«Pels Estats Units, Israel forma part de la seva política interior»

Entrevista a Martín Alonso Zarza

Bluesky
Martín Alonso Zarza

Doctor en Ciències Polítiques. Ha escrit sobre nacionalismes, memòria, identitat, violència política, víctimes… També sobre la desigualtat que provoca l’inconscient neoliberal. Entre les seves nombroses publicacions, Alquimistas del malestar. Del proyecto Weimar al trumpismo global, en col·laboració amb F. Javier Merino. Ara surt a les llibreries El rabo mueve al perro. Israel y Estados Unidos en el devenir de Oriente Próximo (El Viejo Topo).

Qui són la cua i el gos? Per què i com l’una mou a l’altre?

El que és normal és que sigui el gos qui mogui la cua. Si substituïm la metàfora, el gos serien els Estats Units, i la cua, Israel. Fa pocs dies, per citar un exemple ràpid, els EUA van vetar una altra vegada una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que demanava un alto el foc a Gaza. En el que va de segle, els Estats Units han aplicat sempre el veto en qüestions que tenen a veure amb Israel. Òbviament, tot això (com alguns nord-americans, wilsonians, estan assenyalant), no sembla que sigui per defensar, directament, els interessos dels EUA, sinó per defensar els d’Israel. Així ho reconeixen expresidents nord-americans (que es van deixar manipular) després d’haver passat per la Casa Blanca. La metàfora va ser utilitzada per Netanyahu quan creia que no l’estaven gravant: “Amèrica és fàcil de moure”, va dir literalment. El balanç del que està passant ara a Gaza (que no és un “cigne negre”, sinó una continuïtat, almenys des del 1967) té l’imprimatur dels Estats Units, no únicament, però bàsicament.

Creus, com sostenen ara alguns, que el recent viatge de Trump pels països àrabs comportava un pacte per aturar la massacre de Gaza?

La lògica de Trump és la d’un ric que vol fer-se més ric. La seva lògica és la d’un home de negocis corrupte, com està demostrat. No és la d’un estadista. Per això diu que el seu és fer negocis. Fins a cert punt, el viatge pot haver estat un mínim desaire per a Israel, però els EUA mai han enviat una nota d’advertiment a Israel, demanant que parin. És una vergonya la utilització de l’ajuda humanitària com a arma de guerra, privatitzada, al capdavant de la qual han posat Johnnie Moore, pastor evangèlic, assessor de Trump en temes religiosos, que és un dels principals suports del lobby israelià als Estats Units. A més d’aquest, fan lobby el Comitè d’Assumptes Públics EUA-Israel (AIPAC) i els Neocons, que li van fer la campanya a Netanyahu el 1996.

Per què Estats Units-Israel és un sol cos, com assenyales al llibre?

Netanyahu és un personatge amb un format mental netament nord-americà. Ha estat convidat quatre vegades, el que més, a una sessió conjunta del Congrés i el Senat. Aquesta relació especial és de tal naturalesa que, per als EUA, Israel forma part de la seva política interior. La relació especial és això. I en el seu origen hi ha la Guerra Freda. Llavors, els països àrabs eren, amb la descolonització, més aviat de filiació soviètica. Així, Israel es va anar convertint en una espècie de cap de pont dels EUA a la zona. Kissinger va tenir molt a veure amb la configuració d’aquesta relació especial. Quan era assessor de Nixon, va establir una relació acumulativa amb Israel, amb elements estratègics, culturals, psicològics… Entre els primers, destaca el que va passar el 1975, després del desastre del Vietnam, que coincideix amb el Watergate: un cop a l’autoestima dels EUA. Fa d’Israel una espècie d’aparador favorable, una cosa pròpia, que ja venia marcada per Èxode, la pel·lícula de Leon Uris. L’imaginari nord-americà sobre el Pròxim Orient, i en particular Israel i Palestina, està fet des de Hollywood. Després hi abunda La llista de Schindler. També la creació de museus de l’Holocaust als EUA té a veure amb això. És una cosa relativament tardana, que coincideix amb el derrocament d’Allende i la promoció de les dictadures al Con Sud.

Consideres, com sostenen alguns historiadors, que l’Holocaust és més aviat una creació occidental catòlica i, és clar, nord-americana?

