Jair Domínguez, presentador del programa Està passant. Ho ha manifestat en dos missatges successius a la xarxa X el passat dilluns 27 d’octubre. En el primer comentava la intervenció en què el president de Junts va anunciar que el seu partit trencava amb el govern progressista espanyol: “Us agradarà més o menys en Puigdemont, però el goig de sentir un polític que no parla com un deficient mental és alliberador”.

El segon és la resposta a Joan Segura, un usuari de X que el va replicar: “Els teus tuits cada dia són més d’un deficient mental!!!”. “100€ que miro la bio i diu que és militant d’ERC”, va contestar Domínguez. Efectivament, si mires el perfil de Segura en aquesta xarxa social hi llegeixes “Català, casteller, esportista jubilat i militant a ERC i VIA FORA”.

El post a favor de Puigdemont ha rebut divisió d’opinions, però són majoritàries les que s’estranyen de la seva defensa del president de Junts. El post contra Segura ha tingut quasi unanimitat de crítiques al partit d’Oriol Junqueras.

El Llibre d’Estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) diu que els seus professionals no poden fer intervencions públiques i a les xarxes socials que comprometin la seva neutralitat. Domínguez fa com qui sent ploure. I la CCMA, també.

La entrada Quin presentador de TV3 diu que Puigdemont li fa goig i critica ERC? se publicó primero en El Triangle.

Quan es tracta de gestionar la vida ordinària del Barça, Joan Laporta sol fer ostensible una provada incapacitat que exhibeix corregida i augmentada quan sorgeix alguna qüestió imprevista, com la recent i frustrada possibilitat de jugar contra el Vila-real a Miami.

Els missatges i les explicacions han estat del tot contradictoris, començant pel relat de Laporta davant l’assemblea. “No sabem quina quantitat ingressarem, no tenim tota la informació de LaLiga. Però, hi haurà ingressos, segur, i compensaran els que no tindrem al Johan”, va dir per la reducció al mínim de l’aforament en els partits de Liga inicials davant València i Getafe. “Els ingressos seran molts més que si el partit fos a Vila-real, on no ingressaríem res. Tots els clubs se’n beneficiaran d’aquest partit, però més els que anirem a jugar allà”, va assegurar el president.

L’endemà, el president de LaLiga, Javier Tebas, va haver de sortir a aclarir que LaLiga no pagava ni un sol euro a cap dels dos equips, ni Vila-real ni Barça. En tot cas, va precisar, l’organitzador, l’empresa nord-americana Relevent, sí que compensava el local, el Vila-real, per la taquilla de l’Estadi de la Ceràmica, una assignació que l’equip groguet hauria destinat íntegrament als bitllets dels seus socis fins a Miami i a un reduïment del preu anual dels seus abonaments a aquells que no haguessin viatjat. El Barça, va dir Tebas, podia recaptar el que pogués per accions de màrqueting, comercials i de marxandatge sobre el terreny a Miami.

Amb aquestes declaracions, com és sabut, Laporta va fer saltar totes les alarmes en apuntar directament a LaLiga com la que li havia promès un fix per accedir a jugar a milers de quilòmetres contra el criteri i el desig del cos tècnic i del mateix vestidor. Si era veritat, o no, mai se sabrà, però l’efecte d’aquesta bravata de Laporta a l’assemblea per justificar el partit de Miami va ser que, des dels EUA, les agències federals van caure sobre Relevent l’endemà amb el resultat d’avortar l’experiment.

Ara, dues setmanes més tard, des del club, també contradictòriament, s’ha filtrat tant que la cancel·lació no suposava cap contratemps econòmic com que era peremptori inventar-se alguna altra font d’ingressos per esmenar el greu error que va suposar no tornar des del primer dia a Montjuïc a principi d’aquesta temporada.

En aquesta línia, ha transcendit que el Barça ha descartat jugar a Líbia i al Marroc amistosos i que estudia seriosament anar al Perú a disputar un amistós prenadalenc davant la desesperada i precària situació de la tresoreria. Una alternativa encara pitjor que la de Miami, ja que suposa carregar igualment les cames dels jugadors amb un desplaçament desaconsellable —un partit extra— i del tot contraproduent per a Hansi Flick i els jugadors.

El no-partit de Miami li passa factura a Laporta, deixant entreveure novament que, lluny de viure un estat de recuperació econòmica, la bogeria de muntar un amistós prenadalenc al Perú, o on sigui, s’ha convertit en una urgència.

La entrada Per què el partit de Miami encara li passa factura a Laporta? se publicó primero en El Triangle.

El president del Partit Popular de Catalunya, Alejandro Fernández, ha posat en qüestió la neutralitat del president del Parlament, Josep Rull, a qui acusa “d’imposar límits personals” a la participació de Vox i Aliança Catalana en els debats. Segons Fernández, aquesta manera de moderar “vulnera la llibertat parlamentària” i respon a “criteris ideològics”.

L’acusació arriba en un moment delicat per a la cambra. Les darreres sessions s’han vist marcades per advertiments de Rull a diputats dels dos grups per discursos que fregaven el llenguatge d’odi. El president del Parlament, que intenta mantenir un perfil institucional i moderat, s’ha proposat posar ordre en una etapa de crispació, però la seva fermesa ha obert un nou flanc de polèmica. Vox l’acusa de censura, i ara el PP s’hi afegeix presentant-se com a defensor de la llibertat d’expressió dins la cambra.

