 |
| Il·lustració: PIERINO. |
|
El sistema financer nord-americà està podrit. Ara comprovem, astorats, com Alan
Greenspan, el gran guru econòmic dels hooligans neoliberals, es va equivocar de cap a
peus amb la seva política de «laissez faire, laissez passer» envers els taurons de Wall
Street. Des del mes d’agost de l’any passat, quan va esclatar la crisi de les hipoteques
subprime, els bancs mundials han declarat pèrdues per 270.000 milions de dòlars. I,
segons les previsions de l’FMI, aquest forat esfereïdor pot engrandir-se fins a 945.000
milions de dòlars. Aquesta immensa estafa ha deixat tocades les principals institucions
financeres occidentals (Merrill Lynch, Bank of America, Bear Stearns, Crédit Suisse, UBS,
Deutsche Bank, Société Générale...) i ha sembrat el pànic i la desconfiança entre els
senyors dels diners. Malgrat les ajudes massives de la Reserva Federal, del Banc Central Europeu i del Banc
d’Anglaterra per tal d’evitar el col·lapse del sistema, no hi ha cap certesa que la crisi
financera hagi tocat fons. Esclataran, en les pròximes setmanes, noves bombes de merda
que romanen amagades en els armaris de la gran banca internacional? Més enllà de les
restriccions creditícies actuals, tindrà efecte aquest terratrèmol financer sobre l’economia
productiva i domèstica dels Estats Units i Europa? La darrera gran crisi del sistema financer nord-americà data de 1929 i la història ens
ensenya que les turbulències de Wall Street van acabar colpejant durament els empresaris
(fallides en cadena) i els treballadors occidentals (increment desbocat de l’atur). Hem
d’esperar que ara passi el mateix? El gran crac del 1929 va desembocar en l’esclat catàrtic
i taumatúrgic de la II Guerra Mundial. Hem de suposar que a la cantonada de la present
crisi financera tindrem una conflagració bèl·lica de gran abast destructor perquè el sistema
es pugui regenerar amb el negoci de la reconstrucció? De moment, i pel que sembla, a l’Estat espanyol ens estem escapant del terratrèmol
provocat per les subprime nord-americanes. Els nostres bancs i caixes han presentat uns
resultats trimestrals molt acceptables i, a hores d’ara, no han saltat cap Northern Rock ni
cap Jérôme Kerviel locals. Els senyors del totxo les estan passant magres, sí, però era
previsible i, fins i tot, necessari. Que en la llista d’empresaris espanyols més rics hi
despuntessin, fins no fa gaire, reconeguts funambulistes com Paco el Pocero, Enrique
Bañuelos, Luis del Portillo, els germans Nozaleda o Fernando Martín ja es veia venir que
no tenia ni cap ni peus. La purga era imprescindible i, des de fa uns quants mesos, ens
estem curant d’aquest brot de follia especulativa. Hem d’estar molt alerta, però. Després de les subprime, altres CDO (collateralized debt
obligations) posades en circulació per Wall Street sembla que també estan contaminades i
amenacen de provocar nous cataclismes en el sistema financer internacional. Amb un
creixement estimat per al 2008 del 0,5%, és evident que els Estats Units han entrat en
l’espiral de la recessió. En aquest crític context, és crucial l’elecció del pròxim president de
la primera potència militar mundial. La cruenta batussa Clinton-Obama és el passaport
perquè sigui elegit el candidat republicà. John McCain és exmilitar, fill i nét d’alts
comandaments militars...
|
