Historiadora. Professora emèrita de la Universitat de l’Havana. Ha investigat la història social. A més dels arxius cubans, ha treballat amb els espanyols i també els dels Estats Units. És autora, entre moltes altres obres, de La otra familia, premiada per la Casa de las Américas, que tracta sobre les famílies esclaves, i Oficio de mujer. Ara, publica La plantación esclavista se resiste a morir (Icaria Editorial).
Per què afirma que “la plantació esclavista es resisteix a morir”?
Cuba n’és, per descomptat, un dels exemples, i el penúltim país que va abolir l’esclavitud, només al davant del Brasil. Però, en l’actualitat, hi ha països, sobretot d’Amèrica, que tenen plantacions. Plantacions en què hi ha homes i dones que, encara que jurídicament són lliures, realment són esclaus. Persones que han contret deutes, i les paguen treballant. Un llibre que es titula Pisando fora da própria sombra, de l’autor brasiler Ricardo Rezende Figueira, parla d’això. La utilització de la força de treball coercitiva va ser i segueix sent una qüestió crítica.
L’esclavisme, concretament en Cuba, no va ser una cosa accidental, parcial…, sinó un mode de producció?
És així. Marx va parlar dels modes de producció, que, en la seva relectura, es va interpretar com si, l’un darrere l’altre, vinguessin de manera ordenada i puntual. Entre aquests s’ha estudiat, per exemple, el mode de producció asiàtic, on es va utilitzar mà d’obra forçada sense que fos jurídicament esclava. Però, de fet, eren esclavitzats perquè treballaven per força. Però al Nou Món, que no era tan nou, però sí diferent, es van instaurar formes de treball que tenien molt en compte la població disponible. A l’Amèrica del Sud, on hi havia una gran població aborigen, els primers esclavitzats van ser ells. A Cuba també. Però era molt limitada i, a més, estava acostumada a una economia d’autosubsistència. No eren hàbils per a un treball forçat, en un clima com el tropical. Així, van començar a portar esclaus. Inicialment, quan encara no hi havia plantacions, al segle XVII, es van utilitzar en la construcció de fortificacions, de camins… Quan la plantació comença a desenvolupar-se ho fa amb força de treball esclava.
Als EUA on, pel que sembla, els anglesos no van ser capaços de posar a treballar els natius, va haver-hi un esclavisme similar al de Cuba?
Sí, va ser així, sobretot al sud hi va haver un esclavisme que està en l’origen de la guerra civil. Esclavisme també associat al tràfic. Van ser els portuguesos els primers en el tràfic d’esclaus, però després van venir els francesos i els anglesos. Els principals traficants d’esclaus van ser els anglesos, amb les plantacions cotoneres. Van acabar amb l’esclavisme abans que Cuba per tota la pressió internacional, amb l’abolició del tràfic, el 1807. No obstant això, els traficants nord-americans van estar involucrats en el tràfic de Cuba, fins molts anys després. Els últims clípers venien dels EUA.
Quin va ser el paper dels anglesos, que es van erigir en una espècie de policia del mar, en relació amb el tràfic d’esclaus?
A l’anomenat Congrés de Viena, del 1813 (que en realitat va tenir lloc el 1814 i 1815), orientat a restablir l’equilibri de poder a Europa després de les guerres napoleòniques, es va aconseguir, en certa mesura, declarar il·legal l’esclavitud. Amb Espanya, la situació va ser una mica diferent. Eren els anys de les independències d’Amèrica. Només li quedaven Cuba i Puerto Rico. En qualsevol cas, el 1817 Espanya firma un primer tractat contra el comerç d’esclaus. Crea un vincle jurídic conegut com la “comissió mixta”, integrada per anglesos i criolls, en diferents llocs: Sierra Leone, Brasil, Cuba…, que s’encarreguen de localitzar a les tripulacions dels vaixells que eren detingudes. Això no va donar gaire resultats en l’abolició del comerç d’africans. Van signar un segon tractat el 1835. Segons aquests dos tractats, els africans que es capturaven havien de ser declarats lliures, però no amb aquest nom. Els espanyols van utilitzar el d’“emancipats”.
En realitat, Anglaterra perseguia el tràfic d’esclaus no tant per qüestions morals com per interessos crematístics?