Des de Junts, fonts pròximes al president recorden que les seves decisions són revisables per la Mesa i que Rull “aplica el reglament amb criteris tècnics, no polítics”. També subratllen que ha cridat a l’ordre diputats de totes les formacions. En aquest sentit, defensen que la neutralitat institucional no depèn de la ideologia dels oradors sinó del respecte a les normes del debat.

La entrada És neutral Rull quan modera Vox i Aliança Catalana? se publicó primero en El Triangle.

Aliança Catalana (AC) s’ha trobat amb un bon grapat de comentaris negatius a X després d’haver felicitat el president de l’Argentina, Javier Milei, pel resultat del seu partit, La Libertad Avanza, a les eleccions legislatives, celebrades a l’equador del mandat presidencial.

En concret, el compte que AC dedica als afers exteriors, Aliança Catalana – Foreign Office, ha escrit: “Felicitem a Javier Milei per l’aclaparadora victòria a les eleccions legislatives d’ahir. Queda clar que el seu èxit és reconegut pel poble argentí, a diferència del que els socialistes d’arreu intenten negar. Visca la llibertat!”.

Entre la cataracta de reaccions es poden trobar retrets que expressen rebuig pel president argentí i reclamen al partit de Sílvia Orriols que se centri en Catalunya.

“Per aquestes coses i la bandereta d’Israel, després del genocidi comès, no us puc votar mai”, s’ha queixat un perfil que afirma que està “d’acord amb moltes coses amb AC”.

“Cada cop que estic pràcticament segur que us votaré piuleu aquestes merdes i torno a dubtar de qui collons sou vosaltres… Aquest paio és el vostre model?? De debò??”, ha qüestionat un altre.

“Què collons feu felicitant un tio que fa pactes i merdes amb Vox?”, ha expressat un altre. I en la mateixa línia, també han escrit: “Amb la qüestió nacional estic d’acord amb vosaltres al 100%, però no puc votar a un partit que dona suport a un amic d’Abascal neoliberal a ultrança“.

“AC sap que Milei és d’ultradreta i ultraliberal en economia?”, afegeix un perfil, i alguns han alertat que la vicepresidenta argentina Victoria Villarruel “és totalment espanyolista i contrària a la independència de Catalunya”.

La entrada Per quina decisió rep Aliança Catalana crítiques dels seus simpatitzants? se publicó primero en El Triangle.

El trencament de Junts amb el PSOE no ha agafat ningú per sorpresa. De fet, abans que el partit de Carles Puigdemont oficialitzés la ruptura amb el govern de Pedro Sánchez, ja hi havia veus que apuntaven que això acabaria passant i que, fins i tot, s’atribuïen el mèrit d’una futura caiguda de l’executiu espanyol, que queda en una situació de màxima fragilitat sense el suport dels postconvergents.

És el cas de l’alcaldessa de Ripoll i líder del partit ultra Aliança Catalana, Sílvia Orriols, qui un dia abans va fer una publicació a la xarxa social X que semblava anticipar el moment: “És possible fer caure el govern de Madrid des de la capital del Ripollès? Jo crec que sí…”, va escriure, insinuant una certa influència de la seva formació en la ruptura de Junts amb el PSOE.

Els auguris d’Orriols poden basar-se en les dades de les darreres enquestes, segons les quals Aliança Catalana manté una tendència ascendent i creix en detriment de Junts. L’electorat independentista que s’havia mantingut fidel al partit de Puigdemont comença a decantar-se per la formació ultra, que ha aconseguit consolidar-se en zones on abans els postconvergents tenien hegemonia.

Aquest creixement ha encès les alarmes de Junts en el món local. La setmana passada, un grup d’alcaldes juntaires encapçalat per Josep Maria Vallès, de Sant Cugat del Vallès, van traslladar-se a la residència de Waterloo per expressar les seves inquietuds a Puigdemont. Reclamen a la direcció més contundència en el tractament de la immigració, per intentar neutralitzar el discurs xenòfob d’Orriols, així com una reorientació estratègica del partit.

A Vallès s’hi van sumar Òscar Fernàndez (Cabrera de Mar), Albert Castells (Vic), Marc Buch (Calella), Arnau Rovira (Manlleu), Agustí Arbós (Olot) i el regidor de Berga i vicepresident del Consell Comarcal del Berguedà, Ramon Caballé.

Encara que el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha negat que el trencament amb el PSOE formi part d’una estratègia per contrarestar el creixement d’Aliança Catalana, tot sembla apuntar que, en aquest cas, Orriols sí que va ben encaminada. Ara bé, encara queda per veure si la ruptura entre els postconvergents i els socialistes suposa el final del govern de Sánchez.

La entrada Qui s’atribueix la “caiguda” del govern de Pedro Sánchez? se publicó primero en El Triangle.

Alguns seguidors del líder de Junts Carles Puigdemont han reaccionat negativament al fet que es dirigís a Salvador Illa, des de la xarxa social X, tractant-lo de president i de tu, en un missatge crític amb l’anunci de l’inici de les obres de la Biblioteca Pública de l’Estat, a Barcelona.

