A més de la Cristina Baldoví i en Lluís Morales, educadors del barri del Raval i impulsors de Per Elles, vaig compartir taula amb persones molt compromeses, amb qui m’uneixen experiències professionals i anys de militància i amistat. La periodista Mónica Bernabé, que va ser corresponsal a l’Afganistan durant anys; l’escriptora Najat El Hachmi, autora de l’assaig imprescindible Sempre han parlat per nosaltres (2019); la incansable advocada pakistanesa Huma Jamshed, que ajuda les joves que fugen de les implacables urpes del patriarcat, des d’ACESOP (Associació de Dones Pakistaneses del Raval); i Esther Sánchez, l’actual coordinadora de Valentes i Acompanyades, associació establerta a Girona que lluita des de fa anys contra els matrimonis forçats i tot allò que els envolta. Totes, sense excepció, persones progressistes lluitant contra les desigualtats que afecten les nenes i les dones.

Tres dècades després de convertir-nos en país receptor de migracions i no només de pas cap a altres indrets d’Europa, per què es continua coneixent tan poc la realitat viscuda per les nenes, adolescents i joves d’origen immigrant? Per què cal que es constitueixi una associació que es preocupi només per elles? Per què l’administració falla?

És lamentable reconèixer que, com passa a la resta d’Europa, malgrat l’abundant investigació en migracions que hi ha a Catalunya i a l’Estat, l’interès per les desigualtats que afecten específicament les nenes i joves d’entorns immigrants, musulmans i altres, ha estat molt escàs. Això és altament problemàtic perquè cal conèixer la seva realitat per entendre en profunditat les situacions que enfronten aquestes nenes i joves; un coneixement que només pot aportar la investigació social. Si no es coneix la realitat en la seva complexitat, les intervencions polítiques que pretenguin posar remei a la seva situació poden tenir conseqüències imprevistes i fins i tot contraproduents, sent còmplices de la conculcació dels seus drets, com ja ha passat.

A què es deu aquesta manca de dades i estudis específics sobre les nenes i joves d’origen immigrant? Doncs paradoxalment i en part, l’inequívoc compromís antiracista de la investigació en migracions ha defugit qüestions que poguessin abundar, convenientment manipulades, en el prejudici contra els immigrants, per exemple, el control exercit sobre les nenes i les dones. Com a conseqüència, malgrat l’esforç per fer sentir les veus de les persones immigrants a la investigació, el silenci sobre les experiències i les circumstàncies de nenes i adolescents parlant per elles mateixes i de forma crítica, és clamorós. En segon lloc, es dóna una clara supeditació de la perspectiva feminista a la perspectiva antiracista tant a l’acadèmia com a la política, com si la primera no lluités també contra la discriminació i l’exclusió, en aquest cas de les dones en qualsevol circumstància i context. S’han amagat, així, les desigualtats que han patit, recollint les seves veus crítiques amb el racisme de la societat majoritària, però no amb el masclisme de les seves famílies i entorns, o bé posant el focus exclusivament en allò que resulta innegociable per a la societat receptora, com l’ús del vel. Aquestes qüestions no són menors, però desvien el focus de les condicions i expectatives de vida.

Aquesta supeditació de la perspectiva feminista ha coincidit, a més, amb la pràctica desaparició de la coeducació en el sistema educatiu -del poc que s’havia avançat-, sense missatges ni accions explícites orientades a educar per a la igualtat. Per exemple, abordant explícitament des de l’escola l’extensió del control comunitari que exerceixen altres alumnes sobre el comportament de les noies. Mentrestant, ha guanyat terreny la simplificació conceptual fruit de la tergiversació de conceptes com el de la interseccionalitat. Tot i la suspicàcia que aixeca pels seus mals usos, el concepte d’interseccionalitat tal com va ser encunyat per Kimberlé Crenshaw és molt útil per entendre la complexitat de l’opressió que s’articula i reforça en les dones a partir d’altres factors a més del sexe (la classe social, l’origen, l’edat, etc.). Però les teories postmodernes ho han convertit en una eina de divisió entre suposades privilegiades i oprimides sense context ni historicitat, ocultant el sistema que ens condiciona a totes. El resultat és obvi: qui guanya és el patriarcat neoliberal, perquè aquesta simplificació contribueix a afeblir i dividir la lluita feminista compartida.

En definitiva, s’investiga poc i sovint es prioritzen les històries considerades d’èxit que no interpel·len ningú i, encara pitjor, no es compara la situació de les nenes i les joves d’origen immigrant amb la de la resta de les companyes, cosa que ens donaria una mesura sobre les desigualtats que experimenten. Davant d’aquest buit de coneixement, abunden els que des de l’administració titllen d’alarmista la preocupació per l’exclusió i la reclusió de les nenes expressada per les i els professionals que estan treballant en entorns com el barri del Raval.

També des del moviment feminista hi ha dificultats per incidir políticament en aquest sentit. Sembla que hi ha un acord tàcit per ignorar el discurs feminista. M’explico. A Feministes de Catalunya tenim un lema: per una vida digna, lliure i segura per a totes les nenes i dones del món. Això vol dir que la nostra principal preocupació és la desigualtat que patim les dones i les nenes de tot arreu i a tot arreu, sense confusions ni fronteres. Però el debat entre diversitat cultural i drets de les dones i les nenes està polaritzat i es presenta com si només hi hagués dues posicions: o l’extrema dreta o l’esquerra postmoderna, totes dues centrades en allò identitari (o suposadament identitari) a través del que és visible, com el vel. Doncs bé, hi ha una tercera posició, la feminista, que els mitjans contribueixen a amagar en aquesta i en altres qüestions. Vegem-ho.

La posició antiimmigració de l’extrema dreta diu que “no vol veure vels” al seu barri, la seva escola o la seva ciutat, argüint una suposada defensa de “la nostra cultura” davant de “la seva cultura”, però no li interessen les dones i les nenes sota els vels. No mostra cap preocupació per la seva exclusió de les activitats i de les relacions socials, cosa que ha impulsat la creació de Per Elles. O bé que una part important no segueixi estudiant en acabar l’ESO, com hem mostrat a la nostra investigació, ni el que els passi després. De la mateixa manera que tampoc denuncia la sobre-representació de la infància d’origen immigrant al vergonyós 30% de pobresa infantil del nostre país. La seva posició contra la immigració és merament discursiva perquè té com a objectiu fer acceptable l’existència de treballadors pobres i la seva explotació, ignorant qualsevol consideració relacionada amb els drets més elementals.

L’esquerra postmoderna, per la seva banda, ha substituït la igualtat per la diversitat i defensa allò que li semblen símbols del que és divers com si fossin evidències d’inclusió social. Hem vist recentment l’alcalde de Blanes reunit amb la “comunitat musulmana”, pel que sembla, formada exclusivament per homes, i agraint a les dones, ja absents, que s’haguessin encarregat de portar menjar per a tots ells. O el primer ministre britànic escenificant el seu suport a la comunitat musulmana davant els atacs racistes rebuts, flanquejat per dos adolescents, una noia coberta de cap a peus “mostrant modèstia” i un noi vestit a la “moda occidental”. Perduda entre identitats, aquesta esquerra s’alia, en aquest cas, amb l’extrema dreta islamista, i presenta com a resistència cultural antiracista l’exhibició de la submissió de les dones.

Als antípodes d’una i altra posició ens situem les feministes. Exigim tots els drets per a totes les dones, però també que s’apliquin tots els recursos disponibles per exercir-los. Sense acceptar confrontacions ni debats en els termes que vol l’extrema dreta, ni confusions com les que inhibeixen l’esquerra postmoderna. La nostra lluita és comuna i universal, contra el patriarcat i totes les seves màscares. Perquè no va del mocador o altres marcadors, sinó de la limitació vital i la conculcació de drets que denunciem al costat de Per Elles.

Tenim lleis i plans d’igualtat en tots els nivells de l’administració i en tots els àmbits des de fa molts anys, i el mandat clar d’educar per a la igualtat, així com les i els professionals per fer-ho real i efectiu. Només cal fer complir la llei, però assistim a una greu negligència institucional envers aquestes nenes i joves.

Acabo amb un exemple del meu treball de camp: per què no fa res la inspecció educativa quan una alumna brillant de 4t d’ESO demana ser suspesa per gaudir un any més de la llibertat que suposa per a ella poder anar a l’institut?

Deixem-ho clar una vegada més: només garantint els drets de totes les nenes i les dones es pot lluitar de veritat contra el racisme i la desigualtat.

La entrada Per elles: les nenes i les dones sota els vels se publicó primero en El Triangle.

El trencament pot semblar un gest de força, però en realitat pot convertir-se en un error d’envergadura. Fins ara, Puigdemont havia aconseguit situar-se en un espai d’influència real: condicionar el govern espanyol, fer valer els vots de Junts i mantenir viu el relat del diàleg sense renunciar al conflicte. Amb la ruptura, però, aquest equilibri es trenca. Si la decisió precipita eleccions, el risc és clar: que la irritació del votant progressista i la fragmentació del bloc d’esquerres acabin retornant el poder a PP i Vox. I aleshores, el que avui es presenta com una victòria moral podria convertir-se en la seva derrota més pràctica —i en la del conjunt de Catalunya, que veuria tancada de nou qualsevol escletxa de negociació.

Darrere d’aquest trencament també hi ha por. No només la por de perdre la coherència o el relat, sinó la més immediata: la de perdre vots. Les enquestes apunten que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols està mossegant terreny a Junts, sobretot entre els sectors més desencantats amb la política d’acords i concessions. En aquest context, Puigdemont necessita marcar perfil, recuperar l’epicentre del discurs sobiranista i demostrar que no és cap crossa de Sánchez. Però aquesta fugida cap endavant té un preu: reforça el relat de confrontació que la dreta espanyola —i ara també l’extrema dreta catalana— utilitzen per dividir i desgastar. El risc és que, en voler esquivar el foc d’Aliança Catalana, acabi alimentant un foc molt més gran, el de PP i Vox.

