Les persones que pateixen trastorns d’addicció a les drogues sovint experimenten manca de control i tenen problemes laborals i en les relacions familiars i socials. El més terrible és la gran dificultat per abandonar l’addicció, cosa que impedeix que la persona addicta visqui una vida satisfactòria. Passa el mateix amb el capitalisme: és una malaltia per a la societat, ja que no ens permet desenvolupar-nos en entorns saludables i ens nega la possibilitat d’assolir el potencial de benestar i satisfacció vital a la gran majoria de la societat.
L’addicció fonamental del capitalisme és el creixement econòmic etern i l’acumulació permanent de capital. Això va començar a l’Anglaterra del segle XVI, quan els senyors feudals van exigir ser independents del monarca governant, cosa que va significar prendre possessió de les terres que treballaven els camperols. De fet, els humans en la seva evolució biològica sempre han desitjat acumular riquesa i poder molt abans del capitalisme.
El 1944, un grup de persones de les elits econòmiques es reuneixen en un lloc anomenat Bretton Woods Resort a New Hampshire (USA). La gran majoria eren homes blancs i rics que van adoptar el suggeriment de l’economista Simon Kuznets i van consolidar l’ús del producte intern brut (PIB) com a mesura del progrés econòmic. És a dir, per a aquells Srs. quan el PIB creix, hi ha progrés i si volem progrés, hem d’augmentar el PIB.
Però, és bo el progrés? Doncs depèn. Quan un càncer s’expandeix, això és progrés pel càncer, però per a la persona portadora, crec que no. Som molts els que ens preguntem què és el que realment mesura el PIB. La desforestació és bona pel PIB, ja que es genera fusta i territori per a l’edificació. Tanmateix, tenir cura de la família i les accions del voluntariat a la societat actual no ho són, perquè no s’intercanvien diners i per tant no es genera PIB. Tot i això, és cert que tots els imperis de la història van buscar creixement i expansió.
El que és diferent sota el capitalisme radical actual és que el creixement justifica qualsevol activitat econòmica. Normalment se suposa que l’activitat econòmica satisfà les necessitats bàsiques de la humanitat. Però el capitalisme rampant obliga als emprenedors a fer molt més que això: genera un creixement innecessari ja que no fomenta ni satisfà les necessitats humanes bàsiques, només genera més guanys. El problema amb les necessitats és que, com que són requisits bàsics per a la vida, no es poden crear, són una conseqüència de l’evolució i la cultura. El que sí que es poden crear són desitjos de consumir, que no són requisits per a la vida plena de tota la societat.
Exemples de necessitats bàsiques són viure en una casa senzilla amb una densitat mitjana d’una persona per habitació i tenir espais comuns bàsics i gaudir de l’accés garantit a l’atenció mèdica de qualitat i l’educació. Contràriament, exemples de desitjos purament consumistes són tenir diverses propietats, tenir més d’un cotxe per persona, volar en avió constantment per turisme o tenir una riquesa superior a 5 milions d’euros (per posar una xifra). El consumisme capitalista consisteix en general a acumular riquesa per obtenir un estatus social que va més enllà de la satisfacció de les necessitats bàsiques o raonables.
Per mantenir la maquinària de creixement, el capitalisme s’esforça moltíssim a crear desitjos, manipulant-nos psicològicament perquè comprem una vegada i una altra coses que no necessitem ni possiblement usem regularment. Voldria precisar que no em considero anticapitalista, el que vull transmetre és el perill que conté certa mena de capitalisme (jo l’anomeno radical) que cultiva conductes adictives de consum per obtenir guanys.
El capitalisme radical se sustenta en doctrines simples: (1) el creixement com a base del progres; (2) la doctrina de la proporcionalitat, que diu que com més propietat es posseeix, més poder se cedeix a la societat; (3) la doctrina de la despulla, que diu que es pot prendre la propietat i convertir-la en capital lucratiu; i (4) la doctrina de les jerarquies, que diu que les persones han d’obeir executius i juntes directives no electes, que tenen el poder monopolístic sobre com s’utilitza el capital.
D’altra banda, el capitalisme no és defensar la propietat privada dels mitjans de producció ni dels mercats lliures. Aquestes estructures socials han existit abans i existiran després del capitalisme. El capitalisme se centra en aquests quatre vectors causals fonamentals que fan que els humans es comportin de manera que creguin que la felicitat es basa únicament en el consumisme. Per escapar de l’addicció al capitalisme, aquests quatre vectors causals s’han d’eliminar gradualment i reemplaçar-se per principis que no causin addicció i que realment contribueixin a la satisfacció de les necessitats bàsiques, millorant alhora la qualitat de vida de tots els éssers humans sense destruir el planeta en el procés.
Això sí que és progrés!