“President, deus voler dir la primera biblioteca més important que hi haurà a Catalunya. Per fer tuits com aquest ja hi ha els ministres espanyols”, començava aquell missatge de Puigdemont.

Entre els comentaris que ha rebut, un ha lamentat que “Si l’últim president legítim sou vós. El problema ja el tenim si us adreceu a ell com a president… per això van cremant Catalunya… ningú ens defensa… estem venuts“.

“Què ho fa, que tracteu aquest ocupant de president? Jo tenia entès que el president éreu vós. Hi heu renunciat en favor de la colònia?”, ha manifestat un altre.

En la mateixa línia, un ha escrit que “de president, res. Si un cas, li podem dir «Virrei Illa». I amb els seus actes el demostra cada dia”.

“Cal que us tutegeu? Per què manteniu aquesta familiaritat?“, l’ha qüestionat un que ha afegit que “la imatge que em doneu, si més no a mi, és que al final tot ve a ser Can Seixanta, i que no n’hi ha per a tant. Hom pot ser educat sense semblar que sigueu camarades”.

“De veritat, com t’arrossegues...”, li ha etzibat una usuària, entre altres que li han reclamat fer caure el govern de Pedro Sánchez o li han retret, tractant-lo de covard, el desenllaç del procés.

La entrada Quins retrets rep Puigdemont per com s’ha dirigit a Illa? se publicó primero en El Triangle.

El periodista Gil Toll, en un vídeo en el que es presenta com a membre del comitè d’empresa de TV3, i perquè el president canari va dir que la televisió de la seva comunitat és del govern. Fernando Clavijo ho va afirmar en la resposta a una pregunta que li van formular a Radio Faycán. El president canari, de Coalición Canaria, que governa amb el suport del Partit Popular, és criticat pels treballadors de Radio Televisión Canaria perquè consideren que la nova Llei del Sector Públic Audiovisual vol convertir aquest ens en un instrument de l’executiu conservador.

En el vídeo, de 30 segons de durada, el periodista de TV3 diu: “”Hola, sóc Gil Toll, del comitè d’empresa de TV3 a Barcelona. Estic gravant aquest vídeo per dir que el senyor Clavijo és un troglodita per haver dit que la televisió canària és del govern. La televisió canària és dels canaris, de la gent que paga els seus impostos, que és la que té el dret a la informació. Igual que els ciutadans de totes les comunitats autònomes. Aquest és l’objectiu de les televisions públiques:servir els ciutadans i no servir al govern. Prou ​​ja de manipulació!”.

Es podrien gravar vídeos idèntics dedicats a les televisions autonòmiques de les autonomies que governa la dreta a Espanya. Té clar i no dissimula gens que aquestes televisions són seves, dels seus governs.

La entrada Qui i per què li ha dit ‘troglodita’ al president de Canàries? se publicó primero en El Triangle.

Bernat Dedéu. El passat dijous va pujar aquest text a X: “La de vots que el tontolava d’en Rull està regalant a @CatalunyaAC no es poden pagar ni amb mil sacs curulls de bitllets”. Va ser el seu comentari a un post que havia penjat a la mateixa xarxa social la presidenta d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, un estona abans: “El president de la mesa @joseprull em talla el micròfon perquè li he dit “ultrafeminista” a la Tània Verge… No recordo que hagi aturat a cap dels diputats que m’han dit ultradreta, ultracatòlica, feixista o nazi…”.

El comentari del columnista del digital El Nacional va tenir uns 43.000 vistes i una cinquantena de comentaris. Alguns dels comentaris van incloure més insults i tractaments despectius del president del Parlament.

Dédeu ha estat d’actualitat les darreres setmanes arran de la publicació del llibre Difamació, on Eva Piquer l’acusa d’haver-se burlat d’ella aprofitant l’anunci que el seu marit, Carles Capdevila, patia càncer, malaltia de la qual va acabar morint.

La entrada Quin columnista d’’El Nacional’ li ha dit ‘tontolava’ a Josep Rull? se publicó primero en El Triangle.

Aquesta mateixa setmana han coincidit la notícia de la renovació de Leo Messi amb l’Inter Miami i les declaracions de l’exdirectiu del FC Barcelona, Jordi Mestre, sobre l’estat d’ànim del crac argentí en relació amb l’actual president del Barça. “Em consta —ha declarat— que Messi i tota la seva família estan molt enfadats amb Joan Laporta“, això sí, aclarint que “per terceres persones”, per evitar precisament que ningú pugui atribuir a Leo una confessió directa sobre aquesta matèria tan sensible. Sap que si dedica a Laporta l’anivellada que li té preparada, el president aconseguirà, amb l’ajuda de la seva premsa, capgirar la situació i presentar-lo com algú que ataca el Barça. Leo no cometrà aquest error.

L’entorn de Leo destil·la un cabreig monumental amb Laporta, no només per haver-lo enganyat dues vegades, primer amb la seva (no)renovació i després per aquell muntatge mediàtic de fa uns estius venent a la premsa el seu retorn. Quan Leo li va demanar garanties sobre la seva inscripció a LaLiga va ser quan al president se li va ensorrar l’invent i va sortir a mentir, de nou, afirmant allò que “Leo preferia jugar a una lliga menys competitiva”.