Puigdemont ha volgut vestir la decisió amb arguments de fons: els suposats incompliments de Sánchez en tres fronts: l’aplicació de la llei d’amnistia, l’oficialitat del català a la Unió Europea i el traspàs de competències en immigració. Però cap d’aquests obstacles depèn només del PSOE. L’amnistia l’ha frenat el Tribunal Suprem, el català ha topat amb la reserva d’Alemanya i el traspàs d’immigració s’ha encallat pel vot decisiu de Podem. El menys rellevant, al capdavall, és que els socialistes hagin acceptat una llei feta a mida, s’hagin esforçat per obtenir suports al Consell Europeu o hagin votat a favor del traspàs. El rerefons és un altre: la necessitat de Junts de marcar perfil davant la pressió d’Aliança Catalana. I és aquí on la coherència es confon amb el càlcul, i el risc de perdre el relat pot acabar convertint-se en el risc de perdre-ho tot.

Com en tota tragèdia, el desenllaç no depèn només del protagonista, sinó també del context que l’envolta. Puigdemont pot pensar que trenca per preservar la seva causa, però corre el risc d’acabar sent el personatge que, en voler mantenir la puresa del relat, obre la porta al retorn dels que volien fer-lo desaparèixer. Si la política és l’art de gestionar els possibles, la seva decisió sembla més pròxima al gest simbòlic que a l’estratègia. I ja se sap: en política, com en Shakespeare, els gestos simbòlics acostumen a tenir conseqüències irreversibles.

La entrada Et tu, Puigdemont? se publicó primero en El Triangle.

L’inici d’aquestes setmanes m’enxampà a Bari, on vaig anar sense saber ben bé que trobar-me, però, just abans de sortir, vaig remarcar una dada: malgrat ser una localitat portuària no hi gaire immigrant, quelcom força sorprenent, sobretot si atenem a la seva ubicació.

L’alcalde és del Partito Democratico, en general criticat perquè no manega el marc nacional, però en canvi si s’imposa a nivell municipal, potser per una mescla, prou omesa a casa nostra, de com allò urbà pot ajuntar vots dels radical chic, els burgesos preocupats per les belles banderes del segle, i els dels més necessitats.

Resulta curiós com cap d’aquests dos grups sol pensar, quan diposita la papereta, en la capacitat d’allò ciutadà per a inventar i jugar a fer polítiques diferents que apostin de debò per a les persones sense fotre les seves existències ni generar un clima agrí i de confrontació.

Per això el Lorenzo, una mica el meu guia durant aquells dies, m’explicava com sí hi ha immigració, ignorada per la majoria de la població perquè molts els forasters són albanesos que arribaren durant els anys 90 entre totes les sacsejades històriques del moment, del final de la Guerra Freda al daltabaix dels Balcans. Aleshores, els habitants de la bellíssima Bari els acolliren de bon grau i ells, contents, s’esforçaren en aprendre italià, fins, a hores d’ara, integrar la comunitat sense dissensions de cap tipus.

Com ningú es planteja si són diferents passen a ser iguals. El mateix em vaig trobar a Marsella el passat juliol des de les dinàmiques franceses. L’urbanisme d’aquesta vila mil·lenària convida a mesclar a tothom dins del rovell de l’ou vora les seves llegendàries aigües, trobant-me a les principals avingudes una beneïda marxa extra, consistent a xerrades on el color de la pell no tenia cap tipus d’importància.

En aquest punt de l’article és on un lector crític em dirà que les estadístiques electorals mostren divisions inexistents en aquests paràgrafs, així com d’altres meditaran entorn a la mala fama marsellesa, fomentada entre sèries i tota la patuleia audiovisual.

Mostro les meves impressions, les quotidianes, en general més vàlides. Sigui al sud francès com l’italià hi ha indrets marginals on alguns malviuen. Són desheretats entre la seva desídia, s’apilonen a estacions oi a monuments marginals, i la negativa a vincular-se a la policromia, un factor poc esmentat a Espanya, on qualsevol sap com els nadius no es mesclen gaire amb els nouvinguts, siguin llatins, eslaus o africans.

Aquest punt tampoc es nota a Niça, on he transcorregut hores meravelloses. Un element a indicar és com no es veia, excepte per algun mocador penjat al coll de noies adinerades, gaire matraca amb la qüestió palestina, com si no anés amb ells i el termòmetre respirés altres vents, on, novament, el contrast ètnic no constituïa un problema, sense que es detecti gent empipada per temàtiques de moda aquí, on l’extrema dreta puja com l’escuma.

Els crítics, que tornen com un tobogan, ara podrien argumentar la preparació francesa per un triomf de Le Pen. Qui sap. No obstant, noies negres i àrabs, nois blancs i d’altres contrades conviuen sense alteracions. Espero que això arribi a Catalunya amb les generacions que ara estudien abans de la Universitat. A Niça no dubten, i a més, quines coses, potencien amb orgull el seu passat, exhibint com res és absolut.

Allò pretèrit és haver sigut italiana fins el segle XIX. Quan hi poso els peus m’agrada començar les meves rutes a piazza Garibaldi, prendre un croissant a un forn on em parlen en la llengua de Dante, riure amb els amos i després anar per tot arreu amb la pau de gaudir l’absència de discriminacions per qüestions d’aquesta mena, omnipresents al Principat, doncs, afirmen, el català, és en perill, però potser no s’ha reflexionat prou sobre com el Procés i la manca d’una sèrie de polítiques adequades el perjudiquen més, culpa no pas de Colau, sino de tota la classe dirigent, així com de la televisió pública, amb una preocupant mirada cap endins on a Catalunya no hi viuen persones provinents d’altres països que refan la vida a les nostres fronteres.

Aquestes no són cap tonteria. Des de Niça puc anar a tres països en menys de vint minuts i parlar vàries llengües. Les locomotores funcionen. Al pot petit hi ha la bona confitura, mentre al Parlament s’omplen de grandiloqüències i no trepitgen el carrer, no sigui que es refredin, quan el seu deure seria esgotar soles a base de conèixer el país més enllà del despatx.

La entrada Històries europees al bell mig d’octubre se publicó primero en El Triangle.

El curiós és que, paral·lelament a aquest enemic extern, va sorgir a rereguarda un enemic interior. Em refereixo a la furiosa campanya impulsada per aquell univers anomenat Fatxosfera (que “haber, hayla”, igual que existeix una Sanchezfera), constituït per mitjans de comunicació, polítics, tertulians, intel·lectuals i fins i tot jutges. Tots ells de signe dretà o ultradretà. Encara que -tot s’ha de dir- aquest enemic va comptar també amb veus d’altres perfils polítics.

Exemple d’aquesta campanya va ser l’article de Joaquín Luna a La Vanguardia titulat, sarcàsticament, “La gran flotilla invencible”. Publicat el 2 de setembre, hi qualifica els embarcats d’“activistes de secà”. I no content amb això, afirma: “(…) aquí som nosaltres per salvar els gazatians i portar-los mitja dotzena d’ampolles d’aigua mineral sense gas a condició de què les reciclin”. Aquí ja es pot veure la caricaturització anti-progressista, obertament, sense complexos. I rebla: “Per suposat, cap actua per guanyar quota electoral o de pantalla ni per refregar la mà a ningú”. Aquesta última frase és important perquè resumeix a la perfecció la principal acusació de l’enemic intern: qui es va embarcar ho va fer exclusivament per motius espuris. Tots eren arribistes o oportunistes, i la seva única finalitat, fer-se la foto. I tot i que l’expedició estava formada per 530 activistes de 44 països, l’obsessió, l’objecte de linxament, eren dues figures: Ada Colau i Greta Thunberg.

Qui em coneix sap que Ada Colau no és sant de la meva devoció. I com animal polític indiscutible que és, la crec perfectament capaç d’embarcar-se per aconseguir un titular. Quant a Greta Thunberg, els atacs que rep són, en la seva major part, una mostra de la més sòrdida misèria humana, moltes vegades a compte del seu síndrome d’Asperger. I, per descomptat, no és una oportunista. Més aviat una idealista: una espècie que avui ningú, o gairebé ningú, sembla concebre que pugui arribar a existir. Potser perquè l’idealisme ens acusa i interpel·la.

Però una cosa és que hi hagi una quota d’oportunistes -inevitable en qualsevol grup humà- i una altra molt distinta és generalitzar-la a tot un col·lectiu, a fi de denigrar una acció simbòlica que, com a mínim, demostra valentia en denunciar un genocidi mitjançant el no molt recomanable mètode de desafiar un estat com l’israelià. Joaquín Luna s’atreveix a dir: “(…) els tripulants van correspondre al fervor popular amb lliçons de moral i dots per a les costellades”. Què fàcil és pontificar des de la llunyania. No, la realitat és justament la contrària: és precisament Luna qui, des de la seguretat i la comoditat de la seva llar, potser fins i tot mentre devora una saborosa costellada, es permet el luxe de calumniar persones que, al marge d’ideologies, van ser assaltades per un dels exèrcits més ferotges de la Terra, els braços en alt i el passaport a la boca, per després ser arrestades il·legalment i sotmeses a maltractaments i humiliacions. Francament, conec formes bastant menys perilloses de fer-se una foto.

Però no s’enganyin: tot això -l’enemic intern, la campanya denigratòria- s’emmarca en l’onada dretana que recorre el món, amb la seva lluita implacable per escriure el relat, amb vistes a la conquesta -pam a pam, país a país- del Poder. I la causa humanitària de Gaza mou a tal empatia dins la població, que capitalitzar-la suposa un formidable actiu polític. Per tant, enfront de la tebiesa (quan no de la connivència) de les dretes amb Israel, la Flotilla constituïa un símbol, una amenaça al projecte. I s’havia de destruir.

La entrada La Flotilla, un símbol a destruir se publicó primero en El Triangle.

La entrada La decadència de Junts en directe se publicó primero en El Triangle.

