Professor d’institut. Escriptor de novel·les negres ambientades al barri de Canillejas, a l’est de Madrid, que tracten sobre temes universals, com la desesperança, la marginalitat… Autor d’una dotzena de títols, el primer va ser Yonqui, que és la història d’un noi de 16 anys als 80 explicada per ell mateix. Ara surt a les llibreries Fondo buitre (Alrevés Editorial).

“Fons voltor”, concís, sense cognoms, per explicar què?

És la meva dotzena novel·la, un número simbòlic, significatiu. Per això, d’entrada, vull fer un homenatge als meus personatges i als meus lectors. Hi he convocat a tots els meus protagonistes de novel·les anteriors. Fondo buitre va d’un tema que està de gran actualitat aquí, a Madrid. M’imagino que també a Barcelona i a molts altres llocs. Els fons voltor compren edificis amb veïns a dins, i acaben fent-los fora. Després els venen i obtenen uns beneficis molt alts. Un dels meus personatges viu en un d’aquests pisos. Quan veu que el volen fer fora s’ajunta amb els seus col·legues del barri, que, en definitiva, són una colla de matats, i intenten lluitar contra el fons voltor.

Els fons voltor sobrevolen només sobre les cases o també (com posa de manifest la sèrie El dinero de los otros) al voltant de qualsevol cosa que faci olor de lucre?

Suposo que el seu instint carronyer els condueix allà on hi hagi diners. Però, a Madrid, i ara concretament pel centre, compren edificis per dedicar-los a pisos turístics. Veig que professors, metges i gent que té la possibilitat de demanar un trasllat estan abandonant la ciutat, perquè els lloguers són caríssims. A Madrid, prendre’t un cafè, una canya o un vi s’ha convertit en un atracament. Vas a Sòria o a Guadalajara a viure, que són aquí al costat, i el sou et rendeix el doble. Els veneçolans estan adquirint, sobretot, edificis senyorials del centre. Mantenen les façanes, però, per dins, hi fan botigues de marques prohibitives i pisos per a rics.

Tenen cognoms, més o menys coneguts, els fons voltor?

Si, el més conegut és Blackstone, una empresa nord-americana considerada la més gran del món. Jo me n’he inventat un per al llibre, Feldix. El que faig és emparentar al seu amo amb les famílies de Madrid relacionades amb la dreta. Tampoc vaig molt descaminat, perquè el gendre d’Aznar és un dels seus principals exponents.

El cas d’Ana Botella, dona d’Aznar i alcaldessa de Madrid: 1.860 habitatges protegits venuts el 2013 a 68.000 euros la unitat a Blackstone, judicis, condemnes milionàries i, al final, tot revocat…

No vaig seguir especialment el cas, però va sortir en els mitjans. En definitiva, el que van fer és el que fa aquesta gent de la dreta: agafar diners públics i ficar-se’ls a les seves butxaques. Eren habitatges VPO que va vendre el gendre d’Aznar traient-ne una pasta per cada pis. Aquesta gent té en nòmina molta altra gent. Així, els delictes que cometen acaben impunes o, si van a la presó, com va passar amb Urdangarin, hi van amb tots els luxes. Hauran de formar una penya a Soto del Real, on suposo que les cel·les deuen estar millor que el meu pis. I el més preocupant és que la gent, no només els rics, sinó gent dels barris, estan votant massivament el PP i Vox, i no saben ben bé per què.

Concretament, també a Canillejas, hi ha molta especulació?

Aquí a Canillejas, quan jo hi vaig venir a viure, amb 3 anys, els meus pares van comprar el pis abans d’haver-hi voreres i carreteres. Sortíem al fang, no hi havia fanals. Una vella aspiració dels veïns era el metro. Van construir una estació a dos quilòmetres de l’últim bloc, al camp. Per què, es preguntaven, si el barri no és allà? Perquè al voltant del metro van construir Las Rosas, amb instituts, centres de salut i tota la pesca. Tot això, fruit de l’especulació, és clar.

El fenomen transcendeix països i fronteres? És, diguem-ne, el que ara es denomina tendència global?

La majoria dels fons voltor són internacionals amb no només grans accionistes, sinó també milers de petits dipositaris… Tenen un poder enorme. Contracten bufets d’advocats que se les saben totes. Està passant a tots els barris de Madrid (suposo que a Barcelona deu passar el mateix), que els locals comercials, que eren fruiteries, drogueries…, els estan convertint en habitatges. D’aquesta manera, es carreguen els espais que eren d’ús públic, i amb això la convivència. S’hi allotgen dues o tres famílies emigrants i ho paguen a mitges, a un preu desorbitat.

En què consisteix el pla del Banderines, personatge del teu relat, contra el fons voltor?

El Banderines viu a l’edifici, es reuneix amb els matats del bar, i intenta desmuntar l’operació. És veritat que aconsegueixen mobilitzar els antidesnonaments, el sindicat de llogateres… Això està bé, però no aconsegueixen parar-ho. Llavors, el Banderines (que havia sigut el protagonista de la meva novel·la Cinco jotas), ionqui, molt intel·ligent, munta un pla perquè el fons voltor es faci enrere. Un pla similar a un atracament, però amb una finalitat diferent. I s’embolica la troca. Comença per cremar-li el cotxe, amb petites argúcies, i com que l’especulador és egoista i està acostumat a fer el que li dona la gana, no cedeix. I al final han d’anar més enllà.

Continuant amb aquest perfil actual de Madrid que dibuixaves, com s’explica allò de la llibertat per prendre’s una birra, i coses per l’estil, d’Isabel Díaz Ayuso i la seva cort?

És una qüestió complexa. La dreta ha guanyat la batalla a les xarxes, sobretot entre la gent jove. Per aquí circulen missatges encunyats per ells i la gent s’ho ha cregut. Experts en tècniques de control mental els han menjat el coco. I la gent no s’adona que han estat abduïts, com quan s’entra en una secta. Però per sortir de la secta cal un tractament, una teràpia… El mateix passa amb Trump, Bolsonaro… No obstant això, ara hi ha un canvi. Comencen a veure’s tants perfils d’esquerres com de dretes, denunciant el que fa aquesta. Ja ho veurem, potser encara hi ha esperança… Madrid tenia un pòsit de lluita obrera. Barris com Carabanchel, San Blas… ara voten el PP. Hi ha molta ignorància, i si a Madrid hi ha hagut una mica de prosperitat ha sigut, sobretot, gràcies al Govern central. No oblidem que fins fa poc el salari mínim era de 600 euros i ara és de 1.200. Al meu barri hi ha gent que viu de la pensió de l’Estat i vota Vox. Aquesta gent s’ha adonat que no importen els fets, sinó el relat. Ho dic a la novel·la: el fons voltor contracta guionistes. S’encarreguen d’explicar com les operacions especulatives beneficiaran el barri, perquè vindrà gent de classe mitjana i se n’aniran els indesitjables.

Canillejas, amb gairebé 30.000 habitants, ara és una peça especialment cobejada pels especuladors, o més aviat un melting pot, similar a altres de les grans ciutats?

Hi ha de tot. Segueix havent-hi gent de la primera generació, la dels meus pares, i ara ja hi ha fills i nets que, més o menys, hem prosperat econòmicament una mica. És veritat que som la primera generació que hem pogut estudiar, però en el fons no deixa de ser un engany. Hem sortit enginyers, filòlegs… però seguim sent obrers. Hi ha molts sud-americans, romanesos… Al barri de Las Rosas hi viuen més professionals autònoms, metges, professors, periodistes… Quan vas pel barri veus la penya amb roba dels mercats… Quan passes a Las Roses, hi ha roba de Decathlon, pulsòmetres… El més marginal segueix sent San Blas, la part més gran, on més VPO es van construir durant el franquisme. Hi ha un espai de marginalitat en què es barregen autòctons i emigrants. Encara que aquí autòcton és un eufemisme, perquè són gent que va venir d’Andalusia, Extremadura…

Fons voltor i novel·la negra sembla que rimen molt bé?

Escric del que m’agrada, és el meu estil. Els meus herois són en realitat antiherois. A la novel·la, els lectors veuran el que faig sempre: plantejar un repte a una colla de matats. I llavors s’embolica la troca, perquè els matats no tenen res a perdre i, diguem-ne, tenen ous. Una barreja molt perillosa. No veuen que el repte els va gran fins que s’hi fiquen, i la fan grossa. En la meva novel·la negra no hi ha investigació. Ni un policia, un guàrdia civil, ni res per l’estil. Gent de barri, politoxicòmans reconvertits en alcohòlics…

Els fons voltor recorren a la força bruta o són cada vegada més refinats?

S’estan tornant molt subtils, perquè s’han adonat que el recurs a la violència crea problemes. Es gastaven els diners en advocats. Ara s’acosten als veïns de renda antiga, els diuen que els buscaran un habitatge, amb una ajuda… 2.000 o 3.000 euros que alguns no han vist mai junts. I això funciona. Resulta més barat que contractar desokupes.

La entrada «Els matats no tenen res a perdre i tenen ous» se publicó primero en El Triangle.

Llicenciada en Filologia Romànica i doctora en Història de l’Art. Investigadora de manuscrits i llibres impresos dels segles XV i XVI. Ha escrit sobre semiòtica, el paper de la dona en el context polític medieval, i imatge i antropologia. Ha publicat Visiones de fuego. Historia ilustrada de la alquimia. Amb el títol La construcción cultural de la bruja en el Siglo XV, acaba d’impartir un curs a la llibreria La Central, de Barcelona.

Com és la “construcció cultural de la bruixa”?

Tot i que hi influeixen molts factors, en realitat la caça de bruixes té un fonament polític. L’origen cal buscar-lo en la necessitat de trobar un enemic. Una bruixa és un enemic de la comunitat. Un agent, diguem-ne, enverinador, en sentit literal i metafòric. Representa l’inductor al caos. És una cosa molt abstracta que es concreta a encarnar l’enemic. Per això, per representar aquesta imatge és necessari construir-la.

Per què precisament al segle XV?

El segle XV és escenari de crisis terribles, que a nosaltres poden resultar-nos ara molt llunyanes. Simplificant molt, es pot dir que llavors es va produir la ressaca de la pesta negra. Un altre factor importantíssim va ser el Cisma d’Occident, que ara pot semblar-nos una anècdota històrica, però que en aquell moment va ser molt traumàtic. La institució catòlica, que es considerava infal·lible, es fragmentava. D’una banda, la gent entra en descrèdit respecte a l’Església, i de l’altra veiem una Església reaccionant de manera extraordinàriament brutal. La caça de bruixes té a veure amb aquesta reacció.

Es pot dir, doncs, que la bruixeria i la caça de bruixes tenen a veure, bàsicament, amb la religió, amb la cristiandat?

Sobre la base de moltes fonts, tradicions folklòriques…, s’hauria de dir que sí. Però després va ser una eina útil, no només per al catolicisme. Per exemple, els protestants van tenir molts casos de caça de bruixes. Era molt profitosa per controlar la gent, les comunitats. Si tenies una disputa amb el teu veí, hi podies recórrer per solucionar-la…

En qualsevol cas, poder polític i poder religiós serien llavors bastant difícils de distingir?

En l’inici de la caça de bruixes hi ha una Església que sent que està perdent la seva unitat. És una cosa bastant semblant al que està passant ara amb els partits d’extrema dreta a Europa: buscar un enemic. Ells ho van fer amb el diable, una figura no gaire humanitzada, sinó més aviat abstracta. El mal, en abstracte, que s’encarna en el diable, fins a adquirir una dimensió considerable.

El dimoni en la seva versió cristiana, o també vinculat a l’Antic Testament, a la Bíblia, que ara torna amb el sionisme?

Un exemple d’això pot ser el mal anomenat episodi de “la caiguda” (on Adam i Eva desobeeixen i són expulsats del paradís), al Gènesi. La seva lectura en hebreu transmet una història sensiblement diferent de la que va ser interpretada pels teòlegs cristians, posteriorment. És veritat, i així ho seguim entenent, que es va justificar molt la “decadència moral de la dona” amb la caiguda. Ella és la temptadora, la feble…

Així ho segueix sent, magnificat, en la bruixeria, que era sobretot cosa de dones?

També hi va haver bruixots i casos excepcionals de regions en què només es van perseguir homes, però es tracta d’una cosa molt poc comuna. L’historiador català Pau Castell, que va estudiar la bruixeria al Pirineu, va fer un mapa que ara es pot veure interactiu, online, que posa de manifest que la bruixeria era, en un 95% dels casos, cosa de dones…

Més enllà de l’estigma originari d’Eva, per què aquesta fixació amb les dones com a agents del mal? Pels seus sabers, els seus rols…? Potser perquè no combregaven amb les doctrines dominants? Per un afany de recristianitzar?

Aquesta és una qüestió una mica complicada. És clar que, per exemple, hi va haver dones i també homes que practicaven una medicina, diguem-ne, no oficial. Cosa que si se situa a les zones de muntanya era gairebé un imperatiu. Hi havia coneixements rudimentaris, receptaris necessaris per a la gent, la comunitat, que sobretot eren cosa de dones. Paracels va defensar molt el coneixement de les dones. El coneixement de la pràctica, l’experiència, davant del dels llibres. Cal tenir en compte les societats profundament misògines de llavors (les dones estaven excloses de la medicina oficial), que associen fàcilment el discurs demonològic a les dones. Basant-se en les interpretacions de la Bíblia, un folklore distorsionat, tractats de medicina i anatomia, la dona es considerava un ésser imperfecte, com una espècie de monstruositat, un home que no havia arribat a desenvolupar-se… I, per descomptat, ignorant.

Les bruixes, a més de dones, eren velles…?

De fet, hi ha un escrit atribuït a Aristòtil que diu que la dona és inferior, una deformació. Aquest és el principi amb què comença a construir-se la bruixa: un ésser mutable, al qual no se li pot donar cap confiança; capritxós, feble… I, sobretot, les dones grans. Això es va arribar a justificar, per exemple, amb tractats de medicina. Una de les justificacions que es van donar és que com les dones eren sexualment insaciables, i ningú volia tenir relacions amb elles quan eren velles, feien un pacte amb el diable, que les satisfeia sexualment.

D’aquí ve allò de l’aquelarre (“prat del boc” en basc), l’ús d’al·lucinògens, com l’Amanita muscaria…? El País Basc va ser un lloc especialment significat per la bruixeria?

A Navarra hi va haver el famosíssim cas de les bruixes de Zugarramurdi, el 1610: 53 persones van ser processades, 11 condemnades a morir, i sis cremades a la foguera. Anteriorment, també hi va haver casos de caça de bruixes a Euskadi i a Catalunya. Un dels bressols de les primeres caces de bruixes van ser els Alps. Després venen els Pirineus. En aquests llocs, la majoria de les causes contra bruixes van ser dutes a terme per tribunals independents, no religiosos. No per la Inquisició, com es pensa comunament.

La caça de bruixes va ser un fenomen comú a tot Europa? On va tenir més virulència?

Per estudiar el que anomenem “caça de bruixes”, un concepte bastant ambigu, l’ideal seria abordar-lo regió per regió. Cada regió té una idiosincràsia particular. Un dels riscos que es corren a l’hora de parlar de caça de bruixes és voler buscar homogeneïtat en un fenomen que va ser molt heterogeni. Hi ha regions, molt poques, en què només es va jutjar homes. En qualsevol cas, la caça de bruixes va ser especialment nociva a Alemanya. Allà, a les crisis generals, caldria afegir-hi les conseqüències de la Reforma.

Per què la bruixeria s’associa a la infància, als nens?

Una de les pitjors acusacions que es feien a les bruixes era l’infanticidi. Se les acusava de matar nens, perquè, pels seus coneixements de les plantes, proveïen de substàncies abortives, anticonceptives… La imatge de les bruixes sempre va estar molt associada a la llevadora i, per extensió, als infanticidis. De fet, és l’acusació que més es registra. Quan els romans feien propaganda dels crims cristians, una de les acusacions era la de matar i menjar-se nens. Crims tabú, que afecten les fibres atàviques.

La imatge de la bruixa a la cabanya del bosc respon a una realitat rural de la bruixeria, o va haver-hi també una bruixeria, diguem-ne, urbana?

Sí, hi va haver casos urbans, encara que es podrien confondre amb altres pràctiques. La historiadora María Tausiet ha estudiat la màgia en l’àmbit urbà, especialment de l’Espanya moderna. Però, vinculada a l’autonomia dels territoris, la bruixeria és sobretot rural. Cal assenyalar que, en qualsevol cas, la Inquisició espanyola va ser bastant escèptica amb la bruixeria. Se centrava més aviat en la lluita contra l’heretgia. De vegades s’arriben a solapar les dues coses.

Reclamar-se ara bruixa, tan à la page en alguns ambients, mereix alguna atenció, més enllà d’un cert simbolisme o postura provocativa?

Té sentit que es reivindiqui la bruixeria des d’una perspectiva feminista. Però de vegades es cau en el risc de romantitzar l’assumpte. Cosa que, d’alguna manera, no deixa de ser contraproduent, perquè parlar de bruixeria és parlar d’un fenomen molt tràgic, que va arrossegar a la tortura, als suplicis i a la mort moltíssimes persones innocents. S’acaba frivolitzant una mica.

La caça de bruixes, en fi, ha quedat fixada com una persecució injustificada, criminal, contra un enemic moltes vegades no real, com es va posar de manifest amb McCarthy…

Gustav Henningsenn, investigador de Zugarramurdi, cita l’opinió d’un inquisidor de l’època que, en el judici, va dir que a la regió no hi va haver bruixes fins que se’n va començar a parlar…

La entrada «La finalitat de la caça de bruixes és controlar la gent» se publicó primero en El Triangle.

Catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Granada. Interessat en l’estudi de la Guerra Civil del 36 i el franquisme, especialment en la perspectiva internacional. És autor de Cruces de memoria y olvido. Los monumentos a los caídos de la guerra civil española(1936-2021). Ara, surt a les llibreries La hambruna española (Editorial Crítica).

Per què l’hambruna espanyola?

Utilitzo el terme hambruna com a concepte històric, com a nom i no com a adjectiu. Podria haver dit que aquells “van ser anys de misèria i de fam”. No l’utilitzo així. Va ser una fam, una hambruna. Un fenomen històric, tipificat pels historiadors, que s’ha produït al llarg del temps, i que ha estat especialment devastador en l’època contemporània. Una hambruna, una fam, és, doncs, una falta d’aliments que provoca morts per inanició i per malalties derivades de la desnutrició.

Hi ha hagut a Espanya altres fams, diguem-ne, històriques?

L’última va tenir lloc amb la guerra d’Independència, a principis del segle XIX, i va ser catastròfica. Però no va ser una cosa general, que afectés tots els territoris i capes socials. Va estar una mica més localitzada, sobretot en zones de Castella. Va ser una cosa vinculada als desastres de la guerra i la destrucció de les collites.

Al llarg de quins anys es va produir la fam espanyola?

No tots els anys 40 van ser iguals. He localitzat la fam en un temps que va ser especialment dur, i amb característiques singulars. En concret, des de l’any 1939 al 1942. Hi va haver després una segona fase de la fam, que va ser el 1946. A grans trets, totes dues són conseqüència de la política adoptada pel règim, amb alguns agreujants en els dos casos. Tota la documentació que cito al llibre (inclosos, a més dels nacionals, arxius francesos, anglesos, alemanys, americans…) intenta incidir precisament en aquests anys. Parlo d’abandó de nens, de malalties contagioses…

Es va patir igual la fam als territoris, o n’hi va haver d’especialment castigats?

Fonamentalment, va colpejar el migdia espanyol, l’arc sud, per sota de Madrid. Això no vol dir que no hi hagués morts a altres llocs. Va ser una fam que va afectar les classes baixes i els republicans. Miguel Hernández va morir per tuberculosi, contreta per la fam. És difícil, no obstant això, respondre a si va ser pitjor al camp o a les ciutats. Al camp hi havia més aliments, però el problema era accedir-hi. A les ciutats, encara que d’estraperlo, hi havia més productes. En definitiva, depenia de qui eres. Si eres jornaler tenies totes les de perdre. No tenies accés al menjar, o no et donaven feina per haver estat republicà. A les ciutats hi havia racionament, que es donava en funció de la grandària de la població. Franco temia les urbs i dosificava les seves polítiques.

Va haver-hi també, diguem, determinades zones, com les perifèries industrials, amb obrers perdedors a la guerra, desafectes al règim…, especialment castigades?

És clar que hi va haver llocs especialment castigats per la fam. Sobretot, els pobles més recòndits. Com més lluny, més abandonats estaven. Més sensibles eren en les cadenes de distribució. La corrupció era tan gran que, al final, a molts d’aquests pobles no hi arribava el pa. Es perdia pel camí…

El racionament, en qualsevol cas, era només d’alguns productes, i en quantitats escasses?

Es calcula que el racionament només proporcionava el 30% del que necessita una persona per viure, en el millor dels casos. Calia buscar menjar en altres llocs. Si eres agricultor podies arreglar-te-les conreant algunes coses, amb certes limitacions. I, sino, havies de recórrer al mercat negre, a un preu molt més alt. I aquí estava el problema. Molta gent no tenia diners per comprar d’estraperlo, de manera que no era només que a Espanya faltés menjar, sinó que no es podia comprar, perquè tenien uns salaris congelats.

Com va ser l’estraperlo que, en definitiva, es beneficia de l’escassetat i funciona com un mercat negre? Va ser, diguem-ne, de geometria variable, petit, gran i fins i tot institucional?

Aquí hi havia també dues realitats, la dels vencedors i la dels vençuts. Per fer els grans negocis de l’estraperlo, tremendament lucratius, calia ser afecte al règim. Hi estaven implicats el mateix Franco, ministres, governadors civils… L’estraperlo influïa en l’augment dels preus. El petit estraperlo era més aviat de supervivència, de vegades en forma d’intercanvi.

En què van consistir els anomenats fielatos, o burots, que va habilitar el franquisme?

Hi havia una economia completament intervinguda. Per moure qualsevol mercaderia es necessitava una guia de circulació, que deia què portaves, on anaves… Això necessitava una burocràcia brutal. Et paraven pel carrer o els camins els agents de la Comissaria de Proveïments, o els de la Fiscalia de Taxes, que va ser possiblement la institució més odiada de la postguerra. En funció de qui eres et deixaven passar o no. Et posaven una multa, et requisaven els productes i fins i tot podien enviar-te a la presó. Els petits estraperlistes, que anaven caminant d’un poble l’altre, van ser els que més van pagar els plats trencats. Moltes dones, vídues…

Tot això, producte d’unes polítiques…?

Si no imposades, sí decidides des de dins del règim. Franco insistia que a Espanya es podia trobar de tot. Però, per exemple, l’agricultura no recupera els seus nivells de preguerra fins a l’any 51. La indústria fins al 52. Això s’explica pel fracàs de la seva política econòmica. Per què es va perllongar? Perquè hi havia els que estaven fent l’agost.

En aquells anys hi va haver algun boicot de països del nostre entorn, que va poder influir en l’escassetat?

Hi va haver un bloqueig econòmic, especialment intens entre l’estiu del 39 i el 1942. Va estar motivat per la posició pro Eix del règim de Franco, que s’estava reunint amb Hitler i Mussolini. Els anglesos, que estaven lluitant sols contra Alemanya, van promoure un aïllament d’Espanya perquè no entrés a la guerra.