I encara més, Laporta continua utilitzant el nom de Messi com a protagonista d’un futur homenatge que, en el fons, és l’autohomenatge que somia Laporta quan es reobri el Spotify al cent per cent, apareixent com l’únic ‘rei’ del Barça, a qui fins i tot Messi estaria disposat a reconèixer.

La trampa és subtil i pròpia de la dialèctica habitual de Laporta, proposant escenaris impossibles perquè siguin els Nico Williams, per no voler venir al Barça, els Jaume Collboni per no donar-li els permisos per jugar al Spotify o els Messi per donar-li l’esquena al Barça renunciant a venir a aquest ‘homenatge’ els qui apareguin com a desmarcats, hostils i antibarcelonistes.

En canvi, un executiu del Barça, Xavi Asensi, que no és agent de futbolistes ni tampoc un intermediari ni treballa a comissió per a ningú ni aspira a sortir a les fotos, ha aconseguit convèncer Messi dues vegades per jugar a l’Inter Miami. Només li ha donat a l’estrella argentina el que volia. No ha necessitat ni un ‘asado’ ni pressionar-lo ni molt menys tants diners, que això ja li ho donava el PSG, s’ha limitat —intel·ligentment— a donar-li tot allò que enyorava del Barça, una dosi alta d’estima i un entorn favorable, sobretot per a la seva família, a més de rodejar-lo dels seus companys-amics al camp, Sergi Busquets, Jordi Alba i Luis Suárez, una companyia clau per aclimatar-se i afrontar el que per ell ha significat un exili forçat després de la puntada que li va donar Laporta el 5 d’agost de 2021.

Sense aquesta estratègia, ara que han marxat Alba i Busquets, Messi mai hauria resolt renovar per l’Inter Miami i continuar sent el futbolista que encara ven més samarretes al món després de tants anys al cim. Tot això ho ha perdut el Barça, que va perdre 200 milions d’ingressos comercials el dia que el van fer fora. Pagant-li el que acceptava per quedar-se, 60 milions, el Barça hauria continuat esprement la marca fins i tot més després d’haver guanyat el Mundial i una altra pilota d’Or.

Segurament el Barça no estaria arruïnat —Laporta, sens dubte, no— si els esdeveniments s’haguessin desenvolupat d’una altra manera.

La entrada Per què el Miami no ha necessitat ni un ‘asado’ per renovar Messi? se publicó primero en El Triangle.

Diversos ajuntaments de l’interior del país han viscut les darreres setmanes episodis de tensió provocats per simpatitzants d’Aliança Catalana que han irromput als plens municipals amb càmeres, pancartes i crits contra els equips de govern. Els incidents, que s’han produït en consistoris com els de Torelló, Vic i Olot, han estat enregistrats i difosos per les xarxes socials del partit de Sílvia Orriols, que els presenta com a mostres de “resistència ciutadana davant el sistema”.

Fonts municipals asseguren que les intervencions no són espontànies sinó que responen a una planificació prèvia, amb guió i participants designats. L’objectiu seria obtenir imatges de confrontació amb alcaldes i regidors per alimentar el relat d’un poble marginat per les institucions. “Saben perfectament on col·locar-se i qui grava”, comenta un regidor d’Osona. “És una estratègia per provocar una reacció que després converteixen en vídeo viral.”

Els ajuntaments afectats han alertat Interior per possibles problemes d’ordre públic i han demanat presència discreta dels Mossos en sessions futures. Fonts del departament reconeixen que s’ha detectat un patró de desplaçaments coordinats de militants entre municipis, coincidint amb retransmissions en directe dels plens. A la conselleria preocupa que aquesta dinàmica, aparentment simbòlica, pugui derivar en incidents més greus.

Junts i ERC qualifiquen aquestes irrupcions de “campanya d’agitació preelectoral”, mentre que el PSC alerta que “s’està normalitzant la crispació com a eina política”. El fenomen, que alguns comparen amb les accions dels moviments populistes europeus, mostra fins a quin punt la política catalana viu una nova etapa on la viralitat val més que la institució.

La entrada Qui ‘assalta’ plens municipals a Catalunya? se publicó primero en El Triangle.

Memorial 1714, l’entitat que es marca com a missió “dignificar i rehabilitar el Fossar de les Moreres” i “recuperar i donar a conèixer la seva història”, ha acusat l’Ajuntament de Barcelona de mostrar “el seu menyspreu per Barcelona i Catalunya“.

El motiu és que, segons assegura, el peveter del Fossar de les Moreres està “apagat, sense flama, sense record”, i que, “segons els veïns”, la situació s’allarga des de diumenge. “No és la primera vegada, quant trigareu ara?”, ha afegit l’entitat a X.

Aquest missatge ha estat difós i comentat per Aleix Sarri, responsable de Relacions internacionals i Països Catalans a l’executiva de Junts.

“La flama del Fossar de les Moreres és la nostra flama al soldat desconegut, el nostre homenatge a tots els herois i heroïnes que van defensar Barcelona fins al seu últim alè malgrat el setge de Felip V. Deixar-la apagada és una falta de respecte a la nostra identitat“, ha sentenciat a partir de la versió nacionalista de la Guerra de Successió.

