seu fitxatge-, la revelació de la memòria de l’exercici 2024-25 recupera la sospita que amb Vítor Roque el Barça ha fet un altre negoci ruïnós i sospitós d’estar subjecte a una sèrie de comissions i de condicions indecents, com gairebé sempre que hi ha pel mig l’intermediari brasiler André Cury.

La memòria econòmica presenta una anotació fosca i pudent segons la qual els traspassos de Vítor Roque i Clément Lenglet han deixat una desviació de 30 milions. Si es té en compte que el defensa francès tenia pendents d’amortitzar 4,3 milions, fàcilment es dedueix que el desastre prové del cost de desprendre’s de Vítor Roque, del qual sempre es va rumorejar que havia costat 61 milions i no els 30 milions (més 31 en variables) que defensava la junta.

Si, quan va ser venut al Palmeiras, és cert que el club brasiler va pagar els 25,5 milions que compensaven els 30 milions de la compra —menys l’amortització d’un any—, i la pèrdua de Lenglet no passa dels 5 milions, la conclusió és que el cop econòmic ocasionat finalment s’eleva a més de 20 milions. Gairebé 25 milions, segons algunes interpretacions.

Josep Maria Minguella va desconfiar des del primer moment d’un fitxatge tan controvertit. “El que és increïble és que, el mes de gener, quan no tens diners i no necessites un 9, fitxis un noi de 18 anys per veure què passa per 60 milions. Això és un escàndol que no s’aguanta si no hi ha repartiment de diners”, va dir fa molts mesos. Ningú des de la directiva li ha replicat ni presentat una querella per insinuar que algú s’ha endut comissions obscenes a la vista del preu/qualitat/rendiment aplicats a un futbolista sense nivell per jugar al Barça. I que el Palmeiras hagi pagat 25,5 milions per un jugador que en aquell moment era suplent al Betis també continua sent una dada que només ha corroborat la directiva blaugrana. En cap cas el club brasiler.

El Barça ja havia assumit mesos enrere costos fiscals que presumptament s’havien de liquidar al Brasil, derivats de la compra i atribuïbles al futbolista i a l’Atlético Paranaense, per un valor de 10 milions que tampoc no han estat reparats i que no se sap si també formen part d’aquest deteriorament comptable de 30 milions, tant voluminós com imprecís, que alimenta les pitjors especulacions i ombres.

El Barça conserva un 20% dels drets del jugador sobre una futura venda i ha transcendit que la venda va ser supervisada per la Federació Espanyola i la FIFA a causa de l’estranyesa del traspàs.

Tampoc ajuda la imatge tèrbola del cas Vítor Roque que la desviació de 30 milions hagi estat camuflada en l’apartat d'”altres despeses” dins de la presentació del balanç. El que sí que queda del tot desmentit és que Laporta hagués recuperat aquesta inversió absolutament desmesurada i tan cridanera en Vítor Roque, àlies O Triginho, els pocs gols del qual, dos amb la samarreta del Barça, s’han pagat a preu d’or, a més de 10 milions cadascun.

La entrada Cada gol de Vítor Roque li ha costat al Barça de Laporta més de 10 milions se publicó primero en El Triangle.

Al llarg dels últims mesos, Laporta s’ha vanagloriat de jugar a dues bandes en el context de les relacions entre la UEFA i A22, la societat impulsora d’aquesta Superlliga que, pràcticament, va néixer morta per culpa del caprici de Florentino, responsable també del fet que li continuï arribant un alè de vida amb la peculiar i inextricable complicitat de Joan Laporta.

 A la UEFA, Laporta ha anat afalagant el seu president, Aleksander Ceferin, amb la promesa que el Barça tornarà a l’ECA (i a la UEFA) tan aviat com sigui possible, encantat amb el nou format de la Champions i aparentment deixant plantat Florentino Pérez. En canvi, a la seu d’A22, ja que la societat creada per a la seva promoció ni tan sols pot utilitzar el terme Superlliga, Laporta explica una altra història, assegura tenir enganyada la UEFA i el seu president –també l’ECA– i que els ha convençut d’actualitzar i canviar, a partir del 2027, l’estructura de la Copa d’Europa per una nova versió amb dos grups de 18 equips, la ‘Superchampions’ en funció del coeficient UEFA i retransmissions en streaming gratis.

Aquesta setmana, culminant una altra de les seves actuacions teatrals, Laporta ha acaparat el protagonisme de la reunió de l’ECA de dimecres on el seu possible reingrés a la cleda de Ceferin i de l’ECA, on mana el president del PSG, Nasser Al-Khelaïfi, ha estat celebrat com el final de la batalla entre la UEFA i A22 per la Superlliga.

La intenció era aparentar que el futbol europeu s’ha rendit a les habilitats negociadores i al lideratge de Laporta a l’hora de pacificar-lo i de millorar la Champions actual amb la incorporació d’aquesta estratificació elitista que continua sent la raó de ser de l’invent de Florentino. Col·lateralment, a Laporta se li atribueix, per part de la premsa catalana, la valentia d’haver deixat tirat, sol i marginat el president del Reial Madrid.