L’autarquia franquista, pròpia de les dictadures, està potser en l’origen dels problemes econòmics?

La pretensió d’autoabastir-se va ser una autèntica bogeria, perquè trencava dècades de relacions comercials d’Espanya, especialment amb el Regne Unit, que llavors era el líder mundial. De sobte, es trenca tot això i ens vinculem a l’Eix. Es comencen a enviar cereals i matèries primeres als alemanys.

Té noms i cognoms la corrupció estructural, generalitzada, del primer franquisme?

El tema no s’ha estudiat en profunditat, perquè s’han ocultat les fonts. Encara avui dia hi ha moltes dificultats per accedir als arxius, com els notarials. Hi ha investigacions sobre algunes grans fortunes, com la dels Franco. Va entrar en la guerra com un militar assalariat i va acabar amb un autèntic empori de propietats immobiliàries, societats. Rampinya, regals, negocis… són l’origen d’això. Getulio Vargas, llavors president del Brasil, li va regalar a Franco uns carregaments de cafè que van acabar al mercat negre.

La necessitat va ser tan intensa que va induir fins i tot al robatori de productes alimentaris?

Els robatoris i també la solidaritat, com les dues cares de la mateixa moneda. Hi havia consciència de supervivència. Per això moltes persones que no eren delinqüents van haver de robar menjar. No hi havia cap més opció. També hi ha consciència que s’havia d’ajudar, perquè la gent s’estava morint de fam. Gairebé mai es denunciaven els robatoris.

També hi va haver en la fam intencionalitat política, com ha passat a Gaza, de portar la gent a una situació extrema, on només és possible la supervivència?

Eduardo de Guzmán, periodista culte, polititzat, anarquista, que va passar per diversos camps de concentració, s’adona que la fam l’està destruint, i l’obliga a gravitar cada vegada més cap a l’individualisme. “La revolució –va escriure– s’acaba a la fleca”. Franco, com ara Israel a Gaza, monopolitzava l’ajuda humanitària.

Quin va ser el balanç de víctimes de la fam?

L’he xifrat en 200.000, entre el 39 i el 42. Després, el 46, es pot dir que hi va haver 20.000 morts més. Un testimoni em deia que es va començar a adonar, a mitjans dels 50, que el pitjor ja havia passat quan va veure un tros de pa al carrer.

La entrada «La fam va ser una conseqüència del règim franquista» se publicó primero en El Triangle.

Historiadora. Professora emèrita de la Universitat de l’Havana. Ha investigat la història social. A més dels arxius cubans, ha treballat amb els espanyols i també els dels Estats Units. És autora, entre moltes altres obres, de La otra familia, premiada per la Casa de las Américas, que tracta sobre les famílies esclaves, i Oficio de mujer. Ara, publica La plantación esclavista se resiste a morir (Icaria Editorial).

Per què afirma que “la plantació esclavista es resisteix a morir”?

Cuba n’és, per descomptat, un dels exemples, i el penúltim país que va abolir l’esclavitud, només al davant del Brasil. Però, en l’actualitat, hi ha països, sobretot d’Amèrica, que tenen plantacions. Plantacions en què hi ha homes i dones que, encara que jurídicament són lliures, realment són esclaus. Persones que han contret deutes, i les paguen treballant. Un llibre que es titula Pisando fora da própria sombra, de l’autor brasiler Ricardo Rezende Figueira, parla d’això. La utilització de la força de treball coercitiva va ser i segueix sent una qüestió crítica.

L’esclavisme, concretament en Cuba, no va ser una cosa accidental, parcial…, sinó un mode de producció?

És així. Marx va parlar dels modes de producció, que, en la seva relectura, es va interpretar com si, l’un darrere l’altre, vinguessin de manera ordenada i puntual. Entre aquests s’ha estudiat, per exemple, el mode de producció asiàtic, on es va utilitzar mà d’obra forçada sense que fos jurídicament esclava. Però, de fet, eren esclavitzats perquè treballaven per força. Però al Nou Món, que no era tan nou, però sí diferent, es van instaurar formes de treball que tenien molt en compte la població disponible. A l’Amèrica del Sud, on hi havia una gran població aborigen, els primers esclavitzats van ser ells. A Cuba també. Però era molt limitada i, a més, estava acostumada a una economia d’autosubsistència. No eren hàbils per a un treball forçat, en un clima com el tropical. Així, van començar a portar esclaus. Inicialment, quan encara no hi havia plantacions, al segle XVII, es van utilitzar en la construcció de fortificacions, de camins… Quan la plantació comença a desenvolupar-se ho fa amb força de treball esclava.

Als EUA on, pel que sembla, els anglesos no van ser capaços de posar a treballar els natius, va haver-hi un esclavisme similar al de Cuba?

Sí, va ser així, sobretot al sud hi va haver un esclavisme que està en l’origen de la guerra civil. Esclavisme també associat al tràfic. Van ser els portuguesos els primers en el tràfic d’esclaus, però després van venir els francesos i els anglesos. Els principals traficants d’esclaus van ser els anglesos, amb les plantacions cotoneres. Van acabar amb l’esclavisme abans que Cuba per tota la pressió internacional, amb l’abolició del tràfic, el 1807. No obstant això, els traficants nord-americans van estar involucrats en el tràfic de Cuba, fins molts anys després. Els últims clípers venien dels EUA.

Quin va ser el paper dels anglesos, que es van erigir en una espècie de policia del mar, en relació amb el tràfic d’esclaus?

A l’anomenat Congrés de Viena, del 1813 (que en realitat va tenir lloc el 1814 i 1815), orientat a restablir l’equilibri de poder a Europa després de les guerres napoleòniques, es va aconseguir, en certa mesura, declarar il·legal l’esclavitud. Amb Espanya, la situació va ser una mica diferent. Eren els anys de les independències d’Amèrica. Només li quedaven Cuba i Puerto Rico. En qualsevol cas, el 1817 Espanya firma un primer tractat contra el comerç d’esclaus. Crea un vincle jurídic conegut com la “comissió mixta”, integrada per anglesos i criolls, en diferents llocs: Sierra Leone, Brasil, Cuba…, que s’encarreguen de localitzar a les tripulacions dels vaixells que eren detingudes. Això no va donar gaire resultats en l’abolició del comerç d’africans. Van signar un segon tractat el 1835. Segons aquests dos tractats, els africans que es capturaven havien de ser declarats lliures, però no amb aquest nom. Els espanyols van utilitzar el d’“emancipats”.

En realitat, Anglaterra perseguia el tràfic d’esclaus no tant per qüestions morals com per interessos crematístics?

No era gens una qüestió moral. La filantropia és molt bonica, però encobreix moltes coses. Anglaterra, amb l’esclavitud, va aconseguir acumular prou capital per industrialitzar-se. Hi ha un llibre molt interessant, Capitalisme i esclavitud, d’Eric Williams, que va ser primer ministre de Trinidad i Tobago. Amb el desenvolupament de la indústria, Anglaterra no necessitava el treball esclau. Tenir un home lliure, a qui se li paga un jornal baix, i sense preocupar-se de comprar-li roba, calçat, prestar-li assistència sanitària…, va començar a ser més rendible que la mà d’obra esclava. Pels esclaus calia pagar un preu als mercats d’Amèrica, sobretot a Cuba, els EUA i el Brasil. Era car, però es comprava una mica per sempre. Se’ls donava menjar, més o menys, una mica de roba…, i els tenies treballant… Els fracassos, en l’intent de promoure una emigració no esclava per treballar en les plantacions, posaven de manifest que resultava altament rendible la producció amb mà d’obra esclava.

A Cuba, a l’època esclavista, hi va haver, diguem-ne, dues burgesies, una de criolla i una altra de metropolitana, o realment va ser només una la classe dominant, amb interessos compartits, creuats?

Va ser realment una classe que, com a tal, no es pot separar. Hi havia famílies criolles que, en definitiva, també van ser espanyoles, barrejades en alguns casos amb famílies angleses. A Cuba només hi va haver dues grans emigracions, l’espanyola i l’africana. Més tard van anar arribant altres espanyols. No eren amos de plantacions, que estaven sobretot en mans de criolls. La majoria, molts catalans, es van dedicar al comerç. La plantació necessitava reorganitzar-se en cada safra, i això costava molt. El safrer no disposava de diners suficients, i no hi havia bancs. Els comerciants van començar a ser prestadors dels plantadors, que retornaven els préstecs en forma de sacs de sucre. Així, els comerciants espanyols es van anar introduint en el negoci de les plantacions. Aquest va ser el cas de Zulueta, alabès, o Baró, català, que van acabar tenint els seus propis ingenis. Inicialment no van ser una burgesia agrària, sinó comercial-industrial, però van acabar sent-ho.

Més enllà dels amos de les plantacions i dels comerciants, hi havia també els negociants del mercat d’esclaus: armadors, tripulacions, compradors, venedors…?

En un cert moment, tots aquests són espanyols de diferents procedències. Els capitans eren càntabres o catalans, algun gadità… Les tripulacions també eren espanyoles. El negoci es muntava com una inversió de capital. L’armador comprava el vaixell i pagava a la tripulació. Al darrere hi havia el negoci de qui pagava l’armador per muntar l’expedició. A Pedro Blanco, el negrero, es narra la vida d’un d’aquests, natural del poble de Tortellà (la Garrotxa), que es va fer molt famós. El llibre narra molt bé la mentalitat dels que es dedicaven al tràfic d’esclaus, i com es feien els negocis, el paper de l’armador, els consignataris… El mateix Zulueta, amb familiars negociants a Anglaterra, també va ser armador.

Els governants espanyols de bona part del segle XIX i la mateixa monarquia espanyola van estar involucrats en el negoci del tràfic d’esclaus?

La reina rebia diners dels negocis a Cuba. Eliminar l’esclavitud a Cuba era un problema, perquè produiria la ruïna d’una economia basada en la mà d’obra esclava. Quan s’aboleix l’esclavitud, molts antics esclaus no sabien de què viurien. Bastants es van assentar als voltants dels ingenis, van fundar petits poblats i van anar a buscar feina en la hisenda propera. Mantenien una economia molt precària. Altres van decidir quedar-se als ingenis com a lliures. Manuel Calvo, agent del marquès de Comillas, és un dels que va aconseguir tenir un ingeni, a la dècada dels 60 del segle XIX, anomenat el Portugalete. Els esclaus del Portugalete no se’n van anar, van continuar treballant-hi, com a jornalers. A prop de la finca Durañona, a Los Pocitos, s’hi van establir molts lliberts i encara avui hi ha una gran població negra.

La fi de l’esclavisme va tenir molt a veure amb el procés d’independència de Cuba?

La guerra d’independència de Cuba va sorgir a la zona oriental, on no hi havia grans plantacions, però els líders revolucionaris d’aquesta zona, individualment, els van donar la llibertat als seus esclaus. I aquests també van anar a combatre per la independència. A Espanya, es va aprovar la llei Moré, el juny del 1870. Al camp independentista, se signa l’abolició de l’esclavitud sis mesos després. Així, hi havia persones, diguem-ne lliures, als territoris independentistes, mentre l’esclavitud pervivia en altres.

La entrada «La utilització del treball forçós segueix existint» se publicó primero en El Triangle.

Historiador, periodista i traductor. També muntanyenc. És autor de sis assajos. Ha publicat, entre altres, Si cantara el gallo rojo i La virtud en la montaña. Ara surt a les llibreries La bandera en la cumbre. Memoria política del montañismo (Capitán Swing).

Per què això de la bandera al cim?

La intenció del llibre és tractar d’omplir un buit d’una cosa que m’hauria agradat llegir i mai vaig tenir l’ocasió de fer-ho: una història política de l’alpinisme. Hi ha hagut històries esportives, romàntiques o generals, en les quals podia aparèixer algun comentari polític, però com una qüestió menor, afegida. Segons el meu parer, és el contrari. El muntanyisme ha estat polític des dels seus orígens. La bandera al cim expressa una mica això, en la mesura que és una cosa literal (se sol col·locar una bandera en coronar un cim) i de vegades també molt simbòlica.

Parles de la muntanya com un escenari de llibertat? Universal, metafòric, local…?

Des dels seus orígens, el muntanyisme ha estat una via de consciència política, llibertària, emancipadora, per a molta gent. Poso l’exemple de dones que, en practicar el muntanyisme, van descobrir que no eren malaltisses, tal com pensaven, sinó que, per contra, eren molt fortes. Una cosa que després se solia traduir en una consciència feminista. En més d’una ocasió, la bandera sufragista va ser plantada al cim.

També, dius, hi ha hagut exemples del contrari, d’opressió?

Hi va haver alpinisme nazi durant el nazisme. I abans de la seva arribada al poder, va haver-hi clubs de muntanya alemanys i austríacs que van introduir clàusules, diguem-ne àries, en els seus estatuts, per impedir que els jueus hi poguessin pertànyer. S’apujaven artificialment els preus dels refugis perquè els obrers no poguessin accedir-hi… El totalitarisme ha estat també molt present en la pràctica de l’alpinisme. En aquest sentit, la muntanya ha sigut un espai de conflicte polític.

Quan i com apareix l’afició, la crida de la muntanya, a Europa?

Es considera que l’ascensió fundacional del muntanyisme modern va tenir lloc l’agost del 1786, protagonitzada pel guia Jacques Balmat i el doctor Michel Gabriel Paccard, quan van ser els primers a coronar el Mont Blanc. Va ser una gesta difícil i perillosa. Abans d’això, és clar, s’havien pujat muntanyes. Els pastors ho havien fet, però no per esbarjo, gaudi esportiu, poètic… A la fi del segle XIV, Petrarca ja havia pujat al mont Ventoux. Quan al britànic mort a la muntanya George Mallory li van preguntar per què pujava als cims, va respondre: “Perquè són aquí…”.

L’alpinisme està molt lligat al romanticisme?

Quan es va deixant el camp i van creixent les ciutats sorgeix una nostàlgia de la natura, que també porta la gent a les muntanyes. Amb objectius utilitaris, polítics… Els britànics exploren les muntanyes de l’Índia per veure quins recursos hi ha per explotar. És una cosa molt vinculada a l’imperialisme, al colonialisme, de l’època. També hi havia propòsits militars. En qualsevol cas, el muntanyisme sí que està vinculat al romanticisme. Forma part del descobriment del paisatge, tal com ara l’entenem. L’àvia d’un amic meu, d’un poblet d’Astúries, va anar als Picos de Europa i va dir “que lleig que és això”. Ho deia, és clar, perquè en aquella massa de pedra no hi creixia herba per poder-hi pasturar una vaca o terra per plantar-hi patates. La seva mirada estava determinada per la utilitat.

Comença el teu llibre, al·ludint a un personatge de Thomas Mann, a La muntanya màgica, que diu que tot és política, inclosa la muntanya…

En el context d’un debat entre dos personatges de la novel·la, en el qual un li diu a l’altre que està polititzant coses que no cal polititzar, Settembrini, model d’intel·lectual racionalista i humanista, li respon que tot és política. Amb això es tracta de contextualitzar el llibre, qüestionant que les muntanyes siguin només espais que serveixen per evadir-nos dels problemes i les cuites del món. Però, allà dalt, seguim sent persones marcades pels conflictes de la ciutat.

Moisès va rebre els manaments al Sinaí, Jesucrist va exposar la seva doctrina al Sermó de la Muntanya… Simbolitza això que la muntanya, per la seva altura, està més prop de Déu?

Per a totes les religions, no només les del Llibre, les muntanyes han estat llocs sagrats, on vivien els Déus. Els dels grecs, a l’Olimp; les mítiques divinitats de l’Himàlaia… Sant Joan de la Creu té un poema sobre la pujada a una muntanya, com a metàfora de la pujada cap a la Gràcia. També l’islam va néixer en la cova de Hira, situada al Jabal al-Nur (Muntanya de la Llum). Quan, en la modernitat, veiem la muntanya com aquest lloc idealitzat, angelical, ho devem una mica a aquesta tradició. A principis del segle passat, el papa Lleó XIII fa una crida a posar creus en els cims d’Itàlia, com una manera de recristianitzar el paisatge. Hi ha sants alpinistes. Acaben de santificar Giorgio Frassati, anomenat “l’alpinista de Déu”. Hi ha hagut papes alpinistes, com Joan Pau II.

Per què Anglaterra, on no hi ha muntanyes altes, s’erigeix des dels seus orígens com a referent de l’alpinisme modern?

Anglaterra és el primer país que fa la revolució industrial, i la seva afició muntanyenca està molt vinculada als Alps. El Grand Tour, una mena de ritu de pas per Europa de l’aristocràcia britànica, solia incloure els Alps. Edward Whymper va ser el primer que va pujar al Cerví, el 1865.

La tirada per la muntanya constitueix gairebé un senyal d’identitat dels nacionalismes?

Una de les ideologies més lligades al muntanyisme és el nacionalisme. No és casual que el Club Alpí Francès naixés després de la guerra francoprussiana. França atribueix la seva derrota a la divisió, i planteja reforçar els llaços nacionals. “No som ni d’esquerres, ni de dretes, només francesos”, proclamava el butlletí del club. A Espanya, Unamuno apel·la a reforçar el patriotisme al·ludint a la muntanya. Els primers a associar nacionalisme i muntanyisme són els mendigoizales bascos, un moviment promogut pel PNB, que va arribar a tenir 9.000 afiliats, a començaments del segle XX. A Catalunya, amb el Modernisme, es creen llaços entre nacionalisme i muntanya. També és molt interessant el vincle de l’anarquisme dels anys 20 i 30 amb la muntanya. A Madrid, Menéndez Pidal, Giner de los Ríos, Machado… també descobreixen la Sierra. La Institución Libre de Enseñanza porta els nens a Guadarrama. En aquest moviment també hi van participar amants de la muntanya d’altres països. Alguns dels cims més alts dels Picos de Europa, inclosos els 2.650 metres de Torre Cerredo, van ser coronats per primera vegada per francesos.

Més enllà d’Europa, l’alpinisme adquireix, diguem-ne, característiques pròpies?

Rússia, Nova Zelanda, la Xina, el Japó… La primera dona que va pujar a l’Everest era japonesa. Van ser els xinesos els últims a conquistar un 8.000. Va haver-hi un alpinisme soviètic, que va sorgir amb ànim de diferenciar-se de l’occidental: ha de ser més col·lectiu, de propòsit utilitari… Algunes muntanyes són batejades amb noms com ara “XX Congrés del Partit Comunista d’Azerbaidjan”.

On es pot trobar l’últim reducte verge de la muntanya, en un món tan colonitzat i consumista com l’actual?

Per exemple a Bhutan. Un país molt muntanyenc que manté tancat l’accés als alpinistes estrangers. Això va passar amb la conquista dels vuit mils, que es va produir als anys 60. Abans no va poder ser perquè alguns països estaven tancats. Aquestes decisions, que són polítiques, també marquen la història de l’alpinisme. I avui dia hi continua havent fins i tot set mils sense conquistar.

Què es pot dir, per contra, de les massificacions, com la que pateix l’Everest?

Si vols gastar-te uns quants milers de dòlars no és difícil pujar a l’Everest, sinó tot el contrari. Pagues a xerpes i als portadors, compres oxigen, que potser falta als hospitals de la zona, i ja està. Es fan bogeries com les ascensions exprés, que, de diumenge a diumenge, t’agafen a casa teva a Londres, ja aclimatat, et pugen, et baixen, i a casa altre cop. Això sembla incompatible amb l’esperit de la muntanya, però hi ha les selfies, les xarxes socials…

Es pot parlar amb propietat d’un cert perfil conservador en el muntanyisme?

Sí, també hi ha una part d’això. La pulsió d’alguna gent per fugir de la ciutat i retrobar-se amb llocs on el temps sembla haver-se aturat. Hi ha tòpics, com el de la idíl·lica Suïssa, que tenen molt poc a veure amb la realitat. Viatgers del segle XIX descriuen una vida, com la de l’avi de la Heidi, en la qual no tenien res per menjar, patien de goll. Igual que els xerpes del Nepal, guiaven la gent per la muntanya.

La entrada «El muntanyisme ha estat polític des dels seus orígens» se publicó primero en El Triangle.

Psicòleg clínic. Professor de Psicologia Social a la Universitat Rey Juan Carlos. Va treballar en màrqueting, ha tingut uns quants blogs i és autor del llibre Retales de una bandera blanca. Ara, al costat d’Ana Garrido, publica Ana contra Gürtel. La historia jamás contada que acabó con el gobierno de Mariano Rajoy (Editorial Alrevés).

Què explica un llibre amb una portada tan judicial com Ana contra Gürtel?

El llibre és una novel·la, però està basada en fets reals. Explica la història d’una dona, l’Ana, que va conèixer el que ella no sabia que acabaria sent la trama Gürtel. Va haver de lluitar contra el sistema. Per això la imatge de la portada del llibre fa al·lusió a l’home del tanc a la plaça de Tiananmen. Ana també és una dona sola enfront de la política, els jutges, els mitjans de comunicació… A la corrupció, a Madrid.

Com va ser que l’Ana es veiés embolicada en la trama Gürtel?

Vaig conèixer l’Ana a través de la mare d’una amiga. Estava escrivint un altre llibre, sobre el Goya d’Esperanza Aguirre, en clau d’humor. També sobre la corrupció a Madrid. Documentant-me, vaig contactar amb Ana Garrido. Coneixia bé el seu cas, perquè va ser molt famós, coincidint amb el 15-M. L’Ana estava patint assetjament laboral per part de l’alcalde d’un ajuntament de l’oest de Madrid, on treballava. Va demanar una baixa, i va començar a informar-se sobre els tripijocs del batlle. Així va anar fent-se un dossier, amb la complicitat de gent de l’ajuntament (“goles profundes”) que l’ajudaven. Pensava, en principi, que només anava contra un alcalde corrupte, i no contra un putiferi de l’envergadura de la trama Gürtel.

La corrupció és un terme que encobreix moltes coses, i molt diferents, que està quedant reduït a arma llancívola de la política?

Sí, és un terme molt suat, que abasta massa coses. Crec que caldria anar posant-li cognoms. El cas d’Ana m’agrada precisament perquè parla de diversos tipus de corrupció. Des de la corrupció dels titulars de premsa, fins a la gran corrupció, que acaba amb governs, passant per la petita corrupció quotidiana, del dia a dia: gent que t’aconsegueix una entrada per a un concert, que contracta un amic per a una feina a l’ajuntament, com a assessor a un altre amic… És una forma de corrupció que tots veiem, amb la qual transigim… Corrupció, en fi, de baixa intensitat, de la qual amb prou feines es parla i que forma part d’un substrat cultural en què ens movem tots.

Una cosa que, en fi, forma part de la cultura de l’èxit, dels diners costi el que costi, tan pròpia del neocapitalisme?

Hi ha una corrupció diguem-ne proactiva, de l’ànim de lucre, de l’arribista… tan visible avui al món. I també existeix la de mirar cap a un altre costat, que també s’aborda al llibre. La majoria de la gent que es troba en una organització, en aquest cas un ajuntament, s’adona que hi ha corrupció. Però no ho denuncien, no es queixen perquè saben que si ho fan seran represaliats. Per exemple, a l’ajuntament de l’Ana se sabia que si t’afiliaves al PP tindries ascensos, complements salarials, una vida més fàcil… O sigui, hi havia qui per acció o omissió, participava en el sistema instaurat.