La entrada Qui acusa l’Ajuntament de Barcelona de menysprear Catalunya? se publicó primero en El Triangle.

Les propostes de La Revuelta i El Hormiguero de la darrera nit de dilluns van tenir un clar guanyador a Catalunya. El programa de La 1 que presenta David Broncano va dur per sorpresa el líder d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, mentre que l’espai presentat per Pablo Motos a Antena 3 va comptar amb el seleccionador de futbol espanyol Luis de la Fuente.

Al conjunt d’Espanya les audiències van ser força disputades i La Revuelta va imposar-se per una diferència de només 8.000 espectadors. Concretament, el programa de Broncano va sumar 176.000 espectadors de mitjana i un 14,4% de quota, mentre que El Hormiguero va obtenir 168.600 espectadors i un 14% de share.

A Catalunya, en canvi, l’audiència va decantar-se massivament per l’entrevista a Rufián, i el programa de Motos amb el seleccionador de La Roja va enfonsar-se fins al punt de registrar una de les pitjors dades de l’any. El Hormiguero, segons xifres d’El Món de la Tele, va haver-se de conformar amb 86.000 espectadors de mitjana i un 5,2% de quota.

Per contra, La Revuelta va arrasar i va aplegar 185.000 espectadors de mitjana i un 11,1% de share. Així doncs, l’entrevista a Rufián va obtenir més del doble d’audiència a Catalunya que la de a De la Fuente, una dada que posa de manifest l’èxit del líder d’ERC.

Malgrat aquestes dades, TV3 va ser la més vista del públic català. La sèrie Vintage, emesa en la mateixa franja que La Revuelta i El Hormiguero, va liderar el prime time amb 248.000 espectadors de mitjana i una quota del 14,6%.

La entrada Qui té més èxit a Catalunya: Gabriel Rufián o Luis de la Fuente? se publicó primero en El Triangle.

Hèctor López Bofill, jurista i exregidor de Junts a Altafulla acèrrim de Carles Puigdemont, ha destacat durant els anys del procés i posteriors pels seus peculiars vaticinis i plantejaments, corresponents a l’independentisme de la línia dura i sovint optimistes sobre el destí de la seva causa.

La setmana passada va escriure a X que “cada cop tinc més clar” que el líder de Vox, Santiago Abascal, “té moltes possibilitats de ser el pròxim president del Govern espanyol”. “I la frivolitat i la covardia de bona part de l’esquerra i de l’independentisme català ho haurà fet possible. Serà l’hora dels valents”, va afegir.

En aquest missatge, López Bofill no sembla donar gens d’importància ni al darrer baròmetre del CIS, que situa el PSOE 15 punts per davant del PP i 17 per davant de Vox, ni a les evantuals dificultats que es podria trobar la ultradreta espanyola per investir Abascal.

No és la primera vegada aquest jurista emet un vaticini sobre el futur d’Espanya. L’estiu del 2024 va pronosticar que “la legislatura espanyola entrarà en agonia en unes setmanes” i que Pedro Sánchez “no aconseguirà tirar endavant els pressupostos del 2025 i, en canvi, allò que s’aprovarà serà el suplicatori per processar-lo“.

Aleshores només va encertar una de les tres. Anys enrere havia apuntat encara més lluny dient que Sánchez “acabarà caient amb el cop que el deep state perpetrarà davant els fracassos espanyols a les instàncies internacionals amb Carles Puigdemont i la qüestió catalana”, i que “la Unió Europea no arribarà al final de la dècada i Espanya, tampoc”.

La entrada Quin ‘indepe’ creu en les opcions d’Abascal de ser president? se publicó primero en El Triangle.

Per què les feia patir molt a l’hora de transcriure les seves intervencions. Ho va explicar en una entrevista al diari ARA Ana Rivero, una tipògrafa que ha treballat 50 anys al Congrés dels Diputats i que s’ha jubilat recentment. Quan li van preguntar si recorda algun diputat que li resultés especialment difícil de transcriure, Rivero va contestar: “Hi ha diputats indesxifrables. Joan Tardà era tela marinera. El problema no és quan parlen de pressa sinó quan no acaben les frases, canvien de tema, perden el fil conductor i després has de donar forma a la transcripció”.

Rivero, que ha recollit les seves vivències al Congrés al llibre “Luz y taquígrafa” (Plaza & Janés), diu que també li costava transcriure les intervencions de Miguel Ángel Moratinos o Cristina Almeida. Pensa que el llenguatge dels oradors s’ha empobrit amb el pas dels anys. “Cada cop les legislatures són pitjors. A banda dels insults, el llenguatge és més pobre. No tenim uns parlamentaris de qualitat, de profunditat”.

Per cert, quan des de la presidència del Congrés es decideix que alguna expressió d’un diputat no consti en acta això no implica que no en quedi constància escrita. “Realment no es retira. Ho posem entre claudàtors i en cursiva. A peu de pàgina indiquem que s’ha retirat. És simbòlic”, explica.

La entrada Per què tornava boges Joan Tardà a les tipògrafes del Congrés? se publicó primero en El Triangle.