La realitat, com sempre, és molt diferent. La Champions la continuarà governant i decidint la UEFA, que no té la menor intenció de canviar res del format actual ni de passar-se a l’streaming, com ha apuntat revolucionàriament A22 en una filtració a Mundo Deportivo fa només uns dies amb la calculada intenció de provocar debats, tertúlies i, sobretot, penjar-li la medalla a Laporta per haver estovat Ceferin.

Res més lluny d’un escenari en què la UEFA té el Barça sotmès a la seva completa voluntat, amenaçat de cobrar-li els 45 milions de la multa per violar la normativa del fair play i a l’espera d’una sentència del cas Negreira per si cal expulsar-lo una o dues temporades.

Laporta va deixar ahir molt clar, sobre el seu servilisme a Florentino, que “qui ho ha de saber, ja ho sap”, una afirmació que, en cap cas, com ha interpretat erròniament la premsa, confirma la seva intenció de reintegrar el Barça a l’ECA i sota l’ala de la UEFA, sinó de recuperar aquesta relació sempre que la UEFA accepti la proposta d’A22 sobre una reforma de la Champions al dictat dels interessos de Florentino.

En cas contrari, el Barça continuarà lligat al projecte impossible del president del Reial Madrid perquè abandonar aquest ridícul lobby de dos clubs, Barça i Reial Madrid, li costaria abonar una indemnització de 300 milions i perdre uns 4 milions més entre el valor de les seves accions a Super League Company S.L. i el préstec aportat per a l’inici i posada en marxa.

La resta de clubs -Atlètic de Madrid, Manchester City, Manchester United, Arsenal, Chelsea, Liverpool, Tottenham, Inter de Milà, Milà i Juventus- ja van sortir fa mesos quan era possible desvincular-se del nucli original sense penalització. No hi ha ningú més, a banda de Florentino i Laporta, darrere de tot aquest soroll sobre la ‘Superchampions’ que només s’escolta a Barcelona i Madrid. Ni se’n parla de l’assumpte a les seus de l’ECA ni de la UEFA ni tampoc a Anglaterra, França o Alemanya. Res.

Segons els analistes de Madrid, aquesta maniobra de Laporta de confraternitzar amb l’enemic respon a la seva estratègia de seguir igualment en terra de ningú, donant tombs, a l’espera que la idea de la Superlliga, cada cop més llunyana i sense suports coneguts al futbol europeu, decaigui per si sola i pugui alliberar-se d’aquesta multa que, de moment, Florentino no li perdona.

La entrada Laporta no pot tornar a l’ECA si abans no paga la multa de 300 milions se publicó primero en El Triangle.

Per més control i capacitat que acrediti Joan Laporta per manipular l’assemblea del pròxim dia 19, formalment telemàtica i amb la previsió de registrar la participació més baixa mai coneguda, sempre es bolca a desplegar la millor defensa mediàtica amb la finalitat d’aïllar-la del soroll de la realitat a còpia de propagar, repetir i martellejar una sèrie d’ítems a través dels seus diferents canals de fabricació de l’opinió pública blaugrana.

Dilluns es va activar la xarxa digital i d’influenciadors sota una consigna i missatge uniforme al voltant de dos eixos: l’exercici 2024-25 s’ha tancat “amb 2 milions de benefici” i es confirma així la “recuperació econòmica”. Com és lògic i ho demostra la mateixa

Per més control i capacitat que acrediti Joan Laporta per manipular l’assemblea del pròxim dia 19, formalment telemàtica i amb la previsió de registrar la participació més baixa mai coneguda, sempre es bolca a desplegar la millor defensa mediàtica amb la finalitat d’aïllar-la del soroll de la realitat a còpia de propagar, repetir i martellejar una sèrie d’ítems a través dels seus diferents canals de fabricació de l’opinió pública blaugrana.

Dilluns es va activar la xarxa digital i d’influenciadors sota una consigna i missatge uniforme al voltant de dos eixos: l’exercici 2024-25 s’ha tancat “amb 2 milions de benefici” i es confirma així la “recuperació econòmica”. Com és lògic i ho demostra la mateixa informació facilitada als socis, ambdues afirmacions són completament falses.

Ahir dimecres, la directiva va reunir a les oficines blaugranes els periodistes dels mitjans més influents en el dia a dia de Catalunya per a una dissertació de Manel del Rio, el nou director general, amb el mateix propòsit de reafirmar els ítems generals de la campanya d’alienació dels socis (allò del superàvit i que el ‘Barça va bé’) i afegir dues novetats propagandístiques clau a la prèvia de l’assemblea per dispersar el focus i acaparar els titulars dels portals digitals.

D’una banda, Manel del Rio els va enviar un missatge clar sobre BLM, en el sentit que “no es ven” i, de l’altra, els va confirmar el gir copernicà de la directiva, sens dubte intel·ligent, oportú, estratègic i plausible al seu propi judici, pel que fa al retorn a l’Spotify, ara desproveït de tota pressa i de cap necessitat —ni esportiva, ni social ni econòmica— amb l’argument que és més interessant i productiu continuar obrint Montjuïc per a 50.000 espectadors que no pas l’Spotify per a 27.000, posant el focus en què “com que les reformes necessàries per complir amb les esmenes plantejades per l’Ajuntament van a molt bon ritme” és més encertat reobrir amb l’aforament de 45.000 i apte per als partits de Champions.