En qualsevol cas, el terme corrupció posa gairebé sempre el focus en l’àmbit públic, i no en el privat, de manera intencionada?

Perquè hi hagi corrupció pública ha d’haver-hi també un corruptor privat, cosa que gairebé sempre es manté oculta. Això també es trasllueix en el llibre. L’Ana tenia una amiga a qui convidaven molt sovint a festes. Qui hi havia en aquestes festes? Polítics i empresaris. Realment no eren festes, sinó reunions amb canapès i cubates. Un promotor immobiliari que havia fet una residència, una empresa d’arquitectura… El que a Madrid es coneix com a “capitalisme d’amiguetes”. Hi ha càrrecs públics que actuen com a assalariats d’algunes empreses, cobren pels serveis prestats.

En la corrupció també importa la mida?

Importa, és clar, la dimensió. També les característiques, la qualitat de l’assumpte. Les dues coses solen estar bastant lligades, perquè una vegada que entres en assumptes petits, no t’importa tant anar als grans. En psicologia, existeix un concepte que es coneix com a “efecte de violació de l’abstinència”, que planteja la ruptura de la resistència com a porta oberta a la fartanera, com quan fas dieta. En el llibre es veu com gairebé tots els càrrecs de l’ajuntament eren amics, amics d’amics. La dona de l’amic de Rato, el nebot d’Acebes, les classes de ioga les feia una afiliada al PP… Aquesta mena de coses. Diguem-ne corrupció per sota del radar, que no es veu.

Però, quan la cosa transcendeix, en molts casos no acaba simplificant-se, personificant-se i, en definitiva, no se’n dilueix l’abast, la gravetat, i fins i tot el sentit?

El cas de Montoro sembla més aviat quantitatiu. Es trobava en un lloc on podia fer autèntiques barbaritats. Però un alcalde o un regidor fan el mateix a petita escala.

On buscar, en fi, l’ADN de la corrupció? En l’ànim de lucre, potser en l’Homo homine lupus, de Hobbes?

Per descomptat, ens podem preguntar si el tema és cultural, profund, o es tracta només d’unes quantes pomes podrides. Això és el que planteja el llibre, i no resulta fàcil de respondre. Crec que tots, en certa mesura, participem d’aquest sistema que, en definitiva, acaba afavorint alguns en detriment d’uns altres. En general, pocs contra molts, però alguns d’aquests n’acaben sent també partícips, perquè es conformen amb les engrunes. Amb això, contribueixen a lubrificar aquest sistema. I és una cosa que crec que és molt difícil d’arreglar.

La corrupció se circumscriu de vegades a la picaresca, l’esperpent, la cutreria… i altres tòpics tan espanyols? Els fets no semblen posar de manifest que l’assumpte és més aviat universal, de vegades amb perfils més escandalosos i nocius que els de collita pròpia?

De llibres de picaresca n’hi ha per tot arreu. Per exemple, d’alemanys, sense anar més lluny. Associar la corrupció al caràcter dels espanyols és un mite. Com si tots els espanyols descendíssim del Lazarillo de Tormes. Hi ha hagut períodes de finestra en els quals les coses podrien haver estat d’una altra manera. Però desgraciadament, nosaltres hem viscut el franquisme, que era un sistema clientelar, estructuralment corrupte, durant molts anys. La transició va canviar algunes coses, però altres no. No va ser tan profunda per poder canviar, com estem veient, la justícia, o el sistema econòmic. Molts dels consellers delegats de grans empreses no han accedit als seus llocs de manera meritocràtica, sinó tot el contrari. Els fills i ara els nets dels que es van beneficiar del règim segueixen fent-ho. Els cognoms es reprodueixen… El sistema està tan viciat que resulta difícil reformar-lo.

Tots els partits polítics, les persones que els integren, i els que presten un servei públic, a través d’aquests, són igual de corruptes, com diu una opinió bastant generalitzada?

“Tots són iguals” és una estratègia que ve d’un espectre ideològic molt concret, que és la dreta. A la dreta li interessa aquest marc per diluir responsabilitats, aprofitar-se’n i, en el fons, desprestigiar l’exercici de la política. Qui hi guanya quan, tota l’estona, s’està parlant de la corrupció? En el nostre cas, clarament el PP, i també Vox. Hi ha com un degradé: de l’extrema dreta a l’esquerra radical, de més a menys corrupció. No és que l’esquerra estigui exempta de corrupció, però els fets demostren que és més decent. La dreta porta una gran motxilla de casos de corrupció, però n’hi ha prou que n’hi hagi un a l’altre costat per fer sang.

Les xarxes socials, com a gran amplificador, contribueixen a magnificar la corrupció?

Tenen efectes negatius, però també positius. A l’Ana la van salvar, en certa manera, les xarxes, perquè si no l’haurien triturat sense que ningú se n’assabentés. Gràcies a les xarxes, la gent es va mobilitzar i va comptar amb molt suport social. Jo tinc un lloc amb uns 20.000 seguidors. He d’ajustar-me a 160 línies, cosa que no permet aprofundir, esplaiar-se sobre un tema. Per això els llibres són importants. Permeten reflexionar, explicar la complexitat, els matisos…

A grans trets, com era el modus operandi de la Gürtel?

La Gürtel pot concebre’s com una empresa dedicada a sostreure recursos públics, molt ben organitzada. Treballava amb la mateixa lògica de les empreses i, com passa entre elles, i també a les màfies, competien amb altres que feien el mateix per emportar-se una part del pastís, dins del mateix PP. Ignacio González, que va ser president de la Comunitat de Madrid, estava a matar amb Francisco Granados perquè tenien interessos enfrontats.

La entrada «El sistema està tan viciat que resulta difícil reformar-lo» se publicó primero en El Triangle.

Professor de filosofia jubilat, va impartir matemàtiques a la UNED. Col·labora amb les revistes El Viejo Topo i Crónica Política. És un dels estudiosos de l’obra de Manuel Sacristán, i també del seu deixeble Francisco Fernández Buey. És autor de La destrucción de una esperanza, Entre clásicos i La observación de Goethe. Ara, edita Manuel Sacristán Luzón. M.A.R.X.: Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres (El Viejo Topo).

Què s’amaga al darrere d’aquestes “màximes, aforismes i reflexions, amb algunes variables lliures”, de Sacristán?

Filosofia bona i interessant, molt dir les coses bé. A les persones que hem tingut la sort de sentir-lo i llegir-lo ens ha cridat l’atenció la capacitat que tenia per formular aforismes, frases que impacten el lector. Recordo, per exemple, una entrevista publicada al Diario de Barcelona, el 1977, en què deia que Gramsci “era un clàssic, un autor que té dret a no estar de moda mai, i a ser llegit sempre”. Un altre exemple. En una entrevista del 1983, a la revista Argumentos, se li va preguntar sobre la crisi del marxisme. Val la pena recordar la seva resposta: “Tot pensament decent ha d’estar sempre en crisi, per tant, per mi, que duri aquesta crisi”. No cal dir que aquesta perspectiva està molt present en la seva concepció del marxisme, en el seu antidogmatisme, en les seves rectificacions.

Has treballat amb textos ja publicats de Sacristán o en reveles alguns d’inèdits?

Al final del segle passat vaig tenir accés a la documentació de treball de Sacristán, unes 80 carpetes, amb resums, cartes, articles, etc. Vaig llegir-ho tot i les seves anotacions de lectures, per exemple. I vaig tornar a pensar en la bellesa, la singularitat i la profunditat de moltes de les seves afirmacions. Una mena, per dir-ho així, de filosofia concentrada. Vaig pensar llavors que tots aquests materials mereixien ser recollits, ordenats i difosos. Això és el que conformen els 18 capítols de M.A.R.X., el llibre que estem comentant i que acaba de reeditar El Viejo Topo. M.A.R.X. compta, a més, amb un pròleg i un epíleg de dos dels seus grans deixebles: Jorge Riechmann i Enric Tello.

Com va viure Manuel Sacristán el trauma de Stalin en el moviment comunista internacional?

Com molts altres partits comunistes, el PSUC-PCE va acceptar la figura de Stalin de forma massa acrítica. Sacristán va començar la seva militància comunista el 1956, quan va acabar els estudis en l’Institut de Lògica de Münster. Va ser l’any en què, durant la celebració del XX Congrés del PCUS, Khrusxov va presentar l’Informe secret, una crítica a l’estalinisme. Sacristán recordava que, en explicar l’Informe a la militància comunista antifranquista (que associava la figura de Stalin a la tradició marxista revolucionària i al triomf sobre el nazisme) les reaccions inicials van ser d’incredulitat. No podia ser veritat, allò era falsa publicitat burgesa. Anys després, el 1978, en una taula rodona que va compartir amb Manuel Vázquez Montalbán, va fer una intervenció molt crítica respecte al que havia significat l’estalinisme. Entre altres coses va afirmar que l’estalinisme havia estat una tirania sobre la població soviètica, una tirania assassina sobre el proletariat soviètic, i que conservar la nostàlgia de tot allò era estúpid i criminal.

De quina manera va portar Sacristán la política del Pacte per la Llibertat, liderada per Santiago Carrillo?

Sacristán va estar d’acord amb la política de reconciliació nacional defensada pel PCE des dels anys 50. Era un intent d’aconseguir la màxima unitat possible entre forces no franquistes per aconseguir la ruptura amb la dictadura i conquistar avanços democràtics. Però després va ser molt crític amb l’estratègia del PCE-PSUC durant els anys de la transició. Amb els Pactes de la Moncloa, per exemple.

Quina va ser la seva posició respecte a l’esquerranisme, aleshores rabiós contra Carrillo, i el que s’anomenava el “revisionisme” del PCE?

Inicialment, no va simpatitzar amb cap d’aquells corrents de l’esquerra comunista. Ell mai va ser maoista, per exemple. Tampoc trotskista. Més tard, va valorar molt positivament el decisiu paper del MC (Moviment Comunista) i de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària) als comitès anti-OTAN, i va recolzar una candidatura que encapçalaven aquestes forces en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

I del nacionalisme, concretament el català, que n’opinava?

En els anys 70 i 80, i també abans, un moment que no té res a veure amb l’actual, Sacristán va defensar el dret d’autodeterminació d’Euskadi i Catalunya, de les nacions oprimides, es deia llavors (també de Galícia). Estava molt lluny de les posicions que mantenien alguns sectors de l’esquerra comunista, que assenyalaven que la cultura catalana era burgesa i estava al seu servei, que el català era un idioma de la burgesia. Però tampoc va compartir la línia de desmarcar-se del PCE que defensaven i practicaven col·lectius del PSUC. Sacristán entenia que la lluita del PSUC era part de la lluita global a Espanya. Va ser marcadament antinacionalista. De jove, quan escrivia a Laye i encara no estava vinculat al comunisme, ja va manifestar les seves crítiques al nacionalisme. Més fortament després de la mort de Franco i de l’auge del pujolisme i el secessionisme a Catalunya, Sacristán va defensar la tradició marxista (i leninista) clàssica en aquest tema, l’internacionalisme, com un dels grans valors de la tradició emancipadora, i l’Espanya federal.

Com i d’on procedeix la sensibilitat de Sacristán per l’ecologisme i el feminisme?

Hauríem de situar-nos al Maig del 68 i, sobretot, en la destrucció de la Primavera de Praga. Per Sacristán, sense desconèixer la complexitat de la situació, la via txecoslovaca al socialisme era un intent de reforma democràtica comunista. La va recolzar amb força. La invasió de Txecoslovàquia va ser una autèntica patacada per a ell. Calia repensar moltes coses de nou. A partir del 1971-72, va començar a utilitzar nous conceptes, com per exemple, sociofísica, forces productivo-destructives…, en la línia del que nosaltres ara anomenem ecosocialisme (o ecocomunisme). El 1976 va fer una conferència a l’Escola d’Enginyers de Barcelona amb el títol “De la filosofia de la ciència, a la política de la ciència”, on es va manifestar clarament en contra del desenvolupisme, el creixement il·limitat en un planeta finit, i, en línia amb Wolfgang Härich, va començar a defensar la idea d’un comunisme homeostàtic, allunyat del comunisme tradicional de l’abundància.

Quina va ser la posició de Sacristán sobre Europa, la dels marchands, en els debats de la seva època?

Si no ho recordo malament, mai va escriure directament sobre el tema. Però no tinc cap dubte que, per ell, la Comunitat Econòmica Europea (CEE), la futura UE, no tenia res a veure amb cap aspiració socialista. La seva opció no era aquesta.

L’OTAN?

Des de principis dels 80, amb el PSOE ja al govern, va estar des del primer moment donant suport als comitès anti-OTAN i participant en manifestacions. Va escriure un article amb el títol “L’OTAN cap a dins” en què defensava que Espanya no havia de formar part d’una aliança militarista, que era falsa la cantarella del perill soviètic, i insistia sobretot en els efectes negatius que tindria la manipulació de la ciutadania per aconseguir l’adhesió a l’aliança. Es destruïa la confiança en la possibilitat d’una vida política decent.

I la guerra del Vietnam, que tant va marcar la nostra generació, com la va viure Sacristán?

Va considerar que la lluita d’alliberament vietnamita, com la revolució cubana, per exemple, constituïa un fet essencial de la lluita antiimperialista.

Sacristán va participar, d’alguna manera, en el diàleg amb el cristianisme d’esquerres?

Hi va participar directament. Sacristán no era creient, era ateu, i creia en aquest diàleg. Per ell, el pitjor que es podia fer era enganyar-se mútuament. Però, en essència, era l’aspiració a una societat més justa, més humana, que compartien les dues tradicions. Es podia fer molt camí unint forces i coneixent-se millor.

Algun apunt especial en aquest llibre teu sobre Sacristán?

Hi ha una nota de lectura de les que potser diuen més d’ell. Lucio Colletti, quan ja estava en transició cap al berlusconisme, havia escrit un article, “La crisi del marxisme”. En llegir-lo, Sacristán va fer una anotació en què assenyala: “No s’ha de ser marxista (Marx); l’única cosa que té interès és decidir si un es mou, o no, dins d’una tradició que intenta avançar, per la cresta, entre la vall del desig i la de la realitat, a la recerca d’un mar en el qual totes dues conflueixin”. Cernuda en roig.

La entrada «Manuel Sacristán era partidari de l’Espanya federal» se publicó primero en El Triangle.

Cinquanta anys de professió periodística, en premsa, ràdio, televisió i a la universitat. Fundador d’El Periódico i Mundo Diario, sotsdirector d’Interviú, ha publicat una quinzena de llibres. Entre els quals ¿Pero quién mató a Olof Palme?, El enigma de Brasov, Los nuevos déspotas del periodismo político i La transición que nunca te han contado. Ara surt a les llibreries Anatomia de la crispació (Ediciones Carena).

Per què l’anatomia (una ciència, diu la Wikipedia, fonamental en la medicina i la comprensió de la vida) de la crispació?

He passat dos anys xipollejant en aquestes aigües fecals del que seria l’apoteosi de la desqualificació i el joc brut en el teatre de la política. A la solapa del llibre s’adverteix que cada dia ens estan submergint en excrements. I ara a això li hem donat un caire de normalitat, perquè ja ningú s’escandalitzaria si ens preguntessin què sentiríem si algú ens tirés merda a la cara contínuament. Aquest assaig és una resposta en legítima defensa. Com a ciutadà i especialment com a periodista, en veure que l’enemic ja és aquí, sacsejant i corcant el sistema. Pots posar-hi la metàfora que vulguis. Tenim un bacteri, un virus, un tumor… Què ens passa? Amb aquesta predisposició constant a frases que són gairebé una apel·lació directa a la violència, què fermenta en nosaltres? Ens fan, doncs, més hooligans, més violents? I això com acaba? Conflicte civil greu, democràcia empantanada, solucions autoritàries?

Cites en el llibre la política i la comunicació com els àmbits on la crispació campa com vol. Però això no passa també força en la parella, la família, la feina…?

La política, l’economia, la comunicació i la justícia s’han escapat del control democràtic. S’ha acabat l’època en què els nens els portava la cigonya. Parlem clar. El poder de propagació de la crispació polaritzada és immens, multiplicat a través de les xarxes socials, plebiscitàries i sense poder transformador, el gran col·lector de l’odi. El panorama no és només de la comunicació i de la política, sinó també d’altres actors. Podríem parlar dels partits, absorts a dominar i malalts d’autisme corporatiu. La crispació és una atmosfera tòxica que ho embolcalla tot. El llenguatge quotidià ens delata sense que ens n’adonem: els nostres adjectius preferits són “brutal” i “increïble”. S’ha perdut la imaginació i amb això els matisos i les gradacions. En comptes de lluitar contra la crispació galopant en tots els terrenys, ens deixem portar per l’abúlia, la indiferència o el cinisme per viure en una càpsula aïllada. Però han passat coses. Factors universals de desigualtat (gran recessió, capitalisme desbocat, pandèmia i eclosió tecnològica) han aixecat una onada d’indignació que segueix aquí. A Espanya, a més, la crispació polaritzada dels últims 10 o 15 anys, l’aparició d’extrems parlamentaris i el pim, pam, pum territorial ho determinen tot. A Catalunya, amb un plus de perillositat per la desconnexió i les seves conseqüències.

Andrea Zhok, a la seva Crítica a la raó liberal, afirma que molts d’aquests mals contemporanis de què parles al teu llibre es poden atribuir, en bona part, a un neoliberalisme que avui ocupa la totalitat de l’espai ideològic, amb tota la seva seqüela d’individualització, consumisme, reducció de la vida al mercat…

Hem acceptat la mercantilització de la vida, com acceptem que la impunitat en la corrupció sigui un dret adquirit. Acceptem la desigualtat com una cosa dialècticament convalidada. Ens estem empassant tantes coses alhora… Els diners són el poder suprem que ho governa tot, i amb un èmfasi singular en les plataformes de comunicació. Es donen les condicions idònies perquè el capital sense escrúpols faci i desfaci en el món definit per l’èxit individual que divideix entre guanyadors i perdedors. Ens enxampa amb el peu canviat. Sense una gestió ètica de la vida ni energies per a la convivència. El mateix cas Koldo-Cerdán apareix amb uns senyals d’identitat molt espanyols, en els quals impera la picaresca irritant: tendència a la festa i sense incompatibilitats morals. En aquest context, no és gens estrany que sorgeixin epifenòmens com el de Javier Milei, que recorre a paraules, gestos extrapolats, maximalistes, fora de tota lògica i control. Al llarg d’aquest assaig, apareixen algunes de les coses que ha arribat a dir Milei. S’hi poden llegir frases explícites, que reflecteixen la pèrdua de la moderació expositiva, que era una gran conquesta intel·lectual. Tot es planteja d’una manera crua, no apel·lant directament a la violència, però al·ludint que algun dia els espanyols tindran ganes de penjar pels peus Pedro Sánchez. Si algú anima després a manifestar-se a la seu del PSOE per apallissar un ninot que representa el president, no està fent res més que donant ales a la barbàrie. La motoserra ha vençut a la raó il·lustrada.

Tot això, amb l’explícita intenció, és clar, de mantenir la parròquia apel·lant als seus instints més baixos?

Una de les característiques del que vivim és el revisionisme de la història moderna, de manera que assistim a aquest tuf exculpatori que va des del 1939 al 1974. Això produeix una altra contaminació del llenguatge. Al nostre país hi ha veus que exculpen la dictadura franquista i criden al revengisme. La pregunta és: de debò volen la guerra? Cada dia perdem terreny del que es va pacificar amb la transició. Per exemple, quan una dirigent de l’extrema dreta li va dir a Yolanda Díaz, despectivament: “Vostè, ministra comunista…”. O quan un altre li va etzibar a la titular d’Igualtat, Irene Montero: “Vostè no té cap altre mèrit que haver estudiat a fons Pablo Iglesias”. Jutjar un rival polític per la persona amb qui es fica al llit traspassa totes les línies vermelles.

La ignorància no té bastant a veure amb aquesta deriva al tràfic de l’odi i la ideologització inculta?

Aquí hi entra la tecnologia una altra vegada. El panorama està tan contaminat que amb dues cites anònimes d’un web es munta una querella. Ha canviat tant el paisatge que els discursos són els mems. El soroll i la brega de la pantalla ho superen tot. M’agrada molt una metàfora de Manuel Vicent: si ens veiéssim des de la Lluna apareixeríem com una festa de micos. I hi afegeixo: una cosa així com el joc del cub de Rubik en mans d’orangutans. Caminem com a zombis absorts en el telèfon, presoners de l’aparell per al que sorgeixi, més enllà de la conversa, que, per cert, no s’ensenya a l’escola. Fins no fa gaire un nen podia veure pornografia oberta a la televisió analògica. Ara té un món a les mans per al qual ningú el forma. On són els tallafocs per evitar el desastre? Estem parlant d’una onada d’escombraries gegantina, que ja és aquí. No es tracta de qüestionar la llibertat d’expressió, sinó de protegir la qualitat del sistema davant la desmoralització i la desafecció massives.

La pèrdua de referents, el tot s’hi val del postmodernisme, no es troba també, d’alguna manera, en la base d’aquesta intoxicació massiva del llenguatge, els valors, el pensament?

És clar que hi ha una part d’això. La pèrdua del valor, el sentit just i exacte de les paraules, que són les articulacions del pensament. Se sent la paraula fraternitat per algun lloc? Ni tan sols per ser pervertida. Una altra, com solidaritat, perviu, encara que moltes vegades amb un sentit adulterat. La dreta no oculta la seva terrible fòbia a l’activisme solidari. Tot el que signifiqui igualar està mal vist, es rebutja. La moralitat, tal com ara s’entén, és taxativa, es commina en forma de dilemes i amb les paraules del mercat, que han substituït el mercat de les paraules. “Et compro aquest argument”, ja és una falca comuna que ens delata. El món binari, de la modernitat, és triar entre Broncano o Motos. Sense més opció. Així, tot pot ser objecte de manipulació. No és només el neguit que el senyor Mazón se’n pugui anar de gresca i doni allargues les víctimes. A sobre, es dona la disjuntiva imperiosa: estàs amb Mazón o amb l’AEMET? Qualsevol fenomen et porta a aquesta polarització. O estàs amb nosaltres o contra nosaltres. Els blocs hermètics despatxen els temes amb frases més o menys felices, i la resta, fet i fet, queda atrofiada en aquesta massa informe, entre el “Viva Franco” i el “Puta Espanya”. Una cosa que porta a moments greus.

Aquests aires que respirem per aquí, també bufen amb la mateixa intensitat entre els nostres veïns?

França és important. Crec, per descomptat, que també pateixen alguns dels nostres mals, però, de totes maneres, no van tan lluny en les paraules bèl·liques. Quan surten, ho fan contundentment en els fets, com va posar de manifest el moviment de les armilles grogues.

La entrada «La crispació és una atmosfera tòxica que ho embolcalla tot» se publicó primero en El Triangle.

Periodista. Des dels seus inicis, ha col·laborat amb l’associació Dret a Morir Dignament. També va fundar la revista DMD. Ara publica Elogio de la eutanasia (Icaria Editorial), “un llibre perquè la gent comenci a canviar el seu imaginari respecte a la mort, tremendament influenciat pel biopoder de l’Església”.

Per què elogi de l’eutanàsia?