Per fer front a aquesta nova realitat, el Govern de la Generalitat ha posat en marxa l’Observatori de la Inundabilitat, presidit per la catedràtica de Física de l’Atmosfera Carmen Llasat i format per 25 experts. El seu objectiu és assessorar en la prevenció dels riscos provocats per les danes i les tempestes de gran intensitat.

Un dels equipaments crítics que cal salvaguardar d’aquesta amenaça letal són els centres hospitalaris, on els pacients estan privats de mobilitat. El més de juliol passat, una forta tempesta va causar la inundació parcial de l’hospital comarcal de l’Alt Penedès, que va haver de traslladar els malalts i romandre tancat durant tres setmanes per poder reparar els desperfectes causats per l’aigua.

Amb aquests antecedents, resulta inversemblant que tres administracions locals –els ajuntaments de Girona i la Seu d’Urgell i el consell comarcal del Baix Empordà– hagin proposat la construcció de nous centres hospitalaris en zones que l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre consideren inundables. La Generalitat, que és qui ha de construir-los, ha acceptat, de moment, la seva tramitació.

Situats en aquest punt de la història, i amb les desgraciades experiències que hem viscut recentment, cal ser especialment seriosos i responsables. No pot ser que per interessos polítics miops es culmini la barrabassada de fer aquests tres hospitals en zones amb risc d’inundació.

Les conselleres Olga Pané (Salut) i Sílvia Paneque (Territori) han d’aturar-los tot seguit. També a Tortosa estava previst construir el nou hospital universitari en una zona inundable i, finalment, s’ha optat, amb bon criteri, per canviar-ne la ubicació.

La entrada No fem els hospitals en zones inundables! se publicó primero en El Triangle.

No és aquest el lloc per tractar amb profunditat les vicissituds del redactat i aprovació, però si vull compartir  algunes reflexions i experiències viscudes.

Com a resultat de les eleccions celebrades el 16 de novembre de 2003  es formalitzà el denominat Pacte del Tinell pel qual el PSC, ICV i ERC acordaven formar govern sota la presidència de Pasqual Maragall. S’incloïen els compromisos d’elaborar un nou estatut de Catalunya i excloure al PP de qualsevol acord o pacte de govern a Catalunya o a les Corts Generals.

En la meva opinió dos greus errors. Desprès de 23 anys de govern de CiU obrir el meló de redactar i negociar un nou estatut era apostar per tensions i enfrontaments innecessaris en un moment nou en el que calia prioritzat l’acció de govern i de gestió sobre les coses concretes, mostrant de què eren capaces les forces dites de progrés. I d’altra banda, excloure al PP, i per tant als seus votants, de les dinàmiques pròpies de l’acció política com la negociació, l’escolta i la participació, és contrari al que jo entenc com a govern en democràcia. Mesos desprès el PP va ser recuperat.

El cert és que amb la preparació d’un nou estatut d’autonomia s’obrí la caixa dels trons i una cursa frenètica entre els partits nacionalistes per demostrar qui era més en tot. Més nacionalista, més agosarat, més radical en la defensa de Catalunya, qui era més ambiciós en acaparar l’exercici de més competències més enllà del marc constitucional. Un assaig, del que després seria el Procés durant el qual tot era vàlid per assolir la independència. I és que com desafortunadament va dir el president Torra la democràcia estava per sobre de la llei. Una afirmació conceptualment totalment errònia i del tot ambigua. I el PSC qué? Doncs el PSC es va sentir totalment desbordat i desorientat. Més tard el president Maragall reconeixeria aquests errors.

Com a mostra del desgavell, fugida endavant i manca de rigor aporto dues experiències directes.

Sent jo assessor de la institució del Síndic de Greuges de Catalunya el seu titular, Rafael Ribó, em cridà per fer el despatx setmanal. Aprofità per comentar-me que havia pensat demanar  a la comissió del Parlament que estava treballant en la proposta de nou estatut, que inclogués l’exclusivitat del Síndic de Greuges en la supervisió de l’actuació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, així com la supervisió de l’Administració de l’Estat a Catalunya segons els acords que s’arribés amb el Defensor del Pueblo. Demanà la meva opinió. Li vaig contestar que no creia que pogués prosperar aquesta pretensió ja que era contrària a les previsions de la Constitució i de la Llei orgànica del Defensor del Pueblo. Em contestà, amb to de suficiència i prepotència, que ell ho demanaria. I la seva petició es va incloure. Curiosament el ribot no va actuar contra Ribó, però el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquesta previsió estatutària.

Segona experiència a compartir. Ismael E. Pitarch, el meu professor de dret constitucional i ciència política, era en aquell moment lletrat major del Parlament i assistia jurídicament a la comissió parlamentària encarregada de la redacció del projecte de nou estatut. Algunes vegades, a darrera hora de la tarda, coincidíem al carrer ja camí de retorn a casa. Sense aportar detalls, es lamentava amargament del to i baix nivell dels debats al si de la comissió. El veia francament frustrat i desesperançat. Per cert va ser ell qui va proposar, en el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), el nom i la figura institucional del Síndic de Greuges de Catalunya.

El resultat del treball de la comissió va ser un mamotreto farragós de 223 articles, 15 disposicions addicionals, 2 transitòries, 1 derogatòria i 4 finals ple d’arestes i rebaves per provocar l’actuació del ribot, amb raó o sense, i en qualsevol cas les esmenes del Tribunal Constitucional.

Els entesos diuen que els textos constitucionals o amb vocació estatutària, han de ser el més  clars, concisos i curts possible. La Constitució Espanyola té 169 articles, l’Alemanya 146, la Italiana 139  i la Constitució Francesa 89.

A Catalunya hi ha vocació de singularitat i de deixar-ho tot bien atado. Però ni així ens aclarim.

La entrada De l’Estatut de Catalunya i d’altres coses se publicó primero en El Triangle.

Aquesta activitat ha tingut una conseqüència empipadora: cada cop que obro el meu perfil a X me’l trobo ple de la porqueria emesa per les persones i els mitjans que formen part de la família fatxa.

Aquest diumenge, per exemple, el primer que m’apareix és un post d’El Español, de Pedro J.Ramírez, que encara es considera periodista després de negar l’evidència de la paternitat jihadista dels atemptats del 2004 que van costar prop de 200 morts. Diu que hi va haver indignació ciutadana perquè a la porta de l’entrega dels premis Princesa d’Astúries es van veure algunes banderes republicanes.

Tot seguit, n’hi ha un d’Antonio Naranjo, presentador d’informatius de Telemadrid, que en contesta un altre del PSOE sobre la DANA de València acusant Pedro Sánchez d’amagar-se aquell dia.

Immediatament apareix un del propi Vito Quiles anunciant que el dilluns anirà a la Universitat de València. No ho farà per demanar la dimissió de Carlos Mazón. Seria una mica estrany tenint en compte que el PP li paga el sou mitjançant els diners que aboca a EDATV, el mitjà on fa el que fa, que jo no li diria treballar. El que fa és avisar als estudiants que protestaran per la seva visita: “Ahorraos el escrache, zurdos, somos el triple”.

A continuació, Carmen Sastre, consellera de RTVE en representació del PP, acusa la ministre de Sanitat, Mónica García, de rebutjar el finançament d’un fàrmac que redueix el càncer de mama.

Fran Hervías, nascut a Tossa de Mar i que va ser diputat i senador de Ciudadanos abans de fer-se del PP, també acusa els dirigents socialistes d’amagar-se el dia de la DANA valenciana. “Que no teniu vergonya”, els diu.

Tanco amb el de The Objective, fachoesfera en estat pur, que, després d’uns quants posts de particulars enaltint Quiles, penja l’article d’una de les seves periodistes, procedent de la COPE i Libertad Digital/Es Radio, que acusa els treballadors del PSOE de mentir en seu judicial.

I vas baixant, vas baixant, i “más de lo mismo”.

Què puc fer? Si bloquejo tots els mitjans, persones i bots lligats a la fachoesfera no podré saber què pensen, què diuen i què fan. A qui he d’anar a protestar perquè facin el favor de no embrutar-me el perfil d’aquesta manera? A Elon Musk? Ho tinc fotut.

Com que no sóc l’única víctima d’aquest comportament emprenyador de l’algoritme de X , m’apunto a la proposta que reclama que la Comissió Europea creï xarxes socials pròpies, democràticament administrades i que ens estalviïn el disgust de trobar-nos tantes mentides i odi als nostres perfils quan se’ns acut obrir-los.

I de pressa, que és tard, vol ploure i ens hi juguem la democràcia!

La entrada Vito Quiles, ‘El Periódico’, els algoritmes i l’extrema dreta se publicó primero en El Triangle.

El trauma que el robatori ha deixa a la societat francesa —diuen— és només comparable amb l’incendi de Notre Dame. Com llavors, els francesos s’han sentit vulnerables. La comparativa és de la ministra Cultura, Rachida Dati. El ministre de Justícia francès, Gérald Darmanin –que abans ho va ser d’Interior–, va entonar el mea culpa: “El que és segur és que hem fallat”. Segons ell, la imatge vista a tot el món del petit camió amb l’elevador i el fet que, en pocs minuts, els lladres aconseguissin sostreure de les vitrines, després de serrar-les, vuit joies de tanta rellevància simbòlica, “dona una imatge deplorable de França”.

El que queda clar és que França no està passant pel seu millor moment. L’endemà del robatori, l’expresident Nicolas Sarkozy ingressava a la presó de la Santé, de París, per complir la condemna de cinc anys de presó que se li va imposar el mes passat per associació de malfactors i l’intent d’aconseguir finançament il·legal del dictador libi Muamar Gaddafi per a la campanya electoral del 2007. Un fet insòlit a la V República, en un moment polític molt delicat.