Una altra tanda de mentides en cadena, en el cas del retorn a Les Corts, condicionat perquè les reformes necessàries són gairebé estructurals per defectes constructius greus de Limak que, a més, requereixen una negociació sobre com solucionar-los, ja que els experts han confirmat que Laporta no ha respectat els plànols aprovats a la llicència de la primera fase. El nou horitzó que es contempla de reapertura és ara per a després de novembre, més aviat cap a inicis de 2026, encara que sense cap perspectiva que pugui ser una opció real. Limak acumularà, inevitablement, un any de retard si cal fer cas de totes les promeses i justificacions de Laporta per triar l’empresa constructora turca perquè les obres fossin més ràpides i més barates.

Quant a l’anunci que BLM no es ven, la lletra petita suggereix que la iniciativa de Marc Ciria de portar a l’assemblea una proposta social per revocar l’autorització atorgada a Laporta per desprendre’s del 49% de la societat havia tocat una tecla molt sensible i dolorosa de les seves urgències financeres en el marc d’un empitjorament dramàtic de l’economia del club.

 Si Manel del Rio afirma que a la directiva no li passa pel cap desprendre’s d’una font d’ingressos que porta pel camí d’aportar 200 milions anuals és perquè, en realitat, sembla l’única sortida possible a la contínua sagnia de pèrdues que s’acosta en els mesos i anys vinents, imparable. El director general va admetre que s’ha actualitzat el valor a l’alça de BLM, deixant entreveure que s’ha utilitzat aquesta revalorització, d’alguna manera confusa, en l’escenografia complexa per sostenir el relat d’un compte de resultats anòmal i trampós, es miri per on es miri.

La idea de la directiva és propagar que no cal portar a l’assemblea la proposta de Marc Ciria perquè no entra en els plans perdre aquest últim i valuós actiu com és BLM. Iniciativa que és, precisament, l’indici més clar que Laporta no tindrà més remei que refer el desastre actual dels estats financers del club a costa de la ‘joia de la corona’, BLM, un invent de Josep Maria Bartomeu l’ús del qual com a palanca postpandèmia ja havia estat ‘beneït’ pel mateix Marc Ciria quan era —i ho continua sent— més fan de Laporta que ningú, d’això fa quatre anys.

Ara sap de bona font que l’operació BLM és sobre la taula i que Laporta podria arruïnar la seva recollida de signatures anunciant simplement la seva renúncia a l’acord assembleari que ara mateix és l’únic salvavides que li queda.

Sobretot, perquè aquesta “recuperació” de la qual presumeix amaga pèrdues de 230 milions en aquest mandat, bona part d’elles a causa de Barça Studios i camuflades amb un reajustament del resultat de l’exercici anterior. “Per què no es va computar aquesta pèrdua addicional de 89 milions d’euros quan corresponia? Haurien aprovat els socis compromissaris els comptes amb unes pèrdues de 180 milions en lloc de les presentades de 91 milions?”, és el que s’ha preguntat Marc Ciria en la seva anàlisi dels comptes, raonant que Laporta no és capaç de deixar enrere aquesta espiral de deteriorament patrimonial tan greu i evident.

Marc Ciria li ha recordat que en el suposat ‘benefici’ d’aquesta última temporada s’han comptabilitzat 100 milions de la prima de Nike, 70 milions dels seients VIP i 40 milions en vendes de jugadors de naturalesa extraordinària, 211 milions en total que a més no estan consolidats en l’exercici actual, sense els quals el Barça no hauria complert el pressupost i, sens dubte, ocultant perversament 91 milions de noves pèrdues que l’anterior auditor, ja acomiadat, havia exigit com a imprescindible per oferir als socis una fotografia real de la (pèssima) situació econòmica.

Amb aquest -230 milions que Laporta arrossega com a resultat de la seva negligent gestió i pocs mesos abans de les eleccions, si no és per la via BLM no té altra forma de regularitzar el seu mandat que no sigui la de sortir corrents, deixant el ‘mort’ a la directiva que vingui que, igualment, s’enfrontarà a més de 1.000 milions en actius venuts i ingressos avançats que minvaran els seus recursos i a l’obligació de fer front a un deute de 4.000 milions a tornar.

La entrada Laporta necessita que l’assemblea no revoqui la venda de BLM per continuar ‘viu’ se publicó primero en El Triangle.

Des de la web del FC Barcelona i gràcies al control sobre la premsa més servil i entregada a la causa laportista, els titulars sobre la situació econòmica del club parlen d’“una estructura financera sòlida i una reducció del deute fins als 469 milions d’euros, 90 milions menys que l’exercici anterior. Pel que fa a la massa salarial, el Barça es situa al 54% dels ingressos ordinaris, millorant dos punts respecte a la temporada anterior i mantenint-se clarament dins dels límits de la normativa UEFA. Per segon any consecutiu —afirma la directiva—, el Club ha tancat amb resultats ordinaris positius (2 milions d’euros), consolidant la seva recuperació econòmica i l’eficiència operativa en totes les àrees”.

