Tanmateix, no cal tenir a l’abast grans dades estadístiques ni ser expert en macroeconomia perquè qui faci la compra habitualment ha comprovat com els preu dels aliments bàsics s’han disparat en pocs mesos, per damunt de la mitjana de l’IPC. D’altra banda, però, el sector de la pagesia viu a casa nostra una permanent situació de crisi que, segons els sindicats agraris, amenaça de forma severa multitud d’explotacions i negocis familiars.

Com es menja?
Segons Joan Guitart, responsable de producció lletera d’Unió de Pagesos, fa deu anys hi havia a Catalunya 3.500 granges dedicades a la producció de llet: ara n’hi 820 a tot estirar i només l’any passat en van tancar 66. Guitart detalla que avui les grans empreses comercialitzadores de llet els paguen menys que fa un any; però, en canvi, el preu del pinso –a causa de la pujada global dels cereals– s’ha incrementat gairebé un 60% i els carburants també són cada cop més cars. El sector ramader viu immers en mobilitzacions de protesta pels mateixos motius: avui se li paga en llotja entre un 10% i 18% menys el quilo de carn que fa un any.

Com es menja, doncs, que els aliments siguin cada cop més cars a la botiga i als pagesos no els surtin els números perquè cada cop els paguen menys pels seus productes? Com és possible que, tal com s’assenyala des de la Coordinadora d’Organitzacions Agràries i Ramaderes d’Espanya (COAG), els aliments ens costen sis cops més cars a les botigues que el que paguen als productors?

Segons la periodista Esther Vivas, la resposta cal cercar-la en la imposició d’un model de distribució comercial dels aliments dominat per unes quantes grans companyies que «han contribuït a la mercantilització del què, com i a on comprem, i han supeditat l’alimentació, l’agricultura i el consum a la lògica del capital i del mercat». Vivas és membre de la Xarxa de Consum Solidari –entitat dedicada a la promoció del comerç just amb els països pobres– i també és coordinadora del llibre Supermercados, no gracias (Icaria Editorial, 2007), en el qual es radiografia a fons aquest model consumista basat en la concentració dels capitals.

Les dades d’aquest llibre són demolidores: a l’Estat espanyol set companyies controlen el 75% de la distribució alimentària: dues centrals de compra (Euromadi i IFA/1) i cinc cadenes de gran distribució (Carrefour, Mercadona, Alcampo, Eroski i El Corte Inglés). La primera gran víctima d’aquest procés de concentració ha estat el petit comerç, que, en deu anys, s’ha reduït en un 20%: si fa deu anys hi havia 95.000 tendes familiars a l’Estat espanyol, ara n’hi a tot estirar 25.000. La segona víctima és el consumidor, empès a uns hàbits de consum tendents a la uniformització no solament dels preus, sinó també dels gustos i dels hàbits alimentaris, i la pèrdua de varietats autòctones.

Però també en pateixen les conseqüències els productors, ja que la situació de monopoli en la pràctica dels intermediaris fa que sovint hagin de doblegar-se als dictats d’aquestes cadenes i vendre al preu que els imposen. Els productors catalans de llet, per exemple, assenyalen que les grans indústries comercialitzadores –com ara Pascual, Puleva, Ato…– pacten els preus a la baixa deixant el ramader lligat de peus i mans, sense poder optar als beneficis de la llei de l’oferta i la demanda.

En l’àmbit europeu, la concentració industrial de l’alimentació encara es fa més evident. Segons s’explica a Supermercados, no gracias, al continent hi viuen uns 160 milions de consumidors i tres milions de productors agrícoles i ramaders, però tan sols 110 grans cadenes de compra d’aliments. Esther Vivas explica gràficament la situació com «una teoria de l’embut: els consumidors cada cop tenen menys portes d’accés als productes i els productors disposen de menys canals per arribar als consumidors».