França sembla viure immersa en una crisi de confiança col·lectiva. El robatori al Louvre, més enllà de la seva espectacularitat, és el reflex simbòlic d’un país que fa temps que ha perdut el sentit de la seva pròpia invulnerabilitat. El desgast institucional és evident: l’extrema dreta, més forta que mai; un president, Emmanuel Macron, desconnectat del carrer i acorralat per la impopularitat; una societat dividida entre la nostàlgia de la grandeur i la por d’un futur que no sap com afrontar. L’ingrés a presó d’un expresident per corrupció només accentua la sensació que el sistema trontolla, que res és sòlid. En altres temps, França projectava ordre, cultura i prestigi moral; avui, sembla viure atrapada entre la impotència i la vergonya. Potser per això aquest robatori dol tant: perquè recorda als francesos que fins i tot el Louvre, l’últim santuari de la seva grandesa, també pot ser vulnerat.

La entrada ‘El robobo de la jojoya’ se publicó primero en El Triangle.

Per la mateixa raó per la qual és immoral riure’s de la ignorància d’aquesta generació i d’aquells homes de barri baix, construït per treure les famílies de les barraques, s’ha d’acusar aquelles veus que avui promouen l’estupidesa i la ignorància des dels alts púlpits i els profunds canals online: quan la senyora Ayuso compara els disturbis lleus a Madrid quan hi va passar la Volta Ciclista amb el que va succeir a Sarajevo només es pot sentir fàstic i menyspreu per l’ús espuri dels seus micròfons.

La dreta espanyola sap que el poble és idiota i se n’aprofita, sap que se’l pot confondre amb tres o quatre ximpleries sense cap indici de veracitat. A Catalunya, la senyora Orriols deixa anar ximpleries i tòpics sobre la immigració i les essències medievals i a cada nova ximpleria els creix l’expectativa de vots. Tant és així que el pobre senyoret Turull copia algunes idees i després rescata Laura Borràs, que semblava morta i enterrada, per contrarestar l’Orriols. Trist paisatge el que contemplem des dels nostres tristos carrers, escenes de patriotisme tavernari amb guió de Luis García Berlanga i disfressa de Torrente.

El pobre senyor Feijóo, que s’assembla una mica a Turull, dona cops de volant com un estaquirot que oscil·la a cops entre les bestieses d’Abascal i les burrades d’Ayuso, incapaç de mantenir l’equilibri, atabalat i arruïnant les seves possibilitats de ser algú que mana per interpretar el ninot que volia ser algú si el deixen. En un món en què ja ningú no sap qui mana, si el més ximple o el més ric. Potser ha arribat el moment en què es comença a percebre que l’escassa inversió en educació a Espanya, i la caiguda dels estudis d’humanitats comencen a aflorar per mostrar aquest rostre horrible, la reedició de la ignorància orgullosa i maligna, la ignorància satisfeta de ella mateixa que maneja unes quantes dades que ja ningú sap si són certes però ho semblen: si Trump va arrasar gràcies al vot de les classes pobres i empobrides el mateix podria passar a Espanya. Amb un precedent indubtable: durant els terribles anys del procés català, les mentides, les xorrades i les fantasies més fosques d’aquells penosos líders independentistes van obtenir majoria absoluta al Parlament i la gent sortia al carrer per aplaudir uns fatxendes creguts.

El futur d’Espanya no és gens afalagador i un es tem la victòria del terraplanisme que professen aquests líders de la derechita, derechaza,  derechona. Javier Milei ha suplicat un rescat de 20.000 milions de dòlars a l’oncle Donald per salvar alguna cosa, però els fans de Milei (com la molt independentista senyora Pilar Rahola) segueixen aplaudint l’argentí que canta rock’n’roll a les seves aparicions públiques. Potser algun dia, el pobre senyor Feijóo sortirà a l’ascenari per cantar alguna cançó gamberra de Siniestro Total (ho veig poc propable però vés a saber), l’Ayuso interpretarà “Aire” de Mecano, l’Orriols el “Bon dia” dels Pets i Jordi Turull l’embafadora “Boig per tu”, potser mirant de reüll la senyora Laura Borràs, que està trossejant uns contractes a la rebotiga.

Potser aquest és el futur de la política en aquest dissortat país. I algú preguntarà: on dimonis s’ha ficat l’esquerra? Quines propostes que ens tornin l’esperança fa? Doncs bé, l’esquerra catalana està ampliant l’aeroport per a alegria del turisme de masses que arrasa amb tot, i l’espanyola esprement-se el cervell per treure alguna idea sobre l’habitatge perquè intueixen que això és un problema de dimensions horribles. I mentrestant, a Europa, segueixen entossudits que vostè no pugui separar el tap de plàstic de l’anella que el lliga a l’ampolla mentre, per la cua de l’ull, veuen créixer a la seva esquena l’ombra negra que amenaça, tan ignorant com enorme.

La entrada La ignorància està d’enhorabona se publicó primero en El Triangle.

Quan el llenguatge de l’odi o de l’exclusió es repeteix amb constància, perd el seu caràcter de transgressió i es transforma en rutina. Les idees extremes —sigui en relació amb la immigració, el feminisme o la diversitat— es filtren en el discurs públic mitjançant la repetició i la banalització. D’aquesta manera, la violència simbòlica s’incorpora al teixit social sense resistència aparent, mentre el rebuig es dissol en un clima d’acomodació emocional.

El veritable perill no rau tant en l’existència d’aquests discursos com en la tolerància que els acull. La indiferència, sovint justificada en nom de la llibertat d’expressió, esdevé una forma de complicitat que erosiona els fonaments ètics de la convivència. Quan la societat deixa de reaccionar davant la injustícia o l’ofensa, perd la capacitat d’autocorrecció moral. L’acceptació acrítica de la crueltat és el primer pas cap a la seva institucionalització.

Revertir aquesta tendència exigeix una actitud de vigilància moral i intel·lectual. Cal recuperar la capacitat de discernir entre la llibertat i la impunitat, entre el debat i la deshumanització. Només des d’una consciència crítica —alimentada per l’educació, el diàleg i el compromís cívic— és possible restituir el valor del respecte com a principi bàsic de la vida col·lectiva.

Dir “això no és normal” no és un acte de rigidesa moral, sinó un exercici de responsabilitat. És afirmar que la convivència no es construeix des de la resignació, sinó des de la lucidesa.

La entrada La banalització d’allò anormal se publicó primero en El Triangle.

Aquest relat forma part de l’estratègia del neoliberalisme, que ha imposat la seva hegemonia ideològica fins al punt de fer creure que els conflictes de classe són cosa del passat. Tal com assenyala Joan Coscubiela en un escrit publicat recentment, s’ha substituït el conflicte entre capital i treball per una falsa confrontació entre generacions, desplaçant el focus del debat cap a una lògica de greuge comparatiu.

És cert que la precarització laboral i vital afecta greument la joventut que, amb contractes temporals, sous baixos, dificultats per accedir a l’habitatge i incertesa vital, són realitats que no es poden ignorar.

Ara bé, pretendre utilitzar la situació econòmica actual com a coartada per assenyalar les persones pensionistes com a responsables de desequilibris socials o pressupostaris és una simplificació esbiaixada, profundament injusta i una gran mentida, ja que aquesta narrativa, a més de ser tendenciosa, alimenta una divisió generacional artificial que no respon a la realitat dels fets.

Amb dades contrastades a la mà, es pot afirmar amb rotunditat que una part significativa de la població jubilada viu en condicions econòmiques precàries. Prop de la meitat dels pensionistes perceben menys de 1.000 euros mensuals, una quantitat que se situa per sota del Salari Mínim Interprofessional (SMI) i que, en molts casos, no permet cobrir les despeses bàsiques de vida.

Aquesta vulnerabilitat econòmica és especialment acusada i greu entre les dones, que pateixen les conseqüències d’una trajectòria laboral marcada per la desigualtat salarial, la discontinuïtat en les cotitzacions i la càrrega històrica de tasques de cura no remunerades.

Les xifres desmunten el mite del pensionista privilegiat. La veritable causa de la precarietat juvenil no és el cost de les pensions, sinó un sistema que ha convertit drets fonamentals com l’habitatge en actius especulatius, sotmesos a les lògiques dels mercats globals

Per tant, en lloc de criminalitzar o estigmatitzar a les persones pensionistes, cal reconèixer la seva contribució social i econòmica al llarg de dècades, així com garantir-los una vida digna en la vellesa i el debat hauria de centrar-se en com construir un sistema de protecció social més just, equitatiu i sostenible, no en buscar culpables entre els més vulnerables.

A més, el discurs que afirma que el cost de les pensions impedeix invertir en altres àmbits socials parteix d’una premissa tramposa: que la riquesa és limitada i que no es pot redistribuir millor. Aquesta visió ignora la possibilitat d’una fiscalitat més justa i d’un mercat laboral més equitatiu.

Si volem abordar de manera honesta la precarietat juvenil, cal deixar de banda la confrontació generacional i posar el focus en les veritables causes del problema. Cal transformar el sistema socioeconòmic, garantir drets com l’habitatge i el treball digne, i obrir un debat rigorós sobre la sostenibilitat del model actual. Però aquest debat ha de tenir condicions: no es pot fer sense parlar de classe social, de redistribució de la riquesa i del conflicte entre capital i treball.

En definitiva, la precarietat que afecta les persones joves no és, en cap cas, responsabilitat de les persones pensionistes. Pretendre enfrontar generacions és una estratègia simplista i perillosa que desvia l’atenció del veritable problema: un sistema econòmic que posa el lucre per damunt de la dignitat humana. És aquest model, basat en l’explotació, la desigualtat i la mercantilització de la vida, el que condemna els joves a la inestabilitat laboral, a l’accés limitat a l’habitatge i a unes condicions de vida cada cop més fràgils.

Només, els treballadors i les treballadores des d’una mirada crítica, valenta i transformadora podrem revertir aquesta situació.

Per això, cal repensar les prioritats col·lectives, apostar per polítiques públiques que garanteixin drets i promoguin la solidaritat intergeneracional i construir una societat més justa, equitativa i sostenible.

I això no és una utopia: és una necessitat urgent que ens interpel·la a totes les generacions.

La entrada No ens enfrontaran se publicó primero en El Triangle.