El cas, però, és que en la memòria que se sotmetrà a l’aprovació dels socis a l’assemblea del dia 19 d’octubre vinent, el resultat, demolidor i alarmant, els resultats econòmics reals són de 17 milions de pèrdues de l’exercici últim tancat i una substancial i definitivament insuperable elevació del patrimoni net negatiu a 263 milions, superant en 169 milions els registrats fa un any.

Així ho assenyalen els experts que han tingut accés a l’informe d’auditoria de Crowe i així desmuntar, desmentir i corregir el relat que Joan Laporta, igualment, aconseguirà aprovar a l’assemblea que ve sense explicar que s’ha produït una reformulació dels comptes de l’exercici anterior, 2023-24.

Per imposició del nou auditor, Crowe, Laporta no ha tingut més remei que regularitzar d’una vegada per totes el deteriorament de Bridgeburg Invest (Barça Vision o Barça Studios) pendent de l’ajust no acceptat fa un any per la directiva, desaprovant llavors la salvetat expressada per l’anterior auditor, Grant Thornton, en el sentit que la propietat valorada en 208 milions tenia en realitat valor zero.

Per mediació d’un informe independent de la consultora EY i després que Laporta fes una maniobra d’absorció accionarial de Bridgeburg Invest per part de Barça Produccions per minimitzar en la mesura del possible el desastre, l’impacte final de la regularització s’ha fixat en 178 milions, finalment maquillats fins a aquests 169 milions reflectits en la segona pitjor xifra de fons propis negatius de la història del FC Barcelona en els seus 125 anys de vida, només superada pels 451 milions del resultat de l’exercici 2020-21 a causa de la pandèmia.

Laporta no ha necessitat cap pandèmia ni cap altra catàstrofe natural que la seva pròpia i negligent gestió per enterrar el Barça en un pou financer les conseqüències del qual arrossegarà el club durant els pròxims 25 anys.

La raó per la qual aquest desastre anunciat no té el seu reflex en el tancament de la temporada 2024-25 és perquè l’auditor ha acceptat carregar-lo a la 2023-24 i així reparar el crèdit i el rigor de Grant Thornton, fulminantment acomiadat després de no acceptar la imposició laportista de passar per alt la desvaloració d’una palanca fallida en més de 300 milions pel reajustament de la seva capitalització real.

I Laporta ha de donar les gràcies a Crowe per haver acceptat una regularització reduïda parcialment gràcies al truc de la reubicació del suposat gran negoci digital, la ‘mina d’or’ com la va qualificar el 2022.

L’impacte, igualment, deixa feta pols l’economia blaugrana que, en realitat, ha perdut aquesta temporada, a més, 17 milions que s’afegeixen a l’ajust aplicat a la realitat dels estats financers, cosa que significa pèrdues de 186 milions, la major part camuflades en el reajustament d’uns comptes aprovats a l’assemblea de 2024 i tan eloqüentment defensades per l’innombrable Xavier Sala Martin des de l’OAB com a presumpte compromissari. Avui, cap comentari per part seva sobre els comptes de Laporta, és clar.

En una primera i ràpida anàlisi aquest només és un dels fets rellevants de l’informe d’auditoria que també presenta trets no menys alarmants i misteriosos, tant en el creixement dels ingressos com de les despeses, àmbit en què Laporta lidera tots els rànquings coneguts. Per ara, el cert i demostrable és que Laporta ven comunicativament als socis un superàvit de 2 milions quan les pèrdues indiscutibles ascendeixen a 169 milions, això sense entrar en altres fronts oberts, com la batalla comptable pels 157,7 milions de Lockley Invest, un altre invent de Laporta o la no provisió dels 45 milions de la multa de la UEFA, que caurà pel seu propi pes. La culpa d’aquest nou engany de masses? De la premsa, és clar, per creure’s i divulgar els pamflets financers oficialistes, de propaganda i manipulats que Laporta penja a la web.

La entrada Laporta oculta als socis unes pèrdues reals de 169 milions se publicó primero en El Triangle.

Les poques filtracions sobre els comptes del Barça de l’exercici 2024-25 han aportat més confusió que claredat sobre aquesta bicefàlia que, s’intueix, domina en aquest moment la comptabilitat blaugrana. La necessitat de Joan Laporta d’explicar i justificar resultats negatius amb un relat fantasiós i manipulant els comptes continua xocant amb el criteri escrupolós i professional d’un auditor l’informe definitiu del qual encara no és públic ni pot analitzar-se amb la serietat que requereixen els estats financers del FC Barcelona.

La prova és que, per exemple, una font ben informada com el Què t’hi jugues? de la Cadena SER ha afirmat que al final l’auditor ha anotat com a ingrés extraordinari de 70 milions l’operació dels seients VIP. És cridaner que, sent aquesta informació certa, o almenys concedint-li el benefici de la credibilitat, LaLiga, en canvi, no els hagi validat a efectes de marge salarial.

Rebobinant, en relació amb el fair play financer que li va atorgar LaLiga a Laporta el gener passat, gràcies a una auditoria baix cost, de 100 milions extraordinaris d’ingressos amb els quals aparentar almenys la cobertura de la inscripció de Dani Olmo, la patronal els hi va restar a l’abril quan l’auditor de debò, Crowe, no va incloure la seva comptabilitat en el control intermedi de la temporada i no els ha reconegut tampoc al final de l’exercici. El descompte ha estat brutal, de 112 milions en total.