La primera personalitat que en la nostra història europea parla de l’eutanàsia és Thomas More, al seu llibre Utopia, de començaments del segle XVI. En aquell moment, aquest pensador renaixentista havia rebut una visita d’Erasme de Rotterdam, que va acabar a casa seva l’Elogi de la follia. Més aviat “Elogi de l’estultícia”, donada l’estupidesa dominant entre els teòlegs i els pensadors del moment. D’aquí ve el titular Elogio de la eutanasia. Davant del menyspreu que pot generar, cal ponderar que, amb l’eutanàsia, l’home surt de la seva minoria d’edat, es fa adult, utilitza la seva llibertat no només per realitzar-se al llarg de la vida, sinó també per decidir quan i com vol morir.

Com s’ha criminalitzat l’eutanàsia al llarg del temps?

L’article 143 del Codi Penal criminalitza l’eutanàsia, en tant que la considera provocar una mort. És a dir, matar. I per tant, el metge que ajuda a morir és considerat com un homicida. Així, a l’eutanàsia l’anomenen “homicidi consentit”, perquè no deixa de ser, segons la mentalitat jurídica de fins fa dos dies, una mort de la persona provocada per un metge. Però com que l’hi ha demanat el malalt, l’anomenen homicidi consentit. Però, al meu entendre, “homicidi consentit” no deixa de ser una verdadera contradicció.

Quins punts contempla la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE)?

Té una visió curta de mires. La llei considera el malalt en dos contextos que anomena eutanàsics. Dues situacions en què està molt malalt i, diríem, proper a morir. També amb una invalidesa “impossibilitant”. Donades aquestes situacions, el metge té compassió d’aquesta situació tràgica del malalt, que li està demanant morir com una solució a aquesta situació. Aquesta compassió fa que l’ajuda a morir sigui una acció solidària. Resultant d’aquesta acció, el malalt té dret a morir. Quan Vox i el PP posen un recurs d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, les dues sentències del tribunal accepten totalment la llei i van una mica més enllà. No esmenten en cap moment la compassió a la qual al·ludeix la LORE. No obstant això, diuen que la persona té una dignitat i una autonomia capaces de disposar d’una voluntat de mort. El Tribunal va a l’arrel constitucional de la voluntat lliure de la persona.

Qui decideix, en definitiva, sobre la vida pròpia? La persona, un tribunal, les lleis, el metge, els seus familiars…?

Si la persona que desitja morir es troba en una situació d’aquests contextos eutanàsics a què es refereix la llei, el metge que l’atén fa un informe. Però, al seu torn, ha de demanar un segon informe a un metge consultor. Quan els dos metges estan d’acord, ho eleven a una comissió de control administratiu, formada per juristes i metges. Són aquests els que hi donen el vistiplau o retarden la solució eutanàsica del malalt. D’això se’n diu un control ex-ante, mentre que a Europa aquest control és ex-post. Els metges decideixen l’eutanàsia, la realitzen i si, després, la Fiscalia de l’Estat hi veu algun problema eleva una denúncia. La llei espanyola és tremendament garantista.

Aquests casos d’actualitat sobre l’eutanàsia en els quals els pares impedeixen als fills recórrer a l’eutanàsia, reflecteixen d’alguna manera les contradiccions i els impediments legals als quals et refereixes?

Fa pocs dies, Martín Pallín publicava a El País un article d’opinió que, parlant del cas de Francesc Augé, titulava “Eutanàsia, que ningú pugui decidir per tu”. A l’article 10 de la Constitució es parla del lliure desenvolupament de la personalitat de l’individu. Morir no és la mort, sinó l’última etapa del projecte personal d’un individu. Té, per tant, segons la Constitució, una llibertat plena, que sempre ha estat limitada per la mentalitat eclesiàstica. A la sentència del Tribunal Constitucional hi ha un vot dissident de la magistrada María Luisa Balaguer, en el qual parla del biopoder, referint-se directament al biopoder de l’Església.

Per què s’al·ludeix a Suïssa en parlar de l’eutanàsia?

A Suïssa està acceptat el suïcidi assistit, de tal manera que hi ha persones d’Espanya, i sobretot d’Anglaterra, que recorren a aquest país: et poses en mans d’una associació, et donen una medicació per dormir i una altra de letal, i mors per suïcidi assistit. El suïcidi, ni tan sols a Espanya està criminalitzat. És una acció lícita. Però al Codi Penal, si el metge assisteix una persona per suïcidar-se, li proveeix una medicació, està criminalitzat.

El factor religiós, especialment en el catolicisme, continua sent determinant en la qüestió de l’eutanàsia?

La religió catòlica és totalment retrògrada respecte a l’eutanàsia. En qüestions que toquen la vida, la religió catòlica diu un “no” absolut i taxatiu. Això es veu clarament en la manera com ataquen les lleis de l’avortament i l’eutanàsia. Quan Thomas More va publicar Utopia, on diu que el malalt pot acudir a un metge perquè l’ajudi a morir, l’Església ràpidament va començar a treure escrits en contra d’aquesta postura. Les obres, que genèricament es diuen Ars moriendi, parlen d’un art de morir, considerat religiosament, que consisteix a posar-se en mans de Déu, amb dolor. Parteix de la idea que Déu ha estat el creador i, per tant, qui gestiona la vida. Ell et manté viu i decideix quan t’arriba la mort. A l’Evangeli es diu que la mort ve com el lladre: sense avisar. Així, no hi ha llibertat de decisió sobre quan i com vols morir.

Quan, diguem, la qüestió de la mort comença a ser contemplada des d’una mirada civil, laica?

Al Codi Penal del 1848 apareix clarament que l’eutanàsia és un delicte. Així es va tractant en totes les reformes posteriors, fins a la del 1995. Anys abans, un grup de juristes de política criminal, promouen una reforma del Codi Penal. Diuen clarament, recolzant-se en la Constitució, que l’eutanàsia ha de ser despenalitzada. El Ministeri de Justícia, i després el Congrés, no accepten aquesta proposta dels juristes. I així hem continuat fins ara, encara que fa dos anys es va regular parcialment l’eutanàsia. En aquest context, fa quatre o cinc anys hi va haver un cas en què un metge va dir clarament que havia ajudat a morir. Va ser jutjat i condemnat.

La realitat, compassiva, humana, assenyada, no acaba imposant-se, i en molts casos els metges ajuden a morir?

Sí, és cert. I crec que, fins i tot amb la LORE, continuarà havent-hi eutanàsies clandestines, en el sentit que es fan totalment en secret. I, sens dubte, això és una cosa que s’ha produït el llarg de la història. Una cosa, em sembla a mi, que també està molt estesa per tot el món. A Espanya conec casos d’eutanàsies totalment secretes, abans i després de la llei.

En què consisteix el testament vital, i com afecta la qüestió de l’eutanàsia?

El testament vital cal entendre’l, diguem, en relació amb el testament que una persona fa sobre els seus béns, el seu patrimoni. El que fa testament marca la seva voluntat respecte al repartiment. Si mor sense testar, el repartiment es farà segons les lleis. És molt important fer testament vital per la senzilla raó que, si en un moment donat perds la consciència, la capacitat de decidir, continuaràs vivint com un zombi el que et queda de vida. Però si has determinat com vols morir, la persona que et representa, segons el testament, ho posa en vigor i fa que es compleixi la teva voluntat. Perquè estàs en un context eutanàsic, de pèrdua de la vida conscient.

L’eutanàsia encara és tabú i, en conseqüència, existeix un dèficit de debat públic sobre del tema?

Les dues sentències del Tribunal Constitucional enfront dels recursos presentats per Vox i el PP tenen uns continguts que, al meu entendre, haurien d’incitar a les institucions a portar la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia més enllà. Aquestes sentències no parlen de l’argument de la LORE respecte a declarar el dret de morir que té el ciutadà. Han d’ajudar a obrir la mà a la llei reguladora. No deixar-la en la situació de malaltia, dolor, sofriment, invalidesa… Cal determinar que qui decideix sobre la meva vida soc jo. Montaigne diu que la vida depèn la voluntat d’uns altres, però la mort depèn únicament de la nostra.

La entrada «Amb l’eutanàsia, els humans sortim de la minoria d’edat» se publicó primero en El Triangle.

Músic, compositor, sobretot per a pel·lícules de dibuixos animats. Documentalista, ha realitzat In the Same Boat, amb Pere Portabella. També és autor del llibre Un mundo sin trabajo. Pensando con Zygmunt Bauman. Ara publica ¿Sueñan los nietos de Keynes con ovejas eléctricas? El trabajo sin personas (Icaria Editorial).

Per què poden somiar els nets de Keynes amb ovelles elèctriques?

El títol fa al·lusió, és clar, al de Somien els androides amb ovelles elèctriques?, novel·la de ficció ciberpunk, que va ser adaptada per Ridley Scott a la pel·lícula Blade Runner. En el llibre apareix íntegre el discurs que l’economista John Maynard Keynes va fer el 1930 a Madrid. Crec que és un dels seus textos més importants, on plantejava com solucionar alguns problemes econòmics del moment. Tenia clar que, al cap de cent anys, el món canviaria completament. Aquest discurs de Madrid és per mi realment increïble, perquè hi sortia tot el que està passant.

Keynes va ser un profeta d’un capitalisme amb rostre humà, que és un oxímoron?

Estem parlant de fa cent anys, quan les coses eren molt diferents. Keynes era anticomunista. Havia viatjat a Rússia i no li agradava com anaven les coses allà. Sostenia que el capitalisme era un mal menor durant, almenys, un segle. Un capitalisme amb una certa, no molta, intervenció de l’Estat. Per ell, era la millor manera de buscar un equilibri en l’ocupació, etc. Però també diu, clarament, que tot allò, al cap d’uns anys (quan la tecnologia pugui substituir tota o gran part de l’ocupació), ja no tindrà sentit. S’haurà convertit en una altra forma de viure, per al bé comú.

Creus que Keynes considerava que l’economia és una ciència, al contrari que Andrea Zhok, a la seva Crítica de la raó liberal?

No crec que Keynes pensés en absolut que l’economia fos una ciència certa. A l’inrevés. Deia que un bon economista ha de ser, primer de tot, un bon filòsof, sociòleg, antropòleg, matemàtic… No creia gaire en les fórmules, encara que se’n va inventar una de famosa. Deia que, al final, l’economia no havia de ser més que una tècnica. Que calia acudir-hi com al dentista, quan tens mal de queixal. Creia que podríem alliberar-nos del pes de l’economia gràcies a la tecnologia. Llavors, l’economia deixarà de ser un problema per a la humanitat, afirmava Keynes, que era matemàtic.

Keynes va parlar tant de la creació de riquesa com de la seva distribució?

Keynes pronosticava un augment espectacular de la riquesa, però no tenia clar com es distribuiria. També ara la tecnologia està creant molta més riquesa, que no es correspon amb una distribució equitativa. A l’inrevés, està concentrant-se cada vegada en menys mans. Per fer un producte ja no fa falta tant treball humà, sinó tecnologia. Qui té les màquines, té el poder, perquè cada vegada ha de repartir menys amb el treballador. Aquest és el gran problema, al final. El treballador també és consumidor. Creu que la desigualtat, tan enorme, extrema, no funciona ni per al treballador, ni tampoc, al final, per al productor. Qui comprarà tots els cotxes, les cases…, quan els joves no disposen d’uns diners mínims?

L’absurd desenvolupament del mercat, el consum, no farien que Keynes somiés, enlluernat, amb ovelles elèctriques?

No soc economista. La meva visió és la d’un curiós sobre aquests temes. Keynes no parlava d’un sistema capaç de continuar per sempre. Deia, a l’inrevés, que hem de passar pel tub de l’absurd, sobre la importància que es dona als diners. Cal pensar més en el futur, i menys en el present. La humanitat, deia, està acostumada, com les formigues, a guardar per poder menjar demà. Té por de no tenir diners. En el futur, la màquina produirà les coses, i el gran problema serà com compartir. L’avarícia no tindrà sentit. Si el treball va perdent fonament, tindrem feines, com està passant avui dia, més precàries, més mal pagades. Les més ben remunerades es robotitzen, s’automatitzen. Segons Keynes, tot això acabaria amb el capitalisme mateix. El lliure mercat, deia, funciona fins que hi ha un problema. Llavors, cal actuar. I ell dona la seva famosa fórmula. Crec que el seu discurs és molt modern. Més del que pensem.

Quina opinió et mereix en aquest marc d’idees, la proposta de decreixement de George Latouche? D’alguna manera, s’ajusta a la visió de Keynes?

El que va dir Latouche als anys 90 és importantíssim. Al llibre he escrit una introducció, però l’opinió en què se’l cita correspon als entrevistats. Yayo Herrero diu, per exemple, que no només la tecnologia està molt bé i anirà canviant, sinó que cal canviar de paradigma, modificar la mentalitat. No és possible pensar que aquest planeta pugui suportar tot el que nosaltres volem fer. Potser una de les millors formes de començar és gastar menys, i aixecar el peu de l’accelerador de la producció. I això, evidentment, es podrà fer de manera millor canviant el sistema econòmic que tenim. Una cosa que funciona només quan s’accelera al màxim. Passa com amb els antics Fiat 500, que, quan s’arribava a un semàfor, calia prémer l’accelerador perquè, si no, es paraven. No cal produir cada vegada més, sinó cada vegada millor, i repartir la riquesa.

La qüestió demogràfica, tan instrumentalitzada per l’extrema dreta, és també una variable que hauria de ser introduïda en una perspectiva, diguem-ne, decreixent?

És absurd estar proclamant que necessitem tenir més fills. A l’inrevés, hauríem d’estar contents amb el control de la població. El que no té sentit és demanar més nens i deixar-los morir de mil maneres. Per exemple, 3.000 cada any a les aigües del Mediterrani. És necessari parlar clar sobre això, perquè el tema demogràfic és importantíssim, i està reclamant també un decreixement. Per què demanen més nens, perquè hi hagi més blancs?

En quin sentit les dones van ser també tema d’atenció per a Keynes?

Keynes, més enllà de l’economia, insistia que hi haurà un problema enorme si no sabem com gestionar el tema cultural. També ho diu José Mujica, a la meva pel·lícula. Necessitem, planteja, redistribuir la riquesa que genera la tecnologia, però caldrà resoldre el problema de les inèrcies, els costums. Ens hem inventat, assenyalava, això de treballar vuit hores al dia, percebre uns ingressos, establir unes relacions socials… Així, el treball ho és tot. Les coses giren al seu voltant. Quan el treball deixi de ser aquest pilar fonamental i es treballi, per exemple, tres hores al dia, com viurem? Com establirem noves relacions socials? Keynes va dir que per ell les úniques persones que es trobaven lliures del treball eren les dones. Treball entès, és clar, com a treball productiu, fonamentalment a la indústria. En aquell moment no podia plantejar-se qüestions com el treball a la llar, les cures. I deduïa que, amb molts problemes solucionats, el temps lliure constituïa un desafiament. En aquest sentit, també va parar atenció als problemes psicològics que afectaven dones burgeses. Cosa que, segons el seu parer, era producte de la inactivitat. Bauman també s’ho planteja.

En definitiva, el treball, més enllà de la seva naturalesa i les seves circumstàncies, no es pot considerar com un càstig: et guanyaràs el pa amb la suor del teu front?

Hi ha un tema econòmic sobre com distribuir la riquesa, però també una qüestió filosòfica relacionada amb el treball. Però, en concret, estem segurs que si els nostres fills deixen de tenir la necessitat de treballar sabran viure, saber què són, què volen, disfrutar…? Jo no ho tinc tan clar… Els micos no paren de fer coses, de moure’s, perquè no fer res els estressa.

Segons el teu parer, no hi ha signes que l’actual ordre de coses, el sistema, està entrant en una crisi, diguem-ne, agònica?

Crec que estem al final d’alguna cosa i que la tecnologia també hi té molt a veure. El fet que cada vegada una part més important del treball el deleguem en les màquines té a veure amb això. Alguna cosa s’està acabant. Quan veiem que els nostres fills amb el treball que fan no poden comprar-se un pis, un cotxe…, alguna cosa està passant. Quan a Alemanya es tanquen fàbriques de la Volkswagen, augmenten els neofeixistes. Trump, Meloni, diuen que les coses s’arreglaran tornant a fer el que es feia abans, i això no passarà. Res no serà com abans. Tampoc se sap per on aniran les coses. Potser mitjançant pactes, reajustaments a escala global… I també amb el recurs a les guerres, com ha passat històricament.

La entrada «No cal produir cada vegada més, sinó millor, i repartir» se publicó primero en El Triangle.

Es dedica des de fa molts anys a la investigació de conflictes i pau, qüestió fonamental en la política internacional. Ha escrit gairebé 70 llibres sobre aquests temes. Els últims els ha dedicat, sobretot, a la situació interna d’Europa. Com a complement, ara publica Manual para crear miedo. Discursos belicistas y rearme militar (Editorial Icaria).

Qui, com, per a què es crea la por?

Parlem de la por davant de suposades amenaces. El que analitzo en el llibre és la seqüència per la qual els discursos bel·licistes, tan de moda, i la informació, normalment esbiaixada, provoquen inseguretat, por. I, al final, acaben justificant el rearmament. A partir que Trump va dir fa uns mesos que Europa s’havia d’espavilar, que no gastaria els seus diners en la seguretat europea, s’ha desencadenat una histèria col·lectiva d’una dimensió impressionant, que ha acabat calant en les opinions públiques. Pensen que Rússia té la intenció d’envair Europa. Així, tots els països europeus, siguin de l’OTAN o no, s’han de rearmar fins a les dents, multiplicar per tres o per quatre les despeses militars per defensar-se davant d’aquestes presumptes amenaces.

És una cosa construïda de la nit al dia i que, sens dubte, xoca amb el bon sentit i la realitat de les coses?

És un discurs que no es pot aguantar. Quan se segueix cada dia el que diu el ministre d’Exteriors rus o les declaracions de Putin, veus que senten una amenaça, que és gairebé existencial, perquè consideren Ucraïna part de la Gran Rússia, pel que fa sobretot a la zona russòfona, a l’est, que ja va ocupar el 2014. En aquest sentit, cal preguntar-se com s’ho farà Rússia, que no ha aconseguit més que un petit territori en tres anys de guerra a Ucraïna, per conquerir tot Europa?

Aquest neobel·licisme europeu no entra en col·lisió frontal amb el mantra, repetit durant anys, que la UE es va crear per evitar la guerra?

El 1975, quan es va crear l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), hi va haver un canvi de paradigma en el pensament de la seguretat a tot Europa, inclosa la Unió Soviètica. Això ho va reflectir molt bé l’informe Palme del 1982, en el qual s’establia que la seguretat havia de ser compartida, a partir del principi que la meva seguretat és la teva seguretat. Si jo em rearmo, tu faràs el mateix. Això no té cap sentit. Amb l’OSCE van començar a promoure’s tractats de desarmament nuclear, d’armes convencionals, mesures de confiança mútua… Anàvem per bon camí. En el seu discurs, de sempre, Rússia d’això en diu “indivisibilitat de la seguretat”. Una cosa que continuen dient a dia d’avui. El que va passar és que a finals dels 90, quan es va dissoldre el Tractat de Varsòvia, l’OTAN, en comptes de reforçar aquesta idea de la seguretat compartida, va deixar de banda Rússia, fins que s’enfonsés econòmicament. Putin, l’any 2000, va començar a aixecar l’imperi. I els russos ho recorden cada dia: per què heu ampliat l’OTAN als països de l’Est, que fan frontera amb Rússia? Persones molt conservadores, com el mateix Kissinger, van reconèixer que va ser un error històric de primera magnitud no aprofitar les oportunitats que oferia l’OSCE.

El conflicte d’Ucraïna, tan instrumentalitzat, no s’escapa, d’alguna manera, de la comprensió dels ciutadans de la UE?

Aquí hi han confluït diverses institucions i persones amb poder de convocatòria per crear un discurs molt artificial, molt manipulat informativament. Per fer-nos creure que estem amenaçats. El secretari general de l’OTAN, que quan va ser ministre d’Holanda va fer una escabetxina en les prestacions socials, és ara el principal promotor de la consigna que hem d’anar a una despesa militar del 5%, quan mai en la vida, en el pitjor moment de la guerra freda, havíem arribat a aquests extrems. Els EUA gasten el 3,4%, i tenen interessos, bases, per tot el món. En cas que es dugués a terme això del 5%, suposaria una retallada brutal de les despeses socials. Tot això, en fi, parteix d’una mentida. De la falsedat de pensar que Rússia té intenció d’envair Europa, abans de cinc anys, tal com s’està dient.

La recent celebració del 80 aniversari de la derrota del nazisme, no ha estat una altra gran ocasió perduda per reconèixer en aquest fet el paper de la Unió Soviètica, i bastir ponts entre els antics aliats?

Rússia ha dit, de manera explícita, que s’ha sentit humiliada per no ser convidada als actes de commemoració del final de la guerra. Si no pots convidar a Rússia, no fas cap cerimònia, però has de reconèixer la veritat històrica. Per mi, és desaprofitar una ocasió, espais per parlar, negociar, pactar… Anar a les arrels, veure el que es va prometre i no es va fer. Com, per exemple, els acords de Minsk del 2014 i el 2015 per posar fi al conflicte a l’est d’Ucraïna. Contemplaven, entre altres coses, la celebració d’un referèndum a la part russòfona, que es modificaria la Constitució… Cap acord es va complir. Alemanya i França, responsables de dur a terme l’acord, no s’hi van comprometre suficientment, i altres països europeus, tampoc. No s’han d’oblidar totes aquestes coses, a dia d’avui, que estem pendents d’aquesta nova guerra entre l’Iran i Israel.

Tot això a l’ombra d’una recrudescència del risc de conflicte nuclear?

El 1978 vaig escriure un llibre sobre la proliferació nuclear, en el qual parlava sobre els plans de l’Iran i Israel per dotar-se d’armes atòmiques. El 1956, els EUA van proporcionar a l’Iran un reactor nuclear d’investigació, en el marc d’un programa que es denominava “Àtoms per a la pau”. L’Iran va arribar a un acord amb una empresa alemanya per construir dos reactors nuclears, i va negociar amb una de francesa amb el mateix objectiu. Al principi de la revolució islàmica, l’aiatol·là Khomeini va dir que res d’armes atòmiques. Després, van optar per fabricar-ne, fins que a principis dels 90 van estar a punt de deixar-ho, en negociacions amb John Kerry. En canvi, mai s’ha dit res del potencial nuclear d’Israel, que data de fa molts anys. El 1986, un científic israelià, Mordejái Vanunu, va explicar en un diari britànic que Israel disposava de la bomba atòmica. Va ser segrestat pel Mossad, empresonat durant 18 anys (onze en total aïllament) i quan va sortir de la presó se li va prohibir abandonar Israel. Que Israel, amb armes nuclears, ataqui un país que vol tenir-ne és molt mala cosa. Cada any hi ha resolucions de les Nacions Unides que demanen un compromís per renunciar a les armes nuclears. Cosa a la qual els EUA s’oposen de manera sistemàtica.

Com és, on és, què fa, el lobby militar europeu, tan a l’ombra si es compara amb el famós complex industrial-militar dels EUA?