L’últim sondeig del CIS atorga al PSOE un avantatge inesperat sobre el PP, cosa que, si es confirma, revertiria el clima polític dels últims mesos. Tot apunta que els problemes derivats de l’entorn personal del president Sánchez o del mateix partit —molt alimentats per l’ofensiva mediàtica i judicial de la dreta amb l’objectiu de desgastar el Govern— no estan alterant de forma significativa el comportament electoral previsible. Segons diversos experts la lectura del CIS és esbiaixada, però en qualsevol cas un cert declivi del PP no sembla una dada errada.

També destaca l ‘ascens de Vox, en part impulsat per aquest clima asfixiant, especialment perceptible a Madrid, on la crispació política i mediàtica adquireix dimensions gairebé permanents. Fora de la capital, però, el país sembla oscil·lar entre la resignació i el desconcert. Els sondejos reflecteixen una joventut electoralment volàtil, amb un biaix majoritàriament masculí, una part de la qual s’inclina cap a l’extrema dreta no tant per convicció ideològica com per rebuig al sistema. Aquesta amalgama d’actituds —entre la desafecció, la protesta i la fúria— conviu amb una classe mitjana exhausta, agosarada per l’habitatge, per un horitzó de precarietat per als seus fills i per no poder arribar a final de mes en molts casos, i amb una població més gran que en no comprèn del tot el to ni el contingut del debat polític actual.

El Govern afronta el desgast de polítiques difícils de comunicar al seu electorat tradicional. Mesures com l’amnistia o determinades reformes socials (especialment les vinculades a lleis relacionades amb polítiques de gènere) han generat desconcert fins i tot entre votants socialistes. I, tanmateix, el PP no arriba a capitalitzar del tot aquest malestar. El seu discurs, ancorat en consignes genèriques —baixar impostos, millorar la competitivitat, “recuperar la confiança”—, xoca amb la realitat d’una economia espanyola que, contra pronòstic, lidera el creixement europeu i manté una taxa d’ocupació històricament alta. El contrast entre el catastrofisme de l’oposició i les dades macroeconòmiques objectives suggereix que la batalla política és més ideològica que programàtica.

Feijóo tampoc acaba de consolidar-se com a alternativa nítida. En realitat, no té una substitució visible i acceptable pel partit i pel conjunt dels seus votants. El lideratge intern del PP es veu tensionat per la figura d‘Isabel Díaz Ayuso, que des de Madrid exerceix un poder paral·lel. La seva estratègia de confrontació constant amb el Govern central busca diferenciar-la de qualsevol altra figura política, però alhora erosiona la cohesió del partit, però la seva política de centralització de recursos i capitals en detriment d’altres comunitats genera molts ressentiments.

Els presidents autonòmics populars —a Andalusia, Galícia o Castella i Lleó— no semblen disposats a acceptar aquest model de direcció madrileny que concentri aquests recursos i protagonisme en detriment de les altres comunitats. Aquesta temptació centralista i provocadora pot generar més fractures que suports dins del mateix PP. El més clar “potencial” successor – Moreno Bonilla – s’enfronta a una crisi de dimensions i resultats imprevistos donada l’extrema sensibilitat social que genera el cas de la crisi del “cribratge del càncer de mama a Andalusia” com a conseqüència de les fallades en les proves oncològiques.​

El panorama electoral, per tant, es presenta obert i turbulent. El títol “Venen corbes” val tant per al PSOE com per al PP, i potser per a tot el sistema polític espanyol. Vox prefereix mantenir-se en un discret segon pla, esperant recollir els fruits del desgast aliè. En una Espanya marcada per la polarització, la simplificació i el soroll permanent, el risc ja no és només qui guanyi les pròximes eleccions, sinó quina cultura política sobreviurà després.

La entrada Venen corbes se publicó primero en El Triangle.

Però si alguna cosa hem après de Donald Trump és que és una persona capriciosa i inestable, que menteix sense cap pudor i que, per tant, no és de fiar. El seu suposat “no intervencionisme” en la política internacional és, com podem constatar, una fal·làcia, i està permanentment vulnerant i alterant l’ordre mundial, amb un estil groller, provocador i autoritari.

El president dels Estats Units ha decidit convertir-se en l’emperador de la Terra i, aquest cop, ja no enganya a ningú. S’ha carregat la tradició del Partit Republicà ­que va ser qui li va donar suport–, ha destruït els equilibris democràtics i socials del seu país i ha convertit el moviment MAGA, que compta amb ramificacions internacionals, en el seu bastió polític particular, al servei de les seves obsessions i del seu deliri imperialista.

No ens equivoquem: MAGA és el partit nazi del segle XXI i Donald Trump, si no li aturem els peus, vol esdevenir el nou führer planetari. Aquesta història ja ens la coneixem i sabem molt bé les catastròfiques conseqüències que va tenir la condescendència inicial dels països democràtics amb Adolf Hitler.

La resposta ha de ser senzilla, clara i contundent: feixisme mai més, ni aquí ni enlloc. Per això, cal fer costat a les mobilitzacions cíviques que s’estan organitzant als Estats Units contra la deriva tirànica del seu president i combatre de cara les filials de MAGA que ens apareixen a escala local. En el nostre cas, Aliança Catalana i Vox.

En l’avenç de la civilització cap a una humanitat unida i fraternal, ens torna a aparèixer el monstre del feixisme. Avui com ahir: seguem arran i tallem-li el cap.

La entrada Al feixisme se’l combat de cara i sense embuts se publicó primero en El Triangle.

Qui té un pis té un tresor, no hi ha dubte; encara que aquest sigui antic, es revalora, no com un cotxe que l’endemà ja val la meitat. Però aquest tresor ha estat sempre objecte de la més gran especulació de la nostra història. Enrere, molt enrere, queden els habitatges que es construïen formant una cooperativa, sense ànim de lucre. És clar que aquestes, com totes, podien entrar en el mercat lliure al cap d’uns anys i tornar a valer una pasta. Enrere queden també les obres socials de les caixes d’estalvi que, amb el desenvolupisme franquista, van construir habitatge assequible de baixa qualitat, però que es mantenen amb reformes i ajudes diverses. I no m’oblido de les que van construir grans empreses per als seus treballadors, una altra de les bones obres del passat que ja no es fan.

Soc bastant pessimista a la vista dels anuncis de construcció d’habitatges que fan els polítics, estiguin aquests en el govern o en l’oposició. Han tingut ja molt temps per a intentar solucionar un problema que fa dècades que està enquistat. Per què m’hauria de creure ara que va de debò? Encara que demà es posés la primera pedra d’una d’aquestes promocions, trigarien més de deu anys a aconseguir una mínima igualtat, alguna cosa que la gent veiés en les seves pròpies carns.

Davant la inacció de les administracions, la gent acaba buscant-se la vida; i, és clar, som tots uns egoistes. Volem més i més, i el que posseeix un pis per a llogar ja s’ha adonat que és més rendible fer-ho per habitacions. Se’n treu més diners. I els diners criden a més diners. Poc importa si aquest està en condicions, si és assolellat, si té bones comunicacions. Davant l’absència d’habitatge social, sap que li ho trauran de les mans en molt poc temps. I el que pot pagar els gairebé mil euros que costa el lloguer d’un sense massa aspiracions, intentarà rellogar una o dues habitacions amb bany compartit perquè el cost no sigui tan enorme.

M’explica un amic que els seus dos fills han emigrat a Terrassa. Sembla que allà el lloguer és una mica més barat que a Sabadell, que és on vivien. Aquests fills els expliquen als seus pares que altres amics que vivien a Terrassa se n’han anat a Manresa, que encara és més econòmic. La fugida cap a l’interior és cada vegada més evident. Els de Barcelona, els rics amb pasta, fugen cap a Sabadell i Terrassa, on poden trobar un pis nou o de segona mà per la meitat del que els costaria a la Ciutat Comtal.

Aquest és el gran drama. Els sabadellencs són literalment expulsats de la seva ciutat perquè no poden pagar aquests pisos de luxe que es construeixen en els pocs terrenys lliures que queden en la cocapital del Vallès Occidental, tots amb piscina i molts amb pistes de pàdel. Els seus respectius alcaldes no fan res per a evitar-ho.

I així estem, esperant algun miracle que no arriba, esperant que, almenys, els joves disposin d’aquestes ajudes al lloguer durant molt de temps. De res serveix aquest préstec que s’anuncia per a la compra d’habitatge per a menors de trenta-cinc anys, perquè l’amo d’aquest pis, aquest habitatge que té ja cinquanta anys, el puja descaradament perquè sap que tard o d’hora li ho pagaran. Un bucle en què els de sempre es continuen fent rics.

Només hi ha un camí i sembla que ningú està disposat a prendre-ho: la construcció sense parar i la intervenció de l’Estat mitjançant expropiacions si és necessari. Si no és així, l’article de la Constitució espanyola aprovada en 1978 on diu que l’habitatge és un dret va ser un engany des del primer moment. I ho estem pagant tots, especialment els joves. La dreta extrema ja s’encarrega en els seus mitjans de dir que és una bogeria, que va en contra de la llibertat. Qui pot pagar mil euros per un pis d’una habitació sense ascensor quan el sou base està en menys de mil dos-cents bruts?

La entrada Habitatge assequible? se publicó primero en El Triangle.

Recentment, un amic català em va parlar de dues dates de gran importància a l’octubre: el 24 d’octubre de 1945, dia en què es van fundar les Nacions Unides amb l’entrada en vigor oficial de la seva Carta; i el 25 d’octubre de 1971, 26 anys després, quan la 26a Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 2758 (d’ara endavant s’abreuja «La Resolució») que reconeix clarament que només existeix una Xina en el món, que Taiwan no és un país, que Taiwan és una part de la Xina i que el Govern de la República Popular de la Xina (RPX) és l’únic Govern legítim que representa a tota la Xina. Em va comentar que havia escoltat algunes veus que malinterpreten la Resolució i que, per això, desitjava comprendre millor el seu contingut específic i la seva gran importància.