És un element clau. No fa gaire, l’ambaixador permanent d’Israel a les Nacions Unides es va presentar amb una llampant estrella groga dels camps nazis a la solapa. Amb això mirava de posar de manifest aquesta mena de cúpula d’acer que els protegeix. Un blindatge moral. És fonamental desentranyar la utilització política d’això. La llista de Schindler va convertir Spielberg, que era un director de cinema d’entreteniment, en un cineasta “seriós”. Va crear la Fundació Soha. Ha recollit testimonis dels supervivents dels camps nazis, als quals ha afegit els de supervivents de Hamàs, del 7 d’octubre. Considerar que l’atemptat de Hamàs és una continuació d’Auschwitz respon precisament a aquest procés de deshistorització. L’imaginari nord-americà sobre el Pròxim Orient, i en particular Israel i Palestina, està fet des de Hollywood. L’Holocaust s’ha convertit en una espècie de sintagma màgic, aïllat de la història. És important llegir Bauman, un net del qual acaba de publicar El desastre de l’ocupació. Una cosa que no té res a veure amb l’antisionisme, com així es fa veure, sinó tot el contrari. Primo Levi no va ser detingut per jueu, sinó per partisà: molts jueus no van morir a Auschwitz, on també hi van morir molts no jueus. Una altra qüestió que crida l’atenció amb l’Holocaust és la seva privatització. És una cosa que només es pot comptabilitzar com a patrimoni propi d’Israel.

Què és per a tu la “israelització” del món, de la qual ja parlaves en el teu llibre anterior?

D’això tracta precisament el segon capítol de llibre: “Israel: avals per a un prototip”. Ara es parla molt de processos vinculats al que va passar amb moviments com Occupy Wall Sreet, el 15-M, la Intifada, la Primavera Àrab…, que, en un moviment de pèndol, s’han convertit en les extremes dretes, que sembla que estan guanyant terreny. Això passa a Israel des de la segona meitat de la dècada dels 90 del segle passat. Israel és un prototip d’aquesta deriva autoritària, supremacista, nacionalista. Tracta d’acabar amb la divisió de poders, amb els checks and balances. El que passa a Gaza és un exponent de la deshumanització i la brutalització col·lectiva. Una cosa que no només pateixen els gazians i cometen els perpetradors, sinó que ho presenciem els altres, mentre el dret internacional ha estat completament neutralitzat. És com una esmena a la totalitat a la lliçó que vam aprendre la segona meitat dels anys 40. Una cosa que està enterrada entre la runa de Gaza, amb els nens, els periodistes…

Amb l’agreujant d’expandir l’agressió a Cisjordània, Síria, el Líban, Iran…?

En això hi intervé un factor d’ordre ideològic. La radicalització de la societat israeliana té a veure amb dos dels elements més legitimadors de tota violència, el nacionalisme i la religió. Els ultraortodoxos estan expulsant a la gent de Cisjordània, mentre estem mirant a Gaza. Això, al costat de la radicalització del sionisme colonial, anima la idea del Gran Israel: del Nil a l’Eufrates. Ahir va ser el Líban, dues vegades a la setmana Síria… Ara està atacant l’Iran. Tot això a l’ombra de la impunitat. Li surt gratis, perquè el gos el protegeix.

Per què qualifiques de “radioactiu” això de Gaza?

Fa poc, France Culture emetia un reportatge sobre la por dels periodistes francesos a parlar de Gaza. El “poder tou” d’Israel és un poder dur, perquè ha imposat la narrativa de la destrucció com a norma. La proporció mediàtica d’Israel amb Palestina és igual a la militar. És una qüestió radioactiva perquè qualsevol que es pronuncia està vetat. Fa unes setmanes, el fiscal general d’Israel va declarar que el Tribunal Penal Internacional i el Tribunal Internacional de Justícia són antisemites. Aquest mateix llibre que publico, si transcendeix del cercle de lectors, crític per a Israel i les seves amistats, serà, sens dubte, titllat d’antisemita, com així està passant, sistemàticament, amb tots els que s’atreveixen a parlar.

Republicans i demòcrates són el mateix gos, respecte a Israel?

Almenys des del Tea Party, la societat nord-americana està molt polaritzada, però en això no hi ha polarització. És l’únic element en què hi ha consens nacional. Joe Biden és una de les persones que més diners va rebre d’aquests lobbies proisraelians. Obama va ser el que va signar l’acord dels 18.000 milions per dotar d’avions F-18 Israel. Els demòcrates estan en el Camp David 1, 2… En els conflictes internacionals, sembla que l’actor que hauria de portar la veu cantant serien les Nacions Unides. Amb Israel no ha estat així. Els denominats processos de pau van acabar amb l’assassinat de Rabin, el novembre del 1995. Ara, tampoc hi ha diferències entre laboristes i conservadors al mateix Israel.

(Visited 100 times, 1 visits today)

Et pot interessar

Feu un comentari