La contradicció és tan evident com alarmant, ja que convida a pensar que l’auditor li ha permès consolidar aquest ingrés, de 70 milions dels 100 milions possibles, amb un criteri diferent del de LaLiga, cosa que també sorprèn perquè la patronal ha actuat fins ara seguint escrupolosament l’opinió de l’auditor de torn.

No existeix una explicació raonable a menys que Laporta hagi convençut Crowe amb altres arguments que potser desvelarà l’informe del mateix consultor en qüestió d’hores, ja que els estatuts exigeixen que els socis el coneguin almenys deu dies abans de l’assemblea.

La sospita apunta que Laporta hauria utilitzat aquests 70 milions per compensar parcialment una partida negativa que també va avançar la SER com a segura, encara que sense especificar la seva quantia, derivada de la regularització comptable de Bridgeburg Invest (Barça Visió o Barça Studios). La societat, considerada de valor zero respecte als 208 milions en els llibres que se li va concedir en la memòria de la temporada 2022-23, va ser engolida fa uns mesos dins de Barça Produccions en el marc d’un intent desesperat de Laporta per mantenir viu el valor de la companyia o, si més no, minimitzar l’impacte de la seva descapitalització.

Aquesta maniobra, a falta de detalls i de la lletra petita de l’informe d’auditoria, podria explicar les sorprenents i inextricables magnituds de les poques xifres conegudes fins ara.

Quan, des de la directiva, s’anuncien 17 milions de dèficit sense donar a conèixer el total d’ingressos i de despeses, és perquè (mal)intencionadament el que es pretén és retardar la informació sobre les veritables incidències d’un exercici que passarà a la història per la manipulació i la frivolitat de Laporta —res de nou— a l’hora d’adequar la seva narrativa a la conveniència de la seva imatge i lideratge per damunt de la precarietat i de la insolvència dels números reals.

Per rematar aquesta filtració, i a preguntes del mitjà que ha avançat aquests bocins dels comptes que Laporta vol colar a l’assemblea per la via civil o criminal, des de la junta han assegurat que els pressupostos no es van calcular comptant amb els ingressos de l’Spotify mig obert des del gener. ni amb l’estalvi d’abandonar Montjuïc. Reflexió al·lucinant que l’hemeroteca destrossa si es remena en les diferents intervencions de directius i executius fa un any.

Més enllà del desencant i d’acumular noves pèrdues fins a un total de 111 milions de fons propis negatius, i de més de 140 milions de pèrdues en aquest segon mandat de Laporta, el més preocupant és que fins al pròxim 30 de juny la situació pot empitjorar. En el seu primer mandat, entre el 2003 i el 2010, ja va deixar 47,6 milions de dèficit i un deute superior a la facturació. Va camí de triplicar-lo.

La entrada Laporta ja acumula més de 140 milions de pèrdues en el seu segon mandat se publicó primero en El Triangle.

D’acord amb els estatuts, els socis del FC Barcelona ja podrien consultar l’informe d’auditoria i la resta de la documentació rellevant si la voluntat de la junta de Joan Laporta fos, de debò, la d’exercir el govern del club amb transparència i actitud oberta perquè no hi ha res a amagar ni tampoc res que no pugui explicar-se ni justificar-se. Els estatuts fixen un període no inferior a deu dies hàbils abans de la celebració de l’assemblea ordinària com a obligatori, si bé estableixen que a partir de la seva convocatòria els socis ja podrien accedir a la documentació i, fins i tot, sol·licitar una còpia dels documents integrats en la informació econòmica que se sotmet a l’aprovació de l’assemblea.

Doncs bé, en la mateixa proporció que a la directiva li interessa la menor circulació d’aquests papers pels fòrums barcelonistes i mediàtics, aprofitarà al màxim el termini al límit —i, si és possible, una mica més— sobre la idea, absolutament infantil, que com menys dies previs transcorrin fins a l’assemblea, des de la seva difusió i coneixement entre la massa social i el barcelonisme en general, més controlat i acotat serà el seu impacte.

A més, sabent que aquest termini de portes obertes obligat coincideix amb l’aturada per la disputa de la classificació mundialista, es pot suposar que directius i popes del laportisme incrementaran la seva presència als mitjans per imposar desesperadament i aclaparadorament el relat que els convé, molt per sobre de la realitat d’uns comptes que tornen a fer olor de desfeta. Començant pel fet que registren pèrdues consecutives dos exercicis seguits, circumstància que provocaria el cessament automàtic de la junta, si no estiguessin suspesos els articles de control econòmic dels estatuts.

Més enllà d’aquesta aberrant i dantesca situació, de fons propis negatius que s’enlairaran fins als 111 milions negatius, Laporta necessita convèncer els socis. Un propòsit que, sens dubte, aconseguirà amb la beneita complicitat dels mitjans, que el tancament ordinari —que no existeix— és un índex de la sòlida estructura de l’economia i que gràcies a la seva gestió, el Barça s’ha “recuperat i salvat”.