1. Què és la Resolució 2758 de l’Assemblea General de l’ONU?

La Xina és un estat membre fundador de l’ONU i membre permanent del Consell de Seguretat. El 25 d’octubre de 1971, la 26a Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar amb una majoria aclaparadora la Resolució 2758 que acorda “recuperar tots els drets de la República Popular de la Xina, reconèixer que el representant del seu govern és l’únic representant legítim de la Xina en les Nacions Unides i expulsar immediatament al representant de Chiang Kai-shek de l’escó il·legalment ocupat en les Nacions Unides i els seus organismes subordinats”.

La Resolució va resoldre completament des del punt de vista polític, jurídic i de procediment el problema de la representació de la Xina en les Nacions Unides. Per a complir les disposicions d’aquesta resolució, les Nacions Unides i els seus organismes especialitzats, en fer referència a Taiwan, utilitzen el nom «Taiwan, Província de la Xina». Tot el procés que va conduir a l’adopció de la Resolució 2758 diu molt de la tendència irreversible de la comunitat internacional a defensar el principi d’una sola Xina, i que no existeixen «dues Xines» ni «una Xina, un Taiwan». Aquesta no és només una victòria del poble xinès, sinó també una victòria dels pobles del món contra l’hegemonisme i la política de poder.

2. Quina és la relació entre la Resolució i documents de dret internacional com la Declaració del Caire i la Proclamació de Potsdam?

La qüestió de l’estatus de Taiwan va quedar fonamentalment resolta en 1945, quan el poble xinès va obtenir la gran victòria en la Guerra de Resistència del poble xinès contra l’agressió japonesa. Al desembre de 1943, la Declaració del Caire, emesa per la Xina, els Estats Units i Gran Bretanya, va manifestar el propòsit que el Japó retornés a la Xina tots els territoris robats, incloent-hi la regió del nord-est, Taiwan i les illes Penghu de la Xina. Al juliol de 1945, la Xina, els Estats Units i Gran Bretanya van signar conjuntament la Declaració de Potsdam, a la qual es va sumar la Unió Soviètica posteriorment, reiterant que els termes de la Declaració del Caire havien de ser implementats. Al setembre del mateix any, el Japó va signar l’Acta de rendició del Japó amb el compromís de complir fidelment tots els deures estipulats en la Declaració de Potsdam.

Aquests documents són un resultat crucial de la victòria en la Segona Guerra Mundial i constitueixen la pedra angular de l’ordre internacional de la postguerra. A l’octubre de 1945, el Govern xinès va declarar oficialment la represa de l’exercici de la seva sobirania sobre Taiwan. Des d’aquest moment, Taiwan havia tornat a la Xina. D’aquesta manera, a través d’una sèrie de documents amb força jurídica internacional, la Xina va recuperar Taiwan, tant jurídicament com de facto. La Resolució, basant-se precisament en aquests fets històrics i fonaments jurídics, va resoldre la qüestió de la representació de la Xina en les Nacions Unides, i no va decidir sobre l’atribució de la sobirania de Taiwan.

3. Quin és l’estatus de la Resolució 2758 de l’Assemblea General de l’ONU?

La Resolució 2758 adoptada per l’Assemblea General de l’ONU en 1971 constitueix una fita transcendental en la història diplomàtica de la República Popular de la Xina, el desenvolupament de les Nacions Unides i les relacions internacionals posteriors a la Segona Guerra Mundial. La Resolució ha solucionat completament, en termes polítics, jurídics i procedimentals, la qüestió de representació de tota la Xina, incloent-hi Taiwan, a l’ONU.

L’1 d’octubre de 1949, es va establir el Govern Popular Central de la RPX, que es va convertir en l’únic Govern legítim que representa a tota la Xina. El canvi de Govern va tenir lloc mentre la Xina es mantenia sense canvis com a subjecte de dret internacional. La sobirania i el territori inherent de la Xina no van canviar. Com a resultat natural, el Govern de la RPX gaudeix i exerceix plenament la sobirania de la Xina, incloent-hi la sobirania sobre Taiwan. L’anomenat “Tractat de San Francisco” és un instrument il·legal i invàlid emès per alguns països reunits pels Estats Units anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial per a acordar per separat la pau amb el Japó sense incloure la RPX i malgrat el rebuig de la Unió Soviètica.

Aquest document contravé les disposicions de la Declaració de les Nacions Unides, signada en 1942 per 26 països, entre ells la Xina, els Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica, i va en contra dels principis fonamentals de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i del dret internacional. Qualsevol cosa establerta en el document, incloent-hi la sobirania sobre Taiwan o el maneig del territori i els drets sobirans de la Xina com a no signatari, és, per tant, completament il·legal i nul·la i sense efecte.

Alguns països parlen de mantenir l’statu quo en l’Estret de Taiwan. El veritable statu quo de l’Estret de Taiwan és que tant la part continental com Taiwan pertanyen a una sola Xina. Els qui precisament intenten canviar aquest statu quo són el Partit Progressista Democràtic (PPD) de Taiwan, que es nega a reconèixer el “Consens del 92″ que encarna el principi d'”una sola Xina”, i les forces externes que secunden i consenten els seus intents de buscar la “independència de Taiwan”.

La Xina i Espanya, des de l’establiment de les relacions diplomàtiques, persisteixen a respectar la sobirania i integritat territorial de l’altra part, mentre Espanya sempre s’adhereix al principi d’una sola Xina, assentant una important base política per a la vinculació bilateral. Amb adhesió a les aspiracions originals de l’establiment de les relacions bilaterals, caracteritzades pel respecte mutu i el tracte igualitari, la part xinesa està disposada a treballar juntament amb la part espanyola, defensar en conjunt els propòsits i principis de la Carta de l’ONU, salvaguardar l’autoritat i eficàcia de la Resolució 2758 i forjar una associació estratègica integral Xina-Espanya amb major determinació estratègica i major vitalitat per al desenvolupament, a fi d’aportar majors beneficis als pobles de totes dues parts.

La entrada La Resolució 2758 de l’Assemblea General de l’ONU no admet malinterpretació se publicó primero en El Triangle.

Vito Zoppellari Quiles és un ‘fatxa’ amb tots els ets i uts. Ell ho sap i no se n’amaga. De fet, suposo que li agrada que el tractin així perquè comporta que li caiguin aplaudiments, diners i suports per part de l’extrema dreta espanyola.

En canvi, la paraula que no utilitzaria per referir-me a ell és ‘periodista’. No ho és perquè va ser incapaç d’acabar els estudis de Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid quan s’hi va traslladar des de la seva ciutat natal, Elx, i no ho és perquè el que fa no encaixa amb la meva concepció de la funció del periodista a la societat. La seva feina és perseguir periodistes i diputats d’esquerres i incordiar-los amb preguntes que són insults més o menys encoberts. Portar una esponja de micro no converteix un ciutadà en periodista.

Va ser el cap de comunicació de la candidatura d’Alvise Pérez a les eleccions europees i va formar part de la seva llista de Se acabó la fiesta en un dels seus darrers llocs. Quan es troba amb la seva colla d’aduladors a qualsevol discoteca o manifestació el reben amb crits de “Pedro Sánchez, hijo de puta”. I ell, encantat de la vida.

La seva última idea -o la dels que mouen els seus fils pel darrere- és recórrer les universitats espanyoles amb el que ha batejat com “Tour España Combativa”. I ho presenta com “Periodismo crítico y comunicación política”. Va anunciar que el passat dia 16 seria a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quiles va dir que l’havia convidat el col·lectiu S’ha acabat, l’ex-presidenta del qual, Júlia Calvet, és avui diputada de Vox al Parlament de Catalunya. La UAB no en tenia cap constància.

Era evident que hi hauria merder i n’hi va haver. Ell, feliç, i el munt de mitjans periodístics i polítics de la fachoesfera que li riuen les gràcies, també.

Calia boicotejar la intervenció d’un ‘fatxa’ a la UAB? El meu Siscu espontani diu que sí i el meu Siscu racional diu que no. Atribueixen a Voltaire la frase “No estic d’acord amb el que diu, però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho” però es veu que la seva paternitat correspon a un contemporani seu que es deia Claude-Adrien Helvétius. Que ningú no esperi que jo doni la meva vida perquè un ‘fatxa’ pugui parlar a la UAB. La meva resposta hauria estat fer una performance alternativa i omplir el seu recorregut per la UAB i la sala on fes la conferència amb cartells, pancartes i pintades mostrant el rebuig a la seva presència i comportament.

En un d’aquests cartells hi detallaria els diners que rep el mitjà que li paga el sou, EDATV, de les administracions governades pel PP i per VOX. No hi falta quasi cap autonomia o ajuntament important, començant pels que presideixen Isabel Díaz Ayuso i José Luis Almeida.

Això sí, li demanaria que si torna per la UAB ho faci sense la companyia del sis goril·les que el van escortar en tot moment el passat dia 16. De passada, si tant li agrada la llibertat d’expressió que ens digui quants diners li paguen a ell i als seus goril·les i qui ho fa. I que em deixi el seu mòbil per mirar les converses de whatsapp que té amb Abascal, Tellado, Miguel Ángel Rodríguez, Inda i altres perles similars. Segur que riuríem una estona!

La entrada Vito Quiles, un ‘fatxa’ a la UAB se publicó primero en El Triangle.

Aquell primer Districte 11 va obrir una seu a Sarajevo, dirigint l’oficina primer el periodista Carles Bosch i després el també periodista Eric Hauck, sent el funcionari municipal Manel Vila, el seu gerent. I Barcelona amb el suport d’altres institucions espanyoles i internacionals com el Comitè Olímpic Internacional va reconstruir el barri olímpic de Mojmilo, el pavelló olímpic de Zetra i va servir de base logística des de la que van poder treballar altres ajuntaments, entitats i ONG catalanes i espanyoles en altres projectes humanitaris. Amb Joan Clos ja com alcalde, va liderar el 1999 l’ajuda als refugiats de Kosovo, obrint també una oficina a Pristina que va estar operativa més d’un any.