El missatge que va penjar a X el passat dijous 16 d’octubre dient que “És imperatiu fugir d’Espanya”. Ho va fer per comentar unes declaracions del secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, en les quals justificava l’augment de les cotitzacions dels treballadors autònoms dient que serviran perquè rebin unes pensions dignes. La petició de fugida d’Espanya de Jair Domínguez no és nova i ha rebut denúncies permanents a la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) al Parlament de Catalunya perquè infringeix el seu Llibre d’Estil que reclama als seus professionals que no emetin opinions que comprometin la seva imatge de neutralitat.

Ja fa temps que Domínguez va dient en entrevistes als mitjans de comunicació que està fart de treballar a Està passant, el programa estrella dels vespres entre setmana a TV3. El 28 de setembre ho va deixar clar en una entrevista al podcast Déus i Simis. “A Està passant estic ja en passat. L’ha creat Toni Soler i ha seguit una sèrie de paràmetres. Jo he estat allà fent de matxaca i continuo fent de matxaca”, va dir. I va afegir: “Jo tinc ganes de canviar d’aires, fer altres coses i el format no depèn de mi. Jo puc marxar en qualsevol moment de l’Està passant i el programa seguirà i seguirà fent la mateixa audiència que fins ara, però crec que puc aportar coses a d’altres llocs.  O sigui que no sé si seguiré però el programa segur que segueix”.

“Tinc ganes de fer coses però sé que no les podré emetre mai per un canal de la Corpo perquè a la primera frase em diran que això no es pot emetre. I en això estem! (…). Tot lo altre, parlant en plata, és misèria i companyia. Necessito diners, necessito mecenes, posar diners de la meva butxaca perquè s’ha de pagar a la gent que treballa. Quin rèdit treu? No ho sé. Hem d’anar amb peus de plom”, va deixar caure.

Dos dies després, començava la jornada escrivint a X: “Bon dia i puta Espanya!”. Aquesta setmana ha presentat dos cops Està passant, els dies 13 i 15. Qui li pagarà les futures aventures quan se’n vagi o aconsegueixi que el facin fora de TV3?

La entrada Quina és l’última provocació de Jair Domínguez a la CCMA? se publicó primero en El Triangle.

Malauradament, els dies i les hores prèvies a l’assemblea ordinària del FC Barcelona han permès aflorar el pitjor del totalitarisme de Joan Laporta i del seu sentit cada cop més franquista del poder, sens dubte desenvolupat pel mimetisme i el contacte amb el seu cunyat Alejandro Echevarría, cap visible de la Gestapo que controla el club i el seu entorn des de la seva talaia com a primer ministre blaugrana del govern de Laporta. El cunyat lidera dues carteres pròpies: la seguretat del club i la gestió interna del primer equip, Fins i tot té el superpoder d’intervenir en les decisions de Hansi Flick, si cal, i ha generat un perillós estatus de condescendència envers els pecadets i excessos de Lamine, que sembla comportar-se de manera cada cop més adolescent i immadura a mesura que suma dies a la seva majoria d’edat.

Pel que fa al soci, l’assemblea d’aquest diumenge serà un compendi de les influències de les dictadures que més atreuen el president, siguin congoleses, uzbekes o azerbaidjaneses. Des del tancament del passat 30 de juny fins al primer comunicat sobre els comptes -per cert, confús, erroni, desinformat i manipulat- de fa tot just uns dies, han passat més de tres mesos d’opacitat i secretisme com mai. Tot el temps que Laporta ha necessitat per convèncer l’auditor de torn, Crowe, perdent només 90 milions més –dels 400 milions possibles de les palanques-trampa– que, a més, han estat amagats en una reformulació vergonyosa en el resultat econòmic de la temporada anterior, la 2023-24.

La cataracta de mentides que Laporta té preparada aquest diumenge als socis, dins d’aquest format telemàtic expressament dissenyat per evitar i suprimir el més petit indici democràtic, serà de les que fan història, començant per un discurs de recuperació econòmica amb què necessita dissimular un balanç de mandat de 230 milions en vermell, superant, fins i tot, l’efecte pandèmia d’un any amb l’estadi i el Museu tancats.

Als pocs assistents, els hi posarà davant el brillant balanç de títols del curs passat, la lluentor de l’esperançadora nova era que arriba amb Lamine Yamal –herència de la Masia de Josep Maria Bartomeu que, per descomptat, ometrà–, a més de vendre’ls com un èxit sense precedents el fet d’haver doblegat l’Ajuntament perquè la imminència de la llicència de primera ocupació formi part de les grans conquestes de la directiva.

En canvi, exclourà que l’única sortida que li queda a Laporta per netejar un llegat econòmic funest i destructiu, amb 4.000 milions de deute perfectament consolidats i d’impacte terrible fins més enllà del 2050, és vendre BLM, com ja està previst, a menys que posi al mercat –missió impossible– Lamine Yamal. Al soci, Marc Ciria, que ha intentat elevar a l’assemblea una proposta social en contra d’aquesta altra operació ruïnosa per al FC Barcelona, li ha caigut a sobre tot el pes de l’estupidesa i la tirania –també la ineptitud– de l’àrea legal capitanejada per un dels grans foragitats del laportisme, Pere Lluís Mellado, el flagell del Reus, entre altres liquidacions a càrrec seu.