No obstant això, els efectes col·laterals d’aquesta concentració dels mercats no s’acaben aquí, sinó que, directament o indirectament, se situen a l’origen de la crisi alimentària a escala global que acaba d’esclatar. Perquè, com molts altres sectors industrials, l’alimentari també ha apostat de valent per la deslocalització a gran escala, és a dir, anar a cercar les matèries primeres allà on són més barates. Això té com a primera conseqüència unes alarmants despeses en combustibles de transport que no fan cap favor al canvi climàtic.

Aquest augment de la demanda, però, tampoc no ha estat cap remei per a les economies dels països pobres. Sotmesos a les lleis de la liberalització dels mercats, molts pagesos s’han posat a produir per al gran comerç internacional i per a la florent indústria dels biocombustibles, i qui ho paga són les poblacions locals (vegeu la pàgina 8). A aquest procés, hi contribueixen amb decisió les polítiques de desregulació del mercat marcades per organismes internacionals com l’Organització Mundial de Comerç (OMC), que han forçat un gir en la política comunitària de la Unió Europea, tradicionalment proteccionista amb el teixit agrari del continent. Així doncs, cada cop les grans corporacions són les que dicten què, on i quan s’ha de produir. Com explica gràficament Josep Pàmies, portaveu del sindicat Assemblea Pagesa, «vivim una situació de total desequilibri, marcada per polítiques ultraliberals. Podem estar produint pomes en excés i que, en canvi, hi falti algun altre producte».

Sobirania alimentària
Des de fa alguns anys, diverses organitzacions d’agricultors han desenvolupat el concepte de sobirania alimentària com a alternativa al model especulatiu imposat per les grans multinacionals. Consistiria en el dret de la població mundial a disposar d’un menjar saludable, culturalment adequat i pròxim al territori, no agressiu amb el medi ambient. Tal com explica Salomó Torres, responsable d’agricultura ecològica d’Unió de Pagesos, «decidir la política alimentària ha de formar part dels drets dels pobles».

L'efecte col·lateral dels transgènics
La indústria alimentària dels transgènics «està embolicada en la crisi alimentària actual, que és una operació d’especulació molt àmplia». Això ho assegura Josep Pàmies, portaveu de l’Assemblea Pagesa, que acusa els fons d’inversió d’haver provocat la situació que patim. Salomó Torres, responsable d’agricutura ecològica a Unió de Pagesos (UP), diu que «els transgènics introdueixen un element nou, el model ultraliberal de gestió dels recursos i de desdemocratització de les activitats agràries». Tots dos coincideixen que hi ha en joc la sobirania alimentària dels pobles.

Pàmies recorda els informes de la FAO que constaten que al planeta hi ha prou producció alimentària per abastir una població de 10.000 milions de persones i «si som 6.500 milions, com s’explica el que està passant?». La responsabilitat de la situació és que «la indústria alimentària està en mans de menys indústries, assegura Torres. El portaveu d’UP posa com exemple que «cada cop hi ha menys indústries d’adobs». De fet, en la indústria dels transgènics, el 80% de les llavors mundials estan controlades per Monsanto. En un informe publicat a ecoportal.net s’explica com un dels grans problemes que aquests transgènics provoquen és que «molts mitjans i petits productors queden endeutats i arruïnats perquè es crea una gran dependència de llavors genèticament modificades, d’herbicides de Monsanto i de caríssimes màquinàries per sembrar». Com un dels casos que exemplifiquen aquesta situació, el treball esmenta el de l’Argentina, «on hi ha més de 300.000 petits o mitjans productors en aquestes condicions, amb el problema social que això significa». També s’hi detalla com «moltes vegades, per ampliar els terrenys conreables, es destrossen grans extensions de terra i fins i tot es talen boscos sencers, amb els perjudicis ambientals que suposa».

Pàmies –que a través de la seva organització impulsa una recollida de firmes per presentar una proposició no de llei al Parlament per tal que es declari Catalunya lliure de transgènics– apel·la també al cas de Colòmbia. En aquest país «s’hi veu l’aliança entre Monsanto i el Pentàgon que es tradueix en les avionetes que ruixen amb herbicides la coca de Colòmbia».