La indústria militar europea factura uns 150.000 milions d’euros l’any. Al capdavant, hi ha Alemanya, França i el Regne Unit. Després venen Espanya i Itàlia, en una escala menor. Malgrat que l’OTAN, des de fa moltíssims anys, ha anat repetint que cal harmonitzar el tipus d’armament, perquè sigui compatible, en realitat cada país sempre ha estat sobirà per dir el que gasta en temes militars, i disposar de la seva pròpia indústria armamentística, molt orientada a l’exportació. Això és un altre tema que déu n’hi-do… Es venen armes a tots els llocs possibles, sense cap mena de control, amb molt poca transparència. Vaig escriure un llibre sobre aquesta qüestió, i a la nit rebia amenaces de mort. El lobby de la fabricació d’armes és molt mafiós. Sempre han fet coses d’amagat, esquivant limitacions. A poc a poc, a través de campanyes dels moviments socials, es va aconseguir, per exemple, crear un codi de conducta sobre l’exportació d’armes. En teoria, està prohibit vendre armes a un país en guerra, o amb un conflicte armat. No obstant això, venem sense parar a països que no respecten els drets humans, o que estan en guerra.

Tornarà el Moviment per la Pau, que tan bé vas conèixer i vas inspirar, davant d’aquest increment de la violència, les armes, la guerra, a què estem assistint?

Des de ja fa anys, no existeix ni a Espanya ni a Europa el Moviment per la Pau. Ara hi ha diversos intents, també aquí, de fer-lo reviure. Per a això, hem de ser capaços de disposar de molta informació per contrarestar el discurs manipulat que provoca aquesta por artificial. Una enginyeria social dedicada a crear enemics imaginaris, exagerant, manipulant, mentint… En tota aquesta qüestió de la despesa en defensa, cal dir ben alt que els EUA no paguen les despeses de cap país europeu en defensa. Ho fan les persones del carrer amb els seus impostos.

La entrada «És una falsedat que Rússia tingui intenció d’envair Europa» se publicó primero en El Triangle.

Antropòleg, especialitzat en economia, particularment de la desigualtat. Des del 2007, investiga sobre l’habitatge, que s’ha convertit en el motor principal del malestar social. Ha publicat articles científics sobre la bombolla immobiliària. Cofundador de l’Institut d’Investigació Humana de Barcelona. Ara, publica El segrest de l’habitatge (Editorial Pòrtic / Ediciones Península).

Qui segresta l’habitatge, per què, com…?

Fonamentalment, les cases són, primer de tot, un bé de primera necessitat. Però tenen la particularitat que poden ser destinades a usos diferents dels que va pensar l’arquitecte, qui les va dissenyar o qui les va construir. Un d’aquests és, precisament, el no-ús, que és mantenir l’habitatge buit. També pot ser destinat a convertir-se en un hotel, un pis turístic o a lloguer de temporada. El segrest consisteix precisament en això. Una cosa que es fa principalment en el mercat turístic. Amb això se segresta, és clar, la funció social d’aquestes cases, la seva funció residencial. També hi ha altres coses que se segresten, com per exemple el saber.

El saber, ocult darrere d’un espès vel de mentides i mitges veritats?

Vivim en un país –i en altres també passa– on estan actuant permanentment thinks tanks, experts, economistes…, que ens impedeixen conèixer les autèntiques causes del problema de l’habitatge, i veure com es produeix el seu segrest. El mantra que això es resol augmentant l’oferta no explica ni soluciona el problema. Al llibre, ho comparo amb la llei de la gravetat. Si a una persona que veiés un avió estavellar-se se li acudís dir que ha estat per la llei de la gravetat, diríem que desbarra. Perquè, segurament, hi hauria altres motius més concrets que van influir en el vol perquè l’avió s’estavellés. Amb l’habitatge passa el mateix quan es diu que la demanda fa que el preu pugi.

No sembla increïble que, a hores d’ara de la història, l’escassetat d’habitatge segueixi sent, i cada vegada més, un problema?

Espanya és un dels països, entre els 35 de l’OCDE, amb un nombre més alt de cases per habitant. I el problema està en l’important nombre d’habitatges que no estan sent utilitzats, o són infrautilitzats, cosa que no passava fa unes quantes dècades. A Espanya hi ha 3,8 milions d’habitatges buits. El debat està en si realment estan buits, o més aviat infrautilitzats. El que sabem és que el consum d’electricitat en aquests habitatges és extremadament baix. Per tant, es dedueix que en aquestes cases no hi estan vivint famílies, al llarg de l’any. Quan això es planteja, hi ha qui respon dient que això es deu al fet que hi ha moltes cases buides a l’Espanya deshabitada. Però, en realitat, si mirem bé les dades, veiem que, tot i que és cert que hi ha cases sense habitar a l’Espanya buidada, 1,1 milions d’aquestes cases estan en capitals de província, o en ciutats amb més de 50.000 habitants. Per tant, on més es necessiten. També hi ha 400.000 cases segrestades pel mercat turístic, i aquesta xifra va pujant.

Al final, en això de l’habitatge, topem frontalment amb el mercat, que és qui té la paella pel mànec?

La qüestió és que per molt que es construeixin habitatges i hi hagi més cases, si aquestes cases són comprades com a producte d’inversió o actiu financer, no es resoldrà mai el problema. Està bé construir més habitatges públics, però simultàniament cal abordar el problema de la seva distribució i ús. Aquí hi ha una qüestió fonamental: una part molt important de les cases que es venen al mercat estan sent adquirides com a producte d’inversió. El 56% de les compres, en els últims deu anys, es fan sense hipoteca. És una minoria la gent que s’hipoteca per a un primer habitatge. A més, pràcticament la meitat dels que compren amb hipoteca, en els últims anys, ho estan fent com a producte d’inversió, segon o tercer habitatge. Els que més necessiten casa no són els principals compradors. El mercat de l’habitatge té una permanent ingerència d’actors que compren cases perquè és un producte extremadament rendible. El que s’inverteix en una casa es revaloritza molt més que tenint els diners al banc.

La combinació d’ús turístic i residencial, en el temps, podria contribuir a pal·liar el problema, o tot el contrari?

S’està fent i resulta part del problema. Perquè al propietari no li interessa tenir persones més de sis mesos, diguem, perquè l’altra meitat de l’any hi té turistes. Impossibilita que hi hagi famílies que puguin disposar de l’habitatge amb un mínim d’estabilitat. Des de la gran crisi financera del 2008, hem entrat en un canvi històric, de paradigma, on els més rics disposen de molts incentius per comprar i acaparar cases com un producte d’inversió. Això explica que entre el 2008 i el 2023 el mercat de lloguer hagi augmentat en 1,3 milions d’habitatges. Són nous? No. Eren de petits propietaris que els van haver de vendre i els estan comprant no persones que es convertiran al seu torn en petits propietaris, sinó els que ja tenen propietats. Van acumulant i les col·loquen en mercats de lloguer cada vegada més especulatius. Això cal abordar-ho, i fer-ho fonamentalment mitjançant impostos.

Tenen recorregut les mesures que està anunciant el Govern central i també la Generalitat, en el cas de Catalunya, per canviar d’alguna manera les derives del mercat de l’habitatge?

Isabel Díaz Ayuso també ho està dient. És un pas important. La diferència entre Catalunya i Madrid és que aquesta segueix fent el que s’ha fet tota la vida: habitatge protegit que, al cap d’uns anys, es ven. Així, a Espanya s’han perdut tres milions d’habitatges que avui serien públics. El que planteja Catalunya i Euskadi, que és qui més ho ha fet històricament, és que tot habitatge protegit que es creï no deixi mai de ser-ho. Ara es planteja fer, per primera vegada, habitatge protegit a perpetuïtat. Però també és veritat que és com intentar apagar un incendi forestal amb galledes d’aigua. El mercat és immens, i les dinàmiques especulatives alarmants. 50.000 habitatges protegits, com s’ha planejat a Catalunya, és el pla més ambiciós de totes les comunitats autònomes, però comparats, per exemple, amb els 100.000 habitatges turístics, o els 400.000 buits, són galledes d’aigua.

Hi ha exemples contrastats, significatius, que podrien emular-se per fer front a la crisi de l’habitatge?

Fonamentalment, el que plantejo és fer el que ja va fer Singapur fa anys, que no és res més que limitar l’especulació i l’acaparament. A Singapur, si vols comprar-te una primera casa, l’administració t’ajuda. Però si es tracta d’una segona o una tercera casa, quan ja se’n té una primera d’ús, el que fa l’administració és apujar-te els impostos. Una cosa així es podria fer aquí. Però està passant tot el contrari. Qui més impostos paga ara per l’habitatge és qui el compra per viure-hi. Sense arribar a ser un fons voltor, si tens més de vuit habitatges, pagues menys impostos a l’hora de comprar pisos o de posar-los en lloguer. El mercat del lloguer és un joc trampós. No és només que la gent competeix quan intenta comprar o llogar un pis amb inversors amb molts diners, sinó que a sobre aquests inversors tenen un munt d’ajudes fiscals que els permeten endeutar-se amb les cases, amb menys diners que qualsevol persona que vulgui comprar-se un pis. Cal capgirar el tauler. I s’ha de fer el mateix amb la construcció, com a Viena, on no es donen facilitats per a l’edificació d’habitatges de luxe, cosa que sí que es fa amb l’habitatge assequible. Fins i tot regalant sòl.

Planteges, en fi, com Roosevelt amb el New Deal, la utilització de la palanca fiscal com a eina idònia d’intervenció en l’habitatge?

Sí. Als anys 30, Roosevelt es va adonar que hi havia gent amb molt poder i capacitat monopolista per fixar preus. Cosa que generava desigualtat i incidia negativament en l’economia productiva. És una mica el que està passant ara. Si la gent ha de pagar tant per una hipoteca o un lloguer, la capacitat de consum baixa, i això és dolent per a l’economia. Fins i tot les accions de les empreses perden interès per als inversors.

Els impostos, però, sembla que no estan de moda, sinó tot el contrari.

Els rics, que són els que menys impostos paguen, no volen pagar. Cal abaixar impostos a les persones treballadores, que no tenen patrimoni, i apujar-los als que són enormement rics. Del que es tracta és d’equilibrar la balança. Les bases materials i morals de la democràcia liberal estan en crisi. Així no és estrany, doncs, que augmenti el nombre de persones que deixen de creure en la democràcia.

La entrada «Augmentar l’oferta no resol el problema habitacional» se publicó primero en El Triangle.

Advocat de Bilbao. Lector empedreït i escriptor de gènere negre, des de fa temps, quan a Euskadi encara hi havia un especial temor i prevenció davant de la violència d’ETA. Ha publicat nou títols, amb un únic protagonista: Tomás Garrincha. Ara surt a les llibreries Garrincha y su Beretta a (Editorial Alrevés).

Per què, en lloc d’un comissari, un detectiu…, com és habitual en el gènere, Tomás Garrincha sembla més aviat un gàngster que va per lliure?

És veritat que, en la novel·la negra, en un 90%, els protagonistes són un policia, un detectiu…, i de vegades també un advocat, un exjutge… N’hi ha algunes altres en què és un malvat, com Hannibal Lecter, o un amoral, sense escrúpols, com Tom Ripley, de Patricia Highsmith. Jo volia un personatge que no fos de l’àmbit de la llei, per dir-ho així, policia, detectiu, jutge…, sinó de l’altra banda. Però que, en qualsevol cas, empatitzés. Garrincha és un personatge una miqueta peculiar. Diu que usa la seva Beretta. Hi ha qui el defineix com un canalla, però ell actua contra altres canalles que s’ho mereixen. Intento, com crec que desitja el lector, que li surtin bé els seus assumptes.

Estudies la possibilitat de portar Garrincha al cinema, a fer-ne una sèrie, ara que n’hi ha que passen a Euskadi?

El món cinematogràfic, no només el gènere negre, està a l’alça al País Basc, perquè, entre altres coses, la producció de pel·lícules gaudeix de beneficis fiscals. Així, la indústria de la imatge està en auge, no només en la realització, sinó també amb la creació d’infraestructures. Efectivament, en el gènere negre s’han fet sèries que passen a Euskadi, com Detective Touré, de Jon Arretxe, o alguna de les novel·les policíaques de Mikel Santiago. M’interessaria, per descomptat, que de Garrincha se’n pogués fer una sèrie.

En les aventures de Garrincha apareix, d’alguna manera, l’encara recent teló de fons històric d’Euskadi, com passa, per exemple, amb els relats policíacs de l’Ulster?

Conec bones novel·les que fan al·lusió al conflicte de l’Ulster. Al País Basc no han proliferat gaire. Hi ha Patria, de Fernando Aramburu… Ara, se n’ha començat a publicar alguna, però segueix existint certa prevenció. Segurament, en això hi influeixen les molèsties que a uns o altres els pot seguir suscitant prendre partit. És una qüestió certament complicada. Però crec que, amb el temps, s’acabaran fent.

Com està de salut aquesta societat basca, de mitjans del 2025, on es mou Garrincha, després de l’espès vel que ha interposat amb el passat?

Nosaltres bromejàvem, fent comparacions d’Euskadi amb Suïssa, que seria fantàstic que fos notícia que una vaca s’hagués perdut a les muntanyes… A Euskadi hem passat d’una època terriblement turbulenta, sagnant, a una situació molt diferent. Ara hi ha, per dir-ho així, una situació d’estabilitat, en tots els sentits. La gent que es considera nacionalista generalment exerceix com a tal. I els que no ho són, també. Però hi ha una convivència positiva. És una cosa important, perquè surten a la llum els grans problemes que abans no sortien. Per exemple, ara hi ha un debat sobre Osakidetza, que és la sanitat pública basca. Hi ha crítiques no només dels usuaris, sinó també dels professionals de la salut. El Govern basc s’adona que ha de resoldre molts temes. És a dir, es plantegen problemes normals, d’un país modern. Encara que de tant en tant apareixen, no destaquen en els debats les qüestions, diguem-ne, d’identitat nacional. Això genera un clima de tranquil·litat, que per a l’activitat política resulta favorable. També hi ha més desinterès, és clar, per la política. Als joves els preocupa molt el problema de l’habitatge.

En aquest sentit, l’Estatut d’Autonomia gaudeix de relativa bona salut?

És el que és. És una cosa que es va fer en el seu moment, amb una confluència molt clara de diferents corrents. Des de la dreta de la UCD, el PSOE, Euskadiko Ezkerra, el PNB… L’esquerra abertzale es va mantenir al marge…, però ha funcionat, sense modificacions substancials. S’ha plantejat un nou Estatut, que els partits nacionalistes porten als seus programes. Però és un tema que crec no s’aborda perquè, si es fes de debò, sortirien a la llum problemes que els partits més importants ara no volen plantejar. El món de Bildu el sol treure. Però sense posar, tampoc, molta carn a la graella. Ningú renuncia a la seva meta final, però quan sembla anar-se acostant, tendeix, paradoxalment, a allunyar-se.

En aquest context, el PNB segueix mantenint aquest mite d’eternitat, que sempre ha semblat embolcallar-lo?

El PNB sembla estar una mica preocupat, perquè, segons els seus estudis interns, hi ha qui el percep com un partit una mica anquilosat, de gent gran… Cosa que és veritat, d’altra banda. Sempre ho ha sigut i ara hi ha els que, quan s’hi refereixen, parlen del partit del meu avi, del meu pare… Per descomptat segueix tenint un suport important, però Bildu hi és present. Fent una política intel·ligent, sense complicar-se la vida, avançant raonablement, sense estridències, en temes de gestió. Als ajuntaments té molta força. S’estan oblidant de temes maximalistes, d’abans. Tot això genera un clima una mica avorrit, però, en definitiva, bo.

Com es percep l’aliança del PNB i, en certa manera, de Bildu amb Sánchez?

Crec que en tots dos hi ha un interès. Sánchez ha donat joc polític, potser no especialment al País Basc. Probablement més amb Catalunya. Però la conclusió que aquí es treu, més que parlar en positiu de Sánchez, és que amb els altres estaríem pitjor. Crec que fins i tot Bildu, que podria haver radicalitzat molt les coses, ho deixa aquí. Està més còmode així. I el PNB, que sempre s’ha dedicat a negociar, sap que fins i tot en temes amb certa importància, com les seleccions esportives, els ports i aeroports…, en pot treure profit. A poc a poc, van avançant i no es preocupen de res més.

Tomás Garrincha és nascut a Euskadi, amb ascendents en l’emigració, autòcton, basc de soca-rel…?

El seu nom procedeix d’un futbolista brasiler molt famós, abans de Pelé. És nascut a Portugalete. Té quaranta i pocs anys. Viu a Olabeaga, un barri de Bilbao, a la vora de la ria… El seu pare treballava a Altos Hornos de Vizcaya, i ell va néixer a Bilbao. Amb 20 anys, va començar en el món del narcotràfic, i amb això una vida dissoluta. Es casa, i es diu “fins aquí hem arribat, vull viure en la legalitat.” Té diners, un parell de botigues… Però també té un imant que l’estira. I quan, com en l’última novel·la, a una família rica de Bilbao li cremen la fàbrica a Sestao, acaba involucrant-s’hi, perquè sap moure’s en els baixos fons.

Parlant dels emigrants, com es porta això a Euskadi?

A Euskadi hi ha una emigració llatinoamericana molt important, que crec funciona molt bé. Parlen un espanyol molt bo, és gent molt educada. Dona gust. L’emigració magrebina no ha derivat en guetos, està molt escampada. No és allò de la banlieu francesa. Hi ha una mica de delinqüència… Però la meva percepció és que l’emigració no constitueix un problema rellevant. No hi ha tampoc fenòmens xenòfobs. Vox és molt residual. Sense l’emigració, no podríem prendre ni un cafè, a Bilbao.

Com estan a Euskadi, després de tants canvis i avatars, els col·legues de Garay, l’empresari a qui li han cremat la fàbrica?

La gran indústria d’origen basc, mitificada, és ja cosa del passat. Fins i tot el Banc de Bilbao, que segueix mantenint una empremta basca, té de basc com el Santander, de la capital càntabra. Per al BBVA té, sens dubte, molt més interès la capital mexicana que Bilbao. Petronor, que encara té aquí la refineria, és també una multinacional. Iberdrola s’ha mantingut també com una empresa elèctrica de referència… Però, en general, hi ha una tendència al desenvolupament dels serveis. El turisme està creixent moltíssim, i la gent comença a queixar-se’n. Bilbao no és, en qualsevol cas, la imatge de la ria amb xemeneies que, a Pilar Careaga, exalcaldessa de Bilbao, li va fer dir: “Aquests fums per mi fan olor de dividends”.

Els joves s’hi queden majoritàriament, o es desplacen buscant millors condicions laborals?

El 80% dels fills dels socis de la Sociedad Bilbaína (el club d’elit, per excel·lència, a la capital biscaïna), se’n van a Madrid. El mateix passa amb els estudiants de la Universitat de Deusto… No és una cosa completament nova, però sí que crida l’atenció. Bancs, companyies d’assegurances, la mateixa borsa…, que abans eren aquí, se n’han anat. Podríem dir que hi ha més bascos a Madrid que a Bilbao. També n’hi ha molts que se’n van per Europa, a estudiar…

La entrada «A Euskadi hem passat d’una època sagnant a una situació d’estabilitat» se publicó primero en El Triangle.

Doctor en Ciències Polítiques. Ha escrit sobre nacionalismes, memòria, identitat, violència política, víctimes… També sobre la desigualtat que provoca l’inconscient neoliberal. Entre les seves nombroses publicacions, Alquimistas del malestar. Del proyecto Weimar al trumpismo global, en col·laboració amb F. Javier Merino. Ara surt a les llibreries El rabo mueve al perro. Israel y Estados Unidos en el devenir de Oriente Próximo (El Viejo Topo).

Qui són la cua i el gos? Per què i com l’una mou a l’altre?

El que és normal és que sigui el gos qui mogui la cua. Si substituïm la metàfora, el gos serien els Estats Units, i la cua, Israel. Fa pocs dies, per citar un exemple ràpid, els EUA van vetar una altra vegada una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que demanava un alto el foc a Gaza. En el que va de segle, els Estats Units han aplicat sempre el veto en qüestions que tenen a veure amb Israel. Òbviament, tot això (com alguns nord-americans, wilsonians, estan assenyalant), no sembla que sigui per defensar, directament, els interessos dels EUA, sinó per defensar els d’Israel. Així ho reconeixen expresidents nord-americans (que es van deixar manipular) després d’haver passat per la Casa Blanca. La metàfora va ser utilitzada per Netanyahu quan creia que no l’estaven gravant: “Amèrica és fàcil de moure”, va dir literalment. El balanç del que està passant ara a Gaza (que no és un “cigne negre”, sinó una continuïtat, almenys des del 1967) té l’imprimatur dels Estats Units, no únicament, però bàsicament.

Creus, com sostenen ara alguns, que el recent viatge de Trump pels països àrabs comportava un pacte per aturar la massacre de Gaza?

La lògica de Trump és la d’un ric que vol fer-se més ric. La seva lògica és la d’un home de negocis corrupte, com està demostrat. No és la d’un estadista. Per això diu que el seu és fer negocis. Fins a cert punt, el viatge pot haver estat un mínim desaire per a Israel, però els EUA mai han enviat una nota d’advertiment a Israel, demanant que parin. És una vergonya la utilització de l’ajuda humanitària com a arma de guerra, privatitzada, al capdavant de la qual han posat Johnnie Moore, pastor evangèlic, assessor de Trump en temes religiosos, que és un dels principals suports del lobby israelià als Estats Units. A més d’aquest, fan lobby el Comitè d’Assumptes Públics EUA-Israel (AIPAC) i els Neocons, que li van fer la campanya a Netanyahu el 1996.

Per què Estats Units-Israel és un sol cos, com assenyales al llibre?

Netanyahu és un personatge amb un format mental netament nord-americà. Ha estat convidat quatre vegades, el que més, a una sessió conjunta del Congrés i el Senat. Aquesta relació especial és de tal naturalesa que, per als EUA, Israel forma part de la seva política interior. La relació especial és això. I en el seu origen hi ha la Guerra Freda. Llavors, els països àrabs eren, amb la descolonització, més aviat de filiació soviètica. Així, Israel es va anar convertint en una espècie de cap de pont dels EUA a la zona. Kissinger va tenir molt a veure amb la configuració d’aquesta relació especial. Quan era assessor de Nixon, va establir una relació acumulativa amb Israel, amb elements estratègics, culturals, psicològics… Entre els primers, destaca el que va passar el 1975, després del desastre del Vietnam, que coincideix amb el Watergate: un cop a l’autoestima dels EUA. Fa d’Israel una espècie d’aparador favorable, una cosa pròpia, que ja venia marcada per Èxode, la pel·lícula de Leon Uris. L’imaginari nord-americà sobre el Pròxim Orient, i en particular Israel i Palestina, està fet des de Hollywood. Després hi abunda La llista de Schindler. També la creació de museus de l’Holocaust als EUA té a veure amb això. És una cosa relativament tardana, que coincideix amb el derrocament d’Allende i la promoció de les dictadures al Con Sud.

Consideres, com sostenen alguns historiadors, que l’Holocaust és més aviat una creació occidental catòlica i, és clar, nord-americana?