El pànic de quedar-se sense aquesta darrera carta ha dominat aquesta reacció nerviosa de Laporta contra una maniobra indubtablement letal per al seu pla personal de continuar enriquint-se en la mateixa proporció inversa, tot i que no provadament vinculant, que el Barça s’acosta al col·lapse i la fallida. Si més no, això és el que reflecteix la tendència dels precaris i famèlics estats financers del club, mentre que Laporta, incapaç d’aportar la seva part de l’aval fa quatre anys per poder prendre possessió, ara desenfunda avals amb la mateixa facilitat i velocitat que el pistoler més ràpid de l’oest.

Aquesta assemblea també ha posat de manifest, amb la minúscula i pobra excepció de Marc Ciria, el pitjor de la inacció, la por i el postureig de l’oposició. Si no guanyés Laporta les eleccions de la primavera vinent, el que ve sembla més del mateix. Això sí que són egos i nos els del vestidor que ha denunciat Hansi Flick.

La entrada Per què l’assemblea del Barça ha tret el pitjor de Laporta i de la seva oposició? se publicó primero en El Triangle.

Qui va ser regidor de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona s’ha establert a Mallorca on es dedica a escriure. Quan va deixar la política, exquitxat per corrupció, va anar a treballar a l’Aràbia Saudita, on va dissenyar el projecte Neom, avalat pel totpoderós Mohammed bin Salman.

Neom ha de ser una ciutat de 10 milions d’habitants en ple desert. Vives s’ha inspirat en el Pla Cerdà de Barcelona.

Vives va ser el responsable d’urbanisme amb Xavier Trias (2011-15) d’alcalde. Amb Ada Colau ja d’alcaldessa va deixar l’acte de regidor al ser imputat per haver contractat irregularment militants de Convergència, el seu partit. El 2022 va ser condemnat a una pena de dos anys de presó, però va ser conmutada al fer front a una indemnització de 155.000 euros i la promesa de no tornar a l’activitat política. A més, llavors ja s’havia establert a l’Aràbia.

Ara, amb 60 anys, ha deixat la seva feina a Neom, encara que alguns mantenen que, en realitat, ha estat acomiadat pel totpoderós príncep. Ara, vol escriure des del seu retir de Mallorca. Vives és autor d’onze llibres, tant de ficció com d’assaig.

La entrada Què fa ara Antoni Vives? se publicó primero en El Triangle.

“Obro paraigües”, ha escrit a X aquest dimecres al matí el president de l’ANC, Lluís Llach, anticipant que el comentari que faria potser aixecaria polseguera i desencadenaria una allau de comentaris, en el context de la jornada de vaga per Palestina, però no ha estat així ni de bon tros.

“El sionisme és als jueus allò que fou el nazisme pels alemanys. Per això milions de jueus de tot el món lluiten contra el sionisme”, ha escrit Llach en el mateix tuit, que en les cinc hores següents no havia arribat a les 1.000 visualitzacions, i sumava quatre comentaris i quatre m’agrada, tot i que el president de l’ANC té gairebé 239.000 seguidors.

Entre els primers comentaris han destacat dos: un ha lamentat que “eres un bon referent per a Catalunya”, i un altre, el més hostil, l’ha tractat de “nazi de merda”.

Finalment, Llach ha esborrat aquell tuit original, però l’ha tornat a repetir l’endemà exactament igual.

Més ressò han tingut altres missatges recents contra Vladimir Putin o Donald Trump del dirigent independentista, molt dedicat darrerament a la qüestió palestina. També un tuit, redifós per Llach, amb què l’exdiputat de la CUP Antonio Baños va dir “simplement psicòpates” sobre el fet que Aliança Catalana considerés que “la victòria d’Israel és la victòria de Catalunya”.

La entrada Com esperava Llach tenir repercussió i no n’ha tingut? se publicó primero en El Triangle.

El lideratge de TV3 a Catalunya no sempre és indiscutible. L’habitualment imbatible TN Vespre no és capaç de convèncer la major part de l’audiència quan juga la selecció espanyola de futbol, com s’ha tornat a veure en els darrers matxts de La Roja.

El partit entre Espanya i Geòrgia per aconseguir la classificació pel Mundial 2026 va ser un èxit televisiu a Catalunya: va reunir 476.000 espectadors de mitjana i va obtenir un 28,2% de quota de pantalla o share, segons dades d’El Món de la Tele, passant per sobre del TN Vespre. De fet, l’informatiu de la nit de dissabte de TV3 va haver de conformar-se amb 294.000 espectadors de mitjana i un 17,5% de share. Gràcies a aquestes xifres, La 1 va superar la televisió pública catalana en la batalla per l’audiència diària: el canal d’RTVE va aconseguir un 12,4% de quota, mentre que TV3 es va quedar amb un 12,2%.

La selecció espanyola ha tornat a triomfar en audiència aquest dimarts. L’Espanya – Bulgària de La 1 va reunir 417.000 espectadors de mitjana a partir de tres quarts de nou de la nit, amb un 22,2% de share. En aquesta ocasió, però, el TN Vespre ha aguantat l’embat: ha empatat en quota de pantalla amb el partit de La Roja i van sumar 421.000 espectadors de mitjana.