El soci, s’ho cregui o no, ho aprovarà majoritàriament a efectes legals en una altra assemblea articulada sota un format telemàtic de manera que els compromissaris no puguin opinar ni votar, encara que la taula de l’assemblea aparentarà i escenificarà la comèdia d’una sèrie de votacions que mai es podrà saber si són reals i degudament escrutades. Més aviat pesa la certesa que formen part del teatret laportista de cada any.

El discurs assembleari de Laporta ja ha estat dissenyat i testat amb molt més temps d’antelació del que els socis disposaran per analitzar els comptes abans d’una assemblea en què, per cert, no podran participar, ni opinar ni votar amb garanties.

S’ho poden estalviar rellegint el que va pronunciar en una trobada de penyes fa poc amb notable èxit d’audiència, i una previsible reacció d’entusiasme i aprovació unànime.

Com sempre, va transformar la realitat de la seva negligent i caòtica gestió en una croada contra la conspiració mundial i judeo-maçònica en contra seva i del Barça: “Sempre superem els obstacles i això ens fa ser més forts”, va dir.

I després, les justificacions injustificables sobre el seu menyspreu, desdeny i abandó de les seccions: “Creiem cegament en elles —va dir sobre el femení que està pràcticament en venda—. Li dediquem el pressupost més gros d’Espanya, però a Europa competim contra pressupostos molt més grans. Les seccions tenen un gran retorn emocional. Perquè siguin competitives cal invertir, encara que influeix en el fair play [financer] i hem hagut d’avalar personalment”. Falsa al·lusió a un problema crònic de manca de fair play financer davant LaLiga que prové exclusivament d’inventar-se palanques i que ja ha delmat les seccions des de fa anys. Si la junta va avalar va ser per fitxar sense marge salarial com reflecteix l’exemple de Joan Garcia i la celebració que Ter Stegen es lesionés oportunament.

Sobre la inqualificable gestió de la reforma i retorn a l’Spotify per tapar les deficiències i nyaps de Limak: “Hem estat valents amb l’estadi, que ens permetrà ser competitius. Altres clubs poden ingressar capital i hi ha clubs estat, que tenen màquines de fer diners. Nosaltres estem orgullosos de ser un club dels socis. L’estadi era una necessitat absoluta, perquè, si no, perdíem el tren. Havíem de sortir a buscar diners i ho vam fer. Hi va haver imponderables: hem treballat en dos torns, no en tres com altres clubs van fer als seus estadis. Hem hagut de fer esmenes. L’estadi serà el més segur del món; és molt més segur que no ho era el 2022. Nosaltres creiem que ja podríem tenir la llicència de primera ocupació, però respectem el que digui l’Ajuntament”. O sigui, la culpa, de nou, de l’Ajuntament, encara que ja es veurà si s’atreveix a dir el mateix a l’assemblea.

Sobre la persecució i extermini de tot senyal de vida col·lectiva i associativa dels socis, extensible no només a l’estratègia de soscavar el poder, l’activitat i la raó de ser de les penyes, sinó sobretot de la Grada d’Animació, afusellada a l’alba a Montjuïc després d’un judici sumaríssim: “Les penyes són un símptoma molt valuós per mesurar la salut del Barça. Ens donen força per lluitar contra tot i tothom”. Pur postureig.

Sobre la situació real del Barça, demostrablement molt pitjor que el 2021 després de guanyar les eleccions: “Vam recollir un llegat desastrós i hem hagut de fer un gran esforç per salvar el Barça i ho hem fet. Ens van donar confiança per recuperar l’economia, tirar endavant l’Spotify Camp Nou i fer de la Masia l’eix del nostre projecte esportiu”. És evident que l’economia marca pèrdues i deute històriques i insuperables, que l’Spotify costarà el triple del previst (amb pitjors materials i estructura) sense executar l’Espai Barça segons el que va aprovar l’assemblea i també que, quan va arribar Hansi Flick, el pla era renovar Joao Félix, apostar per Vitor Roque i portar Nico Williams, això tres anys després d’haver acomiadat els responsables d’haver format la generació de Lamine Yamal. Sort de l’herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu.

Dit això. Els socis del Barça poden estalviar-se el maldecap d’aguantar les veritats de Laporta a l’assemblea que, tant sí com no, tiraran endavant.

La entrada Laporta retalla fins al límit la informació econòmica de l’assemblea se publicó primero en El Triangle.

La derrota sobre la gespa que l’equip blaugrana va patir a la Champions a mans del PSG serà fàcilment digerible perquè l’equip de Hansi Flick pot millorar el seu rendiment i perquè el format actual de la Champions permet recuperar-se amb relativa facilitat d’una mala jornada, en part justificable per haver caigut davant de l’actual campió d’Europa. L’impacte emocional no va ser tant pel bany de realitat futbolística viscut a Montjuïc, indiscutible, com per l’estrany escenari de fons de la prèvia, embolcallat en l’equivocada sensació blaugrana d’haver arribat a aquest partit creient-se superior al PSG sobre la base dels presumptes mèrits de l’any passat. Una atmosfera generada i instal·lada en el barcelonisme després de la derrota de Milà davant l’Inter a les semifinals i extensible a aquell altre compte pendent, o injustícia, en forma de no Pilota d’Or de Lamine Yamal. Sens dubte, a conseqüència de la propaganda laportista, interessada a exagerar les coses, i de l’eufòria espontània un graó per sobre del valor adequat d’aquell triplet de títols en futbol espanyol.