És un element clau. No fa gaire, l’ambaixador permanent d’Israel a les Nacions Unides es va presentar amb una llampant estrella groga dels camps nazis a la solapa. Amb això mirava de posar de manifest aquesta mena de cúpula d’acer que els protegeix. Un blindatge moral. És fonamental desentranyar la utilització política d’això. La llista de Schindler va convertir Spielberg, que era un director de cinema d’entreteniment, en un cineasta “seriós”. Va crear la Fundació Soha. Ha recollit testimonis dels supervivents dels camps nazis, als quals ha afegit els de supervivents de Hamàs, del 7 d’octubre. Considerar que l’atemptat de Hamàs és una continuació d’Auschwitz respon precisament a aquest procés de deshistorització. L’imaginari nord-americà sobre el Pròxim Orient, i en particular Israel i Palestina, està fet des de Hollywood. L’Holocaust s’ha convertit en una espècie de sintagma màgic, aïllat de la història. És important llegir Bauman, un net del qual acaba de publicar El desastre de l’ocupació. Una cosa que no té res a veure amb l’antisionisme, com així es fa veure, sinó tot el contrari. Primo Levi no va ser detingut per jueu, sinó per partisà: molts jueus no van morir a Auschwitz, on també hi van morir molts no jueus. Una altra qüestió que crida l’atenció amb l’Holocaust és la seva privatització. És una cosa que només es pot comptabilitzar com a patrimoni propi d’Israel.

Què és per a tu la “israelització” del món, de la qual ja parlaves en el teu llibre anterior?

D’això tracta precisament el segon capítol de llibre: “Israel: avals per a un prototip”. Ara es parla molt de processos vinculats al que va passar amb moviments com Occupy Wall Sreet, el 15-M, la Intifada, la Primavera Àrab…, que, en un moviment de pèndol, s’han convertit en les extremes dretes, que sembla que estan guanyant terreny. Això passa a Israel des de la segona meitat de la dècada dels 90 del segle passat. Israel és un prototip d’aquesta deriva autoritària, supremacista, nacionalista. Tracta d’acabar amb la divisió de poders, amb els checks and balances. El que passa a Gaza és un exponent de la deshumanització i la brutalització col·lectiva. Una cosa que no només pateixen els gazians i cometen els perpetradors, sinó que ho presenciem els altres, mentre el dret internacional ha estat completament neutralitzat. És com una esmena a la totalitat a la lliçó que vam aprendre la segona meitat dels anys 40. Una cosa que està enterrada entre la runa de Gaza, amb els nens, els periodistes…

Amb l’agreujant d’expandir l’agressió a Cisjordània, Síria, el Líban, Iran…?

En això hi intervé un factor d’ordre ideològic. La radicalització de la societat israeliana té a veure amb dos dels elements més legitimadors de tota violència, el nacionalisme i la religió. Els ultraortodoxos estan expulsant a la gent de Cisjordània, mentre estem mirant a Gaza. Això, al costat de la radicalització del sionisme colonial, anima la idea del Gran Israel: del Nil a l’Eufrates. Ahir va ser el Líban, dues vegades a la setmana Síria… Ara està atacant l’Iran. Tot això a l’ombra de la impunitat. Li surt gratis, perquè el gos el protegeix.

Per què qualifiques de “radioactiu” això de Gaza?

Fa poc, France Culture emetia un reportatge sobre la por dels periodistes francesos a parlar de Gaza. El “poder tou” d’Israel és un poder dur, perquè ha imposat la narrativa de la destrucció com a norma. La proporció mediàtica d’Israel amb Palestina és igual a la militar. És una qüestió radioactiva perquè qualsevol que es pronuncia està vetat. Fa unes setmanes, el fiscal general d’Israel va declarar que el Tribunal Penal Internacional i el Tribunal Internacional de Justícia són antisemites. Aquest mateix llibre que publico, si transcendeix del cercle de lectors, crític per a Israel i les seves amistats, serà, sens dubte, titllat d’antisemita, com així està passant, sistemàticament, amb tots els que s’atreveixen a parlar.

Republicans i demòcrates són el mateix gos, respecte a Israel?

Almenys des del Tea Party, la societat nord-americana està molt polaritzada, però en això no hi ha polarització. És l’únic element en què hi ha consens nacional. Joe Biden és una de les persones que més diners va rebre d’aquests lobbies proisraelians. Obama va ser el que va signar l’acord dels 18.000 milions per dotar d’avions F-18 Israel. Els demòcrates estan en el Camp David 1, 2… En els conflictes internacionals, sembla que l’actor que hauria de portar la veu cantant serien les Nacions Unides. Amb Israel no ha estat així. Els denominats processos de pau van acabar amb l’assassinat de Rabin, el novembre del 1995. Ara, tampoc hi ha diferències entre laboristes i conservadors al mateix Israel.

La entrada «Pels Estats Units, Israel forma part de la seva política interior» se publicó primero en El Triangle.

Periodista i escriptora. Ha treballat fonamentalment en mitjans públics catalans. Ara està a la secció d’internacional dels informatius de Catalunya Ràdio. Corresponsal a l’Orient Mitjà, amb base al Líban, durant sis anys. És autora de Dones valentes. Ara publica Aliades. Les nenes de Xatila desafien les regles del joc (Ara Llibres / Capitán Swing).

Com és un campament de refugiats palestí com el de Xatila?

Xatila no és el tipus de camp de refugiats que ens solem imaginar. No és un descampat, amb tendes de campanya, més o menys organitzat… Xatila és una miniciutat, dins d’una gran ciutat, que és Beirut, la capital del Líban. Aquest camp va ser creat el 1948 per acollir 3.000 palestins que fugien de la neteja ètnica de l’Estat d’Israel. Ara són al voltant de 30.000 les persones que hi viuen, i no són només palestines, sinó també sirianes i d’altres nacionalitats. El panorama físic et colpeja perquè és com una presó a cel obert, barraques de ciment que creixen en altura, perquè no poden fer-ho en amplada. Només té un quilòmetre quadrat. Hi ha carrers laberíntics en què gairebé no caben dues persones de costat, amb un cablejat on, de vegades, s’electrocuten nens. No disposa d’electricitat durant la major part del dia i la llum del sol gairebé no hi entra. No tenen aigua potable. En aquest paisatge urbà, hostil, dominen el carrer homes i nens, perquè les dones no el trepitgen. Només se les veu quan surten a comprar o fer gestions. Hi ha una atmosfera densa, com d’hivernacle. Encara es respira el genocidi que s’hi va produir el 1982, quan les milícies falangistes libaneses, amb la connivència d’Israel, van matar milers de persones. A Xatila hi ha armes, drogues, milícies…

La gent surt del gueto? Es relaciona d’alguna manera amb la ciutat?

Xatila ve a ser un gueto, perquè, al final, les autoritats libaneses tenen els refugiats palestins en un règim de semiapartheid. Al Líban hi ha una dotzena de camps de refugiats palestins, i no volen que hi hagi més llocs com Xatila. Van ser temporals, però s’han convertit en permanents. Llavors, el que fan és ofegar-los, literalment, amb unes condicions de vida al límit. Ja van per la cinquena generació de refugiats palestins que neixen a Xatila. No els donen la nacionalitat, de manera que són refugiats sense papers. No poden comprar propietats fora del camp. Tenen feines prohibides… D’alguna manera, se’ls condemna a ser refugiats per a tota la vida. A Xatila hi ha punts de control, amb soldats, però és un dels pocs camps d’on es pot entrar i sortir amb bastant facilitat. Caldria preguntar-se per què no fugen espaordits, però, en realitat, a la Petita Palestina, com així es denomina, s’hi senten millor. Perquè quan surten els detenen, els humilien… Hi ha ONGs que ajuden, però amb el genocidi de Gaza i la guerra d’Ucraïna els recursos tendeixen a retallar-se.

En aquest context, les dones, nenes, adolescents es troben, sens dubte, doblement exposades al sofriment?

Perquè s’entengui el llibre, la història neix d’un pare, Madji, que vol apartar la seva filla, Rasam, d’11 anys, de les violències estructurals que pateix aquest camp per a les nenes. Aquest pintor de façanes palestí s’adona que hi ha amigues de la seva filla que les casen a partir dels 10 anys, altres es queden embarassades i moren en el part, perquè els seus cossos no estan preparats. Algunes cauen en les drogues. Moltes deixen l’escola i acaben empresonades entre quatre parets, com a esclaves domèstiques… El Madji, que no té un manual de feminisme, però si sentit comú, es planteja que no vol això per a la seva filla i les seves amigues. Crea així un equip de bàsquet i una pista, en una cinquena planta d’un edifici. Quan em va citar per gravar, vaig pensar que s’havia equivocat perquè, després d’una caminada entre carrerons, vam començar a pujar per una escala de caragol… Vam obrir una porta i allà hi havia un intent de pista de bàsquet. La pista s’havia convertit en un espai de seguretat i alliberament per a aquestes nenes, que el primer dia saltaven, reien, es tiraven a terra… Mai havien jugat. El Madji els posava la condició que per entrenar havien d’estudiar.

Quan es va crear l’equip?

L’equip es va crear el 2012 i jo el vaig conèixer el 2017. Continua a dia d’avui amb noves generacions. El més bonic és que, quan es va posar en marxa l’equip, el Madji es va adonar que havia de fer un treball porta a porta, per convèncer els pares de les nenes que les deixin entrenar. Després, amb l’aquiescència dels pares, recluta les nenes. A algunes, quan jugaven amb la pilota al carrer, les xiulaven, les escopien, les insultaven…

A Xatila, les condicions de vida de les dones estan marcades més aviat per raons religioses, de poder, de costums…?

Al camp, les dones fan una vida entre quatre parets. Però també vaig descobrir que hi ha una resistència, un empoderament, una revolució…, com passa també a l’Afganistan o a l’Iran, on les dones també estan recloses. Fins on poden, o les deixen, fan la seva lluita diària. En qualsevol cas, la vida a Xatila és molt dura per a les nenes i les dones. No perquè el camp sigui més masclista que altres llocs de l’Orient Mitjà, sinó simplement, perquè és un forat on no hi entra res. Així, les violències es projecten contra els més vulnerables, especialment les dones. No crec, en qualsevol cas, que el problema sigui l’islam, com de manera tòpica s’entén de vegades entre nosaltres. L’islam és masclista com ho són el cristianisme i el judaisme. La religió és manipulable, i pot ser-ho més en llocs vulnerables, com Xatila.

Segueixen tenint protagonisme les armes, les xarxes paramilitars, cosa que es dona a entendre quan a Occident es parla de l’Orient Mitjà?

Hi ha milícies, amb faccions, que són les que governen el camp. L’Exèrcit regular no hi entra. També hi ha, és clar, cada vegada més armes. També més drogues. De totes maneres, sense la connivència del poder i de les forces armades no hi hauria una situació com la que hi ha.

I com ha anat evolucionant el projecte del Madji?

Al principi hi havia molts impediments. Nenes que, al cap de poc temps, els prohibien entrenar o les tancaven a casa perquè no hi anessin. Ara molts pares acompanyen les seves filles, i s’emocionen quan fan una cistella. També les acompanyen quan van a un altre país a jugar. Hi ha casos de nenes que, estimulades per l’experiència, han estudiat, treballen. Les primeres no tenien referents. Ara, les petites, tenen unes predecessores.

S’ha estès, d’alguna manera, la iniciativa del Madji al camp de Xatila, o ha quedat limitada a una singularitat?

Quan vaig entrar al camp per primera vegada, vaig pensar que aquell era un dels llocs més durs del món per viure-hi. El nom m’evocava el genocidi que s’hi havia produït. Associava el camp a mort, destrucció, violència… Però amb l’equip de bàsquet vaig descobrir que aquella llumeta de la cinquena planta es replicava en altres llocs del quilòmetre quadrat. Un dia, una mica frustrada perquè em costava molt que les nenes expliquessin el que els passava, va passar prop meu una altra nena petita amb un bat a la mà. La vaig seguir, i vaig descobrir que, en un carrer, a prop del del Madji, hi havia una refugiada siriana que portava un equip de criquet amb nenes. Ella, per ser dona, mantenia una comunicació més bona amb les noies, i això facilitava les coses a l’hora d’expressar les violències que patien. No gaire lluny, també vaig conèixer la Rima, una vídua, que tenia filles, i que havia recaptat la col·laboració d’altres dones per fer roba per a dones del camp.

En el temps que ha passat entre les teves vivències al camp de Xatila i l’edició del llibre, per on han anat discorrent les coses, particularment pel que fa a la relació de la societat libanesa amb els camps?

El llibre acaba el 2023, que és quan el vam publicar en català. Estic en contacte amb el Madji, però el llibre abasta un període de gairebé 10 anys, des del 2012. Hi ha una part del Líban que no vol saber res i una altra que no sap res, i ja li va bé. El Líban viu d’esquena a Xatila. De fet, quan anava al camp, alguns veïns em deien: “On vas? A aquell camp de terroristes? Allà no hi trobaràs res de bo”. Intentava convèncer-los que no era gens així. I aquí, el Madji també ha fet una cosa que és molt important: un projecte inclusiu, perquè hi participen palestines, sirianes i libaneses. Una cosa que fins i tot ha contribuït a fer entendre la causa palestina, en aquests dies de tanta duresa a Gaza. Aquest llibre també és una manera de seguir parlant de Palestina, de Xatila, des d’una visió diferent.

La entrada «L’islam és masclista, com el cristianisme i el judaisme» se publicó primero en El Triangle.

Doctora en Filosofia. Ha estat professora, catedràtica d’institut, i també directora. Ha impartit conferències, escrit articles i publicat diversos llibres sobre filosofia i educació. Entre aquests, El aula desierta i, amb altres autors, Pedagogía y emancipación. Ara surt a les llibreries Teoría poética del aprendizaje. Una alternativa al enfoque competencial (El Viejo Topo).

Com podem entendre la teoria poètica de l’aprenentatge?

Podríem dir que, en general, la idea del llibre és posar en valor l’escola com un lloc sagrat, on passen coses molt importants. És on estan citats els coneixements i les arts de tota la humanitat. També és on hi ha la nostra generació jove, els nens i adolescents. I és on els docents posem tot això en circulació. També vull ressaltar aquest espai de descobriment, d’entusiasme pels coneixements, de comprensió de les coses… També del pas d’una generació a una altra. En aquest sentit, també cal reconèixer la professió docent, que avui dia està una mica en dubte. Perquè els mestres, els professors són els que realment produeixen aquest canvi generacional, aquest llegat.

És una cosa que, en part, potser ve també del passat, és heretada…?

Si, té unes connotacions que podríem denominar tradicionals. El que es posa en valor aquí són els coneixements, les arts, i aquest espai de revelació, descobriment, curiositat. Des d’aquesta tradició, podríem dir, es volen recuperar aquests coneixements. Però, per descomptat, amb una visió actualitzada al nostre moment, la nostra situació, la nostra realitat social, cultural… Perquè no podem, de cap manera, seguir repetint els valors tradicionals.

Educació enciclopèdica…, diguem-ne?

Sí, l’educació de tradició il·lustrada, basada en “coneixements verdaders”. Un corpus que cal traslladar a les noves generacions. Una cosa que jo defenso i que em sembla que constitueix una mica l’essència de l’educació, però que té les seves limitacions. En primer lloc, pel que fa a l’accés a l’educació generalitzada, del 100% de la població, cosa que ha estat molt lluny de produir-se. Aquest coneixement il·lustrat era, en certa manera, elitista. Fins encara no fa gaire, a l’escola hi anava una part petita de la població. I, així i tot, quan alguna cosa no funcionava, l’alumne era expulsat. Aquesta educació era per a un petit sector de la població.

Aquella educació estava marcada, a més, per una visió autoritària?

En l’educació tradicional també hi jugava un paper molt important l’autoritarisme disciplinari. Una cosa que hem de reconduir al principi d’autoritat. És a dir, l’autoritat del professor, que la té i li és reconeguda pels seus alumnes. A partir de la base que posseeix els coneixements, és la persona que el pot protegir, que li pot fer veure el món, acompanyar, que el fa créixer. En aquesta educació il·lustrada, els coneixements eren verdaders, per dir-ho així, el corpus de ciència verdadera que calia explicar a les noves generacions. Avui dia ja sabem que la veritat no existeix, que el que tenim són coneixements. El que l’ésser humà ha aconseguit saber i construir respecte al món. I que aquests coneixements no són eterns, veritables. És una cosa que es va adaptant.

Quan parles d’educació, et refereixes a tots els nivells, o poses un èmfasi especial en algun?

En un sentit molt abstracte, tots els nivells són semblants, però jo em refereixo, sobretot, a l’Ensenyament Primari i Secundari, en els quals es pot incloure el Batxillerat, que és el que jo he viscut, perquè els professors de filosofia fem classe a Batxillerat. El públic de secundària és una mica del que estic parlant.

Ara, amb el neoliberalisme, l’enfocament competencial ha vingut a ocupar, urbi et orbi, el territori de l’ensenyament?

El postmodernisme, en aquest sentit, diu: com que no hi ha coneixements verdaders, res és veritat, tot és canviant… doncs, llavors, no els aprenem. Els deixem a Internet i els anem agafant. Així arribem a l’educació competencial, que no està basada en els coneixements sinó en les competències. Els alumnes han d’adquirir competències. Aprendre a vendre, competència ciutadana, digital, medi ambient, matemàtica… Això es fa mitjançant una sèrie de tècniques didàctiques que no inclouen impartir coneixements. Aquest enfocament té com a objectiu crear individus adaptats a la productivitat en una societat canviant. És una cosa que diuen l’OCDE, la Unió Europea, el Banc Mundial…, que han creat aquest sistema educatiu i l’han expandit a nivell mundial. Es tracta de crear capital humà, amb un enfocament mercantilista de l’escola en tot l’àmbit educatiu.

En qualsevol cas, aquest aprenentatge poètic que proposes és gairebé tan revolucionari com plantejar la fi de l’ordre dominant de les coses?

Aquesta educació poètica que jo proposo es refereix al concepte grec de poiesis, que significa creació. El que intento explicar amb això és que tot el que passa en l’àmbit escolar és un acte creatiu. D’una banda, els coneixements i les arts de la humanitat, que són creacions; en la mesura en què els éssers humans creem, donem noms a les coses. Així, anem generant una parcel·la de realitat. Si algú ha creat alguna cosa significa que ha mirat, observat, experimentat la realitat humana. Aquest moment en què ens reunim a l’aula estudiants i docents és, al seu torn, un acte creatiu, en la mesura en què els alumnes es crearan a si mateixos a través d’aquests coneixements. Coneixements que no són coses que es troben a Internet, sinó que són alguna cosa que ens concerneix, formen part de nosaltres. Cadascú de nosaltres, de les persones, som el que coneixem, el que hem après, llegit, experimentat. Aquests coneixements formen part de nosaltres, dels éssers humans. A través seu, es crea una visió de la realitat i una veritat de si mateixos.

Considerem, és clar, cada vegada més, que el coneixement és una cosa externa, instrumental, que és aquí, i que només ens concerneix quan, aparentment, ens interessa?

D’això és precisament del que tracto quan parlo de poiesis, que l’alumne es crea a si mateix, a través d’aquests coneixements. És el coneixement encarnat. Formarà part de la seva pròpia personalitat, de la seva subjectivitat. No són, per tant, una cosa aliena, com si fossin “veritats”, d’aquestes que dèiem abans. Els coneixements formen part dels éssers humans, són el seu capital humà, el nostre patrimoni, diguem-ne per entendre’ns. A partir d’aquí, estem posant l’alumne en condicions de crear els seus propis productes. Tot el procés educatiu és un acte poietic.

La supeditació de l’educació al mercat no està potser contribuint també a la pèrdua de la curiositat, una cosa que ens connota com a humans?

L’ésser humà, per naturalesa, té aquesta espècie d’estranyament, de sorpresa, davant les coses. Quan arriba al món, l’ésser humà s’ho troba tot fet, i no s’explica ben bé per què. En aquest sentit poètic, cal aprofitar en l’educació aquesta mena d’estranyament. Als alumnes, la filosofia i jo crec que totes les matèries els sorprenen. Això, la curiositat que senten, han de ser un esperó per a l’aprenentatge. L’educació poètica ha de posar l’alumne en disposició d’aprendre de primera mà, de fer-se i fer preguntes. La curiositat provoca unes inquietuds. S’ha de reconèixer que de vegades costa donar-los resposta, però s’ha d’intentar. El llenguatge és la clau en aquest procés. Com a generador de realitat, va canviant i transformant-se. És l’arxiu històric de tot el que l’ésser humà ha aconseguit conèixer. Les paraules que se li diuen a un alumne el condicionaran. Determinen, en certa manera, la manera en què tu ets i tractes l’altre. Cal ser conscients del llenguatge. Així, el professor ha de ser una mica hermeneuta.

Com i per què s’inclouen en el llibre històries reals, de vida, que tu has viscut en l’educació?

Aquest llibre, en la seva part teòrica, està explicat en un concepte filosòfic, però està intercalat d’històries. Experiències que jo he viscut al llarg de la meva vida com a docent i que, d’alguna manera, han quedat en la meva memòria. També de coses que m’han explicat. Tot això amb la intenció que es vegi, que es prengui consciència de l’aula. Un àmbit ple del que jo anomeno “incidències”, qüestions que influeixen el discórrer, en la normalitat, de l’aula. És una cosa important, perquè aquí és on es veu la complexitat, la diversitat de les persones, i que permet mostrar situacions que es mantenen invisibilitzades. Cal parar esment a tot això. Sense esbiaixar-ho, penalitzar-ho. Hem d’aprendre a saber què significa tot el que hi ha darrere dels comportaments.

La entrada «S’ha de posar en valor l’escola com un lloc sagrat» se publicó primero en El Triangle.

Periodista i escriptor. Especialitzat en conflictes internacionals, terrorisme, emigració i ultradreta, ha publicat diversos llibres. Entre aquests, Els ultres són aquí: de Plataforma per Catalunya a Vox i Vox: el retorno de los ultras que nunca se fueron. Ara, surt a les llibreries Aliança Catalana: els nostres ultres (Icaria Editorial).

Per què “els nostres ultres”, els d’Aliança Catalana?

Vox venia de franquistes. Era la tornada dels ultres que mai van marxar, perquè estaven amagats al PP o disseminats en els grups d’extrema dreta, amb les seves baralles eternes. En canvi, Aliança neix “de gent de casa”, “dels nostres”. És un fill bastard del procés, no en sentit pejoratiu, sinó com a conseqüència, d’alguna manera, del desencantament que va produir la fi de la idea que la independència estava a tocar, cosa que, si la qüestionaves, et deien tonto.

Pel que sembla, també va influir en la seva aparició la qüestió dels autors de l’atemptat de les Rambles i de l’imam de Ripoll?

Sílvia Orriols, que venia d’Estat Català i de les capelletes independentistes enfadades des de feia molts anys, tenia com a referent Daniel Cardona. Aquell personatge dels anys de la República, ara idealitzat, que es va desmarcar de Francesc Macià, perquè primer va proclamar la República Catalana i al cap d’uns dies va convertir la Generalitat en part de la República espanyola. Orriols estava en aquest espai polític, tenia una web que es deia “Els intransigents”, on s’escrivia “Castella” amb minúscules, ignorava la immigració… Va aprofitar l’impacte emocional que van provocar a Ripoll els atemptats del 2017. Els seus autors eren coneguts, es relacionaven amb la gent, anaven plegats a la discoteca… Fins i tot una de les tres fundadores d’Aliança, Margarita Cabello, que era de la protectora d’animals, passejant gossos es trobava moltes vegades amb alguns d’ells. Amb els atemptats es produeix un sentiment de desconcert, que ens han enganyat… Si a això hi sumes el personatge de l’imam…

En qualsevol cas, no crida l’atenció l’aparent dissociació entre un fet puntual, com va ser l’atemptat, amb la gènesi d’un moviment nacionalista de nou encuny?