D’altra banda, aquest dimarts s’han estrenat les transmissions dels partits de la selecció espanyola de futbol en català a través de La 2 Catalunya, les quals han sumat unes 60.000 persones de mitjana i un 3,2% de quota. En acabar el partit, ja hi havia 86.000 espectadors de mitjana.

La entrada Què és imbatible contra TV3? se publicó primero en El Triangle.

El fet que l’exportaveu d’ERC al Congrés Joan Tardà hagi mostrat “orgull” perquè el seu excompany de bancada Gabriel Rufián aparegui en un sondeig de GESOP com el líder polític més ben valorat a Espanya ha desencadenat una allau de comentaris negatius d’independentistes.

D’entre aquestes reaccions destaca la d’un exdirigent d’ERC, ara a Junts, Àngel Colom: “D’això n’esteu orgullosos, Joan? Em pensava que teníeu un compromís amb la independència de la nostra pàtria”.

Colom ha afegit una observació que, com l’anterior, també han fet altres usuaris de la mateixa xarxa social: “Recordes que en Duran Lleida també era dels qui, a les enquestes, era un polític més valorat a Madrid? I mira com va acabar…”.

També el diputat d’ERC Jordi Salvador Duch ha expressat “orgull” per la nota de Rufián (un 4,7). En el seu cas, un altre conegut independentista com el publicista Lluís Carrasco ha expressat que “si els espanyols consideren que ets el millor polític espanyol… Ets percebut com un col·laboracionista necessari i disciplinat”.

La entrada D’on ve la darrera allau de queixes ‘indepes’ contra el tàndem Tardà-Rufián? se publicó primero en El Triangle.

Per insòlit i vergonyós que pugui semblar no és només possible sinó que és el que l’ex-director d’El Mundo ha afirmat en una entrevista al diari ARA. En aquesta entrevista, el periodista David Miró li va demanar si encara posava en dubte la investigació sobre els atemptats de l’11-M a Madrid. El Mundo es va dedicar durant mesos a defensar la tesi falsa de l’aleshores president del govern, José María Aznar, que els atemptats els havia comès ETA. Malgrat totes les evidències que va ser una acció de terroristes islàmics, Pedro J.Ramírez no només va dedicar portades i portades del seu diari a publicar informacions que pretenien involucrar-hi ETA i els serveis policials espanyols sinó que encara assegura que no ho té clar del tot.

A la pregunta de Miró, Ramírez va dir que havia estat tossut investigant els casos dels GAL i la Gürtel i que “vaig ser igual de tossut en relació al 11-M. Amb una diferència: que no vaig aconseguir esbrinar ni demostrar què va passar l’11-M”. Miró va insistir sobre si encara posa en dubte la versió oficial de l’atemptat jihadista i la resposta de l’ex-director d’El Mundo va ser: “Que hi va haver participació d’elements de perfil jihadista no està en qüestió, però jo veig que a Catalunya hi ha un gran debat sobre l’atemptat de la Rambla i si va ser o no un atac de falsa bandera. I també en l’11-M parlem de persones que eren confidents policials. Hi ha paral·lelismes”.

Sembla mentida però Pedro J.Ramírez continua exercint de periodista després d’aquell cúmul de mentides sobre uns atemptats que van costar 191 vides. Per sort, hi ha bons professionals com David Miró per salvar la cara del bon periodisme amb entrevistes valentes com aquesta.

La entrada És possible que Pedro J.Ramírez vegi “paral·lelismes” entre els atemptats de l’11-M a Madrid i el de la Rambla a Barcelona? se publicó primero en El Triangle.

Arcadi Alibés, un històric del periodisme d’Esports a TV3. Es va jubilar l’1 d’octubre, el mateix dia que va complir 66 anys. En una entrevista a Vilaweb, publicada cinc dies després, li van demanar si estava polititzat. La seva resposta va ser: “Més que polititzat, sóc clarament català i, per tant, independentista. Per mi una cosa va lligada amb l’altra. Ara bé, no he estat mai en cap partit polític. Els últims anys, això sí, he quedat molt desencantat del partits polítics”.

I quan li van preguntar pel dia del referèndum d’independència del 2017 va respondre: “Recordo aquell matí a Sallent. Hi havia l’Anna Gabriel, que és d’aquí. Va ser un dia molt especial per a tots els catalans”.

Ell va néixer a l’Ametlla de Merola, es va llicenciar en Periodisme a la UAB i la seva trajectòria professional va començar el 1978 a El Noticiero Universal. Després va treballar a publicacions com Don Balón i Todo Barça i el 1984 es va incorporar a TV3.

Ha estat discret en les seves afirmacions independentistes, tot i que en una de les moltes maratons que ha corregut va exhibir una bandera estelada i va participar vestit amb una samarreta on es llegia “Republic of Catalonia”. I ha reenviat alguns missatges clarament ‘polititzats’, com un de Toni Albà que deia “No votaré cap partit que pacti amb el 155 invasor colonial espanyol, sigui on sigui el pacte. Així de senzill i així de clar”.

Adeu-siau, doncs, a aquest veterà periodista que creu que hi ha catalans que ho són clarament i altres que no ho són del tot.

La entrada Quin periodista de TV3 que s’acaba de jubilar diu ara que és “clarament català i, per tant, independentista” se publicó primero en El Triangle.