Ara bé, Joan Clos va perdre el seu interès en la iniciativa, desapareixent com a tal Districte 11 que va canviar de nom passant a ser reconvertit en Barcelona Solidària. Tot i això, l’Alt Representant de Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, i el mateix Secretari General de l’ONU, Kofi Annan, cada cop que anaven a Bòsnia o abordaven la seva reconstrucció es referien al que havia fet Barcelona amb Districte 11 com a exemple, i van haver-hi intents contradictoris des del mateix ajuntament de Barcelona de recuperar l’empenta i el nom. Una de les accions que es va fer sota el paraigües de Barcelona Solidària i el Pla Municipal de Cooperació va ser l’agermanament amb les ciutat de Tel Aviv i Gaza, assumint Barcelona la construcció el 2004 del Parc de la Pau a Gaza, inaugurat el 2005 que quatre anys després seria totalment destruït per Israel en una de les seves ofensives.

En l’actual context del genocidi patit per la franja i els atacs i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània, Jaume Collboni fa un mes havia de visitar les ciutats de Betlem i Ramallah, convidat pels seus alcaldes. Visita que no va poder fer en negar Israel el visat d’entrada. I des dels camps de refugiats palestins de Jordània, acompanyat de la regidora  Maria Eugènia Gay, anuncià que Barcelona tornaria a crear un onzè districte des del que es gestionaria la solidaritat amb Palestina. Projecte que efectivament es va presentar en l’acte solemne al Saló de Cent en el que anuncià que la regidora Gay en seria la responsable i l’ara ja jubilat Manel Vila seria el president del Consell Assessor del Districte 11.

Benvingut sigui aquest projecte de reconstrucció a Gaza i Cisjordània. Però més enllà dels dubtes del grup de Junts sobre si donar-hi suport —el regidor Jordi Martí, va abandonar l’acte de dilluns mentre parlava l’ambaixador palestí evitant aplaudir-lo i unir-se a la foto final—  i l’evident oposició de Vox i potser també del PP que no hi van assistir, el projecte pot trobar molts entrebancs en ser totalment diferent la situació de la Bòsnia de 1996 de la de la Palestina de 2025. D’entrada a Bòsnia les autoritats sèrbies van acceptar que l’ONU, l’OTAN i la Unió Europea jugués un paper determinant amb un Alt Representant reconegut per tothom i uns cascos blaus desplegats.

I no perdonant Netanyahu que Espanya hagi liderat la nova onada de reconeixements internacionals de Palestina i que des de Barcelona sortís la Flotilla, està per veure si l’actual govern de l’estat jueu permetrà o no la presencia de funcionaris i cooperants de Barcelona. Evidentment sí que Barcelona podrà ajudar als refugiats palestins dels camps de Jordània i el Líban. Però reconstruir Gaza o Cisjordània in situ com ho va fer a la devastada Sarajevo, potser a curt termini no serà possible.

La entrada Torna el Districte 11 se publicó primero en El Triangle.

També d’adults. Ha estat costum nostre llegir el diari cada dia de la setmana, del mes i de l’any. Si s’esgotaven, de vegades passava els diumenges, ens desplaçàvem a altres barris o al centre de la ciutat per fer-nos amb algun exemplar. Sempre hi havia algun quiosc obert que ens ajudarva.

En aquests diaris vam llegir columnes mai oblidades. La “Del alfiler al elefante”, per exemple. Amb ella vam descobrir Manuel Vázquez Montalbán i vam adquirir hàbits que seguim practicant: llegir els titulars de tots els diaris que estan exposats (de vegades la contraportada). Comentàvem la informació amb el quiosquer, que de mica en mica s’anava convertint en un company, en un “confident polític”, fins i tot en un amic.

També van ser essencials les revistes d’informació política o cinematogràfica que vam adquirir. Triunfo, per exemple; també Cuadernos para el diálogo o Fotogramas. Qui no recorda la portada del Triunfo dedicat al cop d’estat de Pinochet i els seus sequaços? Qui no recorda aquell Cuadernos del 1969 que va publicar l’entrevista a Manuel Sacristán sobre la primavera de Praga i la invasió de Txecoslovàquia?

Penso també en el fervor que teníem a fer-nos amb els exemplars quinzenals de Saida o els mensuals d’El Viejo Topo, Vibraciones, Mundo Científico, Investigación y ciencia o Transición durant el temps de la transició política i molts anys després. Ens obrien la ment, ens feien més crítics i informats, feien que el món fos molt més interessant, ens parlaven de temes i autors desconeguts. Ens feien millors, menys ignorants, més savis.

I no només van ser còmics, diaris o revistes. També llibres, molts llibres (per exemple, l’excel·lent col·lecció de Grandes ideas de las matemáticas), i col·leccions de música clàssica o d’òpera que podíem adquirir a preus raonables. Qui no recorda el CD amb les obertures mozartianes dirigides per Karl Böhm!

Però els temps canvien, acceleradament de vegades, i no sempre per millorar. En aquest cas, per a empitjorar, empitjorar molt: Ens estem quedant sense quioscos, cada cop en queden menys! Molts s’han reconvertit en llocs de venda de souvenirs per a turistes, gairebé sense diaris i revistes! A molts barris de Barcelona, ​​ja no hi ha quioscos.

El darrer a tancar del que tinc constància és el del Born. Un quiosc que sempre hi ha estat, des que anàvem a concerts i convocatòries en solidaritat amb països llatinoamericans (amb José María Valverde en un lloc destacat!) a l’antic Born!

El quiosquer s’ha volgut acomiadar de tots nosaltres. Ens ha deixat una nota: “A tots els meus estimats clients i amics del Born: Gràcies per estar amb mi tants anys darrere del taulell. Cada riure, cada xerrada i cada visita han fet que aquest quiosc sigui molt més que un lloc de pas. És, ha estat, un trosset del barri ple de vida! de tot cor. El quiosquer del Born”.

Els seus clients, els seus amics, també han volgut dir la seva: “Gràcies a tu. Sento no haver-nos pogut acomiadar. La teva amiga de Relax. Que et vagi molt bé”. “Ets molt gran!” “Gràcies a tu per ser tan meravellós!”.

Barcelona, ​​també altres ciutats i pobles, és a punt de perdre una de les seves riqueses, un dels seus llocs de trobada, conversa, cultura, aproximació. I serà una llàstima, una veritable llàstima. La ciutat de Salvat Papasseit, López Raimundo, Teresa Pàmies, Puig Antich, Neus Porta, Giulia Adinolfi i Paco Fernández Buey no s’ho mereix. Fem tot el que estigui a les nostres mans per impedir-ho!

La entrada Elogi del quiosc (i dels quiosquers) se publicó primero en El Triangle.

L’addicció fonamental del capitalisme és el creixement econòmic etern i l’acumulació permanent de capital. Això va començar a l’Anglaterra del segle XVI, quan els senyors feudals van exigir ser independents del monarca governant, cosa que va significar prendre possessió de les terres que treballaven els camperols. De fet, els humans en la seva evolució biològica sempre han desitjat acumular riquesa i poder molt abans del capitalisme.

El 1944, un grup de persones de les elits econòmiques es reuneixen en un lloc anomenat Bretton Woods Resort a New Hampshire (USA). La gran majoria eren homes blancs i rics que van adoptar el suggeriment de l’economista Simon Kuznets i van consolidar l’ús del producte intern brut (PIB) com a mesura del progrés econòmic. És a dir, per a aquells Srs. quan el PIB creix, hi ha progrés i si volem progrés, hem d’augmentar el PIB.

Però, és bo el progrés? Doncs depèn. Quan un càncer s’expandeix, això és progrés pel càncer, però per a la persona portadora, crec que no. Som molts els que ens preguntem què és el que realment mesura el PIB. La desforestació és bona pel PIB, ja que es genera fusta i territori per a l’edificació. Tanmateix, tenir cura de la família i les accions del voluntariat a la societat actual no ho són, perquè no s’intercanvien diners i per tant no es genera PIB. Tot i això, és cert que tots els imperis de la història van buscar creixement i expansió.

El que és diferent sota el capitalisme radical actual és que el creixement justifica qualsevol activitat econòmica. Normalment se suposa que l’activitat econòmica satisfà les necessitats bàsiques de la humanitat. Però el capitalisme rampant obliga als emprenedors a fer molt més que això: genera un creixement innecessari ja que no fomenta ni satisfà les necessitats humanes bàsiques, només genera més guanys. El problema amb les necessitats és que, com que són requisits bàsics per a la vida, no es poden crear, són una conseqüència de l’evolució i la cultura. El que sí que es poden crear són desitjos de consumir, que no són requisits per a la vida plena de tota la societat.

Exemples de necessitats bàsiques són viure en una casa senzilla amb una densitat mitjana d’una persona per habitació i tenir espais comuns bàsics i gaudir de l’accés garantit a l’atenció mèdica de qualitat i l’educació. Contràriament, exemples de desitjos purament consumistes són tenir diverses propietats, tenir més d’un cotxe per persona, volar en avió constantment per turisme o tenir una riquesa superior a 5 milions d’euros (per posar una xifra). El consumisme capitalista consisteix en general a acumular riquesa per obtenir un estatus social que va més enllà de la satisfacció de les necessitats bàsiques o raonables.

Per mantenir la maquinària de creixement, el capitalisme s’esforça moltíssim a crear desitjos, manipulant-nos psicològicament perquè comprem una vegada i una altra coses que no necessitem ni possiblement usem regularment. Voldria precisar que no em considero anticapitalista, el que vull transmetre és el perill que conté certa mena de capitalisme (jo l’anomeno radical) que cultiva conductes adictives de consum per obtenir guanys.

El capitalisme radical se sustenta en doctrines simples: (1) el creixement com a base del progres; (2) la doctrina de la proporcionalitat, que diu que com més propietat es posseeix, més poder se cedeix a la societat; (3) la doctrina de la despulla, que diu que es pot prendre la propietat i convertir-la en capital lucratiu; i (4) la doctrina de les jerarquies, que diu que les persones han d’obeir executius i juntes directives no electes, que tenen el poder monopolístic sobre com s’utilitza el capital.