L’imam era confident, es va dir, de la Policia, la Guàrdia Civil… Llavors, “Espanya ens tracta així…”. Els dubtes sobre l’imam alimentaven la teoria conspirativa que Espanya va voler activar això per carregar-se el procés. Una altra tercera pota de l’assumpte és la regidora de Barris, Fina Guix, que era la que més parlava amb la gent, i sempre sentia el mateix: “Els moros, aquesta gent…”. Sabia que no seguiria figurant a la llista electoral i, al costat de Margarita Cabello, Sílvia Orriols i el seu marit, llancen una candidatura. Per a això, necessitaven 500 signatures, que eren impossibles d’aconseguir. Orriols recorre al Front Nacional, que era un partit fantasma, i li demana ajuda.

Existeixen referents a Espanya, a Europa, que algun grupuscle d’àmbit local s’hagi transformat en poc temps en un moviment d’abast i vocació, diguem-ne, amplis? Forma part del fenomen de les extremes dretes, com Vox, Le Pen, Wilders…?

Sí, és clar, formen part del mateix. A les eleccions alemanyes, en les quals Alternativa per Alemanya va quedar en segon lloc, van estar celebrant-ho a la seva seu responsables d’Aliança Catalana. Si és així, és clar que comparteixen ideari. I, no obstant això, s’enfaden quan se’ls diu que són d’extrema dreta. També altres, com Matteo Salvini, ja s’havien fotografiat amb samarretes de l’estelada. El Vlaams Belang, nacionalista flamenc, tampoc amaga la seva relació amb nacionalistes catalans, sinó tot el contrari.

Sílvia Orriols, com una espècie de Joana d’Arc rediviva, s’està fabricant un partit a la seva mesura?

Ella destaca que va néixer un 9 d’octubre, festa de València, que commemora la conquesta de Jaume I als sarraïns, els moros…. També ressalta que a Ripoll hi està enterrat Guifré el Pilós. El dia de reflexió de les eleccions catalanes, Orriols va dir davant la seva tomba: “Aquí va començar tot”. Així, si Barcelona és la Ciutat Comtal, Ripoll és el “bressol” de Catalunya. Ella es creu ungida per salvar-la. A més, es considera imbatible perquè li surten bé les jugades. Fa uns mesos, va tornar a perdre els pressupostos i va recórrer a una moció de confiança, i la va perdre. Quan semblava clar que hi hauria una moció de censura, Puigdemont diu que la deixin governar.

Aliança Catalana és, en definitiva, una extensió del neoliberalisme de Junts, com ho és Vox del PP?

Efectivament, a Junts hi ha un corrent conservador liberal molt fort. Josep Anglada tenia 3.000 vots a les municipals de Vic. Després, a les catalanes, 2.000 deixaven de votar-lo per votar CiU. D’aquest espai, més conservador i d’ordre, es desprenen corrents com Aliança Catalana. Això no vol dir que en el nacionalisme conservador hi hagi un substrat racista. El que sí que hi ha és molta gent independentista que s’ha sentit enganyada. Encara que Aliança pesca de tot arreu, el seu principal calador de vots és el dels independentistes cabrejats.

Aquesta tornada al passat d’Aliança, en la figura de Daniel Cardona, que coincideix amb la d’altres personatges, com l’ucraïnès Stepan Bandera, també nacionalista, constitueix un gest de radicalitat?

Ningú coneix Daniel Cardona, que és una figura oblidada. Però Orriols reivindica aquella època en què es va estar a punt d’aconseguir la independència. Cardona és una figura dels anys 20, que desfilava uniformat, però era d’ordre, contrari a la crema de convents, o que es matessin empresaris, com passava als pobles. A principis dels anys 80, Estat Català, que estava legalitzat com a partit polític, va organitzar algunes campanyes de tall nacionalista radical, com una que reclamava parar l’emigració, referida als andalusos. Jordi Pujol va avisar l’aleshores líder d’Estat Català, Josep Planchart, perquè acabés amb allò. Pujol estava llavors molt interessat en el que Paco Candel va denominar Els altres catalans. És a dir, la gent que venia a treballar a Catalunya.

Aliança Catalana ha vingut per quedar-se o constitueix més aviat un fenomen passatger, com els núvols d’estiu?

Per quedar-se. Tret que alguna qüestió de molt calat, com els aranzels de Trump, acabi afectant-los, és previsible que tinguin un llarg recorregut, i amb tendència a créixer. Vox està fent equilibris amb el tema dels aranzels. Aliança va cometre un error quan va decidir no posar la fotografia d’Orriols a la papereta de votació a Barcelona. Tampoc les van enviar als domicilis… Ara, amb diputats al Parlament, disposen de més possibilitats per obtenir crèdits bancaris. Si s’haguessin repetit les eleccions autonòmiques, les enquestes donaven entre 7 i 12 diputats a Aliança. I en les pròximes eleccions no serà estrany que aconsegueixin i fins i tot superin aquestes previsions.

Aliança Catalana respon més aviat a un fenomen rural, de pobles, o es tracta d’una cosa més transversal, de tot el territori i amb un component de classe més homogeni?

A la ciutat de Barcelona, amb un dos i escaig per cent, no van entrar, però a la província sí. A Berga, van passar del 10%, i a molts altres llocs, com Manresa, Vic… també. No van entrar, és clar, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Per això els van faltar 2.800 vots per arribar al 3%.

Provoca molts maldecaps Aliança a les files de Carles Puigdemont?

Sí, per descomptat. Passa com amb Vox al PP. Molts peperos vells, que fa deu anys anaven a les manifestacions en contra de l’avortament, ja no compten. Però els seus votants d’entre 18 i 30 anys s’han passat a Vox. Aliança té, sobretot, molt votant independentista convençut, de 50 anys cap amunt. També la voten joves, però menys.

Què es pot dir del comportament d’Aliança Catalana en la seva funció opositora al Parlament?

Pel que sembla, es registra una gran sintonia entre Vox i Aliança al Parlament. Tots dos pateixen les conseqüències d’un cert cordó sanitari. I això potser uneix. Quan, al carrer, col·loquen alguna paradeta, tots dos han d’estar escortats pels Mossos. En aquest sentit, es pot constatar que, a més d’il·legals, aquests atacs són contraproduents políticament. Representants d’Aliança i Vox van coincidir, evidentment, a la festa d’Alternativa per a Alemanya. Però resulta que després els separen els seus nacionalismes respectius. Aliança es declarava partidària de Le Pen, fins que va dir que Puigdemont era un delinqüent i que, si arribava a la presidència, l’expulsaria de França. A Perpinyà, l’alcalde d’Agrupació Nacional ha eliminat la subvenció a l’escola en català. Ara sembla que Aliança s’entén bé amb Geert Wilders.

La entrada «Aliança Catalana són independentistes cabrejats» se publicó primero en El Triangle.

Cada 5 de juny es commemora el Dia Mundial del Medi Ambient i trobem una infinitat de notícies que ens recorden que afrontem com a humanitat un moment crític per la imminència del canvi climàtic. En els últims anys, s’ha començat a popularitzar l’ecoansietat com a terme per denominar a l’afectació en la salut mental que pot generar el fet de ser conscient de viure en un planeta que experimenta desastres naturals. Per a poder entendre millor aquesta problemàtica, com ens afecta i com poder gestionar-la, parlem amb la Teresa Franquesa Codinach, biòloga amb un màster en psicologia social i autora del llibre Canvi climàtic i ecoansietat. De la preocupació a l’acció.

Què és l’ecoansietat i l’ansietat climàtica? Són el mateix?

La paraula ecoansietat s’ha popularitzat per descriure les emocions difícils que experimentem quan prenem consciència dels problemes ambientals, en particular de la gravetat del canvi climàtic i les seves conseqüències per a la humanitat. De vegades es parla d’“ansietat climàtica”, i en general s’utilitzen com a sinònims. Tot i això, el terme ecoansietat pot generar confusió. No hi ha una definició única, i de vegades es pot entendre com si fos un trastorn d’ansietat quan, en realitat, en la majoria dels casos, no és cap patologia. De fet, preocupar-se pel canvi climàtic és una resposta normal i saludable. Demostra que ens sentim part de l’entorn i que ens importa conservar-lo. A diferència d’altres formes d’ansietat que neixen d’una por irracional, aquesta té una base real, objectiva. És un senyal de salut psicològica i de sensibilitat ambiental. Malgrat la seva ambigüitat, el terme ha fet fortuna i ha estat adoptat tant a l’acadèmia com als mitjans. I cal dir que ha sigut útil: ha permès posar nom a una experiència compartida que abans no es reconeixia i ha obert la porta a parlar de l’impacte psicològic de la crisi climàtica.

Diversos estudis mostren que els joves són els més preocupats per l’escalfament del planeta. Com es manifesta l’ecoansietat?

L’ecoansietat pot afectar qualsevol persona, però entre els joves té una presència especialment marcada. Molts d’ells senten que hauran d’afrontar les pitjors conseqüències de la crisi climàtica al llarg de la seva vida. De fet, el que més va contribuir a divulgar el concepte va ser una investigació internacional a gran escala, dirigida per la psicoterapeuta Caroline Hickman, publicada el 2021 a The Lancet, que va tenir molta repercussió mediàtica. Es van enquestar 10.000 joves de 10 països diferents i gairebé el 60% deien estar molt preocupats pel canvi climàtic. A més, més de la meitat expressaven emocions com tristesa, angoixa, ràbia, impotència o culpa. És una resposta emocional que comparteixen moltes persones arreu del món davant d’un mateix problema: la degradació ambiental que afecta tothom. I aquí les xarxes socials hi tenen un paper important, ja que han estat clau per difondre informació i generar consciència, però també poden amplificar l’angoixa i la sensació de desbordament.

Ha dit que l’ecoansietat no és un trastorn patològic, però sí que pot alterar el benestar general, augmentar el nivell d’estrès i alterar la vida de moltes persones. Com es pot afrontar?

És cert que, en casos extrems, hi ha qui pot sentir-se aclaparat fins al punt de patir insomni o atacs de pànic. Però cal entendre que sentir-se afectat pel canvi climàtic no vol dir estar malalt. És una reacció comprensible davant d’una situació realment preocupant. El psicòleg Thomas Doherty ho explica molt bé: “La funció de l’ansietat no és fer-te feliç, sinó mantenir-te viu”. Les emocions, en general, tenen això: ens sacsegen, ens posen en alerta. I en aquest cas, la por pel futur, la tristesa per allò que es perd, o la ràbia davant la inacció, poden ser motors per actuar. De la mateixa manera que la febre ens avisa que alguna cosa no va bé al cos, l’ecoansietat ens avisa que alguna cosa no va bé al nostre entorn vital. El problema no és sentir-nos remoguts, sinó quedar atrapats en aquesta sensació sense fer res. És important deixar que aquestes emocions ens moguin: que ens facin parlar amb altres, buscar alternatives, implicar-nos en accions col·lectives. No només per sentir-nos millor, sinó per contribuir, de veritat, a canviar les coses. També convé cuidar els aspectes més bàsics: dormir bé, moure’ns, dosificar el consum d’informació ambiental, evitar la saturació… Són accions senzilles, però fonamentals.

Hi ha eines psicològiques o comunitàries que hagin demostrat ser efectives per fer front a aquesta problemàtica?

Una de les coses més importants és recordar que no estem sols. Sintonitzar amb els altres i compartir la nostra inquietud és indispensable. Quan ens trobem amb gent que se sent com nosaltres, no només ens sentim acompanyats i compresos, sinó que ens reforcem mútuament per passar a l’acció. Aquesta connexió amb altres que comparteixen els nostres valors i inquietuds pot transformar el malestar en un propòsit comú, i això té un efecte molt positiu sobre el nostre benestar emocional. En aquest sentit, iniciatives com els “cafès climàtics”, els grups de suport emocional o els espais de conversa facilitada són cada cop més habituals. Ofereixen un entorn segur on poder expressar com vivim la situació i trencar la sensació d’aïllament.

Concretament a Barcelona, ha vist iniciatives orientades a fer front a l’ecoansietat? Considera que s’està gestionant adequadament aquest tema col·lectiu?

La xarxa Barcelona + Sostenible és un espai clau en la lluita contra l’emergència climàtica a la ciutat. Agrupa vora dos milers de persones i organitzacions que col·laboren en projectes per promoure la sostenibilitat, la justícia climàtica i la millora de l’entorn urbà. A través d’aquesta xarxa es fomenten iniciatives col·lectives que no només tenen un impacte socioambiental positiu, sinó que també generen vincles comunitaris i espais de participació activa. La dinàmica de la xarxa —basada en la creació contínua de grups de treball— ofereix un entorn ideal per incorporar-hi aquest vessant emocional de la crisi climàtica. Parlar obertament d’aquestes emocions i compartir estratègies per gestionar-les pot esdevenir una línia de treball important dins del compromís col·lectiu per garantir la qualitat de vida futura a la ciutat.

La entrada “Cal entendre que sentir-se afectat pel canvi climàtic no vol dir estar malalt” se publicó primero en El Triangle.

Professora d’anglès. Presidenta a Barcelona de Democrats Abroad (DA), plataforma que agrupa 200.000 membres del Partit Demòcrata americà repartits pel món, més de 6.000 a Espanya. DA ha convocat manifestacions contra Trump en diferents ciutats espanyoles. Les pròximes seran el 14 de juny vinent. A Barcelona, es farà a la plaça Sant Jaume.

Què fa DA? Per què aquestes manifestacions que està convocant?

DA ofereix als ciutadans nord-americans residents a l’estranger assessorament i suport en qüestió de drets civils, especialment pel que fa a les eleccions. Expliquem que les persones tenen dret a triar els seus representants fora dels Estats Units, i nosaltres els ajudem a fer-ho. Aquesta és la nostra principal raó de ser, ara. Estem a tot el món. En alguns països hi ha grups molt actius. Animem a la gent a votar. Des que Trump va tornar a ser elegit, per a nosaltres una cosa impensable, hem decidit sumar-nos, com millor podem, des de l’estranger, a les mobilitzacions que comencen a tenir lloc als EUA. Cosa que estem fent aquí, a Espanya, i també a França, Anglaterra, Alemanya.

Per què resulta sorprenent, crida l’atenció, no és normal… això de Trump?

Des del nostre punt de vista, després del seu primer mandat, va quedar palès que Trump era incapaç de fer la seva feina, d’exercir com a president, de governar. Per això consideràvem que resultava impensable la seva elecció. Però, és clar, vivint a fora no es veuen les coses de la mateixa manera que des d’allà. Per descomptat, de manera més sentida, més dura. Als EUA hi havia força gent que no estava contenta amb Biden, i van acabar deixant de votar-lo. Així va arribar Trump, prometent moltes coses. Entre elles, algunes que deixaven bastant a desitjar. I, és clar, totes les coses horribles que va dir que faria, doncs les està fent. Molts deien que no se li havia de fe gaire cas, que no parlava seriosament. Però sí que ho feia. Els fets estan posant de manifest que, per descomptat, Trump va a totes.

La victòria de Trump és atribuïble més a mèrits propis o a debilitats dels demòcrates i, en particular, a les de Joe Biden?

Crec que, al final, és una barreja de tot. No hi ha una sola cosa a la qual es puguin atribuir els resultats electorals. Una d’aquestes, sens dubte, és l’efecte de la inflació durant tant de temps. És una cosa a la qual la gent allà no està acostumada. Moltes persones estaven descontentes amb l’increment dels preus, i a això s’hi van sumar, és clar, altres problemes. Tot això, malgrat que els EUA, després de la covid, tenia una de les millors economies del món occidental. Però suposo que aquest missatge no arribava a alguns dels votants. Així doncs, ha passat el que havia de passar, i el que estem vivint.

A diferència de nosaltres, els europeus, els ciutadans dels EUA veuen el seu país, el seu govern, més en clau interna que en el seu paper en el món?

Molta gent allà no està al dia de la situació internacional. Però ara a mi em resulta una mica difícil opinar sobre les qüestions internes dels EUA, sobre la situació avui dia de la societat americana, perquè fa 30 anys que visc a Espanya. Quan hi vaig, em trobo amb la família, amb l’entorn més proper, visito llocs molt concrets… No és fàcil prendre el pols del país amb visites esporàdiques. Sé dels EUA a través del que llegeixo, escolto… En qualsevol cas, aquí, a Espanya, la gent es pren les coses d’una altra manera, i els problemes tampoc són els mateixos. Per exemple, a diferència del que passa a Espanya, allà tothom està obligat a utilitzar el cotxe, donades les enormes distàncies. En conseqüència, el preu del combustible, que està pujant, és decisiu per a les economies familiars. Hi ha moltes altres coses que són també més cares que aquí, a Espanya. Als EUA no hi ha seguretat social, i l’assistència mèdica i els medicaments resulten molt cars.

La classe mitjana nord-americana se sent molt amenaçada, com, per cert, passa des de fa un temps a Europa?

Sí, se senten amenaçats. En aquest moment, als EUA hi ha més rics i més pobres que en finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aquest és un dels problemes més greus. I es fa poc per solucionar-ho. Per contra, se segueixen abaixant els impostos als rics…

Trump forma part del Partit Republicà o, més aviat, el Partit Republicà és sobretot Trump?

Va aparèixer com un franctirador, i ha conreat la seva imatge d’independent. Quan es va acostar al Partit Republicà, al qual no li sobraven els lideratges, li va anar bé. Així es va convertir en el seu referent. En aquest moment, Donald Trump està manant de forma absoluta en el Partit Republicà.

Com veus el personatge: feixista, populista, demagog, tarambana…? O, potser, el contrari?

Ell mateix ha dit que vol ser un rei. Amb aquestes paraules. No cal anar més lluny. No té cap intenció de defensar la Constitució, sinó tot el contrari. Encara sort que els jutges estan actuant en contra d’algunes de les seves mesures. Està perdent judicis. Intenta actuar de manera dictatorial. El problema afegit és que al Senat i a la Cambra de Representants tenen majoria els republicans. Des d’aquestes instàncies no se li posa fre, a Trump. Els demòcrates ho intenten, però no tenen majories suficients per aturar les seves iniciatives. Tenim l’esperança que a les eleccions generals de mig mandat (mid-term election), el 2026, els demòcrates puguem aconseguir avenços. En tot cas falten gairebé dos anys, i en aquest temps poden canviar moltes coses.

D’alguna manera Trump constitueix un senyal de decadència d’un ordre de coses, un sistema, que sembla agonitzar?

No ho sé, però espero que no. La meva esperança és que això sigui una anomalia, i que com a país, que no és perfecte, es podrà revertir la situació. En qualsevol cas, les coses que està fent no deixen de resultar molt preocupants.

Què està passant al Partit Demòcrata, després de la derrota electoral?

Al Partit Demòcrata hi ha molt debat i es coincideix que s’han de buscar lideratges en una nova generació. Disposa d’un munt de gent superpreparada. S’ha parlat molt de Bernie Sanders, associant-lo a les candidatures demòcrates, però ell no forma part del partit. És un independent, el més antic al Senat. És un cas molt particular. De totes maneres, com és natural, la situació al Partit Demòcrata és molt complicada. Hi ha moltes coses en joc. Però, per descomptat, en quatre anys segur que tindrem nous lideratges. Espero que els que surtin de les primàries siguin els candidats més aptes i capaços de guanyar les eleccions. Hem de guanyar per acabar amb les ximpleries que està fent Trump.

Trump, que sembla un home de fòbies i fílies, no oculta la seva tírria a la Unió Europea. Per què?

I per què Canadà i Mèxic? Però, en qualsevol cas, no ho sé. No es pot explicar. Als EUA hi havia una economia que estava funcionant molt bé, i ara no ho sembla. L’única cosa que podem fer nosaltres, des d’Europa, des d’Espanya, és dir que no estem d’acord amb Trump. Que ha d’assumir les lleis. Aturar les seves accions. Amb l’esperança que molts americans deixin de votar-lo i canviïn les coses.

Algunes de les decisions de Trump, com la seva política d’aranzels, estan danyant sectors de l’economia dels EUA?

En teoria, les seves mesures haurien de beneficiar algunes indústries, però els fets semblen indicar el contrari. Potser encara és aviat per avaluar els danys, però alguns indicadors ja anuncien el que està passant. Ell està jugant les cartes a la seva manera, sense regles. No respecta les normes, que són necessàries per al funcionament de les coses. És una cosa que també va fer en el seu primer mandat: vulnerar les lleis.

L’estil personal de Trump respon a una espècie de síndrome de nen mimat, capritxós, llunàtic…?

No vull que la gent pateixi al meu país, i alguna cosa que em dona ànims és que els nord-americans ja estan començant a queixar-se. Estan preocupats. Hi ha problemes econòmics, dificultats per arribar a fi de mes… Una de les coses que més va prometre Trump és que baixarien els preus, però en realitat estan pujant. Per a mitjans de juny estan previstes protestes a tot el país, d’est a oest, contra Trump i les seves polítiques. I aquí també ens manifestarem.

A la vista de les imatges on apareix envoltat d’un cercle de fans, la manera de governar de Trump també és, diguem-ne, sui generis?

Sí. Compta amb la seva pròpia xarxa, denominada Truth Social, que és un clon de Twitter. Utilitza aquesta via i en general les xarxes digitals per comunicar-se i governar.

La entrada «La meva esperança és que Trump sigui una anomalia» se publicó primero en El Triangle.

Periodista i escriptor. Entre altres llibres ha publicat No somos refugiados, una crònica sobre població refugiada al món, Cuando todo se derrumba i Ya nosomos amigos, una novel·la. És professor a la UAB i editor de la revista 5W. Crónicas de larga distancia. Ara publica Hipocresía solidaria. Por qué unas víctimas importan menos que otras. Una crónica de Afganistán y Ucrania.

Hipocresia solidària, on, de quina manera? A tot el món? Especialment entre nosaltres, els europeus?

El llibre neix el 2022, amb la invasió russa d’Ucraïna. Vaig anar a fer aquesta cobertura per a la revista 5W. Quan vaig arribar a la frontera entre Polònia i Ucraïna em va cridar molt l’atenció trobar-me amb una situació molt diferent del que havia vist en altres llocs: milers de persones fugint d’un país en guerra. Se’ls facilita el pas, se’ls dona ajuda humanitària… Un escenari molt diferent del que vaig veure a la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, després de la tornada dels talibans al poder. D’aquí la idea del llibre. Després, tot es va confirmant d’alguna manera. La Unió Europea dona la protecció automàtica a les persones que fugen d’Ucraïna. Una cosa que constitueix un instrument jurídic molt interessant i que no es va considerar amb les persones que fugien de l’Afganistan. Al llibre es comparen les dues situacions, amb històries personals i anàlisis del context.

L’exili ucraïnès ha arribat a Europa, com un raig de sol passa per un vidre: sense trencar-lo ni tacar-lo?