L’1-2 servirà per tornar el Barça a la seva més que justa condició de seriós aspirant a disputar la Champions, en cap cas per sobre de ningú i ajustada al nivell de les seves estrelles, de la seva banqueta i d’un joc de qualitat més que suficient per competir-la, no per haver-la guanyat, o molt menys merescut, per endavant.

En canvi, la derrota realment dolorosa de cara als socis i aficionats va ser la de la grada, on poc més de 2.000 seguidors francesos van dominar l’animació, l’ambient i la capacitat de transmetre aquella força que els jugadors necessiten per superar situacions de desavantatge.

La mateixa TV3, amb les seves càmeres i en una reacció provocada per una arrencada de sensibilitat i d’empipament per la superioritat de l’equip de Luis Enrique en aquest àmbit, va captar comentaris de socis veritablement indignats per la superioritat de la minoria visitant, recollint també les exigències directes contra Laporta reclamant la Grada d’Animació.

La raó és que els pocs socis afortunats posseïdors d’una entrada -en principi, els 16.151 repetidors dels dos anys d’exili a Montjuïc- venien d’un calvari incomprensible, de pagar un preu del triple respecte als seus abonaments de temporada en els partits previs al Johan Cruyff, de constatar que les seves localitats sempre són les pitjors respecte als turistes, públic ocasional i els milers que acudeixen a la revenda oficial i no oficial, capaç d’acumular i gestionar milers d’entrades. Especialment per al primer partit de Champions d’aquesta temporada, van haver de superar primer una odissea informàtica sense cap garantia que, realment, la totalitat d’aquests 16.151 hagués aconseguit la seva entrada després que en les 24 hores preferents el sistema donés errors contínuament. Es compten per milers els que es van quedar fora, com si des de la directiva aquest fos el càstig per haver-se vist obligada, a causa de les queixes, a rebaixar a preu d’abonat els tiquets europeus. El resultat va ser que, per continuar donant prioritat a la resta dels que no són socis, se’ls va advertir que no rebrien la seva entrada, via email, en alguns casos fins tres hores abans del partit.

Cal preguntar-se quin dimoni d’infraestructura d’assignació de localitats s’utilitza des de les entranyes del fosc departament de ticketing per retardar fins a aquest límit incomprensible el repartiment de les entrades dels socis. La resposta és que no existeix un model informàtic més o menys eficaç, sinó que als socis els passen al davant els que es rasquen la butxaca en aquesta mena de subhasta d’entrades en què s’ha convertit, sobretot, la revenda i la sospitosa i real distribució preferent dels seients no socials a favor de la classe turista, sense que quedi del tot clar si el marge de benefici, considerable respecte al valor facial de l’entrada, va directament a la caixa del club.

A més a més, com va passar dimecres passat, els pocs socis amb ànima i veritable sentiment barcelonista, tots ells escampats per l’estadi, es van sentir incapaços de replicar la poderosa animació del PSG, inferior en proporció 25 a 1, per manca d’un focus potent i organitzat com la Grada d’Animació que Laporta es va carregar juntament amb el seu legítim dret d’opinió i de manifestació de les seves idees.

La Grada d’Animació va guanyar aquest partit per golejada i per les queixes de no pocs socis que van denunciar l’estratègia absolutament patètica de la directiva laportista de fer passejar empleats per la pista d’atletisme amb cartells com “Aixequeu les bufandes”, intentant coordinar l’animació davant la Reial Societat el diumenge anterior. Va ser una cosa vergonyosa que, per sort, no es va repetir en Champions.

Com en la resta d’àmbits de gestió del club que no sigui aprofitar l’herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu, Laporta continua descarrilant. Els socis volen Grada d’Animació i el president no, així de clares i d’enfrontades estan les coses, a menys que la integrin, artificialment, pseudoempleats dirigits i controlats a favor dels interessos de la junta.

Ja és forassenyat i desnaturalitzat que el projecte de l’espai d’animació de l’Spotify s’hagi deixat en mans d’una empresa externa especialitzada en màrqueting. No es descarta, fins i tot, que la idea dels cartellets del dia de la Reial fos idea seva.

La entrada La Grada d’Animació va ser l’única gran guanyadora del partit contra el PSG se publicó primero en El Triangle.

La publicació, per part de la junta del Barça, d’un avançament del tancament de l’exercici 2024-25 suposa una altra presa de pèl. És un acte més, reiterat, d’ocultació d’informació al soci que, com es preveia, ha batut aquest any tots els registres de manca de transparència i de gestió negligent per part de la junta directiva de Joan Laporta.

El fet que el FC Barcelona hagi tancat, com afirma en un comunicat tètric, amb 2 milions de benefici ordinari, sent aquesta dada una mentida infantil i absurda que segurament li tocarà explicar a Xavier Sala-i-Martin amagat a l’oficina d’atenció al barcelonista (OAB) —no se sap a canvi de quines prebendes per les seves acadèmiques faules—, no suposa la pitjor notícia per a un barcelonisme social al qual Laporta ha convertit en el trist motiu de burla del futbol espanyol, convocant una altra assemblea telemàtica vergonyosa, manipulada i en un dia sense partit en un nou atropellament estatutari.