No era gens una qüestió moral. La filantropia és molt bonica, però encobreix moltes coses. Anglaterra, amb l’esclavitud, va aconseguir acumular prou capital per industrialitzar-se. Hi ha un llibre molt interessant, Capitalisme i esclavitud, d’Eric Williams, que va ser primer ministre de Trinidad i Tobago. Amb el desenvolupament de la indústria, Anglaterra no necessitava el treball esclau. Tenir un home lliure, a qui se li paga un jornal baix, i sense preocupar-se de comprar-li roba, calçat, prestar-li assistència sanitària…, va començar a ser més rendible que la mà d’obra esclava. Pels esclaus calia pagar un preu als mercats d’Amèrica, sobretot a Cuba, els EUA i el Brasil. Era car, però es comprava una mica per sempre. Se’ls donava menjar, més o menys, una mica de roba…, i els tenies treballant… Els fracassos, en l’intent de promoure una emigració no esclava per treballar en les plantacions, posaven de manifest que resultava altament rendible la producció amb mà d’obra esclava.
A Cuba, a l’època esclavista, hi va haver, diguem-ne, dues burgesies, una de criolla i una altra de metropolitana, o realment va ser només una la classe dominant, amb interessos compartits, creuats?
Va ser realment una classe que, com a tal, no es pot separar. Hi havia famílies criolles que, en definitiva, també van ser espanyoles, barrejades en alguns casos amb famílies angleses. A Cuba només hi va haver dues grans emigracions, l’espanyola i l’africana. Més tard van anar arribant altres espanyols. No eren amos de plantacions, que estaven sobretot en mans de criolls. La majoria, molts catalans, es van dedicar al comerç. La plantació necessitava reorganitzar-se en cada safra, i això costava molt. El safrer no disposava de diners suficients, i no hi havia bancs. Els comerciants van començar a ser prestadors dels plantadors, que retornaven els préstecs en forma de sacs de sucre. Així, els comerciants espanyols es van anar introduint en el negoci de les plantacions. Aquest va ser el cas de Zulueta, alabès, o Baró, català, que van acabar tenint els seus propis ingenis. Inicialment no van ser una burgesia agrària, sinó comercial-industrial, però van acabar sent-ho.
Més enllà dels amos de les plantacions i dels comerciants, hi havia també els negociants del mercat d’esclaus: armadors, tripulacions, compradors, venedors…?
En un cert moment, tots aquests són espanyols de diferents procedències. Els capitans eren càntabres o catalans, algun gadità… Les tripulacions també eren espanyoles. El negoci es muntava com una inversió de capital. L’armador comprava el vaixell i pagava a la tripulació. Al darrere hi havia el negoci de qui pagava l’armador per muntar l’expedició. A Pedro Blanco, el negrero, es narra la vida d’un d’aquests, natural del poble de Tortellà (la Garrotxa), que es va fer molt famós. El llibre narra molt bé la mentalitat dels que es dedicaven al tràfic d’esclaus, i com es feien els negocis, el paper de l’armador, els consignataris… El mateix Zulueta, amb familiars negociants a Anglaterra, també va ser armador.
Els governants espanyols de bona part del segle XIX i la mateixa monarquia espanyola van estar involucrats en el negoci del tràfic d’esclaus?
La reina rebia diners dels negocis a Cuba. Eliminar l’esclavitud a Cuba era un problema, perquè produiria la ruïna d’una economia basada en la mà d’obra esclava. Quan s’aboleix l’esclavitud, molts antics esclaus no sabien de què viurien. Bastants es van assentar als voltants dels ingenis, van fundar petits poblats i van anar a buscar feina en la hisenda propera. Mantenien una economia molt precària. Altres van decidir quedar-se als ingenis com a lliures. Manuel Calvo, agent del marquès de Comillas, és un dels que va aconseguir tenir un ingeni, a la dècada dels 60 del segle XIX, anomenat el Portugalete. Els esclaus del Portugalete no se’n van anar, van continuar treballant-hi, com a jornalers. A prop de la finca Durañona, a Los Pocitos, s’hi van establir molts lliberts i encara avui hi ha una gran població negra.
La fi de l’esclavisme va tenir molt a veure amb el procés d’independència de Cuba?
La guerra d’independència de Cuba va sorgir a la zona oriental, on no hi havia grans plantacions, però els líders revolucionaris d’aquesta zona, individualment, els van donar la llibertat als seus esclaus. I aquests també van anar a combatre per la independència. A Espanya, es va aprovar la llei Moré, el juny del 1870. Al camp independentista, se signa l’abolició de l’esclavitud sis mesos després. Així, hi havia persones, diguem-ne lliures, als territoris independentistes, mentre l’esclavitud pervivia en altres.