Després de la invasió russa d’Ucraïna, el 2022, es produeix un moviment de població dels més ràpids de la història recent, que és l’èxode ucraïnès. En una setmana, aproximadament un milió de persones van sortir del país. Ara són cinc. Estan distribuïts per tot Europa. A Espanya, n’hi ha una mica més de 200.000. El que crida l’atenció d’aquest acolliment és com es produeix. D’una banda, no sentim aquelles metàfores que s’utilitzen amb altres poblacions i amb l’emigració en general: allau, inundació, invasió… Sense fer soroll, aquestes persones es van assentant per Europa, sense que s’esfondrin els sistemes públics de salut, educació… Ho fan, sobretot, a través d’un instrument, que es va activar aviat: la directiva de protecció automàtica de la UE, emesa el 2001 i que es recupera per a aquest cas. Resulta tremendament efectiva, no només perquè proporciona ajuda humanitària directa o suport econòmic, sinó, en particular, per l’estatus legal que proporciona al refugiat. En aquest cas no només facilita l’acolliment, sinó que garanteix llibertat de moviments i altres prerrogatives.

Els refugiats adquireixen, diguem-ne, drets propis de la ciutadania?

No passen a ser ciutadans del país d’acolliment. Segueixen mantenint la seva ciutadania pròpia, la ucraïnesa. En aquest sentit, el més important és que es troben en situació regular, amb la seguretat que això ofereix a tot el col·lectiu. També, malgrat trobar-se en una guerra terrible, genera la sensació de sentir-se d’alguna manera protegit, de sentir que hi ha una sèrie de països que t’estan donant suport.

Com apareix l’altre costat de la moneda, l’Afganistan?

De fet, mentre es produïa aquest èxode ucraïnès cap a Europa, milers de persones, procedents fonamentalment de l’Afganistan, seguien amuntegades a l’illa de Lesbos, que durant anys ha estat una espècie de presó a cel obert. Molts d’ells, de la minoria hazara, xiïta, perseguits pels talibans. Abans que els talibans tornessin al poder a Kabul, l’agost del 2021, els països europeus estaven repatriant refugiats a l’Afganistan, dient que era un país segur. Vaig escollir el cas de l’Afganistan per al llibre perquè és especialment sagnant. Després de dues dècades de presència occidental a l’Afganistan, amb un desplegament de fins a 150.000 soldats, la població o una bona part d’ella va quedar desemparada. Tot va acabar en una operació d’evacuació exprés, de la qual vam veure les imatges d’avions enlairant-se de Kabul, mentre els EUA s’escapaven per la porta del darrere. Al voltant de 100.000 persones van sortir del país d’aquesta manera. Al marge de les que després ho van fer de manera irregular, per les fronteres de l’Iran o el Pakistan. Una cosa molt trista per a una part de la població que havia confiat en aquest nou Afganistan, i acaba quedant-se al costat fosc de la història.

És una situació que, d’una manera o d’una altra, es reprodueix per diferents llocs del planeta, en la majoria dels casos sense cap ressò, en silenci?

Penso que el món, en clau de refugi o de fugida de conflictes, és similar a una gran escala, en què els esglaons són infinits. Hi ha múltiples discriminacions, algunes de subtils, altres descarades. Es poden citar molts casos, com les d’algunes minories que en algun moment van poder copar titulars, com és el cas dels rohingyes de Bangladesh, fugint de l’ofensiva birmana. Estem veient ara les conseqüències sobre la població del genocidi de Gaza, que sí que ressona, però que, en qualsevol moment, pot deixar de fer-ho. A Gaza, el setge es planteja en clau d’extermini, de neteja ètnica. La gent no vol sortir de la seva terra.

Els mòbils, en aquesta geometria variable de la solidaritat amb els refugiats, són de tot ordre, i no aliens, sinó tot el contrari, al racisme, la islamofòbia, el classisme…?

Més enllà d’Ucraïna versus Afganistan, hi ha casos clars de racisme institucional i, diguem-ne, popular, d’alguna manera, amb manifestacions com la islamofòbia. El classisme, per descomptat, és un factor de discriminació. En el cas de Síria es deia que els refugiats eren de classe mitjana, com per justificar així que se’ls acollís d’una altra manera, amb més empatia. D’aquesta manera, es discriminen els sol·licitants d’asil, no donant-l’hi a qui el necessita, sinó a qui ens sembla bé o ens interessa. Es va arribar a dir fins i tot que eren mà d’obra més qualificada, que podien interessar a les empreses. Així, s’imposava una visió instrumental sobre qualsevol altra consideració humanitària. Aquestes visions discriminatòries es van succeint, conflicte a conflicte.

Així arribem al que al llibre denomines “el refugi com a arma de realisme polític”? L’asil com a instrument de pressió en qualsevol estratègia o negociació política?

Un altre dels elements que expliquen aquesta hipocresia solidària és el de caràcter geopolític. L’ús dels moviments de població com a arma política. Al final, tot és un component més d’aquest realisme polític que es va imposant a nivell global, amb Trump, Putin… No cal anar molt lluny: el Marroc, per exemple, ja va utilitzar els moviments de població com a xantatge a Espanya. També va passar amb la UE i Bielorússia, uns quilòmetres més al nord de la frontera amb Ucraïna, on sí que es deixava passar la gent. Jo crec que en els càlculs de Putin hi va poder haver la possibilitat d’utilitzar l’arribada de refugiats a Europa com una forma de pressió.

El dret d’asil té fonaments jurídics sòlids, vincula els Estats que el subscriuen, o és una qüestió més aviat de bones intencions?

El refugi ve des de lluny. Es practicava en els temples de l’antiga Grècia. També a l’Edat Mitjana, on va tenir un biaix religiós. En els nostres temps, el moment clau és després de la Segona Guerra Mundial. Amb la declaració de Ginebra, el 1952, es consagra. Sobretot, en la idea que sigui universal. Desgraciadament, avui dia és com una entelèquia. És una normativa filla del seu temps, però crec que seria interessant recuperar part d’aquest esperit. I fer-ho de manera individualitzada, que és com hauria de ser. Aplicant-ho a persones que, a més de fugir de les guerres, sofreixen persecució per motius religiosos, de gènere i altres qüestions. En qualsevol cas, les guerres segueixen sent un motiu major per al refugi, que pot convertir-se en moneda de canvi. Se sap de molts casos d’afganesos que es feien passar per sirians a l’hora de sol·licitar refugi perquè consideraven que així serien més ben tractats, tindrien més possibilitats.

Les esglésies i, en el nostre cas, la catòlica, juguen algun paper significatiu en la promoció, l’aplicació, la salvaguarda del dret d’asil?

El Papa Francesc és qui es va pronunciar de forma més clara a l’hora de donar suport a les persones refugiades. Però aquest suport és, sobretot, simbòlic. Està claríssim que la responsabilitat de la qüestió recau sobre els Estats. També sobre l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), ja que al final també depèn d’ells. A Europa la qüestió dels refugiats segueix despertant un cert debat, se’n parla. En molts altres països, però, ni tan sols s’esmenta.

La entrada «El cas dels refugiats de l’Afganistan és especialment sagnant» se publicó primero en El Triangle.

Reporter. Cobreix fronteres, conflictes…, per qüestions relacionades amb els drets humans. Va ser advocat durant gairebé una dècada. Viu a l’illa de Lesbos, una de les fronteres exteriors de la UE, i això fa que els temes en què més treballa estiguin associats a migrants, refugiats, persones en trànsit… És coautor, entre altres publicacions, de Balas contra la infancia, i ara publica Con el agua al cuello (Capitán Swing).

Qui, per què, “amb l’aigua al coll”?

“Amb l’aigua al coll” és una expressió col·loquial, que en aquest cas és una descripció precisa del que passa aquí: que les persones que intenten arribar a Grècia, a través del mar, acaben naufragant, de vegades de manera fortuïta i altres de manera provocada. El subtítol, “Morts i devolucions en calent a la pitjor frontera d’Europa”, resulta bastant explicatiu.

On és, com és la pitjor frontera d’Europa?

He treballat al nord d’Àfrica, a l’Orient Mitjà, a Ucraïna, i a altres fronteres, però al llibre es parla del que ha passat en els últims deu anys a Grècia. Hi ha fronteres que són terribles. La ruta canària és, per exemple, més mortal, que la de l’Egeu. També la del Mediterrani central és, estadísticament, més letal. En aquests casos, les morts es produeixen per la perillositat del viatge. Al mar Egeu, en canvi, la majoria són conseqüència de l’acció de la guàrdia costanera grega, o dels seus còmplices. Les morts no són accidentals, sinó, en definitiva, conseqüència de decisions preses a Europa. La frontera entre Grècia i Turquia és en aquesta zona, en una petita part, terrestre, però sobretot és al mar.

La migració a través d’aquesta ruta és més aviat conjuntural, associada a la guerra a Síria, o estructural, amb gent que fuig d’altres llocs?

La gent que intenta ara arribar a Grècia per l’Egeu procedeix, sobretot, de l’Afganistan. El 2015, quan va començar a ser coneguda l’anomenada “Ruta dels Balcans”, la majoria de les persones que arribaven eren de Síria, com a conseqüència de la guerra civil. Ara, no. A més dels afganesos, també emigra gent de l’Iran i, cada vegada més, de les guerres de l’Àfrica: Somàlia, Eritrea, Etiòpia… També de llocs on hi ha grans fams. L’emigració no és tan homogènia com ho va ser fa deu anys, encara que segueix havent-hi persones procedents tant de Síria, com del Kurdistan o de l’Iraq.

Què explica el fet que, aparentment, les barreres contra els emigrants siguin més excloents i dures en territoris de la UE, que en els dels seus veïns, com podria ser el cas de Turquia?

En realitat, sí que hi ha repressió a Turquia. El que passa és que no aconsegueix controlar la totalitat del moviment. Allà les condicions són cada vegada més dures per als migrants. Els temps de detenció són més llargs, les detencions més arbitràries. També hi ha més deportacions… Això produeix un efecte pervers, perquè com més difícil és continuar a Turquia, més gent de la que és allà sent la necessitat d’anar-se’n. Com més pressiona Europa perquè Turquia endureixi les seves condicions i compleixi de manera més eficaç el seu paper de guardià de les fronteres europees, més gent desitja anar-se’n del país. Després dels acords de Turquia i la UE, del 2015, molta gent va pensar que el millor per a ells era quedar-se a Turquia. De fet, Turquia té tres milions i mig de refugiats. Però la duresa de les polítiques dels últims anys ha fet que gent que portava anys a Turquia decidís venir a Europa.

Quines característiques tenen les devolucions en calent a la frontera de l’Egeu?

En general, les devolucions en calent són molt habituals a les fronteres terrestres, com les de Ceuta i Melilla, per exemple. El més peculiar de les devolucions al mar Egeu és que, en donar-se en el medi marí, no consisteixen només a empènyer uns metres cap enrere a una persona, sinó que es produeixen mitjançant un assalt de les embarcacions al mar. Trenquen el motor amb la intenció de deixar l’embarcació a la deriva, acompanyat de vegades de pallisses, robatoris, vexacions… En els últims quatre anys, més de 100.000 persones han estat rescatades a la deriva… Aquestes pràctiques, també es donen a terra, una vegada arriben a les illes.

Aquests mètodes són conseqüència de polítiques diguem-ne autònomes, nacionals, de Grècia, o venen de Brussel·les?

Són europees, en el sentit que Europa posa les infraestructures i els diners perquè els guardacostes grecs disposin de mitjans. Frontex paga un 75% dels vaixells i el seu equipament. En molts casos, el que fa Frontex és encobrir les males pràctiques. No obstant això, el seu sistema de monitoratge dels drets humans ha realitzat nombrosos informes, en els quals constata que aquesta vulneració no és una cosa conjuntural, sinó estructural; que es dona amb assiduïtat. En aquest sentit, s’ha arribat a proposar que Frontex deixi de donar suport a Grècia. Sense cap èxit, és clar.

Sembla que, en aquesta ruta migratòria, Grècia és per a moltes persones un lloc de pas, una etapa cap a una altra destinació. Quines són les metes d’aquests migrants?

La majoria vol anar a Alemanya, però depèn molt del moment i de les condicions de cadascú. També dels llocs d’origen. Per exemple, els palestins no volen anar a Alemanya, perquè el seu suport explícit a Israel fa que sigui un lloc molt hostil per a ells. La gent de l’Afganistan intenta arribar on tenen familiars. Molts van als països escandinaus, i abans a Holanda, on ara la legislació s’ha fet més restrictiva.

Tot això segueix sent considerat als mitjans espanyols com una qüestió llunyana, aliena…

Els que fem periodisme als marges, en llocs perifèrics, sempre ens trobem amb aquest problema del focus d’atenció, que funciona en dents de serra. Un dia alguna cosa crida l’atenció, i l’endemà no. Es competeix amb fets que, en ocasions, no mereixen cap atenció, com pot ser el cas dels problemes al Caucas o l’Àsia central. El tema segueix despertant cert interès a Europa, però passa que el periodisme prefereix explicar fets puntuals que estructurals. Si les barbaritats que explico al llibre fossin, diguem-ne, singulars, tindrien més difusió, perquè serien notícia. En repetir-se, deixen de ser-ho per definició. Així, el més greu és el que resulta més difícil d’explicar.

La mala relació històrica entre Grècia i Turquia influeix d’alguna manera en la qüestió de la ruta migratòria de l’Egeu?

Hi influeix molt. Per al nacionalisme grec, els refugiats són una espècie d’agents enviats per Recep Tayyip Erdogan per erosionar la sobirania grega. Una cosa que no se sosté en cap anàlisi racional, però sí en l’imaginari.

En qualsevol cas, a la ruta de l’Egeu també hi ha, diguem-ne, una geometria variable a l’hora d’enfocar i tractar l’emigració?

L’economia grega no ajuda que el país sigui vist com a lloc de destinació d’emigrants. Però, malgrat això, sí que hi ha una doble vara de mesurar que es podia percebre, per exemple, comparant la situació de les persones procedents de Síria amb les d’altres llocs. Els de l’Afganistan sempre ho han tingut pitjor. Han de pagar més per traslladar-se i, normalment, són més pobres. Molts refugiats sirians eren de classe mitjana. També hi ha qüestions racials pel mig. Els sirians s’assemblen més als europeus… El greuge comparatiu existeix, i temo que anirem a pitjor.

Com s’emigra pel mar Egeu, en família, joves, homes…?

Emigrar tota la família resulta car. Hi ha algun cas d’emigració de famílies juntes, però és més habitual que primer ho faci el pare. També ho fan, de vegades, els fills… Però, en definitiva, el cost i les circumstàncies resulten decisius.

A Grècia la qüestió està en l’opinió pública?

Fa poc hi va haver un naufragi en el qual van morir vuit persones. Només va sortir als mitjans grecs i a la BBC. Ningú més se’n va fer ressò, d’això. Segueix havent-hi molts silencis. També a Grècia.

I tot això passa en un destí turístic privilegiat…

El mar Egeu és un dels principals reclams turístics del món. Hi ha una paradoxa, que no es dona només a Grècia, però que aquí és molt evident. L’interès pel que passa aquí és inversament proporcional a la quantitat de turisme. Com més turisme hi ha, menys interès per saber què passa, perquè ningú vol anar a passar-s’ho bé pensant que el mar en què s’està banyant hi ha morts. L’interès turístic per Grècia està disminuint.

La entrada «Molts migrants moren a l’Egeu a mans de la guàrdia costanera grega» se publicó primero en El Triangle.

Economista. Investigador a l’Observatori de Multinacionals de l’Amèrica Llatina (OMAL). Ha publicat Alternativas al poder corporativo i Mercado y democracia. Ara, al costat d’Erika González, Juan Hernández Zubizarreta i Pedro Ramírez, surt a les llibreries Megaproyectos. Ofensiva corporativa global en tiempos de transición eco-social (Icaria).

Com, on, per què, aquesta ofensiva de megaprojectes?

El que, sobretot, pretén el llibre és denunciar una ofensiva extractivista en marxa, en forma de megaprojectes, entenent aquests com tota iniciativa corporativa que expropia, ocupa territori, béns naturals…, per centrar-los en la lògica del capital, a escala local i internacional. Estan impulsats generalment per grans empreses, de vegades amb participació pública, en el que es coneix com a aliança publicoprivada. En aquest sentit, creiem que s’estan ampliant les fronteres dels megaprojectes. Dels vells, encara vigents, com els hidrocarburs i les infraestructures, a les macrogranges, polígons solars i eòlics. També fronteres geogràfiques, perquè no hi ha només projectes al Sud global (Sàhara, fosfats; República del Congo, cobalt; Xile, coure i liti…), sinó que arriba també al Nord. Aquí sempre hi ha hagut megaprojectes, però ara veiem una compulsió, en nom de l’autosuficiència estratègica. Actualment a la part occidental d’Espanya hi ha unes 500 llicències d’extracció de terres rares.

El que és “mega”, per gran, diguem-ne, és en si mateix nociu?

En la definició de megaprojectes no establim quantitats. Hi ha un barem financer històric, quantificat en 1.000 milions, per diferenciar els megaprojectes dels que no ho són, però no ens atenim tant a això. Tots sabem què és un megaprojecte. Una cosa que ocupa molt territori, generalment no al servei de la població local. Això és causa de debat al món ecologista, en la mesura que planteja si es poden acceptar projectes de determinada escala i inversió. Per a les necessitats d’electrificació i renovables (en un entorn concentrat, urbà, d’alta població…), segurament sí que necessitarem projectes de certa escala. La qüestió no és tant si això és bo o no, sinó el com, i qui ho pilota. Si fossin projectes públics, comunitaris o d’aliances entre tots dos, potser tindrien més sentit. També si s’inserissin en canvis metabòlics de la transició ecològica, de l’economia, l’energia…, incloent-hi el decreixement. També caldria tenir en compte que els projectes, en comptes d’abastir el Nord, haurien d’estar enfocats a cobrir les necessitats de les poblacions autòctones. En qualsevol cas, haurien de supeditar-se a l’autoconsum, comunitats energètiques, petits projectes…

Vista la simbiosi entre capital i política a escala global, projectes com ara comprar Groenlàndia anuncien un model publicoprivat global i de dimensions insospitades?

Alertem d’això en el llibre. Sembla que en aquests moments l’avanç de qualsevol iniciativa passa per aquesta lògica publicoprivada, amb diferents intensitats. Això de Trump és una manifestació extrema de tot això. Però a Europa i aquí, a Espanya, també estem veient com l’etapa neoliberal, en la qual l’àmbit públic feia favors al privat per garantir els negocis, ara s’inverteix, per minimitzar els riscos del que és privat. Amb tot el tema de la transició verda, el tema digital i fins i tot el militar, moltíssims milions es transfereixen de l’àmbit públic al poder corporatiu.

Aquest horitzó win win de capitalisme verd, que citeu al llibre, com se’ns ven?

Ens estan dient que la sortida de l’atzucac en el qual estem ha de ser amb inversions massives i aliances publicoprivades, en àmbits com la digitalització, les energies renovables i l’economia verda, incloent-hi l’automòbil elèctric, i la resta. Això ens permetrà créixer de manera sostinguda, estable i generalitzada, però com que, a més, hi inclourem les renovables, ens permetrà descarbonitzar. I l’economia, digital i molt més eficient, ens permet també estalviar en energia i materials. Una cosa que el capitalisme no ha fet mai i que nosaltres qualifiquem com un somni, un relat fictici. Tot això no fa que es creixi més, ni permet acoblar creixement i emissions. Seguim batent rècords d’emissions. L’última dada oficial del desembre del 2023 és que estem 1,48 graus per sobre de l’època preindustrial. El relat afavoreix les pistes d’aterratge, sense solucionar els problemes. A més a més, ens estan ficant en una lògica de conflicte polític, social i de règim de guerra. El capitalisme verd que se’ns ven és més aviat verd oliva, perquè té més de militar que de sostenible.

Els tambors de guerra a Europa no tenen molt a veure amb un capitalisme que no dona més de si i necessita, peremptòriament, buscar-se noves vies d’acumulació?

Una de les qüestions que planteja el llibre és el vincle entre la situació del capitalisme, que no creix, i l’agenda militar, no només a Europa, però sí aquí de manera particular. Aquest règim de guerra no és només conseqüència de l’actuació d’una sèrie de personatges. L’estancament econòmic està atiant la guerra com una sortida. El que va passar amb Hitler en el seu moment i que pot estar passant amb l’economia de guerra de Rússia. El règim de guerra no és només una espiral de grans conflictes, sinó la lògica amic-enemic en les relacions internacionals, vulnerant els drets humans… La idea que Rússia pugui envair Europa no se sosté amb res.

En aquest context, l’energia nuclear torna al primer pla, no només de la mà dels que obertament plantegen aquí perllongar la vida de les centrals, sinó de Macron, Gran Bretanya, Alemanya…, que advoquen pel seu ús militar.

Molt preocupant. Semblava una cosa superada. Tothom veia com molt perillós el desenvolupament d’aquest tipus d’energia, però, és clar, aquest nou context fa que la mateixa UE hagi declarat l’energia nuclear com a verda, no contaminant. No crec que aquest debat s’hagi de tornar a obrir, però temo que serà així, inclosa la qüestió de les armes atòmiques. No està resolta la qüestió dels residus. I en el pla militar, el desenvolupament de l’arma nuclear fa augmentar exponencialment l’escala de perillositat en els conflictes. El moviment antinuclear està cridat a reactivar-se.

Aquesta deriva, sent global, adquireix les mateixes característiques a tot el món o és particularment visible, per exemple, a Europa?

Parlem d’un moment de tempesta perfecta. El sistema apareix atrapat dins del seu estancament en l’aspecte econòmic, però també amb els límits biofísics: escalfament, pèrdua de diversitat, esgotament de l’energia fòssil… Un fenomen global que afecta el conjunt del planeta. Però, com sempre, hi ha asimetries. A escala de potències, Europa és la que es troba en més mala posició. El retard de la UE respecte a la Xina i els EUA en el camp tecnològic és més que evident. Sobretot la Xina ha planificat cap a on dirigir l’economia, mentre que Europa segueix aferrada al dogmatisme liberal. Aquesta nova política que apunta a Europa el que farà és augmentar encara més el gap entre el Nord i el Sud. Per això és important posar el focus a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, que és on es troben les matèries primeres.

Estem, doncs, a les portes d’un pas més enllà del colonialisme, just quan entorns com el de l’Àfrica Occidental d’influència francesa, se sacsegen encara ràncies formes de dependència?

No dic que sigui l’única qüestió, però el que està passant amb especial rellevància és el tema dels subministraments, orientats a garantir energia, tant d’origen tant fòssil com renovable. Sobretot ara els minerals crítics són importants per al desenvolupament de les tecnologies digitals, tant d’ús civil com militar. És aquí on se situa la clau del nou colonialisme, i on la UE ha estat desenvolupant de manera febril acords de comerç d’inversió, que són fórmules de blindatge dels interessos de les empreses a l’estranger. Ha signat acords amb Nova Zelanda, Mercosur, Xile, Mèxic, Groenlàndia…, en una lògica neocolonial, imposant la força. La qüestió de la transició verda a escala global i el neocolonialisme és una qüestió fonamental.

Quin paper els correspon als moviments socials davant d’aquesta transició verd oliva que se’ns proposa?

Hi ha una disputa entre els que recolzen un pacte verd, inversions massives en digitalització, renovables…, i els que, des de les esquerres, plantegem sortides més disruptives, ancorades en lògiques de planificació, augment del protagonisme de l’àmbit comú, de l’àmbit públic…

La entrada «L’estancament econòmic està atiant la guerra com una sortida» se publicó primero en El Triangle.