D’altra banda, el capitalisme no és defensar la propietat privada dels mitjans de producció ni dels mercats lliures. Aquestes estructures socials han existit abans i existiran després del capitalisme. El capitalisme se centra en aquests quatre vectors causals fonamentals que fan que els humans es comportin de manera que creguin que la felicitat es basa únicament en el consumisme. Per escapar de l’addicció al capitalisme, aquests quatre vectors causals s’han d’eliminar gradualment i reemplaçar-se per principis que no causin addicció i que realment contribueixin a la satisfacció de les necessitats bàsiques, millorant alhora la qualitat de vida de tots els éssers humans sense destruir el planeta en el procés.

Això sí que és progrés!

La entrada La diferència entre progrés i creixement econòmic etern se publicó primero en El Triangle.

La burla a l’essència democràtica del club és incommensurable. S’impedeix altre cop que els socis compromissaris puguin intervenir i preguntar, cara a cara, a la junta directiva, i s’amaga l’assemblea rere un opac dispositiu telemàtic que ningú, més enllà de Joan Laporta i del seu cercle de confiança, pot controlar. En aquestes condicions, la participació dels socis i el sentit de les votacions poden ser fàcilment alterats i manipulats.

Si exceptuem la bona ratxa de resultats de la temporada passada, gràcies a l’entrenador Hansi Flick i als nois sortits del planter de la Masia, el balanç d’aquests últims quatre anys de Joan Laporta al capdavant del Barça és terrorífic i indigne de la història centenària del club blaugrana. La llista de despropòsits acumulats fa feredat, i només el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació catalans explica que aquest advocat saltataulells continuï en el càrrec de president.

El deute net que a efectes de LaLiga diu Laporta que és de 469 milions, pels experts és de 2.000 milions, si es resta el disponible (tresoreria, clients, etc.) del deute brut actual de 2.600 milions. A més, s’apunta com a segura la possibilitat que Goldman Sachs imposi noves garanties en forma de retenció dels ingressos d’explotació de l’Spotify més enllà dels 75 milions que, a partir d’aquesta temporada, comença a detreure obligatòriament per al retorn del préstec de 1.500 milions.

A aquest escenari cal afegir-hi el 25% menys d’ingressos anuals dels drets de TV de la Lliga fins al 2047, la impossibilitat de millorar els ingressos de Nike fins al 2038, amb Spotify pel Naming Right fins qui sap quan –ja s’està coent una pròrroga gràcies a la mediació de Darren Dein– i, entre altres fonts d’ingressos congelades, com els seients VIP per 30 anys, el càtering de tot l’Espai Barça cedit a favor d’Aramark també per un període de temps no definit, tot i que se suposa que lligat a la seva permanència com a accionista de Barça Produccions (abans Barça Vision).

Amb els 157,7 milions també pendents de deteriorar de la plusvàlua fantasma (o sigui falsa) de l’operació amb Sixth Street i els 45 milions de la multa de la UEFA, el deute de Laporta frega l’abisme, per a desgràcia per al Barça.

Les obres de reforma del Camp Nou que fa Limak porten un any de retard i ara s’ha destapat que l’oferta que va presentar l’empresa turca al concurs convocat pel Barça era la pitjor. A més, Joan Laporta no els ha aplicat, de manera incomprensible i irresponsable, la penalització prevista d’1 milió d’euros per cada dia de retard en la finalització de l’estadi.

El Barça el governa avui un reduït clan, format per la seva família, incloent-hi el seu excunyat, Alejandro Echevarría, i la família de la seva cap de gabinet, Manana Giorgadze. Tots els altres càrrecs que pul·lulen per les oficines del club són satèl·lits d’aquest nucli sanguini de poder.

Cal tenir molt present, també, la decisiva presència de personatges tèrbols i tòxics, aliens a l’estructura del club, que tenen una entrada i ascendència directa sobre les decisions de Joan Laporta. Destaquen, en aquest sentit, l’intermediari anglès Darren Dein, que es va embutxacar una comissió de 50 milions d’euros en l’operació del contracte amb Nike, i el representant de jugadors Jorge Mendes, que controla el vestidor blaugrana i imposa la seva voluntat.

Joan Laporta té una capacitat innata per atraure i fer amistat amb malfactors. Si en el seu anterior mandat va omplir-se les butxaques, gràcies al Barça i a la seva relació amb Gulnara Karimova, filla del dictador corrupte d’Uzbekistan -que va acabar a la presó-, ara li ha passat el mateix, però a l’Azerbaidjan. El seu gran amic Adnan Ahmadzada, “ambaixador” internacional del Barça, ha estat arrestat per les autoritats d’aquest país, acusat d’una colossal estafa amb el petroli rus. Cap mitjà de comunicació català -tret d’EL TRIANGLE– s’ha fet ressò d’aquest escàndol. En aquest ambient d’amoralitat que regna al Barça cal afegir-hi també el vergonyós contracte d’esponsorització, tacat de sang i de llàgrimes, que Joan Laporta ha signat amb el govern de la República Democràtica del Congo, un país devastat per la guerra i la misèria. Amnistia Internacional ha denunciat aquest acord, que contempla el pagament de 10 milions d’euros anuals, a canvi que la samarreta d’entrenament del Barça llueixi el logo d’aquest país africà.

El president Salvador Illa va viure en primera línia, com a ministre de Sanitat, el drama de la covid i la lluita titànica per fer-hi front. Les estrictes restriccions imposades pel Govern per intentar restringir el contagi es van aixecar, oficialment, el 15 de desembre del 2022, després del dur confinament que es va imposar a la població.

Per això, que, tres anys després, el Barça de Joan Laporta s’aculli encara a les mesures extraordinàries que es van establir en el marc de la pandèmia per negar als socis compromissaris una assemblea presencial és surrealista i absolutament inacceptable. El president Illa no pot tancar els ulls davant d’aquest enorme putiferi en què s’ha convertit el Barça, la principal entitat esportiva de Catalunya i, d’entrada, ha de fer anul·lar, per improcedent, la convocatòria telemàtica de l’assemblea de socis compromissaris.

La entrada Salvador Illa ha de posar ordre en el putiferi del Barça se publicó primero en El Triangle.

El senyor, afectat per una malaltia, és un famós arquetípic del segle XXI, propulsant-se la seva celebritat per suposades perles d’erudició a un programa televisiu, ideal per a generar moviment a xarxes socials i oblidar-se el dia següent, no sense abans elevar el número de comentaris i provocar una espècie d’idolatria demencial, també catapultada per la particular estètica del personatge, cada cop més mimetitzat amb la seva persona.

Però, oh gentils acòlits de l’hipotètic candidat!, perdonin tanta gosadia, no es la meva intenció ofendre a aquest ídol tan de circumstàncies, si bé ell ofèn allò que representa l’Ajuntament, potser per haver-se cregut la seva fama i meditar al voltant de com el segle propicia petites revolucions de les que vol ser partícip, no tan sols des de l’activisme de ser efectista, sino com a líder , doncs si Ada Colau féu un gir copernicà ell no vol ser pas menys.

No deixa de ser curiós realitzar una comparació entre l’alcaldessa i el còmic, això darrer per a donar-li un apel·latiu recognoscible. Ella, amb molts partidaris del seu retorn, tingué un origen als anys noranta i als moviments socials, recordant-la Marina Garcés a l’episodi del cine Princesa junt a d’altres tòtems de la mal anomenada nova esquerra local, avui alguns apartats de la política i d’altres, molt tertulians durant el procés, desmanegats a base de tuits.

L’alcaldessa després capitanejà la PAH, atrevint-se a donar el pas. La bellesa del relat coincidí amb el triomf del mateix i si bé el seu govern no assolí cap excel·lència sí que tingué coratge per a canviar determinats aspectes, fins a donar a la ciutat un aire més sostenible que arrencà el debat sobre el seu model, en transformació durant els seus dos mandats, no en decadència, tal com esgrimien els seus detractors.

Bob Pop aspira a ser alcalde des de la seva vitola de revolucionari de saló o sofà, amb frases previsibles, fàcils performances i una sèrie d’inputs que agraden molt a tot allò radical chic, massa ocupat en els seus quefers al voltant de formes de representació d’allò públic, amb molta façana i poca acciño real.

Com el protagonista d’aquesta columna és un bastió del col·lectiu LGTBIQ+ suposo no crec que faci molts amics amb aquests paràgrafs. Em dóna força igual. Colau, durant la seva primera legislatura, repensà, fins a recuperar la cadira per a la primera ciutadana al Liceu. Comprengué els mecanismes del seu càrrec, el modernitzà amb estil propi i així li reté honors, fent-lo seu, sense ridiculitzar-lo.

La desorientació dels Comuns, agreujada per l’adéu de la Janet Sanz, no ha de crear monstres, sobretot si de veritat volen recuperar l’alcaldia. En aquest sentit, si escollissin al madrileny resident a la capital catalana, farien bo a Jaume Collboni, contentíssi amb això de ser alcalde, gris a múltiples facetes de les seva personalitat i, no obstant, sense problema per a representar el seu paper des de dinàmiques tradicionals que poden ser acceptades per la immensa majoria de ciutadans, els quals poden discrepar amb la seva inacció, però no poden atacar-lo pel mode d’exercir les seves funcions, impecable i sense esquerdes de cap tipus pel que fa al protocol.

Bob Pop enfonsaria encara més a la formació morada, ja que una cosa és riure gràcies davant una pantalla i una de ben diferent suportar l’esperpent televisiu al poder. Collboni, i en aquest sentit els seus adversaris haurien de prendre nota, obre de més quan obre la boca però guanya amb l’abundància dels seus silencis, no com Colau, que potser, després de la flotilla, hauria de meditar tornar com a salvadora.

La entrada Respectar l’alcaldia se publicó primero en El Triangle.