Encara més delirant i surrealista resulta que en aquest primer resum, al límit de l’obligació d’aprovar els comptes el 30 de setembre, quan s’haurien d’haver validat el 30 de juny passat, fa ja tres mesos, Laporta no hagi estat capaç de revelar les xifres més elementals de les columnes d’ingressos i despeses. Perquè, com sempre, hi ha gat amagat, mentides, maquillatge comptable i la necessitat de generar la màxima confusió perquè el soci no sàpiga ni arribi a comprendre la greu patologia que pateix l’economia del club.

La previsió, d’acord amb els mateixos pressupostos presentats per la junta i aprovats en assemblea l’octubre de 2024, apuntava a 893 milions d’ingressos i 873 milions de despeses. Saber exactament la liquidació de totes dues partides donaria una pista més o menys aclaridora i significativa sobre com s’han desenvolupat els esdeveniments, i aportaria als socis un mínim de nitidesa. El contrari, retardar l’oficialitat dels resultats, només persegueix enganyar els quatre socis del primer miler als quals es permetrà l’entrada a l’assemblea, discriminatòriament i antidemocràticament, com ja és habitual amb el cortès i ignorant silenci de la premsa laportista, cada cop més sedada pel seu aparell totalitari i al marge de la llei amb què governa aquesta directiva.

Perquè, de nou, afirmar que el resultat ordinari és de 2 milions “amb els quals es compleix per segon exercici consecutiu el principal objectiu econòmic del Club”, per després afegir que “un cop deduïts els extraordinaris, el resultat final després d’impostos és de -17 milions”, a més de fals i preocupant, hauria de merèixer almenys una columna d’opinió condemnadora i exigent signada per algun dels popes del periodisme de l’univers blaugrana més reconeguts. Tanmateix, no s’han atrevit a registrar als seus mitjans ni la més petita al·lusió, ni que sigui a títol aclaridor, sobre una formulació dels comptes que, d’acord amb els estatuts, suposaria el cessament immediat de la junta directiva de Joan Laporta per l’acumulació de dos exercicis consecutius de pèrdues.

No serà d’aplicació perquè, astutament, Laporta va aconseguir que l’assemblea li aprovés el 2021 la suspensió temporal de l’article 67è dels estatuts, que contempla aquest supòsit com el límit de l’actuació d’una directiva en les seves funcions de govern. L’exercici 2023-24 es va tancar amb 91 milions de pèrdues i el 2024-25, amb 17 milions de pèrdues.

El concepte ordinari és un truc de pèssima taumatúrgia comptable per part de Laporta ,que es treu de la màniga quan li interessa a efectes del relat assembleari, ja que a la memòria oficial del FC Barcelona l’únic que constarà són pèrdues acumulades i successives de -108 milions (91 + 17) per a un total de fons propis negatius de -111 milions.

És clar que, en l’anàlisi de l’origen d’aquest dèficit, un economista pot —i ha de fer-ho— conjecturar que en l’aplicació rigorosa del pla de tresoreria de LaLiga des del 2022, a Laporta no se li han permès més despropòsits i palanques fantasma amb les quals fer-se trampes al solitari als seus llibres de comptabilitat. És a dir, que no se li ha permès gastar en fitxatges per sobre dels seus ingressos reals i, tot i això, està excedit en 112 milions i es manté a anys llum de l’equilibri 1:1 aconsellat per la normativa de control econòmic. Això l’ha obligat —com és sabut i notori— a avalar 12 milions per mantenir la plantilla actual inscrita i, a més, recórrer a la lesió de Ter Stegen per a l’alta de Joan Garcia, per no parlar de les filigranes en cessions i ampliacions de contracte per ajustar la massa salarial conforme a la normativa. Per tant, ni sota la lupa de la Lliga ni de la UEFA Laporta es pot mantenir a ratlla.

Pel que fa al concepte extraordinari, l’anàlisi i les conclusions encara són més perverses i de pitjor pronòstic perquè les palanques, amb 1.065 milions d’ingressos en els últims cinc anys de comptes signats per Laporta, entrarien de ple en aquesta altra anàlisi. De manera que, si els comptes es poguessin segregar —com fa Laporta en aquest joc permanent i anual de malabarisme comptable— el balanç de l’ordinari que utilitza només quan més li convé, les pèrdues acumulades serien d’uns 1.100 milions i de cinc temporades seguides. Cinc vegades el dèficit real generat per la pandèmia.

Inqualificable i espantosa liquidació de Joan Laporta, el pitjor governant que mai hagi presidit el Barça (només Joan Gaspart li fa competència) en 125 anys d’existència, sense entrar en el deute contret, colossal i impagable ni tan sols en l’horitzó actual de l’any 2050.

El barcelonisme assistirà, d’aquí al 19 d’octubre vinent, quan l’informe d’auditoria es vagi coneixent amb les seves excepcions, excentricitats, tripijocs i manipulacions, a una galeria dels horrors que, amb certesa, la premsa majoritàriament laportista no denunciarà ni detallarà perquè és còmplice de riure-li totes les gràcies al president. Venen dies de descobriments sorprenents.

La entrada Laporta seria destituït pels estatuts, si avui estiguessin en vigor se publicó primero en El Triangle.